The culitoweb

JORDI PUJOL

2012-01-04T11:19:00.006+01:00

.
Us voldria transmetre una col·laboració externa, l'experiència anual d'un company de ruta qui, apart de comptabilitzar una burrada de km, veu la bicicleta de la seva manera i la justifica, de manera que ens pot donar una opinió més.

val la pena llegir les seves reflexions, tot i que siguin personals en podem treure profit, el profit de conèixer les sensacions dels demés.

enhorabona Jordi per la temporada, i per les que vinguin!

"""""""""""""""""""""""""""""""""
Bones a tots!
Tal i com us havia promès, us envio el resum de l'any 2011 del Jordi Ciclista...
No us vull fer una parrafada sobre les gran gestes ciclistes que pugui fer, per que de ciclistes n’està ple, i de que facin burrades també, així que ho enfocarem des de una vessant més lúdica i entretinguda.
Ja fa quasi uns cinc anys que guardo dades dels entrenaments, i de forma sistemàtica, fa més d'un any que mantinc una fulla de càlcul que amb una mica d'idea de fer anar formules, dona resums interessants.
La foto que adjunto a la present nota, és la fulla principal on es veu el recull per any i mesos.
Però comencem a analitzar una mica les dades i descobrir coses interessants.

L'any 2011 ha acabat així (VEURE FOTO ADJUNTA):
- Distància recorreguda: 25719,76 km
- Sortides: 308
- Mitja de distància per mes: 2143,31 km
- Distància més llarga en un dia: 243,57 km.
- Més amb més distància: Març, amb 2503,02 km.
- Més amb menys distància: Setembre, 1786,5 km.
- Mes amb més sortides: Octubre amb 28.
- Pulsació mínima puntual: 44 ppm.
- Pulsacions mínimes mitjanes: 53,5 al mes de desembre.

I ara analitzem coses curioses i que tothom ja saps, o hauria de saber:

1.- L'exercici físic continuat, amb una dieta equilibrada i un pes controlat fa baixar les pulsacions mínimes

Obvi, no? Però quants de nosaltres ens hem parat a prendre les pulsacions mínimes i veure com estem? Per sobre de 80? O més?
Cada dia al sortir, quan estic al carrer, a punt de sortir, em relaxo i miro de fer que les meves pulsacions baixin fins al mínim.
Aquest indicador ens dona dues referències: una de general, que ens dirà que tal estem de forma física, i l'altre de relativa,
que ens indica que tal ens hem recuperat dels esforços fets al dia o dies anteriors.
Si, el cor també és un muscle i s'esgota i pateix.... i cal cuidar-lo...
Si un dia fer una burrada, o un esforç per sobre de lo que esteu acostumats, mireu al dia següent i veure que les pulsacions mínimes
estan per sobre.

Un altre factor que fa pujar les mínimes es portar una dieta poc saludable, i tenir sobrepès.
Obvi, no? Si, ja ho sabem tots, i ara tots esteu dient "Si, si, això ja ho sabíem...", però a vegades amaguem el cap sota l'ala....
Compareu les mínimes del gener del 2010....97,4 ppm ...... clar, amb 123 kg de pes a sobre....

I ara una dada molt curiosa, i que evidentment no us ensenyaré la parrafada de dades que tinc del dia a dia.....però:
"Haver dormit poc fa baixar les pulsacions al dia següent..."
Si, ho tinc comprovat.
El cos es manté en un estat de letargia durant tot el dia, i fins i tot, hi ha moments que fa "micro-sons", i per tant, es com
si tot anés al ralentí, i el cor també va més lent....

2.- El cos no entén de kilòmetres

Ara tots els ciclistes diran: "AIXÒ JA HO SABIA!!!!".
Bé, però es que aquesta parrafada té ànims de divulgació general, senyors!
Doncs si, el cos no entén de kilòmetres:
El cos entén de quantitat, intensitat d'esforç i fatiga.

Per tant quan algú em comenta "Quina burrada! Has fet tants kilòmetres, jo no podria...."

Sempre responc amb aquests raonaments:

"Es té temps pel que es vol"
A la que la gent respon : "Pel que es pot..."
I a la que jo contesto: "Llavors es que no vols"....

I per altra banda, sempre recordo la frase que dic a un amic meu:

"Tots tenim un ciclista a dins... petit però hi és..."

Per tant, fer 200 o més km en bici, els pot fer tothom...
Comença per 1 km, i ves allargant... si ets constant, arribaria el dia que en faràs 200 km....

3.- Per entrenar més, no estarem sempre més forts

Fer més de 25000 km, m'ha portat a arribar a portar el cos al límit a vegades i el cos no té capacitat
infinita de recuperació, generació infinita de massa muscular, etc....
Fins i tot el cos, pot caurà en malalties derivades del stress al que l'estem sotmetent, ja que arriba un punt
que fins i tot les defenses de l'organisme es veuen afectades.
És la mateixa situació que podem patir en situacions de stress a la feina, i que deriven en un KO tècnic, per que
ens entenem.
Per tant és molt important, fer petits descansos, de tant en tant.
El que si que és veritat que portar el cos al límit, si que té alguna avantatge, per que no ha de ser tot dolent.
Per exemple, educar el nostre cos a les situacions extremes, exercitar la nostra ment a controlar i viure aquestes sensacions,
de forma que el pròxim cop que les afrontem estiguem molt més preparats, i que pel nostre cos no esdevingui una situació de stress.
Recordeu que la paraula stress per definició, és una reacció fisiològica de l'organisme de defensa per afrontar situacions que
es creuen amenaçants o fora dels patrons habituals.
Per tant, entrenar en situacions extremes, a la llarga fa que ens acostumem.

4.- I del menjar, que?

Bé, no diré res al meu favor, per que soc la persona menys idònia per parlar d’hàbits alimentaris, però després de quasi dos anys intentant
fer les coses bé.... hi han coses molt clares i que tothom ja sap, però m'agrada recordar i que sempre tinc present quan miro la nevera:

- S'ha de menjar de tot, però amb quantitats raonables.
- No abusem de dolços, embotits, etc...
- No existeixen les dietes miracles: dunkan, la de l'escarxofa, etc...
- No existeixen les persones amb els ossos amples: han tret mai d'una excavació arqueològica algú amb els ossos amples???????
- No hi ha menjars que no engreixin, tot engreixa.... excepte l'aigua que es acalòrica....

El secret, és que primer ens d'aprimar de ment, i després de cos...
Si, si, de ment.....
Primer ens hem de convèncer a nosaltres que ho volem fer, i després posar-ho en pràctica.
Si es comença al reves no funciona.

I com afecta el menjar al rendiment esportiu? Doncs molt!!!!
Mals hàbits... mals resultats!
Si tornem al nostre full de càlcul veureu com hi han èpoques, com a inicis del 2008, que sembla que hi ha molta activitat física,
però mireu les pulsacions.... pels núvols, no?
Doncs és la falsa impressió que ens fem a vegades de dir.... "Uiii.... he fet molt d'exercici, vaig a afartar-me..."
Doncs mireu, lo que passa...

En fi.... si algú vol la fulla de càlcul per buscar altres patrons i curiositats, us la puc passar, advertint-vos abans de que esta en format OpenOffice (o LibreOffice en la versió més moderna).

Doncs res, aquí acaba la meva parrafada.

Us recomano que pel 2012, us compreu una bicicleta i que pedaleu molt!
No, ara en serio...

Us recomano que pareu un moment i parleu amb el vostre cos,
i mireu de si el cuidem prou, i recordeu que els problemes existiran igual.
Així que a cuidar-se, per que recordeu que de problemes n'hi han molts,
però pocs dels que preocupar-se
"""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""

REQUIEM POR TODOS NOSOTROS

2011-12-25T16:03:00.000+01:00

.
he triat aquest títol, bastant més indicat que els previsibles "crònica d'una mort anunciada" o "Aplocalypse Now" o bé el sarcàstic "éramos pocos y parió la burra" , en tot cas, no cal que llegiu més endavant... el títol ho diu tot.

de fet, no es recomana llegir més endavant a no ser que:
-que no facis ciclocròs i tot t'importi un pepino
-que facis ciclocròs i creguis que lo que tenim està correcte i no cal millorar
-que pateixis del cor o tinguis pujades de sucre o d'àcid úric que puguin fer-te ingressar d'urgències
-o bé que pensis que en aquest blog mai es posa a parir a ningú, i t'agafi de sorpresa.

EL CICLOCRÒS CATALÀ NO ESTÀ TOCAT DE MORT

ESTÀ... MORT

QUE BEN MIRAT,
si jo, que sempre publico les coses que faig, i m'encanta el ciclocròs, no he dit res en 2 mesos, ja feia sobreentendre que estava omplint el pap (i de passada les pilotes) per a deixar anar una ogiva nuclear com la que esteu a punt de llegir

no en và un va prenent nota i manté un silenci tant descarat quan no és el seu estil.

ens doneu silenci? doncs aquí teniu resposta:

UNA MICA D'HISTÒRIA
(que per lo vist és el que mai ningú mira)
temporades 2006, 2007, 2008 de 10 i 9 curses, afició en augment, gent jove a les carreres i graelles d'èlit amb molts tios bons, i de sobte el silenci...
al 2009 la temporada perillava i amb prou feines van reunir 5 curses, els corredors vem fotre el crit al cel, i van posar fil a l'agulla...

es va crear una comissió entre particulars i federatius (crec recordar) i amb la ilusió de molts la temporada 2010 vam tornar a tenir 9 curses. es va crear un web on centralitzar informació, t'havies d'inscriure online, més ràpid i eficaç, i fins i tot ens donaren un xip a les curses, que et permetia clavar les classificacions i a la vegada veure els teus temps per volta, etc.

de la inscripció online i el xip, simplement, nunca más se supo. (a cicloturisme tenim un web, bicinscripcions, que vosaltres mateixos podeu jutjar).

les seves paraules, publicades a la pàgina de Facebook, fa dues temporades, van ser, literalment, "tranquils, això no tornarà a passar"... i ha passat!

farem una rapida repassada a les curses que s'han fet i ja no es fan, veureu els llocs on s'han fet, els perquès no es fan... alguns els sabem, altres ens els han ocultat:
Sallent, Torroella de Montgrí, Igualada, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Sabadell, Tortosa, Amposta, Raimat, Sant Joan Despí, Sant Boi de Llobregat, Manresa, Barcelona Velòdrom, Barcelona Montjuïc, Barcelona Fòrum, fins i tot s'han fet puntuables les curses de Vinaròs i El Voló, i era genial anar a córrer a tants llocs, i penso que on són ara!

em surten 18 localitzacions, no hase falta que me dises nada mas!

al 2010 la Federació promet 300 euros de subvenció directa als organitzadors d'un ciclocròs. molts no han cobrat ni cinc, i fa més d'un any. no ens extranyi doncs que algunes curses que éren fixes, i de enorme qualitat, hagin aparcat aquest any la seva celebració.

ara pensava en Santa Coloma de Farners, vès per on...

AQUEST ANY
aquest any ningú ha previst cap calendari, ningú actualitza el web, ningú centralitza inscripcions, el control de voltes per xip ha desaparegut del mapa, ningú porta al dia les classificacions, hi haurà trofeus?

i a sobre ténen els collons de dir "estem treballant per a ampliar el calendari" després de dir-nos que es fan 4 curses (franqueses, mataró, Lleida i "x") i saltar-se un Campionat de Catalunya que els hi cau del cel

i a sobre a les notícies de ciclocròs de la web federativa tan sols surten les actuacions dels nostres que van a córrer a fora (lozano a valència per exemple) i fins i tot treuen els bons resultats del cadet Cullell a frança, quan tots sabem que si el pare Cullell porta els seus nanos a córrer a Perpinyà és perquè els seus nanos no poden córrer més a prop de casa perquè no ténen curses

i nosaltres ens ho empassem tot i no diem res, ni tan sols quan acabat el Campionat de Catalunya no hi ha senyals de la 5a cursa de l'any, la "x", amb data per confirmar, suposadament a Bellpuig i suposadament al mes de gener.

encara estic esperant la resposta del mail que vaig enviar a la suposada comissió de ciclocròs sobre el 20 d'octubre, preguntant-los pel calendari d'aquesta temporada

FALTES DE RESPECTE VERS NOSALTRES
faltes de respecte són el silenci federatiu, la deixadesa a l'hora de fer calendaris, de fer classificacions, de dir-nos a quina hora i a quin lloc és cada cursa, d'encertar quina és la web del club organitzador

falta de respecte és que els àrbits, enlloc d'ajudar, segueixin aplicant l'arbitrarietat de qui sembla que vagi a les curses a cobrar i aplicar el seu criteri, quan en situació delicada el que haurien de fer és ajudar als pocs que queden a que no s'afartin i pleguin veles...

falta de respecte és dir als veterans que la seva cursa comença a les 10.30, donar que han sabotejat el circuit, i a les 10.00 canviar de parer, anar a donar la sortida, sense previ avís, agafant-nos amb el calentament per fer.

falta de respecte és modificar a 15 minuts de la cursa un recorregut d'un campionat de catalunya que ha estat provat per molts, i introduïr una dificultat de les de fer-se mal. altra cosa és que l'àrbit que fa la modificació tan sols se'l vegi un dia a l'any, i sempre canvii els circuits.

falta de respecte és donar les culpes a la crisi A (la del Zapatero) i la crisi B (la de la Mas)... em recorda a quan de petit no feia els deures perquè no en tenia ganes i deia que m'havia deixat la llibreta a casa

falta de respecte és no informar, i pitjor és desinformar, amb quines ganes ens quedem, els quatre que quedem?

VERGONYA
vergonya ens ha de fer tot lo següent:

- a nosaltres, corredors, ens ha de fer vergonya el fet de pagar 10 euros per una cursa quan se'ns apliquen els serveis mínims, quan tan sols fa 3 anys en pagàvem 3 pel mateix, més ben muntat.

-a la federació li ha de fer vergonya el fet que hi hagin 29 marxes cicloturistes al calendari oficial, més 13 brevets, més 8 marxes fora de calendari, i tan sols 4 curses de ciclocròs a la finestreta del costat.

-també a la Federació li hauria de fer vergonya deure calés als clubs (potser amb el preu d'una inscripció a la Titan es podria haver sufragat el deute?)

-a tots ens hauria de fer vergonya veure com a valència i al sud de frança, els nostres veïns!!!! territoris de ciclocròs de tota la vida (no te jode) tinguin calendaris de 15, 14, 13 curses en un any, amb 200 inscrits de total, i amb graelles de cadets (nens i nenes de la ESO, no fotem) de fins a 40 ciclistes, que els hem comptat!!!!

(que Lleida està més lluny de casa que no pas el Voló)

-a la Comissió de ciclocròs de la federació li hauria de fer vergonya que a falta de 15 dies de la cursa de les franqueses encara no s'hagi publicat el calendari... i que no hi hagi classificació penjada al web de la federació, i que tan sols ens pugui oferir 4 curses, quan a la porta del costat els del cicloturisme ja fa 4 anys que ens sortien les curses per les orelles, de lo bé que s'ha treballat allà.

ELS CORREDORS
ens hem de sindicar, ens hem d'unir, hem de fotre una patada al cul als incompetents i proposar coses nosaltres

SÍ, ESTEM MOLT CRÍTICS, PERÒ NO CALLAREM

tot i això, no crec que haguem de fer-los la feina a qui ens ha tractat com el puto cul, ja que suposo que algú, allà dins de la Casa Gran, espera a que els del ciclocròs els muntin una nova-novíssima comissió a l'estil dels del Cicloturisme, i els gestionin calendaris i temporada i els reflotin el barco enfonsat

ja es va fer una vegada, fa dues temporades, i alguns, fins i tot, se'n van cansar, de treballar de gratis, fora de les seves feines, famílies i obligacions.

LA PILOTA ÉS A LA VOSTRA TEULADA

nosaltres tan sols intentarem que els diners que hem gastat en Bicicleta, Equipament, Viatges, Benzina... quedin amortitzats per la satisfacció que et dóna acudir a 4 curses d'un migrat calendari del qüal, tan sols 2 anys abans, t'han promès que "això no tornaria a passar".

QUEDA ESCRIT. NO TENIU VERGONYA

JA TENIM CALENDARI!!!

2011-12-24T21:34:00.002+01:00

CICLOTURISME

HI HA VIDA! EL CICLISME FUNCIONA!
TENIM UN CALENDARI AMB MÉS CURSES QUE SETMANES TÉ L'ANY!

http://cicloturismecat.wordpress.com/2011/12/21/primera-presentacio-del-calendari-cicloturista-2012/

DE PASSADA APUNTEU EL BLOG, SERÀ REFERÈNCIA!

nota al peu: sembla mentida que una Comissió de la Federació (la de cicloturisme) funcioni tan requetebé que ens sobren les marxes, mentre que una altra (la de ciclocròs) li dóna la culpa a la crisi i a les eleccions a la federació el fet de no haver fet res de res en tot l'any!.

MONT VENTOUX: LA MAREQUEVAPARIR AL PUTO CALVO!

2011-11-02T18:40:00.006+01:00

Li diuen el Gegant Calvo de Provença, també n'hi diuen la Lluna, i d'altres coses pitjors. El mateix Petrarca, a l'edat mitja (o potser era ja el Renaixement?) el va mitificar, i això que segurament va pujar-hi amb una mula, no pas en bicicleta.

Sortit del no-res enmig d'una inmensa plana plena de poblets amb castell i camps de Lavanda, ah, i vinyes del côtes du Rhone, que seria com un Jumilla més amanerat, el Mont Ventoux, una mena de Turó de l'Home a lo bèstia, desafia al més pintat, que tot i podent-lo pujar des de tres llocs diferents, sempre tria el mateix: Bedouin - Chalet Reynard – Sommet.

Abans d'anar-hi a espetegar em documento. Missatge al Lluís Angulo, pioner i padrí de tantes animalades, que em dóna una ruta de 75 tristos km i em diu: "amb això ja quedes ben servit"... li faig cas i passo de dissenyar-me etapes tipo Tour de France amb final en alt, per un cop no faré el friki i em limitaré a 75 tristos km...

Faig nit a Carpentras i de bon matí, a les 8h, i sense ploure (sembla que el temps em fa un favor i la borrasca em dona una pausa d'unes 8 hores, al mig de les quals hi poso la meva intentona al cim) arrenco en direcció Bedouin, un poblet a l'estil Sant Esteve de Palautordera, així com al peu de la muntanya.

Una pujada suau, 2 per cent, durant uns 20km, i arribo al poble. Vent en contra que va coent (també cou la cursa de ciclocròs que m'he cascat el dia anterior, però això no compta). Entro al poble i recordo imatges de ciclistes, motos, americans, bascos i pirates encarant el mateix carrer que jo... la carretera tomba a dreta i amb un fabulós vent de cara surto del poble. Punt km -21, 2% au sommet, i anar tirant.

Fins al km -19 no passa res, un trist 4% i vint per hora, i com que la muntanya no es veu (una espessa boira li tapa la calva, com si el Gegant portés boina) tot és optimisme.

Just al moment que penso que serà fàcil, la carretera tomba de cop a esquerra, passant per unes cases, enfilant-se de cop per entre dues parets, passo per un cartell que diu Col Ouvert jusquà Sommet i per un altre que diu Forêt Comunale du Bedouin, i entro al Bosc, al puto bosc, 11% de cop i dels 4 pinyons que em quedaven ja porto el gran posat.

Clavat a 11-12 per hora em tiraré com 12 km al 10, 11 i fins a 13%, entre arbres, pins, roures i olor de molsa o de bolets. De moment sembla el Turó de l'Home a lo bèstia.

Entra la boira, no veig res a 20 metres, encara que tan sols hi ha arbres i fulles seques. mica en mica els arbres es van dissipant, i suposo que aquí és on es veuria la muntanya pelada ja, com a mínim allà més amunt.

Queden uns 9, 8 o 7 km per dalt, passo per la cruïlla de la carretera que puja pel cantó nord est i encaro, suposadament, ja que no veig res a 10m, lo que serien les cases del Chalet Reynard.

De sobte em trobo amb una paret i un cartell! és el restaurant del Chalet! una mica més i m'estampo per culpa de la boira! busco la línia de la carretera i la segueixo... hi havia ua curva d'esquerres molt tancada, que a la segona, agafo.

Des d'ara fins dalt, uns 5,5km, no m'apartaré de la línia de la carretera. a l'esquerra el no-res, a la dreta una pila de pedres de color blanc, i res més. el desnivell és més suau, 6, 7 i 8%, que combinat amb una mica de vent de cul, segons la curva, m'ajuda a pujar.

Definitivament el Galibier és molt més bèstia, tot i que avui estic patint una miqueta.

No arribo a on en Tom Simpson... queden 2km i em penso que m'he passat de llarg el monument, queda 1,5km i penso en recular per buscar-lo... de sobte, a 1km per dalt, més o menys, em trobo unes escales i una inmensa pedra a peu de carretera. Paro i li dedico una estona a aquell que va caure allà, a punt de coronar el cim, mentre vestia el mallot de campió del món.

Engego i torno a agafar ritme, fot un fred que pela i estic xop de la boira. faig uns 800m i de sobte giro una curva molt tancada a dretes, se'm clava la bici entre el pendent i el vent de cara, apenes puc pedalar, mentre avanço a 3 o 4 per hora i corono a cegues. M'he cascat el Puto Calvo!

Parat a dalt el vent em tomba, m'apuntalo i em tomba més, la baixada serà lenta, perillosa, a cegues i amb ratxes de vent de tots cantons... just el que buscava! a Cada km baixaré 100m el desnivell i pujaré un grau la temperatura. Satisfet aniré a buscar el cotxe i tornaré a casa amb els deures, pendents de fa dècades, fets.

Definitvament, és com el Turó de l'Home, però dues vegades bèstia.

QUINZENA DE LA BTT. LACABRAVAPALMONTE

2011-10-30T14:21:00.000+01:00

Y todo el monte es orégano! viva la Muntar-Bai!

Doncs que per agafar xispa i algo de recuit abans del ciclocròs, he decidit fer una Quinzena a lo CorteInglés, marcant-me dos objectius Beteterus, és a dir, anant a la Marxa D'Or i a la Falconada amb tota una autèntica Reina del Susio, o sigui, un tractor amb rodes marcades amb polzades, ben amples per impedir avançar, amb un veritable seient petaculs i un artilugi a la roda de davant que sembla tret d'una moto, una mena de molla que quan passes per un bot sembla que no hagi estat res.

La veritat és que cara avall todo son parabienes, i anar amb rodes de vespino i discos de freno et fa semblar un gran ciclista i tot... en diuen Downhill (daunjil), també d'anar en bici en diuen Biking (vaiquing), de l'aparato se'n diu Mountain Bike (muntarbai) i del trasto que va a on hi hauria d'anar la forquilla se'n diu Fox (que em recorda un mite eròtic de mamelles enormes i caigudes de quan jo tenia 14 anys). Tres plats! marededéu! em sobren 8 o 9 combinacions i el plat petit directament el treuré, ja que el pinyó gros és més gran que el plat del mig...

...en definitiva, que si amb un trasto d'aquests no ets capaç de fer-ho mig bé, millor que et dediquis al ciclisme estàtic, ja que passar per un bot amb tal equipament és cosa de nens.

ah... de la bici se'n diu Specialized Stumpjumper... (ixpezialais chump chumper) i es veu que és tot un mite... a mí em sembla correcte, fa lo que ha de fer i a sobre porta uns frenos que no fan soroll (es veu que això dels discos de freno va molt bé però tots sonen com un elefant cabrejat), m'hi sento a gust tot i que em sobrin 3 quilos de ferro que no sé com treure.

Resultat, pujo com les pepes i baixo com els àngels, amb llagrimes i tot de la velocitat... disfruto com una cabra, i ja que la cabra tira pal monte, doncs vinga, 15 dies a full, no fós cas que m'agradés, que es veu que fan marxes i curses d'això del Btt.

LA MARXA D'OR
st llorenç Savall
http://connect.garmin.com/activity/122478839
http://www.ciclistasavall.org/

Feia anys que la volia fer, de fet, una marxa amb aquest nom vé de gust de fer-la!. aquest any, amb la BTT i tota la aproximación al món de la terra, anava de conya deixar l'asfalt per a fer una curseta. 60 km per les pistes d'entre St Llorenç i Granera, amb un recorregut brutal, guapo, variat i ben parit. llargues pujades i alguna baixada apoteòsica.

Com que els guies locals m'havien dit que era per pista, jo que m'hi presento amb la de ciclocròs.

La sortida a toc de pito, encara que guardant les formes. anem cap a la zona de Catafau pistejant, mentre ens anem estirant i separant. tot i això, tot el primer bucle, fins a la cruïlla amb la carretera de Gallifa, el fem en un degoteig de ciclistes, avui hi ha bastant nivell, i així mica en mica anirem fent fins al final, mai sols, sobre la posició 20.

Baixant cap a la carretera de Granera trobo un roc una mica massa punterut i punxo. un llantasso important i em quedo retrassat. Reparo amb calma i segueixo amb calma, sense segona càmera no és qüestió de jugar-me el quedar-me tirat del tot.

Tot el segon bucle, zona de Granera i acostament a l'arribada per la zona dels Carros, passa pel tròs cremat fa 7 o 8 anys, amb unes boniques vistes i molta amplada de camí, tot i que el terra, plè de pedres soltes, es fa difícil per a la bici que porto. L'arribada a Sant Llorenç és per les trialeres paraleles a la carretera de Monistrol, a l'altra banda de la vall.

Em xoca quan, tot entrant al poble, i després d'unes 3 hores i 55km, algú em crida: dos quilòmetres i arribada! ... se m'ha fet curt, molt curt.

M'hauré d'acostumar a les coses curtetes i fetes a tope. De moment, Marxa d'Or feta, objectiu acomplert, dia gaudit, suma y sigue.

LA FALCONADA (6a edició)
Sabadell
http://connect.garmin.com/activity/123763006
http://www.lafalconada.cat/
http://www.lafalconada.cat/anteriors/2011/Temps%20Falconada%202011.pdf

el segon diumenge tocava la Falconada, una de les més xules i ben muntades manifestacions ciclistes fetes per una entitat no-ciclista (cosa que hauria de fer avergonyir a clubs i demés personal d'una ciutat tan "ciclista" com Sabadell). En la sisena edició poc més a afegir que en les cròniques anteriors (cliquez ici) mil tios, alguns per afaitar, i cada cop més senyores i senyoretes. ambientasso i per qui vulgui, canya de la bona.

De fet els espies aquesta vegada em van informar bé, i vaig presentar-me amb el tractor (oh Fox, long live Fox!). Una sortida fulgurant, amb arribada a cap de cursa a dalt a Torre Romeu i encarar cap als plans de la Salut amb en Pep Tatché i l'Enric Aguilar de llebres. Molt ritme, massa ritme, fent un grup d'uns 7 corredors que mica en mica o s'allargava o s'escurçava. Pujada al Farell pel darrera i davallada a la zona de Sant Sebastià de Montmajor, allà entrem en una trialera i se m'escapen els del grupet, me n'adono que no he desbloquejat la forquilla i anava fotent retrucs com un tonto. em quedo sol.

Passat Montmajor encaro una pujadota important, camí bò que passarà a camí rebentat de sobte, i d'allà anirem pujant amb el plat petit fins als 3 pins i Catafau. allà vindrà lo bò del dia, una trialerota més llarga que un dia sense pà que em durà fins a Sant feliu del Racó. Com un crack dels bons me la faig tota, de dalt a baix, a pota!

No m'adelanta ningú, imagina't el tròs que els hauria tret, i a l'arribar de nou al camí gran, ja bastant depauperat físicament, m'agafen rampes del tipo horrorós als isquios, i de passada pateixo fallo general de tots els grups musculars de les cames. La causa? la bici diferent, segur, i el no estar-hi acostumat.

Els darrers 20km, amb un globo del quinze, ens fan passar de St Feliu cap a Castellar, zona aeròdrom, i d'allà al riu, per planejar per tooooot el Ripoll en un avorrit final que és la única zona que canviaria d'un recorregut especialment bonic, interessant i de passada trencador.

7è classificat, mantinc el Top 10 en els darrers 3 anys.

Crono Puig Creu (Bike Tolrà)
http://connect.garmin.com/activity/125228318

i el tercer diumenge, ja ficat en la darrera sèrie d'entrenos per a agafar xispa i no fer el ridícul al cross, he aprofitat per a fer la Crono del puig de la creu, ja clàssica del Bike Tolrà de Castellar, i acabar fent camins i caminots entre Castellar, St Llorenç, El Farell, Sentmenat i demés valls d'aquelles.

La Crono bé, segons els meus càlculs i a falta d'oficialitat, he sortit a les 9:40:00 i arribat a les 9:50:51, o sigui, he rebaixat el temps dels guanyadors dels dos primers anys. L'Ivan Segarra ha fet 10.20 i pico, pulveritzant tots els rècords i demostrant un bon moment de forma d'un superclasse com ell.

Genial l'ambient que han reunit els del Tolrà, Hidalgos, Juanjo i cia. han creat en pocs anys una bonica base social.

Fet del dia ha estat la trobada amb l'Andreu Codina, antic number one del trialsin, que viu en una masia entra Gallifa i St Feliu de Codines. a part de rodar junts una bona estona hem estat xerrant sobre les rodes de 29 (ell és importador de la Niner) i de passada m'ha portat per alguna que altra trialereta... jo amb la de cross, ell amb una Niner i el seu talent, no hi havia collons de seguir-lo!

... i ja està... passem a coses més interessants, que el dia 1 de Novembre, si tot va bé, anirem a córrer la primera de ciclocròss.

p.d. em venc la Btt, em sobren 3 quilos de bici per tot arreu, això és molt cansat!
interessats contacteu via mail

REFLEXIONS, PENSAMENTS I ANADES DE FLAPA

2011-09-05T14:27:00.008+02:00

.
PARÍS BREST PARÍS 2011

REFLEXIONS, PENSAMENTS I ANADES DE FLAPA

T'has esgotat, has buidat el dipòsit, se t'ha fos l'ànima, sacrificat a les teves pròpies mans en honor a vés a saber quin Déu, potser en honor teu, tu que ets la teva pròpia religió...
...i el millor del cas és que sabies on anaves i t'hi enfrontaves de cara, com l'any passat quan lluitaves com un Quixot contra el Galibier, sense recordar que tan sols una vegada de cinc has estat capaç de superar aquella obra mestra del Diable, i ara t'enfrontaves a ells, tots un darrera l'altre, mil dos-cents trenta enemics.

Et sacrificaves tu sol amb les teves millors eines, la inmaduresa que et dóna aquella il•lusió de nen que mai perdràs, o el seu sinònim; i la maduresa que et dóna saber que amb la teva bicicleta ja mai res podrà tombar-te.

Els sacrificis no han estat pocs, després de supeditar tota una temporada a una sola cita, i el fet d'estar a París el dissabte abans de la PBP era la sensació d'estar en un núvol, les hores prèvies a la sortida em sobraven, no acabaven de passar mai. Tenia ganes de demostrar, a mí, i a qui vulgués, que jo podia ser un dels pocs, un d'aquell 0,1% de ciclistes capaços d'acabar un repte com aquell.

Que ja em diràs, demostrar el què, quan de sobres estava tot demostrat quedant-me a casa.

El patiment per la fractura del braç a principi d'abril va ser un daltabaix psicològic, una tornada a la cova, al pou, que em tornava a les sensacions d'ineptitud i incapacitat ja viscudes en altres moments de ma vida. Em trencava la temporada de marxes, on hauria agafat tota la força i ganes, aquest any que estava rodant tant bé com els meus millors 2007 i 2008. Em trencava la il•lusió, aquest any que la feina m'està anant bé, que per fí puc viure, simplement viure amb comoditat i despreocupar-me per aquelles coses de paper, amb zeros, que quan ets adult regeixen tot el que pots o no pots fer.

Però aquest any les meves vacances eren 6 dies a l'Oest de França, igual que a l'any passat van ser 8 dies als Alps, i allà era on havia de ser jo, per sobre de la resta de coses. Si l'any passat van ser en Jordi Rubio, en Josep Enric, en Juanes i la Natàlia o en Jordi Riu qui em van veure feliç, aquest any els hi tocava a en Ramon Cortina, en Ramon Bergé i la Neus, i tots els de la família de les Brevets, no tan propers ni tan amics potser, però gent perfecta per a sentir-me jo.

Aquest any les meves vacances eren la PBP, i amb les meves vacances no s'hi juga.

Allà al mig, perdut a la França, a la Sarthe, o la Bretanya, no tens més remei que fer el que t'agrada: pedalar. Quina putada! Ara no pots triar, o vas en bici o vas en bici, i n'hi ha per 4 jornades amb les seves respectives nits, i a les nits no es dorm, es va en bici. Faràs més Km amb la bici que no pas els que has fet amb el cotxe, una situació perfecta, o és que no és exactament això el que volies?

I te n'adones que ets tu quan a mitja cursa decideixes fer el teu plan, abandonar la teoria pre-establerta, improvisar un nou càlcul de ruta, supeditat a les teves possibilitats. Te n'adones que ets tu quan li dius al teu company que tiri i faci la seva, quan lluites per sobreviure, recuperar-te i decidir per tu mateix. Te n'adones que ets tu quan deixes els teus companys i fas el teu camí, triant a on serà el final del dia, i veus que ho aconsegueixes.

Ets tu quan veus que el teu cos no et segueix, o sí, que experimentes amb ell, el maltractes, el forces més enllà del que mai hauries imaginat, i el cicle dona voltes i voltes, i ho passes malament una i deu vegades, incomptables defalliments, i et recuperes per igual nombre, i et forces els mateixos cops que et recuperes més un, i tornes a defallir.

El teu cos neix, creix i mor a un ritme trepidant, empasses una racció triple de qualsevol cosa, pasta o arròs, o una truita equivalent a 4 o 5 ous, i ho paeixes en menys d'una hora. Notes com et creixen les ungles i els cabells, no ha passat ni un dia i portes barba de tres. Notes com tot funciona perfectament, vas de ventre com un sant baró, et canses i et descanses; has trobat l'equilibri i tot sense abandonar un esforç de nivell mitjà/alt, no vas a tant com pots, ets sensat, però tampoc vas gaire més fluix. Et pots permetre forçar la màquina i el millor de tot, aprens a identificar els moments en que pots fer-ho. El teu còs completa el cicle d'una setmana en dos escassos dies, et buides per dins i et tornes a omplir, i acabaràs totalment buit, ressetejat, net.

No cremeu les bruixes per a purificar-les, doneu-los una bicicleta.

Necessitaries dormir dos, tres, cinc dies seguits, però fas números, en portes 800 i et falten 400km i et sembla que ja arribes, te'n falten 200 i has de dormir, sino et moriràs, sents la olor de la derrota a cada cuneta però les teves pedalades són infinites. Tan sols 150km i penses que ja hi ets, allà mateix.

Ara saps que és veritat allò que diuen: "cada pedalada que un ciclista dona és tan sols la penúltima".

No t'importa ni res ni ningú, tan sols fas la teva rutina. Surts del control, 10km suaus, i llavors, amb una força inexistent, que no obstant notes a les teves cames, armes el plat i et llences turons amunt i avall, jugant a atrapar gent, a atrapar cadàvers que, com tu, han sortit d'alguna tomba i fugen de la vida en una cursa interminable, una cursa on tots perden, una cursa on tots guanyen. Els atrapes i els dónes la teva roda, ets més fort que ells, o això et creus, dones 3 o 4 relleus fins que de la colla que has fet te'n queden un o dos, i a sobre un és polonès. Llavors trobes el ritme adecuat, atrapes a un o dos iguals que tu, alguns relleus per agafar confiança i per fí un ritme que t'interessa. Arribar al control serà llavors senzill.

Aprens quines rodes has de seguir i quines són tòxiques, aprens que segons qui no vol rellevar o no pot, aprens que segons qui va a tirons. Si no convé tens dues opcions, deixar-te caure enrera o bé saltar endavant. Ets jove i sempre tries la segona, un bon palorro a un turonet i se't queden clavats.

Et vénen les forces de no saps on, i marxen igual, cada volta de 2 hores ets una persona nova, un nounat sense mal de cames, amb els peus alleujats, amb les natges que són natges, les cervicals ni saps que les tens... i ha passat una hora i al cul hi tens un steak tartar, els peus no et caben dins les sabatilles, no saps com posar el braç al manillar per alleujar el coll, i la cama esquerra simplement no es mou, i el dolor és ossi, intern, quelcom impossible d'alleujar amb un mètode que no sigui la amputació.
Prens una pastilla de cafeina, el valor de 10 cafès carregats, i segueixes dormint a dalt de la bici. Et posaries les mans a la cara, fent–te una carícia des de la galta al front, com fas a vegades al llit, quan et sents sol, i sentint aquella escalfor t'adormiries. El mal de panxa, de gana, no saps si et desperta o et mata més, però et fa mandra posar la mà a la butxaca del darrera i agafar una barreta energètica, el valor d'un plat ben plè en 60gr de quelcom que sembla menjar per animals. Calcules les hores que fa que has menjat calent, calcules el que et queda pel proper control, i sempre queda mitja hora més del que calcules, mitja hora que et fa defallir una vegada més, defallir per arribar al control totalment exaust i trencar la promesa que només pararies 10 minuts.

I crides el nom d'Ella allà en la nit, en la total soledat del corredor de fons, i voldries que estigués allà amb tu ....

I arribes al control i sents aplaudiments, rius, saludes, els hi dius moltes gràcies en un perfecte català i t'enténen. Deixes la bicicleta als boxes, uns vells et miren, et diuen algo a lo que tu respons "c'est dur et très loin!" i riuen, per fí has trobat la broma ideal que fa riure als impertèrrits francesos. Entres a segellar i et miren amb pena, no saps caminar, i si hi ha escales les evites com un vampir la llum del sol. Llavors vas al bar i mentre intentes pronunciar bé la paraula arròs (riz, gggiiççç, gggissss, arròs collons!) i entrendre que viande és carn amb salsa (té collons la cosa, a casa de ma mare són cigrons eixuts) et vénen dues noietes i t'agafen la safata, i t'ajuden a caminar cap a la taula, com si fóssis un vellet. T'aixeques i vas a preguntar per dormir, és la tercera nit, són les 24h i vols dormir dues hores, pura supervivència, i endevinen que ets espanyol i criden a la Claudette, que és la intèrpret (en realitat és una alumna de tercer d'espagnol a alguna universitat que es more de ganes de practicar) i tu els hi dius que et parlin en francès, que forma part del peregrinatge, de la penitència, però no, ella vinga a parlar-te en la llengua de Çeggvantes, ella i el jefe del control, aquest en francès profund... i cinc persones més, i notes que t'agafen per l'avantbraç, i et duen... realment deus estar massa malament, definitivament et tracten com un vellet!

Surts finalment d'allà, descansat (és un dir) amb la panxa ben plena i calenta gràcies a un bol de cafè amb llet que et revifa, i tornes a la rutina. 10km calentant, llavors armes el plat, i a buscar víctimes a qui deixar clavats en algun turonet de la França, que diuen que era plana... i una merda era plana!

Tots són molt amables, tots et volen bé, et cuiden, estàn per tu, et cobren hasta per respirar, un plàtan un euro, potser és això, el dòlar, o potser és una veritable caritat, unes ganes d'ajudar, proximitat que senten vers tu, que portes dos dies i mig pedalant i te'n queda mig més. T'ofereixen un metge, i un massatge, i un no et preocupis per la vélo, la tenim vigilada, i tot en un perfecte castellà amb accent degaulleià... parleu-me en francès, collons!

Però tu tan sols vols tres coses: Segellar, menjar, i seguir pedalant, buscant la perdició tu sol amb la teva bici, sense tants subalterns ni ajudants pel mig, com un torero escanyolit i xuleta que vol fer-se els sis miures de la tarda, sorts de vares i de banderilles incloses.

Has après en aquests 1200km gairebé tant com en els 25 anys que portes practicant ciclisme. Trobes el perquè de tot, perquè restar assegut, perquè posar o treure un plat, un pinyó; el perquè de determinades posicions de mans, gestos amb el tòrax o la cintura, moviments de cames, cadera o de canells; saps el perquè de forçar i el perquè de ser pacient.

Amb el sabor de la teva saliva saps si estàs bé o malament, amb la pressió del teu tòrax saps si estàs al màxim o no; mirant la inclinació de l'asfalt saps quina marxa has de posar en tot moment; ... ho entens, finalment, tot.

Et fons amb la teva bicicleta, ets un sol objecte. T'has convertit en un mestre.

Diàleg de conceptes:
- El ciclista:
"L'esperit Randonneur és lluitar sol a les trinxeres de qualsevol carretera.
Espavilar-te pel menjar, pel dormir, pel metge, pel que sigui.
Així ho pregonen i ho defensen els grans, i he après a veure-ho així."
- L'advocat del Diable:
"Oh! Però la París Brest París, mite dels randonneurs, trenca aquesta norma, i vet aquí la paradoxa, converteix la més salvatge de les rutes en un negoci enormement lucratiu, una cara inscripció que no et dóna dret a avituallament, tot el que no sigui estrictament cursa, organització, crono o marcatge és a càrrec teu, un plàtan un euro.
En la teoria tot sembla idílic, l'home i la màquina contra la distància i la ruta, en la pràctica està massa lluny del que el seu propi reglament pregona. Paradoxalment ho tens tot al teu abast, pagant sant pere canta; menjar, beure, descansar, higiene, mecànic, massatge; tot molt a prop, tant a prop com al costat mateix de la taula de segellat".

Però s'ha de fer, són les meves vacances, i a les vacances es gasta diner.

La París Brest París s'ha de fer sol. Viure sol, morir sol. Defalleixes i ets tu qui afluixa, tens pressa i ets tu qui s'apressa. Aprendre a viure els teus ritmes, llegir-los i conviure amb ells.
I per viure i saber els propis ritmes s'ha d'entrenar sol, hores i hores dalt la bicicleta, per carreteres que apenes coneixes, i descobrir nous ports, noves emboscades, a mitja tarda, i encarar-les sol.
I sol és com la guanyes, perquè si no ho fas sol no ets tu, i et guanya ella.

Aquest any m'ha guanyat, però la he vist arribar i la he sabut esquivar. D'aquí a 4 anys la guanyaré jo a ella, no li deixaré que jugui amb mí, com un gat ho fa amb la seva rata.

Sèrie de fotos: Procés metamòrfic dels 4 dies de cursa.

"Això que hem fet ens farà ser encara més incompresos" (Ramon Cortina, PBP2011)

ciclista! dopao!

2011-08-31T15:00:00.002+02:00

.
Passo per davant del CERMA (ONG sabadellenca que es dedica a la inserció de ex-drogadictes i nois amb problemes) i sento, ben alt i fort, com un crit d'ànim:

CICLISTAAAA! DOPAOOOO!!!!

m'he fotut un bon fart de riure.

"Això que hem fet ens farà ser encara més incompresos"

2011-08-28T16:11:00.003+02:00

.
"Això que hem fet ens farà ser encara més incompresos"
Ramon Cortina, Paris-Brest-Paris 2011

..............................................
En los primeros años del Tour se denomina "les ténébreux" a los ciclistas aficionados que participaban en la carrera y que habitualmente acababan las etapas de noche.

Cuando escalaban no parecían apoyarse en los pedales sino arrancar árboles enormes. Arrastraban con todas sus fuerzas algo invisible, escondido bajo tierra, pero sin sacarlo nunca. (...) Volvían a bajar la mirada y curvados sobre su manillar continuaban adelante concentrados en la carretera, como comprobando si las gotasde agua que caían eran de sudor o de lágrimas.

A los chicos se les habían prometido premios, no camillas.

El esfuerzo les abruma: todos avanzan lentamente con la cabeza gacha, igual que el buey que se prepara para recibir el golpe del matarife. (...) ¡Corren a fuerza de voluntad!

No sólo es necesario correr como bestias, sino helarse o asarse. Parece ser que eso también forma parte del deporte.

Llegará el día en que nos colocarán plomo en los bolsillos porque alguno creerá que Dios ha hecho al hombre demasiado ligero.

Si se continúa por este camino pronto sólo quedarán "mendigos" en lugar de artistas. El deporte se está volviendo loco de remate.

¿Mi enemigo? ¡Son mis nalgas!

[extret de: LOS FORZADOS DE LA CARRETERA, Albert Londres]

..............................................
Resta en redacció la crònica d'aquesta gesta, publicarem en breu

PARIS-BREST-PARIS prèvia

2011-08-18T11:57:00.001+02:00

.
Aquest proper diumenge 21 d'agost prendré la sortida en la que segurament serà la prova més dura de ciclisme que mai faré. La Paris-Brest-París.

Una prova de 1200km a completar en 80 hores que em durà a fer la meva travessia particular del Cap d'Hornos.

La cursa es celebra cada 4 anys, i necessites acreditar com a mínim 1500km en distàncies prèvies, homologades. Recorreguts de distància creixent, 200, 300, 400 i 600km. Tot i això, degut a la forta demanda, les places són limitades (algo menys de 200 espanyols) i s'han hagut d'acreditar distàncies prèvies a l'any anterior també per a poder tenir prioritat d'inscripció.

El que ningú et demana és que et trenquis un braç quan estàs començant a preparar-ho tot. Tampoc et demanen que t'hi apuntis, òbviament.

El plan serà tirar els primers 600km fins a Brest, un dia i mig de marge, i dormir allà. Llavors a la tornada ja ens mourem per sensacions, o sigui, "el plan es que no hay plan".

El plan és fer-ho en unes 70 hores, i sembla factible.

Diuen que els diversos grups que es formen són tancats, i no se't deixa seguir roda ni tan sols col•laborar a rellevar.

Però també diuen que a l'arribar la gent es canvia el maillot, com si fóssim jugadors de rugby.

Diuen que la gent dels pobles per on passes et prepara cafè, xocolata, tastets de coses, i que és impossible no parar. Els nens s'empipen si no els agafes el que et dónen en mà quan passes, i es passen hores senceres a la cuneta per fer-ho.

Diuen que un petit problema, una llagueta, un dolor, es converteix en quelcom inmens.

Diuen que quan et queden 300km ja penses que has arribat.

Podreu seguir-ho per web:

www.paris-brest-paris.org

sóc el dorsal 1927. hi ha una aplicació que et diu a on estaré en cada moment.

PEDRO DELGADO 2011

2011-08-16T15:26:00.008+02:00

.

La meva escapada habitual de cada estiu a terres castellanes (allà on el castellà que es parla és d'aquell que omple la boca, amb vocals rodones i consonants que són consonants) de nou va ser Segovia, com al 2009 i 2010, o com al 2006 o anteriors. Potser la 7a o 8a Perico Delgado, potser la tercera que surt a aquest blog?.

Donades les circumstàncies anuals, a més a més, la Pedro Delgado 2011 era la primera cursa en serio de tot el reguitzell que tenia preparat aquesta temporada. o Sigui que s'havia d'estrenar com déu mana l'equipació Oficial de l'equip. I la vem estrenar amb un parell!

Molta temperatura i massa gent a la hora de sortida, dos mil i pico de persones a la Plaza del Azogüejo (o sigui, l'Aqüeducte) i una cua de collons al passar per l'estora del xip. Se sent "coño, pero si somos los ultimos" i efectivament, passo dels ultims per la sortida.

Tocarà calentón per començar, ja que la meva intenció era exprimir la patata al màxim en l'únic dia de curses que tenia per exprimir-la aquest any (qualsevol surt a toc de pito diumenge que vé, jijiji). Volent fer-ho bé, passo gent fins i tot pedalant per les voreres, en un recorregut neutralitzat fins a Torrecaballeros, a 10 de la sortida, on la cosa es dispara.

Des d'allà serà gairebé impossible, a 60 per hora per la Nacional 110, progressar dins d'un gran grup plè d'amateurs i pataxules, i és que la Perico és de les marxes que més ràpid es va, més inclús que a la QH o la Indurain. Fer dels 100 primers era quelcom impossible per a mí, fer Or gairebé una empresa digna dels millors.

Tornavem al recorregut antic, el de les primeres 10 pericos, amb un inici planer per Nacional i entrada a saco a una corrua de puertos de la Sierra que et deixen sense esma: Navafría, baixada i plà per la presa de Pinilla, Canencia, Morcuera i Cotos, o sigui, Navacerrada del revés.

La pujada a Navafría es fa a 18-20 per hora, massa poca xispa i massa ritme pel que puc assimilar, pujo ofegat a més de 180 pulsacions tot el rato, la calor em mata, el desnivell, inamovible al 7-8% i la gent, que no en perdona ni una. Baixem al plà d'entre muntanyes i sense poder ni dir mú ens posem a rodar a 50-60 per hora. No hi ha temps per menjar ni beure, tan sols s'ha de cuidar de no perdre la roda!

Canencia es comença amb el plat, 32 de mitja, i als 5 de coronar, canvi de desnivell. algun tròs al 10% però tot al 6-7, continuo ofegat encara que al ser curt el passo millor. Baixada a tot drap, arriscant, per encarar, just arribat a baix, la Morcuera.

No hi ha temps de res, el grupet se'ns esmicola i la Morcuera es cobra les seves víctimes, em deixo anar dels bèsties aquells i pujo al meu ritme, els darrers 6km pateixo, els darrers 500m són interminables. A dalt recullo un bidó i baixo en solitari, ens agrupem 3, després ens arriben 3 més, a baix a poble en som uns 10, i encarem les tedioses rectes del principi de Cotos amb el plat. 30 de mitja i hem fet 3 ports, dos dels quals són de primera.

Finalment em vé el cebellot, i els darrers 5 km de Cotos són un festival de cops de cap i volantassos. Menjo, bec, de fet no ho he deixat de fer-ho, sort potser d'això. Però estic massa endavant, i a aquesta altura d'una cursa, si et quedes del grup on vas, has de rodar molta estona sol fins que t'arriben els de darrera.

Corono Cotos en solitari (i en coma ciclístic) i em casco el plà fins a la estació d'esquí de Navacerrada. La baixada de Navacerrada de nou a fondo, un altre gel, m'acabo l'aigua que queda, ens reunim uns 5, després som uns 7, però no més.

Arribem d'hora a Segovia, més d'hora que altres vegades, tant d'hora que és, de llarg, la millor de les Pericos que he fet, a 33 de mitja, el 84è de la general, primer català, (classificació) i tot i això me'n vaig amb la sensació que un cop més aquell cony de recorregut, de dent de serra, aquells ports, aquella calor, aquell ritme... han pogut amb mí!

Y LUEGO... DE TURISMO POR MADRIT!

que ja té collons que la primera vegada que entro a la Capital del Reino sigui per la Avenida de la Peseta!!!!
Tot català hauria de conèixer aquesta via madrilenya, al cap i ala fí, la paraula pesseta té origen català... igual que el fil de coure, no?

Visita d'entrada i sortida ràpida per la Villa, puerta del Sol, kilometro cero, plaza de la villa, calle preciados, calle mayor, mercado de la cebada... opera de madrit, palacio de oriente... lo just i singular, és certament una ciutat bonica, molt bonica!

LA 12ª SUPER-BONAIGUA 2011

2011-08-10T16:46:00.001+02:00

ESTRENO (JA NAVA SENT HORA) LA ROBA DE L'EQUIP EN UNA JORNADA ÈPICA COM POQUES

http://connect.garmin.com/activity/90432682

Que de fet ja surt a compte ja, fer quatre dies de bicicleta l'any, i que cada un d'ells sigui suficient com per publicar una entrada epopèica en aquest blog!

La Bonaigua 2011, la dotzena, la meva dotzena també, ha estat un dia necessari, obligatori, al que no podia faltar, en aquest collons de temporada 2011 que tant m'està dant pel cul. De fet, no us podeu imaginar l'esforç físic, professional, personal, psicològic i fisiològic que he hagut de fer per ser present a la sortida d'una Bonaigua que va acollonir a molts dels inscrits.

La Superbonaigua 2011

En el moment de caure pensava en que alguna cosa s'estava quedant pel camí. M'aixecava, adolorit, aturava el trànsit, atenia a la Teresa, que jeia inconscient a l'asfalt, deixada caure de qualsevol manera, em mirava la mà dreta, que penjava del meu braç, inmòbil, massa adolorida com per sentir dolor, i pensava que m'estava descuidant alguna cosa pel camí.

Pujava a l'ambulància, conscient ja del dolor intens, conscient ja de l'estat real de la Teresa, conscient ja de la magnitud de tot allò que en dos segons acabava de passar, i alguna cosa passava de llarg dels meus pensaments.

De sobte, ja calmat a la camilla de l'Hospital, esperant saber si la Teresa estaria millor, esperant saber què seria del meu braç, amb el dolor ja tant present com per desitjar el més fort dels calmants, que no venia, vaig pensar en el que m'estava deixant pel camí, i que no volia deixar-me.

12 d'abril... 4 de juny, 8 setmanes per La Bonaigua. Hi haig de ser.

Encobert per un somni de 4 anys, per un somni massa important com per pensar en una altra cosa, les meves 11 Bonaigues anteriors pesaven dins meu. Tants esforços, lluites internes, discussions de parella, convidades i celebracions aparcades per una sola cosa, ser cada any a La Pobla de Segur el primer cap de setmana de juny.

I aquest 2011 hi havia de ser, peti qui peti, hi havia de ser. I així mateix li vaig dir a en Lluís Tirapu, el dissabte 4 de juny a les 8 del matí, quan després de conduïr durant dues hores des de Sabadell (com sempre que vaig a la Pobla, el mateix dia, pel mateix camí) recollia el dorsal i em disposava a sortir: "No saps el que he hagut de fer per estar avui aquí".

No plovia, però havia plogut. El Port estava nevat des de feia uns dies. Jo, ni estava en forma ni estava per floritures, justament feia 6 dies havia acabat una brevet 600 de les que et deixen el còs buit, i durant la setmana havia patit una descomposició de les que encara et buiden més el còs (no sabeu lo que cap dins del ventre d'una persona!), com per ara, justament arribat a La Pobla, no prendre la sortida.

Ni estava d'humor, per altres motius tan sols tenia ganes de plorar, ni tenia la forma física per aguantar-ho, ni tenia perquè arriscar un nou accident, però el que m'esperava era tan sols aigua i fred, una misèria al cap i a la fí, aigua i fred i 200km, quatre ports, i rodar en solitari o en grups reduïts. La gent sensata es pensava si prendre la sortida o no. El premi era fer-ne una altra, la dotzena, fer-les totes, gairebé com la justificació a la meva manera de ser i de viure el ciclisme.

Aquest any el recorregut habitual es trencava de principi, sortint cap al Pont de Suert però tombant a Senterada per anar a buscar la carretera de Sort. Un port petit i interessant, 15km extres pel Pallars més intern, i carretera general, trencats en grups de tamany mig, a buscar Esterri i La Bonaigua. Així doncs la pujada al port va ser en solitari, Que dur! Igual que la baixada i el pas per Viella, on em vaig començar a sentir bé, passada la frontera dels 100km i trobat el ritme capilar necessari per a un ecce homo com jo.

A mesura que pujava vers el Túnel de Viella em començo a sentir millor, i el pas pel túnel es fa avorrit però constant, sense problemes. Em trobo a dos aliats a la baixada, rellevem i rodem, es posa a ploure, molt, i seguim sense trobar ningú més fins al peu de Perbes. Viu de Llevata i Perbes es pugen de menys a més (he estat pitjor en aquelles costes) i la baixada cap a La Pobla se'm fa curta.
Arribant, em trobo de nou al Tirapu, content de veure'm acabar sap que aquell dia no podia fallar-li a la Superbonaigua.

CATALUNYA VELLA I ORÍGEN DE LA NACIÓ

2011-08-07T21:59:00.005+02:00

.
BONAVISTA'BR400
400 KM EN SOLITARI, RÈCORD PERSONAL!

en ma punyetera vida creia que seria capaç de pedalar-me 400km tot solet, sota un sol d'agost i una calor dignes de pelicula de Lawrence d'Arabia, miratges inclosos

Bages, Osona, La Selva, La Garrotxa, Plà de l'Estany, La Garrotxa, Ripollès, Berguedà, Solsonès, Anoia i Bages de nou.

anècdotes i moments del dia:

boira i humitat a l'altiplà del Moianès, apenes es dissipa baixant a la Plana de Vic.

pas per Viladrau a les 8.30 del matí, tot i ser tant d'hora veig als clàssics del poble, en Nuñez, en Busquets, en Felip del cicles02 que surt a entrenar en bici, aquell, l'altre... Viladrau no canvia, a veure quan hi aterro per un temps, que avui anava de passada.

Arribada a Sant Hilari amb pujada suau i bon ritme, acompleixo correctament les 3 primeres hores i m'acosto als 100km sense fatiga.

Fort vent de cara baixant per Osor, branques senceres pel terra, descens perillós. A la carretera d'Anglès a la Valla de'n Bas, vent de cara igualment. Costa entrar a Olot. Per contra, la carretera de Santa Pau a Banyoles amb vent de cul, fort ritme. Al tombar cap a Serinyà, Besalú i Castellfollit, de nou vent de cara i pàjara a la vista.

a Olot, segon pas, a La Canya, em trobo una mena de hippi tot vellot (és com un doble del Georges Moustaki, o un papá pitufo passat per la marihuana, barba groguenca pel tabac i melena canosa i amb entrades) que fa autostop. Ens saludem.

Arribat a Ripoll, després de la travessia del Capsacosta (pájara inclusive, sort d'una font a la cuneta esquerra que em salva la vida) me'l trobo de nou, fent autostop! Ens fotem un fart de riure, com si ens coneguéssim de tota la vida.

Vent de cara de nou arribant a Ripoll, els 200km costen de marcar. Encaro la carretera de Les Lloses justet de forces però més recuperat de les calors passades dues hores abans.

A Borredà, km270, paro en un bar que hi ha a sota la carretera, a la banda esquerra. Li demano quelcom consistent i em diu que si vull un plat de macarrons!!!! a les 6 de la tarda, entren solets, una muntanya de macarras i dos xuscos de pà, regat amb una gerra de mig de clara (una radler per entendre'ns). No cal dir que surto de Borredà tip i content.

Passo per Berga i encaro per la carretera de l'Espunyola. vent de cara i desnivell tensant cap amunt.

Abans de Solsona (que no arribava mai la malaputa, trobo una mare i un fill que regaven les plantes. els demano aigua, directa de la manguera. El nano m'acompanya uns 30 metres fins que se li acaba el tròs que sa mare li deixa fer en bici. Bon minyó!

Els 300km s'han fet millor que no pas la mateixa distància el diumenge anterior, hi ha bones sensacions de cara als darrers 100.

A l'Hostal Nou s'acaba el dia, engego les llums i encaro carretera secundària, rebentada i plena de grava, cap a Torà. Seràn 15km de mal terreny majoritàriament cara avall. A torà torna la carretera general, desnivell tensant cap amunt cap a Calaf. on arribo tocat però no fos.

Calaf - Manresa per l'estació de Rajadell, baixada, plà i carència de brisa, mica en mica em vaig llençant avall i animant-me pels darrers 30km que queden. Mica en mica vaig apretant el ritme, la mitjana puja dels 24,3 de Calaf als 25,0 finals.

Al Molí de Boixeda un cotxe se'm posa al darrera i no m'adelanta. Els darrers 7km els faig acompanyat, a un ritme infernal, donant fortes pedalades mentre aprofito el desnivell favorable que arriba a Sant Joan de Vilatorrada.

Em sento feliç i satisfet. El test de 400 ha estat un èxit. Estic a punt.

CASTELLS DE FRONTERA I CATALUNYA NOVA

2011-08-03T15:57:00.000+02:00

.
BREVET 300 2011

Fer el recorregut de la Bonavista'Brevet300 el 31 de juliol, en solitari, podria haver estat un suicidi. Per sort el termòmetre no ha passat de 34, les pluges habituals aquest estiu han fet una pausa, i el vent, sempre present als plans del Camp, a les crestes del Priorat o a la Segarra i l'Urgell, va bufar encara que amb moderació.

El dimecres anterior vaig fer fallida.
Brevet 300 failure
Aquest dissabte li he tornat el saque i li he guanyat el set.
Brevet 300 test ok
Sortida de Manresa amb llum de dia, a les 7.20, i arribada poc després de les 18h. 10 hores i mitja de recorregut, a uns fabulosos 28 de mitja, cosa que em fa pensar que el tò físic, de cara a temes musculars, està llest i aconseguit.

Per aquesta aventura vaig intentar portar el menor possible a sobre, equipant la bicicleta amb una útil bossa per quadre de Vaude i un portabidó de sortida lateral. Així la enorme quantitat de barretes, gels i menjar, amén que documentació, mòbil i demés, no van a les butxaques del darrera.

Genial idea quan en plè migdia vull obrir-me el mallot de cremallera sencera i deixar-lo voleiar, l'aire fresc et toca la panxa, eixuga la suor i les hores de sol passen millor.

Parlant de mallots, estrena del mallot especial que gràcies a Escapa hem aconseguit per a la París Brest. Així anava més conjuntat (motivat, incentivat). Disseny fet per Sportful i confecció final a càrrec de Tactic. Culot Sportful Total confort. Casc Prevail i sabatilles Sworks de Specialized. Confiar en un bon equipament i probar-lo en tirades de més de 5 hores serà bàsic de cara al moment culminant de la temporada.

Bages. Sortida cap a Igualada, pujant per maians i baixant directe per la carretera nova a Òdena. Vilanova del camí, Torre de Claramunt i entrada a la carretera de Mediona a La Llacuna. Entrada a l'Alt Camp per Querol, baixant al Pont d'Armentera i en direcció Valls fins al Plà de Sta Maria, per entrar a la Conca de Barberà per Sarral. Pàs per l'Espluga de Francolí i pujada per Poblet cap al port de Prades.

La carretera de muntanya més bonica de Catalunya (prades) feta a ritme capilar, fins que em vénen per darrera dos ciclistes. Pujo el ritme a uns 22 per hora (quina misèria havent pujat el mateix port en cursa a 28 i el plat!)... sóc un picat.

Corono Prades i paro, amb 140km, al Bar Safari de la bonica població (la font de cava avui rajava aigua, ja em diràs) em foto un entrepà de llonganissa i un xampú (en català normatiu: Botifarra i una clara) i tiro milles cap a Albarca. Entro al Priorat per passar ràpidament (no sense cascar-me el port d'Ulldemolins) a Les Garrigues.

Carretera de la Granadella, sòl rebentat i en lleuger descens, la bici bota i les curves, constants i tancades, passen ràpidament. Passo per la Pobla de Cervoles i tiro cap a Vinaixa. Entro de nou a la 240, dos pepinos de ctra nacional i ràpidament a l'esquerra cap a Maldà (per Tarrés). Descobreixo el meu alter ego en forma de poble: l'Espluga Calba.

De nou carretera feta caldo, i en obres! Uns 5km de "strada bianca" que reprodueixo en fotografia, per acabar entrant a l'Urgell i a la plana, llargues rectes i vent, ara de cua, ara de cara, arribant a Tàrrega ben tocades les 15h. Lateral de la N-II cap a Cervera. Fastigós, cara amunt, un bat de sol... començo a ser ànima en pena.

Paro en una benzinera i tot fent broma li demano 40 euros de gasoil, vestit de ciclista, clar... i em diu: "a quin sortidor?" Desde luegu que hi ha gent poc observadora al món!!!!!

Cervera, La Segarra. Per sota el famós túnel cap a agafar la pujada a la Panadella. Llaaaaaarg, la mare que ho va parir! Tiro de gel i de plat petit, menjo, paciència fins que fa efecte, i corono tot seguint cara amunt fins a Sant Guim de Freixenet, carretera de Calaf, 15km més i Calaf, entro al Bages. Baixo per Rajadell, 35km de vent de cara, que llarg que es fa entrar a Manresa... tot i això veig com la mitjana, des de la Panadella fins a Manresa, ha passat de 27,4 a 28 per hora. Els darrers 25 km en ¾ d'hora, sembla que el test ha anat bé.

Propers tests: Distància i resistència, a la Bonavista'Brevet400 que faré particularment el cap de setmana proper. Test de força a la Pedro Delgado, objectiu únic en lo que es tracta de curses de carretera 2011.

Estoes estoes estoestodo amigos!

BREVET 600 P.C.BONAVISTA 2011

2011-08-01T16:30:00.003+02:00

.
C'EST LA ROUTE À PARIS

Sense preparació, sense ni tan sols mirar el recorregut, tan sols a ull, llegint a vista el grup, el ritme, els companys. Sortint d’una greu lesió, després d’un llarg mes, un mes de 6 setmanes, un mes lleig, desilusionat, trencador de somriures, de somnis… un mes d’insomni…

…m’estreno a la Brevet 600. com un homeless de la carretera, sense pensar, sense cervell, tan sols amb l’objectiu de tancar un recorregut puntuable per l’únic somni que podré acomplir en aquesta temporada en blanc: La París Brest París.

Serà un dia llarg rodant, en un viatge sense retorn, una llarga volta amb sortida i arribada a Manresa, sense preocupar-nos de si som persones o autòmates. Trobo el “Grup”, a la sortida, a les fosques. En Lluís, en Manel, el Pitu i la seva costella trencada, en Ramon Bergé… i els demés, habituals, coneguts, amics… en Sergio, en Joel, en Cortina, tants més! Encara que no gaires, una 600 no és per qualsevol, una 600 és o bé pels especialistes, o bé pels incauts…

… i jo ara com ara no sé del tot si sóc un incaut.

Sortim, a ritme tranquil, cap a Calaf, Torà, Ponts, un grup gran, rellevem tots, uns 30, potser 20, fins a Artesa, on en Pitu fa un esmolet i cau de morros a terra. Quin cop! El que no sap és que ha partit 6 costelles d’una tacada, el que no sap és que haurà d’esperar 4 anys més per a anar a París.

Carretera de Tremp i ràpidament entrem en direcció oest cap a Vilanova de Meià. Passat el poble, puertaco de muntanya amb un congost preciós i baixada dura cap al pantà de Cellers. Agafem la carretera de Balaguer a Tremp per uns moments, lloc on el Pitu ens deixa per agafar el tren, i entrem en una nova carretera estreta, de muntanya, amb un nou i increïble port i altiplà continu. Moror, St Esteve de la Sarga, Alsamora, per acabar a la carretera de viella, al Pont de Muntanyana, i cascar-nos uns fabulosos tobogans fins a Benabarre.

Bocata truita de patates a la benzinera de Benabarre (obligat, no us el perdeu) i ràpidament entrem de nou a una miseriosa carretera que ens portarà a la banda de Montsó per Peralta de la sal (i per on cristo va perdre el passaport).

A aquí és, on sota el sol, contra el vent, a través del no-res, comença el puto calvari. Monegros.

Però uns Monegros com déu mana, res de 100km de muntan baik per presumir de cuadre de carbono, nooooo, Ilche, Berbegal, Alcofea, Ballerías, Poleñino i Lanaja. Km 300. en un bar de cantonada, regentat per un "mozo" del poble i unes noies rossetes de dubtosa nacionalitat (i dubtosa reputació), saltem la banca del sortidor de cervesa mentre fem una retrobada amb molts dels de la Brevet (i de passada recompte de cadàvers). A partir d'aquí serà quan es vagi gairebé sol, tu i el grup que has triat, ja que la gent comença a triar els seus plans. Hi ha qui para una bona estona, hi ha qui tira per dormir més endavant, hi ha qui no dormirà.

Bujaraloz i Caspe. On parem per sopar en una pizzeria, per muntar els llums i per seguir endavant, mentre a la televisió veiem com un equip de futbol curull d'almogàvers, petitons i escapoladissos, destrossa per 2 a 1, sobre la gespa de Wembley, a uns britànics orgullosos i obstinats en participar any si any no a la mateixa final i esperar un resultat diferent.

Entra la nit. Pujar i baixar a Mequinensa, amb una vista del castell, iluminat de nit, que serà la darrera nota de color a la tortura de 200km nocturns (i diürns) que resten. Fraga arriba al cap de poc, no és així amb Tamarit de Llitera, que no arriba mai. Sucumbeixo en les llargues rectes i deixo el grup (en Ramon, en Lluís i en Manel segiràn al seu ritme) per esperar a algú que vingui per darrera. Em pasen els de Calaf i m'arriben en Joel Laguna i la seva tropa. Em quedaré amb ells.

Segellem al CAP de Tamarit i dormim una horeta i mitja a dins de dos cotxes dels acompanyants. Apenes aguantem el son, no podem estar-nos drets, ni parar, però tampoc seguir. Freds i sense esma encarem els 140km que queden, en línia recta suposadament, via Alfarràs, Balaguer, Agramunt i Calaf. No serà així.

Es fa de dia a Alfarràs, passem Balaguer i encarem una carretera local cap a Agramunt. Allà parem a un bar-pastisseria. Cafè amb llet i un inmens croissant (i una cagarada al wàter que no vegis! Els powerbar fan estralls dins d'un estómac) i patada a seguir. Ara vé lo bò, carretera normal de Calaf en obres, passem per camins rurals, d'aquells que fins i tot el Gps no veu, per el Llor, Comabella, i Viver (si, aquell poble que tanca el llistin telefònic). Camí rural cap a St Ramon, i finalment, per Conill (quin nom més maco per un poblet de pagès) entrem a Calaf.

La baixada de Calaf a Manresa es fa eterna, no podem passar de 30 quan rodem, no es pot córrer més, no hi ha esma. Anem fent esses, no podem mantenir la línia. Cada pujadeta es fa massa complicada, ja no sabem què menjar ni què beure, i tot i això anem fent els quilòmetres, de mig en mig, i mirem cap endevant.

Cremat pel sol, amb un fatal mal de cap, les cames em fan figa, el braç operat no em deixa pedalar de peu, del cansament que porta, tinc les cervicals esmicolades de la postura i la pell escamada per la sal de la suor, vaig brut, tant que fins i tot jo m'ensumo la olor. Ens mirem els uns als altres, qui passa un bon moment es posa a davant, els demés s'enfilen, a roda, per aprofitar el poc aire que ens tallen els primers de la cua. Manresa no arriba mai, però tot i això estem contents.

Hem acabat una brevet 600, menys de 30 hores. la prova més llarga que es fa sense parar.

EL SERVEI POST-VENDA (post-post-peroquemuypost) DE COLNAGO

2011-06-29T21:30:00.007+02:00

.
Evidentment aquest també és un blog de denúncia, mofa i distorsió, i en aquest cas li toca el rebre a una gran marca, històrica, mítica, de grans èxits en competició, enorme reputació com a fabricant, caríssimes bicicletes... i... una misèria de ... una misèria, vaja!

la pregunta era: "hola, sóc fulano de tal, de barcelona, i tinc una Colnago Master molt antiga que vull recuperar per al seu funcionament. la bici patatim patatam... total, que no sé l'any exacte, a veure si em podeu ajudar a trobar el número de cuadre perquè no el veig"

primera resposta: "hola, mira, els numeros de cuadre estàn a la caixa de pedals o bé a sota el canvi o a la patilla del darrera, si ens el dius et direm el què, si no ens el dius consultaré el nostre catàleg"

segona pregunta: "ei, si, he trobat el numero, és aquest, us envio una foto, gràcies per ajudar-me, em fa ilusió saber la data exacta de fabricació"

no hi ha resposta

tercera pregunta: "ei hola, us reenvio el mail anterior per si no l'heu rebut"

no hi ha resposta

cuarta pregunta, ja cabrejat: "fa un mes vaig contactar amb vosaltres per patatim patatam... que molaria que em diguéssiu algo eh?"

resposta: "doncs si, efectivament el cuadre de la teva bici és dels anys 80"

dels 80???? això si fa no fa és un arc comprès entre 10 anys, 120 mesos, 520 setmanes, 3650 dies per triar! quina exactitut!!!! quin gran catàleg!!! quin control!!!! quin servei al client!!!!

cinquena pregunta (que no és pregunta, ja és atac sarcàstic directe a la jugular):

"vale pisha, que reconec que 27 anys són molts, i que és possible que una casa com la vostra no conservi dades de les seves produccions més antigues, o sigui que ja em donc per satisfet, moltes gràcies, sou molt amables"

resposta: "gràcies pel teu interès" ... com dient... "passo de tu"

pos ale: bona publicitat la que us faig... sort que la bici és una obra d'art, perquè vosaltres sou simples oficinistes.

conclusions i notes al peu de pàgina........
O sigui, que la millor marca del mundo mundial segons la seva web, no pot contestar a un client que conserva una de les seves peces emblemàtiques de quina data és el cuadre? vale, que sense probemes puc fer la pregunta al distribuidor de la marca a Espanya, segur que obtinc resposta més fàcil, però té collons que tinguis una bici tope de gamma (la Master es va vendre als 80 com una de les millors bicis de la època, lo que ara serien 6mil euros) i passin de tu...

sobretot dir-te que més o menys la bici és dels 80 és una inutilitat tan supina! i més després de demanar-te el xassís i dir-te que miraràn els catàlegs!

ineptes! amateurs!

La resta de les entrades referents a la Colnago master les trobeu AQUÍ

resum dels mails:
___________________________________________________
Thank you for your reply
Best regards
Laura

Da: miquel gubianas [mailto:gubi72@hotmail.com]
Inviato: giovedì 16 giugno 2011 16.30
A: laura
Oggetto: RE: R: R: R: colnago master
Hi Laura,
thanks a lot for the answer and the info. I understand that it is difficult to determine the exact year or the production series, maybe you have not any registration, it has been more than 25 years!
but i'm so glad with your answer, thanks!
Miquel Gubianas

Subject: R: R: R: colnago master
Date: Thu, 16 Jun 2011 16:15:54 +0200
From: laura@colnago.com
To: gubi72@hotmail.com
Dear Miguel,
I confirm you this is a Colnago Master frame produce in 80s
Thank you
Best regards
Laura

Da: miquel gubianas [mailto:gubi72@hotmail.com]
Inviato: giovedì 9 giugno 2011 22.32
A: laura
Oggetto: RE: R: R: colnago master
dear Laura, some weeks ago I sent you some photos from a colnago master, asking you for the year of the frame and also if you had some more info about that bike.
the chassis number is 224, maybe the frame is from 1984?
I send you some photos of the number.
i would be very pleased if i receive some answer from you
thanks a lot,
Miquel Gubianas

Subject: R: R: colnago master
Date: Tue, 10 May 2011 17:12:28 +0200
From: laura@colnago.com
To: gubi72@hotmail.com
Dear Miguel,
I’ll check in our old catalogue and be back to you asap
Regards
Laura

Da: miquel gubianas [mailto:gubi72@hotmail.com]
Inviato: martedì 10 maggio 2011 16.58
A: laura
Oggetto: RE: R: colnago master
dear laura, glad to receive your email!
i cannot find any serial number, i send you some photos of the bike and i hope you can help me with this finding.
i think that my bike it's maybe an 1984 one
look at the decal: one thing that obsesses me is the decal of the frame brand. it's not "columbus", it's "Gilco". of course gilco is gilberto columbo, the columbus owner, but i have not find any colnago master in the lot of photos in google that has a decal like mine!
a lot of thanks!

Subject: R: colnago master
Date: Tue, 10 May 2011 15:21:45 +0200
From: laura@colnago.com
To: gubi72@hotmail.com
Dear Miquel,
could you kindly send us the serial number of the frame pls which you can find in one of the following parts:
under bb, on the left drop out, on the derailleur clamp
Best regards
Laura

Da: Colnago - info
Inviato: lunedì 9 maggio 2011 8.42
A: laura
Oggetto: I: colnago master
good evening, i write from barcelona. i am owner of a colnago master,
i send you some photos, because i would like yo ask you some questions: the exact year of the bike, the model number or denomination and if you have some photos of the original model
i cannot find any chasis number wrote into the bike
Miquel Gubianas
___________________________________________________

SABADELL - RIPOLL

2011-06-21T17:48:00.000+02:00

.
ANEM A BUSCAR EL COTXE que fotia tres dies que estava a Ripoll.

Aquesta era la ruta inicial
http://www.bikemap.net/route/1031947#lat=42.04203&lng=2.07916&zoom=12&type=1
lògicament la he canviat, no era forma de procedir, cascar-me 200km sortint de casa a les 9 del matí, amb la calda que fotia! tot i això he mantingut l'arribada a Prats de Lluçanès i l'anar a buscar Alpens i Borredà, per passar de St Jaume de Frontanyà a la Pobla de Lillet per la pista asfaltada que hi ha, una de les bèsties bèsties de veritat!

La resta ha estat anar combinant carreteres conegudes amb algun pas improvisat, com per exemple el trencar per Lluçà enlloc de la Santa Creu de Jotglar, de fet la zona Lluçanès-Moianès és genial per a la pràctica de la bicicleta, moltes carreteres, totes portant als mateixos llocs, i amb pujades trencades de com a molt 3km de llargada, un terreny ondulat en carretera estreta perfecte per a un vehicle com la bicicleta.

Aquí la ruta:
http://connect.garmin.com/activity/92587015

És curiós comprovar que la "Carretera de Prats" famosa, que té el Km zero a la Creu Alta de Sabadell (Francesc Layret) a Prats de Lluçanès és "Carretera de Sabadell".

En l'apartat de sensacions, ja podem afirmar que estic plenament recuperat. En aquesta sortida he notat per primer cop després de l'intermezzo cop de pedal, bon gir de cama, cop de ronyó i resistència continuada a un ritme mig-alt. He tancat la volta a gairebé 27 de mitja, anant sol i amb més de 3mil de desnivell en 170km, i fins i tot a La Merolla m'he permès el luxe d'apretar a fons. Les baixades i les tombades en curva encara s'han de pulir. Hi ha por i vaig cuadrat.

tornem a ser el que era.

i de passada, amb aquesta ruta, tanquem el cercle. Es pot sortir i arribar a Ripoll sense necessitat de tocar la nacional 152, amb dos recorreguts èpics, un per Garrotxa, Osona i Vallès Oriental, l'altre per Vallès Occidental, Bages, Berguedà i Ripollès, amb carreteres espectaculars i algun que altre camí rural.

De passada m'han vingut idees per a l'Etapa The Culito Extreme, que properament presentarem. Tan sols em falta estudiar el "camí de l'hora" a la zona de Manlleu per crear una etapa criminal com poques.

voluntaris?

L'ESTRENA. RUTA CLÀSSICA CAP A ST LLORENÇ SAVALL

2011-06-19T17:00:00.001+02:00

.

http://connect.garmin.com/activity/92132025

Anava sent hora, i com que tenia la bicicleta acabada, i l'equipament llest, he decidit posar fil a l'agulla i pujar a sobre del meu ferragot per, amb bici clàssica, vestit de clàssic, fer una ruta clàssica, cap a Sant Llorenç Savall falta gent, revolt del Dalmau inclòs.

Acollonant ferragot que amb un 53-42 i un 14-22 m'ha clavat la pedalada, amén de la tunda que em vaig fotre ahir, el resultat és que no anava ni cap endavant. Tot i això li he tret casi 26 per hora de mitja a 56 quilòmetres totalment vallesans, habituals, clàssics com pocs.

m'he fet unes fotos.

la bici... doncs apenes recordava la conducció d'una bici antiga. Manillar estret, amb manetes de frè petites, molt avall, de manera que quan t'hi puges quedes tot aixonat i geperut. A part la dificultat per accionar la bicicleta. Cada maniobra és realment una maniobra, i anar en bicicleta es torna una cosa lenta.

Lenta de canvis, les palanquetes no són pas els frens integrats de maneta, i has d'anticipar cada acció, o et quedes clavat a la soritda d'una curva; lenta de frens, l'acció de frenar és llarga i feixuga; lenta de pedalar, tant de posar i treure el peu, ojo que si et lligues massa el rastral no surt i caus de costat, però el simple fet de donar el copet de mitja vota al pedal, insertar la sabatilla, clavar la cala i tancar la corretja és una acció realment lenta.

en definitiva, el ciclisme clàssic és per a homes curtits, que saben anar en bicicleta. És un OFICI, on cada acció, per simple que sembli, queda magnificada. La màquina s'ha de saber portar, s'ha de saber llençar, maniobrar és difícil, canviar el desarollo o frenar són accions experimentades, pedalar sense fer-se mal a les cames, seure i posar-se bé...

tot el que les bicicletes actuals fan per sí soles, amb les antigues ho has de fer tu.

SABATILLES RIBÓ. TOT UN CLÀSSIC

2011-06-16T14:57:00.002+02:00

.
Trobat en un carrer peatonal del Poble Nou, en un paisatge de novela de l'Eduardo Mendoza, en Quim Montsó o en Vazquez Montalbán, una vella porta d'alumini i vidre, amb un timbret a dalt a la dreta, ens separa del sub-món de la sabatilla de ciclisme artesanal catalana. Entrem a ca'n Ribó, una marca tan propera com ho és la voluntat i manera de fer de qui segueix la tradició familiar, un home de mitjana edat, ànima de jove i experiència de vell, l'Orestes Ribó.
hormes, patrons, motlles... de pasta, de fusta, l'obrador de cal Ribó no deixa de ser una sabateria de models hand-made.
centre d'assecatge i curació, olor de cuir, de cola, de goma
la màquina infernal de fer sabatilles. "T'ho fa tot, dona forma, clava, enganxa... podria fer moltes desenes de parells en una setmana"
dos parells de sabates velles fetes pel pare Ribó, guardades com a tresors... jo en tenia unes exactament iguals que les negres, comprades a cal Jové... "i tant que me'n recordo de'n Ribó" expliquen a cicles Jové a Sabadell, "venia amb una bossa amb els parells de sabates a dins, anaven gairebé a granel"
varis models nous, algun a mig fer. "Com ho vols? tinc cuir de color negre, blanc i vermell, ah! i un tròs de blau que em va sobrar d'un paio que les volia blaves... vols de pell girada? o de nubuk com les panama jack? amb cordons? i els forats, grans o petits? sola de goma, sola Sidi, sola de sabata clàssica? les cales les podem clavar amb puntes o si vols tinc uns visos especials que no necessiten volandera... les vols per caminar? per pedalar? amb talonet? espera, que et faig el taló una mica més apujat i et reforço la puntera!"
la botigueta és com uns encants, tot "ben ordenat", amb una olor característica que la reconeixes tan sols entrar. ets sents transportat, el temps no passa, tot té un caire d'antic, de fet a mà, que fa que no pugui ser d'altra manera que tal com és.

l'Orestes és una persona enormement amable i propera, de les que sempre diu que sí a tot, sembla vingut d'un temps antic i posat a la Barcelona del 21arroba com per descuit, però no desentona. L'esperaves conèixer tal com és. Un encant de Senyor, un mestre artesà de la sabatilla. No em deixa fer-li una foto, tot i que el seu bigoti, el mig somriure i la mirada serena i viva que regala a qui es creua amb ell farien que aquest reportatge fós complet.

de moment m'he quedat aquestes, encara que el preu que em cobra, massa baix pels temps que corren, m'obliga moralment a demanar-n'hi un segon parell, per tenir-les per caminar, i si s'escau per pujar als pòdiums.

Per cert, estrenades el dilluns de segona pasqua, i van de conya, suaus de dalt i dures de baix, les millors sabates que mai he usat amb calapeu, tot un plaer recuperat això de dur el calapeu!

Ich bin eine Radfahrer

2011-06-15T00:01:00.002+02:00

.
.

RECOPILANT ROBA i EQUIPAMENT

2011-06-14T19:19:00.001+02:00

.
o lo que en dirien els anglesos, cycling stuff.

Maillot original del KAS, marca Etxeondo, dels que tenien tovalloleta per dins! Talla 5 (una actual L) comprat a Cicles París de Terrassa el 1986 i que amb 16 anys m'anava justet. Ara em va algo ample, pesava 73kg, ara 68!

Txitxonera Cinelli original, comprada a Cicles JaumeI el 1988 segurament, i desada durant anys per casa.

Mitjons originals Sidi adquirits al voltant de 1988.

Sabatilles Ribó rèplica de les originals Ribó que van ser comprades, el 1987, a Cicles Jové. Afortunadament pel món del ciclisme clàssic, l'Orestes Ribó, el fill, segueix fent sabates a mida i al gust del client al seu obrador de Poble Nou. Cobra lo just, et deixa triar color i confecció, i regala bossa porta-sabates exclusiva.

Cliqueu AQUI pel reportatge sobre l'obrador de'n Ribó.

RIPOLL - SABADELL

2011-06-13T11:10:00.002+02:00

.

http://connect.garmin.com/activity/92064277

En la meva intenció de tornar a agafar la forma (o en la opció contrària avorrir definitivament la bici) m'he dissenyat un espectacular recorregut de "baixada", deixant el cotxe a Ripoll i anant a dormir a casa. La intenció era l'endemà pujar per una altra via, però el cansament de la ruta, amb massa ports, camins rurals, asfaltats o no, i alguna que altra pujada sobre sorra (o ciment) al 15% mantingut, amb pics del 18%, em van deixar prou rebentat com per l'endemà quedar-me a casa.

Total, que tinc el cotxe a Ripoll i algun dia l'aniré a buscar.

LA PUTA (volia dir la ruta)
com que baixar per la nacional és una cosa que faria un maripili, he volgut donar varietat a un trajecte de teòrica etapa èpica passant per llocs interessants, així, sobre el mapa (bikemap-ripoll-sabadell) la ruta tancava amb el pas per Gallifa i St Llorenç Savall, però no hi va haver collons, cansat i poc alimentat, a St Feliu de Codines, després de la pujada infernal de Sant Martí de Centelles (veure fotos, 13% de mitjana i pics del 18%, sobre terra) i amb el vespre caient-me a sobre, amén d'un canell adolorit, decideixo tancar per Caldes i Sentmenat, fent igualment més de 3000m de desnivell acumulat.

Els tops de la jornada són Coll de Canes de sortida, pas per Olot (amb opció no feta de strada bianca pel carrilet fins a la Vall de'n Bas). Coll de Condreu, baixar a Rupit i agafar el rural que baixa a Sau, encimentat, dur i trencat, pas per La Riba i la presa, i pujada a Sant Romà de Sau, per agafar el rural asfaltat que duu a Malafogassa, i d'allà a Bojons i La Cantina, pujar la Fullaca i tombar a Seva, pujar i baixa El Muntanyà (cara suau) i un cop a Aiguafreda anar a buscar la estació de St Martí de Centelles i prendre la pista forestal asfaltada que ens duu a la carretera de Safaja.

Molt molt molt recomanable. amb un canell com déu mana hauria estat perfecte.

Nota divertida del dia: A Rupit em trobo uns ciclistes de carretera que no saben si tirar cap a Sau per la pista o no... clar, "és que amb aquestes bicis no sabem si hi passarem"

El ciclisme de carretera dels 90 tan sols contempla asfalt i roda de 700x20. El ciclisme de carretera modern ho contempla tot.

please come and see some videos:

Rupit: el poble més antic del món, perquè Adam i Eva ja hi cagaven, arrupits!

RECOPILANT MATERIALS

2011-05-16T19:32:00.001+02:00

.
Anem recopilant, a part de la informació, materials de la època per a deixar la Master tal i com seria en un hipotètic muntatge fet entre 1984 i 1986.

justament el 1986-87 és la data de tall per a bicicletes vintage, justament a l'entrada del pedal automàtic és quan es considera el canvi de ciclisme clàssic a modern.

Localitzades, a la botiga de l'Escapa, dues manetes Campagnolo anteriors a l'Ergopower, amb posibilitat de cablejat per dins i (oju!) també cable per fora. Segurament són de 1987 en endavant però serviràn.

Localitzat, a l'armari del meu safareig, el manillar original de la Master. un 3ttt model Gimondi, amb corvatura de pista (més obert i caigut), de 43cm d'ample. Alumini brillant.

Localitzat, a Cicles Jové, pastilles de frè Camagnolo amb dues pastilles noves i dues recautxutades

Localitzat, també a Cicles Jové, cinta de manillar prima, com a la època.

Localitzades, a ca l'Orestes Ribó, dues serretes per pedal de clip. Així amb el calapeu aniré lligat a la bicicleta.

La resta de les entrades referents a la Colnago master les trobeu AQUÍ

THE HAMSTER STILL ALIVE

2011-05-12T15:46:00.022+02:00

.

DIARI DUNA DES-IL·LUSIÓ
out of the fields and far away

DIA SETZE. AVUI HE ESTAT TOT EL DIA A LA BOTIGA
xerrant, esbargint-me, i de fet m'ha millorat l'estat d'ànim. no he entrenat. el dissabte ha passat ràpid. M'han retornat els calés de la inscripció a la Flecha Iberica. no ho esperava, hi ha gent que té principis, cosa que m'alegra!

ja ni copto els dies que estic sense entrenar, competir, sense sumar res, tan sols restant quiet, obligat. tinc la iaia a l'hospital, la he anat a veure, fa dies que hi és i avui és quan millor he vist les coses. m'anima.

tot i això és quan no depens de tu mateix quan t'adones de qui realment està al teu costat i qui tan sols ho està de boquilla. sóc una persona de fets, jo, i ara que tinc temps per pensar veig els fets dels demés, i alhora les banals paraules.

en resum, continuo emprenyat amb el món, i sembla que va per llarg.

DIA DISSET. SUNDAY BUT NOTHING TO DO
avui s'ha celebrat Racons de la Conca, potser la marxa de primavera amb un recorregut més autèntic que hi ha.

m'he llevat tard, he anat a buscar quelcom per esmorzar, mirat les motos, m'he posat a escriure un conte que feia mesos que duia al cap, he anat a dinar a cals pares, a veure la iaia a l'hospital... genial vida sedentària!

DIA DIVUIT. SUMA Y SIGUE
matí sensacionalment sedentari, passejo per internet, em foto de ràbia veient pedalades alienes, dino tan tranqui, per la tarda em casco una migdiada veient documentals de la 2, una sessió de roda de hamster i vaig a veure què es cou per sabadell. cap novetat a la reraguarda, el braç ni fa mal ni molesta, recobro força i milloro moviment als dits.

DIA DINOU.
tema terramenses... m'he posat en contacte amb el capo Fité i sembla que no era tan impossible de canviar les coses. unes trucades, moure els fils correctes i saltar-se el desganat de torn que no vol fer favors més que a sí mateix, i la susanna i en david, dos interessats en participar a la cursa, poden a canvi d'unes gestions prendre part en la sortida. gràcies gonçal! ets tan diligent que m'ho podia esperar de tu!

pel matí: hamster i barça tv, una tele on el barça sempre guanya (o empata)
per la tarda: anar a portar els partes de baixa, dinar bé, sortir a dar el volt...

ah! segona sessió de hamster. avui he doblat, el braç s'arrepenja molt bé al manillar, ja canvio de marxa amb la dreta, veig la llum al final d'un curt túnel... but still i'm sad.

DIA VINT. TORNADA A L'SPINNING
Pel matí m'he llevat a les onze, el vinillo d'ahir mentre sopava davant de la tele, veient com dos equips jugaven a fungol, m'ha fet clapar massa. Sessió de hamster de velocitat i suada, sense apretar, ja que al vespre vull anar al gimnàs a fer d'alumne (així de passada aprenc de qui m'està substituïnt).

A la tarda la sessió d'spinning ha estat molt satisfactòria. retrobada amb la gent del gimnàs. La mà respon, crec que divendres començaré a donar classes.

DIES VINT-I-Ú i VINT-I-DOS
No ha passat res de nou. no he anat a donar classes, hem acordat que seria millor que no.

DIA VINT-I-TRES
És dissabte, i hi ha moviment a ca l'Escapa, estàn preparant la Transcat. Em sap greu ni poder-hi participar, ni poder-hi col·laborar. Em fot especialment, tenia un plà genial per els dos següents dies, diumenge i dilluns: Feia la Remences (una Remences que seria la bomba, aquest any li tenia ganes a la cabrona) i aniria per la tarda a trobar els de la Transcat.

Al final aniré a la transcat com acompanyant, ajudaré en el que pugi, i m'esbargiré.

Avui ha vingut en Prats i m'ha portat la seva (que va ser meva) Colnago Master. La recompro, me la quedo, torna a casa!

DIES VINT-I-CUATRE I VINT-I-CINC. TRANSCAT
del Cadí a Sabadell en dues etapes, fent nit a prop de Serrateix. 72 persones, 100km el primer dia i 80 el segon, gent de totes les condicions i molt bon ambient. una ruta muntanbikera per a amics i clients de la botiga que s'ha fet llarga sense poder pedalar, tot i això he estat esbargint-me, xerrant i sobretot ajudant en lo possible. ha estat bé.

deien que jo era "l'Hombre del Mazo"

el braç apenes fa mal, demà tinc visita amb la doctora, rayus equis i coses per l'estil, a veure si em treuen aquest collons de guix.

DIA VINT-I-SIS. GUIX FORA, TORNA EL DOLOR!
Visita agredolça amb la doctora, m'han tret el guix lògicament però no hi ha bones notícies. La operació ha anat bé, la placa i el conjunt de visos no s'ha mogut, i la cosa promet, però al treure el guix ha vingut un horrorós dolor articular, que diuen que és habitual, i he estat tota la tarda groggy. No he pogut pujar al rodillo ni boig.

Per altra banda queden dos mesos, i això es fa etern, ja que segons la doctora diu que ha de trigar en soldar del tot, que ara com ara ni se m'acudeixi de aixecar pes o coses per l'estil, ja que podria desballestar tot el tema claus.

No tinc massa ganes de res, tot es retrassa massa, tot perilla de nou, no hi ha lloc per a una mica d'optimisme?

DIA VINT-I-VUIT
em desperto (per dir algo, que no he dormit) amb el canell com un bull de llengua, inflat i adolorit, i als 5 minuts d'estar dret el mal passa, la cosa s'escalfa i recupero movilitat del dia anterior. dec poder moure el canell uns 20º amunt i avall, i rotació zero, tot lo que passi d'aquí és dolor.

hi ha una millora: per fí m'he dutxat sencer, sense treue el braç de l'aigua i sense haver de fer el saludo falangista!

Avui he anat a veure l'Orestes Ribó, l'artesà de les sabatilles. Fer gestions per a la colnago m'ajuda a estar entretingut, estic lligant moltes coses en pocs dies, surt bé, que ja és algo, no?

DIA VINT-I-NOU
Nou del matí, entro a rehabilitació. Corrents per desinflamar, algo de calentament i una fantasibulosa sessió de torçar i retorçar, on una fisio més aviat primeta i petitona, molt simpàtica, es penja literalment del meu canell. Em pregunto si enlloc de ciclista fós ferrer o manyà, amb aquelles manotes, si la pobra noia hauria pogut torçar res!

Tot i això aconsegueix moure lo inmòbil i segons ella, que hi entén, la cosa està molt bé. Per lo qual mantinc les esperances. No em posa deures pel finde, diu que giri el canell i que baixi la inflamació.

Arribo a casa i faig una Volta a Gallifa amb la bici. A l'acabar em poso gel, i més gel, estic inflamat i adolorit però diuen que ha de ser així.

Aixeco el gerro de l'aigua però no el puc aguantar dret.

TRENTA. DISSABTE I NO MÁS
A la bonavista prenen la sortida els del la Brevet 400.

Avui fa sol però sento les boires, collons! (it's sunny but i listen to the clouds) A primera hora (in the morning hour) se m'escatxarra (goes to hell and fuck you) la persiana del menjador (dinning-room's persian window). Au, arrecla-la amb una sola mà. Dilluns a comprar recanvis. Havent dinat pujo a la bici i me'n vaig pedalant per la serra de Prades.

Estic agafant el tema colnago clàssica com a objectiu del mes. Sembla que m'ho prengui com una prioritat! Avui mateix m'he fet un parell de murals per enmarcar, així amb fotocòpies velles i el photoshop, crec que quedaràn bé.

El gerro de l'aigua s'aguanta dret uns segons.

DIA TRENTA-Ú. DIUMENGE QUALSEVOL
Avui s'ha celebrat la de Banyoles, Les Goges, on fa tres anys vaig fer una performance genial.

Una hora de rodillo mentre Contador exhibia dots de gran menjador de bistecs de vedella al Giro. Pel matí he desmuntat completament la Colnago per netejar-la i retocar-la al meu gust. Per la tarda una volteta. No gran cosa més. Trobo a faltar les curses, els entrenos, la llibertat.

Ja puc abocar aigua al got amb el gerro ben plè.

RECOPILANT INFORMACIÓ

2011-05-08T01:11:00.011+02:00

.
Em poso mans a l'obra i primer de tot recopilo informació. vull saber de quin any és la bicicleta.

Trobo vàries fotos a internet.
A partir de 1986 el cuadre master porta el cable per sota del tub superior. per tant la meva és anterior, el cable va per dalt.

sempre es fa servir tuberia columbus, (Gilberto Columbo) la meva bici porta etiqueta "Gilco, trefilat construït especialment per a colnago" i encara no apareix la marca "Columbus"

l'any 1984 apareix una colnago Master 10 times world champion, curiosament és l'enganxina que duu la meva bici:
http://www.flickr.com/photos/40198560@N03/3965726812/
tot i que fa servir etiqueta columbus, em porta boig que no aparegui columbus a la meva bici, em fa témer que és de les primere edicions!

i trobo en una web aquesta galeria d'imatges, no és ben bé el meu cuadre, però té molta retirada: http://www.wooljersey.com/gallery/v/Anthony+Kinder/84MasterWhite/

no és una 1983, els racors dels tubs no són cromats:
http://www.bikeporn.ch/archives/1348

I mentre que suposo que és un cuadre 1984, envio un email a colnago italia amb fotos i preguntes sobre la meva joia.

SABATILLES
gràcies a la web Pedals de Clip, tot un referent, que he trobat gràcies a rebuscar en el blog de'n Lluís Angulo, he anat a parar a la Casa Ribó, d'on van sortir les sabatilles que em va regalar mon pare l'any 1987, i que van ser les meves primeres específiques de ciclisme.

Algun dia m'hi deixaré caure, a veure si me'n faig fer unes.

La resta de les entrades referents a la Colnago master les trobeu AQUÍ

Benvinguda a Casa!

2011-05-07T14:25:00.006+02:00

.
Inaugurem nova secció al blog.

Olor de celler humit, agradable regust de ranci, rovell als raconets... Colnago Master.

Com que fer ciclisme no és exactament anar en bicicleta, i hi ha temps lliure per fer gestions, pensar, malmetre's la ment amb anades d'olla, i tenir idees genials per posar al búfer de les coses pendents per fer un dia o un altre...

acabo de recuperar la que va ser la meva bicicleta a finals dels 90, una bonica història de retrobament amb el ciclisme, amb 26 anys, després de 5 o 6 sense pedalar, quan un client et diu que es treu la seva bici vella i tu la hi compres perquè la nòvia et diu que estàs gras, i has de fer esport.

El que ningú es pensava tot el que vindria els 14 anys posteriors...

el client, que em veuria canviar la bici 4 cops més, a cada qual millor, i compartiria amb mí alguns d'aquests canvis i muntatges, fets amb molt carinyo tots ells.

la nòvia, que em veuria amb 18 kilos menys, que acabaria protestant perquè tanta bici no pot ser... i mil coses que vindrien després.

la bici, que me la treuria de segona mà, com a pagament d'una de més nova, que acabaria a les mans d'un client de mon pare, i que al cap de 10 anys aconseguiria contactar amb ell i recomprar-li, tornant a casa, al pis del carrer Ferrer de blanes, on juntament amb cuatre caixes d'aixovar, uns mobles i pots de pintura, va ser de les primeres coses que hi va anar a parar.

jo mateix, que em veuria completant temporades amb més de 10mil km acumulats, pedalant en competicions i curses, recorrent llocs i completant recorreguts dignes de molt pocs, corrent a Casa, per Espanya, Flandes, França, Suïssa, Itàlia, coneixent gairebé tots els racons del món dels pedals, trobant-me amb gent impressionant, herois, miralls, enormes companys d'armes

I tot això gràcies a haver topat amb la bicicleta de les imatges.

l'objecte en qüestió és un tope de gamma en acer trefilat, un Master dels de primeres sèries (he enviat un mail a colnago per a que em datin el quadre), muntat amb campagnolo record i algun que altre detallet incalculable. Amb un valor sentimental més enllà de qualsevol suposició. Està tocadeta, necessita una restauració, retocs en pintura, desmuntat i netejat de materials, trobar peces perdudes del conjunt perfecte...
...necessita cuadrar-la amb la seva època

...la meva iaiona necessita que la treguin a passejar.

THE HAMSTER LIFESTYLE

2011-04-30T16:22:00.012+02:00

.

DIARI DUNA DES-IL·LUSIÓ
fuck the bore from days one to fifteen

DIA ZERO. UN PINYASSO COM DÉU MANA
dimarts 12 d'abril, tarda assolellada i primaveral, surto a estirar cames. anem amb la teresa tarrés, de castellar cap a sabadell, pel dret que no hi ha temps.
a l'altura de'n seriola noto com de cop toco la línia sonora (el collons de ratlla que pinten al voral per a que els automovilistes inutils que no saben anar recte els hi soni el pneumàtic i tornin a redreçar-se)
[que ja em diràs la collonada, a la carretera de sabadell a castellar (nacional uno, no?) hagin de posar la pintureta dels collons]
doncs com deia, noto que la roda de davant passa per la trinxera de la línia sonora, a la vegada que sento un retruc, veig la meva mà dreta injustament aixecada (recoi que hi fot la mà enlaire?, penso) i tot jo com faig la tisora, i en dècimes de segon com escoro cap a l'esquerra... com perdo la roda de davant, i m'acosto massa cap a l'asfalt del centre de la carretera... mentre la bici queda a la meva dreta... dècimes de segon, no hi ha temps per res:
estic caient, penso "mal rollo tio"
sento el cop, me n'adono que m'he fet mal
"ara no puc fer-me mal, no és just"
em moc endavant, encara corro, m'he girat sobre mí i patino amb l'esquena a terra
"bueno, ja pararàs"
obro el ulls i veig la teresa tarrés com em sobrevola
"merda, no esperava que caigués"
se la fot, no sé del tot si m'ha tocat, però rodola pel terra
"si us plau, que no es faci res"
"ara vull parar" i clavo les soles al terra, deixo de patinar, em giro enrera i aixeco la mà, instintivament, a 5 metres un cotxe gris para, veig la seva cara, el tio controla, ho acabo de saber dins dels seus ulls... i em miro la mà dreta, separada del braç, fent una "zeta" al canell
"la puta, m'he trencat algo"
de sobte tremolo, una sensació coneguda, més de 20 anys fent bici significa haver-se estampat més d'un cop, encara que augmentada, és el pitjor accident de ma vida... estic allò que a viladrau en diuen "estar xarbotat"... sóc una pilota d'esquaix, vull cridar, vomitar, desmaiar-me... i no puc
apareix gent de tot arreu, atenen a la teresa, em pregunten què ha passat, extranyament no ens ha passat cap cotxe pel damunt, ni hem envaït el carril contrari, un ats fora de servei pren el comandament de la situació, en 10 minuts arriben dotacions de mossos, urbana, i dues ambulàncies, un conegut que era allà, en modesto duran, em diu que ens deixa les bicis a ca l'escapa. puc trucar a la feina "escolta, que arribaré tard avui, m'acabo de trencar un braç"
ara mateix fitxaria pels monthy python.
en mitja hora estem a urgències, en dos o cuatre dies ens operen.

si us han de trencar algo, que sigui el cor, fa més mal, però no és tant dolorós ni com el cop al trencar-se, ni com quan a urgències te'l posen, en cru, a puesto; ni com quan se't desperta després d'una operació.

DIA ZERO más uno. PREOPERATORIO

DIA Ú. DE LA NIT...
9 del matí, el xai entra a l'escorxador, la dra, Gimeno i el seu multidisciplinar, atent, capaç, amable (i variopinto) equip de mecànics em fan entrar ràpid a boxes. 1,5 hores d'aturada amb 8 o 10 bates verdes treballant a fons en el meu palier dret. Es pensaven que seria amb anestesia local però han de recorrer al plan B amb una injecció de cavall (o mocador de cloroformo, no recordo).
Al post operatori em desperto i lo primer que veig és a un home negre recent operat també... penso... collons, no sabia que m'haguéssin traslladat a la unitat de cremats...
les infermeres d'allà estan tope buenorres... deu ser la porta del cel, per si no te'n surts, dic jo...
em pugen a la habitació, estic out, vull dormir...

però al vespre, com que pixo i cago i tutejo les infermeres decideixen donar-me de sopar (el plan B era induïr-me el coma). peix bullit i sopeta, no és d'extranyar la mala cara (el dolor del braç no hi té res a veure, no)

DIA DOS. ...AL DIA
Em llevo com nou, passa el mecànic i m'informa que la reparació al palier s'ha realitzat amb èxit i que l'araldit ha d'assecar-se al llarg de dos mesos. el paio em veu amb ganes i em deixa anar cap a casa després de dinar. a les imatges es veu al futur hamster gaudint de llom amb ceba, arròs i un chusco-pà, rient amb el seu progenitor, just abans d'agafar l'alta.

DIA TRES.
dissabte, no treballo (jurjurjur!) surto a passejar per sabadell, em trobo tothom i la frase sempre és la mateixa: "miquel! què t'ha passat? la bici, no?"
cabrons! estic encasillat! el dia que faci canvis els enganxaré en bragues com quan serrat va posar-se a cantar en castellà.

DIA CUATRE. EL DOLOR DISMINUEIX
passo 11 hores sense calmants (un descuit però apenes ho necessito), vaig a una festa d'aniversari sorpresa i a un concert de musica barroca, concert de brandemburg i un requiem o algo semblant on tot és trist i lànguid fins que a la ultima cançó criden amen i aleluia. ho fan de conya, cantar i tocar, el diumenge passa bé.

he començat a llegir un llibre que ma germana em va regalar per nadal 2009
m'he perdut rutes del montseny, una cursa a la que li tenia especials ganes aquest any

DIA CINC. DECIDEIXO CONVERTIR-ME EN HAMSTER
ahir a la nit em vaig preinscriure a la paris brest paris.

preparo el plug-in al menjador de casa

Tramito la baixa, el dolor apenes apareix, em trec les benes de les ferides menys el braç operat, curo ràpid, o m'ho sembla. puc moure 4 dits de la mà dreta, i fins i tot (atenció noies) fer ralet ralet amb l'índex!

DIA SIS. AVUI FA UNA SETMANA. AMBULATORI I ESCAPA
vaig a treure'm les benes, les ferides asfalteres curen ràpid, molt ràpid, i tinc un pressentiment de que tot anirà molt bé. em sento positiu.
creia que era un tòpic però és real: el metge de capçalera del meu ambulatori és el clàssic desganat que no et mira als ulls i parla com si estés de tornada de tot, i la infermera que fa les cures és la clàssica malcarada, avorrida i amargada que va fent amics mentre calcula els minuts que li queden per canviar el torn...
...llavors es queixen, i ells destil·len passió! semblen trets d'un gag de la trinca!

vaig a la feina a dur la baixa, bon ambient, hi ha ganes. em faig preparar la roda del hamster i la porto a casa, segurament demà muntaré l'arsenal al menjador de casa.
tarda de pacient anglès: cafemllet, migdiada amb el national geographic a la tele, lectura de novel·la... puto repòs!
ja no em fa res escriure amb l'esquerra.

DIA SET
A punt d'explotar. tot el dia sense calmants, les ferides han curat, tinc fred però, em moc poc, de moment sóc un hamster a la gàbia que encara no sap per a què serveix la roda.
Els de telefonica m'han regalat un mòbil nou per la cara bonita (i les dots negociadores del abajo firmante).

DIA VUIT. AVUI FA UNA SETMANA DE LA OPERACIÓ.
moc bé els 5 dits de la mà, i duc dos dies sense calmants. puta mare

avui ha vingut a veure'm en jordi rubio, hem recollit els nous uniformes del cccamp, si, tinc roba però no tinc que pedalar. he anat a la botiga i he pillat un nou casc.
he pujat a la bici amb el rodillo i he començat a fer el hamster, bones sensacions encara que em sento cansat.

no sé perquè, però crec que la tornada a la bici serà molt intensa.

DIA NOU. DIVENDRES SANT
el divendres sant del 2005 era el 10 d'abril, jo celebrava el meu 33è aniversari justament a jerusalem.
no passa res especial, no hi ha dolor, ni plans, ni novetats.
m'ha vingut a visitar en carles, el meu amic. hem parlat d'slot, que obidat que ho tinc! he decidit que quan pugui moure amb soltura el polze dret, faré cotxes.
he decidit que els dimecres a la tarda aniré al gass a entrenar.

a mitja tarda he fet el hamster uns 3/4 d'hora.
a la tele em foten missa i pelicules tipo la biblia, los 10 mandamientos, la tunica sagrada i el quo vadids i el ben hur... més tòpics!
l'ú de maig podrien posar l'acorazado potemkin... però no ténen ous

DIA DEU, SANT JORDI
fa un dia preciós, plè de sol, nuvols de cotó fluix (cunilingus no?) tinc ganes de llegir fins i tot!
avui escric ja amb les dues mans, total movilitat als 5 dits de la dreta, se'm carrega una mica el braç quan l'estiro, suposo que d'estar acostumat a estar inactiu i doblegat. no tinc força amb els dits però no hi ha pressa.
han caigut totes les crostes i les ferides han curat, suposo que dins del guix el tall de la operació i els punts deuen estar bastant madurs, però com que fins dins de sis dies no tinc hora vaig deixant passar el temps.

avui faré rodillo, llegiré, i faré escalextric, avui, a manca d'entrenar com una persona qualsevol (no pas com un hamster) torno a ser jo.

DIA ONZE. DIUMENGE
avui hauria d'haver completat la Flecha Iberica.
Dia normal, entenent com normal allò que se'n podria dir "fer les coses tot lo a poc a poc que el teu braç et deixi".
em llevo tard, esmorzo, 45 minuts de rodillo amb bones sensacions, em dutxo, dinar a cals pares, tarda veient la Lieja Bastogne Lieja, torno a casa, llegir i fer coses.

avui he sentit les primeres ganes "de veritat" de pillar la bici i fotre el camp.

DIA DOTZE. AVUI FA DUES SETMANES DEL PINYOT
començo a estar fins als ous del guix, del dolor per les nits i de la mare que ho va parir, divendre aniré a treure'm els punts, sembla que ja estiren.
no moc el braç, encara que avui fent el gilipuà m'he fotut una estrebada i ara em fa mal, però mal de veritat.
mica en mica recobro força als dits (menys el polze que sembla un suro) i faig rodillo cada dia.

definitivament semblo un puto hamster

De fet, si ets hamster pots seguir fent moltes de les coses que fan els humans

DIA TRETZE. LA COLNAGO MASTER
acabo de localitzar la que va ser la meva bicicleta del 96 al 99, una colnago master, cuadre d'acer trefilat, equipada amb manillar de pistard, super record i mavic gp4!!!
la resta del dia... habitual sessió de rodillo, m'he atrevit amb 50 minuts, fregant la hora ja, amb 15 minuts seguits a fartlek, torno a patir dalt la bici... millor això que patir a la vida.

avui he agafat el cotxe i he pogut conduïr sense problemes. té collons la cosa, puc caminar, córrer, anar en metro, portar cotxe, cuinar, i no puc anar en bici!

rebo constantment trucades, la gent important està a prop meu, sóc un home afortunat.

DIA CATORZE. TERRA DE REMENCES
els havia contactat fa 12 dies per anular la meva inscripció, van dir que no hi hauria problema, que trobarien algú en llista d'espera. avui van i diuen que ells no van dir res... no, si no passa res... els meus 30 euros els dono "muy santamente" a una ong de la vall de'n bas... però em queda una darrera opció, farem unes trucades.

La resta del dia, com tots, estic a punt de rebentar. Demà em treuen els punts.

DIA QUINZE. TREUEN ELS PUNTS
avui a les 8 m'han tret els punts. de nou em trobo amb una infermera de mitjana edat, malcarada, sobrada, de tornada de tot, amb una pàtina que de tant tòpica hasta et provoca rebuig, com si hagués inventat ella sola la medecina, que a sobre de tractar-te com un vedell d'escorxador encara té pebrots de descarregar en tu la seva ira contra el gènere masculí. 3 de 3, tota la classe sanitària pateix de lo mateix? tots van mal follats?

avui me n'he enterat d'un ciclista que diu que està en llista d'espera per la remences...

estic començant a cabrejar-me amb el món, lo que no depèn d'un mateix sempre va com el cul... per alguna cosa sóc ciclista, suposo.

per exemple... avui he decidit no anar a la pedals de foc non-stop, era un repte fascinant, però he vist els preus: 200 euros fins al 30 d'abril i 250 euros a partir de maig!!! inclou dues its d'hotel i mil coses, o sigui, no és exageradament car, però no m'ho puc permitir, potser de cara a l'any vinent.

he fet 1 hora de rodillo i em sento millor, ja vaig a pulsacions baixes, dec estar mantenint la forma?

perquè un ciclista està fet d'una altra pasta?

2011-04-25T12:56:00.005+02:00

proves fisiològiques:
tenim 1 litre més de sang, i ventilem 10 litres més d'oxigen que una persona sedentària
tenim 20 pulsacions menys en repòs i 20 pulsacions més de màxim
tenim la musculatura preparada per relaxar i tensar en dècimes de segon
els cabells i les ungles ens creixen un 20% més ràpid, metabolitzem abans els lactats, l'adrenalina i els minerals i nutrients, de manera que estem entrenats per assimilar el dolor i recuperar abans
i tot i això, sortim cada dia a patir i fondre'ns, sempre una mica per sobre de les nostres possibilitats.

tancat per caiguda. reobrim en breu

2011-04-13T19:01:00.002+02:00

aquest blog estarà aturat una estoneta, no sé, potser dies, potser setmanes, fins que el braç que m'he trencat en una caiguda em permeti teclejar de forma segura i estable. que escriure amb l'esquerra és complicat, sembla que t'ho faci un altre! p.d. estic bé, demà operen fractura de radi a l'altura del canell i posen un ferro. pedaleu vosaltres!

sortides d'hivern 2: setmanes de pòsit per a la bóta del racó

2011-03-15T15:59:00.001+01:00

Doncs si, mira, que estic fart de perseguir (alguns en diuen anar a curses) i com que no parava des de març del 2010, m'he fet un febrer de tranks i he passat de les socials d'hivern, on segons capo ferreti i alguns dels millor filòsofs del ciclisme sensat català hi van mil corredorets, a mil per hora, a mil duros la vida humana.

total, que m'he pillat una llicència cicloturista (la darrera era del 2006, crec) i com que fins a meitat de març no hi ha marxes (perdó, curses) vaig omplint les cunetes de pixadetes domingueres, i de passada, faig una sola entrada de caràcter hivernal a on posaré mica en mica sensacions, parides i demés inspiracions divines.

au som-hi:

THE NEW CULITO'S PARQUE MÒVIL 2011:
(inter nos: treiem partit a ser professional del món de la bici i renovem material)

M'he tret les lleganyes i després de 7 temporades jubilo a la LOOK (look at my bike). el resultat és brutal, una catalaneta joveneta i juganera, brillant i tersa, baixo 2 quilos de bici i cara amunt seré encara més Barbecue que mai. De passada faig la presentació en societat de la nòvia d'hivern, algo més robusta i de poble però igualment juganera entre les cames, o sigui la de ciclocròs. També reconverteixo la Look en una sofisticada i metropolitana francesa (que com totes les franceses madures té el seu què)...

i em pillo una Muntan-Gay... si si, ha caido el mito! de totes formes haig de dir en la meva defensa que tota la vida havia volgut una ChumpChumper, muntanyenca ben ferma, amb roda grossa i bones nanses per poder-s'hi agafar a gust... ara, això de dur una Fox que et fa tota la feina, i rodes de 2.0 que si caus o patines és perquè ets tonto, facilita molt les coses!

LA NOVA FLACA:

LA SOFISTICADA FRANCESA MADURETA:

LA DE CICLOCRÒS:
conyo... no hay foto!

LA CHUMPCHUMPER:

i de passada, reflotem la indestructible RIDLEY per a un darrer servei a la causa:

servei que al final no va ser .... doncs me la quedo per anar i venir per la city

mmm... afegim informació:
GARMIN EDGE 500: poca cosa mola tant com tenir un aparato que tan sols li falta fer-te un encefalograma. Molt molt molt recomanat, no gaire gran i amb més detalls i xorradetes que un cotxe oficial de ministre

i com no, les xorradetes que fa aquí posadetes en una llista:
http://connect.garmin.com/activity/68100247
http://connect.garmin.com/activity/69207361
http://connect.garmin.com/activity/69728560

el vallès boterut
ViaVerdaEbre+Caro

i també poso els KM setmanals, ja que hem de presumir que ningú entrena:

setmana 1: 408km (això són 10 dies)

setmana 2: 311km

setmana 3: 337km

setmana 4: 301km

setmana 5: 345km

setmana 6: 112km (aquí no sé què collons estava pensant)

setmana 7: 284km

setmana 8: 495 (aquí tampoc pensava jejej)

setmana 9: 286 (i primera cursa el diumenge)

i aquí ha començat ja la temporada.

MARXA TERRA DE VOLCANS

7è classificat... sensacions 2007... ganes 2008... la cosa promet

terra de volcans 2011

doncs que per ser primers de març i no haver fet cap social vaig estar tant a la altura que fins i tot em vaig espantar jo mateix. una espectacular marxa amb pujada a Osor, Serrat de matamala, la Cantina-Casica, Esquirol-Condreu i final en alt a Sant Martí Sacalm, on encara es respiren per les cunetes els vapors i miasmes etereo-medicalitzats de les sèries de'n Boss (no spingsteen, sino armstrong).

Sortida a toc de pito, alguna que altra montonera inclosa (on va quedar pillat en lluís del ravet entre d'altres) i ritme de cursa de master30 a la primera pujada, tot un Osor, que en Gerard de la Seu es va encarregar de fotre'ns en fila. Quan va demanar relleu m'hi vaig posar amb ganes i entre dos o tres vem arribar a Sant Hilari en un moment, vem pillar els pataxules que anaven en un grupet capdavanter, i a rebentar fins a dalt a Collsaplana, on vem signar la pau i baixar a la Cantina amb por i una mica de calçotet cagat.

Els que volien córrer (uns freaks de l'Olot, que es veu que no s'atrevien a baixar a Sabadell on sí que es feien curses) van tirar endavant, i un grupet d'amiguetes que diria en Torrente, amb alguns dels habituals, vem anar tirant a ritme ciclosportista, o sigui, 30 de mitja i tonto l'últim, però sabent que l'endemà treballem.

Total, que amb l'albert de canet, narcís de Girona, francisco ramos de l'esparraguera, en jordi de l'Esteve, els de la Seu... vaya, boletaires habituals retrobats, vem completar condreu (algo més lents de lo que podíem) i vem encarar sant martí sacalm (algo més morts de lo que desitjavem!)

com a premi, una bona marxa en la seva primera edició, una dutxeta calentona, i un arrosset caldós i una mica soso que va entrar de meravella.

ee...esto...estoes...estoestodoamigos!

Via Verda Baix Ebre + Terra Alta + Valle Zafán

2011-03-06T23:58:00.005+01:00

.

Un objectiu que feia temps que volia fer, des d'aquell Carrilet d'Olot que em vaig cascar el 2008 i que podeu trobar aquí. Val la pena esperar 3 anys si la qüestió és fer un anada-tornada de 180km.

link aquí

ah! he fet més fotos de paisatge... que era una petició!

Sortit de Tortosa (bueno, Roquetes) sobre les 9.30 del matí i anar empalmant una via verda perfectament senyalitzada i sense obres ni talls ni trossos amb cotxes (molt millor que la d'Olot-girona-stFeliu com a empaque, conjunt i paisatge) i anar tirant milles, 50 km de cara amunt ininterromputs, a 20 per hora, com costa mantenir el ritme! sense curves i sense poder pedalar dret, ja que el ritme ràpid ajuda a anar assegut. La baixada igual, la poca pendent obliga a estar constantment pedalant, a 30 per hora com a molt, de forma que l'exercici del pedaleig és enormement pesat al no poder variar de postura, a l'haver de manxar tot el rato, i al no tenir corves, rampes o baixades per canviar una mica.

I els túnels? doncs alguns d'ells llargs i sense iluminar, una trentena de túnels fan la ruta enormement divertida, el paisatge hi ajuda encara més, les vistes són impressionants, camps d'oliveres i de fruiters, congostos i roques, o terra erma, tot passant per estacions derruides i abandonades en una Via Verda encara inexplotada turísticament.

molt poques persones humanes al llarg de la ruta, voltant El Port per la seva cara nord-oest,

pas xulíssim per Xerta, Benifallet, Horta de Sant Joan, Lladó, Vallderoures i una tirallonga de pobles que comencen per "valde..." al llarg del matarranya i el bajo aragón. La ruta acaba a 10km d'alcanyís, en un túnel actualment tancat (per perill d'esfondrament) que té la curiositat de, tot i tenir 3km de llargada, perfectament recte, als equinoccis de primavera i tardor, el sol passa perfectament recte d'una boca a l'altre durant uns minuts!

De tornada, un globus de campionat, al més pur estil de qui us escriu. paro obligat a la estació vella de benifallet i em casco un bocata tortilla alcatxofa i un cocacola... surto sent persona, hay que ver lo bien que sienta comer como la gente normal, y nada de barritas de alpiste de canario!

"de roquetes vinc de roquetes vinc a roquetes baixoooo, agulles de cap agulles de cap agulles de ganxoooo"

MONT CARO DE PROPINA!!!
En un atac del més pur Talibanisme ciclistic, tot arribant a Tortosa feia un solet de collons i em sentia de meravella, l'ocellot havia desaparegut i em creia en forces per intentar una gesta sense cap mena d'escrúpol. Del dolor culeru ja no me'n recordava, i les cames m'anaven soles. Arribo al cotxe i agafo un xalecu, per a la baixada, agafo algo de menjar, omplo bidó, i li pregunto, ni cort ni peresós, a un avi natiu, com collons s'agafa la carretera del Caro.

Ni que sigui arribar fins a la cabra, després de 175km, d'una torradora certament interessant, amb la bici de ciclocròs i els pneumàtics de 700x32, desinflats i amb tacs, i amb el 38x29, com diria el ministre "manda güevos", però encaro el Caro amb orgull i honda satisfacción.

L'aproximació a Mordor, pesada i llarga, la faig tot enviant un sms als companys d'equip "acabo de cascar-me 180km de carrilet tortosa alcanyis i a la vostra salut vaig a fer-me un caro de propina. taliban attack, angaua chita"

Primeres rampes molt alegre de ritme però el Caro em posa a puesto, tot i això, i a no poder pedalar assegut per falta de desarrollo i força, vaig encarant recorva rera recorva, els cotxes que baixen o bé animen o bé miren amb cara de pasmats, fins i tot un paio es posa el dit al costat del cap, fent vàries vegades el tornavís, mentre em mira de forma inquisidora. Això ja é spassada la cabra, gairebé arribant al collet de dalt. Corono envoltat de neu i de fred, i sense llum de dia, em quedo allà deixant per a una altra jornada l'atac als darrers 4km. Ara sí que estic fos! em tiro avall amb la llum a tope, baixant a 60 per hora i plena visibilitat.

210 km... avui m'he guanyat una bona... dormideta!

SETMANA BLANCA. FINDE ESCAPA 2011

2011-02-28T20:00:00.011+01:00

.
Entre les coses que es fan a la botiga de l¡Escapa hi ha una sortida de cap de setmana "only for us" que de manera continuada i tradicional es fa a finals de febrer. Aquest any ha estat de dos dies, en format compact, reunint-nos els 8 de la tenda per pedalar, que més o menys és el que tots sabem fer.

La epopeia ha tingut lloc al massís dels Ports, amb sortida i arribada a La Sènia, parada tècnica a Mas de Barberans per esmorzar, tarda-vespre i nit a Fredes (into the middle of the egg) a Ca La Nuria (que té casa rural i restaurant, ocupant dues de les 10 cases del poble i representant el seu nucli familiar el 20% del cens. L'endemài ruta de tornada a La Sènia, per fer un dinar-berenar al Restaurante Manolo (el nom enganya, regentat per unes romaneses).

El finde, a part de tenir dos dies, té dues etapes plenament diferenciades, de gran fondo ciclístic la primera i de resistència a l'hivern austral la segona, que reflectim en els dos grups de afotos que segueixen:

Dia 1.
Sortim de La Sènia tot el grup, inclòs en Gerard (que mai pedala) i menys en Ramon, que va a buscar taula per esmorzar, per fer l'enllaç asfaltero al Mas de Barberans. (uix... asfalt, que malament que s'hi quan vas fent el cabra amb una Btt)

nota al margen: si, benvolguts lectors, el abajo firmante amb una Btt... també Serrat va cantar en castellà, oi?

esmorzar de ganivet i forquilla i entrant per un congost la mar de bonic (i que recorvada el camí de Mordor) empalmem amb el primer puertaco del dia, com 1000m de desnivell, que ens deixa finets ja d'entrada. Notar que en Gerard es casca tota la pujada (amb una Camber i pedals automàtics) fet d'enorme mèrit tot i comptar amb l'ajut de'n Ramon i en Francis, que el tibaven per una banda, i l'enredaven per una altra (falten 500 metres, li diuen, a uns 3km de coronar, jijij). coronem a les casetes velles i primera trialera del dia, que com és de llei em faig a peu.

però l'etapa continua entre els 1000 i els 1200 metres de la mena d'altiplà que és lo Port, amb 6 pujades combinades, de bastant dificultat, i baixades per pista de lo més divertit (ara sé el perquè de la Fox, dels discos de frè i de la roda gorda). Al final, i després de gairebé 6 hores de singladura, arribem a Fredes, amb comptagotes donada la duresa d'una etapa muntanyenca de gran fons i l'estat de forma d'alguns dels membres de l'expedició.

En Marc, en Ramon i jo mateix entrem en un primer grup, després de presenciar un atac en tota regla del Senyor Escapa (mai ho hauria dit!) que corona el darrer port en primer lloc en un "alarde de veteranía y fondo" i molta classe. Seguidament entra en Pedro, despenjat del cap de cursa en el darrer port després de fer valuoses tasques de coequipier. En Beto, en Jordi i en Francis arriben, desfondats però valents, sabent que el que acaben de fer va per nota.

Cocacola, birreta, patates xips, turrons de nadal i una dutxeta amb aigua calenta (després aigua freda, més tard torna a venir la calenta) i a sopar!
i a fer més birres, i un xupito, i una tertúlia, i un marley, i a dormir.

s'obre la finestra...
"nen, que són les 8.... collooooonssssssss!!!!!!!!!!!"
"què passa? fa molt vent?"
"pitjor, molt pitjor"
"no fotis que ha nevat.."
"no, que va... està nevant!"

Dia 2.
Espectacular inici de jornada, amb cangueli inicial, envalentonament posterior, cagarrina quan t'ho repenses, i descerebrament final, posant-te tota la roba i pujant a la bici per pedalar sobre 4 dits de neu, nova, mentre van caient del cel uns parracs prou interessants per rodar una peli d'esquimals.

5 valents continuen la aventura en bici i 3 ho fan en furgoneta (no et pensis, s'ha de tibar la furgo en alguns llocs). El camí no es veu, la roda costa de fer girar, sort en tenim dels tracks que ens hem colocat al GPS, gairebé podem dir que estem navegant.

nota al peu: Two Nav, t'hi cagues lo bé que va aquest aparato! (amb lo que ja van dos promeses incomplertes: pujar a una Btt i fer servir un gps) De fet, el Mountain Bike de sortides i aventures s'ha reinventat gràcies a l'aparició de Gps que amb un mapa de fons i un track t'ajuden a descobrir noves sendes que altres han resseguit anteriorment.

va, tornem a la ruta, tibant de mula més del necessari, amb ventisca, fred i neu, anem fent camí per pista, encara que desseguida vé un trialerot de collons, quin pedregal! arribem a Coratxar, hi ha roderes de la nostra furgoneta, sense cobertura de mòbil ens estem buscant els uns als altres. La pujada posterior a Coratxar és el punt més heavy, el vent ens tomba (tant que tenim una foto de'n Beto agafant la bici mentre aquesta vola com una bandera). i des d'aquí comencen les trialeres, una darrera l'altra, i les pujades per pista. Combinant congostos amb cingleres estem al punt més tècnic del recorregut, en dues hores apenes hem fet 20 km, estic aprenent a baixar entre rocs, tot i que molts cops ho faig a peu.

avançant en la ruta, una darrera trialera i davallem dels 1000 als 600m, prop ja de La Pobla de Benifassà, ens surt el Sol, en Marc, en Jordi, en Francis i en Beto es desabriguen, jo obro cremalleres, pistes bones i una darrera i espatarrant trialera per un vell camí empedrat (a lo via romana) que he fet com un campió a dalt de la bici, ara ja aprenc a baixar fotent bots i tot! Un últim tròs de pista cabrona, que ha matat a més d'un, i carretera, des del pantano d'Ulldecona fins a La Sènia, on ens esperaven els companys, dinats, i les romaneses del restaurant, amb una cara de pomes agres perquè arribavem tard que ni te cuento!

Evidentment el mèrit esportiu d'aquestes jornades és per gent com en Francis, en Beto o en Jordi, que apenes pedalen, per el Gerard, que NO pedala i es va cascar un puertarro important, o per en Marc, en Ramon i el Pedro, que durant dos dies el primer, i el primer dia els darrers, van pedalar a molt bon ritme, fent tots ells que aquests dos dies de sortida hagin estat realment quelcom que ens ha tret de lo habitual.

La Etapa1 al Garmin

La Etapa2 al Garmin

i un video que he fet amb el mòbil:

sortides d'hivern. posem algo al blog per matar el temps

2011-01-16T20:16:00.007+01:00

.
Pos eso... parlar per parlar, el ciclisme pot arribar a ser avorrit entre calendaris

setmana 1: 340km

setmana 2: 320km

l'hivern avança, més ho fa el ciclista pedalant, amb doble de tot, doble màniga, doble guant, doble mitjó i doble il·lusió per una temporada que sens dubte (o així ell creu) serà millor que els anteriors, èpica, idíl·lica, perfecta ....

res a la ment, o tot a la vegada, la primera data que recorda... la que s'obren les inscripcions. l'estiu queda lluny, hi ha ganes de pedalar amb el maillot curt de l'equip nou, hi ha ganes d'estrenar la nova bicicleta, hi ha d'haver ganes, perquè al llit s'hi estava tant bé!

"la carretera és un plaer si vas per la dreta, ben enganxat a la ratlla, i anar fent kilòmetres"

MATARÓ, CAMPANA Y SE ACABÓ

2011-01-01T16:29:00.007+01:00

Pos mira, no massa ganes d'anar-hi, em sento cansat a causa d'un hivern estrany, potser haig de gestionar millor els descansos, potser millor l'entrenament... massa coses al cap, tot i que a dissabte sé que el circuit i la cursa de Mataró seràn més que interessants, que fa dos anys que no hi vaig, i això no podia ser.

per tant, cita ineludible, acabem la temporada tirant de classe, i a veure quina ilusió i quan arriba ja de cara a la ruta 2011.

LA CURSA

enoooormement ben muntada i preparada... clar, si salvem el petit detall que no s'havia previst una zona d'aparcament per la setantena de participants, un insignificant descuit que no val la pena esmentar, si no fós perquè la penya ha aparcat a les voreres i allà hi havia, rauda y veloz cual ave de rapinya, una dotació de la Urbana Mataronensis, o sigui, los amigos de lo ajeno, disposats a estrenar el receptari de l'any i així omplir les (suposadament que és crisi) buides arques municipals.

queda dit.

La resta ha estat genial, un circuit que feia dos anys que no es podia disfrutar, amb el disseny habitual, els taulons, les llargues rectes, la pujada de la muerte amb la bici a coll i bè... més dues novetats, una banyera de fang per a dutxar-se de gust, i un baixador (àdhuc pujador) de mil pares de cojones, per treure el fetge i una mica més, que molava cantitat!

8 voltes de cursa a tot drap, en una pista agònica com poques, cop de ronyó i pedalada llarga, terra humit que no patina i solete que escalfava, molt mediterrani i molt ciclocross a la vegada. Ben correguda, mantenint el ritme i fins i tot volent anar a més. Definitivament el 2011 haurem d'entrenar en sèrio això del cross.

Al final ens entreguen una pila de regals de patrocinadors que en el meu cas ténen un clar doble sentit (un Don Limpio i un xampú pel cap, sic!) i amb el solet al clatell, donem per finalitzada la temporada, i fins una altra!

SANTA COLOMA DE FARNERS

2010-12-28T15:58:00.002+01:00

COLLONS QUIN FRED!

de fet lo nostre deu ser passió, amb la son que fotia el dia de St Esteve i vinga, cap a passar el riuet de Santa Coloma... que ja és el tercer any!

Almenys aquí el que en treiem, amén d'una remullada de peus i de fer servir les sabatilles velles (que les noves són blanquetes i molt mones) és la foto de l'any, aquella que mentre pedales treus aigua i fang per les rodes, esquitxant, amb cara de ciclista superpotens, que llavors presumeixes davant d'amics i patitzants i pots posar de portada al facebook i semblar bò i tot.

Bueno, en treiem això i tota una matinal de diumenge, que no és poco!

Terra dur i congelat a primera hora, de sobte es fon i es converteix en un terra patinós, molta curva tancada, arrencada desde zero, gran circuit, una zona provilegiada sens dubte per acabar amb les cames insensibles de tanta mullena i gelor.

Gorreta de Belga i tirant de classe, i presumint de tipillu. Una altra cursa en mode "enjoy", falta de xispa o ja no sé de què, potser de tècnica o confiança en un mateix?, haurem de posar molt de fil a l'agulla, l'any vinent, que serem dels joves de la categoria, perquè aquest any, noi, res de res... bueno, si, enjoying an awful lot!

au, cap a mataró falta gent!

SANT JULIÀ DE VILATORTA

2010-12-23T22:56:00.005+01:00

UN DELS 5 MILLORS CIRCUITS DE CX QUE MAI HE FET

Espectacular córrer a una pista de cross amb tots els ingredients, gespa, asfalt, fang, rampes i corves, un poc de tècnica, escales, i amplada, sobretot amplada per a fer meravelles, obrir-se, tancar-se, traçar... poder traçar, quina meravella! cap lloc on partir-se la crisma, cap lloc on trencar la bici, i cap lloc fàcil a la vegada, gas, gas, i més gas i alhora tècnica, però tècnica de la bona.

(en el món de l'slot, quan un organitzador ha fet uns trams pèssims, i això sol passar a salou, et diu que li ha sortit un rally tècnic (sic!) quan en realitat t'està dient o que no en sap més, o que no en tenia ganes)

per lo vist al món de la bici la paraula tècnica també significa fer trial i sobreviure, quan en realitat pot ser perfectament el que havies d'esgrimir el diumenge 19 de desembre a Saint Julien du Villetorte.

Au, no dic res més, apenes he trobat afotos o sigui que resumeixo la cursa... arribo tard, més tard encara, sortim abans, i quan justament me n'adonava que em feia falta un pèl de xispa (això sembla la història de cada cursa no?) trec la cadena una, dues, i tres vegades... un va fer el que va poder!

això sí, disfrutar com un vedell!

felicitats als nous Campions, i a seguir que no ha estat res!

Per les Terres de l'Ebre

2010-12-15T23:54:00.005+01:00

AMPOSTA... PIXAPÍ?

Lo d'Amposta l'endemà matí és del tipo divertit... el poble té dues entrades, amposta centre i amposta est (o oest, jo què sé)... pe`ro tot i saber-ho, els organitzadors no posen fletxes fins que no ets a dins del polígon on hi ha un circuit de cross on es fa la cursa... o sigui que per qui vé de fora pot ser de lo més normal estar-se mitja hora dant voltes com un tonto.

al final truques a algú i et dona indicacions, arribes al lloc de cursa i els hi casques lo de les fletxes, i els del poble et diuen que els pixapins se solen perdre quan baixen per l'ebre (clar... si reclamen 5a província deu sortir a compte ser provincià, oi?) indignat els hi casco dues de fresques just abans de anar a calentar: la primera és que a Tortosa (léase la capital) hi vam arribar a la primera (jijiji) la segona és que sempre i quan aquell poble (amposta) tingui menys dels 850 habitants que té el meu, llavors em podràn dir pixapí!

el mal humor se'm passa quan toco el circuit, guapo, molt guapo, avui ens divertirem.

cursa bastant ben feta, a ritme i amb falta d'un pèl de definició, hauria volgut estar més encertat però faig fallar a les dues darreres voltes. a pocs segons dels llocs on podria estar, acabo satisfet, la màquina comença a funcionar, em sento amb ganes.

TORTOSA, EL LLANTASSO DEL SIGLO

Lo que emprenya fer-te una roda nova i que et duri una carrera i mitja volta! són eurus eh joan??? i mira que la ilusio de cascar-me un cap de setmana semi-artesà amb dues curses tenia lo seu oi?

arribo tard, com sempre aquest any) quin fart de córrer i de no veure gairebé els circuits! temps just per calentar, probar la pista, plana però molt atractiva, i sortir a cop de pito. a la mitja volta, quan just pensava que no tenia sensacions (un dia més, recoi) un important cop a la roda de darrera em fa acabar la volta a peu.

a boxes els de vinarós em deixen una roda (que engranava raro amb el meu canvi) i sense poder fer res de bò decideixo fer últim de manera altiva i amb classe, o sigui, acabar la cursa.

per la tarda estàvem a Reus amb els amics, el nucli dur del ac77, ai, perdó, del cccamp, anant al barri del jaroteo aquell a fer unes tapes, fins a cul i ben tips a les 21h... i ara què fem??? si és que no es pot anar d'hora pels llocs. a dormir d'hora que l'endemà tocava Amposta.

somnis d'una nova temporada, encara que no hi ha la il·lusió de fa 3 anys, però ja veuràs com amb el nou any van venint nous reptes.

CX CIUTAT DE LLEIDA

2010-11-29T23:22:00.005+01:00

UN CIRCUIT AMB ELS DEURES FETS

A Lleida ens han fet el millor circuit en 4 anys, molt divertit, amb llargues pujades de pedalar, llargues escales que patir, llarges rectes per fondre's... i tan sols una miqueta de pinassa, arbres i muntanbaiking. Si no fós per lo sec del terra i la pedreta solta que hi havia a tot arreu, la cursa hauria estat senzillament genial. Tot i això hi havia algunes, per no dir vuit o deu curves, on la roda se n'anava, i s'han vist patinades, caigudes i passades de frenada... sense perill, però emprenyadores!

I el menda? bueno, desentrenat, potser a un 80% del que un ha d'estar, cansat de la setmana i sortint de la lesió, no li puc demanar més a una cursa feta de menys a més, amb unes 4 voltes finals molt bones, llàstima que la sortida i la primera volta hagin estat de pura pena.

Falta tècnica, potser soltura, algo de punch, i sobra classe, perquè anem tirant de classe i poca cosa més. 7è classificat, haig de fer deures aquesta setmana.

per cert, un link amb uns videos interessants:

http://ciclismo-mollerussa.blogspot.com/2010/11/cronica-cx-lleida-incluye-video-con.html#comments

del blog de'n Quim Córdoba.

BMX SSANG YONG DESPÍ

2010-11-29T21:50:00.004+01:00

La crua veritat és que els infumables circuits de Vilafranca 2007 o 2008 havien posat el llistó molt amunt, però la cursa de BMX que ens van intentar colar com a segona jornada del ciclocròs català 2011 ha estat simplement el pitjor circuit on el sotassignant ha pogut participar en les ja 5 temporades com a ciclocrossman. Amb lo maco que era el (sin embargo pedregós i dur) circuit del costat del riu, i van i ens posen el caracoleio-puja-baixa-doble-pista-looping, aixxxx... almenys ara anirem a Lleida a gaudir del circuit del gardeny!

CRISMA PARTY: denominació abreviada d'aquest tipus de berenjenals, que no té res a veure amb el Nadal, sino més aviat amb el partir-se la crisma.

Total, que en el nostre més pur estil de practicar ciclocròs al revés del món civilitzat, se'ns acut una vegada i una altra de fer les coses més a la catalana (o a la sueca, que donat el cas és equivalent).

Bé, Anem forts avui eh Miquel? Osti si, deu ser el mal d'esquena, que encara dura. Tot i que aquest matí curiosament havia deixat de fer mal, fet que m'ha decidit per gaudir d'una matinal ciclista i baixar al Ssang Yong Despí bike park. Treure a passejar la bici nova i prendre la sortida, a buscar els 5 puntets i fer una mica d'exercici sense pretensions avui. Després d'una primera volta on el gruix dels master 30 de nou s'han matat a unes primeres curves perilloses com poques, i on la penya se m'anava escapant mica en mica, i el mal d'esquena augmentava... he optat per prendre'm la cursa en un tò més participatiu.

Lo bò del cas és que el tò ha anat tornant-se més lúdic, anant cap a irònic, acabant en una línia de sarcasme sin parangón. He pogut sentir a algú del públic com deia clarament "mira aquell, va rient!"

No tenia fotos rient fins avui, a totes sortia amb cara de killer.

Res tu, una cursa per oblidar, un circuit per recordar.

CX LES FRANQUESES

2010-11-09T17:21:00.004+01:00

Com deia Estopa, "obedece las señales del cielo" i si el dissabte se'm trenca la patilla del canvi de la meva genus, no vagis a Les Franqueses amb una bici deixada, que no te la coneixes... tot i això, mil gràcies al Xavi Costa que em va deixarla seva Focus, una mica més i la hi deixo feta puré!

tal i com ho he explicat a algú... mira... era una baixada molt difícil i només es podia passar pel mig, se'm va destiotar la bici i vaig anar cap a la dreta, que hi havia un esglaó... i les vaques no saben baixar esglaons... i jo sóc com una vaca quan no hi ha asfalt... total, que la roda del davant va perdre contacte amb el terra, però allò era una bici, no pas un aeroplà, i sort encara que vaig ajupir el cap, que si no pico de coll i barres i amb lo poc guapo que sóc encara em faltaria una cicatriu o unes dents saltades!

resultat: esquena i costat esquerre desmuntats, cap rascada, i un ematoma al michelin (que ja em diràs, amb lo tovet que és) i lo que més em fot, que no puc entrenar i em dóna la nit del lloro del mal que fot quan m'ajec al llit!

si ja et deia jo que al llit no s'hi pot anar a dormir...

Va, la cursa... al nivell de lo esperat per ser el primer cop que organitzen a les frankis, molta gent, moltes ganes i genial ambient de principi de temporada.

cagada arbitral en la sortida dels master 30, segur que a la segona cursa deixen de fer experiments. la resta de la cursa perfecta, nous xips de control (que ja en parlarem) i tot a pedir de boca.

bueno, alguna baixada per trencar-se la crisma i un circuit estret en alguns punts, però lo difícil que semblava al principi i al final es passava bé i tot.

diumenge que vé, dios mediante, toca sant joan despí, la segona opció serà el sofà de casa, si l'esquena em deixa.

salut!

Calendari 2010-11 ciclocross.

2010-10-31T09:09:00.003+01:00

.
El meu darrer any com a master30:

07-11-2010	COPA CATALANA CICLOCROSS GRAN PREMI GUESS	LES FRANQUESES
14-11-2010	24ª CURSA CICLOCROSS COPA CATALANA	SANT JOAN DESPÍ
21-11-2010	IV COPA CATALANA CICLO CROSS CIUTAT DE LLEIDA	BELLPUIG
28-11-2010	IV CICLOCROSS CIUTAT DE LLEIDA	LLEIDA
05-12-2010	COPA CATALANA CICLO CROSS	TORTOSA
06-12-2010	I CICLOCROSS CIUTAT D´AMPOSTA	AMPOSTA
19-12-2010	CAMPIONAT DE CATALUNYA DE CICLO CROSS	ST JULIA DE VILATORTA
26-12-2010	COPA CATALANA CICLO CROSS	SANTA COLOMA DE FARNERS
02-01-2011	COPA CATALANA CICLO CROSS	MATARO

comencem diumenge que vé, a veure com acabem!

BICI ESCAPA: NOU REPTE PROFESSIONAL

2010-10-30T21:33:00.005+02:00

benvolguts lectors i demés espècies, Culito us fa saber que comença una nova singladura professional a ca l'Escapa, botiga de bicicletes de renom.

per tant sabeu on podeu trobar-me i on podeu tenir la oportunitat de trobar allò que us faci falta.

Un bon lloc, un bon sou, magnífic ambient, molta feina, però molta, i ganes de viure la bicicleta ara sí el 100% del dia. tindrem més temps per entrenar? ja veurem.

www.biciescapa.com

PECATS D'ESTIU

2010-09-05T21:15:00.005+02:00

.
moments secrets de la vida dalt la bici.

LA MIGUEL INDURAIN (Bera)
i sense pensar-ho, la millor Indurain que mai he fet, amb una lesió al turmell que em matava de dolor quan caminava, però que màgicament al pedalar semblava no existir.

Una cursa amb 7 ports o més, a cada cual més cabró, i una pandilla de lugareños, guias nativos i bascos de totes les vascongades que ténen un estil de fer ciclisme molt semblant al dels francesos, encara que millorat.

m'explico... els francesos van a tope fins que rebenten, és així i no es pot fer res per evitar-ho, són generosos amb l'esforç i gratuïts amb el plat gran i els pinyons de baix del tot... els bascos també, encara que han aconseguit, generació rera generació, millorar un petit aspecte, un detallet insignificant: els bascos mai rebenten.

El resultat està clar, t'agafen una colla de vint i pico just començar el puerto de Belate, puges a dalt demanant un metge, baixes que sembla que portis una moto de circuit, encares el següent port, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i cada cop és pitjor, i aquells paios no paren, i dale que dale, i tu, llavors, aprens lo que és fer la goma, però una goma elàaaasssstica de veritat!

hi ha exemplars que inclús no es depilen, no per mandra... encara que això no és tema per avui.

Total, 57è classificat brut, 51è class. amb el temps net, a 32,6 de mitja, algo brutal, i la sensació de no haver donat un relleu i haver-me passat la cursa perseguint als patxis aquells, que no paraven ni a pixar!

LA PERICO DELGADO (Segovia)
Navacerrada por las siete revueltas, la Morcuera, Canencia y Navafría.

La meva sisena o setena Perico va ser la meva escapada d'Agost. Amb necessitat de treballar i amb les vacances fetes i disfrutades des d'allò de la Marmotte, el diumenge 22 vaig anar i tornar ràpid a Segovia a la meva cita amb en Perico i tots els pataxules que prefereixen rostir-se al sol de Castella enlloc de descansar a Benidorm. Ben fet!

Una organització correctíssima com sempre (un 10?) un recorregut demoníacament refotut i molt ritme, moltíssim, tant que cada any que hi vas tornes amb el convenciment de no haver entrenat suficient. La Sierra és molt dura i passa factura.

Navacerrada a ritme de cursa de 70km, arribar a dalt i posar-se a planejar com uns bèsties cap a Cotos iposar-se a baixar com esperitats... una caiguda en directe i restes d'un pinyo que acavaba de passar pel davant. Pujar La Morcuera encara a tota maneta, muntant el plat a mig port allà on sembla que hi ha un descansillo. Coronar i baixar a 70 per hora fins a Miraflores i allà encarar "las empinadas pero cortas rampas" de Canencia, que és un trist segona però que puges amb l'ànima per terra. Navafría, que és una brutalitat de port, el puges demanant aigua a cada pedra que veus, llavors baixa entre corves tancades, ombres i sol i gravilla i pinassa per terra, i resa que a la nacional et pilli un grup que vagi a ritme, que no va ser així...
...per sort no bufava massa vent de cara i vem poder acabar dignament una Perico que algun any em prepararé com Déu mana.

142è classificat amb el grup del 114è.

LA TERRA DE COMTES (Ripoll)
l'últim d'agost tocava la darerra del ciclopirineus, a Ripoll. Amb bastant millor organització que les edicions anterior però amb molta falta de carinyo encara, cent i pico valents enfilàvem de Ripoll cap a les Lloses amb un paio del Esteve tirant com un posseït tot el rato. Pujar de Sant Jaume a La Pobla de Lillet va fer-se dur, però on en realitat ens vem trinxar va ser fent la creueta a tant com dóna la patata, clar que 22km de pujada dónen per molt i per sort un cop et quedes solet pots anar fent el teu ritme, que tan sols quedarà baixar ben suau la Collada, això si no et trobes el friki de torn...

total que anàvem tant tranquils, uns 5 o 6, quan de cop ens passen dos animalots que venien del darrere, que òbviament no sabien pujar, ja que ni els recordava d'abans, però que ens van posar a caldo baixant la collada, cap a ribes, tant que fins i tot adelantaven cotxes en curves cegues i tot.

Talment un circuit de motos o com si allò fós un campionat del món de màsters i ens juguéssim algo important.

Total, que com era lògic, poc més avall de --- un dels del grup es va fotre una seca monumental, i qui us escriu, que treballava l'endemà, va decidir quedar-se a veure si estava viu. Afortunadament al noi no li havia passat res, bueno, era miop com ell sol, el pobre, i les ulleres estaven fetes miques, però res greu, xapa i pintura.

Vaig arribar a Ripoll de la mà de'n Conrad Blasi, el famós Tarzan de les marxes, que rodava un poc més enrera, i òbviament a l'arribada me'n vaig anar a riureme'n a la cara del freak que s'exhibia a la baixada, tot arriscant la seva vida sense motiu i aconseguia fer caure als demés, espantar als automobilistes i de passada fer córrer el risc a l'organitzador de no poder disposar de permís de trànsit les properes edicions.

darrera foto amb la Look

FLECHA RAT PENAT (Castelldefels)
El cap de setmana del mig se setembre... ai, perdó, que va fotre una tronada que ni te cuen, i tot el Garraf es va desfer en rieres desbocades, camins desfets i carreteresa tallades, i la van haver de suspendre...

Dèiem el primer cap de setmana d'Octubre, la Vella LOOK donava per acabada la seva singladura com a montura habitual de'n Culito, després de 7 temporades en actiu, uns 70.000km (la portaré a la fàbrica perquè en facin un test, algo bé que fan aquests fransuàs se'ls haurà de dir, no?), unes... ai, 120 curses? Una bici que no em vendré (no val ni cuatre rals, la pobra) sino que me la faré per anar a buscar el pà.

doncs sí, pel cap baix, dos Tours de Flandes, cents de sots, cunetes... total, que les llantes tan sols amb la pista de frenada gastada, igual de rectes i mai portades a radiar de nou: Campagnolo Neutron, duren per la vida, us ho asseguro.

ai, si... la Flecha... doncs mira tu, que amb menys de 20 km ens foten pujar el Ratpenat a toc de pito, i això no es fa! la puta com puja allò! per sort encara porto el 39x25 de la Marmotte i nar fent fins dalt, on em quedo a 10 metres del grup del davant. la resta de la marxa amb el segon grup, a toc de pito igual, com si ens anés la classificació a les olimpiades, i anar passant carreteres i portets pel garraf i el penedès, que si l'Ordal, que si una altra animalada abans de Begues... baixar a Viladecans i llavors esprintar i tot com els del tourdefranse!!!!

freakworld de nou, les marxes són curses i si no et vols trencar ni estampar, simplement no esprintes, que se la juguin ells (presenciar en directe 4 caigudes el mateix dia, en un grup d'uns 20 ciclistes, té collons) i tu arribes el 20è, tranquilet i feliç.

THE ROMPECHULOS

2010-08-29T16:54:00.004+02:00

algú mai s'ha preguntat què és fer un "rompechulos"?

Coses que passen quan vas de guaperes per la vida (modelito de la foto), un diumenge d'agost qualsevol.
Surts a fer la volteta, Bigues-Fai-Gallifa, a les 9.30, no fotem de llevar-nos d'hora!

Un pèl tocat per la doble sessió de dissabte, volta estenalles pel matí i toma de contacte amb el cross per la tarda, passo per Bigues i trobo una colla de 6 que pugen cap a st Feliu de Codines, lògicament un s'envalentona i a mig port, tot pujant a 25 per hora, ja no me'n queda cap. fins aquí tot correcte però passat . Sant Miquel del Fai (patró dels anarquistes (1)) a mig gas amb una mica de pèrdua de fuelle, i deixar-me caura cap a Codines de nou, per emprendre l'atac a Gallifa i tornar a casa per Sant Llorenç Savall.

Però diumenge és dia de caceres, i surten els llops a veure a quin incaut troben per arrissar-lo (més o menys el que he fet jo a Bigues, però amb mala bava).

Total que just sortint de Sant Feliu se m'enganxa a roda un elementu de cuidadu, sense ni tan sols saludar ni dir res (ni esbufegar, tot sigui dit), i jo que penso que em durarà dues curves. foto maneta i pujant com a 23 o 24 per hora veig que el paio aguanta. Una mica més de maneta i la seva roda tocant a la meva, tant que fins i tot la veig quan miro de reüll al abaixar el cap.

arriba el plà i foto el plat, i venga rosca, i l'animaló ben calladet, sense esbufegar ni tan sols, a 10cm de la meva roda. ni hola, ni adonde vas, ni un trist relleu... i el vent de cara per més inri.

calculo la ruta, no vull esperar al coll de gallifa per arrencar-lo però veig que serà difícil, que el llop m'ha triat a mí per esgrimir les seves dots de gran rodador tras-moto (calla, que potser és mut). Passem Gallifa a tota vela i just abans de la curva de la font, a on començaria el port, recordo que hi ha dos esglaons curtets. Arriba el primer i li cardo una seca de cuidado, el paio aguanta, a les dues curves el segon, si aquí no l'arrenco quedaré com un imbècil, per tant el cop de ronyó és important...
... miro de reüll i s'ha quedat! s'ha quedat! salvat!!! ara si em pilla me'l treballaré toooota la pujada, el meu terreny, amb el plat si cal... però llavors s'obre el cel, se'm posa de costat i parla:

"ey que tal, estás de vacaciones?" així parlant castellà com a poc a poc, per a que se l'entengui... és evident que es pensa que sóc guiri (tot i el meu depauperat estat mental ho pillo a la primera)...

i li he dit (amb aquell accent com viladrauenc que a vegades em surt):
va pariiir! no pas! jo sóc de sabadell!

i contesta: ay perdona, pensava que eras italiano... s'ha sentit un "xaaaaffff" important de pota sencera a la galleda... i continua... yo hoy voy de globero (com volent dir que anava a mig gas)
(vés a saber que haurà pensat: mira, un guiri que me voy a cepillar en un plis... o potser m'ha confós per un corredor i volia acompanyar-me).

que ara que hi penso li podria haver dit vàries coses:
ma io non capisco io sono in barcellona per le vacanze
o bé: que et pensaves que a on t'he fotut les seques un estranger s'ho coneix?
o bé: jo sóc globero normalment, però avui em tocaven sèries (aquesta és veritat, no?)

... i de sobte, acompanyat d'un silenci sepulcral, el noi (que anava de globero, tot sigui dit) ha fet una sensacional despenjada (segurament mescla de la falta d'alè i la matxacada moral) i m'ha deixat pujar Gallifa (per fí) al meu ritme.

això és fer un "rompechulos", i lo demés són tonteries. medalla pel capitán barbacoa.

lògicament, amb el modelito en qüestió (vegeu afoto) pot ser lògic que en confonguin, per això li hem hagut de deixar clar.

resultat: no me siento las pierrrrnassssss

(1) es diu que els anarquistes, ateus i altre tipus de bestiar per l'estil, que durant allò que en dèien revolució (o sigui el 36) cremaven esglésies amb el capellà i tot, en arribar a sant miquel del FAI, que llavors estaria perdut per la muntanya, van aturar-se, torxa en mà, i el que portava la veu cantant digué: no! aquest no el cremem pas, que és el nostre Sant Patró.

SUMMER COURSE 2010

2010-08-08T13:34:00.007+02:00

RECUPERANT VELLS CONTACTES

(SPECIAL GUEST STARS: "ARTURO" RUS, JAVI LINDEZ, MIKI, "TINKER" PAGÈS)

Doncs que resulta que a l'estiu ningú treballa, i entre aturats, mitges jornades, vacances, treballa torns i comercials que visiten clients a hores convingudes, l'Hector Rus va muntar una trobada de velles glòries sabadellenques per fer una pujadeta a Sant Llorenç Savall, amb parada per cocacola, i clareta de tornada a la plaça de l'Àngel.

17.30h al Caliope i la re-trobada és espectacular. Algú amb 10 kilos de més, algú amb les potes per depilar, algú amb la bici ultim model (temporada 2001), algú amb unes grenyes que el tinker juarez... tots 5 carretera de Matadepera amunt, amb el bon humor de tornar a cabalgar de nou. Back on the Saddle again!

Evidentment al Dalmau hi ha hostilitats, i en Rus, que és un burrot, exprimeix el seu potencial pujant a tot drap. divertidíssims piques, alguna emboscada de'n Lindez (que com a bon mosso ens espera amagat darrera d'unes branques)... i alguna promesa i voluntat de seguir sortint en bici.

A la tornada ens trobem amb qui va endur-se en Seriola per davant, resulta que havia estat (i és) ciclista, jo no ho sabia.

I al final els supervivents fent petar la xerrada (i de passada fent volar coloms i alguna iniciativa empresarial) al centre de Sabadell, en una terrasseta, que és com acaben aquestes excursions veraniegues.

el dopping que exhibeix sense pudor en Pau "Tinker" Pagès, pulmonada a prova de bombes!

CARRILET D'OLOT DE OTRA TACADA

(CO-STARRING: SERGI VILA)

Igual que al 2008 se'm va acudir de passar un autèntic dia d'estiu amb tots els ets i uts (calor, sol, cansament, kilòmetres, vent de cara...) fent el carrilet d'Olot, una ruta plana i senzilleta molt famosa per anar a rodar un rato amb amics, socis i patitzants, 100km amb punt de sortida Sant Feliu de Guíxols, a fer d'anada i tornada el mateix dia (per tant 200), amb la bici de cross, dinant a Olot, com no podia ser d'altra manera.

Així doncs que amb en Sergi "Genus" Vila, amb qui havíem desistit de cascar-nos una Pedals-De-Foc pirata, non-stop, amb les bicis de cross igualment (estem tronats però ja passem dels 30 i tenim seny), vem pensar que una opció paralela era rebentar-nos les natges a base del sauló planer i ben tirat del chemin de fer que porta a Olot.

7 del matí a La Garriga a recollir en Sergi, 8 tocades a Sant Feliu, 8:30 emprenem la marxa, amb alegria i trobant-nos molta gent en la primera part del recorregut, vent de cul, fent via cap a Girona.

Arribat Girona comencen les complicacions, el carrilet està marcat amb els collons i sense voler anem a parar a la Devesa, on per art de màgia apareixen de nou les marques. Cap a Bescanó cap problema però allà ens trobem que fan obres i tenim la via tallada, i mil esses, anades i tornades, i senyals provisionals que desapareixen de cop. Ens perdem de nou com unes 3 o 4 vegades i com que se'ns omplen els collons decidim arribar a Anglès, i més endavant fins a La Cellera, per la carretera asfaltada.

Que ara que ho penso, publicitar un Carrilet així tot bonic i turístic perquè la gent hi vagi amb la dona i els nens, tot passejant, i fotre'ls perdre de mala manera, té la seva cosa, oi?

Total que a l'altura de La cellera la cosa agafa forma de nou i tornem a la via verda original. Font picant, Planes d'Hostoles, Sant feliu de Pallerols (en castellà San Felix de Pajeruelos) i venga cap al Coll de'n Bas, baixar cap a Olot per les Preses i aparèixer en 5 hores, 22 de mitja, al Passeig, asseguts en una pizzeria on ens miren amb cara extranya i no saben què dir-nos per a que les bicis no facin nosa (collonades).

Dinem de conya, ens puja la clara al cap, i amb el pap plè i païnt a marxes forçades ens en tornem per on havíem vingut, tot fent el Taliban, 3 de la tarda i un bat de sol que ni te cuento. Pujada al Col de'n Bas a bon ritme, i baixada de nou cap a Anglès rodant bastant ràpid, tot i que el cansament i el seient fan el seu efecte. El pas per Girona, tot venint d'un llarg tròs de carretera per Bescanó i Salt, es fa tranquilet, i la sortida per Quart cap a Cassà i Llagostera es fa dure pel vent de cara.

4 hores de baixada, que resulta que és més plà que altra cosa, i arribada a Sant Feliu de Guíxols amb la satisfacció del deber cumplido i ganes d'agafar una dutxa.

A La Garriga ens esperava un bon sopar i una agradable estona, els talibans també tenim el nostre cor!

Trophée de l'Oisans 2010. 10 anys que ho volia fer.

2010-07-27T20:25:00.004+02:00

DIA ZERO 0 EL VIATGE D'ANADA

D'hora pel matí em passen a buscar el Jordi Rubio i en Josep Enric per casa, ells pugen de Reus, i tot animats carretara i manta fins a Bourg d'Oisans, al peu i al centre de tot el que serà el nostre món durant una setmana, un somni de vacances que feia 10 anys, des de la meva primera i èpica Marmotte, que volia fer.

Arribem directes a Vaujany, a la vall del costat de l'Alpe d'Huez, una mica més tronada encara que igualment preparada per la vida alpina moderna.

El poble de Vaujany és bonic, sol, posat en replans guanyats a la muntanya i sense massa casetes noves, encara que molt ben abillat i incorporat a la muntanya. Enganya, ja que un centre comercial de botiguetes i tres remontadors, amén d'unes escales mecàniques que porten amunt i avall del poble, modernitzen una part de muntanya que amagada de la part d'Huez és sens dubte molt més autèntica i rústica.

De dia algun turista, algun ciclista, paletes treballant a 3 o 4 cases i una mica de vida a bars i botigues, canten les merles i els gaigs, igual que al vell Montseny. De nit el silenci més absolut, trencat per la remor d'una inmensa cascada que es despenja a la muntanya de davant durant uns 500 metres de caiguda lliure, i que no para. Tot passejant pel poble, abans de dormir, em creuo amb una guineu a mig poble. Fuig però em dona temps a adonar-me que és més alta i llarga que les catalanes, voltava tan tranquila pel carrer.

A partir de dijous molta gent, es nota la Marmotte i això s'omple de cotxes i gent, lògicament espanyols també, i ho notem pel tò de veu i per un detall del tot lògic: cotxes aparcats al lloc de minusvàlid, als guals, als llocs défense d'entrer... nosaltres ja estavem adaptats al clima, encara que ara ens sentim una mica més a casa, se sent riure, cridar i sobretot fanfarronejar sobre què i com faràn a tal o cual port.

DIA 1. LA VAUJANY

No és una cursa qualsevol, muntanya a tope durant 170 km a plè sol, un enorme començament per a una setmana que es preveia com a mínim cansadeta, però no anàvem a passejar!

o sigui que sortim a toc de pito i a rebentar fins al peu de l'Alpe du Grand Serre, un puertaco d'impressió, llarg com un dia sense pà, que em fa recordar que aquí, els desnivells són importants i pujar a 15 per hora no és tan greu. Els de davant marxen, en Juanes tira amb ells, i a dalt fem un grup d'una trentena amb molts ciclistes que aniré trobant tota la setmana.

Baixada desigual i plà fins al peu de Col d'Ornon, suau encara que a gran ritme. Molta calor, de la que aixafa, i baixada a gran ritme fins a la recta d'Oisans, trencant en direcció a Allemont per atacar l'Alpe per la vessant del Villard Reculas, un port duríssim molt semblant a La Rabassa. Replà a mitja altura fins a Huez i agafem l'Alpe per la curva 6, fins la 4 i entrar a l'Estació de Alpe per l'entrada dels cotxes, continuant per la porta de darrera: el Col de Sarenne que s'enfila fins als 1900m per una carretera totalment rebentada. coronar amb dificultat i llençar-se cap a la caretera de Bourg d'Oisans, passant-lo de llarg i tornant a Allemont, passant de llarg la presa fins al peu de Vaujany, per pujar la trampa mortal que a les 14h eren els 5km al 11% que portaven a meta.

Final en alt sense ser persona, ni esma ni res, i dutxa ben guanyada ben a prop de meta, que per algo havíem buscat apartament allà a propet!

DIA 2. LUITEL-CHAMROUSSE

Dilluns de rebenton de cames, comencen les vacances amb jornada d'excursió. Baixem amb cotxe fins Gavet, a la general que duu a Grenoble, i al mateix poble on trencava la cursa cap a l'Alpe du Grand Serre, nosaltres agafem a la dreta, per una carretera inexplorada que desemboca a la famosa pujada a Chamrousse. Estem descobrint el Luitel, un duríssim i emboscat coll que duu a una reserva natural, el Lac de Luitel, uns 10km més amunt. Pendents del 10 al 13 i rampes i recurves inesperades. No sortim del bosc fins arribar a l'esplanada del llac, dos km plans i empalmem als darrers 6km de la caretera que puja a Chamrousse, semblant a una Molina o un Port del Comte, i que ens sembla una autopista.

Més suau, coronem fàcil i anem a parar a l'únic restaurant obert, on ens acullen de meravella i ens posen un plat du jour fabulós: bistecorro que surt pels costats.

A dins de bar descobreixo la portada del Diari l'Équipe del moment que Poulidor i Anquetil es juguen el Tour al Puy de Dome, la portada del mateix moment que el poster que l'Oncle Joanet em va donar, i que tinc penjat a casa. Un cercle que es tanca.

Al final del dia 45km i un Chamrousse per la vessant pirata, que sempre coincideix amb la millor, menys transitada i més freak, cosa que serà tònica dominant en les nostres vacances de "découverte"

DIA 3. IZOARD

Dimarts el dia comença relativament d'hora i amb el cotxe de nou, avui descobrirem un mític de nom Izoard i el Sol llueix de nou, tres de tres "pour le moment". Carreguem el cotxe i pel Lautaret cap a Briançon. La Meige al costat i recordar la enooorme baixada del Galibier que ens espera dissabte. Recordo estar 1:20 hores baixant un port, ara ho fem de pujada. Cues per obres i mil bromes quan de sobte me n'adono que m'he deixat les sabates de la bici a l'apartament!

A tres pobles de Briançon parem a una botiga de bicis, no ténen sabates però sí que ténen pedals normals, amb lo que em faré el dia amb les Bambes, lo que a Reus en diuen "Kets". Baixem cap a Briançon i veiem el final d'etapa de Tours i Giros, una rampota espectacular a mig poble! Tirem cap a Izoard, 23Km els primers dels quals són de lo més avorrit. Pansit per culpa de les bambes vaig tirant, les cames em van encara que estiro més la cama, lògicament no hi ha la cala de gruix. Pedalo malament.

Cap al km 13 de pujada la cosa s'anima, la carretera deixa de semblar una nacional insípida i dos poblets envoltats de prats enfilen l'asfalt, comença el port de veritat, entrem a un bosc de pins i arriben les revoltes, recargolades tant que em recorden la baixada del Giau als Dolomites. Remunto el bosc i comença la muntanya pelada, en no res estic a la Lluna, a 3km del port solament hi ha pedra i terra, asfalt perfecte, animo la pedalada, passo el xalet Napoleon i a 1km de dalt apreto les dents, supero l'Izoard amb bambes.

Tornem a Briançon i ens casquem un MacDolars amb menú complet de big mac avec de les frites plus grand, ah, i mac naguets també, que nosaltres podem menjar guarrades! Queda el col de Granon, que jo faré amb el cotxe ja que estic fins a la polla de les bambes. Sort pel Robert, el Jordi i en Josep Enric, reben pluja i fred a mig port però de forma agraïda, saben que els recullen a dalt.

Pluja tormentosa durant tota la tarda, arribem tard i molls a Vaujany, a sopar i dormir que demà hi ha cursa, encara que ja adaptat, tinc molt bones sensacions.

DIA 4. PRIX DES ROUSSES
Dimecres és el dia de la segona de les curses del Trophée de l'Oisans. Una autèntica cursa de masters a toc de pito, 40 km que el primer farà en tan sols 1:37 hores, i això que és final en alt. A la sortida a Bourg d'Oisans, a la cruïla de l'Alpe hi ha alguns guiris vacacionals, al nostre estil, i molts per no dir bastants corredorets, molta pata xula escalfant a la recta abans de la cursa 21. Sol solet, cuatre de cuatre, i torrada a la vista amb el bat que cau.

A les 9.10 sortim, en parrilla i d'un en un, una sortida cada 2 o 3 segons, lo just per no apilar-nos ni per arrencar perillosament tots a bloc. En Jordi ha sortit un minutet abans que jo, i potser han tirat uns 40 o 50 tios quan arrenco, amb en Josep Enric i en Robert (Juanes, perquè va amb el dorsal del Lluís, jeje) que em segueixen. Em dóna temps a començar l'Alpe amb el plat, per passar al 34/16, el 17, i amb el 19 i manxant donar-li la benvinguda a l'Alpe al JE, que avui es batejava com a ciclista (dissabte amb el Galibier es confirmarà, si déu vol).

Curva 21 amb el 21, assegut, i enfilant cap a la 20, dret, encara no m'assec a la bici, mentre tan sols sento la meva respiració, tan forta com en una arrencada d'una cursa de cross. Tinc força a les cames i arrenco enganxines a tort i a dret. En tota la cursa tan sols em superaràn dos tios, ara bé, a quin ritme!

Curva 19, 18 i 17, totes seguides, el número decreix ràpidament mentre he colocat ja el 34/23 i m'assec, buscant la corda fluixa que et permet anar al màxim sense caure en el defalliment. Sembla com si fós a casa meva, conec cada racó d'aquesta pujada, la Escala cap al Cel dels Zeppelin, i tan sols és la 5ª vegada que la pujo.

La Garde, descansillo i tornem al 19, compaginant anar de peu amb seure, arribo al Jordi que estava realment rodant molt bé, i passem com 5 minuts sense dir-nos res, se'ns ajunta un iaio-que-tira i em pico, assegut canvio el ritme i provoco un dany colateral, en Jordi es queda encara que sé que no es rendirà, és el que té ser apassionat.

El ciclisme és un esport de paciència i m'ho agafo al peu de la lletra, crec que estic fent un bon Alpe d'Huez. Ja no em sento respirar i mantinc les 170 pulsacions, a fartlek... curva 6, 5 i 4, poble d'Huez, torno a canviar el ritme cap a la 3 i deixo enrera qui em seguia, passo pel cartell de pantani i miro al cel, em persigno, i tiro cap als darrers 3 de pujada. Curva 2, ens saludem amb en Jordi que roda a uns 200m meus, curva 1 i la rampa del "tonto de l'Alpe", aquell que va tombar Guerini, i entro a les cases, descansillo i túnel, no poso plat però rodo fort, una "ese" pel poble i entro a la rotonda abans de l'arribada de la Marmotte: 55 minuts, 20 menys que el meu millor registre a l'Alpe. Plat i enfilo cap avall.

Baixar per darrera cap a la curva 4, la 5 i al poble d'Huez entrar a les cases i agafar la carretereta del balcó dels Rousses que porta a Villard Reculas. A plat i curvejant amb el precipici a l'esquerra. Passar el Reculas i tirar avall pel puertaco que diumenge ens va matar de pujada, Allemont i plà cap a l'inici de Vaujany.

Vaujany és dur i avui ho veig, encara que pujo molt fort en comparació amb diumenge. Ja me'l sé, no hi ha descansos (potser un planet de 20 metres oi?). Pujo de nou a la corda fluixa però em mantinc, les forces van fallant, passo pel poble i falten 2km més, poble de dalt i descansillo, i tot sortint una terrorífica rampa final amb tota la traca. Al final surten 1:58 hores i la sensació que li he agafat la mida a aquest cony de muntanyes. Priceless!

A final de cursa tinc el primer i el segon master50 a darrera meu, just a 20 i 100 metres, ja ho dèiem... els iaios-que-tiren solen anar com nosaltres, estiguem a on estem!

El Jordi m'anima a seguir carretera amunt, i després d'unes cocacoles a la línia d'arribada, xerrant amb els nadius i amb els holandesos errants, decidim fer el contrari que tot cristo, i mentre Bert Deker i altres pataxules van cap al cotxe, nosaltres tirem cap al sentit contrari, perquè hi ha quelcom que ens crida més que un massatge i un tappering fins dissabte... es diu Sabot, és a tan sols 7km d'on som i més enllà no hi ha carretera... potser el Cel

És el que té ser apassionat, al final et casques 15 km de més i descobreixes un port que al Tour no el fan perquè són uns nenes, el conjunt Allemont-Vaujany amb final en alt a Sabot, 13 km sense cap descans, pendents del 12% al 9%, carretera estreta i desèrtica els darrers 8km... amb tots els respectes per l'Alpe, però la muntanya del costat (igual que era la Sarenne fa tres dies) són alps de veritat, res de parkings de supermarché, villages fleurís, gîtes de france ni casetes de fusta amb jardinet...
...perquè fer una curva amb paviment de merda de vaca és ciclisme, i lo demés són tonteries (regardez photo)

Ara queda la cita amb el Diable, fins llavors tot serà esperar (Racing is life, all that happens before and after is just waiting).

DIA 5. VILLARD NOTRE DAME I AURIS EN OISANS
Dijous era un dia de tappering, encara que al final hem fet dos sectors, matinal i de tarda, això sí, sense anar més lluny de 15km de Bourg d'Oisans, però hi havia xitxa:

Matinal de port inexplorat cap a Villard Notre Dame, una pujada preciosa per una carretera de bosc humit que surt del mateix Bourg, cantó dret de la carretera de Briançon. Pendents del 9 i 10 mantingudes durant uns 10km fins al poble en una carretera estreta que tallada al penyasegat tenia fins i tos 4 o 5 túnels baixets, estrets i sense iluminar, el més llarg totalment a les fosques i amb dues curves. El bosc s'ha anat despejant fins al poble, on la carretera ha empitjorat per moments per travessar una collada cap a Villard Raimond pel Solude, darrers 2km de pujada per pista forestal amb espectacular rampota final. Bourg d'Oisans als nostres peus i l'Alpe d'Huez a tir de pedra, a l'altra banda de la vall. Baixada cap a la carretera d'Ornon fins La Paute i de nou Bourg. Uns 35km.

Dinar el plat du jour a Bourg i agafar de nou les bicis pel segon sector del dia. Anem en Jordi i jo tan sols, i en plè festival d'eufòria ens fotem a pujar l'Alpe fent-nos passar per italians. Fem les primeres revoltes fins La Garde i trenquem a la dreta per la carretera també estreta que duu a Auris en Oisans. Exactament la inversa de la ruta del matí, un port estret, d'asfalt crocanti i algun tunelet, que s'enfila pel penyasegat esquerre de la carretera de Briançon i que té com 4 km de balconada totalment penjada a uns 300m d'altura. Cagarrutxes mirant cap a baix, pendent d'un 7 o 8 i uns 9km. Al final, baixada amb algun repetxó cap a la carretera general, a Le Freney, i tornada a Bourg d'Oisans per la general, en la direcció que la farem dissabte o la vam fer diumenge. 35km més, i ja toca descansar, que si no...

DIA 6. COPA I PURO
Divendres és el dia del purito i la copa, descans total abans del gran dia, amb el palillo entre els llavis (o bé la branqueta de romaní, que fa més de bosc) baixem a Allemont a donar tombs per la presa i voltants.

El resultat són uns 30km de plà a ritme capilar, plat petit i parant a pixar, amb algun que altre repetxó i un parell d'sprints finals per posar la patata a puesto. Ens trobem amb mil i un fatxendes que resulta que estàn fent el mateix que nosaltres, carretera amunt i avall, fent voltes com hamsters al poc tròs de plà que hi ha en aquell collons de país, que renoi com costa reunir 30km sense fer-te cap hors-catégorie.

A mig fer ens trobem amb la colla de la Pobla de Segur, lo pirata Tirapu i acólitos, i com a bons llatins fem gran sarau i cridòria amb profusió d'acudits de testosterona i demés catalanades habituals... evidentment ens fem passar per italians, ja que així ho volen francesos, belgues i holandesos quan senten parlar en català i en desconeixen el sò.

Mazacote pasta per dinar, crec recordar que una mica de migdiada, i tarda de palillo per dalt l'alpe mentre recollim dorsals i ensenyem cames a la competència. Arriben en Lluís Juanes i en Jordi Riu... la cosa va en sèrio.

DIA 7. LA MARMOTTE
La Cuina de l'Infern, la Obra Mestra del Diable i la Escala cap al Cel, la Marmotte o la Mare de totes les Marxes.

La trobareu en aquest link: http://culitoweb.blogspot.com/2010/07/la-marmotte-2010.html

194è de 5200 classificats i mil imatges a la retina, tots els companys en un gran nivell, en Juanes i en Riu, en Rubio molt content, i en Josep Enric i la seva progressió setmanal, convertit en ciclista amb nosaltres com a testimonis.

Baixant l'Alpe cap a buscar el cotxe descobrim l'autèntica Marmotte, a dues hores o més d'arribar nosaltres els 13km del que era una autopista cap al cel ara són la tomba de milers de ciclistes que lluiten, roda tocant roda, per una ombra, per una mica d'aigua, per no caure de costat. Queda definitivament clar que a 4 per hora una bicicleta encara manté l'equilibri. Queda definitivament clar que el Mite és aquesta Marmotte, no pas la nostra. Queda definitivament clar que tots aquells ciclistes, apassionats, afeccionats, han vingut de molt lluny i han pagat molts calés, i arribaràn a l'Alpe peti qui peti, encara que ells ja hagi petat. Un homenatge per ells!

DIA 8. LA GRIMPÉE DE L'ALPE

Bé, i com el que no vol la cosal i com a cuarta cursa de la setmana, sense recuperar-nos del cebellot de cervesa de la nit de celebració anterior, ens presentem a les 9h al peu de l'alpe per fer una darrera cronometrada a toc de pito, tonto l'últim, amb tot el que queda al pap. No hi ha comentaris, la tàctica garrapata, petant a la curva 21 i fent un alpe ni tan sols digne, però què collons, tirant de classe i arribant a dalt per degustar de nou un camembert com déu mana.

i TORNADA, llarga tornada cap a casa, amb extra de viatge degut a que els barcelonins decideixen passar-se els diumenges d'estiu fent cua per pagar religiosament els peatges de a7, a2, c32 i demés autopistes que de forma axial divideixen catalunya en platja i muntanya.

amb la satisfacció del deber cumplido i quedant 19è classificat al Trophée de l'Oisans, tot un èxit per a un rompe-chulos com el que us escriu.

quina és la propera??????

La Marmotte 2010

2010-07-23T14:02:00.003+02:00

(aquesta crònica és part de l'entrada que en breu publicaré sobre una setmana a full, aquí no hi ha imatges, tan sols heu de llegir)

És un avantatge considerable tenir 4 marmottes a les teves espatlles i haver vist aquestes muntanyes de tots els colors durant una setmana sencera, gairebé parlo francès de la zona, encara que no pronuncio bé el número "u"... ells diuen "uyn" i jo dic "an" i no m'entenen (sic!)... tot i això, crec que sé ben bé el que haig de fer per sobreviure a la Obra Mestra del Diable: el Galibier.

El dia s'aixeca serè encara que fred, el meteofrance, que no falla, anuncia algun ruixat a partir de migdia, o sigui que decideixo mallot i culot, sense samarreta però amb manguitos i xalecu paravents. 5 del matí, fa molta son però em sento fort, sense mal de cames, i amb un canguelo important. Cagarada majestuosa, mallot a rebentar de barretes i gels i tota la litúrgia fisico-química d'una cita important.

6 del matí, aparquem a una cuneta a Allemont. Una Guineu aixafada al mig de l'asfalt, gent circulant amb bici, tots tiren cap a Bourg, nosaltres també. Desseguida ens avancem amb en Riu i anem fent via cap a la segona parrilla, la nostra, mentre Juanes, Rubio i en JE aniràn a la seva, que surt algo més tard. Entrant a Bourg en Riu es coneix un truco i passant per la vorera anem a parar just a davant de la nostra parrilla, ens hem mig colat. No hi ha lloc per pixar, mitja hora de peu dret, la penya no parla, són europeus, però bueno, tampoc es queixen. No fa fred i em trec el "xalecu", ben plegadet, no me'l posaré ni als 2600 metres, m'omple inútilment les butxaques però no podia sortir sense ell.

5 minuts tard (no són suïssos, obvi) els vips de davant (dorsal verd) surten, i desseguida nosaltres (dorsal groguenc). Apenes veuré dorsals negres o vermells, la marmotte és molt multitudinària i es fan grans separacions entre graelles. La recta de sortida de bourg cap allemont es fa a tota maneta, es vol arribar al cap de cursa, i just a peu de presa ens els trobem. Veig el Cap de la Marmotte i començaré el Glandon/Croix de Fer amb ells.

Tot i això agafo el meu ritme, insegur de les meves forces em passaré tota la cursa reservant. En Jordi Riu arrenca molt bé i se m'escapa, jo a la meva, pujo sempre envoltat de la mateixa gent, alguns coronarem hores més endavant l'Alpe. És la primera Marmotte que no adelanto ni m'adelanten, estic a on haig d'estar, la carretera està despejada, sense multituts, com una marxa de 500 ciclistes, tot està clar, inclús el cel, amb un sol que durant tota la pujada ens va escalfant.

Coronem Glandon amb 1:40, deixant la Croix de Fer a la dreta, es tracta d'un port de dos caps (com els dracs dels contes) que faig per primera vegada per la vessant Glandon (el recorreut clàssic és l'altre, tal i com diu el llibre "el alpe d'huez"). La baixada és neutralitzada, encara que jo baixo a la meva, o sigui, tant com puc, i tothom ho fa. Simplement no et compten el temps. Tot i això veig en directe el pinyot d'un holandès volador i a baix sento ambulàncies, la penya va a full.

Arribada la vall de la Maurienne el tema estarà en ajuntar-se i trobar uns relleus amb cara i ulls, cosa difícil, ja que tot cristo es fa el ronso i no entenen el català. Un friki de la vida es posa a davant tirant com un animal, ens tensa i espanta encara més al personal, pel que es veu tothom li té por a la Obra Mestra. Circulem per una nacional que va picant amunt, a uns 30 per hora, i ens apropem a un enorme grup (a on circula pel que després sabré en Jordi Riu), però quan ens hauriem d'entendre ens quedem parats, i en un català ben explícit els comunico la seva inutilitat per a muntar uns relleus mitjanament dignes i descansats per a tota la cuarentena que anem. Un altre flipao de la vida em diu "vai vai", com si jo fós un italià qualsevol, i jo que vaig, em poso al davant i a la meva bola, tot tranqui, se'm queden tots a darrera, amb pudor de calçotet cagat.

Sant Jean de Maurienne i trenquem a la dreta, un tunelet i de cop ens trobem iniciant "l'Innombrable", el grup es peta tot i que ningú apreta, jo el que menys, poso un pinyó més de lo que hauria de posar, digueu-me romàntic, però no em fa cap gràcia rebentar en un simple Télegraphe, tinc tot un Galibier per a mí solet allà dalt.

Passen els quilòmetres i la pujada es manté, algun que altre canvi de desnivell però a ritme vaig fent, recollint cadàvers de davant, passant-me algú per darrera, però no massa transit, estem on hem d'estar i definitivament no sembla una marxa de més de 300 corredors. A 1 km de coronar télegraphe el moment friki definitiu: un pas alternatiu amb semàfors vigilat per dos polis (fransuàs i fransoise) ens fa parar i posar peu a terra. Evidentment no entenen el fí humor català que els dedico, tot i que parem poquet. Podia haver aprofitat per pixar però no ho he fet per decoro (la fransoise estava guapeta i no era de recibo).

Total que pillo aigua a dalt (marmotte de 8 litres de líquid, ojo eh?) menjo com s'ha de menjar i tiro cap a Valloire, la porta de Mordor. Sortida de Valloire i avituallament a 2km, lloc de clàssica parada i conegut pels camemberts que allà dónen, paro expressament per atiborrar-me de formatge i així recordar les velles marmottes, on amb l'Edu Ararà, el Pere Rossinyol, l'Antoniu del Jové, els Trujillus, en Jaume o l'Enric Roig sempre comentavem l'estranya presència de camembert a un avituallament. De passada faig el riuet i vaig a buscar el Plan Lachat, lògicament amb un pinyó més de lo que hauria de ser.

... i mentre avances, menjant mentres, guanyant altura, a sota el sol, envoltat per companys que busquen el mateix i que a la vegada no saben res de tu, el trobes allà, a davant, mirant-te als ulls, posant un pal a les teves rodes, i li vols mirar als ulls i anar cap a ell, però saps que si ho fas així s'enfadarà i no et deixarà passar, i abaixes el cap, humil, i continues avançant, mica en mica, sense fer soroll, amb respecte, t'hi acostes, tant que de sobte hi ets a sobre, i tot se't fa etern, sents el seu alè com et crema el clatell i t'aixafa el cap, com et trenca les cames a cada pedalada, res és comparable a això, ni tan sols el més dur dels finals en alt, tan sols és un pas de muntanya, tan sols és una bèstia que famolenca t'espera amagada darrera cada revolt, tan sols és una llengua d'asfalt posada al llarg d'una serpent interminable...

... i tant fa quan triguis si saps que l'estàs superant, tant fa perquè ara és quan te n'adones que el temps és relatiu, una simple convenció, i que aquí no es compta el "quant queda", sino el "quant portes fet"

I penses en moltes coses a la vegada, i el que hauria de ser una ment en blanc es torna un passar ràpid de fets, records, llocs i persones, de frases soltes que repiquen a la memòria, el teu Cel comença allà, al bell mig de la seva Obra Mestra, ets a casa seva i t'hi quedaries per sempre més, perquè més enllà, més amunt o més avall, no hi ha res...

... que el dolor és temporal, i l'orgull resta per sempre ....

Per primer cop en quatre intents supero el Galibier amb el patiment necessari i suficient, avui he guanyat jo, 10 anys després del primer intent, cabronàs!
els darrers 13km se'm fan eterns, i la Roca, que són els 3 finals, sembla inexpugnable. Corono bastant esgotat encara que amb bon temps, comptant ràpid estaré per sota de les 8 hores, tot i que queda una eternitat. Paro a l'avituallament per un poc d'aigua i amb embut endrapo dues barretes i em llenço avall a tota llet.

La baixada del Galibier al Lautaret és realment a tomba oberta, no es fan presoners i atrapo a gent i més gent, veig un grup arribant al mateix Lautaret i entrem a la carretera general, baixem molt forts i decideixo posar-me a davant i esforçar-me, rebo l'ajut de dos més, i combinant pedalades amb aerodinàmica ens tirem avall. Túnels, curves tancades, cotxes de cara, hi ha perills, alguna zona de pedalar fort, un repetxó sortint d'un túnel, on just a l'entrar hem atrapat un grup d'uns 10 on va en Jordi Riu, em sento satisfet i deixo que el grup, que ara és d'una vintena, vagi fent. A la cruïlla de 2 alpes hi ha el repetxó més dur, uns 2km de pujada on alguns es trenquen, però seguim anant a bon ritme, baixem a la vall de l'Oisans i encarem les 3 rectes abans del peu de l'Alpe a bon ritme de relleus. 6 hores 13 minuts a peu d'alpe, menjat, begut i amb una mica de sensació de defalliment, calculant un Alpe nefast estaré sobre les 7 hores 40, la feina està feta i m'abandono a la meva sort... de moment...

Curves 21 a 16 fins La Garde, no sóc persona, anem tirant a pas d'elefant (cap a dreta i esquerra), la calor ens aixafa i no hi ha força ni agilitat, curves 15 fins a 8, es fa llarg, molt llarg, no miro el pulsòmetre ni la velocitat, el primer sé que són sobre les 173-175, a umbral com tot el dia, la segona no m'interessa, per veure desgràcies tipus 8 o 10 per hora millor no mirar. Boca seca, ment en blanc...

Poble d'Huez i un àngel en forma de voluntari amb una manguera així de llarga se m'apareix, estil verge de Lourdes, amb la seva llumeta i tot, i li dic "fotame-la on vulguis però fota-me-la fins al fondo" i em fa cas, l'aigua em regalima per cap i esquena, han estat 5 segons de posar el peu a terra, se m'obren els ulls, em passa la son, bec aigua, constantment, a glops petits, i la bici comença a moure's diferent, no fa calor...

Curves 6 i 5, l'Alpe s'obre a la vista com la Escala cap al Cel que cantava la "pepa" del Robert Plant, i la bici corre de veritat, potser a 13 per hora, no sé, tan sols sé que mantinc l'esforç però ara noto els resultats, m'animo i moc cadència, combino dret amb assegut, i prenc paciència i alhora avanço, mirant aquesta vegada als ulls d'un Diable que ja tinc dominat, avui serà un cadell les meves mans, faré el que voldré amb ell. Corva 3 i 3 km, miro al cel i dedico la cursa a en Marco, aquell home que el Diable es va endur amb ell, de tant com el desafiava... corva 2 i corva 1, 2 km, el paio de les fotos s'ha fet un book amb el meu pas. Entro a la recta de l'Alpe, allà on el Tonto va tombar en Guerini, faig el túnel i baixo pinyons, ja és meu, darrera curva i plat, Plat, PLAT! He arribat, 7 hores i 20, i no recordo res més...

La Cuina de l'Infern, la Obra Mestra del Diable i la Escala cap al Cel, la Marmotte o la Mare de totes les Marxes.

REMENCES 2010. 2nd WARNING LOW BATTERY

2010-05-09T19:34:00.003+02:00

TOCANT FONDO UN ES VEU EL CUL

Si pensaveu que aquest blog és una pàgina de glòries, avui teniu miseries.

Genial foto la que m'ha près en Jordi Riu, amb un canvi de tònica habiual post marxa: emprenyat. Amb el món, amb mí mateix, amb el putu dia a dia que em fa oblidar que algú que ha nascut per pedalar hauria de gaudir patint, enlloc de patir pedalant.

Emprenyat amb mí, amb la posta a punt, amb la vida mateixa... Mal entrenat, mal descansat, mal encarat, mal abrigat, fins als collons d'aigua i de fred, fatigat, desmotivat potser, encostipat i atabalat per mil coses, m'he presentat a Remences amb les pilotes a l'aire, i me les he acabat posant per arrecades, per valent.

I això del Rutes Del Montseny va ser un avís, i dels grossos, de lo que era un dia de pàjara, però l'estar a dalt altre cop a Racons de la Conca em va fer ser optimista i baixar la guardia. Remences no era un objectiu principal de temporada, però fot que a la cursa més important del calendari català a un li treguin les enganxines els cargols, li falli la manxa, i a sobre tingui clar que tancarà recorregut curt!

No fer la llarga de remences! no ho havia pensat mai i ves per on avui ha estat així. A les dotze ja estava, he vist la formula 1 i tot, mentre en circumstàncies normals hauria d'haver estat pujant Cantonigròs!

Una mala nit, encostipat i amb la musculatura feta mistos, no hi havia manxa ni hi havia força, capsacosta a 18 per hora, demanant arribar a dalt! després l'aigua i el fred, mal de coll, ni set ni gana, ni ganes de res, ni tan sols d'escometre Bracons. A qualsevol se li acut avui d'atacar al déu Bracons amb l'estat en el que estic, compromentent el meu estat físic i psíquic per la resta d'una temporada que acaba de començar.

S'acosten fites importants, del 29 de maig al 4 de juliol, 6 setmanes per a la història... cada setmana serà una Top Ten, i no penso entrar-hi amb la bateria baixa. A partir de demà comença una nova temporada. Ferroproteina i vitamina C, B12 i demés històries. Si em faig una analítica segur que m'ingressen per 15 dies, a veure el què... i sobre entrenar... doncs entrenar en serio, i a tomar pel cul la resta de coses... treure llastre de nou, com diu el Jordi Rubio "en aquest món on tothom viu per treballar encara queden espècies rares que treballen per viure".

Hem de ser mohicans per seguir sent nosaltres.

Hem de ser monjos per entendre que Déu està dins de cada ú.

Hem de ser humils per veure que tal com anem no anem enlloc.

Sobre la cursa... doncs lo habitual dels habituals remences, però amb 3 mil tios, alguns per afeitar, i alguns amb la idiosincràsia lògica del que va en pilot per primera vegada en sa vida. Lògic que sigui una festa i que per a molts sigui la única cursa que fan en tot l'any, però clar, barrejar churras amb merinas, i amb 3000 de l'ala, com que comença a demanar-se una mica de por favor...

... m'explico... perquè caratxus si hi ha 2500 que fan la curta, i d'aquests n'hi ha 2000 que van d'excursió, no posem una graella pels de la llarga, i 5 minuts després una pels de la curta? pos no. Organització de puta mare, però quan dic de puta mare vull dir que ni l'Iglesias y sus muchachos són capaços d'arribar al nivell de la Remences, però amb el fallo de cada any: Tots a la pila. Tots a sortir en ramat, tots a passar per Olot a 10 minuts del cap de cursa i posant peu a terra a cada moment que algú tocava freno. Capsacosta era una processó de corpus, sort que l'aiguat ens ha posat a caldo!

En fí, Remences de nou em posa a puesto, em clava una espina perfecta perque a l'any que vé me la miri diferent. Els seus 180km, els seus 4 ports, no són moco de pavo, i li estava perdent el respecte, tant que aquesta setmana ni pensava en ella com una especial, sino en una més.

Mal fet. Hem tocat fondo i espero poder-ho salvar.

Kim Gili i Amaia, alforges i vacances.

2010-04-26T10:29:00.002+02:00

http://www.rodadas.net/foro/topic/lau-hiriak-cuatro-ciudades

Molt interessant crònica d'un viatge estiuenc d'un dels companys d'spinning i la seva xicota. El ciclisme vist des d'altres òptiques també té una enorme bellesa plàstica.

BREVET 400 I BREVET 300. LET'S TUNNING YOUR BOTTOM

2010-04-11T18:06:00.014+02:00

.
BREVET 400. 1 DE MAIG TREBALLANT DE SOL A SOL

De fet, i com manen els cànons del capitalisme, un dia festiu com l'1 de maig, ara que els rojos són tecnòcrates i que els sindicalistes fan de conseller d'economia o d'obres públiques més tirant a keynes que no pas a trotsky, i un bocata de xoriç ni tan sols surt a escena (almenys lerroux l'exhibia al mítings, això sí, després de dinar al ritz) als únics incorruptibles que ens han deixat la feina de demostrar al món el què carai és un home pencaire, voluntariós i treballador i patidor com pocs, és als ciclistes... però clar, un 1 de maig qualsevol treballa, i encara que menda sigui autònom, que vol dir empresari, al cap i a la fí, sota la sospita de ser declarats esquirols ens vem posar a la ruta poc abans que sortís el sol, l'únic rei que reconeixem com a tal, per arribar a meta just abans que se n'anés a dormir. (el sol, el rei no dorm, diuen)

Com deia en Lluís: "nois, que no teniu feina? tot el dia amb la bicicleta amunt i avall!"

Amb en Lluís de Salt i en Manel de la Seu. Balaguer, terra de l'avi. I el que quedava del "Grupu" un cop vam anar avançant en la ruta: Pitu, Ramon, Lluís, i el nou fitxatge, la Dama de tot joc d'escacs, l'Anna Ramirez.

Sortida de Manresa a toc de Pitu (més que res perquè el Pitu se salta un semàfor ja de sortida i el "grupu" se'n va cap a Igualada sense parar ni a pixar. Tant que hasta deixem en Charly endarrera i no ens agafa, ell i l'Eugeni, fins gairebé Òdena. Passem per Santa oloma de Queralt, i cap a les Borges Blanques falta gent.

La ruta 400 diferia de la del 2008 en el pas per Alcarràs, per una banda, i Peralta de la Sal per l'altra, encara que també fèiem cap a Benavarre com a punt més allunyat. Entrada a Catalunya per la carretera de Balaguer, tombar cap a Artesa i Ponts, i tornar per la carretera d'Andorra, via Calaf, baixant a Manresa per Rajadell.

La pluja jugant amb nosaltres a cuit i amagar, sense aparèixer fins a la baixada vespertina de Calaf a Manresa, on un Terra moll i una mica de xispeig ens va xopar i refredar de cap a peus. Va ser el colofó a una ruta que vaig aguantar perfectament fins als 300km, i com un senyor tirant de classe fins al 350, després no me'n recordo de res.

Doncs si, tu, que fins i tot vam passar per Arbeca, i tot i que no sabiem si anàvem o en veníem, va ser la frase de la brevet: "noy! que vas o vens d'arbeque? que no tens fenya? perquè si cal m'ajudes amb les aulives!"

Aquesta i el concepte "tu, a ponts em penso fotre una gerra de cervesaaaa" van ser la constant que ens empenyia a rodar i rodar com hamsters, cents de mils de pedalades i aquell anar passant el dia, ara m'assec bé, ara m'assec de costat, ara menjo, ara tiro, ara a roda, que són els viatges en bicicleta. 31 de mitja i tot el fondo agafat de cop.

Avituallement del brevetero: bocata truita de patates i una Radler.

BREVET 300. 10 D'ABRIL, ANIVERSARI EN RUTA

El 10 d'abril del 72, a part de ser l'efemèride de l'arribada al Top One de les llistes americanes del Machine Head dels Deep Purple, va ser l'any que el món va tremolar amb el naixement de l'anticrist que us escriu de tant en tant, o sigui que com toca quan no estic de depressió (i això que els 40 s'acosten perillosament) em vaig decidir a celebrar-ho fent lo únic que per lo vist sé fer mig bé: pedalar.

I com que no tenia on caure mort, i a sobre se'm van enganxar els llençols, vaig presentar-me 5 minuts tard a la Brevet 300, i me la vaig cascar casi tota en solitari, que "el grupu" ja havia sortit, i a sobre es preguntaven a on estava jo!

Pujada a Calaf a les fosques, pas cap a Artesa en grups de 2 o 3, i de Balaguer cap a Alfarràs i Alcarràs, on pillo un grup plè de BiciBaixos i Barberàs, el Sr Garcia i en Pere Rossinyol. Passem per lleida i via Tarrega i Cervera, on la gent es va parant a menjar i descansar, fins que ens quedem 5 genets en solitari de nou, entre ells el lluis angulo, que com sol ser habitual portava un punt més i ens tibava de meravella.

Pujada a Calaf sota un sol de rigor, per Sant Ramon, passant pel bonic poble de Conill, quin nom més gran per a una bonica contrada! i baixada a Manresa per Fopnollosa, amb portet sorpresa incorporat. Vaig passar bé els 200km, però del 250 al final va tocar patir. faltava fondo, era evident.

Al passar per Calaf, i en plena crisi conceptual, cau la frase de la brevet, en boca del Luis Ciclista, que resumeix perfectament el que són 270km en bici i saber que encara et queda un port abans d'arribar: "la colita de Bambi me pone". No comment.

varios miembros del grupo brevetero en pleno festival del humor

Miquel Gubianas, Fundat el 1972.

RONDE VAN VLAANDEREN 2010

2010-04-10T13:31:00.001+02:00

.
D'ON EL CICLISME PREN LA DEFINICIÓ MÉS PURA

Koppenberg, passes o no, és sort.

Una cursa de 260km, amb un recorregut més aviat plà, uns 1200 m de desnivell i tan sols 15 pujades, algunes de 400 metres de llarg, semblaria quelcom a decidir en un sprint massiu... tot i això a falta de 60km per l'arribada, o sigui, quan en una etapa reina del Tour tots 200 s'estarien fent la manicura, els ciclistes passen de 2 en 2, en grups de 10 unitats, amb minuts sencers d'interval, i et preguntes que perquè passa això, i la resposta no la saps.

Perquè el Tourmalet es puja en grup i ningú es queda, i un simple Patterberg deixa 100 tios fora de cursa? perquè a l'altura del Bosberg tan sols 60 corredors estàn dins del control? La resposta l'endevines, ets a Flandes, i si el dia abans has fet el mateix recorregut, plà, suau, amb 15 pujadetes de no res, i no has estat capaç de treure una mitjana més alta que 26 per hora, saps perquè aquests professionals, ben preparats, alimentats, estudiats i medicats, que pugen el Galibier en pilot, aquí passen de 2 en 2, perden cop de pedal i es queden de roda com un cadet, en menys de 10 metres.

No va ser Cancellara qui va deixar Boonen, va ser Flandes qui els va separar.

TORNADA AL NORD

El primer cap de setmana d'Abril és una data de monument, igual que la setmana en sobre a Roubaix, encara que a Flandes el monument es podria comparar a un Sant Jordi al pati dels tarongers. En un país on el ciclisme ocupa les 4 primeres pàgines d'un diari d'informació general, on a la línia de sortida entrevisten a 20 i pico ciclistes en directe, on Boonen, comparable al maradona més decadent, segueix sent venerat, en un país on la bicicleta és com aquí el fumbol, el Tour de Flandes és la Superbowl, això sí, amb les formes d'allà, una insultant autorepressió i ganes de passar desapercebut que fan dels belgues una gent poc, diguem-ne, cridanera.

El que aquí seria un orgasme allà és un gemec, pocs pugen un Koppenberg cagant-se amb lo més sagrat o passen pel tram de pavé de Lede cridant uns firam sant jordi que ni roger de llúria... per això hi anem els llatins, a ensenyar-los a gaudir i expressar... i com no, a cuescar-nos en públic.

Bruges, de nit i de dia, els 5 de sortida, el dorsal exclusiu de'n juanes, i moments estelars de la Ruta. Corrent per Catalunya, com no.

Així doncs el dissabte fan la prova d'afeccionats, 15000 tios perduts pels turons de Flandes (si si, tres turons que fan una serra d'un país que va ser independent dels borbons 50 anys abans que el nostre 11 de setembre) i els més valents de tots a fer el mateix recorregut que els professionals, o sigui els 260km complets. Aquest any han estat menys, quan hi vaig anar el 2004 van sortir 285km i vam fer 21 murs, ho deuen haver suavitzat (sic!).

La sortida a tu libre albedrío, o sigui, de 7h a 8.30, i a rodar a la teva bola pel carril bici, que com te'n surtis o no paris a un semàfor et criden l'atenció (europa, europa...). els primers 125km que no passa res a no ser que punxis, et plogui, o et faci vent en contra (coses que totes elles ens van passar, como norrr) i amb els 4 graus de fresqueta que feia direm que era un veritable plaer estar-se avorrint, a 30 per hora, per les planes i carrils bici flamenques. En un moment es posa a pedregar, te n'adones que llavors estàs gaudint de veritat, no era prou dur encara... i para de cop, i penses si déu no té res més per donar-te, ja que estàs preparat per a més duresa, i decebut amb les inclemències (suavitzades potser igual que el recorregut) segueixes la teva ruta, quan sense saber-ho, res no ha començat encara de veritat.

Bonica, vaig veure el mar del Nord, unes platges fosques separades per dunes, i sentir-hi un vent gelat a qui li podiem parlar.

Lede... un tram d'adoquí (pavé) restaurat, amb un preciós molí a la banda esquerra, el Sol fent l'ullet, assecant-nos, prenem contacte i sense saber-ho entrem a l'Infern. A partir d'ara la cosa es complica, passos per pobles amb algun tròs difícil, i els primers murs, que m'ensenyen que els primers 125km no éren un passeig.

Den ast, Kluisberg i Knokteberg passen sense més, arribem al Oude Kwaremont, preciós, dur al principi, plà al mig i estret i més dur al final, un pas preciós pel mig de cases i bosc, llarg, especial. Baixada i plà i entres a la millor sèrie que puguis imaginar: Patterberg, Koppenberg, Steenbekdries, Taaienberg i per rematar el Molenberg, brut de fang, amb la seva curva de ferradura. Tan sola poses peu a terra a un Koppenberg que aquesta vegada et guanya el pols, amb el seu 22% de desnivell tan sols pots posar un peu al pedal, agafar-te a una valla, calar el segon peu i donar-te embranzida. No el pujaràs a peu mentre tinguis una bici per pedalar-lo.

Acabes cada tram, cada mur, tremolant, sense esma per arrencar a pedalar amb el plat de nou. Han estat 40km terribles, del 170 al 210. Al 220 et vénen Leberg, Berendries i Tenbosse, per sort suaus, algun asfaltat. i esperes a arribar al Kapelmuur, al Mur De Flandes, sense saber que dos llargs trams de pavé rebentat et faràn miques les cames, els braços, les espatlles, les rodes, tot tu.

Butllofes a les mans, sense força per arrossegar plat però amb el cap ben alt, entres a Geraardsbergen i enfiles pels carrers. Tot puja, olor de granit, de terra molla, olor de Muur. De cop el tens allà, i et passen tots els mals. Baixes un pinyó, encares la primera rampa amb el 19, ràpid el 21, segona rampa 23 i finalment decideixes el 26, passes per on seràs l'endemà veient els pros, encares la recta, agafes fort el manillar, t'acoples fent força amb tot el còs, no perds pedalada, sobretot que girin les cames, i saltant, sense poder pensar, tombes a esquerra per la rampa dura, enfiles el restaurant, el passes i et vé la segona esquerra, la gires serrant les dents, sents crits, apartes algú cridant "pas" i algun cagadéu, acceleres. Et veuen i et deixen passar, i corones i segueixes pedalant, mentre alguns paren a dalt, sense esma.

Et queden 5km pel Bosberg, que es fa etern però et fa posar-te bé per la foto de l'organització, llavors 12km més de baixada, on ja no pots donar més de tu, i l'arribada pel carril bici dels collons a Ninove, on passes pel podium d'entrada de la cursa pro, pares un moment, i et vé el fred als ossos i tots els mals, i a dures penes pots arribar al cotxe, ni tan sols agafar res amb l'esquerra, ni tan sols baixar la cama dreta per pedalar, ni tan sols pronunciar res en anglès, per demanar que et facin una foto amb el mòbil, que surt borrosa de la humitat que ha agafat ell també.

Has acabat, amb tanta satisfacció que el llarg viatge queda justificat, i amb la suficient insatisfacció per tornar-hi al cap d'un temps, millor preparat, ja que Flandes ha fet el que ni Pirineus, ni Alps ni Dolomites havien fet: Guanyar-te.

BREVET 200. INICIEM DE NOU LA "GRAN RUTA"

2010-03-14T16:05:00.006+01:00

GELOR, NEU, FRED I MOLTES GANES

Perquè si no no s'explica com vam prendre la sortida, al Congost de Manresa, a 4 sota zero, a les 7 del matí del Diumenge després que la neu ens deixés una Catalunya més "camaca" que mai. Les ganes de pedal, i més en un recorregut "curt" com el d'una brevet 200 poden més que uns llençols que a les 5 del matí s'enganxen massa. Plat de pasta de peu dret, roba d'abric i cotxe cap a Manresa.

Sortida gairebé al despuntar l'alba, és una brevet i tot i això, el fred i cap, mans i peus glaçats, sortim com en cursa cap a Cardona. Malestar general, col·lapse de la respiració, musculatura freda que del mal et deixa sense capacitat de reacció. Tot i el doble guant els dits punxen congelats, mal de cap de tant de fred, que pica la closca com poques vegades... neu a la cuneta, i com més amunt anem més neu. Superem un tall del grup, i un altre, i un altre, unitats que es queden, passo cap a davant, anem enfilats moltes vegades en fila d'un, potser és massa ràpid, ho pagarem... o no, però estarem per sobre del 31 de mitja final, que té mèrit.

Solsona, alguns no segellen, s'han estalviat 5 euros del carnet de ruta i passen dels controls, quins ànsies! no saben l'esforç que hi ha darrera, per part de la Bonavista, per fer que tot això dels brevets sigui realitat. De Solsona cap a Biosca, una carretera que també fem a la Segarra-Solsonès, i que normalment es baixa a 70 per hora, la fem a 50 i encara, congelats encara més.

De Biosca a Ponts planejant, ràpid, quan em giro i veig en Charly despenjat, em quedo del grup per donar-li roda just al moment que els freaks de davant es posen a tirar com animals, estem uns 5km esprintant, els dos a 50 pel plà, sense atrapar al grup, que enfilat avança com un tren. Aconseguim empalmar amb gran esforç, ho pagarem més endavant, però valia la pena, no ens podem permetre luxes de deixar la gent despenjada, menys en una ruta desconeguda per a molts, no marcada, i sense motos ni organitzadors d'ajuda. És el que té un brevet... alguns, a Artesa pagaràn la frikada de fer curses.

Arribat un moment cumbre, i amb la llengua fora de tantes apretades i canvis de ritme, amb en Charly decidim posar pau i tallar de soca-rel la bogeria. Molts ens agrairàn després, en plè trenca-cames de Calaf, la decisió. Ens posem davant i aflaquem la marxa, el grup es talla i a davant uns 12 o 14 marxen, algú salta a empaitar-los, no podrà arribar i es quedarà amb naltros.

A Artesa trenquem esquerra i veiem com a davant, el grup es perd en la inmensa recta camí de Tàrrega, no és per allà el recorregut. Ells i el seu ritme de cursa, ells i el seu "si no pasas al relevo ponte a la derecha", ells i la seva ànsia, i 15 km més de volta que faràn. A "ritmo bisonte" anem planejant camí de guissona, 30 per hora, en paral·lel en Charli i jo, mentre se'ns escapa un riure per sota el nàs, coses de la vida, som "cap de cursa", mentre els que fan curses busquen el camí de tornada.

Trencacames promès cap a Calaf, pas per alguna obaga plena de neu encara, amb terra moll que dues hores abans hauria estat una pista de gel, segellem a Calaf i baixem a Rajadell, un darrer port abans de St Joan de Vilatorrada, amb control sorpresa pels espavilats que tallen recte cap a Manresa, i el Sol que escalfa, i tot i els 10 o 12 graus noten calent de debò, no en và estem molt per sobre de la temperatura de sortida.

Alguna que altra rampa, desapareixen els nervis, acabem amics, 11 o 12 unitats que a quarts de 2 del pitjor dia de fred hem iniciat la ruta cap a la BPB.

LA PARAULA BREVET:

vé a significar, en la llengua dels gals, Diploma, i es podria traduïr en "justificació de quilometratge". Perquè aquí al sud dels pirineus som com som, però obtenir un brevet, al país dels randonneurs (paraulot també gal que que vindria a traduïr-se com "nar fent, tu") no és poca cosa, per tant donem-li més importància que la que sembla que se li dóna.

En realitat un Brevet no és més que un recorregut de llargada determinada, proposat de fer un dia determinat, amb determinats llocs de pas on has de segellar un carnet de ruta que ha estat prèviament acordat per l'organitzador i per la federació que acaba segellant i homologant el teu periple. Cada ú va al seu ritme, lo important és segellar el lloc de pas.

D'aquí vé la importància del Grup com a unitat ciclista, d'aquí vé l'interès per no despenjar a cap unitat, perquè amb el pas dels quilòmetres cada ciclista pren major importància. D'aquí vé el canvi de xip, perquè un brevet no és una altra cosa que una excursió molt llarga.

La Canonja Down-Under

2010-02-28T15:36:00.006+01:00

PER FÍ UNA CURSA UNDER THE RAIN!!!!

I que malament que es passa, i lo fotut és com li vaig dir al Mario de Flix... tio, saps que estic disfrutant? però bueno... My First Teixeta obrint gas com un desesperat, a 21 o 22 per hora tampoc es triga tant en pujar-la no?

Que em foto el viatge fins a Reus per anar a fer una cursa i a mesura que tirava cap al Sud el tema s'encapotava més i més... bueno, si plou, ens mullarem no? a la sortida molts que no la prenen, però jo m'atreveixo a sortir... el risc de caigudes potser la por més gran, total, l'aigua és aigua i el fred es passa fotent-li fava.

A línia de sortida un grapat de ciclistes, seixantena, tot pata-chulas, ufff quina por! aniríem a tope només engegar, que ho sé veure... i dit i fet, sortir i en Rubio, en Juanes i jo fent de moto3 (arrière du peloton) i tragant aigua per dalt (del cel) i per baix (del terra).

Doble caldo Starlux, la veritat és que prefereixo mil vegades el fang del cross que no pas l'aigua bruta que l'asfalt t'escup, però bueno, no vinimos aquí a acabar limpios e impolutos, que deia aquell.

A Cambrils entrem a la 340 i salto del grup, cap a buscar una escapada que anava a uns 30 segons del grup... em foto la calentada però no arribo, em falta força potser o una mica de xispa. Al final el grup em pilla com pillarà als de davant, però el calentón em passa factura, i estic una kilòmetres que em costa seguir a la cua, les cames fan mal i la teixeta s'acosta... De Riudecanyes a Duesaigües entrem vorejant el pantà, es tensa per davant, el grup fa fila i a les curves hi ha algun que altre parat que ens frena massa... just començar la Teixeta es tallen, no pel ritme sino pel cague, i ens quedem algo darrera. Poso el cd de pujada i vaig passant cadàvers del grup gran, remunto fins al Juanes i al Mario i coronem el port uns 7 o 8. No es veu res, anem molls, la pluja se't clava a la cara com agulles, encarem la baixada tot tornant a Reus per la general. I de Reus seguim per la T11 cap a Tarragona, devem ser el 3r grup, a uns 3 minuts del Cap de cursa, baixem a bon ritme amb tota la carretera per nosaltres, ens segueixen l'Òscar, el Carles, la Natàlia i alguns amics dins del cotxe d'equip... a darrera nostre van tancant la cursa.

Al final acabem, les cames amb contractures, tremolant, fets una infusió, però satisfets... la feina ben feta no té fronteres.

A la cursa estreno el meu equipatge 2010 per a curses de Master30: The Man in Black, tal i com diu el meu contracte d'equip anual: Duració 12 mesos, sou zero, sponsorització zero, dietes zero, viatges zero, amics els justos, objectius tots, 37 anys, de puta madre y subiendo, demostrar coses... no té preu!

DIUMENGE: ESTIRAR CAMES

I diumenge volia anar a la Mar Bella a fer el circuit de Barcelona, que em feia gràcia, però algun angelet m'ha fet que no amb el cap, que no hi hauria sensacions... així que he sortit a les 10 a estirar cames pel vallès, i evidentment ni hi havia cames ni força ni res de res, i a sobre amb un vent que tombava, però bueno, a lo tonto a lo tonto 70km pa la saca, i aquests ja compten per Flandes.

A 5 SETMANES DE FLANDES

QuèQuiCom. programa a Tv3 sobre la bicicleta.

2010-02-23T20:19:00.002+01:00

un company d'spinning i de pedals, en Kim Gili, m'ha fet a mans un enllaç la mar d'interessant.

el programa de divulgació científica Quequicom de Tv3 emetrà un reportatge sobre la bicicleta, no ens l'hauriem de perdre, per això us passo enllaç, crec que al tresalacarta estarà penjat.

http://www.tv3.cat/pprogrames/quequicom/qqcSeccio.jsp?seccio=programa

i la web del Bicicleta club de catalunya:
www.bacc.info

FINDE RACING. TOT ARRENCA TARD O D'HORA

2010-02-21T15:57:00.005+01:00

.
CURSA AL CIRCUIT DE MONTMELÓ. DISSABTE

Vale que Montmeló sigui una pista de cotxes, però la gent de parets va i munta una social allà, i de sobte li surten 200 tios inscrits. Ambientasso de dissabte, ganes i 15 voltes (o má) al traçat gran, això sí, a contra-corda, que es veu que puja menos (ohhhh quelaaastimaaaa!!).

Total, que amb el cague típic de ser la primera cursa de la temporada i de que m'espera un cap de setmana de doble tanda, em foto al mig del gran grup i arrenquem a donar voltes com hamsters.
foto de la mariona ;)

Bones sensacions, molt bones, o no es corre massa o en realitat he fet els deures i estic bé, perquè no em costa aguantar ni el ritme ni les estrebades. Hi ha perill, ja que rodem molt compactats i ocupem tot l'ample de circuit, però tan sols veig una enganxada de manillars en tota la cursa, i això que a voltes els picava per anar fent esses!

Al final entro amb el grup, havent fet una escapadeta a 3 km del final, juntament amb en Pep Franco, per allò de fer la frikada de saltar del grup. La cabra tira al monte diuen, i un no està fet per a seguir el ramat, en cap dels sentits.

Montmeló? doncs un marc incomparable per a reunions ciclistes, sense cunetes, tapes de claveguera, cotxes de cara ni mossos o motoristes havent de controlar.... tot més barat? bueno, tenim el lloguer del circuit, però si s'ha de subvencionar el ciclisme podriem tirar per aquest sentit?

Imagino els cadets, els veterans, i els masters fent curses a un lloc segur, enlloc d'estar jugant-se el físic donant voltes als polígons industrials. Imagino les 24hores fetes aquí, igual que les fan a LeMans, enlloc de tancar Montjuïc que la seva pasta i permisos i untades a can Hereu deu valdre.
L'any que vé torno al circuit.

CURSA SOCIAL A CASSÀ DE LA SELVA. DIUMENGE

I sense temps de descansar ni res per l'estil, diumenge a les 10 del matí em presento a Cassà de la Selva a fer la darrera de les 5 socials de carretera de l'habitual campionat d'hivern, algo que se'n diu pretemporada però acabes a 40 de mitja, ningú entrena!

Doncs vès per on que molt bones sensacions, una mica de mal de cames al km 1 que ràpidament s'ha passat, evidentment perquè se'la ha ocorrgut de començar la cursa fent la Pellaia pel cantó curt, tot de sortida, precalentant sa tia la coixa! uffff, esquivant als que l'apretada del cap de cursa havia deixat sorpresos i clavats he anat remntant, justament fins a veure com es tallava el grup bò a dos o tres unitats davant meu. Cap opció de remuntar, i menys quan a la curva més xunga de la baixada, i quan anàvem a tomba oberta, em sento optimista i decideixo traçar... i de cop em trobo amb l'optimisme per montera, una curva que es tanca de cop, i un ciclista que se l'havia acabat de fotre en tol medio. Res, ho puc explicar, però he frenat hasta amb les orelles!

Superat el cague remunto al segon grupet i compactem, al final unes 40 unitats, carreteres secundàries, la general de La Bisbal, i tornar a la Pellaia pel cantó bò. Mooooltes bones sensacions cara amunt, ritme i fondo, que em fan ser optimista de cara a aguantar amb el grup de davant quan la sort vagi en un altre sentit.

Total, estat físic més que correcte, esperançador, i aguante sense precedents per ser el febrer que està sent, sensacions semblants al 2007 i 2008 i ganes, moltes ganes.

Les reflexions invernals deuen servir per moltes més coses que no pas per rallar-se.

SIMFONIA INACABADA de REFLEXIONS INVERNALS

2010-01-17T13:32:00.009+01:00

.
Obriu bé la ment, això no està escrit així com així.

Per Reis vaig començar la Temporada 2010, avui me n'he adonat que així era.

Fred, boirina, bruma al mar, dia gris, terra humit ja de sortida, d'aquell que embruta la roba, la bici, i es posa a dins del ossos. Fang a la cuneta, i aquella aigua gris que t'escup la roda, i penses que quina llàstima ara que la bici estava neta, però no esquives els bassals, formen part de la ruta, i la ruta es pren tal i com et vé. Som ciclistes, les adversitats no estàn fetes per nosaltres, tan sols la ruta importa, el que hi hagi en ella mai ha tingut importància. Humitat a fora i a dins, calor al suar i fred al ressuar, però tant te fa, no fa fred si pots pedalar, no plou si pots pedalar, res passa si pots pedalar.

Tocava plà, una de les rutes classiques d'hivern. Avui no pas cap a la Garriga, fent l'Ametlla, Samalús i Cànoves, aquesta va ser el dia de Reis, quan vaig començar a comptar la temporada de carretera. Avui tocava maresme, carretera de la Roca, Parpers, Dosrius, la Nacional per Vilassar, tornar per algun lloc. Avui les cames estaven entumides a causa de la sortida d'ahir, però no havia de descansar, avui no tocava cursa, tocava sumar, per tant no li he fet cas a la mala nit, al dormir poc, no li he fet cas al no haver esmorzat, he près la bicicleta i he sortit. Ritme de Brevet, pedalada rera l'altra, sense violència, treballant el gest, alleugint espatlles, una postura còmoda de mans entre manillar i frens. Amb un ull sempre atent a qui et vé per darrera, circulant un metre a dins del teu carril, molestant lo just perquè et vegin, mirant a l'altura dels ulls, sabent el que faràs als propers deu segons.

De cop, tot rodant, sents el crit de la pujada, i canvies la ruta i saltes la serra del maresme per dos o tres llocs, les cames no poden, definitivament cansades d'ahir, però tant te fa. Dues barretes i un bidó d'aigua, res més. mal de panxa de gana, però tot i això els teus 30 per hora i el pinyó adecuat, busques el portet i l'ataques, a l'inici tot bull, les cames no poden, però de sobte notes com la musculatura s'estira, agafes tò, les cames giren, el còs t'aguanta, fas ballar la bici de la mateixa manera que la faries ballar a Ella, la tractes bé, si la pendent suavitza fas un canvi de pinyó dels que no fan soroll, la cadena es tensa, mous les espatlles i llences l'esquena enrera per a que les cames hi càpiguen millor, perfecciones la pedalada amb un cop de ronyó, i canvies el ritme... i sents que pots, perquè estàs en el teu medi, escalant, i de cop canvia el paisatge, i tot i ser gener et veus coronant La Bonaigua.

De nou aquell gust de sang a la gola, aquelles 180 pulsacions, un pèl massa per sobre del llindar, no hauries d'apretar, de fet, no pots apretar, les cames t'aflaquen als 100 metres, rebufes, sort que tens un pinyó més gran, sempre n'hi ha un... però tu apretes, el desnivell positiu sempre t'ha demanat que apretis, i corones parpers, can bordoi, Tiana, la conreria, a tant com pots, a unes dignes 190, i et dius a tu mateix que això no pot ser, que 100km no et poden deixar sense força, perquè tot comença ara, i havies de fer plà, i la muntanya t'ha cridat.

I ja busques quins dies de la setmana podràs tornar a sortir, acumular aquells 1000 primers Km, i ja penses en que t'has de treure la llicència, la revisió mèdica, canviar les rodes, que resseques patinen a causa de la humitat del terra, untar la cadena un cop rentis la bici... i ja penses d'on treuràs el material per a la teva bicicleta nova, la que vols estrenar per setmana santa... i fas plans, i et veus de nou coronant el Portalet, tirant-te a tomba per la Bonaigua, escapant d'algun pilot, pedalant de nit en alguna marató, tocant el cel dels Dolomites... i busques els dies d'entre setmana que podràs sortir, perquè són els que et permetràn aconseguir noves fites, que no són altra cosa que repetir les fites que sempre has assolit.

"Pain is temporary, Pride is for ever" diu Ella, ho duu tatuat a cada peu, i mentre penses en aquells ulls que t'arremolinen t'adones que és veritat, a cada pedalada sents el dolor, va del peu fins al braç, passa per tot el cos, ara esquerra, ara dreta, tan sols el cap no pateix, per això la bicicleta aporta tant, perquè tens el cap lliure, mentre el teu infern particular et regala el dolor que duu al plaer, per pensar, per analitzar. Tens el cap clar i per això veus les coses clares, tot i l'esforç, el cap mai rep les consecüències, per això som ciclistes, perquè podem ser alhora persones.

A montgat una noia que espera l'autobús em somriu i em saluda... no li he dit res, tan sols he mirat el seu esguard amable i m'ha tornat més del que li he donat. despertem simpaties, igual que despertem envejes, perquè som lliures. Som ciclistes, som ocells, toquem el cel i caiem al terra, però mai ens hi arrosseguem, amb orgull, mirant a l'altura dels ulls.

I et passen pel cap aquells moments dels darrers 10 anys on has sabut què significava la llibertat de ser ciclista: El pas del Galibier, nevant, les 21 de l'Alpe d'Huez, les carreteres perfectes de Suïssa i les imperfectes de França, la Barcelona-Perpinyà i la Burdeus-París, els Turons de Flandes, les pujades impossibles de la Maratona, el fang del ciclocròs, la baixada a tomba oberta per la Bonaigua o pel Collformic, els darrers 15Km de Rocafort de Queralt, les curves de Viladrau, que les faries amb una bena als ulls... i t'adones que és veritat, el dolor és momentani, però un cop superat se t'ha gravat a foc tot allò que avui, a gener, vols tornar a començar, plè de ganes, decidit a fer-ho, en un exercici de planificació que feia anys que no feies.

Potser va sent hora de tornar-li a treure el suc, potser després de dos tandes de cross no massa positives, i una llarga temporada de carretera sense saber lligar dues satisfacciones seguides, aquest any es mereix quelcom més que un pedalar "sin ton ni son".

Sempre seràs un nen que pedala. Haurà caigut Osguiliath, però mai caurà la teva ciutat blanca de Gondor, avui ho has sabut de nou, potser ho havies oblidat, i dalt de la teva bici de sis temporades, la teva noia de 30 i pico, que encara fas servir, i no saps quin dia dels propers mesos deixarà de ser la teva companya per convertir-se en record mitològic, et sents millor que a cap altre lloc, perquè saps que ella forma part del teu Infern, i que mai dels mais t'ha fallat.

I a l'Infern, ara que fa fred, s'hi està calentó, sempre i quan miris a l'altura dels ulls, sempre i quan pensis que la línia continua de la carretera mai té final, sempre i quan et quedi alè, i mai abaixis el cap, i sàpigues el que vols, podràs estar a on sigui, encara que sigui el teu Infern particular, que sempre et quedarà un pinyó extra per posar i completar la pujada.

Gener de 2010.

SANT JULIA DE VILATORTA. TRACA FINAL

2010-01-06T09:54:00.013+01:00

aqui es veu la pedrota torracollons
fí de festa amb els Homes.

Imatges cortesia de la Mariona, bloguera de pro i gran apassionada de tot lo que sigui moure's sense motor, córrer, nedar, pedalar... i del Francesc Vernet, que s'ha passat tota la temporada fent cents de fotos, reduïnt-les i penjant-les a http://www.solociclocross.com/, en una tasca de documentació que tots li hauríem d'estar agraïts.

I tot lo bò, quan es torna bò, sembla poc i s'acaba. La traca final de tres de tres encerts, bellpuig, Santa Coloma, i St Julià de Vilatorta, es va acabar amb un cross inèdit colocat en una zona perfecta, al voltant del pabelló municipal de la vila osonenca coneguda, entre altres coses, pels seus restaurants.

Feia dies que ho prometien, que s'ho havien currat molt, i la veritat és que tan sols arribar es notava que aquell era un muntatge digne de Campionat de Catalunya (sense desmerèixer Farners, al nivell). Amb un traçat que no li faltava res a no ser que fós una mica més de llargada, amb els obstacles justos, posats de forma variada i sense resultar ni avorrits, ni pesats, ni abominables. Ciclable al 95%, amb traçades previsibles, bones entrades i escapatòries a les paelles, cap frenada a zero sense una sortida ràpida, cap trampa per conills (bueno, uns rocs a sota l'ermita) i una pujada amb bici a coll, per un marge d'aquells de cremar rostolls, que déu n'hi dó. Total, una feina la mar de treballada que es notava en un "empaque" important que ho és més si coneixes els qui ho han fet, nous en això del cross des de l'any passat.

l'any que vé, si no sona la flauta, 12 curses, 4 a Bellpuig, 4 a Farners i 4 a Vilatorta... encara que algun ocellet ja ens ha comunicat que s'està treballant de cara al 2010... sona bé, hi ha ganes i qué collons... l'Oreal, que yo lo valgo!

LA CURSA DEL HOMES

Com habitualment, sortiem al minut del jovent i donada la corda del circuit els primers èlits ens van doblar a 3 o 4 voltes d'acabar. Espectacular veure traçar en Carni i l'Isma per les curves de prat de la zona de sortida. Sortida a bloc i corrua de gent que apenes passàvem pel circuit, tot i que era ample. tota la primera volta enganxat darrera d'un minardi que tancava curva rera curva i impedia l'avançament a les rectes, fins a poc després de començar la segona volta, quan fins i tot em va dir en plena recta "eh, que no hi cabrem els dos"... total, que un cop el vaig passar (estalviant-me el colze, que no és el meu estil, simplement vaig esperar que es fongués com la mantega) vaig haver d'anar a per les rodes bones, que en aquella cursa éren en tatché, en sergi lópez i companyia.

volta rera volta remuntant em vaig anar trobant bé, després els cronos per volta he vist que baixavem en pocs segons, i amb una penúltima volta d'escàndol vaig remuntar un darrer home i colocar-me en 9 final de cursa, molt bones sensacions i cop de ronyó, control del cardio (raro en mí, millor dit control de bufera) i fondo de sobres per dues voltes més. El minardi, igual que en altres curses, desaparegut, o sigui que nar fent nosa al principi per acabar a mig gas? millor no tantes manies.

Total... molt bones sensacions en aquesta 6a cursa, lo que seria mitja temporada d'anys anteriors, que em confirma que la meva progressió sol ser sempre a aquesta altura de campionat. a veure si l'any vinent entreno més d'entrada!

Al final, 12è classificat, com sempre de menys a més, però cap problema, l'any vinent m'ho preparo amb més ganes, que hi haurà més curses, com a mínim dotze jejejejej

SANTA COLOMA. CREACIÓ D'UN NOU ESTÀNDAR

2009-12-28T10:25:00.004+01:00

.
foto d'Olga Llamas

Sé que m'esteu llegint, avui especialment, per això aquest post anirà en serio, aparcarem la prosa elitista i el doble sentit, la ironia i el sarcasme, i tocarem de peus a terra.

Santa Coloma... de Farners, per a ser més exactes, ha estat el gran dia del ciclocròs català... l'únic dia (amb el permís de Bellpuig i a falta del que facin els de Vilatorta) on sí que sí que hem pogut notar en les nostres carns lo que significa cross modern, muntat amb moooolta cara i ulls, amb inscripció de luxe i un circuit que els que no hi han pogut ser...

No hi ha paraules per descriure allò que és la correcció necessària, d'acord, ho pulim en algun aspecte, però estareu d'acord amb mí que són collonades, que "l'empaque" de la pista d'avui era quelcom de veritat, res de pirotècnia, ni doble looping, simplement pedalar, pedalar i pedalar.

Exemple a seguir doncs per demés organitzacions, un exemple que tanta falta feia ara que havíem perdut el Nord. Tenim tot un any per endavant per re-organitzar el cross, i evidentment s'ha de fer des d'una òptica moderna, amb un toc marketinià que acosti públic, corredors i aprenents de corredor. Amb públic tenim ajuntaments, amb corredors tenim sponsors, amb circuits sensats tenim aprenents de corredor, amb 12 mesos tenim calendari hasta per 15 curses. Omplir la tardor de pols (i si plou de fang)... com a València, che collons, que no costa tant, caparrots!

Un nou estandar encara que hauriem de dir recuperar l'estàndar... el del fòrum, de montjuïc, de Matató i Sabadell... el de Sant Boi, paradigma exemplar utilitzat en aquest Blog en com a arma punyent esgrimida en posts no-seriosos.

Per tant, i a falta de millors idees cara al 2010, des d'aquest Blog es proposa un calendari de 12 curses, totes a Santa Coloma, durant 12 caps de setmana on es faria el circuit un dia a dretes i un dia a esquerres.

Fins i tot hem pogut gaudir de la presència de corredors (catalans) que normalment no són presents en les nostres curses, ja que prefereixen fer 1000km en un cap de setmana a ser víctimes de trampes per conills, això si hi ha cursa aquell cap de setmana. Genial recuperar en Miquel Bort o en Gustavo, genial tornar a veure tots el que eren a València (ciclo internacional, ojo) el finde passat... perquè avui sí que hem pogut veure caps de sèrie del cx estatal a la mateixa cursa que els irreductibles gals de cada diumenge.

Genial que siguis adelantat per en Lozano i que a sobre t'aplaudeixi.

Paràgraf a part es mereix un company de Dorsal Blanc, en joan cortès, que en una curva d'asfalt devia patinar. Va picar de cap i va haver de ser atès per l'ambulància. Esperem que es recuperi satisfactòriament.

LA CURSA DEL HOMES
Com sempre a darrera dels bons hi anem els del Dorsal Blanc. Una pila a Santa Coloma. Es va sortir molt ample i a la primera i segona curves m'equivoco de banda i em quedo al darrera de tot. D'allà a remuntar 3, 4, 5 corredors i a l'acabar la primera volta m'adono que els que haurien de ser la meva referència estaven a 20 metres i anaven al mateix ritme que jo. Total, de nou solet i sense progressar, faig frat amb els de darrera i vaig fent voltes, 3, 4, 5 i s'acaba, i n'hauria fet dues més i tot, ja que era tot un goig.

Mullena la justa, fresca la justa, ambient espectacular, no es pot demanar res més a un Diumenge.

L'EDAT DEL PAVO

2009-12-26T15:00:00.013+01:00

.

4 freaks a culito's home. per cert, ultima foto de culito's dinning-room abans de la mascletá. Pep Tatché i David Sanchez. Fotos gentilesa de la Mariona.

CURSA DEL GALL DINDI A SABADELL

Tornant a recuperar les curses de nadal que es feien a Sol i Padrís, el dinar de Nadal es va haver de posar darrera d'una cita important amb el ciclisme sabadellenc. A un improvisat circuit urbà a Can Gambús (4 parceles sense cases i anar fent voltes com un hamster entre dues rotondes) ens vem reunir una cincuantena que no teníem on caure morts un dia de festa com Nadal, per trinxar-nos la patata a base de perseguir-nos com ànecs i oques durant una horeta, tot abans de migdia, no fotem.

Iniciativa de Sabadell Ciclista, un ent de varis caps amb el bicisprint, la Unió, la Palomillas, els Falcons, l'Escapa i algun que em deixo http://www.sabadellciclista.cat/ i amb àrbitres de la Federació, que no es poco.

Al final retrobada de clàssics, chanches, enric aguilar, tots els pacios, la sandra, el ciclista florista i el miguelito, l'angeliyo.... nosaltres amb prèvia concentració matinera a can Culito dels irreductibles Juanes i Rubio i de'n Párraga que buscava com un boig el lloc de la sortida. Carretera de Terrassa amunt anar escalfant, fer la cursa, i carretera avall, pel mig, amb la botella de cava al maillot, mentre érem increpats constantement per automobilistes nadalencs que fins i tot en un dia com aquest es transformen al volant.

Cada dia de Nadal, Sant esteve, Any Nou o Reis tinc per costum sortir en bici, creieu-me que cap la una del migdia hi ha problemes, molts problemes, com si tot déu volgués arribar d'hora a vés a saber quin lloc (potser a la ca la sogra a dinar?). Massa mala llet.

Al final, frase heroica del Oriol Figuerola: "Eh, que estoy trabajando!" i el del cotxe es queda clavat.

espectacular la trobada Rubio-Juanes amb en Pep Tatché, els habituals de les cròniques del culitoweb es van coneixent. Per cert, en Tatché ens va comunicar que van per la tercera criatura... nanoooo, això és família nombrosa ja... no serà l'excusa per tenir algú entretinguda mentre te'n vas a entrenar?

SANT ESTEVE. UNA HORA DE FANG
El dia abans del Champicat de cross surto a rodar un pelet pel Ripoll. 1 hora és suficient per veure si la reparació del canvi va bé. Canvi nou i bici tocada per en Jordi del Jové, com una seda encara que crec que haurem de canviar pinyonada. Demà veurem com respon.

Avui tant canvi com cames responien bé. Les cames de meravella, roden soles, bones sensacions. Deu ser que estic feliç.

BELLPUIG. TREIENT EL VENTRE DE PENA!

2009-12-20T16:14:00.006+01:00

.
PER FÍ PER FÍIIIII!!!!!!

Una cursa com déu mana, un circuit per ofegar-se empaitant al de davant, un traçat on si et mates és perquè te l'has buscat, per rodar, girar, exhibir la tècnica, fer estratègies... i fins i tot per petar el canvi amb una reblada que ja veurem com acaba... demà me'n vaig al meu mecànic de capçalera a veure quina filigrana em fa a la patilla del canvi... un ciri a la verge de la salut com a mínim, no fós cas que ara que estic començant a pillar el tò no pugui anar a Santa Coloma.

Doncs lo dit, Bellpuig ha estat molt interessant, una autèntica sorpresa trobar-me amb unes instal·lacions genials, un terra en bon estat, encara que gelat, i una temperatura ambient que baixava còmodament dels zero graus. per tant si era negativa vol dir que fotia fred.

fred del bò amb un sol de collons i una mica d'aire que s'ha girat cap a les onze del matí i ha augmentat més encara la sensació tèrmica. ens hem posat ben juntets per calentar sobre els corrons mentre feien la primera de les dues curses. Sí, dues curses ja que amb els pocs que érem millor fer-ne dues, reunint gent.

La cursa dels homes del dorsal blanc a les 12, junt amb juniors, sub23 i èlits. Sortida en pilot i primera volta agrupats, encara que lo de sempre, un parell d'inexactituts en transicions m'han fet perdre pedalada. Em quedo amb el Franco i en Pacios, lluitant amb ells, senyal que no vaig tant malament no? i per culpa de dues inexactituts i el ritme constant de'n Toni perdo els 10m que li duia d'avantatge primer, i em treu els 10m després. Remuntant a un èlit que em dobla torno a agafar-li roda, i llavors quan em disposava a pillar-lo en un darrer esforç... reblo el canvi i apa! a córrer cap a boxes, on m'han deixat una bici que m'ha servit per acabar la cursa. Mil gràcies!

total, que èpica no n'hi ha faltat, corrent a ritme dels bons, falta un puntet tan sols, fent estratègia, amb culot curt tot i el fredot que fotia, trencant la bici i acabant amb orgull. què collons! Diumenge rodó, que ja anava sent hora de disfrutar el cross enlloc de patir-lo.

jur jur jur!!! pagaré? no pagaré?

2009-12-16T13:24:00.001+01:00

.
Hola MIQUEL,
Tienes una plaza reservada a falta de pago en la edicion de este año.
Tus datos son:
Participante: GUBIANAS SABARTES, MIQUEL
DNI: xxxxxxxx
Prueba: Quebrantahuesos
Es necesario realizar el proceso de pago para completar la inscripción.

(y faltaria añadir: ... y no enviar cartas incendiarias al director de carrera...)

CICLOCRÒS DE RAIMAT. AMBIENTILLO

2009-12-14T13:36:00.012+01:00

Tota una transició en les darrers 5 imatges, gentilesa de Mercè Pacios.

Si a Vinaròs deiem ambientasso, llavors hem de guardar les distàncies i jugar amb les paraules... ambientasso i ambientillo, algo enrarit segons es comenta off the record i evidentment amb la enooooorme diferència en tot entre Vinaròs i Raimat...

...i quan dic tot és tot menys els corredors participants, que pobres, prou fem de patir circuits plens de trampes per conills i rostolls pel mig, mal marcats per no dir d'inexistent encintat... o encintats del revés per afavorir al duatló que se celebrava paral·lel. gran part del circuit en menys de l'amplada reglamentària, per una cursa de 12 voltes, senyal de poca corda, i vàries zones on les caigudes les provocava el traçat (per dir-ho d'una forma suau).

molt de greu de veure un tio tècnic com l'Asensio patir una caiguda tonta al ficar-se en una trampa per conills mentre reconeixia el terreny.

raimat... mal marcat, mal dissenyat i mal portat. Vam ser nosaltres els que vem haver d'indicar als duatletes que competien (emfatitzo: competien) cap a on anava la cursa, ja que a la cruïlla principal abans de l'arribada ningú els indicava cap a on seguia el circuit.

dues curses enlloc de les 3 reglamentàries, sortida de la primera a les 11h, sortida de la segona passades les 12, molt passades.

corredors que prou fem anant a córrer a campionats de donde dije digo digo diego, sense saber el diumenge en sobre on caure morts, sens informació a falta d'una setmana de la teòrica primera cursa (25 octubre al velòdrom, recordeu?). Campionats de 10 curses anuals passats a 5 curses i encara una improvisada sisena que salva el mobles...

on són les 14-17 curses de la temporada valenciana? qué ténen ells que no poguem tenir nosaltres? ep! que nosaltres paguem inscripció i ells no, una altra lleugera diferència que juga a favor de qui?

...campionats que ténen la barra de dir que Santa Coloma serà el gran dia del ciclocròs català (evidentment serà el gran dia, el lloc i la cursa ho mereixen, no fotem) però quan en realitat serà l'únic dia perquè no hi ha hagut més

Corredors que hem invertit en material, bicicletes noves, ilusions, per disputar 6 curses i estar desinformats... no surt a compte.

Total que estem a dimecres i no han sortit les classificacions, i jo frisós per saber si he fet el porres o el porres más uno!

Afortunadament per qui escriu i opina (i per cert forma part de la comissió de cicloturisme, on ens surten les curses per les orelles) la ilusió de pedalar és més forta que totes les trampes per conills que ens puguin posar.

Esperem Santa Coloma i Sant Julià com res més al món.

Enyorem Sant Boi, Mataró, Sabadell, Torroella de Montgrí, Manresa i Sallent, Vilanova i Vilafranca, el Fòrum, Montjuïc, inclús el Velòdrom, cursa que es feia per omplir data...

Enyorem els 3 mesos seguits de competi...

Quan tingui les classificacions retocaré el text per posar com vaig quedar, bones sensacions, pillant la forma i les ganes d'empaitar rivals, casi agafo el ritme de'n Franco, al final com sempre, em falta xispa, bon fondo.

CICLOCRÒS DE VINARÒS. AMBIENTASSO!

2009-11-30T11:43:00.005+01:00

.

Com a entrada especial pel cap de setmana del pont de desembre posarem que fa 15 dies vam anar a córrer a Vinaròs. (ja que fa 3 setmanes o millor dit fa "he perdut el compte" que no tenim ciclocròs a Catalunya, millor parlar del primer món, ciclocrossísticament parlant)

Havent estat cursa de la Copa Catalana del 2008 vem descobrir un campionat on el ciclocròs tenia una categoria de grand happening, una cursa part d'un campionat valencià, amb 17 curses aquell 2008 i amb un ambient digne de zones de pràctica clàssica del cross.

Aquest any Vinaròs no ha estat puntuable per la Copa Danone 2009 però com que aquell cap de setmana no teníem on caure morts vam decidir de deixar-nos caure just a l'altra banda del riu sènia, o sigui, al País Valencià (comunitat oficialment parlant). ep. que diuen que ténen 14 curses aquest any, comencen a octubre i no paren, quina soooooort!

I què t'hi trobes? doncs una graella de sortida de Masters plena de gent (i en faltaven molts) un nivell espectacular i sobretot unes ganes impressionants de passar el diumenge al matí fent curses, que demà hem de treballar. Cursa de gentleman riders, cap incident, cap problema, disfrutar, pedalar i rodar, que era plà.

i què més??? doncs pares, molts pares amb molts fills, i tots els fills amb bicicleta de cròs, omplint les curses de cadets, juvenils, de noies... de futur.
i què més??? doncs veterans, una pila de veterans, i com corrien!
i... el circuit... simple, ample per poder-nos adelantar, amb un sol lloc on baixar de la bici (aquí trobava a faltar alguns taulons o algunes escales) però la resta era traca, traca i traca... un circuit perfecte per agafar ganes, un circuit gens "tècnic" (alguns diuen tècnic quan els surt xungo) dels que no fan por, que es veu que és tònica a València... i bastants àrbits portant el control.

total, que uns tant i altres tant poc... per sort ho vam poder disfrutar, dues hores de cotxe i trobar-nos a molts dels habituals catalans, el Mestre Astals, el Sergi, en Carni, el senglar Pere Joan, en Ramon Sagués i la seva colla, la Mercè i la Rosa, en Miquel Calm... doncs com qui escriu, molts que tenien ganes de pedalar i no tenien on caure morts aquella matinal de diumenge de ciclocròs.

EL CAP DE SETMANA DEL MESTRE ARTESÀ

2009-11-30T10:52:00.006+01:00

Per celebrar el boicot que les organitzacions de Ciclocròs de tota Catalunya ens estàn fent als apassionats corredors (que hem estat els darrers anys participant a les seves curses i ens tornen el favor amb la desilusió d'una temporada amb 5 cites i encara gràcies) aquest cap de setmana he decidit iniciar la temporada de carretera 2010 i passar olímpicament d'ilusionar-me pel cròs (ja en parlarem en un ofensiu i incident post que publicarem en breu, ara no toca).

Total, que retornant als orígens hem dissenyat un cap de setmana Only For Men amb els amics de Reus, dit d'altra manera, lo que queda d'una altra ilusió trencada com la que ha estat la disgregació del somni AC77 gràcies a algun personal "falto de acto, palabra e ideas" que dominava les votacions a la junta (tema per un altre ofensiu i incident post, que no crec que publiquem en aquest cas).

Finde complet a Reus fent Stage d'hivern, és a dir, bicicleta dissabte i bicicleta diumenge, més activitats externes de rollo totalment pro, ara us lo cuen... amb en Jordi Rubio, l'Òscar Sola i en Lluís Juanes (más acólitos, colegas i tot tipus de mestres artesans), tornant als orígens com dèiem: ENJOY i simplement ENJOY. Cap de setmana antològic que es mereix un lloc dins de les cròniques del Culitoweb.

Tornar-me a posar entre cames a la meva parella d'estiu, La Flaca, (o sia, la Look de carretera, no malpenseu) ha estat tornar a descobrir les seves mides, els seus moviments, el seu manillar estret i fí, el seu canvi precís, els dos plats... ha estat tornar a tocar-la, cosa que no feia desde la marxa (marxa? sic!) de Viella. Ha estat pujar a sobre d'una bicicleta d'edat madura que està en plena forma, perquè una maquina de 6 temporades en casi perfecte estat és com una noia de 30 i pico, i ja sabem que les noies de 30 i pico són com una bici de 6 temporades, amb les seves histèries, els seus rellotges biològics i demés martingales, però amb la seva diguem-ne experiència i savoir-faire... la Look ho fa tot bé, i tot i les pates de gallo sembla que els anys no passin per ella... igual que les noies de 30 i pico... si no ténen un all o una ceba...

RUTA PEL BAIX CAMP
Per dir-ne d'alguna manera, a les 8.30 de dissabte faig cap al Bicipark de Reus, centre de comandaments del projecte Olympia, per pedalar amb la colla i mig Reus que s'hi apunta. Fem grup amb en Juncosa, el Tardiu, el trio Juanes-Rubio-Sola, els germans Martorell de Prades, l'August i demés mestres artesans de per allà. Conec a tota una crack de la ruta, la Judith Masdeu, que estava també rodant amb nosaltres. A mitja ruta ens partim i em quedo en el nucli dur, amb els Martorell duent la batuta, i ens casquem una ruta de 100km amb alguna que altra emboscada, entre elles la pujada a Castellmoster, cazi ná!

Tornada a Reus amb dutxa al mesón Rubio, una fonda la mar de barateta que servirà de centre de comandaments pel cap de setmana, Ja hi tinc una habitacio que duu el meu nom i em tracta com un fill, pròdig, però al cap i a la fí fill. Dinar al mateix mesón, improvisant menú i conversa, i mil rialles (el finde estava prometent) amb en Sola, Juanes i la Natàlia, fem migdiadeta, i a les 19h comencem la ruta diguem-ne d'oci reusenc.

SÓC EL GUBI DEL CRACKOVIA PIM PAM PIM PAM
Quedem amb la Neus de Vínyols i l'Imanol a un bar així com estripat, llavors tornem al mercadal i quedem amb en Juncosa, la Maribel i una amiga (i quina amigaaaa) seva, la Natàlia, per sopar. Se'ns apunten dos autèntics mestres artesans com l'Iñaki i l'Uri Figuerola, zipi i zape d'ara endavant, i tot sortint del sopar, au, cap a un garito a beure culs de cubata i tot lo que ens caigui a les mans. Festa fins no sé quina hora, amb un gran centre de conversa (quelcom a veure amb determinades proves pilot d'artilugis de motor de corrent contínua de forma i mida semblant a la torre agbar) i quan la noche nos confundía (o sigui ja dèiem coses a noies la meitat de la nostra edat) m'agafo al Rubio i me l'enduc a caseta a dormir.

L'endemà tocava treballar. Enlloc de les 8.30 quedem amb en Sola a les 10h, però treballaríem igual.

VALLS GOLD RACE versió winter
I com que som pros i dediquem tot un cap de setmana només a pedalar (jijiji pedal era lo que duiem a les 4 del matí) ens tornem a vestir de Rosa, color oficial de la nostra tropa fins a final de contracte (o sigui 30 de desembre 2009) i el trio calaveras (sense Juanes, que havia d'anar a recollir les aulives de la cooperativa, tasca que li permet gaudir de carnet de soci del Nàstic la resta de l'any) Rubio-Sola-Culito es posen a treballar, o sigui, pugen a la bici.

La VGR és una ruta de recorregut plà pel Baix Camp que recorda enormement les clàssiques de les Ardenes o de Flandes. Plana en general però amb nombrosos trams de camí asfaltat, murs de 15% i 18% Maleïda per definició, el seu creador (en Rubio) encara no ha aconseguit reunir ni el personal, ni el valor, ni la sort per tancar el recorregut definitiu, ja sigui culpa de la pluja, del vent o dels cubates. El dia acompanya, i tot i haver fet un sol espatarrant el dissabte, el diumenge es lleva ennuvolat, gris i fred, amb estones de plugim, cosa que ens porta definitivament a la tardor i a les sensacions de preparació invernal.

Tenim Flandes com a objectiu i ens hem d'anar esmolant.

Els 3 murs principals (o trams de 5 estrelles) triats per la versió winter de la VGR (o sigui versió edited-single) han estat Figuerola del Camp, Vilarodona i Vallmoll. 100Km més a un ritme menor que el dissabte, no en và la quantitat de toxines acumulades a base de cubates feien efecte, tot i això, a les 14h a Reus, una altra dutxa al mesón Rubio, i igual que el pros, dinar d'esportista.

INSANE MEAL AND FOOTBALL EVENING
Mac Donalds amb oferta de nuggets a 1 euro 4 unitats! Perdó, però amb lo que cremem ja podem anar a Mc Donalds, ara no ens tornarem viciats per la verdureta no? Nosaltres ens aprimem a base de matxacades, que la bici crema molt (i més si portes combustible a la sang!).

A les 17h a fer cua al Pilée, bar de moda amb penya barcelonista camuflada, per pillar lloc per seure. Partit a les 19h, amb victòria de l'equip local, eufòria generalitzada i afonia final.

Tornada plàcida cap a caseta tot acabat el partit, amb la satisfacció de la feina feta, d'haver treballat els dos dies del finde, i d'haver desconnectat (o fugit, com vulguis dir-ne) d'un Sabadell que m'estava ratllant un pelet.

I a sobre jugant a tres, potser 4 bandes... com els del billar de nadal! (aquesta frase precisa explicació que no penso donar, però la poso) Dilluns el vallès farà putrum putrum, aneu-vos preparant per l'spinning, que tinc idees.

Moltes gràcies als que "no han organitzat" el ciclocròs de Matadepera, aquest cap de setmana teniem millors coses que fer, i les hem fet.