TOCANT FONDO UN ES VEU EL CUL
Si pensaveu que aquest blog és una pàgina de glòries, avui teniu miseries.
Genial foto la que m'ha près en Jordi Riu, amb un canvi de tònica habiual post marxa: emprenyat. Amb el món, amb mí mateix, amb el putu dia a dia que em fa oblidar que algú que ha nascut per pedalar hauria de gaudir patint, enlloc de patir pedalant.
Emprenyat amb mí, amb la posta a punt, amb la vida mateixa... Mal entrenat, mal descansat, mal encarat, mal abrigat, fins als collons d'aigua i de fred, fatigat, desmotivat potser, encostipat i atabalat per mil coses, m'he presentat a Remences amb les pilotes a l'aire, i me les he acabat posant per arrecades, per valent.
I això del Rutes Del Montseny va ser un avís, i dels grossos, de lo que era un dia de pàjara, però l'estar a dalt altre cop a Racons de la Conca em va fer ser optimista i baixar la guardia. Remences no era un objectiu principal de temporada, però fot que a la cursa més important del calendari català a un li treguin les enganxines els cargols, li falli la manxa, i a sobre tingui clar que tancarà recorregut curt!
No fer la llarga de remences! no ho havia pensat mai i ves per on avui ha estat així. A les dotze ja estava, he vist la formula 1 i tot, mentre en circumstàncies normals hauria d'haver estat pujant Cantonigròs!
Una mala nit, encostipat i amb la musculatura feta mistos, no hi havia manxa ni hi havia força, capsacosta a 18 per hora, demanant arribar a dalt! després l'aigua i el fred, mal de coll, ni set ni gana, ni ganes de res, ni tan sols d'escometre Bracons. A qualsevol se li acut avui d'atacar al déu Bracons amb l'estat en el que estic, compromentent el meu estat físic i psíquic per la resta d'una temporada que acaba de començar.
S'acosten fites importants, del 29 de maig al 4 de juliol, 6 setmanes per a la història... cada setmana serà una Top Ten, i no penso entrar-hi amb la bateria baixa. A partir de demà comença una nova temporada. Ferroproteina i vitamina C, B12 i demés històries. Si em faig una analítica segur que m'ingressen per 15 dies, a veure el què... i sobre entrenar... doncs entrenar en serio, i a tomar pel cul la resta de coses... treure llastre de nou, com diu el Jordi Rubio "en aquest món on tothom viu per treballar encara queden espècies rares que treballen per viure".
Hem de ser mohicans per seguir sent nosaltres.
Hem de ser monjos per entendre que Déu està dins de cada ú.
Hem de ser humils per veure que tal com anem no anem enlloc.
Sobre la cursa... doncs lo habitual dels habituals remences, però amb 3 mil tios, alguns per afeitar, i alguns amb la idiosincràsia lògica del que va en pilot per primera vegada en sa vida. Lògic que sigui una festa i que per a molts sigui la única cursa que fan en tot l'any, però clar, barrejar churras amb merinas, i amb 3000 de l'ala, com que comença a demanar-se una mica de por favor...
... m'explico... perquè caratxus si hi ha 2500 que fan la curta, i d'aquests n'hi ha 2000 que van d'excursió, no posem una graella pels de la llarga, i 5 minuts després una pels de la curta? pos no. Organització de puta mare, però quan dic de puta mare vull dir que ni l'Iglesias y sus muchachos són capaços d'arribar al nivell de la Remences, però amb el fallo de cada any: Tots a la pila. Tots a sortir en ramat, tots a passar per Olot a 10 minuts del cap de cursa i posant peu a terra a cada moment que algú tocava freno. Capsacosta era una processó de corpus, sort que l'aiguat ens ha posat a caldo!
En fí, Remences de nou em posa a puesto, em clava una espina perfecta perque a l'any que vé me la miri diferent. Els seus 180km, els seus 4 ports, no són moco de pavo, i li estava perdent el respecte, tant que aquesta setmana ni pensava en ella com una especial, sino en una més.
Mal fet. Hem tocat fondo i espero poder-ho salvar.
