diumenge, 17 de gener del 2010

SIMFONIA INACABADA de REFLEXIONS INVERNALS

.
Obriu bé la ment, això no està escrit així com així.


Per Reis vaig començar la Temporada 2010, avui me n'he adonat que així era.

Fred, boirina, bruma al mar, dia gris, terra humit ja de sortida, d'aquell que embruta la roba, la bici, i es posa a dins del ossos. Fang a la cuneta, i aquella aigua gris que t'escup la roda, i penses que quina llàstima ara que la bici estava neta, però no esquives els bassals, formen part de la ruta, i la ruta es pren tal i com et vé. Som ciclistes, les adversitats no estàn fetes per nosaltres, tan sols la ruta importa, el que hi hagi en ella mai ha tingut importància. Humitat a fora i a dins, calor al suar i fred al ressuar, però tant te fa, no fa fred si pots pedalar, no plou si pots pedalar, res passa si pots pedalar.

Tocava plà, una de les rutes classiques d'hivern. Avui no pas cap a la Garriga, fent l'Ametlla, Samalús i Cànoves, aquesta va ser el dia de Reis, quan vaig començar a comptar la temporada de carretera. Avui tocava maresme, carretera de la Roca, Parpers, Dosrius, la Nacional per Vilassar, tornar per algun lloc. Avui les cames estaven entumides a causa de la sortida d'ahir, però no havia de descansar, avui no tocava cursa, tocava sumar, per tant no li he fet cas a la mala nit, al dormir poc, no li he fet cas al no haver esmorzat, he près la bicicleta i he sortit. Ritme de Brevet, pedalada rera l'altra, sense violència, treballant el gest, alleugint espatlles, una postura còmoda de mans entre manillar i frens. Amb un ull sempre atent a qui et vé per darrera, circulant un metre a dins del teu carril, molestant lo just perquè et vegin, mirant a l'altura dels ulls, sabent el que faràs als propers deu segons.

De cop, tot rodant, sents el crit de la pujada, i canvies la ruta i saltes la serra del maresme per dos o tres llocs, les cames no poden, definitivament cansades d'ahir, però tant te fa. Dues barretes i un bidó d'aigua, res més. mal de panxa de gana, però tot i això els teus 30 per hora i el pinyó adecuat, busques el portet i l'ataques, a l'inici tot bull, les cames no poden, però de sobte notes com la musculatura s'estira, agafes tò, les cames giren, el còs t'aguanta, fas ballar la bici de la mateixa manera que la faries ballar a Ella, la tractes bé, si la pendent suavitza fas un canvi de pinyó dels que no fan soroll, la cadena es tensa, mous les espatlles i llences l'esquena enrera per a que les cames hi càpiguen millor, perfecciones la pedalada amb un cop de ronyó, i canvies el ritme... i sents que pots, perquè estàs en el teu medi, escalant, i de cop canvia el paisatge, i tot i ser gener et veus coronant La Bonaigua.

De nou aquell gust de sang a la gola, aquelles 180 pulsacions, un pèl massa per sobre del llindar, no hauries d'apretar, de fet, no pots apretar, les cames t'aflaquen als 100 metres, rebufes, sort que tens un pinyó més gran, sempre n'hi ha un... però tu apretes, el desnivell positiu sempre t'ha demanat que apretis, i corones parpers, can bordoi, Tiana, la conreria, a tant com pots, a unes dignes 190, i et dius a tu mateix que això no pot ser, que 100km no et poden deixar sense força, perquè tot comença ara, i havies de fer plà, i la muntanya t'ha cridat.

I ja busques quins dies de la setmana podràs tornar a sortir, acumular aquells 1000 primers Km, i ja penses en que t'has de treure la llicència, la revisió mèdica, canviar les rodes, que resseques patinen a causa de la humitat del terra, untar la cadena un cop rentis la bici... i ja penses d'on treuràs el material per a la teva bicicleta nova, la que vols estrenar per setmana santa... i fas plans, i et veus de nou coronant el Portalet, tirant-te a tomba per la Bonaigua, escapant d'algun pilot, pedalant de nit en alguna marató, tocant el cel dels Dolomites... i busques els dies d'entre setmana que podràs sortir, perquè són els que et permetràn aconseguir noves fites, que no són altra cosa que repetir les fites que sempre has assolit.

"Pain is temporary, Pride is for ever" diu Ella, ho duu tatuat a cada peu, i mentre penses en aquells ulls que t'arremolinen t'adones que és veritat, a cada pedalada sents el dolor, va del peu fins al braç, passa per tot el cos, ara esquerra, ara dreta, tan sols el cap no pateix, per això la bicicleta aporta tant, perquè tens el cap lliure, mentre el teu infern particular et regala el dolor que duu al plaer, per pensar, per analitzar. Tens el cap clar i per això veus les coses clares, tot i l'esforç, el cap mai rep les consecüències, per això som ciclistes, perquè podem ser alhora persones.

A montgat una noia que espera l'autobús em somriu i em saluda... no li he dit res, tan sols he mirat el seu esguard amable i m'ha tornat més del que li he donat. despertem simpaties, igual que despertem envejes, perquè som lliures. Som ciclistes, som ocells, toquem el cel i caiem al terra, però mai ens hi arrosseguem, amb orgull, mirant a l'altura dels ulls.

I et passen pel cap aquells moments dels darrers 10 anys on has sabut què significava la llibertat de ser ciclista: El pas del Galibier, nevant, les 21 de l'Alpe d'Huez, les carreteres perfectes de Suïssa i les imperfectes de França, la Barcelona-Perpinyà i la Burdeus-París, els Turons de Flandes, les pujades impossibles de la Maratona, el fang del ciclocròs, la baixada a tomba oberta per la Bonaigua o pel Collformic, els darrers 15Km de Rocafort de Queralt, les curves de Viladrau, que les faries amb una bena als ulls... i t'adones que és veritat, el dolor és momentani, però un cop superat se t'ha gravat a foc tot allò que avui, a gener, vols tornar a començar, plè de ganes, decidit a fer-ho, en un exercici de planificació que feia anys que no feies.

Potser va sent hora de tornar-li a treure el suc, potser després de dos tandes de cross no massa positives, i una llarga temporada de carretera sense saber lligar dues satisfacciones seguides, aquest any es mereix quelcom més que un pedalar "sin ton ni son".

Sempre seràs un nen que pedala. Haurà caigut Osguiliath, però mai caurà la teva ciutat blanca de Gondor, avui ho has sabut de nou, potser ho havies oblidat, i dalt de la teva bici de sis temporades, la teva noia de 30 i pico, que encara fas servir, i no saps quin dia dels propers mesos deixarà de ser la teva companya per convertir-se en record mitològic, et sents millor que a cap altre lloc, perquè saps que ella forma part del teu Infern, i que mai dels mais t'ha fallat.

I a l'Infern, ara que fa fred, s'hi està calentó, sempre i quan miris a l'altura dels ulls, sempre i quan pensis que la línia continua de la carretera mai té final, sempre i quan et quedi alè, i mai abaixis el cap, i sàpigues el que vols, podràs estar a on sigui, encara que sigui el teu Infern particular, que sempre et quedarà un pinyó extra per posar i completar la pujada.

Gener de 2010.

dimecres, 6 de gener del 2010

SANT JULIA DE VILATORTA. TRACA FINAL

.
aqui es veu la pedrota torracollons
fí de festa amb els Homes.
Imatges cortesia de la Mariona, bloguera de pro i gran apassionada de tot lo que sigui moure's sense motor, córrer, nedar, pedalar... i del Francesc Vernet, que s'ha passat tota la temporada fent cents de fotos, reduïnt-les i penjant-les a http://www.solociclocross.com/, en una tasca de documentació que tots li hauríem d'estar agraïts.
.
I tot lo bò, quan es torna bò, sembla poc i s'acaba. La traca final de tres de tres encerts, bellpuig, Santa Coloma, i St Julià de Vilatorta, es va acabar amb un cross inèdit colocat en una zona perfecta, al voltant del pabelló municipal de la vila osonenca coneguda, entre altres coses, pels seus restaurants.
.
Feia dies que ho prometien, que s'ho havien currat molt, i la veritat és que tan sols arribar es notava que aquell era un muntatge digne de Campionat de Catalunya (sense desmerèixer Farners, al nivell). Amb un traçat que no li faltava res a no ser que fós una mica més de llargada, amb els obstacles justos, posats de forma variada i sense resultar ni avorrits, ni pesats, ni abominables. Ciclable al 95%, amb traçades previsibles, bones entrades i escapatòries a les paelles, cap frenada a zero sense una sortida ràpida, cap trampa per conills (bueno, uns rocs a sota l'ermita) i una pujada amb bici a coll, per un marge d'aquells de cremar rostolls, que déu n'hi dó. Total, una feina la mar de treballada que es notava en un "empaque" important que ho és més si coneixes els qui ho han fet, nous en això del cross des de l'any passat.
.
l'any que vé, si no sona la flauta, 12 curses, 4 a Bellpuig, 4 a Farners i 4 a Vilatorta... encara que algun ocellet ja ens ha comunicat que s'està treballant de cara al 2010... sona bé, hi ha ganes i qué collons... l'Oreal, que yo lo valgo!
.
LA CURSA DEL HOMES
Com habitualment, sortiem al minut del jovent i donada la corda del circuit els primers èlits ens van doblar a 3 o 4 voltes d'acabar. Espectacular veure traçar en Carni i l'Isma per les curves de prat de la zona de sortida. Sortida a bloc i corrua de gent que apenes passàvem pel circuit, tot i que era ample. tota la primera volta enganxat darrera d'un minardi que tancava curva rera curva i impedia l'avançament a les rectes, fins a poc després de començar la segona volta, quan fins i tot em va dir en plena recta "eh, que no hi cabrem els dos"... total, que un cop el vaig passar (estalviant-me el colze, que no és el meu estil, simplement vaig esperar que es fongués com la mantega) vaig haver d'anar a per les rodes bones, que en aquella cursa éren en tatché, en sergi lópez i companyia.
.
volta rera volta remuntant em vaig anar trobant bé, després els cronos per volta he vist que baixavem en pocs segons, i amb una penúltima volta d'escàndol vaig remuntar un darrer home i colocar-me en 9 final de cursa, molt bones sensacions i cop de ronyó, control del cardio (raro en mí, millor dit control de bufera) i fondo de sobres per dues voltes més. El minardi, igual que en altres curses, desaparegut, o sigui que nar fent nosa al principi per acabar a mig gas? millor no tantes manies.
.
Total... molt bones sensacions en aquesta 6a cursa, lo que seria mitja temporada d'anys anteriors, que em confirma que la meva progressió sol ser sempre a aquesta altura de campionat. a veure si l'any vinent entreno més d'entrada!
.
Al final, 12è classificat, com sempre de menys a més, però cap problema, l'any vinent m'ho preparo amb més ganes, que hi haurà més curses, com a mínim dotze jejejejej