diumenge, 17 de gener de 2010

SIMFONIA INACABADA de REFLEXIONS INVERNALS

.
Obriu bé la ment, això no està escrit així com així.


Per Reis vaig començar la Temporada 2010, avui me n'he adonat que així era.

Fred, boirina, bruma al mar, dia gris, terra humit ja de sortida, d'aquell que embruta la roba, la bici, i es posa a dins del ossos. Fang a la cuneta, i aquella aigua gris que t'escup la roda, i penses que quina llàstima ara que la bici estava neta, però no esquives els bassals, formen part de la ruta, i la ruta es pren tal i com et vé. Som ciclistes, les adversitats no estàn fetes per nosaltres, tan sols la ruta importa, el que hi hagi en ella mai ha tingut importància. Humitat a fora i a dins, calor al suar i fred al ressuar, però tant te fa, no fa fred si pots pedalar, no plou si pots pedalar, res passa si pots pedalar.

Tocava plà, una de les rutes classiques d'hivern. Avui no pas cap a la Garriga, fent l'Ametlla, Samalús i Cànoves, aquesta va ser el dia de Reis, quan vaig començar a comptar la temporada de carretera. Avui tocava maresme, carretera de la Roca, Parpers, Dosrius, la Nacional per Vilassar, tornar per algun lloc. Avui les cames estaven entumides a causa de la sortida d'ahir, però no havia de descansar, avui no tocava cursa, tocava sumar, per tant no li he fet cas a la mala nit, al dormir poc, no li he fet cas al no haver esmorzat, he près la bicicleta i he sortit. Ritme de Brevet, pedalada rera l'altra, sense violència, treballant el gest, alleugint espatlles, una postura còmoda de mans entre manillar i frens. Amb un ull sempre atent a qui et vé per darrera, circulant un metre a dins del teu carril, molestant lo just perquè et vegin, mirant a l'altura dels ulls, sabent el que faràs als propers deu segons.

De cop, tot rodant, sents el crit de la pujada, i canvies la ruta i saltes la serra del maresme per dos o tres llocs, les cames no poden, definitivament cansades d'ahir, però tant te fa. Dues barretes i un bidó d'aigua, res més. mal de panxa de gana, però tot i això els teus 30 per hora i el pinyó adecuat, busques el portet i l'ataques, a l'inici tot bull, les cames no poden, però de sobte notes com la musculatura s'estira, agafes tò, les cames giren, el còs t'aguanta, fas ballar la bici de la mateixa manera que la faries ballar a Ella, la tractes bé, si la pendent suavitza fas un canvi de pinyó dels que no fan soroll, la cadena es tensa, mous les espatlles i llences l'esquena enrera per a que les cames hi càpiguen millor, perfecciones la pedalada amb un cop de ronyó, i canvies el ritme... i sents que pots, perquè estàs en el teu medi, escalant, i de cop canvia el paisatge, i tot i ser gener et veus coronant La Bonaigua.

De nou aquell gust de sang a la gola, aquelles 180 pulsacions, un pèl massa per sobre del llindar, no hauries d'apretar, de fet, no pots apretar, les cames t'aflaquen als 100 metres, rebufes, sort que tens un pinyó més gran, sempre n'hi ha un... però tu apretes, el desnivell positiu sempre t'ha demanat que apretis, i corones parpers, can bordoi, Tiana, la conreria, a tant com pots, a unes dignes 190, i et dius a tu mateix que això no pot ser, que 100km no et poden deixar sense força, perquè tot comença ara, i havies de fer plà, i la muntanya t'ha cridat.

I ja busques quins dies de la setmana podràs tornar a sortir, acumular aquells 1000 primers Km, i ja penses en que t'has de treure la llicència, la revisió mèdica, canviar les rodes, que resseques patinen a causa de la humitat del terra, untar la cadena un cop rentis la bici... i ja penses d'on treuràs el material per a la teva bicicleta nova, la que vols estrenar per setmana santa... i fas plans, i et veus de nou coronant el Portalet, tirant-te a tomba per la Bonaigua, escapant d'algun pilot, pedalant de nit en alguna marató, tocant el cel dels Dolomites... i busques els dies d'entre setmana que podràs sortir, perquè són els que et permetràn aconseguir noves fites, que no són altra cosa que repetir les fites que sempre has assolit.

"Pain is temporary, Pride is for ever" diu Ella, ho duu tatuat a cada peu, i mentre penses en aquells ulls que t'arremolinen t'adones que és veritat, a cada pedalada sents el dolor, va del peu fins al braç, passa per tot el cos, ara esquerra, ara dreta, tan sols el cap no pateix, per això la bicicleta aporta tant, perquè tens el cap lliure, mentre el teu infern particular et regala el dolor que duu al plaer, per pensar, per analitzar. Tens el cap clar i per això veus les coses clares, tot i l'esforç, el cap mai rep les consecüències, per això som ciclistes, perquè podem ser alhora persones.

A montgat una noia que espera l'autobús em somriu i em saluda... no li he dit res, tan sols he mirat el seu esguard amable i m'ha tornat més del que li he donat. despertem simpaties, igual que despertem envejes, perquè som lliures. Som ciclistes, som ocells, toquem el cel i caiem al terra, però mai ens hi arrosseguem, amb orgull, mirant a l'altura dels ulls.

I et passen pel cap aquells moments dels darrers 10 anys on has sabut què significava la llibertat de ser ciclista: El pas del Galibier, nevant, les 21 de l'Alpe d'Huez, les carreteres perfectes de Suïssa i les imperfectes de França, la Barcelona-Perpinyà i la Burdeus-París, els Turons de Flandes, les pujades impossibles de la Maratona, el fang del ciclocròs, la baixada a tomba oberta per la Bonaigua o pel Collformic, els darrers 15Km de Rocafort de Queralt, les curves de Viladrau, que les faries amb una bena als ulls... i t'adones que és veritat, el dolor és momentani, però un cop superat se t'ha gravat a foc tot allò que avui, a gener, vols tornar a començar, plè de ganes, decidit a fer-ho, en un exercici de planificació que feia anys que no feies.

Potser va sent hora de tornar-li a treure el suc, potser després de dos tandes de cross no massa positives, i una llarga temporada de carretera sense saber lligar dues satisfacciones seguides, aquest any es mereix quelcom més que un pedalar "sin ton ni son".

Sempre seràs un nen que pedala. Haurà caigut Osguiliath, però mai caurà la teva ciutat blanca de Gondor, avui ho has sabut de nou, potser ho havies oblidat, i dalt de la teva bici de sis temporades, la teva noia de 30 i pico, que encara fas servir, i no saps quin dia dels propers mesos deixarà de ser la teva companya per convertir-se en record mitològic, et sents millor que a cap altre lloc, perquè saps que ella forma part del teu Infern, i que mai dels mais t'ha fallat.

I a l'Infern, ara que fa fred, s'hi està calentó, sempre i quan miris a l'altura dels ulls, sempre i quan pensis que la línia continua de la carretera mai té final, sempre i quan et quedi alè, i mai abaixis el cap, i sàpigues el que vols, podràs estar a on sigui, encara que sigui el teu Infern particular, que sempre et quedarà un pinyó extra per posar i completar la pujada.

Gener de 2010.

3 comentaris:

JOSEP Mª PLA ha dit...

Osti Gubi, ets un 10. Ens fas disfrutar hasta fora de la carretera.
Salut

Unknown ha dit...

Ei gubi, sembla que facis ciclocross amb el temps i la carretera per endavant, m´alegro veure, t avui,,,t, anava a preguntar que feies en aquestes contrades i zona de maasais.
com t, he dit :aquest any també marmotte.
Busca la millor posició damunt de la bici, que jo m´estic retocant la bona posició per poder pedalar amb gasssss a la burra,no vull molèsties ni de genoll, ni pubis.
salut i bici

GaZ ha dit...

i tu jugaves al scalestris? qui ho diria! molt bó!