dimarts, 28 de desembre de 2010

SANTA COLOMA DE FARNERS

.


COLLONS QUIN FRED!

de fet lo nostre deu ser passió, amb la son que fotia el dia de St Esteve i vinga, cap a passar el riuet de Santa Coloma... que ja és el tercer any!
Almenys aquí el que en treiem, amén d'una remullada de peus i de fer servir les sabatilles velles (que les noves són blanquetes i molt mones) és la foto de l'any, aquella que mentre pedales treus aigua i fang per les rodes, esquitxant, amb cara de ciclista superpotens, que llavors presumeixes davant d'amics i patitzants i pots posar de portada al facebook i semblar bò i tot.
Bueno, en treiem això i tota una matinal de diumenge, que no és poco!
Terra dur i congelat a primera hora, de sobte es fon i es converteix en un terra patinós, molta curva tancada, arrencada desde zero, gran circuit, una zona provilegiada sens dubte per acabar amb les cames insensibles de tanta mullena i gelor.
Gorreta de Belga i tirant de classe, i presumint de tipillu. Una altra cursa en mode "enjoy", falta de xispa o ja no sé de què, potser de tècnica o confiança en un mateix?, haurem de posar molt de fil a l'agulla, l'any vinent, que serem dels joves de la categoria, perquè aquest any, noi, res de res... bueno, si, enjoying an awful lot!
au, cap a mataró falta gent!

dijous, 23 de desembre de 2010

SANT JULIÀ DE VILATORTA

UN DELS 5 MILLORS CIRCUITS DE CX QUE MAI HE FET



Espectacular córrer a una pista de cross amb tots els ingredients, gespa, asfalt, fang, rampes i corves, un poc de tècnica, escales, i amplada, sobretot amplada per a fer meravelles, obrir-se, tancar-se, traçar... poder traçar, quina meravella! cap lloc on partir-se la crisma, cap lloc on trencar la bici, i cap lloc fàcil a la vegada, gas, gas, i més gas i alhora tècnica, però tècnica de la bona.



(en el món de l'slot, quan un organitzador ha fet uns trams pèssims, i això sol passar a salou, et diu que li ha sortit un rally tècnic (sic!) quan en realitat t'està dient o que no en sap més, o que no en tenia ganes)



per lo vist al món de la bici la paraula tècnica també significa fer trial i sobreviure, quan en realitat pot ser perfectament el que havies d'esgrimir el diumenge 19 de desembre a Saint Julien du Villetorte.



Au, no dic res més, apenes he trobat afotos o sigui que resumeixo la cursa... arribo tard, més tard encara, sortim abans, i quan justament me n'adonava que em feia falta un pèl de xispa (això sembla la història de cada cursa no?) trec la cadena una, dues, i tres vegades... un va fer el que va poder!



això sí, disfrutar com un vedell!

felicitats als nous Campions, i a seguir que no ha estat res!

dimecres, 15 de desembre de 2010

Per les Terres de l'Ebre

.
AMPOSTA... PIXAPÍ?



Lo d'Amposta l'endemà matí és del tipo divertit... el poble té dues entrades, amposta centre i amposta est (o oest, jo què sé)... pe`ro tot i saber-ho, els organitzadors no posen fletxes fins que no ets a dins del polígon on hi ha un circuit de cross on es fa la cursa... o sigui que per qui vé de fora pot ser de lo més normal estar-se mitja hora dant voltes com un tonto.
al final truques a algú i et dona indicacions, arribes al lloc de cursa i els hi casques lo de les fletxes, i els del poble et diuen que els pixapins se solen perdre quan baixen per l'ebre (clar... si reclamen 5a província deu sortir a compte ser provincià, oi?) indignat els hi casco dues de fresques just abans de anar a calentar: la primera és que a Tortosa (léase la capital) hi vam arribar a la primera (jijiji) la segona és que sempre i quan aquell poble (amposta) tingui menys dels 850 habitants que té el meu, llavors em podràn dir pixapí!
el mal humor se'm passa quan toco el circuit, guapo, molt guapo, avui ens divertirem.
cursa bastant ben feta, a ritme i amb falta d'un pèl de definició, hauria volgut estar més encertat però faig fallar a les dues darreres voltes. a pocs segons dels llocs on podria estar, acabo satisfet, la màquina comença a funcionar, em sento amb ganes.

TORTOSA, EL LLANTASSO DEL SIGLO



Lo que emprenya fer-te una roda nova i que et duri una carrera i mitja volta! són eurus eh joan??? i mira que la ilusio de cascar-me un cap de setmana semi-artesà amb dues curses tenia lo seu oi?
arribo tard, com sempre aquest any) quin fart de córrer i de no veure gairebé els circuits! temps just per calentar, probar la pista, plana però molt atractiva, i sortir a cop de pito. a la mitja volta, quan just pensava que no tenia sensacions (un dia més, recoi) un important cop a la roda de darrera em fa acabar la volta a peu.
a boxes els de vinarós em deixen una roda (que engranava raro amb el meu canvi) i sense poder fer res de bò decideixo fer últim de manera altiva i amb classe, o sigui, acabar la cursa.
per la tarda estàvem a Reus amb els amics, el nucli dur del ac77, ai, perdó, del cccamp, anant al barri del jaroteo aquell a fer unes tapes, fins a cul i ben tips a les 21h... i ara què fem??? si és que no es pot anar d'hora pels llocs. a dormir d'hora que l'endemà tocava Amposta.
somnis d'una nova temporada, encara que no hi ha la il·lusió de fa 3 anys, però ja veuràs com amb el nou any van venint nous reptes.

dilluns, 29 de novembre de 2010

CX CIUTAT DE LLEIDA

.


UN CIRCUIT AMB ELS DEURES FETS

A Lleida ens han fet el millor circuit en 4 anys, molt divertit, amb llargues pujades de pedalar, llargues escales que patir, llarges rectes per fondre's... i tan sols una miqueta de pinassa, arbres i muntanbaiking. Si no fós per lo sec del terra i la pedreta solta que hi havia a tot arreu, la cursa hauria estat senzillament genial. Tot i això hi havia algunes, per no dir vuit o deu curves, on la roda se n'anava, i s'han vist patinades, caigudes i passades de frenada... sense perill, però emprenyadores!
I el menda? bueno, desentrenat, potser a un 80% del que un ha d'estar, cansat de la setmana i sortint de la lesió, no li puc demanar més a una cursa feta de menys a més, amb unes 4 voltes finals molt bones, llàstima que la sortida i la primera volta hagin estat de pura pena.
Falta tècnica, potser soltura, algo de punch, i sobra classe, perquè anem tirant de classe i poca cosa més. 7è classificat, haig de fer deures aquesta setmana.
per cert, un link amb uns videos interessants:

http://ciclismo-mollerussa.blogspot.com/2010/11/cronica-cx-lleida-incluye-video-con.html#comments

del blog de'n Quim Córdoba.

BMX SSANG YONG DESPÍ

.

La crua veritat és que els infumables circuits de Vilafranca 2007 o 2008 havien posat el llistó molt amunt, però la cursa de BMX que ens van intentar colar com a segona jornada del ciclocròs català 2011 ha estat simplement el pitjor circuit on el sotassignant ha pogut participar en les ja 5 temporades com a ciclocrossman. Amb lo maco que era el (sin embargo pedregós i dur) circuit del costat del riu, i van i ens posen el caracoleio-puja-baixa-doble-pista-looping, aixxxx... almenys ara anirem a Lleida a gaudir del circuit del gardeny!
CRISMA PARTY: denominació abreviada d'aquest tipus de berenjenals, que no té res a veure amb el Nadal, sino més aviat amb el partir-se la crisma.

Total, que en el nostre més pur estil de practicar ciclocròs al revés del món civilitzat, se'ns acut una vegada i una altra de fer les coses més a la catalana (o a la sueca, que donat el cas és equivalent).

Bé, Anem forts avui eh Miquel? Osti si, deu ser el mal d'esquena, que encara dura. Tot i que aquest matí curiosament havia deixat de fer mal, fet que m'ha decidit per gaudir d'una matinal ciclista i baixar al Ssang Yong Despí bike park. Treure a passejar la bici nova i prendre la sortida, a buscar els 5 puntets i fer una mica d'exercici sense pretensions avui. Després d'una primera volta on el gruix dels master 30 de nou s'han matat a unes primeres curves perilloses com poques, i on la penya se m'anava escapant mica en mica, i el mal d'esquena augmentava... he optat per prendre'm la cursa en un tò més participatiu.

Lo bò del cas és que el tò ha anat tornant-se més lúdic, anant cap a irònic, acabant en una línia de sarcasme sin parangón. He pogut sentir a algú del públic com deia clarament "mira aquell, va rient!"

No tenia fotos rient fins avui, a totes sortia amb cara de killer.

Res tu, una cursa per oblidar, un circuit per recordar.

dimarts, 9 de novembre de 2010

CX LES FRANQUESES



Com deia Estopa, "obedece las señales del cielo" i si el dissabte se'm trenca la patilla del canvi de la meva genus, no vagis a Les Franqueses amb una bici deixada, que no te la coneixes... tot i això, mil gràcies al Xavi Costa que em va deixarla seva Focus, una mica més i la hi deixo feta puré!

tal i com ho he explicat a algú... mira... era una baixada molt difícil i només es podia passar pel mig, se'm va destiotar la bici i vaig anar cap a la dreta, que hi havia un esglaó... i les vaques no saben baixar esglaons... i jo sóc com una vaca quan no hi ha asfalt... total, que la roda del davant va perdre contacte amb el terra, però allò era una bici, no pas un aeroplà, i sort encara que vaig ajupir el cap, que si no pico de coll i barres i amb lo poc guapo que sóc encara em faltaria una cicatriu o unes dents saltades!

resultat: esquena i costat esquerre desmuntats, cap rascada, i un ematoma al michelin (que ja em diràs, amb lo tovet que és) i lo que més em fot, que no puc entrenar i em dóna la nit del lloro del mal que fot quan m'ajec al llit!

si ja et deia jo que al llit no s'hi pot anar a dormir...
Va, la cursa... al nivell de lo esperat per ser el primer cop que organitzen a les frankis, molta gent, moltes ganes i genial ambient de principi de temporada.
cagada arbitral en la sortida dels master 30, segur que a la segona cursa deixen de fer experiments. la resta de la cursa perfecta, nous xips de control (que ja en parlarem) i tot a pedir de boca.
bueno, alguna baixada per trencar-se la crisma i un circuit estret en alguns punts, però lo difícil que semblava al principi i al final es passava bé i tot.
diumenge que vé, dios mediante, toca sant joan despí, la segona opció serà el sofà de casa, si l'esquena em deixa.
salut!

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Calendari 2010-11 ciclocross.

.
El meu darrer any com a master30:
07-11-2010COPA CATALANA CICLOCROSS GRAN PREMI GUESSLES FRANQUESES
14-11-201024ª CURSA CICLOCROSS COPA CATALANASANT JOAN DESPÍ
21-11-2010IV COPA CATALANA CICLO CROSS CIUTAT DE LLEIDABELLPUIG
28-11-2010IV CICLOCROSS CIUTAT DE LLEIDALLEIDA
05-12-2010COPA CATALANA CICLO CROSSTORTOSA
06-12-2010I CICLOCROSS CIUTAT D´AMPOSTAAMPOSTA
19-12-2010CAMPIONAT DE CATALUNYA DE CICLO CROSSST JULIA DE VILATORTA
26-12-2010COPA CATALANA CICLO CROSSSANTA COLOMA DE FARNERS
02-01-2011COPA CATALANA CICLO CROSSMATARO

comencem diumenge que vé, a veure com acabem!

dissabte, 30 d’octubre de 2010

BICI ESCAPA: NOU REPTE PROFESSIONAL

.
benvolguts lectors i demés espècies, Culito us fa saber que comença una nova singladura professional a ca l'Escapa, botiga de bicicletes de renom.

per tant sabeu on podeu trobar-me i on podeu tenir la oportunitat de trobar allò que us faci falta.

Un bon lloc, un bon sou, magnífic ambient, molta feina, però molta, i ganes de viure la bicicleta ara sí el 100% del dia. tindrem més temps per entrenar? ja veurem.



diumenge, 5 de setembre de 2010

PECATS D'ESTIU

.
moments secrets de la vida dalt la bici.

LA MIGUEL INDURAIN (Bera)
i sense pensar-ho, la millor Indurain que mai he fet, amb una lesió al turmell que em matava de dolor quan caminava, però que màgicament al pedalar semblava no existir.

Una cursa amb 7 ports o més, a cada cual més cabró, i una pandilla de lugareños, guias nativos i bascos de totes les vascongades que ténen un estil de fer ciclisme molt semblant al dels francesos, encara que millorat.

m'explico... els francesos van a tope fins que rebenten, és així i no es pot fer res per evitar-ho, són generosos amb l'esforç i gratuïts amb el plat gran i els pinyons de baix del tot... els bascos també, encara que han aconseguit, generació rera generació, millorar un petit aspecte, un detallet insignificant: els bascos mai rebenten.

El resultat està clar, t'agafen una colla de vint i pico just començar el puerto de Belate, puges a dalt demanant un metge, baixes que sembla que portis una moto de circuit, encares el següent port, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i cada cop és pitjor, i aquells paios no paren, i dale que dale, i tu, llavors, aprens lo que és fer la goma, però una goma elàaaasssstica de veritat!

hi ha exemplars que inclús no es depilen, no per mandra... encara que això no és tema per avui.

Total, 57è classificat brut, 51è class. amb el temps net, a 32,6 de mitja, algo brutal, i la sensació de no haver donat un relleu i haver-me passat la cursa perseguint als patxis aquells, que no paraven ni a pixar!





LA PERICO DELGADO (Segovia)
Navacerrada por las siete revueltas, la Morcuera, Canencia y Navafría.

La meva sisena o setena Perico va ser la meva escapada d'Agost. Amb necessitat de treballar i amb les vacances fetes i disfrutades des d'allò de la Marmotte, el diumenge 22 vaig anar i tornar ràpid a Segovia a la meva cita amb en Perico i tots els pataxules que prefereixen rostir-se al sol de Castella enlloc de descansar a Benidorm. Ben fet!

Una organització correctíssima com sempre (un 10?) un recorregut demoníacament refotut i molt ritme, moltíssim, tant que cada any que hi vas tornes amb el convenciment de no haver entrenat suficient. La Sierra és molt dura i passa factura.

Navacerrada a ritme de cursa de 70km, arribar a dalt i posar-se a planejar com uns bèsties cap a Cotos iposar-se a baixar com esperitats... una caiguda en directe i restes d'un pinyo que acavaba de passar pel davant. Pujar La Morcuera encara a tota maneta, muntant el plat a mig port allà on sembla que hi ha un descansillo. Coronar i baixar a 70 per hora fins a Miraflores i allà encarar "las empinadas pero cortas rampas" de Canencia, que és un trist segona però que puges amb l'ànima per terra. Navafría, que és una brutalitat de port, el puges demanant aigua a cada pedra que veus, llavors baixa entre corves tancades, ombres i sol i gravilla i pinassa per terra, i resa que a la nacional et pilli un grup que vagi a ritme, que no va ser així...
...per sort no bufava massa vent de cara i vem poder acabar dignament una Perico que algun any em prepararé com Déu mana.

142è classificat amb el grup del 114è.


LA TERRA DE COMTES (Ripoll)
l'últim d'agost tocava la darerra del ciclopirineus, a Ripoll. Amb bastant millor organització que les edicions anterior però amb molta falta de carinyo encara, cent i pico valents enfilàvem de Ripoll cap a les Lloses amb un paio del Esteve tirant com un posseït tot el rato. Pujar de Sant Jaume a La Pobla de Lillet va fer-se dur, però on en realitat ens vem trinxar va ser fent la creueta a tant com dóna la patata, clar que 22km de pujada dónen per molt i per sort un cop et quedes solet pots anar fent el teu ritme, que tan sols quedarà baixar ben suau la Collada, això si no et trobes el friki de torn...

total que anàvem tant tranquils, uns 5 o 6, quan de cop ens passen dos animalots que venien del darrere, que òbviament no sabien pujar, ja que ni els recordava d'abans, però que ens van posar a caldo baixant la collada, cap a ribes, tant que fins i tot adelantaven cotxes en curves cegues i tot.

Talment un circuit de motos o com si allò fós un campionat del món de màsters i ens juguéssim algo important.

Total, que com era lògic, poc més avall de --- un dels del grup es va fotre una seca monumental, i qui us escriu, que treballava l'endemà, va decidir quedar-se a veure si estava viu. Afortunadament al noi no li havia passat res, bueno, era miop com ell sol, el pobre, i les ulleres estaven fetes miques, però res greu, xapa i pintura.

Vaig arribar a Ripoll de la mà de'n Conrad Blasi, el famós Tarzan de les marxes, que rodava un poc més enrera, i òbviament a l'arribada me'n vaig anar a riureme'n a la cara del freak que s'exhibia a la baixada, tot arriscant la seva vida sense motiu i aconseguia fer caure als demés, espantar als automobilistes i de passada fer córrer el risc a l'organitzador de no poder disposar de permís de trànsit les properes edicions.

darrera foto amb la Look

FLECHA RAT PENAT (Castelldefels)
El cap de setmana del mig se setembre... ai, perdó, que va fotre una tronada que ni te cuen, i tot el Garraf es va desfer en rieres desbocades, camins desfets i carreteresa tallades, i la van haver de suspendre...

Dèiem el primer cap de setmana d'Octubre, la Vella LOOK donava per acabada la seva singladura com a montura habitual de'n Culito, després de 7 temporades en actiu, uns 70.000km (la portaré a la fàbrica perquè en facin un test, algo bé que fan aquests fransuàs se'ls haurà de dir, no?), unes... ai, 120 curses? Una bici que no em vendré (no val ni cuatre rals, la pobra) sino que me la faré per anar a buscar el pà.

doncs sí, pel cap baix, dos Tours de Flandes, cents de sots, cunetes... total, que les llantes tan sols amb la pista de frenada gastada, igual de rectes i mai portades a radiar de nou: Campagnolo Neutron, duren per la vida, us ho asseguro.

ai, si... la Flecha... doncs mira tu, que amb menys de 20 km ens foten pujar el Ratpenat a toc de pito, i això no es fa! la puta com puja allò! per sort encara porto el 39x25 de la Marmotte i nar fent fins dalt, on em quedo a 10 metres del grup del davant. la resta de la marxa amb el segon grup, a toc de pito igual, com si ens anés la classificació a les olimpiades, i anar passant carreteres i portets pel garraf i el penedès, que si l'Ordal, que si una altra animalada abans de Begues... baixar a Viladecans i llavors esprintar i tot com els del tourdefranse!!!!

freakworld de nou, les marxes són curses i si no et vols trencar ni estampar, simplement no esprintes, que se la juguin ells (presenciar en directe 4 caigudes el mateix dia, en un grup d'uns 20 ciclistes, té collons) i tu arribes el 20è, tranquilet i feliç.

diumenge, 29 d’agost de 2010

THE ROMPECHULOS



algú mai s'ha preguntat què és fer un "rompechulos"?

Coses que passen quan vas de guaperes per la vida (modelito de la foto), un diumenge d'agost qualsevol.
Surts a fer la volteta, Bigues-Fai-Gallifa, a les 9.30, no fotem de llevar-nos d'hora!

Un pèl tocat per la doble sessió de dissabte, volta estenalles pel matí i toma de contacte amb el cross per la tarda, passo per Bigues i trobo una colla de 6 que pugen cap a st Feliu de Codines, lògicament un s'envalentona i a mig port, tot pujant a 25 per hora, ja no me'n queda cap. fins aquí tot correcte però passat . Sant Miquel del Fai (patró dels anarquistes (1)) a mig gas amb una mica de pèrdua de fuelle, i deixar-me caura cap a Codines de nou, per emprendre l'atac a Gallifa i tornar a casa per Sant Llorenç Savall.

Però diumenge és dia de caceres, i surten els llops a veure a quin incaut troben per arrissar-lo (més o menys el que he fet jo a Bigues, però amb mala bava).

Total que just sortint de Sant Feliu se m'enganxa a roda un elementu de cuidadu, sense ni tan sols saludar ni dir res (ni esbufegar, tot sigui dit), i jo que penso que em durarà dues curves. foto maneta i pujant com a 23 o 24 per hora veig que el paio aguanta. Una mica més de maneta i la seva roda tocant a la meva, tant que fins i tot la veig quan miro de reüll al abaixar el cap.

arriba el plà i foto el plat, i venga rosca, i l'animaló ben calladet, sense esbufegar ni tan sols, a 10cm de la meva roda. ni hola, ni adonde vas, ni un trist relleu... i el vent de cara per més inri.

calculo la ruta, no vull esperar al coll de gallifa per arrencar-lo però veig que serà difícil, que el llop m'ha triat a mí per esgrimir les seves dots de gran rodador tras-moto (calla, que potser és mut). Passem Gallifa a tota vela i just abans de la curva de la font, a on començaria el port, recordo que hi ha dos esglaons curtets. Arriba el primer i li cardo una seca de cuidado, el paio aguanta, a les dues curves el segon, si aquí no l'arrenco quedaré com un imbècil, per tant el cop de ronyó és important...
... miro de reüll i s'ha quedat! s'ha quedat! salvat!!! ara si em pilla me'l treballaré toooota la pujada, el meu terreny, amb el plat si cal... però llavors s'obre el cel, se'm posa de costat i parla:

"ey que tal, estás de vacaciones?" així parlant castellà com a poc a poc, per a que se l'entengui... és evident que es pensa que sóc guiri (tot i el meu depauperat estat mental ho pillo a la primera)...

i li he dit (amb aquell accent com viladrauenc que a vegades em surt):
va pariiir! no pas! jo sóc de sabadell!

i contesta: ay perdona, pensava que eras italiano... s'ha sentit un "xaaaaffff" important de pota sencera a la galleda... i continua... yo hoy voy de globero (com volent dir que anava a mig gas)
(vés a saber que haurà pensat: mira, un guiri que me voy a cepillar en un plis... o potser m'ha confós per un corredor i volia acompanyar-me).

que ara que hi penso li podria haver dit vàries coses:
ma io non capisco io sono in barcellona per le vacanze
o bé: que et pensaves que a on t'he fotut les seques un estranger s'ho coneix?
o bé: jo sóc globero normalment, però avui em tocaven sèries (aquesta és veritat, no?)

... i de sobte, acompanyat d'un silenci sepulcral, el noi (que anava de globero, tot sigui dit) ha fet una sensacional despenjada (segurament mescla de la falta d'alè i la matxacada moral) i m'ha deixat pujar Gallifa (per fí) al meu ritme.

això és fer un "rompechulos", i lo demés són tonteries. medalla pel capitán barbacoa.

lògicament, amb el modelito en qüestió (vegeu afoto) pot ser lògic que en confonguin, per això li hem hagut de deixar clar.

resultat: no me siento las pierrrrnassssss


(1) es diu que els anarquistes, ateus i altre tipus de bestiar per l'estil, que durant allò que en dèien revolució (o sigui el 36) cremaven esglésies amb el capellà i tot, en arribar a sant miquel del FAI, que llavors estaria perdut per la muntanya, van aturar-se, torxa en mà, i el que portava la veu cantant digué: no! aquest no el cremem pas, que és el nostre Sant Patró.

diumenge, 8 d’agost de 2010

SUMMER COURSE 2010

.
RECUPERANT VELLS CONTACTES
(SPECIAL GUEST STARS: "ARTURO" RUS, JAVI LINDEZ, MIKI, "TINKER" PAGÈS)

Doncs que resulta que a l'estiu ningú treballa, i entre aturats, mitges jornades, vacances, treballa torns i comercials que visiten clients a hores convingudes, l'Hector Rus va muntar una trobada de velles glòries sabadellenques per fer una pujadeta a Sant Llorenç Savall, amb parada per cocacola, i clareta de tornada a la plaça de l'Àngel.
17.30h al Caliope i la re-trobada és espectacular. Algú amb 10 kilos de més, algú amb les potes per depilar, algú amb la bici ultim model (temporada 2001), algú amb unes grenyes que el tinker juarez... tots 5 carretera de Matadepera amunt, amb el bon humor de tornar a cabalgar de nou. Back on the Saddle again!
Evidentment al Dalmau hi ha hostilitats, i en Rus, que és un burrot, exprimeix el seu potencial pujant a tot drap. divertidíssims piques, alguna emboscada de'n Lindez (que com a bon mosso ens espera amagat darrera d'unes branques)... i alguna promesa i voluntat de seguir sortint en bici.
A la tornada ens trobem amb qui va endur-se en Seriola per davant, resulta que havia estat (i és) ciclista, jo no ho sabia.
I al final els supervivents fent petar la xerrada (i de passada fent volar coloms i alguna iniciativa empresarial) al centre de Sabadell, en una terrasseta, que és com acaben aquestes excursions veraniegues.
el dopping que exhibeix sense pudor en Pau "Tinker" Pagès, pulmonada a prova de bombes!



CARRILET D'OLOT DE OTRA TACADA
(CO-STARRING: SERGI VILA)

Igual que al 2008 se'm va acudir de passar un autèntic dia d'estiu amb tots els ets i uts (calor, sol, cansament, kilòmetres, vent de cara...) fent el carrilet d'Olot, una ruta plana i senzilleta molt famosa per anar a rodar un rato amb amics, socis i patitzants, 100km amb punt de sortida Sant Feliu de Guíxols, a fer d'anada i tornada el mateix dia (per tant 200), amb la bici de cross, dinant a Olot, com no podia ser d'altra manera.

Així doncs que amb en Sergi "Genus" Vila, amb qui havíem desistit de cascar-nos una Pedals-De-Foc pirata, non-stop, amb les bicis de cross igualment (estem tronats però ja passem dels 30 i tenim seny), vem pensar que una opció paralela era rebentar-nos les natges a base del sauló planer i ben tirat del chemin de fer que porta a Olot.

7 del matí a La Garriga a recollir en Sergi, 8 tocades a Sant Feliu, 8:30 emprenem la marxa, amb alegria i trobant-nos molta gent en la primera part del recorregut, vent de cul, fent via cap a Girona.

Arribat Girona comencen les complicacions, el carrilet està marcat amb els collons i sense voler anem a parar a la Devesa, on per art de màgia apareixen de nou les marques. Cap a Bescanó cap problema però allà ens trobem que fan obres i tenim la via tallada, i mil esses, anades i tornades, i senyals provisionals que desapareixen de cop. Ens perdem de nou com unes 3 o 4 vegades i com que se'ns omplen els collons decidim arribar a Anglès, i més endavant fins a La Cellera, per la carretera asfaltada.

Que ara que ho penso, publicitar un Carrilet així tot bonic i turístic perquè la gent hi vagi amb la dona i els nens, tot passejant, i fotre'ls perdre de mala manera, té la seva cosa, oi?

Total que a l'altura de La cellera la cosa agafa forma de nou i tornem a la via verda original. Font picant, Planes d'Hostoles, Sant feliu de Pallerols (en castellà San Felix de Pajeruelos) i venga cap al Coll de'n Bas, baixar cap a Olot per les Preses i aparèixer en 5 hores, 22 de mitja, al Passeig, asseguts en una pizzeria on ens miren amb cara extranya i no saben què dir-nos per a que les bicis no facin nosa (collonades).
Dinem de conya, ens puja la clara al cap, i amb el pap plè i païnt a marxes forçades ens en tornem per on havíem vingut, tot fent el Taliban, 3 de la tarda i un bat de sol que ni te cuento. Pujada al Col de'n Bas a bon ritme, i baixada de nou cap a Anglès rodant bastant ràpid, tot i que el cansament i el seient fan el seu efecte. El pas per Girona, tot venint d'un llarg tròs de carretera per Bescanó i Salt, es fa tranquilet, i la sortida per Quart cap a Cassà i Llagostera es fa dure pel vent de cara.

4 hores de baixada, que resulta que és més plà que altra cosa, i arribada a Sant Feliu de Guíxols amb la satisfacció del deber cumplido i ganes d'agafar una dutxa.
A La Garriga ens esperava un bon sopar i una agradable estona, els talibans també tenim el nostre cor!

video

dimarts, 27 de juliol de 2010

Trophée de l'Oisans 2010. 10 anys que ho volia fer.

.
DIA ZERO 0 EL VIATGE D'ANADA
D'hora pel matí em passen a buscar el Jordi Rubio i en Josep Enric per casa, ells pugen de Reus, i tot animats carretara i manta fins a Bourg d'Oisans, al peu i al centre de tot el que serà el nostre món durant una setmana, un somni de vacances que feia 10 anys, des de la meva primera i èpica Marmotte, que volia fer.

Arribem directes a Vaujany, a la vall del costat de l'Alpe d'Huez, una mica més tronada encara que igualment preparada per la vida alpina moderna.

El poble de Vaujany és bonic, sol, posat en replans guanyats a la muntanya i sense massa casetes noves, encara que molt ben abillat i incorporat a la muntanya. Enganya, ja que un centre comercial de botiguetes i tres remontadors, amén d'unes escales mecàniques que porten amunt i avall del poble, modernitzen una part de muntanya que amagada de la part d'Huez és sens dubte molt més autèntica i rústica.

De dia algun turista, algun ciclista, paletes treballant a 3 o 4 cases i una mica de vida a bars i botigues, canten les merles i els gaigs, igual que al vell Montseny. De nit el silenci més absolut, trencat per la remor d'una inmensa cascada que es despenja a la muntanya de davant durant uns 500 metres de caiguda lliure, i que no para. Tot passejant pel poble, abans de dormir, em creuo amb una guineu a mig poble. Fuig però em dona temps a adonar-me que és més alta i llarga que les catalanes, voltava tan tranquila pel carrer.

A partir de dijous molta gent, es nota la Marmotte i això s'omple de cotxes i gent, lògicament espanyols també, i ho notem pel tò de veu i per un detall del tot lògic: cotxes aparcats al lloc de minusvàlid, als guals, als llocs défense d'entrer... nosaltres ja estavem adaptats al clima, encara que ara ens sentim una mica més a casa, se sent riure, cridar i sobretot fanfarronejar sobre què i com faràn a tal o cual port.


DIA 1. LA VAUJANY

No és una cursa qualsevol, muntanya a tope durant 170 km a plè sol, un enorme començament per a una setmana que es preveia com a mínim cansadeta, però no anàvem a passejar!


o sigui que sortim a toc de pito i a rebentar fins al peu de l'Alpe du Grand Serre, un puertaco d'impressió, llarg com un dia sense pà, que em fa recordar que aquí, els desnivells són importants i pujar a 15 per hora no és tan greu. Els de davant marxen, en Juanes tira amb ells, i a dalt fem un grup d'una trentena amb molts ciclistes que aniré trobant tota la setmana.


Baixada desigual i plà fins al peu de Col d'Ornon, suau encara que a gran ritme. Molta calor, de la que aixafa, i baixada a gran ritme fins a la recta d'Oisans, trencant en direcció a Allemont per atacar l'Alpe per la vessant del Villard Reculas, un port duríssim molt semblant a La Rabassa. Replà a mitja altura fins a Huez i agafem l'Alpe per la curva 6, fins la 4 i entrar a l'Estació de Alpe per l'entrada dels cotxes, continuant per la porta de darrera: el Col de Sarenne que s'enfila fins als 1900m per una carretera totalment rebentada. coronar amb dificultat i llençar-se cap a la caretera de Bourg d'Oisans, passant-lo de llarg i tornant a Allemont, passant de llarg la presa fins al peu de Vaujany, per pujar la trampa mortal que a les 14h eren els 5km al 11% que portaven a meta.


Final en alt sense ser persona, ni esma ni res, i dutxa ben guanyada ben a prop de meta, que per algo havíem buscat apartament allà a propet!

DIA 2. LUITEL-CHAMROUSSE

Dilluns de rebenton de cames, comencen les vacances amb jornada d'excursió. Baixem amb cotxe fins Gavet, a la general que duu a Grenoble, i al mateix poble on trencava la cursa cap a l'Alpe du Grand Serre, nosaltres agafem a la dreta, per una carretera inexplorada que desemboca a la famosa pujada a Chamrousse. Estem descobrint el Luitel, un duríssim i emboscat coll que duu a una reserva natural, el Lac de Luitel, uns 10km més amunt. Pendents del 10 al 13 i rampes i recurves inesperades. No sortim del bosc fins arribar a l'esplanada del llac, dos km plans i empalmem als darrers 6km de la caretera que puja a Chamrousse, semblant a una Molina o un Port del Comte, i que ens sembla una autopista.

Més suau, coronem fàcil i anem a parar a l'únic restaurant obert, on ens acullen de meravella i ens posen un plat du jour fabulós: bistecorro que surt pels costats.

A dins de bar descobreixo la portada del Diari l'Équipe del moment que Poulidor i Anquetil es juguen el Tour al Puy de Dome, la portada del mateix moment que el poster que l'Oncle Joanet em va donar, i que tinc penjat a casa. Un cercle que es tanca.

Al final del dia 45km i un Chamrousse per la vessant pirata, que sempre coincideix amb la millor, menys transitada i més freak, cosa que serà tònica dominant en les nostres vacances de "découverte"

DIA 3. IZOARD

Dimarts el dia comença relativament d'hora i amb el cotxe de nou, avui descobrirem un mític de nom Izoard i el Sol llueix de nou, tres de tres "pour le moment". Carreguem el cotxe i pel Lautaret cap a Briançon. La Meige al costat i recordar la enooorme baixada del Galibier que ens espera dissabte. Recordo estar 1:20 hores baixant un port, ara ho fem de pujada. Cues per obres i mil bromes quan de sobte me n'adono que m'he deixat les sabates de la bici a l'apartament!

A tres pobles de Briançon parem a una botiga de bicis, no ténen sabates però sí que ténen pedals normals, amb lo que em faré el dia amb les Bambes, lo que a Reus en diuen "Kets". Baixem cap a Briançon i veiem el final d'etapa de Tours i Giros, una rampota espectacular a mig poble! Tirem cap a Izoard, 23Km els primers dels quals són de lo més avorrit. Pansit per culpa de les bambes vaig tirant, les cames em van encara que estiro més la cama, lògicament no hi ha la cala de gruix. Pedalo malament.

Cap al km 13 de pujada la cosa s'anima, la carretera deixa de semblar una nacional insípida i dos poblets envoltats de prats enfilen l'asfalt, comença el port de veritat, entrem a un bosc de pins i arriben les revoltes, recargolades tant que em recorden la baixada del Giau als Dolomites. Remunto el bosc i comença la muntanya pelada, en no res estic a la Lluna, a 3km del port solament hi ha pedra i terra, asfalt perfecte, animo la pedalada, passo el xalet Napoleon i a 1km de dalt apreto les dents, supero l'Izoard amb bambes.

Tornem a Briançon i ens casquem un MacDolars amb menú complet de big mac avec de les frites plus grand, ah, i mac naguets també, que nosaltres podem menjar guarrades! Queda el col de Granon, que jo faré amb el cotxe ja que estic fins a la polla de les bambes. Sort pel Robert, el Jordi i en Josep Enric, reben pluja i fred a mig port però de forma agraïda, saben que els recullen a dalt.

Pluja tormentosa durant tota la tarda, arribem tard i molls a Vaujany, a sopar i dormir que demà hi ha cursa, encara que ja adaptat, tinc molt bones sensacions.


DIA 4. PRIX DES ROUSSES
Dimecres és el dia de la segona de les curses del Trophée de l'Oisans. Una autèntica cursa de masters a toc de pito, 40 km que el primer farà en tan sols 1:37 hores, i això que és final en alt. A la sortida a Bourg d'Oisans, a la cruïla de l'Alpe hi ha alguns guiris vacacionals, al nostre estil, i molts per no dir bastants corredorets, molta pata xula escalfant a la recta abans de la cursa 21. Sol solet, cuatre de cuatre, i torrada a la vista amb el bat que cau.

A les 9.10 sortim, en parrilla i d'un en un, una sortida cada 2 o 3 segons, lo just per no apilar-nos ni per arrencar perillosament tots a bloc. En Jordi ha sortit un minutet abans que jo, i potser han tirat uns 40 o 50 tios quan arrenco, amb en Josep Enric i en Robert (Juanes, perquè va amb el dorsal del Lluís, jeje) que em segueixen. Em dóna temps a començar l'Alpe amb el plat, per passar al 34/16, el 17, i amb el 19 i manxant donar-li la benvinguda a l'Alpe al JE, que avui es batejava com a ciclista (dissabte amb el Galibier es confirmarà, si déu vol).

Curva 21 amb el 21, assegut, i enfilant cap a la 20, dret, encara no m'assec a la bici, mentre tan sols sento la meva respiració, tan forta com en una arrencada d'una cursa de cross. Tinc força a les cames i arrenco enganxines a tort i a dret. En tota la cursa tan sols em superaràn dos tios, ara bé, a quin ritme!

Curva 19, 18 i 17, totes seguides, el número decreix ràpidament mentre he colocat ja el 34/23 i m'assec, buscant la corda fluixa que et permet anar al màxim sense caure en el defalliment. Sembla com si fós a casa meva, conec cada racó d'aquesta pujada, la Escala cap al Cel dels Zeppelin, i tan sols és la 5ª vegada que la pujo.

La Garde, descansillo i tornem al 19, compaginant anar de peu amb seure, arribo al Jordi que estava realment rodant molt bé, i passem com 5 minuts sense dir-nos res, se'ns ajunta un iaio-que-tira i em pico, assegut canvio el ritme i provoco un dany colateral, en Jordi es queda encara que sé que no es rendirà, és el que té ser apassionat.

El ciclisme és un esport de paciència i m'ho agafo al peu de la lletra, crec que estic fent un bon Alpe d'Huez. Ja no em sento respirar i mantinc les 170 pulsacions, a fartlek... curva 6, 5 i 4, poble d'Huez, torno a canviar el ritme cap a la 3 i deixo enrera qui em seguia, passo pel cartell de pantani i miro al cel, em persigno, i tiro cap als darrers 3 de pujada. Curva 2, ens saludem amb en Jordi que roda a uns 200m meus, curva 1 i la rampa del "tonto de l'Alpe", aquell que va tombar Guerini, i entro a les cases, descansillo i túnel, no poso plat però rodo fort, una "ese" pel poble i entro a la rotonda abans de l'arribada de la Marmotte: 55 minuts, 20 menys que el meu millor registre a l'Alpe. Plat i enfilo cap avall.

Baixar per darrera cap a la curva 4, la 5 i al poble d'Huez entrar a les cases i agafar la carretereta del balcó dels Rousses que porta a Villard Reculas. A plat i curvejant amb el precipici a l'esquerra. Passar el Reculas i tirar avall pel puertaco que diumenge ens va matar de pujada, Allemont i plà cap a l'inici de Vaujany.

Vaujany és dur i avui ho veig, encara que pujo molt fort en comparació amb diumenge. Ja me'l sé, no hi ha descansos (potser un planet de 20 metres oi?). Pujo de nou a la corda fluixa però em mantinc, les forces van fallant, passo pel poble i falten 2km més, poble de dalt i descansillo, i tot sortint una terrorífica rampa final amb tota la traca. Al final surten 1:58 hores i la sensació que li he agafat la mida a aquest cony de muntanyes. Priceless!

A final de cursa tinc el primer i el segon master50 a darrera meu, just a 20 i 100 metres, ja ho dèiem... els iaios-que-tiren solen anar com nosaltres, estiguem a on estem!

El Jordi m'anima a seguir carretera amunt, i després d'unes cocacoles a la línia d'arribada, xerrant amb els nadius i amb els holandesos errants, decidim fer el contrari que tot cristo, i mentre Bert Deker i altres pataxules van cap al cotxe, nosaltres tirem cap al sentit contrari, perquè hi ha quelcom que ens crida més que un massatge i un tappering fins dissabte... es diu Sabot, és a tan sols 7km d'on som i més enllà no hi ha carretera... potser el Cel

És el que té ser apassionat, al final et casques 15 km de més i descobreixes un port que al Tour no el fan perquè són uns nenes, el conjunt Allemont-Vaujany amb final en alt a Sabot, 13 km sense cap descans, pendents del 12% al 9%, carretera estreta i desèrtica els darrers 8km... amb tots els respectes per l'Alpe, però la muntanya del costat (igual que era la Sarenne fa tres dies) són alps de veritat, res de parkings de supermarché, villages fleurís, gîtes de france ni casetes de fusta amb jardinet...
...perquè fer una curva amb paviment de merda de vaca és ciclisme, i lo demés són tonteries (regardez photo)

Ara queda la cita amb el Diable, fins llavors tot serà esperar (Racing is life, all that happens before and after is just waiting).


DIA 5. VILLARD NOTRE DAME I AURIS EN OISANS
Dijous era un dia de tappering, encara que al final hem fet dos sectors, matinal i de tarda, això sí, sense anar més lluny de 15km de Bourg d'Oisans, però hi havia xitxa:

Matinal de port inexplorat cap a Villard Notre Dame, una pujada preciosa per una carretera de bosc humit que surt del mateix Bourg, cantó dret de la carretera de Briançon. Pendents del 9 i 10 mantingudes durant uns 10km fins al poble en una carretera estreta que tallada al penyasegat tenia fins i tos 4 o 5 túnels baixets, estrets i sense iluminar, el més llarg totalment a les fosques i amb dues curves. El bosc s'ha anat despejant fins al poble, on la carretera ha empitjorat per moments per travessar una collada cap a Villard Raimond pel Solude, darrers 2km de pujada per pista forestal amb espectacular rampota final. Bourg d'Oisans als nostres peus i l'Alpe d'Huez a tir de pedra, a l'altra banda de la vall. Baixada cap a la carretera d'Ornon fins La Paute i de nou Bourg. Uns 35km.

Dinar el plat du jour a Bourg i agafar de nou les bicis pel segon sector del dia. Anem en Jordi i jo tan sols, i en plè festival d'eufòria ens fotem a pujar l'Alpe fent-nos passar per italians. Fem les primeres revoltes fins La Garde i trenquem a la dreta per la carretera també estreta que duu a Auris en Oisans. Exactament la inversa de la ruta del matí, un port estret, d'asfalt crocanti i algun tunelet, que s'enfila pel penyasegat esquerre de la carretera de Briançon i que té com 4 km de balconada totalment penjada a uns 300m d'altura. Cagarrutxes mirant cap a baix, pendent d'un 7 o 8 i uns 9km. Al final, baixada amb algun repetxó cap a la carretera general, a Le Freney, i tornada a Bourg d'Oisans per la general, en la direcció que la farem dissabte o la vam fer diumenge. 35km més, i ja toca descansar, que si no...

DIA 6. COPA I PURO
Divendres és el dia del purito i la copa, descans total abans del gran dia, amb el palillo entre els llavis (o bé la branqueta de romaní, que fa més de bosc) baixem a Allemont a donar tombs per la presa i voltants.

El resultat són uns 30km de plà a ritme capilar, plat petit i parant a pixar, amb algun que altre repetxó i un parell d'sprints finals per posar la patata a puesto. Ens trobem amb mil i un fatxendes que resulta que estàn fent el mateix que nosaltres, carretera amunt i avall, fent voltes com hamsters al poc tròs de plà que hi ha en aquell collons de país, que renoi com costa reunir 30km sense fer-te cap hors-catégorie.

A mig fer ens trobem amb la colla de la Pobla de Segur, lo pirata Tirapu i acólitos, i com a bons llatins fem gran sarau i cridòria amb profusió d'acudits de testosterona i demés catalanades habituals... evidentment ens fem passar per italians, ja que així ho volen francesos, belgues i holandesos quan senten parlar en català i en desconeixen el sò.

Mazacote pasta per dinar, crec recordar que una mica de migdiada, i tarda de palillo per dalt l'alpe mentre recollim dorsals i ensenyem cames a la competència. Arriben en Lluís Juanes i en Jordi Riu... la cosa va en sèrio.

DIA 7. LA MARMOTTE
La Cuina de l'Infern, la Obra Mestra del Diable i la Escala cap al Cel, la Marmotte o la Mare de totes les Marxes.



194è de 5200 classificats i mil imatges a la retina, tots els companys en un gran nivell, en Juanes i en Riu, en Rubio molt content, i en Josep Enric i la seva progressió setmanal, convertit en ciclista amb nosaltres com a testimonis.

Baixant l'Alpe cap a buscar el cotxe descobrim l'autèntica Marmotte, a dues hores o més d'arribar nosaltres els 13km del que era una autopista cap al cel ara són la tomba de milers de ciclistes que lluiten, roda tocant roda, per una ombra, per una mica d'aigua, per no caure de costat. Queda definitivament clar que a 4 per hora una bicicleta encara manté l'equilibri. Queda definitivament clar que el Mite és aquesta Marmotte, no pas la nostra. Queda definitivament clar que tots aquells ciclistes, apassionats, afeccionats, han vingut de molt lluny i han pagat molts calés, i arribaràn a l'Alpe peti qui peti, encara que ells ja hagi petat. Un homenatge per ells!

DIA 8. LA GRIMPÉE DE L'ALPE

Bé, i com el que no vol la cosal i com a cuarta cursa de la setmana, sense recuperar-nos del cebellot de cervesa de la nit de celebració anterior, ens presentem a les 9h al peu de l'alpe per fer una darrera cronometrada a toc de pito, tonto l'últim, amb tot el que queda al pap. No hi ha comentaris, la tàctica garrapata, petant a la curva 21 i fent un alpe ni tan sols digne, però què collons, tirant de classe i arribant a dalt per degustar de nou un camembert com déu mana.

i TORNADA, llarga tornada cap a casa, amb extra de viatge degut a que els barcelonins decideixen passar-se els diumenges d'estiu fent cua per pagar religiosament els peatges de a7, a2, c32 i demés autopistes que de forma axial divideixen catalunya en platja i muntanya.

amb la satisfacció del deber cumplido i quedant 19è classificat al Trophée de l'Oisans, tot un èxit per a un rompe-chulos com el que us escriu.

quina és la propera??????