diumenge, 17 de maig de 2009

El REPTE: HO HAVEM FET!!!


algun del personal que es va atrevir amb el tema

Amb el cul com una mona del parque, les cames amb sensacions de necessitar bastó per caminar, els pulmons més oberts que una magrana i només veient-m'hi d'un ull... Un nen com jo (ni atleta ni superdotat) s'ha pulit "El Repte".

Estic afònic de tant xerrar, quin cap de setmana més intens!!!! Va, que ho farem a l'estil Quadern de Bitàcora...

Divendres 18h: Jordi Rubio 1, el meu company d'armes fixe del cap de setmana, arriba a Sabadell per tal de viatjar els dos en un sol cotxe. Carretera i manta cap a la Seu d'Urgell on ens esperaràn més valents. Que sapiguem, en Xodena, en Tirapu, en Taurus Molons (globo de oro al ciclista revelació) i l'Eduard Ararà, que agafa embranzida després de tres anys de nar fent. Per la carretera esquivem els mil radars que els nostres amics de trànsit ens preparen amb tot el carinyo del món (per no contaminar, res d'afany recaptatori) i aconsegueixo no posar el ràdio del cotxe ja que JR1 es descubreix com un excel·lent monologuista.

altres opositors al Repte són l'Alfons i l'Anna, en Ramoneda i la Lourdes, el Francesc, un altre Francesc que coneixem al bungalow... i una corrua de descobriments (sobretot diumenge) de gent que dissabte també era a la Seu.

Divendres 22h: Reunida ja la Trepa (no sé si dir-ne AC77) ens n'anem a sopar algo a La Bambola de La Seu. Pizzeria mítica. Conya marinera variada, inclosa intentona de pujar a Andorra a buscar material per recuperar que arriba al moment àlgid quan a JR1 li posen un complet plat d'espaguetis al davant: "Osti... demà globo fijo"

VOLTA AL CADÍ 2009. GLOBO FIJO

Dissabte matinada: dormim 6 hores (sense roncar) i ens posem les enagües roses i cap a la sortida falta gent. Abrigadets com és obvi, que fot un fred que pela.

Dissabte matí: Tal i com vaticinava el monologuista Jordi Rubio: Globo fijo.

Sortim puntuals i pugem a Alp xino xano, però com a 25 per hora, moment per a que la gent faci broma i pixi ben pixats. òbviament passen dues coses, la primera és que la batidora Taurus-Molons s'avorreix i decideix ser ferm candidat a Globus d'Or amb una fuga prematura.

La segona és que just començar la pujada a la Masella, els gallus del pilot es posen a mil. Toquen sometent i m'enganxen amb els pantalons avall. Haig d'entrenar millor. A la segona curva de la pujada noto que les cames no em van, potser pago l'esforç de Remences? o dels monegros? o del Raconsconca? o tot plegat? dec estar fet una piltrafa per dins, ja que no puc seguir el ritme de la meva ombra, i falten 140km per arribar, i l'endemà toca Banyoles... bueno, no vull ni pensar-hi.

La volta al cadí no té més història (per si sembla poc) que una lenta agonia port rera port, sense esma per respirar ni força a les cames, abandonant-me a la sort del meu ritme, deixant passar grups i gent i anant-me dosificant, menjant i omplint-me de paciència, com a bon randonneur. El mal de cames dura tot el dia, però tot, tot, i tot i així aconsegueixo acabar disfrutant... el motiu? una baixada final amb tots els ingredients per trencar-se coll i barres, momento cacaolat de la jornada. fabulosa baixada treient el ventre de pena, una mica de rocanrol, arribada a la Seu, i començar a recuperar per l'endemà.

La Marxa: 300 i pico inscrits ben portats, amb una entrega de dorsals correcta, regal de polo talla "L" (algú vol un polo? semblo el milikito amb una cosa tan gran) i material powerbar. Serveis previs a la marxa més que correctes. La sortida es fa a la hora, recorregut ben senyalitzat, motos de voluntaris ben colocades, igual que voluntaris en el recorregut. Mossos amb un molt bon cobriment de la cursa. Àpat final, dutxes i serveis perfectes. Sobre el recorregut... el més dur del cicloturisme català? potser.

Posaria un 9 al Cadí ja que no tinc gaire res a comentar, ja tenim una marxa més en el grup de les bones.


xodena recuperant volum i molons en posició after

Dissabte nit: Banyoles
Dues hores i mitja atravessant el "eje pirenaico" que sona a allò tan nostrat de "nordeste peninsular" per presentar-nos a Banyoles i pillar els dorsals. Ens trobem amb la resta dels 5 del patíbulo a l'alberg, sopem allà lo que ens dónen, i decidim anar a fer una pizza i una cerveseta.

A les 23h al llit a dormir, bueno, dormir dormir què vols que et digui... les dots de baríton de'n Xòdena són de primera línia, i ens regala amb un continuu de sons guturo-nasals que no baixen ni de freqüència ni d'intensitat. Tot i això, dormo... crec que dormiria hasta en la corda d'un funambulista.

Diumenge de matinada: Sona el filldeputa a les 6:30, enagües roses altre cop (les del 2008, no fotem, que sóc net) i cap a esmorzar. Preparar la bici amb la roda amb el 12-25 (més 34 de plat, Rocacorba serà conquerida), i cap a la sortida falta gent.


BANYOLES ROCACORBA 2009. GRAN GRAN GRAN

Gran marxa, gran final, grans sensacions.

A la sortida de banyoles. a l'arribada amb en Sergi Mingote, i amb els Arara-Bros.

Ben d'hora al matí ens trobem amb els habituals (part 2) de les marxes. Bloggers de pro com en Novell, catxondeig variat, la Mariona, inefable amb les seves fotos en companyia i demés personal dels findes de la primavera ciclista.
Sortim a un ritme ràpid que no sé aguantar, i sense voler em quedo endarrera. les cames van, però poc a poc. En Ramoneda li deu passar el mateix, ja que ens trobem pedalant suau als primers 10km, i anem progressant, agafant grups fins que aconseguim reunir una trentena d'unitats (deu ser el 3r grup de la cursa) a la altura d'Esponellà. Rodem compactes i a bon ritme, a m'he reunit amb en JR1 i anem amb la Sandra Santanyes i en Toni, amén dels habituals del tercer grup.
Encarem allò del Far amb poques ganes, però les cames van bé, giro i pedalo amb força i la pujada al far, tot i fer-la reservant, la passo sobrat. Baixada correcta i rearupament a bax, encara que amb menys unitats. El camí Olot ésplè de repetxons, i comque em sento bé vaig tibant de grup, encara que a estones passo a la nevera per conservar-me. Els murs de montagut i Castellfollit els passo bé, però a st joan les fonts la cama dreta em fa un mal inmens. alguna cosa de tipus ossi o nerviós, ja que muscularment no noto pas cap estrebada.
Pedalar em costa cada vegada més pel simple dolor a l'apretar la cama avall. Passo a "mode economy". Pujada d'Olot a Santa Pau nar fent, fins que a La Fageda se'm surt un aro del pneumàtic (necessito vredestein ja, els michelin no molen) i haig de deixar el grup per desinfar i reparar. En Rubio es queda amb mí, gran company.
Baixada a Banyoles amb en Pitu i alguns supervivents més, i arribem a la única raó de tot el cap de setmana: el peu de Rocacorba.
Res val la pena si no es puja allà dalt, res té significat. No val la pena ni sortir de casa, i només són 12 km, però s'han de fer.
Encarem amb parsimònia i un "grand braquet". arribem a la zona xunga i fotem el ritme cansino, i nar fent nar fent, ens donem compte que estem pujant a 11 per hora i encara que els km passen poc a poc, no patim.
Rocacorba es corona amb molta alegria. Ho hem fet. Necessito un culot de tres camals.

La Marxa: Doncs una mica més madura que l'any passat, cosa que significa una altra marxa de gran nivell. 300 i pico inscrits més, més alguns sonats que ahir éren a la Seu. Acolliment, dorsals i sortida correctes, el tema final en alt ben portat, costa fer pujar a la gent i que després et baixin a Banyoles. Molt de positivisme per part d'una organització que marca carreteres perfectament i acompanya de meravella. Com a casa. un altre 9.
Nota sobre els mossos: Tant a La Seu com a Banyoles, els motoristes d'uniforme han estat molt atents, seguint als grups, marcant a cotxes de cara i assegurant travessies i la marxa. Molt educats amb nosaltres, s'han fet respectar de la millor (i única manera) que es poden fer valorar: amb amabilitat, professionalitat i ganes (que estar tot un diumenge al matí acompanyant ciclistes a 30 per hora deu ser molt monòton, la cosa té mèrit).

Tirapu i Xodena coronant el Repte, més durs que un roc.

Butlletí de Cicloturisme

.
Segona edició del butlletí que la Comissió de Cicloturisme de la Federació ens prepara amb carinyu:

http://www.ciclisme.cat/larevistapdf/revista-ciclimsecat2.pdf

va, de passada us poso el número 1 de la revista:

http://www.ciclisme.cat/larevistapdf/revista-ciclimsecat.pdf

salut i peles!

TERRAMENSA 2009

.
Remences és una Hora i un Minut

Remences és estar moooolt d'hora a la línia de sortida per sortir amuntegat amb dos mil que no hi cabem, jugar-te la pell a l'entrada, al passeig, o a les rotondes d'entrar i sortir d'Olot, progressar sense alè per enfocar Capsacosta un pèl davant, coronar capsacosta en un grup reduït, baixar a mil, i parar a 25 per hora a baix, perquè així en tornem a ser dos mil i ens tornem a jugar la vida a les rotondes i carrers de Ripoll, i enfocant Canes se't tallin els de davant i hagis de tornar a progressar com un boig, i que no et donin relleu.

Remences és, en resum esportiu, l'enèssim ceballot de l'any.

i...
Remences és una cursa, una cursa, i una cursa
Remences és "mira Pepe, el Heras"
Remences és "osti que guapo el mallot"
Remences és "jo faig la curta per guanyar-la"
Remences és passar por perquè no et tombin.

i tot i això... Remences és la marxa millor organitzada, any rera any, i m'ho confirma una vegada i una altra.

i perquè continui sent així, Remences hauria de començar a l'hora, pas 10 minuts després, hauria de diferenciar la curta de la llarga, sortint una 5 minuts després; i perquè no, hauria de tenir gàbies de temps d'anys anteriors a la sortida, com la Maratona.

Notis que ni la comparo amb la QH, Remences és nostra, i tenim el millor cicloturisme en quantitat de marxes i qualitat d'organitzadors, i Remences n'és el pal de paller... i que duri, tot i els 3000 y subiendo que hi van.

(nois, això és un article d'opinió. Pur i dur. Ja sabeu la vostra Hora i el vostre Minut?)

diumenge, 10 de maig de 2009

REPTE CATALÀ DE CICLOTURISME

.
VA QUE QUEDEN POCS DIES PER INSCRIURE'S

Doncs resulta que el cap de setmana que vé hi ha dos "maleficis" cicloturistes per triar: La del Cadí (cazi ná) dissabte, i la de Banyoles diumenge, que seria normal si no fós per un final en alt a Rocacorba (cazi ná x2).

Dilema??? nooooo, frikadaaaa!!!!

La nostra estimada Comissió de Cicloturisme, formada entre d'altres per "aguerridos y descerebrados tragamillas" se li va ocórrer de provocar un Repte. Convèncer a les dues marxes que conviuen el mateix cap de setmana, de donar "un algo" als valents (hauriem de dir una altra cosa) que intentin/acabin les dues marxes.

més info la teniu en aquesta notícia de la Fede: http://www.ciclisme.cat/noticia.php?id=1997

Tan sols us heu d'apuntar a les dues marxes, a http://www.bicinscripcions.com/ i comunicar-ho a la Fede: cicloturisme@ciclisme.cat

Jo en conec 3 o 4 que hi estàn apuntats. Va valents, som-hi?

dijous, 7 de maig de 2009

MARATÓN DE LOS MONEGROS 2009

.
MAL DIA DIVENDRES

Total, que el dia abans de la cursa em llevo i vaig a rentar la Ridley, i oh! decobreixo una fisura irreparable al cuadre! S'ha mort la bici que m'ha dut a Santiago i que m'ha regalat í tres llargues temporades d'hivern. Prou que ha aguantat, que no li perdonava res.

Toca improvisar la mala notícia, i recordo que en Cristian Astals, el nebot del "mestre", tenia la meva talla. Afortunadament, tot i que la criuatura ha crescut, conservava la seva bici, o sigui que per la tarda la recullo i me la preparo al meu gust. Les meves rodes, seient, retoc als frens, les meves mides...

...surto a rodar per veure si tot cuadra, i me la foto! Paro el cop amb la cadera i el braç esquerre.

Dues desgràcies en un dia previ a una cursa no és normal. Amb molt mal a la cadera i a la mà esquerres, decideixo dormir molt i anar als Monegros a veure-les venir. Això sí, jo hi vaig!


KINGS OF DIRT TRACK

Les inscripcions i zona de sortida a Sariñena són com a qualsevol marxa. No pas les bicis, tot déu amb roda gorda, no ho entenc... Em miren raro, de fet només veuré 3 bicis de ciclocròs en tot el dia.

Ens trobem amb la colla de l'equip, en Sola, en Mario, Juanky i els dos Jordi Rubio, el Freak i el Patas, l'1 i el 2. Foto ben nets abans de la sortida, i com no podia ser d'altra manera, ens colem al moment de sortir per estar ben endavant (bueno, colar colar ho feia tot déu, que posin xip no?).
Sortida estirant cames, volteta pel poble, i ale! cap al camí a traar pols! i quin fart de tragar pols! Una diferència brutal amb les marxes de carretera, a més de la pols i no veure Three in a donkey, menjar-me tots els sots, passar-me les curves de llarg i tal, observo que la penya del mountain bike, lo que és anar en grup, què et diria, anar fent tu... alguna que altra essa, crits de "paso paso" ja em diràs, demanar pas en plè camí... ara... això sí, un ritme que t'hi cagues de ràpid, amb el plat i sense fer presoners.
Sense presoners diu! arribo a davant al poc de començar, ens vé una pujada de collons i me n'adono que aquell cony de bici no era la meva, i clar, no tenia el meu joc de pinyons, fet expressament dent a dent... el resultat és que amb el 34/25 em quedo curt de desarrollo (porto sempre un 34/24-26-28 als pinyons grans), i em tallo del grup. Recuperar el terreny perdut als de davant ens costarà Déu i ajuda, i amb un grup on també hi van en Mario de Flix, l'Eugeni i l'Héctor del bicisprint, acabem empalmant sobre el KM40.
Amb el grup fins al segon avituallament, km50, on per no parar em quedo sense líquid (una altra errada, renoi). I a la pujada de després, o sigui, el port definitiu, llarg i pesat, foto la rebentada de l'any (i ja en van dues!).
Amb una ceba de ca l'ample "me las veo y las deseo" per arribar a dalt de port, i per baixar-lo i arribar al tercer avituallament, km 80, on em tiro a sobre del jalar com un llop es tiraria a sobre d'una cabra morta. Que bona la síndria! I amb el xip d'acabar i prou, vaig fent milles mentre em passa tot cristo. La cama esquerra em fa mal de nou, i els braços, poc acostumats al traqueteo de les pistes de terra, fan figa. Tot i això sóc conscient que ho estic pasant bé, patint, però patiment del que dóna gustet... com l'all li dóna gustet al conill, diguem-ne.
A 3 km d'arribar entro a una pista asfaltada just al moment que m'atrapa un grup de com 15 o 20 tios, però se'm posen a roda, no m'arriben a passar. Estic en el meu terreny i per primer cop, la cabrona de la bici deixa de botar com una posseïda. Carrego el plat i vaig accelerant el ritme.
El sol pica de costat i veig les ombres com es posen en fila. baixo un pinyó, i un altre, i un altre, i de reüll veig com van tots enfilats. Per davant vaig passant als que m'acabaven de passar feia un ratet. Em casco un relleu de com dos o tres Km, no sé quants me'n queden a roda quan entrem a la recta d'arribada, aquest últim esforç no me'l treu ningú.
Arribo fet miques, brut, deshidratat i dient mai més, però estic satisfet, el dia de bicicleta ha estat millor que les previsions que tenia, i tot i que no estava al 100%, de nou la bicicleta m'ha tret algunes boires del cap.