En un matí de sol i fred (collons com bufava el ventorro) ens reunim a Lleida, turó del Gardeny, a les antigues casernes del Regimiento de Artillería, Cuerpo de Templarios (cazi ná) per fer la cuarta prova del calendari 2008-09 de Ciclocròs.
Un circuit enrevessat i trencador amb més arbres pel mig i més corriol que en una cursa de Btt ens esperava. Res en comparació amb l’atractiu circuit de l’edició 2007, i molt menys després de la onanística, paradigmàtica i inmillorable realització de la cursa anterior de St Boi, que ens permet establir una base de comparació amb el llistó dos pams més amunt de lo que estavem acostumats. Tot i això, res va impedir que al moment de la cursa allò fós un cop més “a veure qui més pot” i l’asunto “ojo que me la foto amb el tronc” passés a un segon plà. Com sempre la bona gent que et trobes i el gaudi superen totes les dificultats que et puguin posar de manera extra i gratuita.
Dificultats extra com la de l'àrbitre que al comprovar que el circuit era “pa romperse la crisma” va agafar dues bales de palla i un rotllo de cinta i se’n va anar cap a la part de baix. “Ojo que posaràn un salvavides” deien els sensats... però no. Les bales de palla van anar al terra, en plena pujada, per haver-les de saltar (jjejejjeej) i les cintes van servir per realitzar una impressionant pujada a peu entre els arbres. Clar, no complia el reglament i no hi havia prou tròs de córrer amb la bici a dalt... bueno, això vale que no complís el reglament, però almenys podia haver acomplert el reglament en l’amplada mínima de circuit garantida, que no va ser, havent-hi dos, tres, cuatre llocs on una bicicleta (no dues) apenes passava entre dos troncs d’arbre. Com sempre Déu-Nostre-Senyor va demostrar que existeix i ningú es va estampar més del necessari.
La primera cursa va ser l’habitual competició promocional de la categoria de cadets. Amb 4 bicicletes en pista i començant tres quarts d’hora més tard de lo establert, els nanos feien la seva cursa mentre el circuit s’omplia de participants de les curses següents que seguien entrenant-lo, més que res per no refredar-se, ja que haver d’estar a les 9 a lleida i no córrer fins les 12 dóna per molt. Quan trigarem en adonar-nos que això simplement no funciona?, que cuatre curses després la divisió de categories en 3 curses, enlloc de representar una facilitat per tots, és un fracàs? Si em deixéssin apuntar-me a les 11 del matí, aniria a córrer totalment tranquil, descansat, i hauria aprofitat el matí per fregar la casa, fer una maquinada de roba, comprar el diari... enlloc d’anar passejant el rodillo (i el traje faralaes) pels marges, tot esperant que em toqui córrer amb 50 bicicletes més.
Osti... m’estic queixant més de lo normal, dec tenir la regla... anem a la cursa:
A les 12.10 va prendre la sortida el grup dels Caballeros Templarios de la Santa Orden Master30. Com sempre al turróoooon! I com sempre mal colocat a l’esprint de sortida. Que dolent que sóc aquest any sortint!. Con que desseguida el circuit es feia estret, ens arribem a parar, peu en terra, als 200 metres de sortir, i em toquen algunes unitats al davant que amb ritme més lent em fan el tap obvi, retrassant-me més encara. Trigo una volta en trobar els ciclistes que habitualment roden a la meva altura, mentre vaig veient els de davant. Alsina ha sortit molt fort però una sortida de pista li fa perdre 5 o 6 llocs. Miki tira al davant mentre que la corrua segueix, encara que no masa compacta. Veig en Sergi del Basoli, en Tió del Vic, en Mingote molt a prop meu, mentre en barallo amb els dos toros habituals de les primeres voltes, un Fa-sol i un Estivi. A la tercera volta els he anat estudiant i els ataco, aconseguint desenganxar-me, acció que em permet escapar-me vers els dos Sergis. Vaig descobrint els punts de descans del circuit, que és tant fotut i de tanta força que apenes et permet recobrar l’alè entre rampa i rampa. A la part plana descobreixo el desarrollo bò i en dues voltes atrapo al basoli. Penúltima volta enganxats mentre el mingote se m’escapa a uns 40 metres, i última volta de control de la posició, al no poder atrapar a davant i tenir el darrera controlat. A més, ens comencen a passar els èlits (4 o 5 aquesta vegada) i prefereixo deixar-los passar alentint el ritme.
XXX censurat per cagada de l'autorXXXUN DORSAL BLANC SEPARA ALS HOMES DELS NENS.
Al final, carrera com totes, disfrutant, rebentat, amb el costellam encara no del tot recuperat, i amb ganes d’agafar d’una punyetera vegada la xispa, que de tanta brevet se me n’ha anat de vacances. Veure el Miki entrar a meta super content, veure l’esprint pel segon al cuart lloc de Benito, Tatché i companyia, i saber que estàs on has d’estar i que els de davant són, a part de grans esportistes, uns vertaders gentleman-riders, i que els de darrera han disfrutat tant com tu, és lo bò d’aquestes curses.
Que gran que és tenir al Mestre Astals a peu de pista i anar sentint com t’indica el ritme i el com ho has de fer. Si ell no pot pedalar ja pedalem nosatres per ell, que gran que és veure com cada diumenge vé a veure’ns.
I frase cèlebre de’n Jordi Tió, el Toixó de la Plana reclama, igual que culito, una hora de cursa a M30: “L’esprint de sortida em mata, Gubi, però després aniria fent...”
Ja no sé a qui més admirar. SOM FONDISTES!