CARRILET D'OLOT. pero tot d'una tacada

Com que aquesta no hi havia bacallanada a la vista, se'm va ocórrer d'anarme'n a St Feliu de Guíxols i cascar-me tot el carrilet d'Olot, enterito, d'una tacada. D'això se'n diu una "vicentada", o sigui, lo que en Vicenç Pacios fa "perque sí". Tot un crack.

De fet, tot això respon a un vell "planillo" que teníem amb en Néstor i l'Isidre Soley, de fer carrilets amb la bici de ciclocross, fer fer fondo. I com que encara em falta algo de fondo, doncs jo que em pillo la Ridley i apa, cap a St Feliu falta gent.

Sortida a les 8.30 del matí, amb la fresca, tot i que cardava una calda que rostia, ja a aquella hora. i a rodar.
El ritme va ser d'uns 27-28 per hora la major part del tram fins a Girona. Algo perdut per les obres i els desviaments, però bueno, arribo amb dues hores i mitja i cap símptoma de cansament. A girona mateix em trobo un peasso de dona que tot anant en bici de passeig se li havia sortit la cadena. Li arreglo la cadena i em sento l'heroi del dia (la tia estava per heroicitats, no hi ha fotos, però no vegis com marcava la punyetera). Amb mig somriure segueixo pedalant, tot i que no sé si li havia de dir per fer un cocacola i lo que se terciara, però crec que anava a treballar, o sigui que m'hagués quedat com sempre, a dos veles.
Total, que amb la meva parella de sempre (la bici) tiro cap a salt i encaro el Carrilet pròpiament dit. El tram fins a Anglès i La Cellera és plà. No és així cap Amer, on hi ha una pujada interessant pel bosc, fins que tornes a pillar l'antiga via del trenet, que pica cap amunt, a un dos-tres per cent mantingut, per Les Planes d'Hostoles, fins a St Feliu de Pallerols (introduïble al castellà, i molt menys al francès!). Un falso llano picando hacia arriba, com deia Perico, que sota el bat del sol, pedalant sobre el sauló, de manera que la bici mai agafa inèrcia i no pots deixar de pedalar, em va deixant tocat, cansat, deshidratat. Primera pàjara del dia. (bueno, segona si comptem la xati de Girona).
Corono el Coll de Bas (hi ha foto) i baixo fins a St Esteve i més endavant fins a Olot. El Carrilet arriba per unes llargues rectes que acaben a un passeig molt bonic amb grans plàtans a banda i banda. Giro cua i paro a comprar Donuts i cocacola! sis donut dos euros. em foto les botes com un crack.
Amb sobredosi de sucre, i bebent ja molta aigua, vaig tirant cap al coll de Bas per l'altra banda, desfent el camí, i amb el cul desfet (bonica paràbola). Corono i segueixo cap avall. No sé ni com posar-me sobre la bici, però la baixada en aquest punt és ràpida i puc rodar fort, fins a 35-40 per hora a ratos.
A baix a Amer el vent pic fort de cara, i la bici no avança. Ja serà així tot el rato, bufa de mar, i vaig cap a mar, o sigui que em resigno a la meva dissort i bec aigua. quin fart! Passo per Girona, tot brut de pols i amb cara de cansat (porto 160km a sobre) i tiro cap a Quart.De passar per Cassà i Llagostera a penes me'n recordo. Segona gran pàjara del dia. Sol pels camins, vaig dsfent lo fet al matí mentre me n'adono que el Sol està caient ja.
Un altre dia pedalant de sol a sol, 10 hores i 200km, les mans destrossades per culpa de les manetes shimano, que mai m'hi acostumo, el cul com un steak tartar per culpa del Flite (no estic acostumat a que em rebentin el cul) i les cames... bueno, les cames no massa cansades, encara apreto a les pujades i em veig amb força. i mira que pedalo molt rato de peu i agafat a baix del manillar, tot per aliviar el mal de mans i de cul!
Sembla que mai arribi St Feliu de Guíxols, pero tot estava previst. passades les 18h o potser gairebé les 19h (tant fa, no?) arribo al cotxe. He completat una nova vicentada, Olot no era tant lluny com semblava!

Viva Culito, avui m'he guanyat el nom!

Banyoles - Rocacorba. 100Km ESCAPAT!!!

Avui s'ha celebrat la Marxa Ciclosportiva de Banyoles, del Circuit català de Llarga Distància (que aquest any estic fent casi tot). Amb un sol de redéu i un pilot bastant nombrós, on es comptava amb la presència d'un gran nombre de corredors i ciclosportistes de la zona gironina, que pel que es veu (i això és problema endèmic) no tenien curses perquè n'hi ha ben poques.

http://lesgoges.ccbanyoles.com/
http://www.ciclisme.cat/campeonato.php?id=168

Una organització molt correcta, veterana tot i ser la segona edició, que ha marcat correctament un recorregut bastant interesant, per carreteres secundàries en la seva majoria, i que comptava amb dos dificultats de primer ordre: La mitja pujada a la Mare de Déu del Munt (mare de deu!) i l'ascensió final a una espècie de salvatjada, on a dalt, a més d'uns repetidors, es veu que hi ha un Sant (sempre et foten el sant a dalt de la pujada!) i que es diu Rocacorba. Avituallaments correctes, potser massa espaiats, dutxes perfectes i final de festa a l'altura. Potser hauria faltat una senyalització més constant en alguns punts del recorregut i un major nombre dels sempre esmerats i necessaris voluntaris a les cruïlles.

De nou destacar l'actuació voluntària i sempre atenta d'una persona que fa molt pel cicloturisme: En Pepitu de la Federació, que crec que és important escriure-ho, no tan sols comentar-ho com sempre comentem amb els habituals. Sort que el tenim!

Evidentment, Culito no contemplava la possibilitat de no pujar a Rocacorba, lo que tampoc contemplava és que per primera vegada aniria escapat en una cursa, i no una escapada de pa sucat amb oli, sino gairebé 90Km. L'AC77 ha estat protagonista, aquesta vegada de primera línia, creant l'escapada el supervivent de la qual, al final de tot, ha resultat guanyador avui.

Sobre el Km 15, lo just per arribar al cap de cursa, i rodant pel lloc 50 del pilot, el grup s'ha tancat a la dreta, tot deixant un llarg passadís a la banda esquerra (raro, ja que la penya va tant apilotonada que adelantar un tio o dos és impossible). A la vegada han parat el ritme. M'he preguntat que perquè no provar-ho, i tot fent-li una picada d'ullet al David Sanchez, que m'ha dit que ho provés, he baixat dos o tres pinyons i he fet un atac de pura pirotècnia.

Als dos-cents metres m'he girat i venia un Freebike. als cinc cents metres hem atrapat en mirko que anava per davant, i hem fet grup de 3, esperant que ens pillessin, però no venien. Els que han vingut han estat un belga que anava de quick step, un francès de Rivesaltes que tinc vist de la Remences, i en Francesc Grau de St Celoni. El Grup no venia, de fet, a Esponellà els hem sentit que entraven al poble quan nosaltres estavem ja lluny.

Hem anat tirant, rellevant bastant dur alguns de nosaltres. Ens ajudàvem molt i manteniem el ritme. Inclús en una pujada se m'ha sortit la cadena del plat i m'han remolcat fins que he tornat a engranar. Hem encarat el Munt amb dos minuts de marge, jo ja estava content, només volia divertir-me, i havia fet una escapada ben bona!

Baixant del Munt m'he sortit en una curva i he rascat tant la cala al terra que s'ha gastat. Llavors no entrava bé el pedal, i he acabat deixant marxar el freebike, en Grau i al Francès. M'he quedat amb en Mirko i el belga i hem anat tirant, esperant que vinguéssin de darrera. Però fins a dalt el collet de Santa Pau no han arribat! ara. quan han passat, he hagut d'agafar el tren que pujava com a 28 per hora, quan nosaltres a penes anàvem a 20! En Mirko i el Freebike s'han quedat. El grup d'unes 22 unitats ha anat tirant fins a Banyoles, amb els dos de davant que no els atrapàvem, i en David Sanchez i un Olot que ens havien passat, però que es veu que han fet la curta perquè no els he vist més.

Encarat Rocacorba, amb molta fatiga a les cames, que he anat molta estona per sobre de les meves possibilitats, he begut i he menjat (avui molt i bé, que anava escapat!) i a falta de 10km per dalt, quan comença lo dur, m'he despenjat del grup, ja estava satisfet, i molt!.

Fer Rocacorba amb un cebellot és una putada! i amb sol encara més! però vès, jo anava fent. A mitja pujada em trobo en Grau, que havia petat. El belga anava uns 20 metres davant meu. Dels escapats només en tenia dos per davant, i ara em tocava aguantar a mí! Els 6 ultims Km han estat molt durs, però he arribat el 17 dels que portàvem xip, dos o tres no en duien.

Molt satisfet perquè la primera vegada que m'escapo ho faig a lo grande, munto una escapada que acaba guanyant i a sobre faig 20 primers en un dia on d'habituals de les marxes me n'han quedat ben pocs al davant. He patit molt però he resistit, avui he fet curses, res de perseguir.

AVUI HE SORTIT DEL RAMAT, sembla una metàfora, i potser ho és. Sempre acabo sortint del ramat, encara que en la bici lo més còmode és anar a roda, però no era el dia. Com diu en Fede Olmedillas del Ratpenat, el Ciclisme és de valents. l'Hi dedico la escapada, si em llegeix sabrà perquè.

La Marea Rosa de l'AC77 ha estat molt protagonista. Destacar que l'Eduard ha arribat no massa després que els primers, amb una marxa de menys a més, al seu estil, que ja va trobant-se millor sobre la bici, ara que entrena fort i constant com feia temps que no feia. Avui estava una mica encostipat, però ha donat el callo també. L'Anna i un vell amic, en Joan San, el "gentleman canalla de st feliu" han fet la curta. L'Anna ha estat la primera fèmina, mentre que en joan, només arribar, continuava fent acudits al seu millor estil. Com s'acostumi a venir ho tenim clar!

La marxa estava dedicada a les Goges, o sigui, les Fades d'aigua (a Viladrau en diuen Païtides). I ben bé que n'hi ha hagut, de fades. Ha destacat una important inscripció femenina, en quantitat i qualitat. Pel que es veu, prefereixen el moreno ciclista, y yo con estos pelos!

Culito, Què és la Maratona?

Inaugurem nova secció, autentica politica-ficción i algo d'opinió, que això és un blog personal, no?.

QUÈ COLLONS ÉS LA MARATONA?
http://www.maratona.it/it/

La Maratona és la manifestació ciclista més important del món. Una ciclosportiva tal i com ha de ser, amb cursa professional, temps per als amateurs i corredors, i un enorme i interminable grup de cicloturistes que gaudeixen de les mateixes carreteres. És el millor resum que es pot fer del ciclisme de veritat, els que estimen la bicicleta i que paguen llicència, clar, són els protagonistes de la cursa, al nivell que sigui, i ningú, ni globeros ni corredors, es veu o se sent exclòs.

La Maratona és la millor manera d’aglutinar tot el que de veritat val la pena del nostre esport. Apuntem els exemples un a un, i mirem si “la mas grande manifestación ciclista de españa”, per posar un exemple aleatori, eh? (jurjur) pot acostar-s’hi (de fet, ni por asomo, però ho hem de justificar).

Tota una comarca abocada a la Maratona, una oferta hotelera ben equipada i estructurada, on no es prima el primer que paga, o el que paga més, si no que es pot encabir tothom. Una estructura policial gairebé perfecta, amb una regulació de trànsit i urbana estudiada fins al mínim detall. Un sistema de sortida sense cap forat, amb 4 grups de ciclistes, colocats segons edat, sexe, o temps realitzat en edicions anteriors, així si fas bon temps et vas calificant a la següent gàbia, amb possibilitats de ser Vip algun dia. Un sistema d’inscripcions aglutinador, no excloent, vaja, on primer es recullen solicituds (15.000) i després es fa sorteig (8500 places finals). Al sorteig, però, hi ha ponderacions: la meitat de places per estrangers. Si vas en un grup, i entra un del grup, entren tots. Els calificats Vip entren tots. Els que fan inscripció Gold (pagant hotel i estada a la org.) entren tots, els que fan una donació a la ONG de la Maratona també. Els que no han entrat al sorteig dos anys seguits, el tercer any entren segur.

A la maratona, si tens alguna cosa especial (ets bò, ets habitual, vas en grup, ets forani) et ténen en compte, i només no ténen res especial els que hi van per primer cop, s’han de guanyar el lloc, però a la segona vegada ja seràn client fixe, tant per l’org. com per a la Comarca de l’Alta Badia. Fins i tot et solen guardar l'Hotel o l'Apartament, ets el primer de triar si el vols per l'any en sobre, tot un detall que només fan a Europa?

Carretera tancada al trànsit i prohibició de cotxes de suport. Lavabos a les pujades, avituallaments llargs, ben aparellats. Un asfalt cuidat al mínim detall (estem als Alps, les carreteres es refan cada any). Un mallot de regal de disseny molt acurat, res de lletrotes mal posades, que val lo mateix i que es fa amb el Freehand igual que tots, per tant poc costa de fer-lo maco, per lluïr. A part, la possibilitat de comprar el culotte a joc per 35 euros, els manguitos per 15, els guants, les perneres o els mitjons, la banda pel cap, els maillots d’edicions anteriors... ah! I a sobre emprovadors per si no és la teva talla poder-lo canviar. Quina diferència!

I el village? Espectacular fira de mostres, amb exhibicions de patrocinadors, de marques, tastets de coses tìpiques, regals varis, invitacions a altres marxes. La presència del Cos Alpí de l’Exèrcit en funcions d’ajut a la comunitat... I els mitjans? Osti, aquí sí que es veu la diferència: La maratona està transmesa en directe per Rai3, i per la tarda en diferit per RaiSport. Un programa especial que segueix els primers (que van com una etapa del Giro, que grans que són! Viva Negrini!) i mostra imatges dels darrers (van sortir el Pitu i en Jordi fent el sapastre a l’avituallament del Gardena, que bò!!!!), que parla amb convidats, amb Vips, amb membres de l’org i de les marques presents, que fa documentals, retrospectives... Ho dónen per la tele!!!!!

I els temps? La maratona et dóna els temps de pas per varis punts del recorregut, et calcula les ascensions més dures, cronometrades, i et dóna la posició que ocupaves a cada moment. A sobre, hi ha varis punts del recorregut on hi ha càmeres de vídeo fixes, gravant el pas dels participants. El xip serveix per més coses que per una simple alfombreta a l’arribada, i ho calculen per tots, posen el diploma de tots i al vídeo hi sortim tots (jo sempre surto al final dels talla de vídeo que es poden linkar des d’aquest Blog). Servei fotogràfic? Una foto... NO!!!! Cuatre, cinc o més fotos, pujant, baixant, a varis punts del recorregut, i te les ofereixen perque triis les que vols. Et fan un autèntic reportatge, que per algo serveix posar el dorsal al manillar.

A sobre, a l’acabar i tornar el xip, tries entre els deu euros o bé que et donin la gorra conmemorativa, també a joc amb el tema de cada any, i que és un detallàs més.

El tema de cada any: La maratona i la seva Fundació estàn dedicades a un tema anual. El 2006 va ser l’escola, el 2007 l’aigua, aquest any ha estat la Petjada de l’home (traces) i l’any que vé serà l’energia. Passeu per la web i tinreu més informació.

La Maratona és tan gran, que moltes s’hi volen enmirallar, i tan sols aconsegueixen ser mitges còpies amb regust carpetobetònic. A la Maratona, els que som majoria en aquest esport (o sigui, els que paguem 70 o 80 euros a la Federació per tenir un simple seguro que li pagui el pollastre al pagès, si mai atropellem un pollastre) ens veiem cuidats, tinguts en compte, perque una organització, una comarca sencera, un país de gran tradició ciclista, saben que quan hi anem, hi deixem calés, encara que siguin pocs, i ja sabeu: als catalans no ens reca de gastar, però mirem el què gastem, si val la pena, i a qui li gastem.

Tot això és La Maratona, incomparable, inimitable, i a sobre, amb tot justificat, res de reaccions xulesques per part de ningú, la Maratona estima als ciclistes, pesin lo que pesin.

He descobert la Maratona gràcies a l'Eduard Ararà, crec que cal dir-ho, i els dos anys que hi he anat he pogut veure com tots els del nostre grup, ja anéssim a fer curses o a fer turisme, en treiem un gran profit. És curiós però mai he sentit ningú dir res negatiu, deu ser l'aire dels Dolomites.

MARATONA DLES DOLOMITES 2008. Stress Post-trauma

SILENZIO IN AULA: PARLA LA MARATONA

Amb aquestes paraules el speaker em deixava bocabadat just al moment de sortir. Amb el dorsal groc, a darrera de tot, vaig trigar vint minuts a poder pedalar. Cuanta gent! només sortir em vaig posar a demanar pas, tot i que era impossible pedalar, tots parats al Campolongo, fins i tot a la baixada anavem parats! Amb el mateix plan el Pordoi, a un terç de pujada em trobo a l'Anna, bueno, em troba ella, que jo no la vaig veure (això comporta pèrdua de punts, oi?). xerrem una estona i tiro amunt, la veig bé. Corono i baixo cap al Sella. Altre cop pujar entre gent, encara que el Sella és més dur i et deixen anar més al teu ritme. A dalt, esperant que el recullin, hi havia en Cipollini parat en una curva. A dues curves de coronar veig l'Eduard. A la baixada hi ha un accident brutal, amb dos o tres tios fets pols, pobres!. Encaro el Gardena i atrapo a l'Eduard, xerrem una estona i sense estirar masa segueixo al meu ritme.

A la baixada, cap a Corvara, em quedo com garratibat i no baixo prou bé, decideixo anar tirant fins al Campolongo, on pujo ja al meu ritme. Baixo fort i encaro les rectes cap a Santa Lucia a gran velocitat dins d'un grup que roda rapidíssim. El Santa Lucia es fa a bon ritme, encara que no tiro massa fort per no cansar-me pel giau. Ben menjat i begut, el Giau comença dur però a partir de mitja pujada em vaig trobant cada cop millor. pedalo més assegut que no pas dret, raro en mí, i vaig mantenint el ritme, uns 10-11 per hora. adelanto molt i m'adelanten molt pocs, és la clau de la meva Maratona.

Baixada del Giau molt forta, arrisco bastant, arribant a baix prou bé. Encarem a Pocol les primeres rampes del Falzarego, que comença fort per suavitzar-se de cop. La zona de plat la faig dins d'un grup i quan s'enfla de nou segueixo pujant fort. És curiós com la part de dalt del Falzarego s'assembla a Cotos, o sigui, Navacerrada pel costat de Rascafría. Corono i encaro el Valparola, 1,5Km durs on tinc un principi de rampes. de nou baixada molt forta, rodant ràpid amb tot el desarrollo per llançar-nos cap a meta.

L'arribada a meta és més llarga del que sembla, i tot i patir més del compte, porto a molta gent a roda i alguns fins i tot em deixen, sense rellevar-me, i fotent-me pals a l'arribar. A la recta de meta, esprintem amb un italià però entrem junts, de la mà, tot felicitant-nos. Estic content, tot i el temps més alt que l'any passat, estic molt content perquè he acabat bé una dura cursa, tot i dur dos mesos d'una duresa mai soferta abans, estic mantenint la forma.

Com a conclusió esportiva, per haver sortit amb el dorsal groc (pila del greix), haver fet 8 minuts més que l'any passat ha estat prou bé, al Gardena he coronat amb 9 minuts més que el 2007, i tan sols 1 minut menys en la segona part de la cursa, tot i que les sensacions d'haver pujat el giau i el Falzarego eren d'haver anat molt més ràpid. He fet el segon dels espanyols i dels catalans, seguint a en Francesc Grau. L'any que vé, dorsal verd de nou, però ara amb el meu nom, i a buscar les 5:35h per tenir dorsal vermell Vip al 2010, no és mal objectiu, no?

La Maratona és tan gran, tan bèstia, que segur que hi anem moltes vegades. No hi ha res millor en ciclosportives.

El mail que vaig rebre de l'Org.: Hi Miquel,The organization of the Maratona dles Dolomites thanks you for your participation. We hope you've passed a few nice days in Alta Badia and that your race was successful. Thanks to the timing by DATASPORT we are able to present your results with all the registered split times.

Name: Miquel Gubianas Sabartes. bib: 9483. city: E-Sabadell. category: 138km Uomini/Herren 31-36 anni. start time: 7:06.19,3. finish time: 12:57.06,5. race time: 5:50.47,2 average speed: 23,604 km/h place overall: 319. place category: 63. split times: Gardena 9:18.20,4 2:12.01,1 98. 527. Corvara 9:30.35,4 2:24.16,1 100. 542. Campolongo 9:52.18,9 2:45.59,6 97. 513. Selva Cadore 10:38.00,6 3:31.41,3 88. 477. Passo Giau 11:29.49,6 4:23.30,3 73. 385. Falzarego 12:23.00,4 5:16.41,1 61. 317.

uphill ranking Corvara - Campolongo 6.4km, difference of altitude 353m. race time: 21.43,5. average speed: 17,675 km/h. place overall: 481. place category: 98. uphill ranking Passo Giau 10.6km, difference of altitude 900m. race time: 51.49,0. average speed: 12,274 km/h place overall: 236. place category: 61.

Les meves dades del 2008 a la Maratona:
Pos Final 319. Gubianas Sabartes Miquel 1972 E-Sabadell (Dorsal 9483) Platja d'Aro Temps Total 5:50.47,2 a 1:21.42,2 del primer diploma video Categortia 138/M2 63. Mitja 23,604 ¦ Gardena 2:12.01 524.¦ Corvara 2:24.16 538.¦ Campolongo 2:45.59 510.¦ Crono Campolongo 21.43 481.¦ Selva Cadore 3:31.41 474.¦ Giau 4:23.30 383.¦ Crono Giau 51.49 237¦ Falzarego 5:16.41 317.¦

edició 2007 Pos Final 232. Temps total 5:42.34 Gardena 2:03.26

BORDEAUX - PARIS RANDONNEUR (BPR2008)

ATRAVESSAR FRANÇA DE SUD A NORD I NO MORIR EN L'INTENT

http://www.bordeaux-paris-randonneurs.com/about/about.htm

Tot va venir d'una idea del Mestre Francis, mentre acabàvem le Brevet de 400Km, a Manresa, em va posar al corrent d'una darrera edició d'una cursa mítica del gran fons mundial, reconvertida a Randonneur ja que els professionals moderns passen de fer llargues distàncies. De fet, la Bordeaux-París va entrar dins del mite l'any que l'Anquetil va decidir participar-hi el mateix dia que, acabant de guanyar la Dauphine Liberé, va fer-se dur a la sortida a Burdeus, i sense dormir, va guanyar-la.

Els protagonistes de la crònica que esteu a punt de llegir som el Francis Macé i jo mateix, per una banda, en fotos a la brev400 i a la sortida a Artigues, prop de Burdeus. En Jean-Luc, un amic del poble de'n Francis, que ens va acompanyar durant l'escomesa del nostre nou Repte, i l'inseparable Audi A4, que tot i carregat fins dalt, es va portar com un campió i sense encabritar-se, li va permetre al seu "chauffeur" anar fresquet mentre nosaltres ens foníem sota el sol de la França de veritat, o sigui, la França dels Francs.








Total, que un cop decidits a fer la ruta (i mira que em va costar animar-me) vam sortir de Catalunya el divendres 20 de juny per arribar a burdeus sobre les 19h. en Jean Luc, un tio super amable, ens havia encarregat un hotel d'aquells de folleteo, al costat de l'autoroute i a cinc minuts de casa seva. Just arribar vam anar cap al lloc de sortida i ens vam aconseguir inscriure per un pèl el mateix divendres. Una organització que endevinàvem caòtica ens va donar els dorsals gairebé per caritat, sort d'uns italians que els apretaven fort, o sigui que tot corrent per entrar a l'hotel abans que tanquessin (je suis desolée mais c'est fermé, que bé que els hi surt, als putes, desolé, diuen!), van instalar-nos i apa! cap a la primera sorpresa, que en JeanLuc i la Valérie ens convidaven a sopar.

Hospitalitat i una amistat d'anys, vaig comprobar que en Francis tenia bons amics, per una banda, que aquella gent eren collonuts (tres filles, tu, però jovenetes, cachis!) per una altra, i que en Jean-Luc no li havia dit res a aquella pobra dona i havia hagut d'improvisar!!! Un sopar la mar de distès, jo que anava fent-me amb la llengua i fins i tot podia participar de la conversa (en Francis va flipar amb el meu francès, jo més!). Au, a les onze, a dormir, no gaire però bueno, dormir.

Bicis preparades, esmorzar d'hotel, i a les cinc a punt per anar cap a la sortida, recollint el chauffeur i pensant ja en la ruta. 600Km, encara que siguin per una França plana, plena de cotes però plana, són una barbaritat, i encara que nerviosos, teníem paciència. Una mica de merder a la sortida, no vam poder fer el pétit dejeuner que la des-organització oferia, però tot i això a les sis en punt preníem la sortida amb el grup dels Cicloturistes. Teniem menys de 34 hores per completar el recorregut, 56 en teníen els Randonneurs que havien sortit divendres, i 27 en tindrien els CicloSport que prendrien la sortida a les 14h del dissabte. Nosaltres hauríem pogut estar amb aquells, però la logística del nostre viatge aconsellava sortir més d'hora, per poder tornar a casa el mateix diumenge.

Vem sortir a darrera de tot i ens vem posar una mica nerviosos, en Francis volia fer una bona BPR i perdre pistonada d'entrada implicava un calentón de sortida per agafar els grups més ràpids. O sigui que vaig posar fil a l'agulla i el plat gran, i a rodar a ritme ràpid els primers vint KM, adelantant a Déu i sa Mare, fins que sobre Libourne, i encara amb el Sol ben baix (veure fotos), vem trobar grups de ritme xulo. Curioses les bicis tombades que vam anar trobant pel camí, ben bé mitja dotzena, que als plans tiben de valent, encara que a les pujades se'ls veu patir.

Vem trobar a faltar el ritme del Grupu de les nostres brevets, i tot i que hi havia gent amb nivell, els relleus principals éren entre en Francis i jo, al ritme català. osti que bé que s'ho haguéssin passat en Pitu i en Ramon, en Lluís i en Manel, o en Jesús, que estava a la Quebranta i no va venir. Els haguéssim arrencat les enganxines als fransuàs!

Paisatges espatarrants de verd, camps d'herba, cultius, casetes de planta baixa amb jardí i hortet, carreteres estretes i amples, poblets de còmic de'n Tintín i palaus i castells com el de'n tornassol. Asfalt tipus crocanti però del king size, o sigui, Norma DIN, que sembla que a França no han aconseguit encara la norma ISO per a cerreteres secundàries. acabaríem amb el cul com un Steak tàrtar per culpa dels milions de microimpactes el fabulós asfalt de la gran frança, i fins als collons dels centenars de Côtes que ens hauríem de pujar, cap port, però cents de repetxons que farien encara més dur un dia de sol impactant, cap núvol, i calor com de trenta a trenta cinc graus.

El grup més gran el vem fer uns 30Km abans d'arribar al primer control. unes 100 unitats on tiraven uns que anaven "d'equipo asul" i que si et posaves a tirar t'acavaben fotent cuneta per seguir tots juntets (frikis), o sigui que amb l'excepció d'una pujadota on els vaig apretar per a que sabéssin que el seu rotllo no anava amb mí, els vaig anar deixant cortesment que rellevéssin mentre nosaltres descansàvem. Primer control a Rouelle, Km130, i amb la cortesia habitual a centre europa, a fotre's cops de colze per a segellar. En Jean-Luc i la seva inseparable càmera ens esperaven. pixarada for you (souvenir de l'espagne) allà al mig (em miraven raro, ells pixen a darrera els arbres) omplir d'aigua fresca, que per algo duiem nevera elèctrica al cotxe, deixar la roba sobrera, i carretera i manta!

El péloton trencat i comencem la zona de les cotes. carreteres plenes de paranys, tant al terra com al desnivell. veien els de maindru-Photo que ens fan un parell d'instantànies i anem pescant gent, que comencen a anar tocadets. Empaitem un grup i un altre i ens anem adonant que tenim un ritme superior, tot i no forçar, a menys de 170puls a pujades i mantenint molt per sota de 150 a tot arreu. Acabem com abans, trobant un grup amb el que fem una colla de km, amb uns italians (els italians de les inscripcions) i anem aguantant. Tot i això, la duresa del recorregut és bastant alta, i de cop ens trobem, a uns 20km del control 2, en un grup d'uns 10 on sí que ens avenim i ens posem a rellevar perfectament. ens traguem els km de cop i arribem a Isle sur Jourdain, km 223, el C2.

http://www.maindruphoto.com/advanced_search_result.php?cPath=1328_1329&numbercompetitor=1198&&language=es

No hi ha avituallament, parem a segellar i anem cap al cotxe, carreguem menjar i aigua, molta aigua, que ja fa calor, i sortim del poble mentre veiem alguns del grup que ja han sortit. Paro a pixar a una cuneta i amb un petit calentón, fem grupet de nou, i ens posem a treballar junts de nou una bona colla de Km. La gent del grup se'ls comença a notar tocadets i allargo els relleus, en Francis es manté al darrera, està passant la seva primera petita crisi, i doblo els relleus en una plans espatarrants. Les carreteres passen ara entre grans boscos, amb rectes interminables, on rodar fort és obligat. mantenim la velocitat a uns 33-35 per hora, avui aprendré a rodar! Arribant ja a Noyers una carretera encrespada acaba de rebentar els nostres companys de grup, i gairebé sense voler ens veiem fent sols els 10km que queden pel control 3. Martizay, Km 303, amb una calor infernal. les tres de la tarda i la penya que cau de sufocació, insolació i deshidratació. Hi ha per fí un avituallament, ben aparellat, en una plaça amb una font que brolla a saco, tant que la gent s'hi fot a sota tota sencera!

En Jean-Luc ens va seguint amb el cotxe, moltes vegades el sentim al darrera, passa i ens fa OK amb el dit. llavors els trobem a una cuneta, o a dins d'un poble, aparcat i fent-nos fotos. alguns cops paro al cotxe a collir aigua, passo bidons a en francis. Inclús una vegada en jean.Luc ha passat un bidó ben fresquet a un company de grup, que li ho ha agraït moltíssim. Alguns dels ciclistes, per no dir tots, amb els que estem rodant, ens donen molt bons sintonia. ens ajudem bastant i hi ha una mena de pacte per anar tirant sense apretar massa, però sense parar del tot tampoc. No es fan curses, es fan milles.

Parem una bona estona a Martizay i en Francis es fa fregues a les cames. Passa un pilot d'unes vint unitats, amb els italians, uns bretons que són colla, i altres corredors. Van junts des de fa estona. els deixem passar, esperem encara que endevino que haurà estat un error.

El llarg tram fins al control 4, 60km en plena tarda, amb desnivell positiu i carretera general que va pujant de mica en mica, a esglaons, el fem sols. pateixo bastant per fer-lo, i tot i que hem tornat al ritme nostre, rellevant sovint i repartint-nos les tasques, vaig bastant deshidratat. Jo acostumo a fer les pujades, mentre que en Francis sol posar ritme als plans. Anem gairebé otcant-nos la roda i cada vegada sembla que estiguem més compenetrats. Tot i això, és dur, però ho és encara més per una quants que trobem descansant per les cunetes, estem adelantant gent de davant de tot que han petat, i és que la calor aquesta els ha agafat per sorpresa, a tots aquests que no hi estàn acostumats.

El c4 és a Noyers sur Cher, km 364, i allà no hi ha avituallament. No serà fins a a Romorantin, al km 392, només trenta després. Fem una parada per omplir bidons però tot just arribar veiem com surt el grup del italians i els bretons. Decideixo proposar-li a en Francis d'atrapar-los per arribar al c5 en grup, no tinc ganes de pedalar sol i prefereixo calentar-me ara i rodar en grup. La cacera ha començat. Em poso a rodar fort, amb en Francis a roda, que relleva menys, tampoc li demano. rodem a 35 per hora i en uns 3km veiem el grup. Entrem en una carretera depejada, amb grans curves, i es pot calcular la distància que ens porten. Baixem del minut, de cop, compto 40 segons, de nopu en compto 20, ja són nostres encara que està costant. sento el cotxe amb en Jean Luc al darrere. veig la furgoneta dels italians i alguns cotxes d'acompanyament del grup al davant. En Jean-Luc es veu que està patint i gaudint a la vegada perquè ha entès la nostra estratègia. arribem als cotxes a l'entrar en un poblet i de cop deig que el grup para. Un ha perdut una bosseta. Sort!, ja els tenim, abans de lo esperat, han estat uns 5km de persecució però ara descansarem. Estem rodant per carreteres amples de nou, reposem i fins i tot entro a rellevar, l'arribada a Romorantin, a les 21h, serà per para ben parat i preparar la nit.

El C5 té de nou un avituallament, ja no n'hi haurà cap més fins l'aribada, o sigui 200km i pico sense res, i en Jean Luc ara anirà a l'Hotel a dormir, o sigui que ens hem de preparar de valent. Mengem molt i carrego bé les butxaques, em poso el xaleco, el reflectant i les llums. Parlem amb els italians i els demés del grup, es queden a descansar més estona. En Francis prefereix seguir, anar tirant, o sigui que anirem tirant, i si vénen, doncs millor. Se'ns apunta un alemany, en Willy, amb qui acabarem la ruta a París (bueno, a Balainvilliers).

El crepuscle omple de mosquits les carreteres i ens els empassem tots! quina passada, mai havia topat amb tants de mosquits! Anem tirant cap a fer uns llargs 140Km fins al proper control, potser massa tròs sense res, de nit, ni avituallar ni res. fins ara tot ha estat mig ben muntat, però el darrer tram deixa bastant que desitjar en lo referent a organització. Els primers 100 els faig bé, els darrers 40 vaig tocat, fins i tot decideixo, a deu per el C6, despenjar-me del grup, que és ara de 5 unitats i dos o tres de davant estan tirant massa pel meu gust. Arribem a Autruy sur Juine, Km 530. Un desangelat hotel amb una vella que fa por és el control. Em foto un cafè amb llet (2,40 euros tu!) Vaig al lavabo (un autre souvenir de l'espagne plus grande!) i ben descansats, sortim cap als darrers 100km

Ara ja sé rodar de nit, la vista encara que cansada es va aguditzant, aprens a seguir la línia, o bé la cuneta, i aprofites qualsevol llum que hi hagi. rodar per boscos frondosos, a uns 30 per hora, és la viva imatge del silenci combinat amb la velocitat. tires endavant perquè hi tires, sense saber ben bé on estàs.

En una carretera oblidada, en mig d'un gran bosc, ens hem trobat un ramat de senglars! quin ensurt! estaven al carril esquerre de la calçada, parats, unes vuit o deu femelles i molts petitons, més clarets, potser una vintena llarga. he vist les ombres i he cridat, s'han mogut tots de cop i han fugit, sort que no hem topat amb cap, a una trenta per hora podia haver estat un fort accident!

La carretera fins a París tendeix a baixar, plana en la majoria de trams, i ja cap a l'arribada, dos o tres grans pujades i un seguit de cotes dificulten el camí. De totes formes, pot més les ganes d'arribar que no pas la fatiga, que ara ja és descarada, encara que no tant dura com a la BPB. Amb la fresca de la matinada ens presentem a Ballainvilliers, i encara que una mica farts de tot, estem contents d'arribar. Hem estat el 9, 10 i 11è de la nostra tanda. ens estirem a unes colxonetes que posen, tot esperant en Jean-Luc, que sobre les 8 ens portarà la roba per dutxar-nos, menjarem i sortirem cap a Burdeus. Ell també es mereix un homenatge, ha estat amb nosaltres molta estona, ha patit perque no ens passés res i ha estat molt servicial, és un luxe tenir un acompanyant així.

http://www.bordeaux-paris-randonneurs.com/about/35/35_H.htm

Les imatges parlen per sí soles, els Km anaven passant, i tot i menjar una mica més acompassat i millor que a les brevets i a la BPB, encara haig d'aprendre els ritmes del Gran Fons, les pàjares van venir i van marxar, amb menys intensitat, els mals de cames i de peus també, i vem descobrir amb en Francis que passàvem moments de dificultat cada ú al seu estil, un abans, l'altre després, però almenys ens vam compenetrar perfectament, adaptar als grups i anar saltant, de colla en colla, per acabar davant de tot de la nostra categoria.

Fem el repas finale i sortim cap a Bordeaux. 500 i pico d'autopista, per arribar sobre les 15h a cal Jean Luc, on la Valerie, les nenes i els avis ens reben. Fem un mos i xerrem una mica. tots estem contents. Cap a les 17h sortim cap a Catalunya de nou, cansats però contents, anem fent KM ara ja sense pedalar. La tornada és plàcida. Sobre la una a Sabadell.


El quadrant de maratons 2008 queda com a la taula:

Crònica d'una afaitada anunciada

Bueno, ja era el tracte, sabia que a la Maratona alguna cosa se m'escurçaria...

...ara que la tenia llarga...

S'ensabona ben ensabonat, i preparat per hard-core!

Aquest és el moment on em foto un tall, entre gilette i càmera, sangrando como un toro de lidia.

I llestos, per tornar-la a deixar créixer, o no.

Lo que no facis per una dona... ho faràs per a tu mateix!

Ara, deien que així estic "més guapo" o sigui, que abans ja era guapo, de lo que se n'entera un!

Nota: no hi ha fotoshop, ah, i lo del Sansón no era veritat, vaig igual de fort, segur que li van tallar una altra cosa!