LA PALLARESA. Pink Power: Ataca o pateix a roda!

Ahir dissabte 30 d'agost vaig retornar a la competició després de 7 setmanes sense competir. ho vaig notar, el globo va ser descomunal, juro que no ho tornaré a fer!!!! no és lo mateix anar en bici que sortir a una cursa, oi?

http://www.tremp.cat/index_web.php?idwc=czoxMjoidW5pb2NpY2xpc3RhIjs=

Bueno, 5 del matí surto de sabadell i quedem a Calaf amb en Jordi Benavent, per carregar la seva bici (i a ell) al cotxe i cascar-nos el gualter i el comiols mentre anava sortint el sol. Arribem a Tremp a un quart de vuit, inscripcions, cagarada full, i sortida d'una marxa que tot i ser a setembre és de les que valen la pena. Ah! maniga curta, i la samarreta interior que sobrava. el dia era perfecte per agafar un "hammerJuanes" dels bons.

Ritme de pelacanyes al gran grup, a vint-i-cinc per hora i amb gens de ganes, en Pere Russinyol tibant a lo Cancellara i Voigt, ningú s'atrevia a donar-li relleu.. clar que a aquelles velocitats i amb el vent de cara era com de bojos posar-se a davant. Total, que amb un cop de pedal de més, se m'accelera la bici i em trobo a davant amb en Russinyol. Osti! i ara era a mí a qui no rellevaven!!! quina colla! Fins i tot en Benavent s'adelanta al grup per pixar i ningú fa ni el gesto! clar, no era cap atac!

total, que quan encara estavem arribant a Gerri de la Sal, m'avorria com una ostra. Parlo amb el Benavent i res, cagadet allà a roda... però afortunadament hi havia en Xavi Molons uns metres més endavant: "xavi... m'avorreixo", "ah, doncs vale!"

Plat, quatre pinyons menos, i apa! a saltar del Gran Grup! Escapada Pink Power, a la italiana! o sigui, atacant dins d'un túnel!!! jajajajajaa. A fondo i relleus pel plà fins arribar a Sort, i comencem a pujar el Cantó amb un parell de minuts! En Xavi es queda al Km2, però jo aguanto al davant fins a mig port, quan m'atrapa el Grupo de los elegidos (que sempre són els mateixos, els cabrons!), i que es veu que pujaven a 25 per hora, els animals!. Quatre apretades, dos canvis de ritme i els aconsegueixo seguir. Es calmen al descansillo i no tornen a tensar fins a dalt del port, on a empentes i rodolons aconseguim empalmar amb en Ramon Coromines d'Olost i en Pere de Vilanova entre d'altres.

Baixada altra vegada a full, sense temps ni per pensar. A les curves de baix el port, els locals (posa-hi els de la Seu, els pallaresos, els del Terraferma) baixant com bojos.. tant que un salta la valla i es queda al terra (no es va fer res, cama i mà, i la bici intacta, sort!). Jo com sempre, aflaco el ritme i ja empalmaré a baix a Adrall. Efectivament, no sé perquè corrien tant, a Adrall foten un parón (casi casi per pixar), i empalmo sense ni pedalar, tot i que l'esforç que he fet el començo a notar.

Fem el plà, jo aguantant al darrera, i arribem a Coll de Nargó, on a la primera rampa em quedo tirat. les cames no em van, fallo de musculatura, i paro a omplir aigua. Se'm presenta un panorama fabulós, tot el Bóixols i la Faidella ben solet!. Quin globo nen! una cosa que es deu pujar amb el plat, a 16 per hora, a 14 fins i tot, sota el sol, ben solet, miro enrera a les paelles i no vé ningú, clar, al ritme que portavem el segon grup devia estar a 10 o 15 minuts.

Corono a base de pit i collons, o del fondo que tinc acumulat, jo al meu ritme, a lo bisonte, que diu aquell, però bisonte hembra, que anava poc a poquet! A poc del poble de Boixols veig algú que s'acosta. Començant la faidella m'encalcen dos Rat-penat i no els puc seguir, però em sento més fort, com si hagués passat la crisi. Baixo cap a Isona i a les rectes veig un trio a un Km darrera. Perfecte, m'atraparàn al plà i entrarem acompanyats, ja és algo.

Triguen a atrapar-me, anaven tocadets i als repetxos jo els treia tròs, però al plà relleven bé i a 12Km de Tremp ja sóc dins del cuarteto. Dos del Terraferma i un tercer que al arribar-me deixa de rellevar. Sembla mentida que en un grup de quatre, en una ciclosportiva, es pugui fer el ronso, però es veu que es fà.

i collons si es feia el mort, el puta! jo que em pensava que anava tocat i es veu que no, que ens estava fent el llit! a rodeta s'hi anava tope bé, mentre els lleidatans i en culito anaven rellevant amb força. El valent, a l'entrada de Tremp, surt per l'esquerra, però tres veus de cop li criden l'alto: "vale hombreeee" es veu que vem cridar tots tres, que estàvem a la que salta! jajajajaja, el tio canvia el xip a l'últim moment, i diu: es verdad, mejor que entremos juntos... Pos va a ser que sí, jo que tenia la traca ficada per saltar-li al darrera (i ho hauria aconseguit), em quedo quietet, que no era moment per fotre'ls el pal.

Total, cinc hores amb dinou, un quart més que els primers, i la satisfacció d'haver-me escapat, haver aguantat, haver petat i a sobre tirar de fondo, amb un globo que ni te cuento.

Em sembla que això d'escapar-se mola, per poc que es pugui!!!

DIUMENGE 31 AGOST. VOLTA GALLIFA

Pos que tenia ganes de gresca i com que he dormit plàcidament avui me n'ha anat a fer un clàssic. 72Km pel vallès, bé de pulsacions, malament de cames, però el Test per a Banyoles del dissabte que vé està fet.

ah! he descobert que als de Tremp se'ls diu Trempolins... amb lo xulo que seria aplicar la lògica!!! als de tremp, tremp..s, i als del Pallars, pall....s jur jur jur (llavors us foteu amb Sabadell mala pell i altres coses oi?) ;) ;) ;)

24h RIDING ALL NIGHT LONG PER BANYOLES.

Tenim repercussió a altres blogs:

http://amatartigas.blogspot.com/2008/08/5-6-setembre-competncia-lestany-de.html

UN NOU REPTE PER ACABAR LA TEMPORADA. 5 i 6 SETEMBRE. LLAC DE BANYOLES

Una temporada com aquesta 2008 no es podia acabar amb les marxes de setembre i prou. De fet, el no haver fet curses en gairebé tot el juliol i l’agost m’han fet retornar les ganes. Em vaig enterar d’una bacallanada que preparaven uns triatletes, a Banyoles, el mateix dia que el famós Triatló. Una iniciativa de’n Santi Pons de Berga, un Ironman que està preparant el Doble de Neulengbach. Us passo el link i algo d’info de l’home: http://santineulengbach.blogspot.com/

Total, que aquesta serà la idea:
24 hores fotent voltes al Tontòdrom de Banyoles (circuit al voltant del llac, tondtòdron perquè no és més que anar fent voltes com un tonto, dic!) que calculant amb optimisme ens poden dur a fer 600Km amb seguretat, i algo més de propina.
La sortida la farem el divendres 5 de setembre a les 21h, amb un cotxe que ens acompanyarà de nit. El ritme a seguir serà de Brevet llarga, o sigui, intentar superar els 26km/h de mitja per així anar assegurant tant marxa, com resistència com parades.

Hi haurà un fet que ens farà deixar de ser com mules en una sínia durant un parell d'hores: El triatló de Banyoles tallarà la carretera circumdant al llac, amb lo que tenim dues opcions, parar o buscar alternativa... crec que la primera opció, més sensata, no és gaire desitjada per part de l'expedició, o sigui que sortirem a fangar cap a Esponellà o cap on sigui.

Probablement se'ns uniràn amics, triatletes i demés companys durant el dia. Tot el que vulgui acompanyar-nos, sense fotre pals, eh? serà molt benvingut.

Ah! i avís per navegants i fondistes, això no és un grup tancat, si voleu ajuntar-vos a aquest Repte només fa falta que us animeu.

Aquest és el link de l’anunci de la bacallanada, al blog de’n Pons: http://santineulengbach.blogspot.com/2008/08/party-goes-on.html

Aquest és el circuit "A", Banyoles Lake Tontodrome. 6,6Km i uns 90m de desnivell:

Aquest és el circuit alternatiu per a quan ens tallin la Main Road pel triatló, una passejada de 30Km per la comarca:

http://maps.google.es/maps?f=d&saddr=Carretera+de+Figueres%2FGIP-5121+%4042.125212,+2.763471&daddr=GIP-5121+%4042.179639,+2.793823+to:GI-554+%4042.171027,+2.867534+to:GIV-5131+%4042.148900,+2.873930+to:Carretera+de+Banyoles+a+Galliners%2FGIV-5132+%4042.139096,+2.822263+to:42.148164,2.769885&hl=es&geocode=13117977237147752872,42.125212,2.763471%3B14469680684564364398,42.179639,2.793823%3B7878484091271336423,42.171027,2.867534%3B14598659039885528210,42.148900,2.873930%3B141211924752841417,42.139096,2.822263%3B14353154507138740818,42.148220,2.771030&mra=dme&mrcr=4&mrsp=5&sz=15&sll=42.14686,2.780099&sspn=0.016164,0.038452&ie=UTF8&ll=42.170529,2.824945&spn=0.032316,0.10952&z=14&pw=2

Bastants bloggers se n’han fet ressò als respectius blogs, a veure aquests ciclistes, randonneurs i demés bestiar, asidus al culitoweb, si se us escolta, crec sincerament que els triatletes i els ciclistes estem vivint una mica d'esquena els uns dels altres i una bacallanada com aquestes pot servir per compartir estona i asfalt. Vosaltres mateixos.

Tot i això, estem segurs que el resò fort vindrà, com sempre, a posteriori. Estigueu atents al asunto.

SORTIDES VIGATANES 3, i BERGADANES 1

Bueno, per lo vist el no sortir de curses durant gran part de juliol i agost no m'ha privat d'anar fent cosetes. Aquest darrer cap de setmana de semi-parón vacacional ha estat prolífic, tal i com diu en Tió, hem fet una bona posta apunt per les marxes! Ell sí que ha fet una bona posta a punt, el paio! no tindrà xispa però quan posa la locomotora no hi ha qui li aguanti la roda! ni Tarzán Blasi ni polles en vinagre, aquest elemento porta els deures fets!

Total, que dijous al matí sortim de Vic per pujar a Vallter2000, amb els de la ucVic, clar, Jordi Tió, Marc Clapés, en Córdoba (miguelito! ehta noshe no he pichao!) i el Cristian, un nou fitxatge taradellenc. Pujada a Vallter apoteòsica, treient el Tió de roda al principi però havent-lo d'aguantar al final, fotos de duo i trio, i baixada cap a Vic, per la general, a relleus, però relleus a ritme de marxa! 160Km i 29 i mig de mitja.


Dissabte quedo amb l'inefable Santi Pons per conèixe'ns, rodar i anar fent ambient de cara al 24h All Night Long. Quedem a Prats, però al final pujo a Berga. Baixada a Navàs, rodada per una general tranquila, ara que han fet el doble carril, i pujada a Avià per anar fent boca.

Em va semblar creuar-me amb el Xavi Noguera per Avià, pot ser? maillot megre amb un "7" inmens al pit?

Bueno, us passo fotos d'aquest triatleta que ja és a la llista de GentBenParida

Diumenge, set trenta del matí a Vic altre cop per a la cuarta o cinquena sortida amb una Penya que si no és la més ràpida de Catalunya poc li falta. 29 de mitja altra vegada per pujar a st Jaume de Frontanyà i tornar a baixar a saco, però a saco, via Lluçanès i St Bartomeu. T'hi cagues! 120Km més sense cuartel, amb una pàjara de principi que se m'ha curat a base de cigrons i botifarra allà al restaurant. Mentre escric aquestes línies els cigrons van sortint un a un, els he engolit en estat sòlid i ara són en estat gasós, curiosa reacció química!

Gent del Vic! torno a Sabadell aquesta setmana, ja ens trobarem i tal, però sé que tinc una bona colla per aquí dalt!

Per cert, a la foto del Vallter 2000 se'm nota panxeta? osti, quines vacances! si us mireu la de Frontanyà ja no es veu! o serà que el rosa engreixa?

Bueno, s'acaben les entrades xorres, a partir de la setmana que vé Final de Temporada amb un parell de... marxes i una bacallanada!

Volta l'Estany amb en Jordi Benavent

Dissabte passat vam trobar-nos amb en Jordi Benavent per fer una sortida de 90km. Seva, Vic, la fontfreda, l'Estany, Moià, Collsuspina, Malla, Vic, St julià Vilatorta i Viladrau. Tot un clàssic de les excursions que m'havia ensenyat en Josep, un dels meus mestres de ruta, quan jo en tenia 18 o 20.

La quedada amb en Benavent a Seva, on estava de vacances, i volia sortir a entrenar amb algú. En Jordi és elite, o lo que sigui, i intenta fer curses amb cos i ànima encara que li tingui pànic a les xeringues! jejeje! però bueno, ni les b12 ensuma! Un crack de les baixades, antic esquiador alpí, va dedicar-se al mountain bike fins l'any passat, quan es va decidir per la carretera. Aquest any està fart de carretera i vol tornar al mountain bike... neng! coses que passen! Baixa com els àngels i té capacitat per patir, encara que li falta saber conduïr-se, o sigui, batallar per una fita, centrar-se i tirar cap a un objectiu concret.

m'agrada anar de ruta amb gent que em treu 4 o 5 minuts a les pujades, que ataca a cada pedra que veu, i que disfruta de la bici a la seva manera. Encara que no sàpiga qué li agrada, o això sembla, m'agrada pedalar al seu costat, sentir-li explicar els seus problemes i les seves solucions. És un company de grupeta, un antic company d'equip al Bicisprint

FENT MARGERES AMB LA MARIONA

Aquesta entrada no és de les normals, perquè encara no hi ha cap bacallanada agostera que sigui digna de menció, i tampoc us vull atiborrar del Golden Classics habitual quan no tinc massa coses per posar. Ja sabreu que aquest Blog no és del tipus “dietari”, no surt qualsevol cosa a la pàgina de’n Culito, però a vegades vas per la carretera i trobes gent que val la pena reflectir aquí.

Avui m’he trobat a la MARIONA, bloguera de pro, Ironwoman i triatleta, poc abans d’entrar a Seva. M’he creuat a una ciclista ben equipada, amb una elegant postura, tota cepada ella, que m’ha saludat amb un somriure que em semblava haver vist a algun lloc. Mira, m’ha semblat que era la coneguda Mariona, he girat cua i arribant a la seva altura, sense timidesa (molt bé Miquel, millores amb les noies) li he preguntat. Clar que l’era!
http://trimariona.blogspot.com/
Després d’uns primers riures per la situació, salutacions i totes aquelles empaties que es ténen entre els “esforzados de la ruta”, li he demanat d’acompanyar-la i hem fet Plana de Vic plegats. Ens hem explicat batallites, coses de ciclistes, maratonians, triatletes i demés bestiar. Hem passat per Balenyà, per Tona i tirat cap a uns camins asfaltats entre el Montrodon, Taradell, Malla i Vic. Total, que hem estat fent voltes per els marges, dit d’una altra manera: Margeres (jiji).

M’ha comentat que s’està preparant alguna cosa a Banyoles, paral·lel al triatló del 6 de setembre. Unes 24 hores pedalant o algo així. Us passo el link de la mariona, aquest altre link on en parla, i segurament posaré més info aqui a Can Culito, perquè la bacallanada sona, a primera vista, prou bé.
info: http://santineulengbach.blogspot.com/2008/08/party-goes-on.html

Res més, us passo afoto d’aquest tros de dona, de bones cames i somriure permanent, que no es treu les ulleres de sol ni que la matin i que desprèn ilusió per l’esport, sigui el nostre o el dels demés, i que amb 5000km en un anyet, i només amb un anyet de fer trialtons, ha aconseguit que molts mirem el seu Blog, perquè hi posa carinyo, i justament el que volem llegir: esport fet amb ganes. Agregada a Gent Ben Parida, no hi és qualsevol als links oficials de’n Culito.

Guapa, un plaer pedalar al teu costat!

ah! surto al seu blog, mireu: http://trimariona.blogspot.com/2008/08/140808-collformic.html

SORTIDES VIGATANES 2

Bueno, i com que l'asunto continua amb el parón estival, en Culito ha plantat el camp base a Viladrau per primer cop en molts agostos. Se'm fot raro estiuejar a Viladrau, com quan era nen, i no fer ni cap marxa ni cap viatge, sobretot cap viatge, a l'agost, però bueno, noblesse obligue, i si aquest any no toca, pos no toca.

Ale, dissabte pugem a "Lu Rasu de Peguera" amb els de la Uc Vic. Sortida a... atenció: a les 7.00 d'Olost (on cristo va perdre el calze), per gafar la carretera cap a Prats. Els components de l'expedició, doncs el clàssic de les bacallanades Jordi Tió (que està fort, no, està pitjor!) en Marc Clapés, que es va recuperant de la tendinitis, inflamació del nervi i huevoloco que l'ha fet parar durant tres mesos, en Joan Cortina, tot un crack que estava també de parón a causa d'una estella a l'ull (animal) i el Pepe Cordoba (er cordobé), tot un personatge que té paràgraf a part. Se'ns apunta el Nen de Cantoni, un dels Vilarrasa (que és de l'Esquirol, però) tot un clàssic vigatà també, i a Prats agafem al Xavi (que com a esport d'aventura salta tractors amb la bici) i la Mònica.

Ràpidament fem dues grupetes, i en Tió, en Marc, el cordobé i jo anem tirant cap a Berga. Per Gironella i la General. Pugem per la ciutat i encarem els Rasos. 18 km que comencen just a les cases. Passem a bon ritme per Queralt i encarem el primer tros dur. M'escapo una miqueta però entre Castellar de Riu i el Pas dels Lladres anem amb en Tió tots juntets. Arribada apoteòsica dalt, que puja molt i no ho sembla. Arribada de la resta, menys els del "B", que ens esperen a baix al refugi.

Tornem cap a Olost per Vilada i Borredà, i per la Riera de Merlès, on hi ha recorregut trencacames i grups de banyistes que encara estem discutint si anaven conills o no. Una Clara a Prats, despedida del catxondo de'n Xavi i de la Mònica, i cap a Olost cagant llets que ja eren les dues.

Diumenge matí quedem a mitja carretera amb els de Vic. Pocs que estàn tots de vacances. Els atrapo a st julià de Vilatorta, amb el fred matiner que sempre fa a Viladrau!. Romagats i Collsesplanes, esmorzar a St Hilari, amb els motoristes, baixar a Arbúcies i pujar-se el Rabell a bon ritme. Jo m'he quedat a Viladrau, clar, mentre ells anaven tirant cap a Vic tot remugant a causa de l'enèssim filldeputa de cotxe que ens ha passat fregant, però fregant fregant, a l'altura de Gomara, i a sobre ha tingut els collons de fer-nos així amb el dit!. Sempre hi haurà cabrons a les carreteres, per més arrambat que vagis sempre sentiràs l'aire que et passa just a tocar, i a sobre et repetiràn que "por la derecha" y "de uno en uno". Jo ja fa temps que no els en perdono ni una, a aquest tipus de masters del universo, si déu els ha fet capullos, seràn capullos t'ho miris com t'ho miris.

Parlant de'n Cordoba, aquest sí que és tot un fitxatge. Tenim ja frase cèlebre: "cuando yo tenia diesiosho año cajcaba nuese con la poya" Au, imagineu-vos la resta. el dissabte anava en sense mànigues, amb un fred que fotia a Olost a primera hora, i anava dient "pos sho ejtic tan calen que me treuria aqui mateich la chamarreta", o el diumenge, pujant el Romagats, que anava tocat de dissabte i nava quexant-se de mal de cames (dios mio, pero si eta noshe solo he pichao una vé pa está dejcansao). Genial el seu duel amb el Nen de Cantoni, el segon l'ha esmolat a Collsaplana, però tornant per Rabell, i amb la dosi de vi i gasosa, el cordobé s'ha revenjat: "otia er neng, si que va cajcao que no yega ni a la de tré".

ah, osti i en Xavi aquest de Prats es veu que és l'ex cunyat amb en Pep Vinyoles, tot un president de l'Aeo (assoc. Amics Escalèxtric d'Osona). Una persona que va estar molt ficada a l'Slot i amb qui sempre vaig mantenir bona relació. Bons records d'un paio que es veu que manté el seu crit de guerra. Quan el criden "Vinyoleeees!" ell contesta: "Toca'm les castanyoleeeees!"

Total, per donar i per vendre

Ah! s'ensuma ciclocross a Vic, potser tornem als origens? Benvinguts al món on no hi ha dolor. Ja'n parlarem!

SORTIDES VIGATANES

El parón estival ha estat sobtat i profund. Potser una mica fart de tanta cursa, els mesos d’abril, maig i juny han estat un autèntic non-stop, amb 1300km el primer i gairebé 2000 tant maig com juny, una passada per les distancies que solc fer, jo que no acumulo massa km al llarg de la temporada. Total, que sense massa pasta per gastar, vaig plegar veles al juliol i no vaig anar a la Indurain, la Lagunas de Neila, a l’Enfer du Mont Tauch o inclús a la Pesarrodona, que éren propostes que ben bé que es podrien haver fet, com a colofón de la temporada.

La forma la mantinc, bueno, menor intensitat, però 1100km al juliol i un ritme gairebé diari ara per ara em permetràn fer un final d’any correcte, possiblement amb la Pallaresa i la de Ripoll (terra de comptes) com a final d’un any que ha estat antològic, per una banda, i superable per l’altra. Si no, què quedaria pel 2009? Ja en parlarem.

Dins d’aquests dies de calor i baixada d’intensitat estival, des de Viladrau, he sortit amb la gent de la UC Vic, una de les poques penyes que segons sembla fan vida de penya. O sigui, allò de quedar el diumenge, els de l’A i els del B, i trobar-se o bé pedalant o bé a l’hora de l’esmorzar. En una època on el que mola del cicloturisme són, o bé les marxes o bé els grupets reduïts, els de la UC Vic segueixen animant-se a quedar a les 7.30 del matí a l’estació d’autobusos (Plaça del milenari) i fer els recorreguts habituals, o sigui, aquelles excursions fixes, dissenyades durant tants anys, i que tots se saben de memòria.

Fa un parell de diumenges vaig quedar amb ells (et foten llevar d’hora, els ditxosos), i vam anar a pujar el Santiari del Montgrony (o com es digui) allà a sobre Gombrèn. Anada i tornada per la General, en un grup de 5 que de tornada va ser de 7 o 8. De coneguts, en Jordi Tió, un dels del Grupu de la BPB, i el Mestre Josep Casserres, l’ideòleg i motivador de les brevets de tota la gent d’Osona. Com era de suposar, la pujada al Montgrony va ser un mano a mano amb en Tió (collons com puja allò) i a dalt ens esperaven els homenots de l’excursió B. Tota una collibada que entre conya i conya va liquidar l’assortit d’embotits i pà amb tomàquet que ens van dispensar al restaurant. Apa! 9 euros per cap, palillo a la boca, i tornar per la general, altre cop rellevant a bon ritme, per ser a la una a Vic satisfet d’haver conegut gent que disfruta de la bicicleta.

Apa nanos, us trec unes afotos perquè veieu la patxoca que feu tots vestits igualets. Ja ens anirem trobant per aquestes carreteres!

QUEBRANTAHUESOS 2007

(Nota de l'A: Aquesta crònica la vaig fer la setmana en sobre de la Quebranta de l'any passat. És un dels grans clàssics que he fet, un dels millors dies de la meva vida ciclista, i el vull compartir amb els habituals de la Culitoweb.
A part, així es podrà comprendre tant la meva emprenyamenta com la meva postura sobre la Quebranta actual. Sé del que parlo, perquè hi he estat 8 anys seguits anant, gaudint, i explicant-ho).

La Quebrantahuesos és una cursa de bicis, sí, cursa, no marxa ni trobada ni evento ni festa, que arreplega a un grapat de milers de tios amb les cames depilades i el cul de cuiro (i no poques senyores y senyoretes) el penúltim dissabte de juny a Sabiñánigo, Osca. És la gran trobada del ciclisme espanyol, hi ha millors llocs per triar però aquesta té la sort de ser la Quebranta, o QH, o La Marcha. No explicarem el vessant èpic d’aquest dissabte, ni tan sols ho esmentarem, ja hi ha literatura, cara i barata, del tema.

La meva relació amb ella és duradora i fidel (com amb totes “elles”, com tots els homes que estimen el que els envolta), i encara que hagi acabat fins al crostó més d’una vegada, cada any dels darers 8 hi he acabat anant. Va ser l’Héctor Rus qui em va motivar, el 2000, i enmirallant-me en el que explicava en Toni Costa (que les ha fet totes) i en el que fanfarronejaven molts dels que hi van, vaig entrenar dur perquè fos l’objectiu de l’any. Sempre ha estat un dels objectius de l’any, home! A vegades no el primer, no en va hem fet altres salvatjades, però sempre ha estat un repte.

Total, que aventures a milers, converses, sensacions, èxits i fracassos, pàjares descomunals, com el 2002, l’any dels 230 Km, amb 42º, acabant com un Ecce Homo però al cap i a la fí acabant. Les 8 hores del primer any (o més) es van convertir en 7.15, després 8.45 sobre 230Km, altre cop 7.10, i vaig començar la progressió cap endavant amb 6.58, 6.45, 6.33, arribant a aquest 2007 en un estat de forma i de motivació com mai havia experimentat.

Aquest 2007 tenia una motivació doble, o triple, o compact (oich!). Per una banda un estat de forma excepcional, com mai abans a la meva vida d’esportista. Per altra banda un estat mental bastant arregladet, les procupacions en forma de faldilla han desaparegut com per art de màgia aquests últims temps, i tot m’ha ajudat a centrar-me en les dues... rodes, i tot i que la Quebranta és com si diguéssim “l’aniversari” del que va ser l’últim (i joiós, sic!) cap de setmana junts, els fantasmes del passat no han estat tan presents com en anteriors èpoques de l’any. Punt al meu favor.

Però parlem de lo físic, en l’aspecte esportiu, malpensats!. Una temporada hivernal de gran exigència, gràcies al ciclocross i 4 mesos d’octubre a gener sense parar, una setmana de descans a principi de febrer i la Carretera, combinant curses de màsters amb mountain gay. Un programa d’entrenament llarg, destinat al principi a aconseguir xispa i força i després a aconseguir constància i fons. Tot m’ho he programat jo, amb llibres de tècnica i literatura variada, amb la meva experiència d’altres anys, i amb l’ajut dels companys de grup, dels seus comentaris i estils. Del Néstor n’he tret les ganes de sortir estant sense ganes, la seva ilusió pel cross el feia agafar la bici sense estar en forma, les seves ganes me’n feien venir a mí. Del Toni Pacios n’he tret trucs, molts trucs de tot tipus, ganes de compartir coneixements i humiltat de supeditar la seva preparació a la de la seva dona, la Sandra, de qui n’he tret l’art de triar el dia adequat per fer cada cosa. Exprimir-se molt o no exprimir-se gens, i motivar-se a pesar de les adversitats. La Sandra ha tingut un any dur en lo psicològic i n’ha sortit endavant, els bons de veritat aprenen a superar coses que no haurien de ser. Del Jordi Benavent n’he tret les ganes de donar el màxim en tot moment, de l’Eduard Ararà les ganes de no deixar-ho encara que les circumstàncies no et deixin anar en bici. Del David Sanchez n’he tret el pedalar per pedalar, el fumar la pipa de la pau a 35 per hora de mitja i el sortir en bici perquè s’ha de fer i punto, i sobretot el valorar l’esforç dels altres jutjant-los pel que són, i no pel que haurien de ser, el trobar els punts fort de cadascú, i encara que algú arribi amb 5 minuts de retard a dalt el port aplaudir-lo i felicitar-lo, com a la Mercè, que sempre es queixa que que no pot, que va més lenta i no cal que l’esperem, quan lo bò que té és precisament que gràcies a aquest ritme seu he après a controlar força, impuls, pulsacions, i a conèixer les reaccions del meu cos.

Totes elles grans companyies que m’han permès omplir el calendari de kilòmetres i motivacions per entrenar, arribant a final de juny amb uns 6000, començats a comptar al febrer, que han estat possiblement el millor caldo de cultiu per a preparar la QH. Els objectius de l’any han anat passant, la Remences em va permetre conèixer la meva força, la Bonaigua descobrir el que era capaç, i de fet arribava a la QH amb els deures fets i sabent que tot aniria com ha anat, lo curiós ha estat veure com tot s’acomplia segons el patró marcat, sense variacions.

La meva aproximació a la QH comença 15 dies abans. Programats un a un, les Rutes del Montseny són el punt de partida. Amb la sort d’anar amb en Pacios, qui considero un gran escalador i ciclista amb enorme “elasticitat física”, o sigi, capaç de donar molt més del que sembla en moments puntuals, vaig exprimir-me tant com vaig poder a Santa Fe i Collformic, i sobretot, estudiar-me, saber escollir el moment de donar cada cop de pedal i d’apretar, descansar, beure i menjar, arriscar o esperar. Acabo la marxa bastant fos, 15 dies de marge per la QH, però no descanso. Un dia de descàrrega i una setmana d’infern. 80, 70 i 90 Km en tres dies, divendres de mitjana intensitat, dissabte descans i diumenge igual que divendres. Decideixo no competir el cap de setmana, no convé. La setmana de la QH a ritme decreixent, sense apretar, dilluns 70, dimarts una “V” començant fort amb en Toni, Sandra i David però acabant a ritme amb la Mercè, dimecres 70 més mantinguts amb els cadets de l’equip (com costa mantenir el ritme amb els cadets!) i dijous i divendres, ja sol, fent descàrrega, 50 minuts i 25 Km passejant. Ah! Massatge dimarts, amb amputació d’extremitats inferiors a l’altura de la ingle, com ha de ser!.

Divendres matí preparar els bàrtuls i amb la feina feta tirar cap a Sabiñánigo. Res podia fallar, tot lligat, només es podia disfrutar, i així seria. M’instalo al càmping de davant de meta després de tenir un susto amb l’altre camping, on sempre vaig, i que no tenien lloc. Em foten a un racó, encara que no em preocupa. La nit abans mai es descansa, i jo porto ja dues nits dormint bé, a casa. Me’n vaig a treure la inscripció, tot correcte, i mentre passejo fent temps vaig animant-me i agafant consciència de que tot ha d’anar segons el guió. El temps serà benèvol, farà sol i no gaire calor, tinc un dorsal taronja (459) que significa que vaig al tercer calaix de sortida, no hauré de córrer per agafar lloc. Veuré el capdavant? Crec que sí.

Dormo incomprensiblement bé per ser a terra, passo una mica de fred, però em llevo bé. Arròs “trois délices mais froid” per esmorzar. Em vesteixo, desmonto la parada, carrego el cotxe, omplo bidons... no puc anar de ventre, primera preocupació del dia, jo mai fallo en aquest sentit (torrrrrpedo) i me’n vaig. Amb mitja hora de temps, a la sortida... Està plè, abarrotao! Gent nerviosa, gent amb presses, sembla la fí de món. Tots volen anar davant, tots es pensen que això és una cursa de barri, desconeixent que la muntanya els posarà al seu lloc. Faig la meva intentant quedar al marge. Sortim!

Un petardot de 200 euros com a mínim ens diu que s’ha de posar el plat gran i sortir a 60 pel plà. Anem a tot el que dóna la bici, adelantant con animals, sent adelantats, amb les pupil·les dilatades i les cames girant com les bieles del Transiberià. Passem pel poble a sac i sortim en direcció Jaca Paca. El grup és interminable. Tots som dorsals taronjes i me n’adono perquè: hi ha un tall impressionant, els de davant del nostre grup no tiren i els primers se’n van. Ens apilem massa, ocupant tota la carretera i el ritme decreix. No m’agrada. Em trobo el Juan de Bellvitge, i un del Papiol, em comenten lo mateix. Sento que hi haurà caiguda, igual els soldats veterans coneixen l’olor de la pólvora. A la baixada del pont de Jaca, a 70 per hora, uns 30 metres davant nostre un pobre desgraciat toca amb el lateral d’un cotxe. S’aixeca un metre de terra i cau enmig d’una gran trencadissa. Rodola cap a la dreta emportant-se a tothom qui troba, els que cauen se n’emporten més. No freno, intento fer punteria i esperar no passar per damunt de ningú, però no puc pensar ara. Sense saber gaire què faig tinc la gran sort que l’estimbada se’m despeja cap al centre de la carretera, tombo a l’esquerra i surto ilès mentre sento com cau més gent darrera meu. Algú s’ha fet molt de mal, es veia venir, però ara ja no es pot fer res. Empalmem amb el cap del nostre pilot en doscents metres i comencem a pujar el Somport. Tothom està consternat pel que s’ha vist, ningú es mereix això.

El cap de cursa ha abaixat el ritme i els agafem. Tot són dorsals liles, ara sí que adelantarem gent! M’integro i vaig passant per l’esquerra, la meva banda de carretera favorita, sense deixar el plat gran i amb una facilitat de cames increïble. Veig els cotxes de davant, les sirenes, les motos, i me’n donc compte que mai abans havia estat tant endavant en una QH. Estem fent carrera! Passem Canfranc, sempre amb el plat, el treiem un moment abans de l’estació però el tornem a posar. Passada l’estació comença lo dur, però a mi plim! Anem a tant com dóna el cos, a unes 170 pulsacions, no massa, esperant lo dur. Que arriba. Ja enfilant cap a Candanchú, a la pujada abans del cuartel, la cosa es posa lletja. El ritme baixa als 20 per hora i poso finalment el 19 i el 21. Estic perfectament bé de respiració, adelanto molta gent, comença a haver-hi públic. Entrem sense problemes a Candachú, passem l’avituallament i enfilem els últims 2Km. Primera crisi, haig de baixar el ritme encara que mantinc la posició. En aquesta zona final sembla que passa factura tot el port, encara que arribo a dalt sense massa problemes. Agafo un diari dels que dóna la gent i començo a baixar Somport.

La baixada del Somport és pa sucat amb oli si domines la tècnica de deixar-te caure pel propi pes, tombant el cos, empalmant curves no massa tancades sense tocar el frè. No hi ha curves massa dures, però s’ha de controlar a la gent, que hi ha molt boig. Arribant a baix aconsegueixo un grup i m’hi quedo. Ara no és moment d’arriscar, més quant entrem a la vall, on farem una altra vegada un enorme peloton. És el moment de menjar i beure. M’acabo el primer bidó i em menjo dues barretes, això ja és de cara al Portalet, mentre ens acostem a Escot.

Entrem al poblet en tromba i comencem el Marie Blanque. Powergel dels del Nutrisport (que bona que és aquesta marca) i enfilem la pujada a un ritme inusual. Em sento bé, molt bé, però no apreto. Xerro i ric amb altres companys, trobo antics amics i no perdo el control de la situació. Ara ja no hi ha nervis. Ara toca pensar en un mateix. Comença lo dur i tinc la sensació que no ho és tant com altres anys. Miro el comptador i marca 13 per hora, cony! Deu estar espatllat, això és molt ràpid. El primer dels 4 Km el faig amb una cama, el segon ja em costa més i als dos darrers ja no adelanto ningú. De totes formes, i amb la crisi que estic passant, òbvia per altra banda, pujo de meravella, miro el rellotge i em marca 10 per hora. Recordava haver llegit 8 i 9 en anys anteriors. Aquest any he picat amunt de plusacions, encara que no he passat massa de 190, un 5% per sobre del màxim, ja no tornaré a picar tant amunt en tot el dia, ni a Hoz. Coronem i ràpidament agafo aire i grup. Ràpidament cap al plà on hi ha l’avituallament, on no pararé.

Baixem Marie Blanque, aquesta vegada sí que arrisquem, i les curves de ferradura s’apuren al límit, i entrem al plà. Una fortíssima estirada per agafar un grup del davant, i lluny de parar el ritme, mantenir-lo fins a Laruns. Cruïlla de l’Aubisque i primera curva del Portalet amb tota la traca. No m’agrada.

Els primers Km dels 29 del Portalet es fan ràpid, però al davant del nostre grup s’han posat els que no vols que es posin. En Moracho tiba com un animal (bon senyal si a aquestes altures vaig al grup de’n moracho) i ens porten a 30 per hora. Passen els Km i la carretera s’enfila. A uns 17 per dalt decideixo despenjar-me i buscar el meu ritme. Bona decisió ja que a les dues curves se m’apareix un avituallament. Omplo ràpid els dos bidons, crec que ja no pararé més, ni a pixar, i això que m’estic telefonant a sobre des de la sortida.

Agafo l’estela d’un grup on van tres de castelldefels i molts dels que he estat veient tot el dia. Encara que no m’apunto al seu ritme i els deixo uns 50m endavant. No vaig fet caldo però estic passant una crisi, una pàjara, un globo, o com se’n digui. Aplico el plà de xoc habitual: Bec aigua a petits glops cada 20 o 30 pedalades i mantinc les pulsacions i el ritme d’esforç, sense afluixar massa. No exprimeixo però no paro. En el pitjor moment se m’acut pensar en una noia que conec, d’ulls petits i brillants, no sé si ajuda però començo a estar fart de tanta bici i el cap se me’n va! S’acosta la presa d’Artouste i amb ella el tros més dur. La carretera zigzagueja durant 2 Km però la presència de públic ho fa passar millor. Arribem al plà de la presa, posem el plat i ens llencem a 35 per hora a buscar els ultims 9Km.

Ara és el moment d’un altre Powergel, ja no me’n queden més, només una barreta per dalt del port. Mama, m’ho he menjat tot! Passo l’avituallament de llarg i continuo endavant, ja recuperat de la crisi, no faré cap esforç extra fins dalt. Canviem de banda de muntanya, ara cap a l’esquerra, i comencem el llarg tros de les teuladetes. 6%, 7% mantingut, els Km 7, el 6 i el 5 passen lentament a 17 per hora. Podria esforçar-me més però no vull, no m’adelanten i en canvi de tant en tant passo algú. Una última cargolada de carretera ens porta al descanset del 3Km, la bici es llença a 20 i pocs i la gent et passa gots d’aigua i talls de poma.

“La Villa Strangiato”, un tema instrumental dels canadencs Rush, és la meva banda sonora d’aquesta QH. Tinc el riff de la guitarra i l’acompanyament del baix al cap i no me’ls trec de sobre, em martelleja el cervell a cada pedalada, que curiosament segueixen el ritme de la cançó. Sort que és un bon tema, si no...

Els últims 2Km són els que queden en la memòria. Plè de gent a banda i banda, aquest any fa fresca i no hi ha noies en bikini (llàstima), així no em distrec més del compte. La sang ha de córrer per les cames, no entre elles!. No baixo el ritme que he agafat, he superat la fatiga i vaig llençat cap amunt. La gent crida, els nens aixequen la mà per a que els la toquis al passar, més aigua, i cocacola, en gots i alguna ampolleta que se’n va cap a la butxaca, tinc de tot com per no parar fins a meta. Passo els de les fotos, espero que hagi sortit bé, i me’n queda un per dalt. Adelanto a molta gent, millor dit, arrenco enganxines, com a mí m’agrada, i em sento el rei de tot allò. Vaig fort i de cop sento: “venga que empalmas”. Vol dir que davant hi ha un grup, els de Castelldefels potser, en tot cas una garantia d’una baixada, una Hoz i una arribada en conjunt. Haig de fer el possible per arribar-hi, ja sóc gat vell i aquesta és una oportunitat que no pot escapar.

Baixo dos pinyons i em llenço al darrer mig Km. Estic pujant molt fort, la gent ho veu, em deuen veure passar agafat al manillar, mirant endavant, els faig cridar, m’empenyen, m’animen, s’aparten, em sento protagonista. Agafo un diari al vol, un cotxe del davant s’aparta i em deixa pas. Just al coronar atrapo al grup. Som uns 15, un regal que m’he currat i que no hagués atrapat d’una altra forma. Sé el que em faig i m’està sortint bé, què menys! Corono amb unes 5.05h, això serà un temparro a meta, no badarem però la feina ja està feta. Tràmit fins baix?

A mitja baixada unes rampes impressionants a la cama dreta, estic a punt de perdre el grup però no baixen ràpid. Em prenc un Hexaquine (Andorra, per les rampes) i bec i menjo. Entro al grup, passem Panticosa i girem cap a Hoz. El mal moment de les rampes ha passat, fem els plans cap a Escarrilla a bon ritme, passem l’empedrat del poble i sortim cap a buscar la fatídica curva d’esquerres.

Girem i allà està. Un Km i mig. Algú es clava, algú tira endavant, mentre que estic a mig grup i jugo amb els canvis. Molt suelto al principi, acabo triant el 21 i em poso dret. Adelanto i em poso a davant, pujo a 23 per no accelerar el grup i els dono ritme. Anem molt bé de temps i de ritme però a la curva de dretes ens passen tres tios. Un d’ells és en Beloki. Ha anat pujant i baixant durant tota la marxa i ara estem amb ell un altre cop. Devem anar molt bé, encara que aquí a la pujada el paio ens estira i ens trenca el ritme i el grup. Alguns volen anar davant, jo em mantinc a 10m d’ells, assegurant la distància i no comprometent una altra hipotètica rampa. Coronem mig compactes i comencem a baixar. Rampa anunciada a la cama esquerra, estiro i faig vibrar les cames esperant que em passi. Un altre Hexaquine i no apretar massa.

Entrem de nou a la carretera general, una apretadeta per formar grup i anem tirant endavant. Ara em quedo a mig grup. Davant no tiren massa, hi ha vent de cara, però si s’entenen anirem fent. Aquesta vegada no passaré al relleu. No ho solc fer, però opto per quedar-me en segon terme. En Beloki es queda a la cua, no deu voler rellevar, amb lo que ens serien d’ajuda unes potes com les seves per al plà! Devem ser uns 30. Recollim gent per davant mentre rodem.

Estem arribant a Sabiñánigo. Passem Biescas, en queden uns 10. Pujadeta amb el vent en contra i la recta de Senegüé. En queden 5, ara 3, quan passem el camping em sento descansat, hidratat i fort. Compartim aigua entre tots, hi ha un companyerisme molt extrany per una QH, sembla una marxa normal. De fet, tots som iguals. Si estem aquí és perque estem igual de forma. Només hi ha dorsals grocs (100primers), liles (400 primers) i taronjes, però tots per sota del 900. Si ens ordenen per dorsal deu ser per algo, i la prova és això.

Ens pulim la pujadeta del pont i encarem la contrameta. És molt d’hora, massa d’hora. Tot el dia han passat les coses d’hora, em sento guanyador. Curva d’entrada i sprint. Apreto però sense voler adelantar. Dec entrar el 20 del grup, miro el rellotge de meta i llegeixo 6:19:40. Estic perplex. Acabo de baixar el temps de l’any passat en un quart d’hora. He deixat enrera molts que són millors que jo. Ens felicitem amb els companys de marxa. No sembla que sigui costum, ja que sóc l’únic que ho fa, però tots em corresponen. Somriures, cares de satisfacció, un simple “gracias por todo” o un “enhorabuena” ens diu que hem fet algo gran.

Al final, em dónen 6:18.03, pel pas del xip, suposo. Una passada, molt per damunt de les millors expectatives. Sóc feliç, gràcies al meu esport ho sóc, i a més en puc presumir. En penso presumir i treure’m moltes espines. En un món plè de fanfarrons on tots pujen els ports amb el plat, baixen a 90, treuen de roda a qualsevol i no es cansen mai, jo he estat millor que ells, almenys per un dia, i en penso treure partit. Mai perdré la modèstia, però ja mai em podràn tractar de globero. Per un esportista normalet com jo això ha estat el 100%. Que no busquin demèrits, que no busquin pegues, i que es morin d’enveja. Ja tinc 3 grans dies en la meva vida com a ciclista, la Marmotte 2001, el Tour de Flandes 2004, i la Quebrantahuesos 2007... això va cada 3 anys per lo vist: El 2010 hi ha París Brest París?


He trobat i adaptat això, potser és idoni pel moment:
“One for the road, Slave to the highway,
My future is calling a cry in the wind leading me out of my past
Got no destination but know that i’m getting there fast.
Chasing the sun as it sets in the sky swear that i’ll catch it someday
Lights of the city behind my wheel now rest far away.
Making my way through the names on the map, no point in feeling alone
As long as i ride the open road i’ll always have a home.
King of the road, Slave to the mountain.”