diumenge, 30 de novembre de 2008

Cròs de Vinaròs. Ha valgut la pena.

Avui hem fet Jornada de Germanor entre les antigues terres del Rei En Jaume amb una cursa "trempanera" a Vinaròs. En una zona amb una ben equipada pista d'atletisme, molt plana, s'ha instalat un circuit llarg i ample, amb el terra molt sec, pedra suelta, curves amples i poc grip. El circuit semblava ràpid i en realitat era un continu frenar i arrencar a tot ronyó, ja que les curves marxaven tant que havies de parar la bici (alguns més del compte, alguns no paraven i anaven a collir carxofes). Ah! la curiositat de la jornada era que no es pagava inscripció, tot un detall, tota una costum, depèn de com ho miris, o de quin cantó de l'Ebre vinguis.

Ens han muntat una mutitudinària parrilla de Masters i la sortida ha estat espectacular. Com sempre aquest any m'he equivocat de cantó (l'any passat era tot lo contrari) i la primera curva m'ha regalat un fabulós stop junt a 25 o 30 senyors-que-van-en-bici més. En Tió i en Tatché darrera meu i tot, L'alsina collint carxofes, i jo buscant com un boig on estaven els maillots coneguts entre tanta coloraina.

M'han passat en Pep i el Tió i he seguit anar fent com podia, esperant a que s'obrís la corrua per poder establir estratègies. En Tió ha acabat segon dels nostres. En Miki ha entrat davant, en Gustavo ha patit alguna avaria, i n'Alsina, tot i les carxofes i les clementines, tercer. Els nois del Súper 4t i 5è i tot seguit nosaltres, o sigui, el pelotón de fusileros clàssic.

Com de costum he dedicat la segona volta a estudiar la penya que tenia al davant, a veure qui podia caure i qui no. Envoltat dels del grupu clàsic, a segona línia, he anat veient com es desenvolupaven al circuit. A mitja cursa he vist que passar a un dels valencians seria difícil. Tibava molt fort, tant que se'ns escapava a les llargues i planes rectes. Per sort nostra i dissort per ell les curves les feia notablement insegur (després hem sabut que encara s'està acostumant al cròs, llavors és normal que li tingués por a la roda de davant, jo encara li tinc ara!). Total, que l'Emili anava com amb una Ducati antiga de MotoGP. Gran potencial en recta i fent les curves a base de parenostres. A les zones de curves el pillavem, ens feia algo de tap, però llavors es tornava a escapar!

Tap que ha aprofitat l'Òscar de l'Estivi per agafar distància, igual que no ens ha permès d'arribar a en Tatché, que avui acusava una setmana intensa de liderat a unes curses friki-virtuals que fa amb un rodillo que s'enxufa a internet (quin crack! hasta a casa viu a dalt la bici! ja me l'imagino fent rodillo i canviant bolquers ;)). Després d'uns rifi rafes amb el citat Emili, tancada inclosa, i de deixar el Sergi del Basoli algo endarrera gràcies a haver apurat tant el tauló que casi me'l foto per montera, he aprofitat l'embranzida de la roda valenciana per intentar arribar a l'Estivi. Res, m'han faltat unes voltes (una, va), però per Déu que ho hauríem aconseguit. Just darrera meu el Sergi, el pep franco que avui estava apagat i en Sergi Mingote, que al nivell del mar i sense xerpas no és el seu habitat, dic jo!. De la resta sincerament no els he vist, prou feina tenia en perseguir els de davant!

Total, 8è, Best Result of The Season, en una Master 30 que no té res d'inofensiva!

Bé, i perquè vegem com repapiegen els master 30 (així de passada reforcem mites sobre la nostra veterania), lo que li ha passat al Mestre Alsina aquest matí:
De tots és sabut que s'embena un turmell que es va esginçar fa temps. ara ja el té curat però ho fa per precaució (és guai, posar-se protecció al "turmell" per precaució, mai saps el bitxito que pots pillar ;p).
Aquest matí es lleva, tan tranquil, s'embena perfectament, amb amor i carinyo, ben fet, i tot satisfet s'ho mira... i... oh! surprise! s'havia embenat l'altre turmell!!!!!
total, que lo primer que li hem dit al veure'l és: "osti neng! t'has fet mal a l'altre peu????

Tot i això, seguim amb la nostra lluita:
JA SOM GRANDETS: VOLEM 1 HORA DE CARRERA!

adiós muy buenas... ciclocròs fins dins de 15 dies... alguns ho agrairàn, ara Culito ja començava a perdre la por... ah, i la propera cursa em treuré la bosseta de la càmera de sota el seient!

dimecres, 26 de novembre de 2008

Convocats tots els que puguin.

Hem rebut un email que convoca en record de'n Jordi, amb tots els respectes el publico al Blog:

Homenaje a Jordi Seriola
-30 Noviembre-


Concentración "A rodar por la vida"
Con la intención de hacer un homenaje a Jordi Seriola, que sufrió el atropello mortal por parte de un coche, conducido por una persona que triplicaba la tasa de alcoholemia, en la carretera B­124. (de Sabadell a Castellar del Vallès).

Penya Mussolenca, Club Ciclista Sant Quirze L'ateneu, Club Freedom Bikes, Club Escapa, Club Falcons Sabadell, BICISPRINT Sabadell, Coordinadora Catalana d'Usuaris de la Bicicleta, Federació Catalana de Ciclisme, Penya Ciclista Palomilles, Sabadell Ciclista, Unió Ciclista Sabadell, A.D.E.N.C., Associació per la Defensa i l'Estudi de la Natura,Bicicleta Club de Catalunya

Convocamos a los clubes, entidades ciclistas y a todo el mundo que quiera el día 30 de Noviembre a las 10 de la mañana, a una concentración en el Parque Industrial del Ripoll en Sabadell. Concretamente al Camí de la Fabrica Figuerola.

En este enlace encontraréis el lugar concreto:
Google Maps

Acto seguido se hará una bicicletada con la carretera cortada al trafico de vehículos a motor hasta llegar al fatídico Km. 4.En este punto que se donde se produjo la muerte de Jordi Seriola, se hará un acto para colocar una "bicicleta blanca".La bicicletada volvera por la carretera B­124 hasta el Parque Industrial del Ripoll dónde finalizara la convocatoria.

Esperamos la máxima asistencia, para mostrar, a todo el mundo, que estas situaciones de riesgo que sufrimos las personas que circulamos en bicicleta por las carreteras del país, se han de acabar.

Albert Garcia
Coordinador del secretariat de la CCUB
info@ccub.orghttp://www.ccub.org/
Coordinadora Catalana d'Usuaris de la Bicicleta

dilluns, 24 de novembre de 2008

CICLOCRÒS DE LLEIDA

En un matí de sol i fred (collons com bufava el ventorro) ens reunim a Lleida, turó del Gardeny, a les antigues casernes del Regimiento de Artillería, Cuerpo de Templarios (cazi ná) per fer la cuarta prova del calendari 2008-09 de Ciclocròs.

Un circuit enrevessat i trencador amb més arbres pel mig i més corriol que en una cursa de Btt ens esperava. Res en comparació amb l’atractiu circuit de l’edició 2007, i molt menys després de la onanística, paradigmàtica i inmillorable realització de la cursa anterior de St Boi, que ens permet establir una base de comparació amb el llistó dos pams més amunt de lo que estavem acostumats. Tot i això, res va impedir que al moment de la cursa allò fós un cop més “a veure qui més pot” i l’asunto “ojo que me la foto amb el tronc” passés a un segon plà. Com sempre la bona gent que et trobes i el gaudi superen totes les dificultats que et puguin posar de manera extra i gratuita.

Dificultats extra com la de l'àrbitre que al comprovar que el circuit era “pa romperse la crisma” va agafar dues bales de palla i un rotllo de cinta i se’n va anar cap a la part de baix. “Ojo que posaràn un salvavides” deien els sensats... però no. Les bales de palla van anar al terra, en plena pujada, per haver-les de saltar (jjejejjeej) i les cintes van servir per realitzar una impressionant pujada a peu entre els arbres. Clar, no complia el reglament i no hi havia prou tròs de córrer amb la bici a dalt... bueno, això vale que no complís el reglament, però almenys podia haver acomplert el reglament en l’amplada mínima de circuit garantida, que no va ser, havent-hi dos, tres, cuatre llocs on una bicicleta (no dues) apenes passava entre dos troncs d’arbre. Com sempre Déu-Nostre-Senyor va demostrar que existeix i ningú es va estampar més del necessari.

La primera cursa va ser l’habitual competició promocional de la categoria de cadets. Amb 4 bicicletes en pista i començant tres quarts d’hora més tard de lo establert, els nanos feien la seva cursa mentre el circuit s’omplia de participants de les curses següents que seguien entrenant-lo, més que res per no refredar-se, ja que haver d’estar a les 9 a lleida i no córrer fins les 12 dóna per molt. Quan trigarem en adonar-nos que això simplement no funciona?, que cuatre curses després la divisió de categories en 3 curses, enlloc de representar una facilitat per tots, és un fracàs? Si em deixéssin apuntar-me a les 11 del matí, aniria a córrer totalment tranquil, descansat, i hauria aprofitat el matí per fregar la casa, fer una maquinada de roba, comprar el diari... enlloc d’anar passejant el rodillo (i el traje faralaes) pels marges, tot esperant que em toqui córrer amb 50 bicicletes més.

Osti... m’estic queixant més de lo normal, dec tenir la regla... anem a la cursa:
A les 12.10 va prendre la sortida el grup dels Caballeros Templarios de la Santa Orden Master30. Com sempre al turróoooon! I com sempre mal colocat a l’esprint de sortida. Que dolent que sóc aquest any sortint!. Con que desseguida el circuit es feia estret, ens arribem a parar, peu en terra, als 200 metres de sortir, i em toquen algunes unitats al davant que amb ritme més lent em fan el tap obvi, retrassant-me més encara. Trigo una volta en trobar els ciclistes que habitualment roden a la meva altura, mentre vaig veient els de davant. Alsina ha sortit molt fort però una sortida de pista li fa perdre 5 o 6 llocs. Miki tira al davant mentre que la corrua segueix, encara que no masa compacta. Veig en Sergi del Basoli, en Tió del Vic, en Mingote molt a prop meu, mentre en barallo amb els dos toros habituals de les primeres voltes, un Fa-sol i un Estivi. A la tercera volta els he anat estudiant i els ataco, aconseguint desenganxar-me, acció que em permet escapar-me vers els dos Sergis. Vaig descobrint els punts de descans del circuit, que és tant fotut i de tanta força que apenes et permet recobrar l’alè entre rampa i rampa. A la part plana descobreixo el desarrollo bò i en dues voltes atrapo al basoli. Penúltima volta enganxats mentre el mingote se m’escapa a uns 40 metres, i última volta de control de la posició, al no poder atrapar a davant i tenir el darrera controlat. A més, ens comencen a passar els èlits (4 o 5 aquesta vegada) i prefereixo deixar-los passar alentint el ritme.

XXX censurat per cagada de l'autorXXX

UN DORSAL BLANC SEPARA ALS HOMES DELS NENS.

Al final, carrera com totes, disfrutant, rebentat, amb el costellam encara no del tot recuperat, i amb ganes d’agafar d’una punyetera vegada la xispa, que de tanta brevet se me n’ha anat de vacances. Veure el Miki entrar a meta super content, veure l’esprint pel segon al cuart lloc de Benito, Tatché i companyia, i saber que estàs on has d’estar i que els de davant són, a part de grans esportistes, uns vertaders gentleman-riders, i que els de darrera han disfrutat tant com tu, és lo bò d’aquestes curses.

Que gran que és tenir al Mestre Astals a peu de pista i anar sentint com t’indica el ritme i el com ho has de fer. Si ell no pot pedalar ja pedalem nosatres per ell, que gran que és veure com cada diumenge vé a veure’ns.

I frase cèlebre de’n Jordi Tió, el Toixó de la Plana reclama, igual que culito, una hora de cursa a M30: “L’esprint de sortida em mata, Gubi, però després aniria fent...”

Ja no sé a qui més admirar. SOM FONDISTES!

diumenge, 16 de novembre de 2008

CICLOCRÒS ST BOI. La contracrònica


CON UN PAR... de costelles adolorides


foto feta per Luis, routier67

Aviu hem anat a Can Manyanes a fer una carrereta, una de les més guapes que mai he fet, en un traçat espectacular que combinava tècnica i força, un circuit sobre sauló, terra, pinassa i herba que podria ser el paradigma del ciclocròs català, aquí que no tenim fang, necessitem circuits com aquest. 3,5Km de corda és tot un mèrit, per altra banda, per una cursa que ha posat el llistó molt alt en l'apartat estètic i escenogràfic.

La cursa se'm presentava bé des del punt de vista de la preparació. El meu motor tdi començava a estar afinat amb el cross, aquest any que només he fet ruta i gran fons, i arribava a finals de setmana amb els deures fets. El dijous, en una dissortada acció (sóc un patós que patina quan va a pujar a la bici) vaig relliscar i vaig fotre tot el meu pès a sobre el seient. Un copet i res. Però ahir es va despertar, i un cop baixada la inflor em feia un mal el costellam que ni te cuento. Segur que res trencat, el cop no va ser dur, però sí que una bona esblanada muscular.

Total, que amb la moral per terra he anat a veure-les venir. Voltarén i temes varis i pensant en sortir a "take the grandma to have a walk". Però a la meitat de la primera volta he vist que tot i que no podia respirar, l'asunto no anava pas malament, i estava a ritme. Dec estar més en forma de lo que em penso.

M'he posat les piles i a base d'adrenalina i gònades he deixat enrera als que em perseguien i he anat a pels de davant. Cada volta passava un o dos Masters i més d'un dels de la canalla. Al final, 5 voltes de cursa sense ser doblat i una bona lluita amb els Basoli Oscar i Sergi, com cada any, tu, i en Lara i en Willy al punt de mira.

A Lleida sereu pell... Un dorsal blanc és lo que separa els nens dels homes.

per cert, continuem fotent la banya a tenir 3 curses quan la primera ens ocupen la pista 6 o 7 corredors. Si als cadets se'ls ha de donar canxa millor seria posar-los amb més gent al circuit, així de passada les altres curses no estarien massificades, així de passada no estariem tot el sant matí per córrer 40 minuts, o dit d'una altra manera, si hem de córrer a les 12, perquè hem de ser-hi abans de les 10?

Genial cursa de'n Tatché, gran pols amb els cracks Miki, Franco i Alsina. El Toixó de la Plana segueix en la seva línia, i la resta del grup, doncs molt bé, gentlemen riders. En Dacosta és marcià, definitivament.

Master 30: Volem 1 hora de cursa, que ja som grandets!

dilluns, 10 de novembre de 2008

En el record

Avui li hem dit adéu a en Jordi, érem molts, i me n’he adonat que no n’hi havia prou amb quatre paraules com les que queden fixades més amunt.

Avui he descobert el que em pensava, que era una persona de les que sense fer soroll val la pena de conèixer, un bon tio, com ha dit el capellà, que el coneixia, també, en un adéu que ha acabat amb aplaudiments.

Ha estat la tercera persona de les del meu cercle que se n’ha anat en menys d’un mes, i això m’ha fet recordar tots els que val la pena recordar. En Jordi era ciclista i per això surt en aquest blog, perquè sense haver-ho parlat, avui molts hem estat una mica més ciclistes gràcies a ell.

No érem massa amics, de fet, de jovenets érem amics amb el seu germà, i ell era el petit, però l’haver-lo retrobat al món de les bicis i haver descobert en ell una persona sempre positiva (de fet, era un autèntic boy-scout), sempre anava de bones, ilusionat i atrevit.

Avui érem uns quants que pedalavem amb ell fa no massa dies, avui n’érem uns quants que no estavem decidits a anar enlloc el 2011, però ell sí que hi volia ser, i només per això ens hem acabat de decidir a buscar el camí de París, via Brest, d’aquí a tres temporades. Només per continuar una de les coses que ell va deixar per fer ja valdrà la pena.

Molta sort, Seri, mai te n’aniràs del tot.


p.s.
He recordat que tinc guardada una cançó que s’adiu al moment, és la que sonarà durant un temps al meu blog, si la voleu sentir, diu així:


Dream Theater, The Spirit Carries On

Where did we come from? Why are we here? Where do we go when we die?
What lies beyond And what lay before? Is anything certain in life?
They say " Life is too short" "The here and the now" And " You`re only given one shot"
But could there be more, Have I lived before Or could this be all that we`ve got?

If I die tomorrow
I`d be alright Because I believe
That after we`re gone
The spirit carries on

I used to be frightened of dyingI used to think death was the end
But that was before I`m not scared anymoreI know that my soul will transcend
I may never find all the answers I may never understand why
I may never prove What I know to be trueBut I know that I still have to try

If I die tomorrow
I`d be alright Because I believe
That after we`re gone
The spirit carries on

diumenge, 9 de novembre de 2008

CICLOCROS A ST JOAN DESPÍ


No va haver-hi manera de pillar ni en Calzón ni en Tatché, ara, l'Estivi va ser pell!


Fotos gentilesa de l'ester, coach del mclaren.

QUIN FART DE BOTAR!

Avui hem fet la segona cursa (primera per a en Culito) de la Copa Catalana 2008-2009 a l'inigualable i desert escenari del costat del Llobregat, a Saint John of the Pine, ben a tocar de la b30. Ha estat una gran reunió de viciats del cross i molta gent nova, i és que això de fer l'indio es veu que enganxa.

S'han programat tres curses, sent la de master30 la tercera, acompanyats pels èlit i els sub-23, que anaven com motos, els "homes de veritat" hem fet una cursa a tota maneta, sense presoners, amb molts dels habituals dels darrers anys i alguns que ho provaven per primer cop.

Genial actuació de'n Jordi Tió, el Teixó de la Plana, tot i punxar, ha mostrat un ritme espectacular. Prou bé també per a en Conrad "Tarzan" Blasi, el de Manlleu ha perdut la virginitat on the dirt i es preveu que sigui dels habituals, igual que ja ho és de les marxes. Sobre els habituals consumats, entrada en joc de l'escuderia mclaren en plè, els fa-sol han fet com en culito i s'han perdut la de raimat. La nova ferrari (ghost) amb el fitxatge estrella de'n Franco i clàssics com en Navarro ha suplantat la identitat de la vella ferrari (esteve) que avui no hi eren per motius varis. Els sabadellencs hem fet lo que hem pogut. En pep tatché amb problemes de pneumàtics i en Culito amb problemes d'asma, esquena i articulacions (ens fotem vells) han acabat en el grup, prometent que hem de fer més deures entre setmana.

Victòria per a un titànic Dacosta, feia temps que un Master30 no em doblava, seguit de'n Miquel Bort, que va com un tiro, i de'n Benito que s'ha adaptat de nou al manillar corb. Tindrem un any entretingut amb aquests cracks. goig de veure'ls.

Un dorsal de color blanc és lo que separa els homes, dels nens. Veniu a Master 30, su vai a enterá!

El circuit... bé, prou bé, bueno, a part de curves molt tancades i que feien parar totalment la marxa, el millor del circuit ha estat fer-nos passar per la zona de bams, pràcticament no-ciclable, encara que no per això era menys dur (joc de paraules). Tenint en compte l'encert en els circuits dels 2 anys anteriors, aquest any hauràn decidit canviar l'estil, i poca velocitat hem pogut agafar. No pot ser tot, nois!

La cursa? bueno, això de fer 3 curses està bé si ho repartíssin millor. m'explico: A mí no em sap greu llevar-me a les 7 i no córrer fins a les 12, però si fan tres curses, que a la primera no hi hagin 6 ciclistes, i a la segona i tercera més gent que a la fila del paro. Think about it, que per algo hi sou.

a falta de xurrimangar fotos d'algun racó, avui no hi ha imatges.
i com sempre, el link recomanat: http://www.ciclocrosscatala.com/ del gran Ernesto Manyanes.

notícia de la setmana (al menys per a mí). es veu que aquest any no es fa el ciclocross ciutat de sabadell. no comment doncs, res per afegir a lo dit a la darrera entrada d'aquest blog, no fa falta comentar perquè se m'entengui el sentit. Sap greu que no es faci, ja no podrem lluitar per ser "campió d'australia"

dijous, 6 de novembre de 2008

CICLOCROSS (WHAT THE FUCK IS?)

El ciclocross és, simplement, el ciclisme en el seu estat primitiu.

Encara que pot explicar-se de moltes formes:

és lo més bèstia que ha parit mare, hardcore pur i dur
és fer 45 minuts a 197 pulsacions de mitja
és marica (o tonto) l'últim
és sentir que algú respira molt fort, i adonar-te que ets tu
és voler matar al tio de davant, i no parar fins que el passes
és saltar de la bici i quan tornes a pujar adonar-te que has pujat a la d'un altre
és posar la banya a l'únic lloc que tenies per passar i adonar-te que no hi cabies
és tirar-te per una baixada sense saber si hi ha final
és baixar de la bici perquè ja no pots més i adonar-te que has de pujar a peu
és entrar a meta totalment rebentat i sentir com et diuen que queden 4 voltes
és trencar el manillar a mig circuit i fotre't a córrer fins a boxes
és saltar a sobre de la bici i adonar-te que t'acabes d'aixafar un ou quan ja és massa tard
és sentir el xiulet de sortida i no pensar en res més que en pedalar fins a la mort
és pujar-te la bici a coll i no sentir com et claves la biela als ronyons
és fer-te mal a la cama i pensar que ja es curarà
és estar tres dies amb mal a tot el cos, refer-te tres dies més, i tornar a la següent cursa
és passar 8 o 9 vegades pel mateix lloc i adonar-te que la traçada bona no existia, o bé
és adonar-te que la traçada bona era la de la ultima volta
és baixar de la bici al moment oportú i guanyar una posició gràcies a això.

i sobretot, a master30, és començar la cursa sent tots amics i acabar-la sent-ho més encara, però durant ella els has volgut matar a tots.

El ciclocross és tan dur que els que hi participem ens sentim protegits per la colla més que en cap altre disciplina. Les passem tan putes que els lligams que fen en cursa només es poden comprendre si ets un dels nostres.

i tot i això, fer ciclocross significa posar-te a fer una cosa que no saps si t'agradarà, i quan portes dues curses no poder estar sense fer-ho.

El cross és, en resum, anar en bicicleta sigui quin sigui el terreny, sigui quin sigui el temps que fa, i sense importar per on es passa, és el camp a través més pur que hi ha, és simplement: anar en bicicleta. Ni asfalt llis amb la roda fina ni fer la cabra amb la btt, una bicicleta per a tot, i punto pelota.

(properament, how to use a cyclocross bike and not to fail in the action).