Tres anys després de la darrera vegada que vaig pujar per aquestes terres del Nord he tornat a la Indurain. Un marxa que em porta grans records, caps de setmana d'escapada, nits al camping de Sumbilla o a l'Hotel de Bera. Grans jornades per aquests durs ports amb l'Eduard Ararà, amb qui conjuntament agafàvem la forma bona ara al Juliol, o sigui, disfrutàvem de la millor temporada a la Marmotte, la Indurain i la Delgado (algun cop a la Oscar Sevilla o a Suïssa, a la Pascal Richard). Que extrany, ara que sembla que el món s'acabi al mes d'abril, i que amb marxes ja al març, juliol cau tan lluny que ni es té en compte!
La Indurain era una marxa ineludible, amb un recorregut màgic que passava per França (ara ja no) i que tenia tans ports i de noms tan impronunciables que només a l'any en sobre recordaves que s'hi passava... i aquella emboscada final, amb un port ficat enmig del bosc, a 20 de meta, al que aribaves en un grup petit. D'asfalt rebentat, era on passava factura la manera de pedalar que ténen els bascos: ells tiren fins que peten, i al contrari dels francesos, els bascos no peten fins tard!
Total, que amb ganes de reviure sensacions, i de fet les he reviscut, carretera i manta, a 140 per hora (avorrits els monegros eh?) i sense gps, recordant cada carretera com si fós l'any passat. Abans de pamplona, passat imarcoain, a la dreta, nacional direcció Francia i Irun. Ara ja no passa per Belate la carretera (el primer cop que vaig venir encara vem fer tot el Puerto de Belate, com uns campions! I van passr pel mig de Santesteban i tal. Ara no, tan sols 10km d'obres abans de Bera de Bidasoa per enllaçar Irun amb Pamplona amb una còmoda Nacional.
Arribo al camping de Sumbilla i em trobo la primera alegria del cap de setmana: Se'n recorden de mí. L'Home del camping em diu "usted ya ha venido otras veces" que fort! Si tan sols venia un cop l'any i per una nit! Em deixen plantar la tenda a sota de l'arbre gran que hi ha al cantó més tranquil del camping, justament on sempre plantava la tenda. Mil records de venir aquí sol o acompanyat!
Baixo a Bera a buscar el dorsal, records i més records a l'entrar a la vila, al polisportiu, pels carrers. Pujo a l'Església, a veure la bonica església de Bera, volia estar-m'hi un bon rato a dins, però trobo tancat. Què passa? La casa de Déu no està oberta els dissabtes a la tarda? Haig de dir que n sóc gens religiós, més aviat em fa una mica de picor tot aquest tema, però hi ha llocs que són sagrats (mai millor dit) i l'església parroquial de Bera és un puesto per veure'l, estar-s'hi un ratet en silenci i deixar córrer el pensament.
Al polisportiu em trobo al Karlos Vidales de la roba, un crack! Ens ha fet la roba del AC77 i diu que "estoy muy contento con los catalanes de Reus" jejeje no m'estranya, amb les comandes que li fotem! Em diu "yo he hecho la ropa de unos de Reus que se llaman AC77" i jo li contesto que jo sóc del AC77!!! Parlem del Jordi Rubio, que era el contacte, i ens fem un bon fart de riure amb la coincidència. Al final em compro un parell de culottes, un de blanc i un de negre, que sempre fan falta, i almenys aquesta marca la conec, em sé la talla (una S) i no s'esfilagarsa (cosa que grans marques com Inverse no poden dir)
Torno al camping, dormiré a terra, hi estava acostumat i crec que recordaré la sensació. Em dutxo, rento la bici, li poso el dosal, preparo les coses, menjo arròs 3D que m'he portat de casa (tope low cost eh?) i a les 23h estic jeient. De fons se senten alguns campistes, les ovelles de la finca del costat com pasturen, esquellots amunt i avall, i la remor dels cotxes de la Nacional, que passa a uns 300m i se sent de lluny... algun peterrot del de la tenda del costat... en fin, naturalesa viva!
LA CURSA
Tal i com estava previst, globo al primer port i comprovada la resistència dels Basconis. El sistema de córrer és l'habitual: a bloc fins que peten, a l'estil francès, però ells no peten mai. Bueno, clar, acostumats a tallar troncs a cops de destral, això de pedalar deu ser algo suau!
Sortim a bloc, em tallo del grup principal poc abans de començar la primera pujada a Belate, i quan empalmo comença el port, surten tots com feres i a mí em vé una mena de malestar ja típic aquest any. En una temporada que estic fent "de menos a menos", al millor estil garrapata, em veig sobrepassat per un grup, i un altre, i un altre. Em trobo amb en Fernando de Segovia, tot un clàssic de les curses espanyoles, i amb en Sergi del ciclocròs, que han fet plan amb la dona pel finde i uns dies més (es veu que enredar la parenta amb un "anem a navarra o on sigui que jo faré una mica de bici i tu et mires les vaques" és un recurs que tot déu fa servir... llavors ets tires 7 hores de marxa i els morros arriben a terra, però tu has anat en bici!!!).
Total, que a la segona pujada del dia, una birria de portet, em quedo estacat i em passen tres grups més, avui serà un patiment.
Perdut en medio de la nada atrapo a un ciclista tot gròs, amb potes peludes, que pedala amb molt estil: Ostras Miguel! El mismíssim Indurain també s'ha quedat tirat del grup de davant i es deixa anar, tot saludant a tort i a dret! És un tio la mar de maco, amb la seva pinarello i la seva roba exteondo, queixant-se en broma: "hoy no me dejaron escaparme esos gallos" Anirem molta estona junts, o ens creuarem, el paio es pararà a tots ela avituallaments i farà la marxa sencereta, 190km i cap a la dutxa. Un Crack!
Arteseaga banda curta, Ziga banda llarga, Belate per segon cop... no me'n recordo ni on tinc el DNI, però jo vaig pedalant. Ara em trobo al grup dels "iaios que tiren" i aquests com que van a ritme ja no dónen problemes. Al plà cap a buscar l'últim port coincidim amb el Jon, un mic de l'Alex Maymó, que em reconeix quan faig una de les meves bromes! "ayvalaostia si yo te conozco, lo que pasa es que estabas callao y no sabia si eras tú!" no comment. Tot el grup riu, bueno, riuen fins que arriba el km final del portet, llavors ja no riuen, fan el que poden!
Baixada eterna del darrer port i arribada a la nacional per Santesteban. Arribar a Bera aquest any és difícil, la carretera està en obres, rebentada, i ens tallen el trànsit amb semàfors, hem de parar tres cops i no arribem mai. Torrats de calor i amb una ceba important, hasta tenim collons d'esprintar un poc a l'arribar. Dutxa, Dimploma, Macarrons amb les tietes del poble, que com que són d'allà et foten uns plats fins dalt amb un "quieres más?" que les delata... cotxe ben calentó i carretera i manta, tot escoltant l'últim disc dels Dream Theater, a cascar-me 6 horetes més al volant.
Sarna con gusto no pica.
