dimarts, 20 d’octubre de 2020

EL CICLISTA (Tim Krabbé)

CICLISME DE BUTACA. EL CICLISTA. 

NOVEL·LA D'AUTOFICCIÓ


Aniria de conya que enlloc de fer el hamster muntats en un rodillo, quan no sabem què fer i volem fer bici i a fora plogui i siguin les onze de la nit i a casa tothom dormi i estiguéssim fins als ous de mirar pel tinder i de gastar megas i neurones en un aparell tecnològic que ens té la vida segrestada... ens posséssim a llegir.

Que sí que sí, que tots llegim, llegim de la mateixa manera que diem que fem coses que llavors no fem, per això aquesta secció del blog. CICLISME DE BUTACA i menys tonteries, perquè practicar ciclisme també es fa agafant un llibre.

TOUR DEL MONT AIGOUAL 1977. Una cursa que potser va ser certa, potser va ser figurada, però que és a on se situa l'acció d'una de les millors novel·les esportives que un pot llegir. EL CICLISTA és el llibre que inaugura aquesta nova secció del blog perquè ho mereix amb la mateixa intensitat que Ben Hur mereixeria inaugurar una secció de pelis de romans.

El llibre, de tan sols 153 pàgines, es llegiria ràpid sino ós per la enorme quantitat d'informació, dades, històries, coneixements que destil·la, que fan que alenteixis el ritme de lectura i fins i tot rellegeixis paràgrafs sencers per absorbir tot el que t'explica.

Imprescindible obra mestra que ubica al lector (que no oblidem que a 2020 sol ser un ciclista de carboni, garmin i comptador de watts) a la època on una simple pendent del 8% marcava la barrera de l'impossible. L'atmosfera de les curses d'afeccionats franceses dels anys 70 i 80, les famoses "cyclosportives".

Bicicletes de 6 pinyons, tubulars empegats amb màstic, manetes amb cables per fora i cuadres d'acer amb un sol bidó, el relat d'una cursa probablement inexistent, possiblement real, amb els seus personatges, narrat en una primera persona que podriem ser qualsevol de nosaltres, transmetent sensacions que qualsevol de nosaltres que hem estat en qualsevol "cyclosportive" podriem haver sentit.

LLEGIU COLLONS, LLEGIU!


dijous, 24 de setembre de 2020

US DEMANO PERDÓ

amb la sinceritat de qui ha deixat de banda allò que era la seva vida, i se n'ha adonat massa tard que ho havia fet...

... aquesta entrada de blog és en serio, jo aviso...


Us demano perdó a vosaltres, ciclistes, amics, companys, ben entesos rivals, companys de viatge i d'habitació d'hotel, de pensió de mala mort, de bungalow de càmping ... per haver desaparegut del mapa.

Donar-vos explicacions a tots hauria estat el que hauria hagut de fer, i potser seria el més complicat. La vida ens obre nous fronts en els que a vegades ens hi veiem inmersos potser a contracor, potser volent, i la voràgine dels aconteixements que succeeixen al marge de la bicicleta a vegades et fa oblidar la essència... massa coses que passen "a vegades" totes juntes, potser excuses per justificar una absència que, mirant enrera, al 2014 quan vaig acabar la meva darrera Barcelona-Perpinyà, mostren un punt final llunyà, oblidat però mai justificat.

Us demano perdó a vosaltres, bicicletes, per haver deixat que la pols cobrís les vostres pintures, per haver permès que el greix de les vostres cadenes es ressequés, per no haver ni tan sols mirat com les vostres rodes es desinflaven, i com mica en mica anàveu passant de ser boniques, a ser oblidades.

Certament no m'ho explico i em fa vergonya tot plegat, haver arribat al punt d'haver oblidat els dentats de les corones de totes i cada una de vosaltres, les pressions de les vostres rodes, o d'haver oblidat a quina caixa havia desat els vostres recanvis, altre temps ben guardats.

No puc dir que he tornat, no puc dir que torno a pedalar, en realitat sóc un senyor que va en bicicleta, embutit en un maillot dues talles més petit del que li pertoca, amb una panxeta que li molesta al pedalar, que esbufega quan pedala i que quan s'acosta la pujada s'ho pensa i repensa...

Instagram Miquel Gubianas

Treballo a Probike, sí collons, En Pere m'ha fet tornar a aquest món, he hagut de desoblidar moltes coses, agafar responsabilitats que m'han ofert sense condicions, i gaudeixo, gaudeixo tant treballant que no recordo haver gaudit mai d'aquesta manera. No hi ha paraules per descriure el sentiment... vale, sóc un tio hiperbòlic, exagerat, però m'haurieu de creure ostia!.

que perquè escric aquesta entrada? mira... ahir vaig parlar per telèfon amb la Almudena d'Specialized, recordava la meva veu, el meu nom, i la meva feina i manera de fer-la... enlloc de venirme arriba em vaig venirme abajo, vaig recopilar, i vaig creure que us havia de demanar perdó.

...jo sabia patir, havia après a patir i patia amb alegria. Els dies que plovia sortia igual, els migdies de juliol també, i qualsevol hora era bona.

Ara sóc un senyor que va en bicicleta, i el maillot em queda fatal, però no pretenc donar llàstima, en realitat estic escrivint això perquè us vaig deixar tirats, i ara miro enrera i m'adono del que vaig deixar.

En fin... aquí queda escrit.













divendres, 10 d’octubre de 2014

world famous IDAHO STOP

.
ALTRAMENT DIT "ROLLING STOP"

... o Stop Rodant, el propi nom el defineix. Es tracta d'una llei aplicada des de fa 30 anys amb èxit a l'estat d'Idaho, un dels USA per a ser més exactes, o sigui primer món, i que en grans paraules permet a ciclistes i demés vehicles rodants de poc cavallatge (potència, velocitat...) no aturar-se als stops i així beneficiar-se de la pròpia inèrcia creada pel propi moviment.

Està científicament provat que gasta més energia arrencar de zero que no pas reduïr la marxa i refer-la de nou amb una mica de moviment. El simple fet de reduïr la marxa aporta al vehicle en qüestió (p.e. una bicicleta) la seguretat necessària per afrontar un creuament o una rotonda sense que se l'emportin els vehicles que circulen en altres sentits.

un link

El ciclista, qui recordem que té més camp de visió que una persona amb cotxe, frena sense aturar, veu com està la cosa i decideix arrencar de nou quan la marxa està segura per a ell (li va la vida, no és cosa de ser responsable o no). això permet que el benefici per a ell sigui no aturar-se i haver d'arrencar, i el benefici per a la fluides del trànsit sigui que la bici no puteja al cotxe que està esperant a sortir de l'Stop per passar-lo, putejat perquè una bici que no pot volatilitzar-se del seu davant el fa esperar.

nota al marge 1: De fet, si a un país com els Usa, plè de tontos que necessiten que els diguin que els "objects in mirror are different from the reality" es deixa als ciclistes no fer els stops, deu ser que la mesura és altament eficaç.

nota al marge 2: això del idaho stop és lo que els ciclistes hem fet tota la vida, saltar-nos un semàfor, un stop, etc... quan o no vé ningú o està lluny, per així no haver de posar el peu a terra i arrencar de zero, que a més de fer una mandra de collons es veu que gasta energia. i com que el cavallatge d'una bici és de 0,5HP, o sigui, un mulo que tiba, va de conya saltar-se un stop.

O sigui que no ens diguin que "no respectem les senyals", quan no cal respectar-les per la fuidesa de tot plegat... als USA ho ténen superat, això.

divendres, 19 de setembre de 2014

EL (NOU) CICLISME URBÀ

.
... i ara us pensareu que el abajo firmante us parlarà de Bike Conmuting, però no... llegiu llegiu!

nota a part per comentar que aquesta collonada de "bike conmuting" és a anar en bici a la feina, al metge o a cals tiets lo que seria la paraula "mushroom hunting" a lo que sempre n'hem dit anar a buscar bolets. Quin mal que ha fet dir-ne "running" al "anar a córrer" de sempre!

Però és lo que hi ha, ara es veu que no tan sols n'hem de dir Mountainbike a fer ciclisme de muntanya, Gravel a anar per camins, o lo pitjor! oh déu méu! que es veu que el sector en diu Road Cycling a fer allò que des de 1880 era simple y llanamente "ciclisme"... i si no, llegiu alguna publicació sectorial que ha aparegut en els darrers mesos!

fin de la nota a parte, tornem al ciclisme urbà:

Que tenim una moda saníssima i genial de ciclistes urbans és quelcom per a celebrar. Hi ha ganes, passió i comença a haver-hi costum. Sabadell és una ciutat tan perfecta per a les bicis que els cotxes haurien d'estar prohibits per ordenança municipal. Grups de nois i noies a les places, gent que va a treballar o a fer encàrrecs, i els dies de festa gent que surt a pedalar, per carretera, per muntanya, per baix el riu o pels parcs i voreres amples.

nota a part per lo de l'ajuntament: que té collons que els carrils bici sabadellencs estiguin a les voreres, però què podem esperar de l'herència dels bustos?

llavors el problema on està?

Ens venen el ciclisme urbà com un concepte englobador de mites tan idílics com un senyor que va amb vestit i corbata cap a la oficina, pedalant una impecable Brompton; o bé el noi que per guanyar-se unes peles es lleva a les 5 del matí i amb una vella muntanbaic i una caixa de fruita reparteix diaris; o bé a la mare que porta la canalla al cole amb una cadireta de crio; o bé la persona normal, amb una bici normal (o bona, però normal) que fa lo mateix que el senyor de la brompton però sense poder adquisitiu i treballant en una fruiteria. ah si, i el missatger en bici, rollo fixie amb casc de skate, que contrapedala als stops... i parlant de fixies, tota la estètica ciclera retromoderna que molts nois i noies exhibeixen, que tant bona ha estat per a reviure el sector (crisis, what crisis?) i que també et pinten idílica els responsables de fer catàlegs de les marques.

nota a part per lo del poder adquisitiu: l'Héctor de l'Escapa, amic de sempre, va a la feina amb una S-works de sis mil euros, fa ciclisme urbà i no per això ostenta status.

nota a part per la brompton: a en Xavi Montserrat te'l pots trobar perfectament amb la brompton per la recta de santiga, anant a treballar a 12km de casa fent carretera tan feliç i content. l'status no li vé per la bici, si no per les cames i l'actitut.

Però tot és idilic. imatges de ciclistes urbans aturats a semàfors, bicicletes de passeig amb una cistella plena de fruita colorista, pares amb nens a dins d'un carro de 700 euros, bicicletes holandeses i plegables i elèctriques, d'alta gamma i pintura impoluta, amb senyores i senyors que no es despentinen ni suen sota el sol d'agost... i tothom somriu i es respecta... idílic!

algo tan idílic com la maternitat o la paternitat als anuncis de blevit.

PERO NO.
El nou ciclisme urbà és la terra de ningú dels bicivoladors, és la llei del més fort dels qui no respecten ni en saben ni en volen saber. Dels qui fan les coses com els surt dels pedals.

Qui són els BICIVOLADORS?
Els coneixeu bé, us els heu trobat per les voreres, pels carrers peatonals, pels llocs estrets. No van pel carrer, no van en el sentit correcte de marxa, van per on els rota, per les voreres, sense avisar dels canvis de direcció... i volen passar ells primer... tenim un problema, i és que si seguim així encara se'ns respectarà menys, no n'hi haurà prou amb increpar-nos dient que ens saltem els semàfors i els stops, ara se'ns dirà que donem pel cul fins i tot als que no cal donar-los, o sigui als vianants i a tot lo que no sigui un automobilista porculero.

nota a part per tema semàfors i stops: properament explicarem el concepte "Idaho Stop" i els no-iniciats comprendràn perquè els ciclistes ens saltem els stops i fem tanta ràbia.

bicivoladors dels pebrots!

Aquest escrit vé a arrel d'una topada amb un bicivolador mentre qui us escriu passejava el gos. Una vorera estreta, una bicicleta passant pel mig enlloc d'anar per la calçada, un gos que es mou inesperadament i la bicicleta que ha de frenar de cop, entortolligant-se amb la corretja del gos i per sort no patint mal ni ciclista, ni gos, ni amo. Mirada inquisidora del nano en bici, com exigint-me que li demani perdó, quan enlloc d'això escolta un fabulós "ja em diràs què hi fots anant per l'acera"... em mira sorprès i replica coses relacionades amb mí i el gos i l'espai que haig de deixar, mentre m'apujo el camal de la bermuda i li ensenyo la marca del moreno del culot...

..."veus? això és d'anar en bici, més km en un any que els que tu faràs en tota la vida, i mai se m'acudiria d'anar per la vorera a tota velocitat donant pel cul a les iaies, els ciclistes hem d'anar pel carrer... que els cotxes et fan por? ets TU qui has de fer por als cotxes".

Abans d'ahir anava en tren amb la bici a dins, ocupava dos seients, en una parada va pujar molta gent i vaig veure dues senyores que s'estaven dretes, de costat, em vaig aixecar i els vaig assenyalar els llocs buits... i van flipar! fins i tot una em va dir que si podia seure! no estan acostumades a que les deixin seure? es veu que no... sembla com si no ens respectéssim els uns als altres, com si s'hagués perdut aquella "urbanitat" que els nostres pares estudiaven a les escoles pre-constitucionals, ningú recorda que la dreta lliure té preferència? ningú sap que les voreres són pels vianants, i això és sagrat?

HEM DE FER POR ALS COTXES, NO A LA GENT.

dilluns, 21 de juliol de 2014

GRAVELADA TOP FUN BIKING

.
DEFININT INTENCIONS

 Dissabte 19 de juliol, 8 del matí, comencem a rodar amb les bicis de ciclocròs... perdó, gravel, pel Vallès. La intenció és posar una primera pedra, trencar el gel, sentar bases, o com se'n vulgui dir, per a un tipus de sortides que ara com ara no ténen massa projecció en el panorama ciclista.
 Queda clar que hi ha ganes de rodar sobre brut amb bicis que no siguin la btt de sempre, queda clar que hi ha ganes de reunir-se, compartir, parlar de quelcom per nosaltres nou (pels americans es veu que no) i tot i la data, la calor i la inmediatesa amb la que es va convocar la quedada, els resultats en termes de satisfacció són enormes.
Caldes, Torre Marimon, Palau Plegamans, Gallecs, Santiga, Sabadell, Castellar, Puig Creu, 3 Pins, Can Sallent, S.Sebastià Montmajor, Les Elies, S.Feliu Codines, Castell de Montbui i La Borda de Caldes.

El recorregut passa pels llocs emblemàtics d'un Vallès que ja no sobreviu al ciment, tot i això la terra de ningú entre sentmenat i Palau, el parc de Gallecs o el plà de la Bruguera fins a Castellar ens van permetre no tocar massa asfalt fins a l'entrada de la muntanya fent un Puig de la Creu i un Tres Pins com a dificultats principals. Camins en molt bon estat, amb màquines passades de fa poc, i alguna imatge digna de Dirty Kanza com a mínim.






La calor ens va malmetre, lògicament, i es va agraïr una cordial rebuda per part de l'Andreu Codina i la seva família a Can Sallent, amb coca, cola i porró inclòs.

No hi ha imatges dels gossets família Corleone de la casa, que ens van preparar una emboscada de les bones. Sort que són de mida petita i només borden, que si arriben a ser més grossos i fieros no sé jo!
Pistes més que conegudes per qui us escriu, fetes desenes de vegades, que es descobreixen com un escenari perfecte pel nouvingut. De fet tant la tria de camins com l'ordre en que arrivaben les dificultats va ser molt correcte, i el recorregut, ideat sobre el paper, es va descobrir com ideal a la pràctica.
Tot i que ens vam retrassar, i les presses per tornar a casa (més que no pas el ceballot que alguns portàvem) ens van fer retallar pel Farell, enlloc d'anar a buscar sant Feliu de Codines, cosa que ens permet afirmar que en poc temps convocarem de nou la trobada per a fer el recorregut complet, amb pique d'Strava al Puig de la Creu inclòs.


Imatges algunes cortesia de Xavi Montserrat.