dilluns, 16 de juny de 2008

IRATI X-TREM 2008. CRAP-SURFERS in the Pyrenees









Un sábado de junio que no llueve, bueno, no ta mal, teniendo en cuenta la media y el gafe que me persigue esta temporada. aunque ya estoy inmunizado (parezco cántabro o asturiano, tanta agua) cuando a uno no le gusta ducharse más de una vez al día, pues no le gusta y punto.
Escribo esta crónica en castellano con la intención de enviarla a la gente que organizaron este pedazo de marcha-reunión-fiesta que es la Irati Xtrem, un evento donde lo único que importa es dar pedales, sin ferias ni grandes presentaciones, sin carreritas ni clasificaciones (pero con un guiño al cronómetro), sin tanto mogollón ni tanto jaleo para inscribirse, y donde los pelotones brillaron por su ausencia, el rebufo era inexistente y sin ni un solo palmo de llano, pudimos disfrutar, y digo disfrutar con todas las letras, porque tanto por paisaje, por recorrido, por organización, y por clima que se vivía entre los participantes, me dí cuenta que esto del ciclismo, o se vive así, o es un sin vivir.
El plan de la Irati es diferente, y por ello la hace una gran idea, llevada a cabo con maestría por una organización que parece más veterana que las dos únicas ediciones celebradas. El plan es ir a ritmo, sin llegar a jadear, pero a ritmo. Subir y subir, y cuando llegas arriba, mantener el equilibrio en las bajadas, qué bajadas! esquivar una boñiga tras otra, y a veces esquivar la vaca entera, conversar con los que sufren a tu lado, y esperar a la próxima subida, que la hay. El plan es llegar al avituallamiento y ver que los que te esperan ahí te asisten con alegría, notar que estás arropado aunque pedalees sin compañía, y no perderte en ningún cruce porque si no está marcado, hay alguien que te indica (ni que sea a voces) por dónde tirar.
Total, un diez, por la simpatía, por la veteranía, y por el Plan, porque está muy bien que hagamos carreras en las marchas (porque es lo que hay que hacer) pero está mejor que de vez en cuando haya un rinoceronte blanco en esta selva, y que los mismos que se sacan (nos sacamos) los ojos en pelotones improvisados en carreteras abiertas al tráfico, por un día den pedales sin estrés.
Bueno. al lío que si no se me acaba el papel. Primera expedición de Culito con la AC77 este año. Con bungalow apalabrado a 500m de la línea de llegada (importante decisión, jordi) nos citamos en Monzón, donde después de esquivar mil radares llegamos por separado. Desde ahí continuamos siempre por carretera nacional (hombre del seiscientoooosss) hasta puente la reina, el valle del roncal, y saltamos hasta territorio desconocido para recalar en Otsagabia. El que diga que esto no es otro país que se limpie los ojos, y no digo nada más, porque no hace falta. Para contar paisajes, sensaciones y demás haría falta otra crónica. Incluso me hablaron en vasco, más de una vez, y sentí lo que se siente cuando tienes que decirles que no les entiendes (pero que les comprendes).
Total, que llegamos a las 21h y pico, con el tiempo justo de sacar las inscripciones. Todo muy fácil, en el frontón/pabellón. Ahí nos encontramos a más de un conocido de las marchas catalanas, Domi, el barbas del galvesport, que no se pierde ni una, y a Juan Carlos Unzue, que está en estado de gracia, ciclisticamente hablando, y con quien tuvimos una larga charla, hablando de todo, y descubrimos que detrás de un nombre de sobras conocido hay un tipo enormemente simpático y agradable, que disfruta como el que más de la bicicleta y lo comparte. Nos citamos para el día siguiente y llegamos al camping para instalarnos.
Cena contando batallitas. Los integrantes del grupo son los de sobras conocidos en este Blog Jordi Rubio y El Belga Juanes (ahora es hammer, por lo del mazo, digo yo), y un nuevo integrante y posible futuro fichaje Diego, del Btt tarragona, un burgalés que le tiene miedo al frío (sic!) y que antes de hacer bicicleta se cascaba maratones de montaña, casi ná. Spaguetti con tomate y lomo, un plátano de postre y pal sobre!. Nos ponemos a dormir a las doce y algo, yo limpio la bici un poco (para qué me serviría a la mañana siguiente) hincho las ruedas e intento dormir.
Paso una noche de perros, y encima cuando sale el sol, la única luz que entra lo hace directamente en mi cara. A las 7 suena el hijoputa, y venga, con un frío del copón, a desayunar y a ponerse el traje de luces. Me duele la barriga, entre todos llenamos el WC de extraños aromas entremezclados mientras vamos dandonos pases de modelitos sobre lo que vestiremos. Uno con térmica, otro con camiseta imperio, otro con el pirata, manguitos y demás vestuario. Parecemos quinceañeras en una fiesta pijama, pero es lo que hay. Al final, la marea rosa cuenta con tres AC77. A las nueve, la hora de los señoritos, nos vamos a la Salida.
Pues que está lleno de caras conocidas. Al Domi y a Unzué les añadimos el Carles Nadal y Alex Maymó, Xavi Òdena y Xavi MOlons (Los Xabis), gente del Montjuich y del Cariñena. A Aleix Chuecos no lo veo pero sé que está. Con menos nervios que en una carrera normal, se da la salida y fumando la pipa de la paz, nos cascamos los tres primeros puertos como si nada. Jaurrieta, Remendia y Abaurrea caen con 15 km de marcha. esto pinta mal.
Coño que si pinta mal, hasta ahora eran carreteras normales, pero sin avisar, llegamos a la fabrica de armas de orbaitzeta, nos desvian a la derecha, y un nativo que atendía en la cuneta avisa: "Giro a la izquierda y fuerte pendiente!"... vale... pero pendiente para arriba o para abajo? no hace falta preguntar, seguro que es para arriba, ya empiezo a saber de qué pié calzan los muy brutos. No sparamos de golpe, chasquean los cambios, plato fuera, piñones hasta arriba, un giro de 150 grados a izquierda y empieza un auténtico muro de cemento, de un 20%, con piso húmedo, lleno de... mierda!
La bici no sube, la rueda patina, no podemos pedalear de pié y dificilmente sentados, esto es una emboscada! espectaculares comentarios de la gente al darse cuenta que se han metido de lleno en un campo de minas! hasta hay salpicaduras! estoy disfrutando como un animal, me esperaba algo así, pero tanto no!. 1km de muro, peor que el koppenberg, lo aseguro, porque ahí lo más que había era barro. Llegamos al primer avituallamiento y oh sorpresa! paramos! qué buen rollo. unos bollos, una cocacola, y a seguir, por una pista de cemento medio llana, a subir Azpegui, ya no tan corto como los primeros, duro, y que coronando está lleno de niebla. Empezamos a llanear por la cima sin ver tres en un burro. en una curva nos damos cuenta de ella porque una sombra grita "ojo curva derechaaaa", giramos el manillar y efectivamente había una curva. entramos en una nueva carretera (lo que debe ser el alto de organbide, y empezamos una bajada bestial, llena de gravilla, baches, piso reventado y curvas durísimas. Voy acompañado del Belga.
Llegando abajo veo lo último que faltaba por ver: Una piara de cerdos en medio de la carretera, recién salidos de la ducha de lo limpitos que estaban, y un fotógrafo apuntándoles. El tio estaría buscando la foto perfecta, cerdos y ciclistas en un entorno natural, o algo así!
Pasado esto, otro paisano pegando voces para un giro de 180 grados a derecha, pero este era salvaje de verdad. de golpe nos encontramos subiendo Errozate, una tachuela de 10km al 10% o peor, con asfalto tipo crocanty y unas rampas de la ostia. El belga se me queda clavado y yo me pongo a ritmo, aunque sean 11 por hora dios mediante. Laaaargo, muy laaaargo, alguien me dice que esto es peor que Larrau, joder, y lo que nos queda. En unas eses veo al Unzué más adelante, y unos veinte o treinta que me preceden. creo que es la cabeza. Hay un fotógrafo a media subida, algun descansillo, y una boñiga de un palmo de alto que no consigo esquivar. Coronamos con un grupo de unos 6, y repetimos cima con Artaburu. ya llevamos 5 cimas hoy y 60km. esto pinta muy mal.
En la bajada será donde los hombres se separan de los niños. Gravilla, tierra, miles de restos de boñigas, una pendiente bestial, curvear es imposible, hay que surfear. Si esto fuera California lo llamaríamos Surf-on-crap, pero es Navarra, salvaje, casi inexpugnable, casi virgen, casi sin asfaltar. Esto es ciclismo puro y duro, con un toque clásico, retro. Lo que me echen, sea el terreno que sea, pero me casco lo que me echen. Estoy disfrutando más que nunca, me rompo en pedazos a cada repecho, la bajada termina y siguen los baches, la niebla, el frío, las cacas, el paisaje es tremendamente natural, lo antinatural parece que sea un ser humano montado en un invento de dos ruedas, me siento un explorador, a ratos voy acompañado, a ratos voy solo. Estoy practicando auténtico ciclocross de ruta, ahora comprendo porqué no es competitivo, nos romperíamos más aún.
Acabamos este descenso y entramos en una carretera algo mejor, aunque la humedad en el suelo (sin llover) no nos ha abandonado en todo el día. Alto de Surzai Lepoa, calculo mal y cuento la septima cima. Una bajada casi inexistente, nos agrupamos con seis más y me encuentro de bruces subiendo Irati, o sea, Bagargui por el otro lado. Aquí la carretera es mejor, es nacional francesa, creo, pero la están reasfaltando!!!! jajajaja, éramos pocos y nos pare la burra! ale, a subir haciendo ciclocross por la gravilla!. Veo otra imagen del día: van dos delante mío, y al de detrás, que iban muy pegado al borde del asfalto, se le derrumba literalmente la carretera y se cae! la fuerza de la bici desprende la capa de gravilla y el pobre se encuentra en el vacío! caída más tonta! su amigo intenta no reírse, yo intento subir arriba.
Recalculo la cuenta y ya son siete cimas. bien, queda "El Innombrable", que además nos lo vamos a cascar en crono, como los campeones! Me como todo lo que me queda, una glucosa, un buen trago, mientras bajo bagargui. Vaya bajadón! entramos a los 2km antes de llegar a Larrau pueblo, que ya van subiendo, mientras voy pensando cómo subiré El Innombrable.
Paso por la manta del chip y me lanzo hacia arriba. Sinceramente debo reconocer que voy mejor que otras veces. Lo subí en dos Larra-Larrau y no me gustó, sufrí demasiado. Los primeros prados los hago bien, los segundos, como puedo, que suben más. Llego al bosque y empiezo a notarme cansado, aunque mantengo el ritmo. Abre la carretera hacia la revuelta, gente que aplaude, segunda revuelta, donde entro descansado por el rellano, veo la fotógrafa (era una chica, no?) la rampa hacia el Collado se hace interminable, la gente que hay allí anima lo suficiente. entro en el llano y pongo plato. Ya hace rato que voy contando los km por los que faltan, eran nueve hace rato, ahora son cinco. llaneo y subo un par de rellanos, vuelvo a meter plato y me presento en el km2, viene lo peor aunque creía recordar que eran más de 1,5km. Habrá que hacerlos. Con todo el desarrollo sacado apenas avanzo, ahora sí que estoy roto. Ultima recta y aún tengo huevos de levantarme y darlo todo. arranco unos aplausos del público que está ahí, con anoraks y capucha, te cagas!
arraso en el avituallamiento, donde unos chavales muy atentos parece que están flipando con nosotros los txirrindularis, y me lanzo a toda ostia en una de las mejores bajadas que hay. Carretera seca, ya era hora, y asfalto normal, nada de rebotes. esto mola. curveo sin necesidad de surfear boñigas y me saco la espina de pasar de 50 por hora. Abajo nos reunimos cuatro y con medio pedal llegamos a Otsagabia. No hay relevos duros, no hay sprint, llegamos y punto, que es a lo que habíamos venido.
Al entrar en el frontón veo que debo ser el veinteavo o así en llegar. más importante que esto es seguir comprobando el buen ambiente que hay. bien el avituallamiento final, buena la despedida, grandes charlas con gente que no conoces, batallitas mil. Sale el sol, no ha llovido, pero hizo niebla y frío, y no hubo ni un palmo de llano, estamos satisfechos.
Valió la pena hacer 450km para pedalear así. lo voy a contar a todos, probablemente vuelva, esto de surfear me ha gustado!.

3 NACIONS 2008. CONFIRMO EL DOBLET

http://www.puigcerda.com/agesndaesports/competicions/marxacicloturista/circuits.php


Havent tornat de Navarra el mateix dissabte tarda, faig nit a Viladrau, on hi ha els pares i la iaia, per l’endemà al matí pujar a puigcerdà a fer la meva cuarta 3 nacions. És curiós però la única vegada que la he fet com a únic programa del cap de setmana va ser la primera, al 2002 o 2003. els altres cops la he fet l’endemà de la Quebrantahuesos (2004 i 2006) i l’endemà de la Irati, aquest any. Com em diu l’Enric Roig mentre anàvem amb el pilot cap a La Seu: “és que a tu t’agrada fer doblet”

Total, que cascant-me la Collada de Toses a primera hora del matí, no calculo bé el temps de viatge i arribo a Puigcerdà a les 7.50, temps just per posar-me les sabates i el casc i anar cap a la sortida, treient el dorsal al just moment que donen el petard d’inici de la cursa.

Cursa? Si, cursa, perquè entre el sortir al darrera i tots els ciclosportistes, juniors i altre tipo de pataxules que es veuen al pilot, el ritme és diabòlic ja d’entrada. Inclús veig uns juniors de Terrassa, un equip que es diu st jordi o algo així, que porten cotxe d’apoyo i tot! Impressionant, cuanta dinamita per a tan poca metxa! Com és obvi a Puigcerdà, l’Hermida també ha près la sortida, amb el dorsal 2, i es manté a la meitat del gran grup, xerrant amb tothom.

Total, recorregut clàssic per a una 3 Nacions de lo més típic. Pilot d’entrada, pujada a Envalira, Puimorens i baixada per la Cerdanya cap a Puigcerdà, repetxó final d’entrada a meta amb el consegüent sprint friki per quedar el 60. Entre caiguda i caiguda (unes montoneres del quinze, jo en vaig veure cuatre i un afilador) anem baixant cap a La Seu a uns 55-60 per hora, a estones més i tot. Entrem a la carretera d’Andorra i el ritme baixa encara que es va tibant. Som molts encara que no estem massa barrejats. Passem per l’estadi i a l’altura de l’Andorra 2000 la primera gran rampa del dia ens posa a tò.

Els de davant marxen molt forts i jo, tot i que pujo estupendament bé tenint en compte que havia decidit fer el dia a lo turbodiesel, em quedo al meu ritme. Em sorprèn no colapsar-me a la primera de canvi, i el cor i la respiració em van molt moderats. Les primeres sensacions cón boníssimes.

Enfilant cap a Canillo es van succeïnt les rampes i els descansos, la gent que m’envolta són normalment els que arriben a deu minuts a les marxes on surto descansat, i no pugen pas malament. Als plans ens estirem, i molts pavos posen plat i foten estrabada, irremediablement vaig per sobre del ritme que jo voldria, el port és molt llarg i alguns ho pagaràn, espero aguantar.

Passem Meritxell i els ultims plans, i a Canillo la primera gran rampa sense descans posterior tria el grà de la palla. I de palla n’hi havia bastanta! Estic anant amb el Guti i amb en Ferrer-Salat, encara que aquest darrer ja s’ha tret la son de les orelles i el veig més afinat que setmanes enrera. També l’Enric Roig marxa més endavant que de costum. Arriba el juny i tots van donant el tò i millorant el rendiment, el mateix Guti va molt alegre per lo que havia anat durant el maig. També vé amb nosaltres en Manel de La Seu, company a la BPB i que avui el noto molt valent. Total, que sortim del darrer poble i comença l’Envalira de veritat, a uns set per coronar, el desviament del túnel ens dóna un descanset, que em serveix per acompassar el ritme i notar que vaig molt bé a pesar de l’esforç del dia anterior i del mal de cames.

A la primera revolta he tensat el ritme, i sense accelerar massa fort m’he quedat gairebé sol i vaig pujant a la meva bola, 170-175 pulsacions i la manxa no dóna més (jeje, vaig rebentat cardíac del recoi de Larrau) però em veig capaç de mantenir el ritme. 13-14 per hora quan el portr es puja a 15-16 no està malament, i vaig atrapant cadàvers dels grups capdavanters. No hi deu haver més d’una cincuantena de tios davant.

Com és normal, els darrers 3km de l’Envalira són durs, més de 2000 metres, vent i fred, bastant fred que em fa pujar abrigat, manguitos posats i el xaleco cordat. Arribem a coronar després d’un últim km bastant al límit ja, el mal de cames es nota ara, i paro a l’avituallament. Hi ha donuts! Amb el Guti ens posem les botes, ens cordem del tot, i comencem a baixar.

La baixada cap al pas de la Casa sempre és divertida. Sense massa perills fins al poble, quan seguim en direcció la frontera francesa hi ha més cotxes i per tant, més riscos. Acabem de baixar i enfilem els 3km del puimorens. Amb un altre ens posem a tirar d’un grup de 6 o 7 on s’ha quedat el Guti i encara hi ha en Manel Lara, encara que decidim aflacar el ritme per coronar tots junts i empendre la baixada. A dalt el port se’ns uneix en Jordi Benavent de Torelló, que venia pel darrera.

Baixada a tot drap cap al plà de la Cerdanya i uns Km de rodar, ara massa forts, ara paradets, sense entendre’ns massa ni organitzar relleus. Mentrestant els frikis van agafant posicions. De fet no hi ha massa entesa i a davant rodem uns pocs, En Jordi el que més. Arribem a Bourg-Madame i passa el que em pensava, els frikis apareixen de cop i es posen davant. Avui no els ho permetré encara que apenes pugui esprintar. Entrem a Puigcerdà i enfilem la pujada cap al polisportiu, un km i mig de rampota on apreto fort i passo a molts. Deixem clavat al grup. Val la pena esforçar-se, hem estat rodant i rellevant tota la baixada i els que descansaven ara volen passar, o sigui que els ho posarem difícil. Al final, entro el 5è del meu grup (el 1r el Benavent) i només se m’han escapat dos frikis. Feina feta.

A les classificacions em veig el 66è, amb 4,22 hores, que és el meu rècord en aquesta cursa, no està pas malament per un doblet.

Organització típica de les 3 nacions, limitadeta però correcta. Marcatge de la carretera satisfactori. Motos i acompanyament prou ben portats. Passos fronterers molt ben dirigits. Avituallaments molt correctes. Dutxes perfectes i un menjar final algo pobre. De regal, Samarreta i trofeu de record. Beguda a dojo en ampolla i llauna. Aparcament fàcil. Un 7 sobre 10, a nivell del 2006 i millorant anteriors edicions.

dissabte, 7 de juny de 2008

La bonaigua 2008



UNA CURSA COM DÉU MANA


http://www.labonaigua.cat/

Com sempre en dissabte, s'ha fet la novena Bonaigua i ja puc dir que les he fet totes nou. Aquesta ha estat la més ràpida i en la que en millor posició he quedat. Encara que el temps no hagi rebaixat el meu registre del 2007, la baixada fins a Esterri sobre terra, el vent de cara al Túnel i una sortida molt parats segur que han aturat un ritme que podria haver estat deu minuts inferior.

Total, satisfacció 10 per varis motius: el to físic que veig que tinc, sense la xispa de l'any passat però sabent superar crisis, mantenir ritmes i amb un fondo de collons. El resultat esportiu, fer el 40 dins del grup del 23 és un èxit. I lo bé que m'ho he passat, entre els del ac77, l'Eduard que ja roda com es mereix i transmet bones vibracions, i tota la demés gent, amb qui cursa rera cursa ens anem avenint més.

Per cert, vull agraïr a tots els que llegiu aquest Blog el que em feu comentaris sobre ell. Mai saps si ets llegit, i mai saps si agrada, o sigui que per lo que a mí respecta, seguirem donant canya dins del pilot i des del blog!

Els membres del ac77 eren 3, hammer juanes, jordi rubio i jo mateix. Hem acabat junts, a lo película de la brigada ligera, donant relleus a dins del grup i fent-ho realment bé. Mola. Per cert, l'Eduard Ararà també ha passat a formar part de la Marea Rosa, encara que s'estigui pulint després de 8 mesos de no pedalar, un clàssic com ell és un valor segur que dóna seriositat i empaque!

Dir que aquesta Bonaigua ha estat una autèntica cursa és dir la veritat. Després d'una sortida des del darrera de tot, ens hem ajuntat amb en Juanes i en Dani Gonzalez i hem fet una ràpida progressió cap a davant, però al contrari que altres vegades avui hi hem arribat amb molta facilitat. A davant anaven parats, i el pilot rodava amb plat petit de sortida, tot pujant cap a Senterada, i sense ganes de tibar per part de ningú. M'he posat davant a donar ritme una estoneta. No em sentia amb massa ganes, però el fet de no veure massa pataxules ni amateurs avui potser m'ha fet pensar que seria una marxa que la fariem entre els marxistes. Hi érem casi tots els habituals i molts de nous, i de fet, vist lo vist, tampoc crec que ja hi hagi massa diferència de nivell entre una cursa de master i una marxa de llarga distància, tancar un recorregut de 180km i 3 ports d'entitat a 32 de mitja cre que és nivell, i això és lo que han fet els 50 primers.

Total, que anant al davant em desgastava, i just començar Perbes s'han fotut a tirar tots de cop, el grup s'ha estirat i trencat al poble de Perbes, al replà ja es veien dos grups, d'uns 20, al davant, mentre que jo lluitava per no despenjar-me del segon. Entre regulant i apretant hem coronat, jo a deu metres del segon grupet, i s'ha donat la casualitat que hem tallat a darrera nostre. En Juanes anava amb mí mentre que en Jordi no se'l veia. A la baixada, abans de Viu de Llevata, un parell de curves arriscant m'han connectat amb el grup de'n Juanes. A baix al Pont de Suert, i gràcies a un que anava d'Euskaltel que tirava com un posseït, hem atrapat els de davant, que anaven fent la puta ramoneta, com sempre quan queden molts Km per fer.

Als plans cap al Port del Túnel de Vielha un fort vent de cara i de canto ens feia anar amb plat petit i bastant a poc a poc. Pensava que ens atraparien els del grup de darrera però mai acabaven d'arribar. Hem començat el port i jo, de nou, m'he posat a donar ritme, encara que la gent a començat a passar, i hi ha hagut alguna que altra escaramussa. Tot de cop, uns frikis que anaven fent carreres (i de fet han arribat dels primers) s'han posat a fer esses, parar i engegar i fer tàctiques d'sprint en circuit. Com si allò fos una cursa de juvenils, hem estat a punt de caure un parell de cops, ja que entre el vent que fotia i els parons el grup, que anava molt compacte, apenes tenia moviment. Els he fotut un parell de crits, que anéssin rectes, que allò era una marxa, i s'han fotut a tibar cap endavant. Gairebé tothom ha seguit, enganxats a roda, menys alguns despistats que hem perdut deu metres, entre els quals hi era jo! Apa! vent de cara i tallats!

Ha estat difícil continuar així, he posat el meu ritme i intentat anar tirant. De cop em giro i veig que venia el segon gran grup, amb el Jordi Rubio donant-los canya. M'ha agafat i hem acabat de fer el port a bon ritme. De nou a l'arribar a dalt i a l'entrar al Túnel tot déu ha volgut anara davant, i han començat a passar per totes bandes. Hem passat pel túnel nou! com cada any, molt fred a dins, i una bona velocitat, encara que no hem picat els 70 del túnel vell.

A baix a Viella, i sense haver pogut ni menjar res, del ritme que portàvem i de tant estrès, vaig a canviar de plat i se'm surt la cadena. paro a posar-la i perdo el grup, i m'he hagut de cascar un sprint inhumà per atrapar-los. Amb mal de panxa de gana i el sobreesforç, apenes he entrat que m'he tret el xaleco, he menjat dues barretes i fet un bon trago d'aigua, que ja començava el desnivell fort. El grup s'ha trencat i només han quedat els forts davant. En juanes rodava al grup capdavanter i en Jordi ha anat tirant amb vuit o deu, mentre jo no podia seguir-los, que anava ofegat.

Total, que he anat tirant a la meva, sense perdre massa el ritme i mantenint la pedalada i la velocitat, 16-17 per hora. He près un Gel i he anat bevent, mentre intentava mantenir les 180 puls, com a máxim 185. A l'altura de l'avituallament de mig port m'han passat aigua, he fet un bon trago i m'he sentit millor i amb forces. He anat clavant el ritme als Km més durs i entre 15-16 per hora he fet les revoltes i encarat els ultims 2km. El grup del Jordi eren uns 6, estaven uns 200 metres davant meu tot el rato, i anàvem agafant gent despenjada del grup de davant. He vist que aquell grup es mantindria i he fet un ultim Km a tope, per atrapar-los.

A dalt del port apenes he parat per avituallar. Un pit-stop per posar un bidó d'aigua, he decidit no parar a pixar tot i que m'estava telefonant a sobre, i m'he llençat a la baixada. He fet les primeres rectes molt a fons i la zona de l'ermita i de les curves arriscant bastant. I això que no m'agrada baixar fent curves, prefereixo llançar-me. Anava veient el Juanes a uns 10 segons meus i uns 300 més endavant en jordi, entremig el Roque i el Fede del Ratpenat, un Baix Camp i altres corredors. He anat adelantant i arribant a lo que jo identificava com el cor del grup.

Llavors ha arribat la zona d'obres, osti! ténen rebentat el paviment d'uns 5 km del port, i a la zona de després de València d'Àneu encara més obres, total, que la baixada de la Bonaigua ha estat sobre terra, sots i mil coses que hi havia per sortejar! En plena curva de terra he arribat a uns quatre corredors, entre ells els dos ac77, i mentre ells passaven per dins la curva, tot frenant, jo he passat per fora, més llençat, mentre els preguntava si no sabien anar en bici! jejejej

Em sembla que sóc l'únic participant que ha disfrutat baixant la Bonaigua, avui! m'ho he passat teta!

A Esterri, doncs lo típic, arribada, curva, carretera plana i recta, i apali! a rodar durant 50km fins a Meta. Ens ha tocat un grup de "pataxules" de cuidado, especialment un animal del Baix Camp que quan es fotia a davant la gent es quedava de roda! Quin paio! Rodant tots entre 45 i 55 per hora hem fet molta via, amb el vent mig de cul, mentre jo pensava que no podia haver encertat millor la meva estratègia de dalt el port. No podia estar amb els de davant, però darrera d'aquell grup on anava ara segur que no s'anava igual. En cap moment hem pensat que ens agafaven.

He donat un parell de relleus i he anat al darrera, i quan s'ha estabilitzat el ritme he menjat lo que em quedava (gràcies Jordi per la barreta) i m'he aliviat una rampa a la corba dreta, darrere del genoll. Com que s'anava molt ràpid m'he quedat darrera, encara que a Llavorsí he passat un grapat de relleus més. Passat Gerri de la Sal i a falta d'uns 10km he passat a davant i he fet els darrers repetxons donant relleus i ritme, m'he acabat de buidar i així no poden dir que no he colaborat. Conec la Bonaigua i són coses que s'han de fer en una arribada amb tants km de plà.

Al final hem baixat de sis hores, com volia la majoria, unes 5.53 que ha marcat en Mario, l'Home de Flix, que ha esprintat igual que molts d'altres. lamentar una caiguda sense conseqüències que hi ha hagut a la curva d'entrada a meta.

Haver fet tantes Bonaigües em permet conèixer molt el recorregut i les circunstàncies. De primer he volgut fer curses i he tibat massa el fil, afortunadament m'he sabut recuperar i al final he tret profit de ser un gat vell, m'he exprimit quan ha estat necessari, i físicament, tot i que la BPB encara es nota, em sento gairebé tan fort com a finals de Juny de l'any passat.

A veure com acabo el mes!

He fet massa esforços gratuits avui, i he menjat malament, però per sort he sabut trobar el meu ritme. Pot ser que em falti fondo?

dimecres, 4 de juny de 2008

AC-77 Equip de Marxes Cicloturistes


Fruit d'uns quants anys de trobar-nos a les marxes, i després d'una bona amistat i una manera de veure el ciclisme molt semblant, l'AC-77 té un nou membre per fer pinya a les marxes cicloturistes. En Culito correrà amb els seus colors, cedit unilateralment, durant el que resta de temporada 2008.

info i blogs de membres:

http://inside-ac77.blogspot.com/
http://perso.wanadoo.es/yoestuvealli/
http://jordi-rubio.blogspot.com/
http://joseluisjuanes.blogspot.com/
http://diaribiciclista.blogspot.com/

La Marea Rosa s'escampa.


Les grans aventures sobre pedals s'han de viure amb companys que vibren igual que tu quan els parles del Koppenberg o del Passo Sella.

Boicot a la Quebranta! Algú sap on para el col du Laberouat?

dilluns, 2 de juny de 2008

Per entendre el ciclisme, llegiu això

l'Oscar Sola del AC77 ens ha passat aquest escrit per mail:

Algo per aquells que ens diuen que estem malalts i penjats per anar en bici...
Perque després pasi un fill de puta en cotxe com diumenge a Andorra cridant "Epo, epo, drogados!!

"Esfuerzo, voluntad y constancia, a parte de una buena preparación física, son quizás las palabras claves para empezar a entender el ciclismo de competición, uno de los deportes más duros, pero a la vez más gratificantes que hay. Y estas gratificaciones provienen quizás de conceptos que cada vez tienen menos valor y son menos respetados como son la superación personal, la dedicación y la agonía o sufrimiento por aquello que amamos. Esto significa que cada vez hay menos gente dispuesta a sacrificarse por aquello que le gusta y prefieren que se lo sirvan todo en bandeja . Pues quizás son estas tres las razones que nos impulsan a hacer tales sacrificios, que dejan de ser sacrificios al hacer lo que nos gusta de verdad si es que en realidad nos gusta.

Pero el ciclismo de competición no sólo es un deporte duro, sino también una preparación para la vida donde lo más importante es la salud, la amistad y saber encajar bien los problemas que van surgiendo. El sacrificio y la dureza de este deporte hacen en quienes lo practican, un aguante especial ante los problemas. Pero para todo esto es necesario una preparación específica día a día y para cada época del año, un seguimiento exhaustivo de ésta, una constancia particular y unos conocimientos muy exactos sobre las aptitudes físicas y psíquicas de cada uno, a parte de las cualidades nombradas antes. "

"Pero no sólo tenemos que tener en cuenta las cualidades física innatas del individuo como factor clave en el rendimiento de éste, ya que existen otros aspectos como la nutrición, el género de vida y por supuesto la mentalidad del deportista y su capacidad de sufrimiento. Y como estos aspectos psicológicos son tan importantes en el rendimiento de un ciclista, haré un breve repaso de los más importantes en una persona para que pueda afrontar con éxito una buena temporada ciclista:

à La voluntad que se manifiesta para la práctica competitiva del ciclismo, que tiene por objetivo saber soportar adversidades como los esfuerzos, los sacrificios y privaciones y otros aspectos como la meteorología.
Por esto se deberá someter al ciclista a un clima de competitividad, que le obligara a tener un fuerte sentido de la superación personal, ya que este es uno de los aspectos que más se da en las competiciones, que lógicamente contiene un gran clima de competitividad.

à La motivación, la cual debe tender a un solo objetivo: el progreso constante. Con la falta de una motivación fuerte se hace muy duro el sufrir sobre la bicicleta. Para saber sufrir es preciso ser capaz de aceptarlas privaciones y el dolor, e imponerse una disciplina de vida muy estricta. Con la motivación bien entrenada se evitan descuidos en el entrenamiento y en el género de vida.
Motivar a un corredor ciclista es situarse en las mejores condiciones posibles para practicar su deporte. Es ayudarle en su práctica diaria animándole a entrenarse seriamente y a llevar un género de vida rigurosa. Y no significa exacerbación nerviosa, como hacen muchos padres y amigos que, intentando motivar, condicionan al corredor y le ponen en un estado de excitación nerviosa que pude afectar en un futuro a su potencial nervioso.

à La decisión o fuerza para tomar decisiones delicadas y comprometidas frente a cualquier situación como la láctica, el aprendizaje técnico con el objetivo de poderlas, llevar a cabo sin ningún miedo. De esta manera, se puede dar aliclista la oportunidad de decidir sus propias acciones para que se acostumbre a tomar decisiones en momentos de concretos de una competición.

à El autocontrol como capacidad del corredor para controla sus propios sus propios impulsos espontáneos y emociones, que surgen por el gran estrés al que esta sometido continuamente y que le lleva actuar de forma incontrolada. Por eso se necesitan tener unas ciertas técnicas de relajación para afrontar estas situaciones.

à El valor necesario para superar conscientemente y de manera segura los peligros y miedos que existen en este deporte, como las caídas, la velocidad, los terrenos mojados o con gravilla. Por eso, la única solución que hay, es tomar conciencia y aprender la mayor técnica posible sobre la bicicleta para poder dominar con mucha más comodidad en momentos difíciles."

Gràcies Òscar per passar-lo, ajuda a seguir entrenant llegir coses com aquestes.
Miquel

diumenge, 1 de juny de 2008

TRANSCOLLSEROLA 08

LA MEVA BICI ÉS UN VEHICLE AMFIBI

http://www.area3esports.net/transcollserola2008/

Doncs que avui, i ja van 4 setmanes, ens ha tornat a ploure a la cursa setmanal. Si enlloc de ser el Gubi fós l'Edu Ararà, seria que en tot el mes de maig no hauria tocat la bici per res del món, però ara l'aigua ja no m'importa, i aquest matí, quan a les sis ha trencat a ploure al carrer de casa, he sentit indiferència.

Que plou? doncs haurem de sortir igual. A més, amb l'aigua que vaig "tomar" el diumenge passat, què són quatre gotes més? Total, que enlloc d'estrenar el maillot de la BPB, amb el culotte a joc que m'havia comprat divendres, m'he posat en traje de busso... ai, perdó, la roba que habitualment tinc triada per anar a sota del xubasquero: Mono de ciclocross i el maillot a sobre. Calentó però no massa per anar a sota del plàstic. A més, fred ja no en fa, o sigui que per aigua que caigui, no en congelaré.



Per cert, heu vist que tot just arribar

ja estava rient altre cop?


I així vestit amb la meva roba del pallasso de micolor (infumable uniforme bicisprint 2008), he carregat el cotxe a ultima hora i en deu minuts he arribat a Sant cugat. Jejeje, lo bé que va viure a prop de la cursa! Trec la inscripció, preparo la bici, i al just moment de sortir, plas! es fot a ploure!

Però bueno, això no ha estat lo pitjor del dia. Sortim de st Cugat i els mossos d'esquadra que obrien la marxa han decidit que avui tenien ta tonteria a nivell òptim i s'han fotut davant, a 20 per hora, neutralitzant la cursa fins als onze! Hem passat Terrassa, Viladecavalls, Olesa i tota la pujada dels onze a ritme de bicicross BH amb rodetes! quina pena que fotiem! Mai havia vist una cosa semblant en una Marxa de velocitat lliure, on se suposa que estem en excursió personal, legalment parlant, algú que cobra per obeïr ordres ha pensat per sí mateix (sic!) i ha decidit que la millor velocitat per un ciclista de curses és 25 per hora. Vale, 25 a les pujades firmo ara mateix, però a les baixades! amateurs!

Total, que a dalt els onze els tios paren per reagrupar el pilot!!!! alucinant, com si fós una passejada per la via laietana, tots paradets, pixant a les cunetes i dient-li cosetes en veu alta. Jo no me n'he estat, bé que havia de disfrutar, no? doncs apali! avui tenia un culpable, com mola!

Quan l'organitzador li ha fet entendre a aquell tròs de quòniam de lo que anava la cursa d'avui, el tio s'ha comportat, i llavors la cursa ha començat. m'ha enganxat despistat, com sempre, i m'he quedat ressagat. Com que tampoc tenia massa ganes ja, i millor no fer sobreesforços, que em notava tocadet físicament, he passat de fer carreres.

Anava amb ganes de fer una bona cursa, però al final he decidit d'acabar la marxa, no sobrecarregar-me, i "curar" el mega-desgast del cap de setmana passat, tot pensant ja en fer una Bonaigua (que és dissabte que vé) com es mereix. Anava passant gent a les pujades i al final he trobat un bon grup on quedar-me. Gent del Martorell, en Sergi Ferrer-Salat i altres que acostumen a dur bon ritme. M'ha sorprès el que quan tensava la corda se'm quedaven, i me n'he adonat del nivell que tinc ara, avui que he estat rodant amb tios que fa tres anys érem del mateix nivell.

Al final hem arribat a 25 minuts del primer, un grup de 3, amb aigua fins al clatell una altra vegada, les bicis brutes (com m'emprenya netejar la bici cada dos per tres) i fets uns marranots de tanta aigua, terra i brutícia de la carretera. De debò que ha set com una clàsica de primavera, sense fred, però amb molts ingredients. Els ports triats (Onze, Sta Creu Olorda, Vallvidrera, Cementiri Collserola, Forat del Vent i Rabassada) són la millor combinació possible a fer des de St Cugat. i haig d'agraïr a la Organització aquest recorregut ben triat, una marcació de cruïlles excepcional i tanta i tanta gent que han mogut (més de 100 persones) entre Polis Municipals, Proptecció Civil, motos i voluntaris, de manera que han aconseguit que en cap moment haguem tingut perill en cruïlles i rotondes, que mira que n'hi ha!

Total, organització perfecta, tenint en compte que Collserola no és el Lluçanès. Aigua a discreció. Cansament limitat i sàviament controlat. Emprenyat amb els mossos (un cop més) i perquè hauré de rentar la bici a fondo (un altre cop).

Lo que m'ha deixat més flipat de tot és que he fet el 22 de la marxa, coi que si hagués anat amb els de davant això podria haver estat un top5? bueno, no fem el conte de la lletera....