dilluns, 24 de desembre del 2012

ASSAIG SOBRE CICLISME CLÀSSIC

.
RECULL DE PENSAMENTS I VALORACIONS SOBRE EL D'ON VENIM I CAP ON ANEM

.
o dit d'altra manera: COM COLLONS PODIEM ANAR PEL MÓN AMB AQUESTS FERRAGOTS?

Arran de la frikada de reflotar una bici del 1984 i pretendre fer ciclisme amb ella (veure tota la sèrie d'entrades rollo retro d'aquest blog) se'm va passar pel cap de fer alguna que altra sortida diguem-ne normal amb ella. Això vol dir fer una Volta a Gallifa, anar a esmorzar a Sant Llorenç Savall o atrevir-me a fer una Volta estenalles. Tot per agafar consciència, per veure si la bici funciona i no es desmanega, o per entrenar estil i cop de pedal si el que volia fer era, per exemple, una Eroica amb garanties de supervivència.

Res més lluny de la realitat actual, quan et poses a pedalar amb un ferro te'n dons compte d'on venim i a on anem, i que si es fan bicis de carboni és per alguna cosa. Aquesta entrada va d'això.

Tot i que sempre hi haurà qui dirà que les bicis d'abans duraven per sempre... però la frase és una altra: "com collons sobreviviem a 150km d'excursió de diumenge matí amb aquelles bicis?

Amb motiu d'una setmana de vacances (cosa que escasseja, ja te digo!) vaig voler comparar sortides llargues amb bici actual i amb bici clàssica, i em vaig reservar el divendres per a pretendre fer una Volta Estenalles (100km, 1 port llarg, 1500m desnivell) a veure què.

VOLTA ESTENALLES COLNAGO
Aquest recorregut es pot fer perfectament a 28 de mitja amb una bicicleta actual i un estat de forma de 8 sobre 10, fet a principi d'agost de 2012, amb la Colnago, no vaig aconseguir més que 25 de mitja i patir com un condenat a unes estenalles que feia anys que no se'm feien tan llargues.

Vagi per endavant que si no és una trobada purament clàssica, a la colnago li trec els pedals de clip i li poso uns look automàtics, i l'equipament que faig servir és modern, o sigui, roba moderna, casc modern i demés facilitats actuals, com el garmin o el powergel. La bici clàssica no s'ha de patir, s'ha de notar.

RODANT AMB UNA BICI DE FERRO
Tot va lent, bueno, un cop llençada la bici corre que se les pela, però s'ha de frenar, oju!

Parlem de cuadre i estructura. D'acer i totalment recte, amb forquilla metàlica, cada vibració es nota al 100%, a mans o cul

Parlem d'ergonomia. En seients no compararem, un Rolls o un Concor éren bons llocs per posar el cul, però mans i peus pateixen de valent. Manetes de frè petites, amb poca protecció de goma, unes mans grans ràpidament toquen metall. A part la orientació, més cap avall que les actuals, et fa corvar l'esquena al posar-te dret, i ballar molt més del compte a sobre dels pedals. Sumat al desarrollo més llarg obtens que a les pujades el teu còs puja i baixa segons el ritme de pedalada, donant l'aspecte d'un elefant moribund.

Als peus, sabatilles relativament dures, soles relativament dures, calapeus amb corretja, tot repercuteix en un sobrecansament del peu, a una o altra banda sempre hi ha algo que acaba fent mal.

Parlem de desarrollos. 6 o 7 pinyons dónen per més aviat poquet, menys tenint en compte que per ser acadèmics hem de posar plat petit de 42, 52 al gran és suficient, i menys encara tenint en compte que als 80 el pinyó més gran solia ser de 22 dents, amb alguna excepció amb els famosos 14-24, relació "de muntanya". Amb una pedalada avances molt, sigui quina sigui la combinació, però la cama triga tant a girar que tens temps de notar el treball de cada part de la musculatura. L'accció de pedalar es coinverteix en un empènyer constant, més tenint en compte que amb calapeus no pots pedalar rodó, o sigui, tot és a cop de ronyó i a pistó. La fatiga muscular arriba abans, i se suma al mal de mans, peus i cul.

Parlem de maniobres de canvi. Amb les manetes al cuadre i sense indexar, cada maniobra de canvi és resultat d'una elecció prèvia, amb el lògic risc d'errar tant en el pinyó triat com en l'engranatge. Mentre canvies vas perdent la trista inèrcia que has acumulat, t'has d'obrir de cames, has de mirar enrera per si has encertat, i si no ho has fet toca improvisar. Ah!, ni parlar-ne de baixar pinyó a mitja curva, amb lo poc que s'agafen les cobertes i la sensació de sortir per la tangent quan gires o tombes la bici poques ganes li queden a un de fer floritures.

Parlem de frenar. Nano, això no frena! les manetes, que ja hem dit que éren petitones, van molt tensades i els ponts de frèn no ajuden gaire. Poca potència de frenada i la manete molt dura fa que et pensis que estàs frenant molt quan en realitat la bici no s'atura. Les pastilles grinyolen fàcilment i si està moll et penses que t'estampes. Una meravella tu!

O sigui, que entre trobar el pinyó, engranar-lo correctament, dur el calapeu ben posat, pedalar dret o assegut, empenyent de l'esquena, sense saber on fotre les mans, amb pneumàtics que s'agafen poquet i una forquilla i cuadre que vibren, i una bici que ni té reprís, ni frena, ser ciclista es converteix en un ofici, s'ha d'aprendre tot de nou i s'ha de memoritzar, interioritzar i encertar tots i cada un dels moviments i maniobres.

En definitiva, pensem en d'on venim i a on ens han posat la tecnologia i materials actuals, perquè si ens considerem bons ciclistes (amb el material d'avui en dia) hauriem de pensar què recoi éren aquells homes de fa 30 anys, possiblement el nostre tiet, el nostre veí, o un client del nostre pare, que vèiem sortir de casa amb la seva Olmo, Corbetta o Massi i tornar a casa 6 hores i 150 km després, un diumenge qualsevol.

Valorem lo fàcil que és tot, avui per avui.

dijous, 20 de desembre del 2012

divendres, 14 de desembre del 2012

PERSONES

.
De tant en tant m'agrada parlar de persones amb qui em creuo, a qui retrobo o que han estat importants (o influents en algun aspecte) en la meva singladura ciclista. Avui n'hi van tres de cop:

EL MESTRE
SISCU AGUILAR
Jo tenia 14 anys i ell potser uns 30 i pocs, acabava de començar a anar en bici i ell acabava de deixar la competició. Em va ensenyar la seva llicència, un cartró de color cru amb el segell de la Federació on posava "cicloturista", i m'explicava que abans hi posava "amater". Sortia els matins, per Viladrau, i tenia 3 hores, abans de les 11 volia ser a casa... era el temps just per fer una sortideta, estossegar el tabac que duia clavat als pulmons i queixar-se dels ull de poll que li maltractaven els peus.

Duia una Corbetta blava amb els tirants i la forquilla cromats, i lluïa un maillot de llana de l'arc de sant martí.

El pare el veia sortir en bici i un dia, pel carrer, li va demanar si em podia acompanyar amb la bici. Jo, tot ilusió, acabava d'estrenar la meva Gitane, comprada al Mingo Jové, i intentava creure que Hinault i Gorospe em perseguien quan jo anava escapat.

Encara avui en dia veig a Hinault a la meva roda mentre pedalo al costat de Laguia i Sean Kelly.

En Siscu va agafar tres coses, Paciència, Winston i Ducados, i quedàvem a les 8 del matí a baix els garatges dels pisos de casa. 30 o 40 km depenent del dia, alguns dies els 25km de la volta a la cantina, i anar aprenent a posar plat, a no frenar a les curves, a agafar-me bé i a pedalar amb la marxa que toca. En Siscu em va donar les bases i em va fer agafar ganes... no, ganes ja en tenia, em va fer agafar constància.

Si la pujada era normal, arribava a dalt, parava, i encenia un Winston
Si la pujada era dura, arribava a dalt, desencaixat, es cagava en l'ull de poll, agafava un Ducados (paquet blau i blanc) i aspirava fort. La punta del cigarret treia guspires mentre ell exclamava: "aaahhhhhhhhhh!!! això és respirar!!!!!"

Un mestre, un personatge.

L'ENRIC AGUILAR
Surto encara de nit, amb el llum posat, un dissabte just abans d'anar a la feina a vendre bicis, i al plà de la Bruguera em trobo de cara a algú conegut que més o menys feia el mateix que jo. Sortir d'hora abans de complir amb les seves tasques sabatines.


L'Enric és un d'aquells contemporanis teus amb qui passes bones estones. Batallador i bon ciclista, dels que es queixa lo just quan no està en forma i entrena en secret per lluïr-se quan toca, dels que es posa objectius i els aconsegueix, en major o menor mesura, però els gaudeix tal i com toca. Encara que no hi coincideixis massa, i encara que ens busquem per pedalar junts i no ho aconseguim, les notícies que t'arriben d'ell, via amics comuns, sempre t'alegren.

Vem compartir dues hores de ruta, Sentmenat, Guanta i Catafau, jo vaig tornar a Sabadell, ell va allargar la ruta, estava preparant la Selènika, crec recordar, i dubto que ho fés malament, tenia un objectiu.

L'Enric és artista, pintor, i aquesta és la seva web.


EN JOSÉ NEVADO
Me'l trobo a Les Arenes quan anava cap a Sant Llorenç i el reconec tant per la pose com per la seva indestructible Willier. A ell li costa reconèixer-me. Jo afluixo el ritme i ell l'augmenta i ens posem a pedalar junts.

Quan li pregunto que com està em contesta, amb molt bona cara, que "la semana que viene me quitan ya lo de la radioterapia, después de tres años ya tocaba!"... em quedo a cuadres.

Debilitat però sense deixar d'anar en bici dos dies per setmana, amb 65 anys, aquest home, batallador com pocs, bon escalador, personatge temperamental i amb una personalitat sempre molt marcada, havia estat un dels homenots amb els qui compartiem les rutes de carretera del bicisprint ara farà 8 o 10 anys.

Ens posem al dia de les nostres coses, recordem a la gent amb la qui anàvem, en Monserrate, el Santi i el seu cunyat, el Rabellat i en Sastre, el Roque, en Costa i el Manel Rossell... i junts, pedalant al seu ritme, pugem els carros i a Lligabosses ens despedim, ell torna enrera i jo vaig a fer la V.

Content que hagi superat lo que li ha fet fer radioteràpia reconec en ell el Nevado de sempre, marcat pels anys però sense deixar de pedalar. La bici ens manté en equilibri, aquí en tenim una mostra.

dimarts, 11 de desembre del 2012

CULITO INTO THE SOFA

UN TEMPS PER A DESCANSAR.

 Després de 7 temporades sense aturada invernal (el darrer hivern que vaig fer un més de vagancia va ser el 2005) he decidit posar el meu culet al sofà i descansar.

Descansar de bici, descansar d'stress, descansar muscularment, tirar-me a la beguda, al bon menjar, al sofing esport olímpic i a no tocar la bici ni tan sols per rentar-la... bueno, tampoc la rentava massa.


Referent a lo que ens ocupava, o sigui al ciclocròs, millor no pensar-hi més, ja que després de passar mesos previs i les primeres curses sense gaudir-ne, potser la millor lectura era deixar-ho per a un més endavant.

Moment doncs per a transfusions i suero, visites al doctor ferrari i per buscar objectius per a un 2013 que puc avançar que es presenta plè de sorpreses.


TORNEM PER NADAL, como los turrones el almendro.

¡¡ SU VÁI A ENTERÁ !!

dimecres, 5 de desembre del 2012

ARMSTRONG TANDOORI CHICKEN

.
però The Culitoweb tenia altres títols:

com... SE VA EL AMERICANOOOOO, se quedan los demás.
o... SI A CADA PORC LI ARRIBA EL SANT MARTÍ, perquè només tenim un porc?
o bé... APOLOGIA DE SÒCRATES

Article d'opinio invernal dedicat als caçadors de fantasmes i demés deixalla cavernícola mediàtica. Article que pensa més enllà de la simple premsa groga i de l'argument fàcil de les trampes i tramposos.

dedicat amb tota sinceritat (o sigui, en sentit literal, no doble) als detractors del texà, entre els quals hi ha el meu bon amic Jordi Rubio, que deu estar-se revolcant en un atac de riure perpetu veient com el seu americà preferit finalment ha caigut a l'infern.

això és un article de defensa del Texà dels mitjons llargs (quin mal gust déu méu), tot i això no el defenso a ell, mai m'ha caigut simpàtic, mai serà com Bartali, Anquetil o Merckx, i aquests mai seràn com Indurain, però les curses són curses, i tonto l'últim, no es pot anar pel món deixant guanyar als demés més que lo necessari (miguelón va ser un mestre en lo de guanyar lo necessari).


Per a que quedi clar que no m'és simpàtic poso dues fotos explicatives. Pantani, un autèntic àngel caigut, un autèntic gos salvatge, deixant-lo en ridícul. i el seu botxí, el santíssim Hamilton, beatificat i després excomulgat, capaç de filmar películes que regalimen Epo, portant-lo en volandes. Tot i això el defenso.

Jo he estat 5 cops camió d'Espanya de rallyslot, 8 vegades de Catalunya, en 22 temporades competint al nivell més alt possible sempre he acabat sumant títols. Conec el que és la competició i sé com has d'aguantar a dalt. per tant comprenc el fet que per guanyar un Tour, què collons, per acabar un Tour, últim classificat, has de ser un fora de sèrie.

De fet, per arribar a professional del ciclisme has de ser un fora de sèrie, i com que d'aquests n'hi han dos o tres cada generació, la resta, que són pràcticament fores de sèrie, és obvi, comprensiu, natural i fins i tot defensable que hagin de recórrer a ajudes externes. Merckx va dir que el doping no converteix una mula en un cavall de curses, però si tots són cavalls de curses? llavors què?

asunto dopping acceptat. de haberlas, haylas, como las meigas, i això no es discuteix.

per tant, per què collons tanta tonteria en si aquest s'ha dopat i si l'altre no ho ha fet? total, sempre podem anar dient pel món que era un bistec comprat a Irún, o que el probenecid no figura a la llista...

fem una regla de tres: el dopping està prohibit, si t'enganxen amb dopping, a cascarla, tonto, t'han pillat (o sea, que no era un bistec, no te quejes)... per tant, si no t'enganxen... Bingo!

i des de la època dels germans Pelliser, tots juguen al Bingo.

però ara la tecnologia permet congelar una mostra de sang i guardar-la com si fós el walt disney, així criogenitzat, per a poder revisar la història i així vendre més exemplars de l'Equipe.

i com que tenim la tecnologia, i des de la masmorra uns quants dels enxampats in fraganti s'han xivat per així poder purgar els seus pecats, recuperem les mostres de sang i executem la nostra sentència contra un guanyador de SET TOURS.

infame, injust, inaudit.

m'encantaria que es revisés a tots i cada un dels guanyadors de curses ciclistes, a veure quants tours quedarien deserts, però no es pot, no hi ha proves... però a Armstrong sí.

I a sobre la tonteria de no veure guanyador en les llistes, més quant sabent que dels 21 podis d'aquests 7 tours tan sols UN ciclista no s'ha vist involucrat en assumptes de dopatge!!!! un afortunat que passava pel forat del pany potser?

Tornem a l'Slot. El reglament Esportiu diu: "15 minuts després d'entregats els trofeus no s'admetràn reclamacions". En el món de les curses de cotxes ho tenim molt clar. Seria injust ara, al 2012, treure-li a Jaume Darné el 1996 o a Enrique Peralta el 1999 els seus Campionats d'Espanya. Ho vem saber un mes més tard, no pas abans de 15 minuts.

D'acord, el Texà era un xulo piscines, tots li tenim ganes, però era molt gran, era el puto amo. I tractar-lo així no és ser persona, estava a l'altura d'Atila o Hannibal i l'han posat al nivell de Barrabàs o Judes.

per ampliar informació cliqueu

Definitivament, amic texà, no es podia anar pel món amb els mitjons foscos i per sota del genoll. Un poco de prestancia en el vestir, coño!