L'EROICA 2012

.
L'EROICA 2012

Un dels motius que l'any passat em va moure a trobar i restaurar la Colnago va ser poder fer l'Eroica, un repte que a priori, o almenys des del meu punt de vista d'aleshores, era a l'abast de pocs, tant per material com per dificultat pràctica, i no cal dir que per filosofia.

L’Eroica és una marxa cicloturista retro, a realizar amb bicicletes d’època. El model ha de ser anterior a 1987, amb cuadre d’hacer, manetes de canvi de palanqueta, frens amb el cable extern, pedals amb calapeu i Corretja. L’Objectiu és conservar el màxim d’elements originals, inclòs la vestimenta i l’equipament, l’alimentació i l’estil de pedaleig, i si no és així la intenció és acostar-s’hi al màxim. A vegades s’aconsegueix.

El resultat ha estat variat, o millor dit agredolç, i si bé a grans trets aquesta "gran festa del ciclisme clàssic" ha acomplert amb les expectatives, per altra banda m'ha deixat alguna que altra desilusió en forma de determinats aspectes que ni de bon tros han estat al nivell esperat (o exigit) a una prova amb tanta pompa i màrketing darrera.

WEB DE L’EROICA

RECORREGUT DEL GARMIN

LA PRÈVIA
Amb tots els deures fets en lo referent a material, i potser un pèl desentrenat en lo referent a estat físic, rebo la trucada de’n Manolo Tusinu, un apassionat pels pedals, que la setmana abans de sortir a Itàlia em regala una gorra. Era el component que em faltava, lògicament la vaig dur el dia de la prova. “ja que jo no hi podré anar, porta-la tu”. Crec que vaig estar a la altura de les expectatives de’n Manolo.

Havia fet algunes sortides llargues amb la Colnago, amb material antic però amb algunes comoditats modernes, com per exemple sabatilles amb automàtic i roba actual, és potser la manera de gaudir de la bicicleta ferragot sense patir-la massa, tot i que fer una volta de 100km sigui una odissea, comparat amb un cuadre de carboni i un 11 velocitats actual!

A darrera hora vaig descobrir a casa un pinyó Regina de 14-24, 6 velocitats pujant de 2 en 2, i el vaig muntar, podent així anar menys clavat amb el plat de 42 que monta la Colnago.

Tot formava part de les nostres vacances amb la Bàrbara, uns dies abans ja viatgem en Ferry cap a Italia, i la tarda anterior a la sortida arribem a Gaiole in Chianti. El procediment d’acreditació és ràpid, em sorprèn que ni em demanin la bici ni li facin cap control, sembla que la cosa estigui massificada, no aconsegueixo gaudir al nivell que esperava... el poble està envaït per ciclistes, bicicletes, paradetes i frikis en plena efervescència.

LA FIRA
Tot i que hi ha massa de tot, la qualitat existeix i amb calés hom podria acabar qualsevol restauració amb èxit. L’ambient està de festa. Moltes paradetes amb material en variat estat de conservació, hom pot trobar de tot, de de maillots fins a pastilles de frè usades, gent mirant, gent regatejant, bicicletes en venda, bicis de museu…

…molt bon ambient sens dubte, I com que és Italia i som ciclistes, una mica de famfarroneig i de fer el gallito, que encara que la marxa sigui participativa tots ensenyem cames, material i fem l’home.


LA PROVA
Aquí la crònica, o sigui lo que val la pena:

Amb sortida esglaonada entre les 5 i les 7 del matí (es feia clar a les 7 més o menys) i molt bona temperatura (maillot i manguitos, calça curta) passo per l’arc de sortida després de signar i rebre el primer segell al carnet de ruta. Són les 7, he apurat el dormir en un preciós hotel (rifugium) a una hora de Gaiole, perduts en la Toscana. Algú em mira de reüll la bici en una forma que crec que és la revisió oficial (o sigui, mira que porti cuadre d’acer, frens amb cable per fora i pedals de clip i corretja). El recorregut estarà marcat (no massa marcat, però no et pots perdre).

A les fosques durant un quarts d’hora, sobre asfalt, vaig rodant amb la emoció d’estar iniciant un somni gestat fa més d’un any. Tot arriba.

Igualment arriba el primer sterrato, un tram en pujada entre xiprers, que un cop coronat el turó davall amb prats de cereal a banda i banda. Finques toscanes als turons dels costats, la bicicleta saltant sobre les pedretes... la strada bianca no és un caminet de sauló, i la meva bicicleta no és cap btt... això acabarà sent un calvari, penso que me quiten lo bailao, mentre gaudeixo com un nen.

Empalmant una carretera amb una altra, els desnivells no són de més de 100m, com si estiguéssim pedalant pel vallès o el penedès però una mica més exagerat, turonet rera turonet, empalmant trams de 8 o 10 km ara asfalt, ara sorra. Es busquen carreteres secundàries, en una zona plenament rural, o millor dit rural-turística. La Toscana de matinada és un jardinet en efervescència que guanya color a mesura que minut rera minut la llum del matí et deixa veure arbres, turons, pobles i les pedres i sots del camí.

Rodant en cursa rebo felicitacions per la bici, i el meu maillot del Kas (amb les boles i el descolorit de lo vell que és) fa furor. La Colnago els agrada molt i me n’adono que molts porten material més senzill. Em començo a fixar en les bicis dels demés i certament es troven algunes joies, de bicicleta i de vestimenta. Rodo molta estona amb un avi italià que porta la seva bici i la vestimenta completa de quan era jove, fins i tot l’estil, amb el manillar molt avall i pedalant ajupit, és impecable. El fotografio. Rodo bona estona amb un parell de master 30 italians, anem al mateix ritme, dóna gust rodar de costat i rellevar-se, ja que tota l’estona vas realment sol, com si fós una ruta de btt enlloc de carretera.

Recordo un francès, també amb vestimenta i bici impecables, i un canadenc afincat a Italia que té totes les Colnago menys la Master, parlem una bona estona, es queda meravellat amb la historia de la bici, em felicita en un tò que noto molt sà, no se li veu enveja (aquesta gent és la que fa gran el ciclisme d’època, aquest valorar i no desitjar lo dels demés).

Recordo un parell de valents, amb bicicletes anteriors a 1930, un sol pinyó, empunyadures de fusta, seients rebregats, pantalons bombatxos de pana i jersei de llana arremangat (la temperatura a migdia superava els 25º) fent el recorregut llarg, pujant a peu aquelles enormes pendents, patint com una partera però mostrant orgull a cada pedalada.

Recordo un pobre valent al punt més allunyat del recorregut cridant, demanant desesperat un “tubolare per favore”, punxades totes les rodes, deixat de la mà de Déu. Algú l’ajudaria, segur, jo duia desmontables.

Sobre el Km 60 se separen els recorreguts llarg i curt, al final del dia te n’adones que amb el recorregut de 135km n’hi ha ben bé prou, però com que som uns insensats, un de cada 10 dels que anem tira pel llarg. A partir d’aquest punt la cosa es complica, ja que vas més sol, cada vegada més sol, i a més, en una preciosa i llarga recta de pujada gradualment més forta, amb inmensos xiprers a banda i banda, amb un ample de camí d’uns 6 metres, comença un dels dos trams més durs del recorregut, llarga pujada amb desnivells constants que em minarà les forces pel que resta de dia, no és un mur, és un port fet a base de murs!

Amb el convenciment ja que el plat de 34 és ideal per a la pràctica del ciclisme, i que les sabates amb calapeu et fan més mal que bé, empalmem amb una llarga baixada on es pot comprovar que una bici clàssica pot anar a més de 70 i no desballestar-se. Rodo una estona en plà i arribo al control de meitat de recorregut, Km 95 més o menys, sabent que a partir d’ara tot serà més feixuc. Tot i això el sol ha començat a brillar, i la Toscana agafa el color que un matí ennuvolat li havia robat per una estona.

Als controls, pà amb oli, embotit del país, pastissos de caire rural i ví en garrafa. L’aigua te l’agafes tu mateix de la font. Powerbar és com el General Armada: “ni está ni se le espera”. Un exèrcit de frikis malvestits, suats i empolsinats, amb els mitjons al garró, la gorra torta i el maillot revellit, seiem a la vorera, al parterre, i pensem que estem a mig camí i no ens podem tenir en peu.

Cuadrar el 20 per hora de mitja és una epopeia, esperar que la duresa afluixi una quimera. Arrenco la marxa per una nova strada bianca, ara serà una corrua de murs, els més curts però més durs, lo que m’espera.

Les “strade bianche” o també dits trams de “sterrato” són carreteres locals, algunes amb els seus punts quilomètrics i tot, on encara no s’ha asfaltat. Formen part de la xarxa de carreteres italiana, o sigui, no són camins ni pistes. Al nostre país tindriem les pistes forestals importants com a paralel. Amb un ample de més de 4 metres i el terra allisat, estàn fetes amb una primera capa de pedra grossa (algunes es veu l’empedrat de sota) recoberta per pedra picada més fina i sorra a l’estil sauló. El color blanc de la roca toscana els hi dóna el nom i quan estàn recent allisades s’hi pot rodar fàcilment.

No és aqueta la realitat, quan estàs pedalant a sobre d’elles t’adones que hi ha passat els tractors i les seves rodes han abombat el terreny, de manera que si agafes la rodera la bici tremola més que sobre els pavés de Bèlgica. Si vas pel costat agafes els sots, si vas pel mig has d’anar esquivant pedretes. Al no haver estat projectades per cap equip d’enginyers moderns, els desnivells superen fàcilment el 8%, i com que la Toscana és un turó rera l’altre, els desnivells abunden, tant pujant com baixant. Les famoses Strade Bianche acaben sent caminots de carro on una bici moderna acabaria amb la resistència del cul, mans i peus més curtits. Me cago en la meva colnago i en el déu que ho va parir tot, i tot i això tan sols poso peu a terra un moment, en l’enèssim pepino de pujada continuat, perquè ni les meves cames, ni els meus ronyons, ni el meu 42x24 em permeten mantenir l’equilibri.

Cabrejat amb mí mateix per haver posat el peu a terra retorna el plà, em fan una foto d’aquelles que potser compraré on-line (als anys 80 la fotografia era digital i la compraves per internet, jejej, el fotògraf hauria de revelar el negatiu i enviar-t’ho per correu ordinari, per ser lògic, no?) entro en un curt tram d’asfalt menjant cuatre figues seques que duc al maillot i descanso esperant el proper tram de sorra i el proper control.

Sobre el Km 160 un nou control, ens trobem amb els de la més curta i amb els del recorregut de 135, de nou molta gent a la carretera i moltes cares de fatiga, és realment una marxa heroica per a tots. Veure’ls amb les bicis brutes encara és més bonic. Fem un llarg tram d’asfaltat per una carretera que em recorda la banda de l’Anoia, pobla de claramunt, mediona, per exemple, passem a l’altura de Gaiole in Chianti i els de les curtes tiren cap allà. Els de la llarga en canvi iniciem un tram d’sterrato llarg i recte, amb una pujada suau d’un 3%, constant, uns 6 o 7 km que et matxaquen viu, el terreny té molts sots, i un ja no té esma per esquivar-los. La forquilla d’acer fa que et mengis cada pedreta, les mans no s’agafen al manillar, les corretges t’han deixat els peus com una pilota desinflada, tot i això la Toscana a la hora de la migdiada és preciosa, portes 9 hores i el teu seient Rolls és el teu pitjor enemic, pararies a desinflar les rodes, potser a 5 kg no punxaries i seria més fàcil el camí, però ni tens ganes de parar, t’has equivocat amb la pressió i ho admets, però no rectifiques. “aquí no para ni dios”.

Sents una ambulància allà al mig, et passa fent gran polseguera, després sentiràs a dir que hi va haver un infart fulminant. Pobre home.

Entres de nou a l’asfalt, al poble del darrera de Gaiole, i superes a dures penes el portet que separa les dues valls, et porten al punt més alt i d’allà davalles, per la darrera strada bianca, uns miseriosos 3km, empalmes de nou amb l’asfalt i seguint en baixada arribes a Gaiole. No series capaç de fer un quilòmetre més, tot i això ja no vas pensant que mai més tornaràs, ara ja penses en la propera edició, com encararàs els punts on avui has fallat.

L’Eroica t’ha guanyat i ho sabies. Has de ser més dur, de mans, de cames i de ronyons, de cul, ai, el cul! Però lo pitjor són els peus. El maillot fa aquella olor teva, per dir-ho suau, aquella olor de quilòmetres, la recordes de les brevets llargues, la vas dur amb tu durant 3 dies a la París Brest, i avui, amb tan sols 10 hores i 200km de no-res la retrobes. La teva olor és el que et fa concloure que la Eroica és massa dura, i que no la havies valorat com a tal.


OPINIÓ

DURESA: Excessiva duresa per a una prova ciclista de tipus excursionista tal i com te la venen. 4500 metres de desnivell en 200 km és un valor que poques marxes cicloturistes ténen, i menys tenint en compte la cota màxima i la mínima de la prova, i el fet que la pujada més llarga tingui uns 10km, o sigui, cap port de categoria especial ni res per l’estil.

15 trams de strada bianca, alguns amb 10 o 12 km de llargada, i desnivells de fins al 11%, en alguns casos dos o tres turons d’aquest estil seguits.

Baixades al mateix desnivell i sobre el mateix terreny, poca zona de plà per rodar i una cosa que no tenim en compte: la sortida és esglaonada, és a dir que no hi ha pelotons, o sigui, els 200km són 200km sol, com a molt un grup de 20 que es trencarà a la propera strada bianca.

En una frase: el recorregut ja és molt difícil amb una bicicleta actual, monocasc de carboni amb 50-34 i amb 11 velocitats i pinyó de 27, amb calçat de sola de carboni i frens moderns, amb seient, manillar i disseny de cuadre ergonòmics... imagineu amb una bici de 30 anys!

El saldo resultant de la duresa es podrà llegir a la opinió sobre Rigor Històric de més avall.


MASSIFICACIÓ: lògicament l’excés de màrketing i la pompa acaben portant inscrits a milers, i com que el rollo Toscana tira molt, doncs hi ha molta solicitut per anar-hi. El problema serà el mateix que en qualsevol prova ciclista on la massificació no es porti ben portada, i com que d’aquestes proves de masses tan sols n’hi ha una que ho porti bé (la Maratona Dolomitica), el resultat no cal explicar-lo, tots al bulto i señores vayan pasandooooo.

El resultat és molt ianqui de vacances, molt urban-style, rollo dissenyador gràfic amb tunejada perroflauta i molt ciclista turista … i a la vegada molt “it’s not my bike, i borrowed from a friend (from an uncle en tot cas)”

POC RIGOR HISTÒRIC: lògicament el que s’espera d’una trovada de tant calibre és veure coses espatarrants… doncs al final se’n troben, com els escasos ceps que troves enmig d’un bosc plè de rovellons de cabra i amanites

Tampoc els organitzadors ajuden a conservar el rigor, i al contrari del que estem acostumats quan anem a trobades com la de Monreal o la Pedals de Clip, ni se’t mirem la bici, ni els importa si la tens impecable, o almenys d’acord a una época.

Llavors el que es veu és gent amb una bici dels 80 i amb vestimenta dels 60, o amb rodes shimano amb nucli de cassette o demés components moderns del tot, sabatilles John luck, cascos Giro… en fí, un desastre, d’aquí la alegria (i algunes fotos ho remarquen) que tens quan trobes algú que cuadra material, vestimenta i estil.

El més preocupant és que el rigor històric se’l carrega el mateix recorregut, o el reglament, que et permet variar el pinyó de la bici i adaptar certes coses modernes, com per exemple plats o pneumàtics.

Així doncs, ni pensar-ho de mantenir el 42-52 o el pinyó de 24, per pujar aquells pepinos caldrà fer trampes (permeses).

La meva elecció per aquest 2012 va ser un pinyó 14-24 (6vel) model Regina CX i el 42-52 de sèrie de Campagnolo, a la vegada vaig usar llandes de coberta desmontable amb pneumàtic de 700x28, a 7kg de pressió.

De cara a la propera edició mantindré el rigor històric en la façana, posant un modern (i inexplicable) plat de 39 enlloc del 42, i estaré intranquil tota la prova per no acomplir amb lo que toca.

Tota la bicicleta i la vestimenta que duia havien sigut meus de jovenet o estaven datats entre 1984 i 1988, o bé de tipus reproducció exacta, exceptuant una cadena i pneumàtics moderns, un aro Mavic Sup (ja està corregit) i un culot Gore. Vaig sortir sense guants al no tenir-ne d’antics i vaig evitar colocar llum a la bici al considerar que als 80 no hi havia leds. El Garmin el duia a la butxaca... al final no era necessari apurar tant... però almenys jo no em pasava la autenticitat pel forro.

Fins aqui la parrafada, les fotos vénen en una nova entrada que faré.

BARCELONA PERPINYÀ BARCELONA 2012

24h16’… EL DIA MÉS LLARG

Seguint la litúrgia habitual de les BPB, el divendres al vespre, aquesta vegada ben a les nou en punt, em presento al Velòdrom per a recollir el dorsal i verificar la bicicleta. La sortida serà aquest cop esglaonada, sense cap cinta ni cap chupinasso, a les 6 del matí del dissabte.

BARCELONA

Igualment sortim a les 6.15, un pèl de cua per segellar, som molts, més de 140 valents de vàries edats i nivells, alguns fins i tot faràn per primer cop una 600. La sortida, pels carrers de darrera del velòdrom, empalmant un barri de casetes amb la carretera de la flor de maig, i d'allà cap a cerdanyola pel cementiri de collserola.

Un rosari de corredors, sense cap grup de sortida, als que vaig encalçant. Algú tira més valent que jo i els deixo anar fent, tot i això sortint de Montcada agafo el meu propi ritme i vaig avançant. Prefereixo que sembli que estic corrent (a ulls d'altri) que no pas anar a un xip més lent (envers mí mateix). de fet tinc claríssima la estratègia: aniré al meu rotllo, a la meva puta bola, i si algú va al meu costat serà considerat una coincidència. A París vaig aprendre que així era com funcionava el meu cos, i aquesta vegada tinc un objectiu, les 24hores, i el vull aconseguir.

Fa fresca però s'endevina calor, i sobretot humitat. enganxosa la roba, lluentes les cames, ja espero arribar a Ripoll per la dutxa, dins de 400km!

Pugem la carretera del Masnou amb un grup de Navarresos i el Julià del 02, a la baixada prenem la Nacional 2 i cap a Perpinyà falta gent. Sembla allò d'anar a veure la peli del Ultimo Tango en París que feien els avis i oncles amb el sis-cents!

Vent de popa, trenta i bastants per hora de ritme de creuer, ens agafa grup per darrera, i més gent, i fem el que no es volia fer amb allò de la sortida esglaonada: Un pelotonaco.

LLORET
Arribem a Lloret com bons germans, amb uns 35 de mitja, i ens trobem amb el control tancat. Rifi-rafe amb els organitzadors, paraules de variada índole i malsonància, obertura prematura de control (tot i que havent d'esperar gairebé mitja hora) i per fí rodo sense grup, carretera de Tossa, començant els puja-baixa tant típics de les carreteres catalanes.

Estava fins als ous de tanta Nacional.

(nota a part:)
SOBRE EL CONTROL DE LLORET
Quedi clar que el sotassignant està d'acord en que si hi ha un horari, aquest s'ha d'acomplir.
Tot i aixo:
Si són una cincuantena llarga els ciclistes que arriben mitja hora abans de l'obertura del control, significa que alguna cosa no s'ha calculat bé.
Lo normal seria que si els primers tres o cuatre córren massa i s'avancen s'hagin d'esperar.
Tot i això, seixanta ciclistes no han "corregut massa", simplement han anat fent.
És en aquest moment on enlloc de mantenir-se en que el problema és dels ciclistes el que s'hauria d'haver fet és admetre l'excepcionalitat del fet, recalcular i simplement obrir, ja que si bé 3 o 4 ciclistes es poden equivocar, més de 40 n'estem segurs que no.
I el vent de cua no en té cap culpa, qualsevol ciclista entrenat per suportar una BPB fa 90 km ben plans a més de 30 de mitja.
que, mirat d'una altra banda, i tenint en compte que ens cauria la nit tard o d'hora, el fet de guanyar 20 minuts pedalant enlloc d'haver de matar el temps esperant hauria estat un detallàs.

Fins al control d'Amélie les bains, Km 288, no vaig arribar després de la obertura. s'obria a les 16.44 i vaig segellar a les 17.04. Els 3 primers controls, o sigui, la primera terça, es van fer amb arribada prematura. és un comentari.
(final de la nota a part, deixo de queixar-me)

Sortint de Platja d’Aro hauríem d’embocar Calonge i La Ganga, però una cursa automovilística desconeguda pels organitzadors ens agafa desprevinguts, encara que de refiló. Amb prou diligència una de les furgonetes d’enllaç de la Federació ens fa girar cua al mateix peu de port i se situa a la rotonda de St Antoni de Calonge per a anar desviant els ciclistes cap a la carretera general (la de 2 carrils) de Palafrugell i La bisbal. D’allà empalmem amb les boniques carreteres secundàries d’entre La Bisbal i Torroella per on ens portava el recorregut predissenyat.

Estem tenint sort que el vent bufa, però enlloc de la Tramuntana habitual avui vé de mar, i anem cap a l’interior, o sigui que entre que el grup és gran, que hem agafat la carretera general i el vent de cua en molts casos, ràpidament ens mengem la pèrdua de temps que ens ha suposat la reculada de la Ganga i de pasada retardem la fatiga previsible per anar acumulant kilòmetres i hores.

TORROELLA
L’entrada al control de Torroella es fa en un bon grup, com era d’esperar, i també com era d’esperar cada ú comença a tirar pel seu compte. Algú para a menjar, algú segella, pixa i tira, i algú, com servidor, fa mig i mig.

Sortint de Torroella fem un grupet ben bonic amb la gent de Navarra, en Joel Laguna, en Miquel Gonzalez i en Julià del cicles 02, i en Salvador i en Joan del Bikeromanes. Seguim anant agrupats però a mesura que avancen els repetxons i les carreteretes queda clar que cada ú acabarà anant a la seva bola.

Ens partim de grupets més petits. Segueix en gran mesura el vent de cua i encara que estem baixant el ritme es van notant les 8 hores de marxa i tot plegat.

L’Empordà és espectacular, no hi ha paraules per agraïr a qui ha dissenyat el recorregut per aquell collons de carreteres estretes la gran tria que ha fet, esquivant nacionals i avorrides voravies.

PERELADA
La calor ha fet efecte però encara no ho sabem. Parem un quart d’hora a menjar ben menjats mentre esperem a que obrin segells. Segellem i sortim, aquest cop 2 Miquels i dos Julis, ja que se’ns uneix en Juli de l’Altafulla.

Han anat arribant altres participants que es queden a fer parada. Dins de poc entrarem a França, acaba la Marxa, comença la Brevet.

El tram de Perelada a Amelie les Bains és el més llarg del dia, l’acabarem amb més pundonor que cap altra cosa, i Amelie será tal i com ens esperàvem, un punt crucial per saber si hem mort o hem ressucitat.

En no res se’ns presenta la primera xungada de la BPB 2012, el coll de Banyuls és un camí fronterer asfaltat de manera més o menys galdosa. Asfalt bò amb bonics percentatges per la banda espanyola, asfalt indecent per la banda francesa. A dalt al coll veiem el Fouad, de l’Arsenal, que acompanyava a l’Héctor Abad al capdavant de la Brevet. A prop de Banyuls l’encalcem, enrampat i deshidratat. Ànims creuats i sensació que es recupararà.

Entrem a França, deixem Espanya, no ens movem de Catalunya. Vès per on.

AMELIE LES BAINS
Amb desnivell sempre positiu, vent de cara, asfalt tipus crocanti, calor del migdia, avorriment i semideshorna, cuatre ànimes en pena es presenten al control d’Amelie les Bains. Parada important, menjada important, i cagarada important.

Ens ho prenem amb calma mentre una bona colla de senyors i senyores ens atenen amb cura i es moren per parlar-nos en català. Hi ha mandonguilles. La gent d’aquest control de la BPB és coneguda per la seva amabilitat. Arriben i se’n van un dels Navarresos i en Fouad, en Juli de l’Altafulla decideix resucitar un pèl més tard que nosaltres i s’espera a la resta de navarresos. En Miquel i en Julià m’esperen a que cagui i sortim tots tres a caçar el Coll d’Ares.

Plat petit i calma tensa per anar a buscar Prats de Molló. Ares són 14km des d’allà, però l’aproximació és llarga i pica amunt. Ares és un port de Tour i encarar-lo amb 330km és insultantment atrevit.

Definitivament és un port tour. Al primer terç en Miquel entra en crisi i afluixa el ritme, jo em quedo un pèl retrassat de manera que no ens perdi de vista, però a falta de 6 per coronar, quan arriba el descansillo, ens hem separat definitivament. Com que tinc la intenció de parada llarga a Ripoll, i no pensó trencar el meu plan, tiro cap amunt. Atrapem al navarrès i al Fouad just a dalt el Coll, en Julià para a posar-se abric mentre que amb en Fouad encarem baixada i plans posteriors en direcció a St Joan de les Abadesses i Ripoll

RIPOLL
El tram fins a Ripoll té tan sols una pujada i una baixada, és conceptualment simple i avorrit… però collons com costa!

Parada llarga a Ripoll, a on trobo la bossa amb la muda neta, la roba de nit, els llums i demés material. Dutxa de mitja hora, cremeta al culet, doble ració de pasta i em disposo a engegar. De nou han arribat més ciclistes i han tirat endavant, però jo he descansat de manera mágica.

En Julià decideix plegar en aquest punt. En Miquel em demana que l’esperi. Ha trencat un radi de la roda de darrera i el recanvi que li deixa en Julià té un pinyó menys. Se li farà més difícil tot plegat, tindrà més mèrit.

Entra la nit sortint de Ripoll. Amb en Miquel ja hem decidit acabar junts. Segueixo segons les meves previsions.

ST ESTEVE DE’N BAS
Canes i baixada. Entrant a Olot ens increpen uns energumens alcoholitzats, diuen que hem d'anar pel carril bici! El tram és curt i entrem al control de st Esteve de’n Bas més sencers que no pas altra cosa.

Em sento fresc i m’entra una mica d’eufòria, queden menys de 200km i tan sols faltarà acabar. Hi ha ganes, la previsió va cuadrada i el terreny que queda és conegut de pe a pa.

Condreu i Cantonigròs són més llargs del que sembla, i un cop a la Plana, entre Roda de Ter i Folgueroles se’ns fa llarg. Ara la crisi la tinc jo, tot i que la parada al control tornarà a ser un bàlsam.

FOLGUEROLES
Hem deixat al Navarrès a mitja pujada i a en Fouad a mitja baixada. A partir d’ara tan sols anirem sols.

Em trobo en Jordi Tió a Folgueroles, al Noi de Cantoni, a la gent del Cx Osona. Ténen café de debò i et dónen panetone. La rebuda és molt gratificant i gairebé pels ànims que ens dónen valdrà la pena esforçar-se i acabar amb ganes.

En fouad entra a poc de nosaltres i automàticament demana per dormir. La seva primera 600 l’acabarà amb bona nota. Nosaltres, ben a les fosques, sortim a caçar la Pullosa.

Coronem la pullosa en un estat perversament delicat, però mantenint el tipus, no ens fa tanta por aquest tram com el darrer, amb els gairebé 80km de Calders fins a Barcelona, per això no accelerem més de lo sensat. Sembla que amb en Miquel ens entenem a la perfecció, sabem regular-nos i ho portem fent des d’abans de fer-se fosc, potser fins i tot des que vam sortir d’Amelie.

A Moià, un individu jove en estat post-embríac se’ns posa a aplaudir mentre ens veu passar: “vosaltres sí que els teniu cuadrats!”

Aquesta és la clau, rodar en parella, sol o en grup sense empènyer, creient-te que estàs més cansat de lo que realment és, i alhora sense afluixar en la tensió de cada pedalada, a un 70-80% de lo que podries estar apretant. A les pujades posar ritme constant, que pot ser ràpid, i a les baixades i als plans, córrer sense pressa. Anar a la idea.

Anant a la idea ens mengem els 15 o 17 km que van de Collsuspina a Calders, és lo bò d’aquest recorregut, grans pujades, però acompanyades de grans baixades. Entrem a Calders bastant descomprimits, i me n’adono que als darrers 4 controls hi he arribat bastant sencer.

CALDERS
Entrem al control dos o tres minuts abans del temps desitjat, amb aquesta parada i sabent lo que falta, ara ja sé que no arribo amb 24h però em passaré de poc. Com que no vull fondre’m, que no val la pena, anirem fent, a veure què en trec de bò.

Bona gent al control, beguda i menjar (que se’m posarà malament a Lligabosses), parem lo just i arrenquem. Ara sí que fa fred, o almenys en tenim. Els 14 graus es mantenen.

No hi ha rastre de la gent que ens venia darrere, creiem que hem tret bastant espai, és lo bò de ser pocs, anar compenetrats i pedalar i aturar-se anant a la idea. No hem fet pas cap cursa, simplement hen anat tirant. Amb en Miquel acabem deduïnt que és com una parella de dobles de tennis, xerrem, ens ajudem sense haver-ho de demanar, ens regulem, i en cap moment cap dels dos ha demanat a l’altre que afluixi.

BARCELONA
Passar per Castellar i no tirar recte cap a casa té collons, com passar per Sentmenat, però lo pitjor será estar a Santiga i haver de tirar cap a Ripollet. Estant a 2km de casa millor no pensar-hi.

El repetxó de santiga no hi era la semana abans, l’han fet de nou, oi?

Lo de fer el Forat del Vent per entrar a Barcelona tampoc té nom, per sort estaba previst i tot i que morim de nou, aquesta vegada els dos de cop, coronem comptant cada metre que avancem i ens deixem caure, per esma, en direcció al Velòdrom.

És el millor final, entrar a Barcelona per la muntanya, amb el silenci de tota una nit, el soroll de les nostres pedalades i els primers ocells del matí piulant. Avui farà sol, però em passaré el dia al llit.
VALORACIÓ FINAL
Vint i cuatre hores i un quart és més llarg d’un dia, certament es pot resumir així, buscant el joc de paraules a una fugida endavant maquillada en forma d’objectiu principal d’una temporada 2012 que sense aquest èxit (i sense aquella Remences a tot drap, tot sigui dit) hauria estat un suma y sigue, i en canvi serà recordada.

La BPB2012 venia en forma de possibilitat de treure’m l’espina de la 2010, una edició on les coses van anar més aviat girades. Tot i que l’aproximació a aquesta BPB ha estat més aviat accidentada, i un no ha pogut acomplir el plan que havia establert, l’ordre dels aconteixements i la mateixa prova en sí han estat com una facilitat rera l’altra, com si els astres es conjuguéssin per a que les coses sortíssin bé. Així doncs, i en referència a fa dos anys, tenim una Rutes del Montseny on tot ha estat igual (un mal dia), i una Remences, una Bonaigua i una BPB on les coses han estat diametralment diferents. Donat que la temporada 2011, a causa de la fractura de braç i la París Brest, s’ha de considerar a part, la comparació amb el 2010 està sent molt favorable per enguany, i les sensacions a sobre la bicicleta són les dels anys 2007 i 2008, els millor recordats, per tant, no ens podem queixar.

No queden objectius per enguany. Alguna proposta?

amb el Senyor Porta, ben fresquet sortint del llit, i amb l'Héctor i en Miquel, a puntet d'anar a dormir, després d'una nit de farra de la bona!

LINKS XULIS:
http://hectorabadbcn.blogspot.com.es/2012/06/bpb2012.html

http://bpb2012.blogspot.com.es/p/compartir.html

MÉS INFO SOBRE ELS PROTAGONISTES:

Trophée de l'Oisans 2010. 10 anys que ho volia fer.

.

DIA ZERO 0 EL VIATGE D'ANADA

D'hora pel matí em passen a buscar el Jordi Rubio i en Josep Enric per casa, ells pugen de Reus, i tot animats carretara i manta fins a Bourg d'Oisans, al peu i al centre de tot el que serà el nostre món durant una setmana, un somni de vacances que feia 10 anys, des de la meva primera i èpica Marmotte, que volia fer.

Arribem directes a Vaujany, a la vall del costat de l'Alpe d'Huez, una mica més tronada encara que igualment preparada per la vida alpina moderna.

El poble de Vaujany és bonic, sol, posat en replans guanyats a la muntanya i sense massa casetes noves, encara que molt ben abillat i incorporat a la muntanya. Enganya, ja que un centre comercial de botiguetes i tres remontadors, amén d'unes escales mecàniques que porten amunt i avall del poble, modernitzen una part de muntanya que amagada de la part d'Huez és sens dubte molt més autèntica i rústica.

De dia algun turista, algun ciclista, paletes treballant a 3 o 4 cases i una mica de vida a bars i botigues, canten les merles i els gaigs, igual que al vell Montseny. De nit el silenci més absolut, trencat per la remor d'una inmensa cascada que es despenja a la muntanya de davant durant uns 500 metres de caiguda lliure, i que no para. Tot passejant pel poble, abans de dormir, em creuo amb una guineu a mig poble. Fuig però em dona temps a adonar-me que és més alta i llarga que les catalanes, voltava tan tranquila pel carrer.

A partir de dijous molta gent, es nota la Marmotte i això s'omple de cotxes i gent, lògicament espanyols també, i ho notem pel tò de veu i per un detall del tot lògic: cotxes aparcats al lloc de minusvàlid, als guals, als llocs défense d'entrer... nosaltres ja estavem adaptats al clima, encara que ara ens sentim una mica més a casa, se sent riure, cridar i sobretot fanfarronejar sobre què i com faràn a tal o cual port.

DIA 1. LA VAUJANY

No és una cursa qualsevol, muntanya a tope durant 170 km a plè sol, un enorme començament per a una setmana que es preveia com a mínim cansadeta, però no anàvem a passejar!

o sigui que sortim a toc de pito i a rebentar fins al peu de l'Alpe du Grand Serre, un puertaco d'impressió, llarg com un dia sense pà, que em fa recordar que aquí, els desnivells són importants i pujar a 15 per hora no és tan greu. Els de davant marxen, en Juanes tira amb ells, i a dalt fem un grup d'una trentena amb molts ciclistes que aniré trobant tota la setmana.

Baixada desigual i plà fins al peu de Col d'Ornon, suau encara que a gran ritme. Molta calor, de la que aixafa, i baixada a gran ritme fins a la recta d'Oisans, trencant en direcció a Allemont per atacar l'Alpe per la vessant del Villard Reculas, un port duríssim molt semblant a La Rabassa. Replà a mitja altura fins a Huez i agafem l'Alpe per la curva 6, fins la 4 i entrar a l'Estació de Alpe per l'entrada dels cotxes, continuant per la porta de darrera: el Col de Sarenne que s'enfila fins als 1900m per una carretera totalment rebentada. coronar amb dificultat i llençar-se cap a la caretera de Bourg d'Oisans, passant-lo de llarg i tornant a Allemont, passant de llarg la presa fins al peu de Vaujany, per pujar la trampa mortal que a les 14h eren els 5km al 11% que portaven a meta.

Final en alt sense ser persona, ni esma ni res, i dutxa ben guanyada ben a prop de meta, que per algo havíem buscat apartament allà a propet!

DIA 2. LUITEL-CHAMROUSSE

Dilluns de rebenton de cames, comencen les vacances amb jornada d'excursió. Baixem amb cotxe fins Gavet, a la general que duu a Grenoble, i al mateix poble on trencava la cursa cap a l'Alpe du Grand Serre, nosaltres agafem a la dreta, per una carretera inexplorada que desemboca a la famosa pujada a Chamrousse. Estem descobrint el Luitel, un duríssim i emboscat coll que duu a una reserva natural, el Lac de Luitel, uns 10km més amunt. Pendents del 10 al 13 i rampes i recurves inesperades. No sortim del bosc fins arribar a l'esplanada del llac, dos km plans i empalmem als darrers 6km de la caretera que puja a Chamrousse, semblant a una Molina o un Port del Comte, i que ens sembla una autopista.

Més suau, coronem fàcil i anem a parar a l'únic restaurant obert, on ens acullen de meravella i ens posen un plat du jour fabulós: bistecorro que surt pels costats.

A dins de bar descobreixo la portada del Diari l'Équipe del moment que Poulidor i Anquetil es juguen el Tour al Puy de Dome, la portada del mateix moment que el poster que l'Oncle Joanet em va donar, i que tinc penjat a casa. Un cercle que es tanca.

Al final del dia 45km i un Chamrousse per la vessant pirata, que sempre coincideix amb la millor, menys transitada i més freak, cosa que serà tònica dominant en les nostres vacances de "découverte"

DIA 3. IZOARD

Dimarts el dia comença relativament d'hora i amb el cotxe de nou, avui descobrirem un mític de nom Izoard i el Sol llueix de nou, tres de tres "pour le moment". Carreguem el cotxe i pel Lautaret cap a Briançon. La Meige al costat i recordar la enooorme baixada del Galibier que ens espera dissabte. Recordo estar 1:20 hores baixant un port, ara ho fem de pujada. Cues per obres i mil bromes quan de sobte me n'adono que m'he deixat les sabates de la bici a l'apartament!

A tres pobles de Briançon parem a una botiga de bicis, no ténen sabates però sí que ténen pedals normals, amb lo que em faré el dia amb les Bambes, lo que a Reus en diuen "Kets". Baixem cap a Briançon i veiem el final d'etapa de Tours i Giros, una rampota espectacular a mig poble! Tirem cap a Izoard, 23Km els primers dels quals són de lo més avorrit. Pansit per culpa de les bambes vaig tirant, les cames em van encara que estiro més la cama, lògicament no hi ha la cala de gruix. Pedalo malament.

Cap al km 13 de pujada la cosa s'anima, la carretera deixa de semblar una nacional insípida i dos poblets envoltats de prats enfilen l'asfalt, comença el port de veritat, entrem a un bosc de pins i arriben les revoltes, recargolades tant que em recorden la baixada del Giau als Dolomites. Remunto el bosc i comença la muntanya pelada, en no res estic a la Lluna, a 3km del port solament hi ha pedra i terra, asfalt perfecte, animo la pedalada, passo el xalet Napoleon i a 1km de dalt apreto les dents, supero l'Izoard amb bambes.

Tornem a Briançon i ens casquem un MacDolars amb menú complet de big mac avec de les frites plus grand, ah, i mac naguets també, que nosaltres podem menjar guarrades! Queda el col de Granon, que jo faré amb el cotxe ja que estic fins a la polla de les bambes. Sort pel Robert, el Jordi i en Josep Enric, reben pluja i fred a mig port però de forma agraïda, saben que els recullen a dalt.

Pluja tormentosa durant tota la tarda, arribem tard i molls a Vaujany, a sopar i dormir que demà hi ha cursa, encara que ja adaptat, tinc molt bones sensacions.

DIA 4. PRIX DES ROUSSES
Dimecres és el dia de la segona de les curses del Trophée de l'Oisans. Una autèntica cursa de masters a toc de pito, 40 km que el primer farà en tan sols 1:37 hores, i això que és final en alt. A la sortida a Bourg d'Oisans, a la cruïla de l'Alpe hi ha alguns guiris vacacionals, al nostre estil, i molts per no dir bastants corredorets, molta pata xula escalfant a la recta abans de la cursa 21. Sol solet, cuatre de cuatre, i torrada a la vista amb el bat que cau.

A les 9.10 sortim, en parrilla i d'un en un, una sortida cada 2 o 3 segons, lo just per no apilar-nos ni per arrencar perillosament tots a bloc. En Jordi ha sortit un minutet abans que jo, i potser han tirat uns 40 o 50 tios quan arrenco, amb en Josep Enric i en Robert (Juanes, perquè va amb el dorsal del Lluís, jeje) que em segueixen. Em dóna temps a començar l'Alpe amb el plat, per passar al 34/16, el 17, i amb el 19 i manxant donar-li la benvinguda a l'Alpe al JE, que avui es batejava com a ciclista (dissabte amb el Galibier es confirmarà, si déu vol).

Curva 21 amb el 21, assegut, i enfilant cap a la 20, dret, encara no m'assec a la bici, mentre tan sols sento la meva respiració, tan forta com en una arrencada d'una cursa de cross. Tinc força a les cames i arrenco enganxines a tort i a dret. En tota la cursa tan sols em superaràn dos tios, ara bé, a quin ritme!

Curva 19, 18 i 17, totes seguides, el número decreix ràpidament mentre he colocat ja el 34/23 i m'assec, buscant la corda fluixa que et permet anar al màxim sense caure en el defalliment. Sembla com si fós a casa meva, conec cada racó d'aquesta pujada, la Escala cap al Cel dels Zeppelin, i tan sols és la 5ª vegada que la pujo.

La Garde, descansillo i tornem al 19, compaginant anar de peu amb seure, arribo al Jordi que estava realment rodant molt bé, i passem com 5 minuts sense dir-nos res, se'ns ajunta un iaio-que-tira i em pico, assegut canvio el ritme i provoco un dany colateral, en Jordi es queda encara que sé que no es rendirà, és el que té ser apassionat.

El ciclisme és un esport de paciència i m'ho agafo al peu de la lletra, crec que estic fent un bon Alpe d'Huez. Ja no em sento respirar i mantinc les 170 pulsacions, a fartlek... curva 6, 5 i 4, poble d'Huez, torno a canviar el ritme cap a la 3 i deixo enrera qui em seguia, passo pel cartell de pantani i miro al cel, em persigno, i tiro cap als darrers 3 de pujada. Curva 2, ens saludem amb en Jordi que roda a uns 200m meus, curva 1 i la rampa del "tonto de l'Alpe", aquell que va tombar Guerini, i entro a les cases, descansillo i túnel, no poso plat però rodo fort, una "ese" pel poble i entro a la rotonda abans de l'arribada de la Marmotte: 55 minuts, 20 menys que el meu millor registre a l'Alpe. Plat i enfilo cap avall.

Baixar per darrera cap a la curva 4, la 5 i al poble d'Huez entrar a les cases i agafar la carretereta del balcó dels Rousses que porta a Villard Reculas. A plat i curvejant amb el precipici a l'esquerra. Passar el Reculas i tirar avall pel puertaco que diumenge ens va matar de pujada, Allemont i plà cap a l'inici de Vaujany.

Vaujany és dur i avui ho veig, encara que pujo molt fort en comparació amb diumenge. Ja me'l sé, no hi ha descansos (potser un planet de 20 metres oi?). Pujo de nou a la corda fluixa però em mantinc, les forces van fallant, passo pel poble i falten 2km més, poble de dalt i descansillo, i tot sortint una terrorífica rampa final amb tota la traca. Al final surten 1:58 hores i la sensació que li he agafat la mida a aquest cony de muntanyes. Priceless!

A final de cursa tinc el primer i el segon master50 a darrera meu, just a 20 i 100 metres, ja ho dèiem... els iaios-que-tiren solen anar com nosaltres, estiguem a on estem!

El Jordi m'anima a seguir carretera amunt, i després d'unes cocacoles a la línia d'arribada, xerrant amb els nadius i amb els holandesos errants, decidim fer el contrari que tot cristo, i mentre Bert Deker i altres pataxules van cap al cotxe, nosaltres tirem cap al sentit contrari, perquè hi ha quelcom que ens crida més que un massatge i un tappering fins dissabte... es diu Sabot, és a tan sols 7km d'on som i més enllà no hi ha carretera... potser el Cel

És el que té ser apassionat, al final et casques 15 km de més i descobreixes un port que al Tour no el fan perquè són uns nenes, el conjunt Allemont-Vaujany amb final en alt a Sabot, 13 km sense cap descans, pendents del 12% al 9%, carretera estreta i desèrtica els darrers 8km... amb tots els respectes per l'Alpe, però la muntanya del costat (igual que era la Sarenne fa tres dies) són alps de veritat, res de parkings de supermarché, villages fleurís, gîtes de france ni casetes de fusta amb jardinet...
...perquè fer una curva amb paviment de merda de vaca és ciclisme, i lo demés són tonteries (regardez photo)

Ara queda la cita amb el Diable, fins llavors tot serà esperar (Racing is life, all that happens before and after is just waiting).

DIA 5. VILLARD NOTRE DAME I AURIS EN OISANS
Dijous era un dia de tappering, encara que al final hem fet dos sectors, matinal i de tarda, això sí, sense anar més lluny de 15km de Bourg d'Oisans, però hi havia xitxa:

Matinal de port inexplorat cap a Villard Notre Dame, una pujada preciosa per una carretera de bosc humit que surt del mateix Bourg, cantó dret de la carretera de Briançon. Pendents del 9 i 10 mantingudes durant uns 10km fins al poble en una carretera estreta que tallada al penyasegat tenia fins i tos 4 o 5 túnels baixets, estrets i sense iluminar, el més llarg totalment a les fosques i amb dues curves. El bosc s'ha anat despejant fins al poble, on la carretera ha empitjorat per moments per travessar una collada cap a Villard Raimond pel Solude, darrers 2km de pujada per pista forestal amb espectacular rampota final. Bourg d'Oisans als nostres peus i l'Alpe d'Huez a tir de pedra, a l'altra banda de la vall. Baixada cap a la carretera d'Ornon fins La Paute i de nou Bourg. Uns 35km.

Dinar el plat du jour a Bourg i agafar de nou les bicis pel segon sector del dia. Anem en Jordi i jo tan sols, i en plè festival d'eufòria ens fotem a pujar l'Alpe fent-nos passar per italians. Fem les primeres revoltes fins La Garde i trenquem a la dreta per la carretera també estreta que duu a Auris en Oisans. Exactament la inversa de la ruta del matí, un port estret, d'asfalt crocanti i algun tunelet, que s'enfila pel penyasegat esquerre de la carretera de Briançon i que té com 4 km de balconada totalment penjada a uns 300m d'altura. Cagarrutxes mirant cap a baix, pendent d'un 7 o 8 i uns 9km. Al final, baixada amb algun repetxó cap a la carretera general, a Le Freney, i tornada a Bourg d'Oisans per la general, en la direcció que la farem dissabte o la vam fer diumenge. 35km més, i ja toca descansar, que si no...

DIA 6. COPA I PURO
Divendres és el dia del purito i la copa, descans total abans del gran dia, amb el palillo entre els llavis (o bé la branqueta de romaní, que fa més de bosc) baixem a Allemont a donar tombs per la presa i voltants.

El resultat són uns 30km de plà a ritme capilar, plat petit i parant a pixar, amb algun que altre repetxó i un parell d'sprints finals per posar la patata a puesto. Ens trobem amb mil i un fatxendes que resulta que estàn fent el mateix que nosaltres, carretera amunt i avall, fent voltes com hamsters al poc tròs de plà que hi ha en aquell collons de país, que renoi com costa reunir 30km sense fer-te cap hors-catégorie.

A mig fer ens trobem amb la colla de la Pobla de Segur, lo pirata Tirapu i acólitos, i com a bons llatins fem gran sarau i cridòria amb profusió d'acudits de testosterona i demés catalanades habituals... evidentment ens fem passar per italians, ja que així ho volen francesos, belgues i holandesos quan senten parlar en català i en desconeixen el sò.

Mazacote pasta per dinar, crec recordar que una mica de migdiada, i tarda de palillo per dalt l'alpe mentre recollim dorsals i ensenyem cames a la competència. Arriben en Lluís Juanes i en Jordi Riu... la cosa va en sèrio.

DIA 7. LA MARMOTTE
La Cuina de l'Infern, la Obra Mestra del Diable i la Escala cap al Cel, la Marmotte o la Mare de totes les Marxes.

La trobareu en aquest link: http://culitoweb.blogspot.com/2010/07/la-marmotte-2010.html

194è de 5200 classificats i mil imatges a la retina, tots els companys en un gran nivell, en Juanes i en Riu, en Rubio molt content, i en Josep Enric i la seva progressió setmanal, convertit en ciclista amb nosaltres com a testimonis.

Baixant l'Alpe cap a buscar el cotxe descobrim l'autèntica Marmotte, a dues hores o més d'arribar nosaltres els 13km del que era una autopista cap al cel ara són la tomba de milers de ciclistes que lluiten, roda tocant roda, per una ombra, per una mica d'aigua, per no caure de costat. Queda definitivament clar que a 4 per hora una bicicleta encara manté l'equilibri. Queda definitivament clar que el Mite és aquesta Marmotte, no pas la nostra. Queda definitivament clar que tots aquells ciclistes, apassionats, afeccionats, han vingut de molt lluny i han pagat molts calés, i arribaràn a l'Alpe peti qui peti, encara que ells ja hagi petat. Un homenatge per ells!

DIA 8. LA GRIMPÉE DE L'ALPE

Bé, i com el que no vol la cosal i com a cuarta cursa de la setmana, sense recuperar-nos del cebellot de cervesa de la nit de celebració anterior, ens presentem a les 9h al peu de l'alpe per fer una darrera cronometrada a toc de pito, tonto l'últim, amb tot el que queda al pap. No hi ha comentaris, la tàctica garrapata, petant a la curva 21 i fent un alpe ni tan sols digne, però què collons, tirant de classe i arribant a dalt per degustar de nou un camembert com déu mana.

i TORNADA, llarga tornada cap a casa, amb extra de viatge degut a que els barcelonins decideixen passar-se els diumenges d'estiu fent cua per pagar religiosament els peatges de a7, a2, c32 i demés autopistes que de forma axial divideixen catalunya en platja i muntanya.

amb la satisfacció del deber cumplido i quedant 19è classificat al Trophée de l'Oisans, tot un èxit per a un rompe-chulos com el que us escriu.

quina és la propera??????

La Marmotte 2010

(aquesta crònica és part de l'entrada que en breu publicaré sobre una setmana a full, aquí no hi ha imatges, tan sols heu de llegir)

És un avantatge considerable tenir 4 marmottes a les teves espatlles i haver vist aquestes muntanyes de tots els colors durant una setmana sencera, gairebé parlo francès de la zona, encara que no pronuncio bé el número "u"... ells diuen "uyn" i jo dic "an" i no m'entenen (sic!)... tot i això, crec que sé ben bé el que haig de fer per sobreviure a la Obra Mestra del Diable: el Galibier.

El dia s'aixeca serè encara que fred, el meteofrance, que no falla, anuncia algun ruixat a partir de migdia, o sigui que decideixo mallot i culot, sense samarreta però amb manguitos i xalecu paravents. 5 del matí, fa molta son però em sento fort, sense mal de cames, i amb un canguelo important. Cagarada majestuosa, mallot a rebentar de barretes i gels i tota la litúrgia fisico-química d'una cita important.

6 del matí, aparquem a una cuneta a Allemont. Una Guineu aixafada al mig de l'asfalt, gent circulant amb bici, tots tiren cap a Bourg, nosaltres també. Desseguida ens avancem amb en Riu i anem fent via cap a la segona parrilla, la nostra, mentre Juanes, Rubio i en JE aniràn a la seva, que surt algo més tard. Entrant a Bourg en Riu es coneix un truco i passant per la vorera anem a parar just a davant de la nostra parrilla, ens hem mig colat. No hi ha lloc per pixar, mitja hora de peu dret, la penya no parla, són europeus, però bueno, tampoc es queixen. No fa fred i em trec el "xalecu", ben plegadet, no me'l posaré ni als 2600 metres, m'omple inútilment les butxaques però no podia sortir sense ell.

5 minuts tard (no són suïssos, obvi) els vips de davant (dorsal verd) surten, i desseguida nosaltres (dorsal groguenc). Apenes veuré dorsals negres o vermells, la marmotte és molt multitudinària i es fan grans separacions entre graelles. La recta de sortida de bourg cap allemont es fa a tota maneta, es vol arribar al cap de cursa, i just a peu de presa ens els trobem. Veig el Cap de la Marmotte i començaré el Glandon/Croix de Fer amb ells.

Tot i això agafo el meu ritme, insegur de les meves forces em passaré tota la cursa reservant. En Jordi Riu arrenca molt bé i se m'escapa, jo a la meva, pujo sempre envoltat de la mateixa gent, alguns coronarem hores més endavant l'Alpe. És la primera Marmotte que no adelanto ni m'adelanten, estic a on haig d'estar, la carretera està despejada, sense multituts, com una marxa de 500 ciclistes, tot està clar, inclús el cel, amb un sol que durant tota la pujada ens va escalfant.

Coronem Glandon amb 1:40, deixant la Croix de Fer a la dreta, es tracta d'un port de dos caps (com els dracs dels contes) que faig per primera vegada per la vessant Glandon (el recorreut clàssic és l'altre, tal i com diu el llibre "el alpe d'huez"). La baixada és neutralitzada, encara que jo baixo a la meva, o sigui, tant com puc, i tothom ho fa. Simplement no et compten el temps. Tot i això veig en directe el pinyot d'un holandès volador i a baix sento ambulàncies, la penya va a full.

Arribada la vall de la Maurienne el tema estarà en ajuntar-se i trobar uns relleus amb cara i ulls, cosa difícil, ja que tot cristo es fa el ronso i no entenen el català. Un friki de la vida es posa a davant tirant com un animal, ens tensa i espanta encara més al personal, pel que es veu tothom li té por a la Obra Mestra. Circulem per una nacional que va picant amunt, a uns 30 per hora, i ens apropem a un enorme grup (a on circula pel que després sabré en Jordi Riu), però quan ens hauriem d'entendre ens quedem parats, i en un català ben explícit els comunico la seva inutilitat per a muntar uns relleus mitjanament dignes i descansats per a tota la cuarentena que anem. Un altre flipao de la vida em diu "vai vai", com si jo fós un italià qualsevol, i jo que vaig, em poso al davant i a la meva bola, tot tranqui, se'm queden tots a darrera, amb pudor de calçotet cagat.

Sant Jean de Maurienne i trenquem a la dreta, un tunelet i de cop ens trobem iniciant "l'Innombrable", el grup es peta tot i que ningú apreta, jo el que menys, poso un pinyó més de lo que hauria de posar, digueu-me romàntic, però no em fa cap gràcia rebentar en un simple Télegraphe, tinc tot un Galibier per a mí solet allà dalt.

Passen els quilòmetres i la pujada es manté, algun que altre canvi de desnivell però a ritme vaig fent, recollint cadàvers de davant, passant-me algú per darrera, però no massa transit, estem on hem d'estar i definitivament no sembla una marxa de més de 300 corredors. A 1 km de coronar télegraphe el moment friki definitiu: un pas alternatiu amb semàfors vigilat per dos polis (fransuàs i fransoise) ens fa parar i posar peu a terra. Evidentment no entenen el fí humor català que els dedico, tot i que parem poquet. Podia haver aprofitat per pixar però no ho he fet per decoro (la fransoise estava guapeta i no era de recibo).

Total que pillo aigua a dalt (marmotte de 8 litres de líquid, ojo eh?) menjo com s'ha de menjar i tiro cap a Valloire, la porta de Mordor. Sortida de Valloire i avituallament a 2km, lloc de clàssica parada i conegut pels camemberts que allà dónen, paro expressament per atiborrar-me de formatge i així recordar les velles marmottes, on amb l'Edu Ararà, el Pere Rossinyol, l'Antoniu del Jové, els Trujillus, en Jaume o l'Enric Roig sempre comentavem l'estranya presència de camembert a un avituallament. De passada faig el riuet i vaig a buscar el Plan Lachat, lògicament amb un pinyó més de lo que hauria de ser.


... i mentre avances, menjant mentres, guanyant altura, a sota el sol, envoltat per companys que busquen el mateix i que a la vegada no saben res de tu, el trobes allà, a davant, mirant-te als ulls, posant un pal a les teves rodes, i li vols mirar als ulls i anar cap a ell, però saps que si ho fas així s'enfadarà i no et deixarà passar, i abaixes el cap, humil, i continues avançant, mica en mica, sense fer soroll, amb respecte, t'hi acostes, tant que de sobte hi ets a sobre, i tot se't fa etern, sents el seu alè com et crema el clatell i t'aixafa el cap, com et trenca les cames a cada pedalada, res és comparable a això, ni tan sols el més dur dels finals en alt, tan sols és un pas de muntanya, tan sols és una bèstia que famolenca t'espera amagada darrera cada revolt, tan sols és una llengua d'asfalt posada al llarg d'una serpent interminable...

... i tant fa quan triguis si saps que l'estàs superant, tant fa perquè ara és quan te n'adones que el temps és relatiu, una simple convenció, i que aquí no es compta el "quant queda", sino el "quant portes fet"

I penses en moltes coses a la vegada, i el que hauria de ser una ment en blanc es torna un passar ràpid de fets, records, llocs i persones, de frases soltes que repiquen a la memòria, el teu Cel comença allà, al bell mig de la seva Obra Mestra, ets a casa seva i t'hi quedaries per sempre més, perquè més enllà, més amunt o més avall, no hi ha res...

... que el dolor és temporal, i l'orgull resta per sempre ....

Per primer cop en quatre intents supero el Galibier amb el patiment necessari i suficient, avui he guanyat jo, 10 anys després del primer intent, cabronàs!
els darrers 13km se'm fan eterns, i la Roca, que són els 3 finals, sembla inexpugnable. Corono bastant esgotat encara que amb bon temps, comptant ràpid estaré per sota de les 8 hores, tot i que queda una eternitat. Paro a l'avituallament per un poc d'aigua i amb embut endrapo dues barretes i em llenço avall a tota llet.

La baixada del Galibier al Lautaret és realment a tomba oberta, no es fan presoners i atrapo a gent i més gent, veig un grup arribant al mateix Lautaret i entrem a la carretera general, baixem molt forts i decideixo posar-me a davant i esforçar-me, rebo l'ajut de dos més, i combinant pedalades amb aerodinàmica ens tirem avall. Túnels, curves tancades, cotxes de cara, hi ha perills, alguna zona de pedalar fort, un repetxó sortint d'un túnel, on just a l'entrar hem atrapat un grup d'uns 10 on va en Jordi Riu, em sento satisfet i deixo que el grup, que ara és d'una vintena, vagi fent. A la cruïlla de 2 alpes hi ha el repetxó més dur, uns 2km de pujada on alguns es trenquen, però seguim anant a bon ritme, baixem a la vall de l'Oisans i encarem les 3 rectes abans del peu de l'Alpe a bon ritme de relleus. 6 hores 13 minuts a peu d'alpe, menjat, begut i amb una mica de sensació de defalliment, calculant un Alpe nefast estaré sobre les 7 hores 40, la feina està feta i m'abandono a la meva sort... de moment...

Curves 21 a 16 fins La Garde, no sóc persona, anem tirant a pas d'elefant (cap a dreta i esquerra), la calor ens aixafa i no hi ha força ni agilitat, curves 15 fins a 8, es fa llarg, molt llarg, no miro el pulsòmetre ni la velocitat, el primer sé que són sobre les 173-175, a umbral com tot el dia, la segona no m'interessa, per veure desgràcies tipus 8 o 10 per hora millor no mirar. Boca seca, ment en blanc...

Poble d'Huez i un àngel en forma de voluntari amb una manguera així de llarga se m'apareix, estil verge de Lourdes, amb la seva llumeta i tot, i li dic "fotame-la on vulguis però fota-me-la fins al fondo" i em fa cas, l'aigua em regalima per cap i esquena, han estat 5 segons de posar el peu a terra, se m'obren els ulls, em passa la son, bec aigua, constantment, a glops petits, i la bici comença a moure's diferent, no fa calor...

Curves 6 i 5, l'Alpe s'obre a la vista com la Escala cap al Cel que cantava la "pepa" del Robert Plant, i la bici corre de veritat, potser a 13 per hora, no sé, tan sols sé que mantinc l'esforç però ara noto els resultats, m'animo i moc cadència, combino dret amb assegut, i prenc paciència i alhora avanço, mirant aquesta vegada als ulls d'un Diable que ja tinc dominat, avui serà un cadell les meves mans, faré el que voldré amb ell. Corva 3 i 3 km, miro al cel i dedico la cursa a en Marco, aquell home que el Diable es va endur amb ell, de tant com el desafiava... corva 2 i corva 1, 2 km, el paio de les fotos s'ha fet un book amb el meu pas. Entro a la recta de l'Alpe, allà on el Tonto va tombar en Guerini, faig el túnel i baixo pinyons, ja és meu, darrera curva i plat, Plat, PLAT! He arribat, 7 hores i 20, i no recordo res més...

La Cuina de l'Infern, la Obra Mestra del Diable i la Escala cap al Cel, la Marmotte o la Mare de totes les Marxes.

RONDE VAN VLAANDEREN 2010

.
D'ON EL CICLISME PREN LA DEFINICIÓ MÉS PURA

Koppenberg, passes o no, és sort.

Una cursa de 260km, amb un recorregut més aviat plà, uns 1200 m de desnivell i tan sols 15 pujades, algunes de 400 metres de llarg, semblaria quelcom a decidir en un sprint massiu... tot i això a falta de 60km per l'arribada, o sigui, quan en una etapa reina del Tour tots 200 s'estarien fent la manicura, els ciclistes passen de 2 en 2, en grups de 10 unitats, amb minuts sencers d'interval, i et preguntes que perquè passa això, i la resposta no la saps.

Perquè el Tourmalet es puja en grup i ningú es queda, i un simple Patterberg deixa 100 tios fora de cursa? perquè a l'altura del Bosberg tan sols 60 corredors estàn dins del control? La resposta l'endevines, ets a Flandes, i si el dia abans has fet el mateix recorregut, plà, suau, amb 15 pujadetes de no res, i no has estat capaç de treure una mitjana més alta que 26 per hora, saps perquè aquests professionals, ben preparats, alimentats, estudiats i medicats, que pugen el Galibier en pilot, aquí passen de 2 en 2, perden cop de pedal i es queden de roda com un cadet, en menys de 10 metres.

No va ser Cancellara qui va deixar Boonen, va ser Flandes qui els va separar.


TORNADA AL NORD

El primer cap de setmana d'Abril és una data de monument, igual que la setmana en sobre a Roubaix, encara que a Flandes el monument es podria comparar a un Sant Jordi al pati dels tarongers. En un país on el ciclisme ocupa les 4 primeres pàgines d'un diari d'informació general, on a la línia de sortida entrevisten a 20 i pico ciclistes en directe, on Boonen, comparable al maradona més decadent, segueix sent venerat, en un país on la bicicleta és com aquí el fumbol, el Tour de Flandes és la Superbowl, això sí, amb les formes d'allà, una insultant autorepressió i ganes de passar desapercebut que fan dels belgues una gent poc, diguem-ne, cridanera.

El que aquí seria un orgasme allà és un gemec, pocs pugen un Koppenberg cagant-se amb lo més sagrat o passen pel tram de pavé de Lede cridant uns firam sant jordi que ni roger de llúria... per això hi anem els llatins, a ensenyar-los a gaudir i expressar... i com no, a cuescar-nos en públic.


Bruges, de nit i de dia, els 5 de sortida, el dorsal exclusiu de'n juanes, i moments estelars de la Ruta. Corrent per Catalunya, com no.

Així doncs el dissabte fan la prova d'afeccionats, 15000 tios perduts pels turons de Flandes (si si, tres turons que fan una serra d'un país que va ser independent dels borbons 50 anys abans que el nostre 11 de setembre) i els més valents de tots a fer el mateix recorregut que els professionals, o sigui els 260km complets. Aquest any han estat menys, quan hi vaig anar el 2004 van sortir 285km i vam fer 21 murs, ho deuen haver suavitzat (sic!).

La sortida a tu libre albedrío, o sigui, de 7h a 8.30, i a rodar a la teva bola pel carril bici, que com te'n surtis o no paris a un semàfor et criden l'atenció (europa, europa...). els primers 125km que no passa res a no ser que punxis, et plogui, o et faci vent en contra (coses que totes elles ens van passar, como norrr) i amb els 4 graus de fresqueta que feia direm que era un veritable plaer estar-se avorrint, a 30 per hora, per les planes i carrils bici flamenques. En un moment es posa a pedregar, te n'adones que llavors estàs gaudint de veritat, no era prou dur encara... i para de cop, i penses si déu no té res més per donar-te, ja que estàs preparat per a més duresa, i decebut amb les inclemències (suavitzades potser igual que el recorregut) segueixes la teva ruta, quan sense saber-ho, res no ha començat encara de veritat.

Bonica, vaig veure el mar del Nord, unes platges fosques separades per dunes, i sentir-hi un vent gelat a qui li podiem parlar.

Lede... un tram d'adoquí (pavé) restaurat, amb un preciós molí a la banda esquerra, el Sol fent l'ullet, assecant-nos, prenem contacte i sense saber-ho entrem a l'Infern. A partir d'ara la cosa es complica, passos per pobles amb algun tròs difícil, i els primers murs, que m'ensenyen que els primers 125km no éren un passeig.

Den ast, Kluisberg i Knokteberg passen sense més, arribem al Oude Kwaremont, preciós, dur al principi, plà al mig i estret i més dur al final, un pas preciós pel mig de cases i bosc, llarg, especial. Baixada i plà i entres a la millor sèrie que puguis imaginar: Patterberg, Koppenberg, Steenbekdries, Taaienberg i per rematar el Molenberg, brut de fang, amb la seva curva de ferradura. Tan sola poses peu a terra a un Koppenberg que aquesta vegada et guanya el pols, amb el seu 22% de desnivell tan sols pots posar un peu al pedal, agafar-te a una valla, calar el segon peu i donar-te embranzida. No el pujaràs a peu mentre tinguis una bici per pedalar-lo.

Acabes cada tram, cada mur, tremolant, sense esma per arrencar a pedalar amb el plat de nou. Han estat 40km terribles, del 170 al 210. Al 220 et vénen Leberg, Berendries i Tenbosse, per sort suaus, algun asfaltat. i esperes a arribar al Kapelmuur, al Mur De Flandes, sense saber que dos llargs trams de pavé rebentat et faràn miques les cames, els braços, les espatlles, les rodes, tot tu.

Butllofes a les mans, sense força per arrossegar plat però amb el cap ben alt, entres a Geraardsbergen i enfiles pels carrers. Tot puja, olor de granit, de terra molla, olor de Muur. De cop el tens allà, i et passen tots els mals. Baixes un pinyó, encares la primera rampa amb el 19, ràpid el 21, segona rampa 23 i finalment decideixes el 26, passes per on seràs l'endemà veient els pros, encares la recta, agafes fort el manillar, t'acoples fent força amb tot el còs, no perds pedalada, sobretot que girin les cames, i saltant, sense poder pensar, tombes a esquerra per la rampa dura, enfiles el restaurant, el passes i et vé la segona esquerra, la gires serrant les dents, sents crits, apartes algú cridant "pas" i algun cagadéu, acceleres. Et veuen i et deixen passar, i corones i segueixes pedalant, mentre alguns paren a dalt, sense esma.

Et queden 5km pel Bosberg, que es fa etern però et fa posar-te bé per la foto de l'organització, llavors 12km més de baixada, on ja no pots donar més de tu, i l'arribada pel carril bici dels collons a Ninove, on passes pel podium d'entrada de la cursa pro, pares un moment, i et vé el fred als ossos i tots els mals, i a dures penes pots arribar al cotxe, ni tan sols agafar res amb l'esquerra, ni tan sols baixar la cama dreta per pedalar, ni tan sols pronunciar res en anglès, per demanar que et facin una foto amb el mòbil, que surt borrosa de la humitat que ha agafat ell també.

Has acabat, amb tanta satisfacció que el llarg viatge queda justificat, i amb la suficient insatisfacció per tornar-hi al cap d'un temps, millor preparat, ja que Flandes ha fet el que ni Pirineus, ni Alps ni Dolomites havien fet: Guanyar-te.

SIMFONIA INACABADA de REFLEXIONS INVERNALS

.
Obriu bé la ment, això no està escrit així com així.


Per Reis vaig començar la Temporada 2010, avui me n'he adonat que així era.

Fred, boirina, bruma al mar, dia gris, terra humit ja de sortida, d'aquell que embruta la roba, la bici, i es posa a dins del ossos. Fang a la cuneta, i aquella aigua gris que t'escup la roda, i penses que quina llàstima ara que la bici estava neta, però no esquives els bassals, formen part de la ruta, i la ruta es pren tal i com et vé. Som ciclistes, les adversitats no estàn fetes per nosaltres, tan sols la ruta importa, el que hi hagi en ella mai ha tingut importància. Humitat a fora i a dins, calor al suar i fred al ressuar, però tant te fa, no fa fred si pots pedalar, no plou si pots pedalar, res passa si pots pedalar.

Tocava plà, una de les rutes classiques d'hivern. Avui no pas cap a la Garriga, fent l'Ametlla, Samalús i Cànoves, aquesta va ser el dia de Reis, quan vaig començar a comptar la temporada de carretera. Avui tocava maresme, carretera de la Roca, Parpers, Dosrius, la Nacional per Vilassar, tornar per algun lloc. Avui les cames estaven entumides a causa de la sortida d'ahir, però no havia de descansar, avui no tocava cursa, tocava sumar, per tant no li he fet cas a la mala nit, al dormir poc, no li he fet cas al no haver esmorzat, he près la bicicleta i he sortit. Ritme de Brevet, pedalada rera l'altra, sense violència, treballant el gest, alleugint espatlles, una postura còmoda de mans entre manillar i frens. Amb un ull sempre atent a qui et vé per darrera, circulant un metre a dins del teu carril, molestant lo just perquè et vegin, mirant a l'altura dels ulls, sabent el que faràs als propers deu segons.

De cop, tot rodant, sents el crit de la pujada, i canvies la ruta i saltes la serra del maresme per dos o tres llocs, les cames no poden, definitivament cansades d'ahir, però tant te fa. Dues barretes i un bidó d'aigua, res més. mal de panxa de gana, però tot i això els teus 30 per hora i el pinyó adecuat, busques el portet i l'ataques, a l'inici tot bull, les cames no poden, però de sobte notes com la musculatura s'estira, agafes tò, les cames giren, el còs t'aguanta, fas ballar la bici de la mateixa manera que la faries ballar a Ella, la tractes bé, si la pendent suavitza fas un canvi de pinyó dels que no fan soroll, la cadena es tensa, mous les espatlles i llences l'esquena enrera per a que les cames hi càpiguen millor, perfecciones la pedalada amb un cop de ronyó, i canvies el ritme... i sents que pots, perquè estàs en el teu medi, escalant, i de cop canvia el paisatge, i tot i ser gener et veus coronant La Bonaigua.

De nou aquell gust de sang a la gola, aquelles 180 pulsacions, un pèl massa per sobre del llindar, no hauries d'apretar, de fet, no pots apretar, les cames t'aflaquen als 100 metres, rebufes, sort que tens un pinyó més gran, sempre n'hi ha un... però tu apretes, el desnivell positiu sempre t'ha demanat que apretis, i corones parpers, can bordoi, Tiana, la conreria, a tant com pots, a unes dignes 190, i et dius a tu mateix que això no pot ser, que 100km no et poden deixar sense força, perquè tot comença ara, i havies de fer plà, i la muntanya t'ha cridat.

I ja busques quins dies de la setmana podràs tornar a sortir, acumular aquells 1000 primers Km, i ja penses en que t'has de treure la llicència, la revisió mèdica, canviar les rodes, que resseques patinen a causa de la humitat del terra, untar la cadena un cop rentis la bici... i ja penses d'on treuràs el material per a la teva bicicleta nova, la que vols estrenar per setmana santa... i fas plans, i et veus de nou coronant el Portalet, tirant-te a tomba per la Bonaigua, escapant d'algun pilot, pedalant de nit en alguna marató, tocant el cel dels Dolomites... i busques els dies d'entre setmana que podràs sortir, perquè són els que et permetràn aconseguir noves fites, que no són altra cosa que repetir les fites que sempre has assolit.

"Pain is temporary, Pride is for ever" diu Ella, ho duu tatuat a cada peu, i mentre penses en aquells ulls que t'arremolinen t'adones que és veritat, a cada pedalada sents el dolor, va del peu fins al braç, passa per tot el cos, ara esquerra, ara dreta, tan sols el cap no pateix, per això la bicicleta aporta tant, perquè tens el cap lliure, mentre el teu infern particular et regala el dolor que duu al plaer, per pensar, per analitzar. Tens el cap clar i per això veus les coses clares, tot i l'esforç, el cap mai rep les consecüències, per això som ciclistes, perquè podem ser alhora persones.

A montgat una noia que espera l'autobús em somriu i em saluda... no li he dit res, tan sols he mirat el seu esguard amable i m'ha tornat més del que li he donat. despertem simpaties, igual que despertem envejes, perquè som lliures. Som ciclistes, som ocells, toquem el cel i caiem al terra, però mai ens hi arrosseguem, amb orgull, mirant a l'altura dels ulls.

I et passen pel cap aquells moments dels darrers 10 anys on has sabut què significava la llibertat de ser ciclista: El pas del Galibier, nevant, les 21 de l'Alpe d'Huez, les carreteres perfectes de Suïssa i les imperfectes de França, la Barcelona-Perpinyà i la Burdeus-París, els Turons de Flandes, les pujades impossibles de la Maratona, el fang del ciclocròs, la baixada a tomba oberta per la Bonaigua o pel Collformic, els darrers 15Km de Rocafort de Queralt, les curves de Viladrau, que les faries amb una bena als ulls... i t'adones que és veritat, el dolor és momentani, però un cop superat se t'ha gravat a foc tot allò que avui, a gener, vols tornar a començar, plè de ganes, decidit a fer-ho, en un exercici de planificació que feia anys que no feies.

Potser va sent hora de tornar-li a treure el suc, potser després de dos tandes de cross no massa positives, i una llarga temporada de carretera sense saber lligar dues satisfacciones seguides, aquest any es mereix quelcom més que un pedalar "sin ton ni son".

Sempre seràs un nen que pedala. Haurà caigut Osguiliath, però mai caurà la teva ciutat blanca de Gondor, avui ho has sabut de nou, potser ho havies oblidat, i dalt de la teva bici de sis temporades, la teva noia de 30 i pico, que encara fas servir, i no saps quin dia dels propers mesos deixarà de ser la teva companya per convertir-se en record mitològic, et sents millor que a cap altre lloc, perquè saps que ella forma part del teu Infern, i que mai dels mais t'ha fallat.

I a l'Infern, ara que fa fred, s'hi està calentó, sempre i quan miris a l'altura dels ulls, sempre i quan pensis que la línia continua de la carretera mai té final, sempre i quan et quedi alè, i mai abaixis el cap, i sàpigues el que vols, podràs estar a on sigui, encara que sigui el teu Infern particular, que sempre et quedarà un pinyó extra per posar i completar la pujada.

Gener de 2010.