diumenge, 25 de desembre de 2011

REQUIEM POR TODOS NOSOTROS

.
he triat aquest títol, bastant més indicat que els previsibles "crònica d'una mort anunciada" o "Aplocalypse Now" o bé el sarcàstic "éramos pocos y parió la burra" , en tot cas, no cal que llegiu més endavant... el títol ho diu tot.

de fet, no es recomana llegir més endavant a no ser que:
-que no facis ciclocròs i tot t'importi un pepino
-que facis ciclocròs i creguis que lo que tenim està correcte i no cal millorar
-que pateixis del cor o tinguis pujades de sucre o d'àcid úric que puguin fer-te ingressar d'urgències
-o bé que pensis que en aquest blog mai es posa a parir a ningú, i t'agafi de sorpresa.

EL CICLOCRÒS CATALÀ NO ESTÀ TOCAT DE MORT

ESTÀ... MORT

QUE BEN MIRAT,
si jo, que sempre publico les coses que faig, i m'encanta el ciclocròs, no he dit res en 2 mesos, ja feia sobreentendre que estava omplint el pap (i de passada les pilotes) per a deixar anar una ogiva nuclear com la que esteu a punt de llegir

no en và un va prenent nota i manté un silenci tant descarat quan no és el seu estil.

ens doneu silenci? doncs aquí teniu resposta:

UNA MICA D'HISTÒRIA
(que per lo vist és el que mai ningú mira)
temporades 2006, 2007, 2008 de 10 i 9 curses, afició en augment, gent jove a les carreres i graelles d'èlit amb molts tios bons, i de sobte el silenci...
al 2009 la temporada perillava i amb prou feines van reunir 5 curses, els corredors vem fotre el crit al cel, i van posar fil a l'agulla...

es va crear una comissió entre particulars i federatius (crec recordar) i amb la ilusió de molts la temporada 2010 vam tornar a tenir 9 curses. es va crear un web on centralitzar informació, t'havies d'inscriure online, més ràpid i eficaç, i fins i tot ens donaren un xip a les curses, que et permetia clavar les classificacions i a la vegada veure els teus temps per volta, etc.

de la inscripció online i el xip, simplement, nunca más se supo. (a cicloturisme tenim un web, bicinscripcions, que vosaltres mateixos podeu jutjar).

les seves paraules, publicades a la pàgina de Facebook, fa dues temporades, van ser, literalment, "tranquils, això no tornarà a passar"... i ha passat!

farem una rapida repassada a les curses que s'han fet i ja no es fan, veureu els llocs on s'han fet, els perquès no es fan... alguns els sabem, altres ens els han ocultat:
Sallent, Torroella de Montgrí, Igualada, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Sabadell, Tortosa, Amposta, Raimat, Sant Joan Despí, Sant Boi de Llobregat, Manresa, Barcelona Velòdrom, Barcelona Montjuïc, Barcelona Fòrum, fins i tot s'han fet puntuables les curses de Vinaròs i El Voló, i era genial anar a córrer a tants llocs, i penso que on són ara!

em surten 18 localitzacions, no hase falta que me dises nada mas!

al 2010 la Federació promet 300 euros de subvenció directa als organitzadors d'un ciclocròs. molts no han cobrat ni cinc, i fa més d'un any. no ens extranyi doncs que algunes curses que éren fixes, i de enorme qualitat, hagin aparcat aquest any la seva celebració.

ara pensava en Santa Coloma de Farners, vès per on...


AQUEST ANY
aquest any ningú ha previst cap calendari, ningú actualitza el web, ningú centralitza inscripcions, el control de voltes per xip ha desaparegut del mapa, ningú porta al dia les classificacions, hi haurà trofeus?

i a sobre ténen els collons de dir "estem treballant per a ampliar el calendari" després de dir-nos que es fan 4 curses (franqueses, mataró, Lleida i "x") i saltar-se un Campionat de Catalunya que els hi cau del cel

i a sobre a les notícies de ciclocròs de la web federativa tan sols surten les actuacions dels nostres que van a córrer a fora (lozano a valència per exemple) i fins i tot treuen els bons resultats del cadet Cullell a frança, quan tots sabem que si el pare Cullell porta els seus nanos a córrer a Perpinyà és perquè els seus nanos no poden córrer més a prop de casa perquè no ténen curses

i nosaltres ens ho empassem tot i no diem res, ni tan sols quan acabat el Campionat de Catalunya no hi ha senyals de la 5a cursa de l'any, la "x", amb data per confirmar, suposadament a Bellpuig i suposadament al mes de gener.

encara estic esperant la resposta del mail que vaig enviar a la suposada comissió de ciclocròs sobre el 20 d'octubre, preguntant-los pel calendari d'aquesta temporada


FALTES DE RESPECTE VERS NOSALTRES
faltes de respecte són el silenci federatiu, la deixadesa a l'hora de fer calendaris, de fer classificacions, de dir-nos a quina hora i a quin lloc és cada cursa, d'encertar quina és la web del club organitzador

falta de respecte és que els àrbits, enlloc d'ajudar, segueixin aplicant l'arbitrarietat de qui sembla que vagi a les curses a cobrar i aplicar el seu criteri, quan en situació delicada el que haurien de fer és ajudar als pocs que queden a que no s'afartin i pleguin veles...

falta de respecte és dir als veterans que la seva cursa comença a les 10.30, donar que han sabotejat el circuit, i a les 10.00 canviar de parer, anar a donar la sortida, sense previ avís, agafant-nos amb el calentament per fer.

falta de respecte és modificar a 15 minuts de la cursa un recorregut d'un campionat de catalunya que ha estat provat per molts, i introduïr una dificultat de les de fer-se mal. altra cosa és que l'àrbit que fa la modificació tan sols se'l vegi un dia a l'any, i sempre canvii els circuits.

falta de respecte és donar les culpes a la crisi A (la del Zapatero) i la crisi B (la de la Mas)... em recorda a quan de petit no feia els deures perquè no en tenia ganes i deia que m'havia deixat la llibreta a casa

falta de respecte és no informar, i pitjor és desinformar, amb quines ganes ens quedem, els quatre que quedem?


VERGONYA
vergonya ens ha de fer tot lo següent:

- a nosaltres, corredors, ens ha de fer vergonya el fet de pagar 10 euros per una cursa quan se'ns apliquen els serveis mínims, quan tan sols fa 3 anys en pagàvem 3 pel mateix, més ben muntat.

-a la federació li ha de fer vergonya el fet que hi hagin 29 marxes cicloturistes al calendari oficial, més 13 brevets, més 8 marxes fora de calendari, i tan sols 4 curses de ciclocròs a la finestreta del costat.

-també a la Federació li hauria de fer vergonya deure calés als clubs (potser amb el preu d'una inscripció a la Titan es podria haver sufragat el deute?)

-a tots ens hauria de fer vergonya veure com a valència i al sud de frança, els nostres veïns!!!! territoris de ciclocròs de tota la vida (no te jode) tinguin calendaris de 15, 14, 13 curses en un any, amb 200 inscrits de total, i amb graelles de cadets (nens i nenes de la ESO, no fotem) de fins a 40 ciclistes, que els hem comptat!!!!

(que Lleida està més lluny de casa que no pas el Voló)

-a la Comissió de ciclocròs de la federació li hauria de fer vergonya que a falta de 15 dies de la cursa de les franqueses encara no s'hagi publicat el calendari... i que no hi hagi classificació penjada al web de la federació, i que tan sols ens pugui oferir 4 curses, quan a la porta del costat els del cicloturisme ja fa 4 anys que ens sortien les curses per les orelles, de lo bé que s'ha treballat allà.


ELS CORREDORS
ens hem de sindicar, ens hem d'unir, hem de fotre una patada al cul als incompetents i proposar coses nosaltres

SÍ, ESTEM MOLT CRÍTICS, PERÒ NO CALLAREM

tot i això, no crec que haguem de fer-los la feina a qui ens ha tractat com el puto cul, ja que suposo que algú, allà dins de la Casa Gran, espera a que els del ciclocròs els muntin una nova-novíssima comissió a l'estil dels del Cicloturisme, i els gestionin calendaris i temporada i els reflotin el barco enfonsat

ja es va fer una vegada, fa dues temporades, i alguns, fins i tot, se'n van cansar, de treballar de gratis, fora de les seves feines, famílies i obligacions.

LA PILOTA ÉS A LA VOSTRA TEULADA

nosaltres tan sols intentarem que els diners que hem gastat en Bicicleta, Equipament, Viatges, Benzina... quedin amortitzats per la satisfacció que et dóna acudir a 4 curses d'un migrat calendari del qüal, tan sols 2 anys abans, t'han promès que "això no tornaria a passar".

QUEDA ESCRIT. NO TENIU VERGONYA

dissabte, 24 de desembre de 2011

JA TENIM CALENDARI!!!

CICLOTURISME

HI HA VIDA! EL CICLISME FUNCIONA!
TENIM UN CALENDARI AMB MÉS CURSES QUE SETMANES TÉ L'ANY!

http://cicloturismecat.wordpress.com/2011/12/21/primera-presentacio-del-calendari-cicloturista-2012/

DE PASSADA APUNTEU EL BLOG, SERÀ REFERÈNCIA!

nota al peu: sembla mentida que una Comissió de la Federació (la de cicloturisme) funcioni tan requetebé que ens sobren les marxes, mentre que una altra (la de ciclocròs) li dóna la culpa a la crisi i a les eleccions a la federació el fet de no haver fet res de res en tot l'any!.

dimecres, 2 de novembre de 2011

MONT VENTOUX: LA MAREQUEVAPARIR AL PUTO CALVO!




Li diuen el Gegant Calvo de Provença, també n'hi diuen la Lluna, i d'altres coses pitjors. El mateix Petrarca, a l'edat mitja (o potser era ja el Renaixement?) el va mitificar, i això que segurament va pujar-hi amb una mula, no pas en bicicleta.

Sortit del no-res enmig d'una inmensa plana plena de poblets amb castell i camps de Lavanda, ah, i vinyes del côtes du Rhone, que seria com un Jumilla més amanerat, el Mont Ventoux, una mena de Turó de l'Home a lo bèstia, desafia al més pintat, que tot i podent-lo pujar des de tres llocs diferents, sempre tria el mateix: Bedouin - Chalet Reynard – Sommet.

Abans d'anar-hi a espetegar em documento. Missatge al Lluís Angulo, pioner i padrí de tantes animalades, que em dóna una ruta de 75 tristos km i em diu: "amb això ja quedes ben servit"... li faig cas i passo de dissenyar-me etapes tipo Tour de France amb final en alt, per un cop no faré el friki i em limitaré a 75 tristos km...

Faig nit a Carpentras i de bon matí, a les 8h, i sense ploure (sembla que el temps em fa un favor i la borrasca em dona una pausa d'unes 8 hores, al mig de les quals hi poso la meva intentona al cim) arrenco en direcció Bedouin, un poblet a l'estil Sant Esteve de Palautordera, així com al peu de la muntanya.

Una pujada suau, 2 per cent, durant uns 20km, i arribo al poble. Vent en contra que va coent (també cou la cursa de ciclocròs que m'he cascat el dia anterior, però això no compta). Entro al poble i recordo imatges de ciclistes, motos, americans, bascos i pirates encarant el mateix carrer que jo... la carretera tomba a dreta i amb un fabulós vent de cara surto del poble. Punt km -21, 2% au sommet, i anar tirant.

Fins al km -19 no passa res, un trist 4% i vint per hora, i com que la muntanya no es veu (una espessa boira li tapa la calva, com si el Gegant portés boina) tot és optimisme.

Just al moment que penso que serà fàcil, la carretera tomba de cop a esquerra, passant per unes cases, enfilant-se de cop per entre dues parets, passo per un cartell que diu Col Ouvert jusquà Sommet i per un altre que diu Forêt Comunale du Bedouin, i entro al Bosc, al puto bosc, 11% de cop i dels 4 pinyons que em quedaven ja porto el gran posat.

Clavat a 11-12 per hora em tiraré com 12 km al 10, 11 i fins a 13%, entre arbres, pins, roures i olor de molsa o de bolets. De moment sembla el Turó de l'Home a lo bèstia.

Entra la boira, no veig res a 20 metres, encara que tan sols hi ha arbres i fulles seques. mica en mica els arbres es van dissipant, i suposo que aquí és on es veuria la muntanya pelada ja, com a mínim allà més amunt.

Queden uns 9, 8 o 7 km per dalt, passo per la cruïlla de la carretera que puja pel cantó nord est i encaro, suposadament, ja que no veig res a 10m, lo que serien les cases del Chalet Reynard.

De sobte em trobo amb una paret i un cartell! és el restaurant del Chalet! una mica més i m'estampo per culpa de la boira! busco la línia de la carretera i la segueixo... hi havia ua curva d'esquerres molt tancada, que a la segona, agafo.

Des d'ara fins dalt, uns 5,5km, no m'apartaré de la línia de la carretera. a l'esquerra el no-res, a la dreta una pila de pedres de color blanc, i res més. el desnivell és més suau, 6, 7 i 8%, que combinat amb una mica de vent de cul, segons la curva, m'ajuda a pujar.

Definitivament el Galibier és molt més bèstia, tot i que avui estic patint una miqueta.

No arribo a on en Tom Simpson... queden 2km i em penso que m'he passat de llarg el monument, queda 1,5km i penso en recular per buscar-lo... de sobte, a 1km per dalt, més o menys, em trobo unes escales i una inmensa pedra a peu de carretera. Paro i li dedico una estona a aquell que va caure allà, a punt de coronar el cim, mentre vestia el mallot de campió del món.

Engego i torno a agafar ritme, fot un fred que pela i estic xop de la boira. faig uns 800m i de sobte giro una curva molt tancada a dretes, se'm clava la bici entre el pendent i el vent de cara, apenes puc pedalar, mentre avanço a 3 o 4 per hora i corono a cegues. M'he cascat el Puto Calvo!

Parat a dalt el vent em tomba, m'apuntalo i em tomba més, la baixada serà lenta, perillosa, a cegues i amb ratxes de vent de tots cantons... just el que buscava! a Cada km baixaré 100m el desnivell i pujaré un grau la temperatura. Satisfet aniré a buscar el cotxe i tornaré a casa amb els deures, pendents de fa dècades, fets.

Definitvament, és com el Turó de l'Home, però dues vegades bèstia.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

QUINZENA DE LA BTT. LACABRAVAPALMONTE

Y todo el monte es orégano! viva la Muntar-Bai!

Doncs que per agafar xispa i algo de recuit abans del ciclocròs, he decidit fer una Quinzena a lo CorteInglés, marcant-me dos objectius Beteterus, és a dir, anant a la Marxa D'Or i a la Falconada amb tota una autèntica Reina del Susio, o sigui, un tractor amb rodes marcades amb polzades, ben amples per impedir avançar, amb un veritable seient petaculs i un artilugi a la roda de davant que sembla tret d'una moto, una mena de molla que quan passes per un bot sembla que no hagi estat res.

La veritat és que cara avall todo son parabienes, i anar amb rodes de vespino i discos de freno et fa semblar un gran ciclista i tot... en diuen Downhill (daunjil), també d'anar en bici en diuen Biking (vaiquing), de l'aparato se'n diu Mountain Bike (muntarbai) i del trasto que va a on hi hauria d'anar la forquilla se'n diu Fox (que em recorda un mite eròtic de mamelles enormes i caigudes de quan jo tenia 14 anys). Tres plats! marededéu! em sobren 8 o 9 combinacions i el plat petit directament el treuré, ja que el pinyó gros és més gran que el plat del mig...

...en definitiva, que si amb un trasto d'aquests no ets capaç de fer-ho mig bé, millor que et dediquis al ciclisme estàtic, ja que passar per un bot amb tal equipament és cosa de nens.

ah... de la bici se'n diu Specialized Stumpjumper... (ixpezialais chump chumper) i es veu que és tot un mite... a mí em sembla correcte, fa lo que ha de fer i a sobre porta uns frenos que no fan soroll (es veu que això dels discos de freno va molt bé però tots sonen com un elefant cabrejat), m'hi sento a gust tot i que em sobrin 3 quilos de ferro que no sé com treure.

Resultat, pujo com les pepes i baixo com els àngels, amb llagrimes i tot de la velocitat... disfruto com una cabra, i ja que la cabra tira pal monte, doncs vinga, 15 dies a full, no fós cas que m'agradés, que es veu que fan marxes i curses d'això del Btt.


LA MARXA D'OR
st llorenç Savall
http://connect.garmin.com/activity/122478839
http://www.ciclistasavall.org/

Feia anys que la volia fer, de fet, una marxa amb aquest nom vé de gust de fer-la!. aquest any, amb la BTT i tota la aproximación al món de la terra, anava de conya deixar l'asfalt per a fer una curseta. 60 km per les pistes d'entre St Llorenç i Granera, amb un recorregut brutal, guapo, variat i ben parit. llargues pujades i alguna baixada apoteòsica.

Com que els guies locals m'havien dit que era per pista, jo que m'hi presento amb la de ciclocròs.

La sortida a toc de pito, encara que guardant les formes. anem cap a la zona de Catafau pistejant, mentre ens anem estirant i separant. tot i això, tot el primer bucle, fins a la cruïlla amb la carretera de Gallifa, el fem en un degoteig de ciclistes, avui hi ha bastant nivell, i així mica en mica anirem fent fins al final, mai sols, sobre la posició 20.

Baixant cap a la carretera de Granera trobo un roc una mica massa punterut i punxo. un llantasso important i em quedo retrassat. Reparo amb calma i segueixo amb calma, sense segona càmera no és qüestió de jugar-me el quedar-me tirat del tot.

Tot el segon bucle, zona de Granera i acostament a l'arribada per la zona dels Carros, passa pel tròs cremat fa 7 o 8 anys, amb unes boniques vistes i molta amplada de camí, tot i que el terra, plè de pedres soltes, es fa difícil per a la bici que porto. L'arribada a Sant Llorenç és per les trialeres paraleles a la carretera de Monistrol, a l'altra banda de la vall.

Em xoca quan, tot entrant al poble, i després d'unes 3 hores i 55km, algú em crida: dos quilòmetres i arribada! ... se m'ha fet curt, molt curt.

M'hauré d'acostumar a les coses curtetes i fetes a tope. De moment, Marxa d'Or feta, objectiu acomplert, dia gaudit, suma y sigue.


LA FALCONADA (6a edició)
Sabadell
http://connect.garmin.com/activity/123763006
http://www.lafalconada.cat/
http://www.lafalconada.cat/anteriors/2011/Temps%20Falconada%202011.pdf

el segon diumenge tocava la Falconada, una de les més xules i ben muntades manifestacions ciclistes fetes per una entitat no-ciclista (cosa que hauria de fer avergonyir a clubs i demés personal d'una ciutat tan "ciclista" com Sabadell). En la sisena edició poc més a afegir que en les cròniques anteriors (cliquez ici) mil tios, alguns per afaitar, i cada cop més senyores i senyoretes. ambientasso i per qui vulgui, canya de la bona.

De fet els espies aquesta vegada em van informar bé, i vaig presentar-me amb el tractor (oh Fox, long live Fox!). Una sortida fulgurant, amb arribada a cap de cursa a dalt a Torre Romeu i encarar cap als plans de la Salut amb en Pep Tatché i l'Enric Aguilar de llebres. Molt ritme, massa ritme, fent un grup d'uns 7 corredors que mica en mica o s'allargava o s'escurçava. Pujada al Farell pel darrera i davallada a la zona de Sant Sebastià de Montmajor, allà entrem en una trialera i se m'escapen els del grupet, me n'adono que no he desbloquejat la forquilla i anava fotent retrucs com un tonto. em quedo sol.

Passat Montmajor encaro una pujadota important, camí bò que passarà a camí rebentat de sobte, i d'allà anirem pujant amb el plat petit fins als 3 pins i Catafau. allà vindrà lo bò del dia, una trialerota més llarga que un dia sense pà que em durà fins a Sant feliu del Racó. Com un crack dels bons me la faig tota, de dalt a baix, a pota!

No m'adelanta ningú, imagina't el tròs que els hauria tret, i a l'arribar de nou al camí gran, ja bastant depauperat físicament, m'agafen rampes del tipo horrorós als isquios, i de passada pateixo fallo general de tots els grups musculars de les cames. La causa? la bici diferent, segur, i el no estar-hi acostumat.

Els darrers 20km, amb un globo del quinze, ens fan passar de St Feliu cap a Castellar, zona aeròdrom, i d'allà al riu, per planejar per tooooot el Ripoll en un avorrit final que és la única zona que canviaria d'un recorregut especialment bonic, interessant i de passada trencador.

7è classificat, mantinc el Top 10 en els darrers 3 anys.


Crono Puig Creu (Bike Tolrà)
http://connect.garmin.com/activity/125228318

i el tercer diumenge, ja ficat en la darrera sèrie d'entrenos per a agafar xispa i no fer el ridícul al cross, he aprofitat per a fer la Crono del puig de la creu, ja clàssica del Bike Tolrà de Castellar, i acabar fent camins i caminots entre Castellar, St Llorenç, El Farell, Sentmenat i demés valls d'aquelles.

La Crono bé, segons els meus càlculs i a falta d'oficialitat, he sortit a les 9:40:00 i arribat a les 9:50:51, o sigui, he rebaixat el temps dels guanyadors dels dos primers anys. L'Ivan Segarra ha fet 10.20 i pico, pulveritzant tots els rècords i demostrant un bon moment de forma d'un superclasse com ell.

Genial l'ambient que han reunit els del Tolrà, Hidalgos, Juanjo i cia. han creat en pocs anys una bonica base social.

Fet del dia ha estat la trobada amb l'Andreu Codina, antic number one del trialsin, que viu en una masia entra Gallifa i St Feliu de Codines. a part de rodar junts una bona estona hem estat xerrant sobre les rodes de 29 (ell és importador de la Niner) i de passada m'ha portat per alguna que altra trialereta... jo amb la de cross, ell amb una Niner i el seu talent, no hi havia collons de seguir-lo!

... i ja està... passem a coses més interessants, que el dia 1 de Novembre, si tot va bé, anirem a córrer la primera de ciclocròss.


p.d. em venc la Btt, em sobren 3 quilos de bici per tot arreu, això és molt cansat!
interessats contacteu via mail

dilluns, 5 de setembre de 2011

REFLEXIONS, PENSAMENTS I ANADES DE FLAPA

.
PARÍS BREST PARÍS 2011

REFLEXIONS, PENSAMENTS I ANADES DE FLAPA

T'has esgotat, has buidat el dipòsit, se t'ha fos l'ànima, sacrificat a les teves pròpies mans en honor a vés a saber quin Déu, potser en honor teu, tu que ets la teva pròpia religió...
...i el millor del cas és que sabies on anaves i t'hi enfrontaves de cara, com l'any passat quan lluitaves com un Quixot contra el Galibier, sense recordar que tan sols una vegada de cinc has estat capaç de superar aquella obra mestra del Diable, i ara t'enfrontaves a ells, tots un darrera l'altre, mil dos-cents trenta enemics.

Et sacrificaves tu sol amb les teves millors eines, la inmaduresa que et dóna aquella il•lusió de nen que mai perdràs, o el seu sinònim; i la maduresa que et dóna saber que amb la teva bicicleta ja mai res podrà tombar-te.

Els sacrificis no han estat pocs, després de supeditar tota una temporada a una sola cita, i el fet d'estar a París el dissabte abans de la PBP era la sensació d'estar en un núvol, les hores prèvies a la sortida em sobraven, no acabaven de passar mai. Tenia ganes de demostrar, a mí, i a qui vulgués, que jo podia ser un dels pocs, un d'aquell 0,1% de ciclistes capaços d'acabar un repte com aquell.

Que ja em diràs, demostrar el què, quan de sobres estava tot demostrat quedant-me a casa.

El patiment per la fractura del braç a principi d'abril va ser un daltabaix psicològic, una tornada a la cova, al pou, que em tornava a les sensacions d'ineptitud i incapacitat ja viscudes en altres moments de ma vida. Em trencava la temporada de marxes, on hauria agafat tota la força i ganes, aquest any que estava rodant tant bé com els meus millors 2007 i 2008. Em trencava la il•lusió, aquest any que la feina m'està anant bé, que per fí puc viure, simplement viure amb comoditat i despreocupar-me per aquelles coses de paper, amb zeros, que quan ets adult regeixen tot el que pots o no pots fer.

Però aquest any les meves vacances eren 6 dies a l'Oest de França, igual que a l'any passat van ser 8 dies als Alps, i allà era on havia de ser jo, per sobre de la resta de coses. Si l'any passat van ser en Jordi Rubio, en Josep Enric, en Juanes i la Natàlia o en Jordi Riu qui em van veure feliç, aquest any els hi tocava a en Ramon Cortina, en Ramon Bergé i la Neus, i tots els de la família de les Brevets, no tan propers ni tan amics potser, però gent perfecta per a sentir-me jo.

Aquest any les meves vacances eren la PBP, i amb les meves vacances no s'hi juga.

Allà al mig, perdut a la França, a la Sarthe, o la Bretanya, no tens més remei que fer el que t'agrada: pedalar. Quina putada! Ara no pots triar, o vas en bici o vas en bici, i n'hi ha per 4 jornades amb les seves respectives nits, i a les nits no es dorm, es va en bici. Faràs més Km amb la bici que no pas els que has fet amb el cotxe, una situació perfecta, o és que no és exactament això el que volies?

I te n'adones que ets tu quan a mitja cursa decideixes fer el teu plan, abandonar la teoria pre-establerta, improvisar un nou càlcul de ruta, supeditat a les teves possibilitats. Te n'adones que ets tu quan li dius al teu company que tiri i faci la seva, quan lluites per sobreviure, recuperar-te i decidir per tu mateix. Te n'adones que ets tu quan deixes els teus companys i fas el teu camí, triant a on serà el final del dia, i veus que ho aconsegueixes.

Ets tu quan veus que el teu cos no et segueix, o sí, que experimentes amb ell, el maltractes, el forces més enllà del que mai hauries imaginat, i el cicle dona voltes i voltes, i ho passes malament una i deu vegades, incomptables defalliments, i et recuperes per igual nombre, i et forces els mateixos cops que et recuperes més un, i tornes a defallir.

El teu cos neix, creix i mor a un ritme trepidant, empasses una racció triple de qualsevol cosa, pasta o arròs, o una truita equivalent a 4 o 5 ous, i ho paeixes en menys d'una hora. Notes com et creixen les ungles i els cabells, no ha passat ni un dia i portes barba de tres. Notes com tot funciona perfectament, vas de ventre com un sant baró, et canses i et descanses; has trobat l'equilibri i tot sense abandonar un esforç de nivell mitjà/alt, no vas a tant com pots, ets sensat, però tampoc vas gaire més fluix. Et pots permetre forçar la màquina i el millor de tot, aprens a identificar els moments en que pots fer-ho. El teu còs completa el cicle d'una setmana en dos escassos dies, et buides per dins i et tornes a omplir, i acabaràs totalment buit, ressetejat, net.

No cremeu les bruixes per a purificar-les, doneu-los una bicicleta.

Necessitaries dormir dos, tres, cinc dies seguits, però fas números, en portes 800 i et falten 400km i et sembla que ja arribes, te'n falten 200 i has de dormir, sino et moriràs, sents la olor de la derrota a cada cuneta però les teves pedalades són infinites. Tan sols 150km i penses que ja hi ets, allà mateix.

Ara saps que és veritat allò que diuen: "cada pedalada que un ciclista dona és tan sols la penúltima".

No t'importa ni res ni ningú, tan sols fas la teva rutina. Surts del control, 10km suaus, i llavors, amb una força inexistent, que no obstant notes a les teves cames, armes el plat i et llences turons amunt i avall, jugant a atrapar gent, a atrapar cadàvers que, com tu, han sortit d'alguna tomba i fugen de la vida en una cursa interminable, una cursa on tots perden, una cursa on tots guanyen. Els atrapes i els dónes la teva roda, ets més fort que ells, o això et creus, dones 3 o 4 relleus fins que de la colla que has fet te'n queden un o dos, i a sobre un és polonès. Llavors trobes el ritme adecuat, atrapes a un o dos iguals que tu, alguns relleus per agafar confiança i per fí un ritme que t'interessa. Arribar al control serà llavors senzill.

Aprens quines rodes has de seguir i quines són tòxiques, aprens que segons qui no vol rellevar o no pot, aprens que segons qui va a tirons. Si no convé tens dues opcions, deixar-te caure enrera o bé saltar endavant. Ets jove i sempre tries la segona, un bon palorro a un turonet i se't queden clavats.

Et vénen les forces de no saps on, i marxen igual, cada volta de 2 hores ets una persona nova, un nounat sense mal de cames, amb els peus alleujats, amb les natges que són natges, les cervicals ni saps que les tens... i ha passat una hora i al cul hi tens un steak tartar, els peus no et caben dins les sabatilles, no saps com posar el braç al manillar per alleujar el coll, i la cama esquerra simplement no es mou, i el dolor és ossi, intern, quelcom impossible d'alleujar amb un mètode que no sigui la amputació.
Prens una pastilla de cafeina, el valor de 10 cafès carregats, i segueixes dormint a dalt de la bici. Et posaries les mans a la cara, fent–te una carícia des de la galta al front, com fas a vegades al llit, quan et sents sol, i sentint aquella escalfor t'adormiries. El mal de panxa, de gana, no saps si et desperta o et mata més, però et fa mandra posar la mà a la butxaca del darrera i agafar una barreta energètica, el valor d'un plat ben plè en 60gr de quelcom que sembla menjar per animals. Calcules les hores que fa que has menjat calent, calcules el que et queda pel proper control, i sempre queda mitja hora més del que calcules, mitja hora que et fa defallir una vegada més, defallir per arribar al control totalment exaust i trencar la promesa que només pararies 10 minuts.

I crides el nom d'Ella allà en la nit, en la total soledat del corredor de fons, i voldries que estigués allà amb tu ....

I arribes al control i sents aplaudiments, rius, saludes, els hi dius moltes gràcies en un perfecte català i t'enténen. Deixes la bicicleta als boxes, uns vells et miren, et diuen algo a lo que tu respons "c'est dur et très loin!" i riuen, per fí has trobat la broma ideal que fa riure als impertèrrits francesos. Entres a segellar i et miren amb pena, no saps caminar, i si hi ha escales les evites com un vampir la llum del sol. Llavors vas al bar i mentre intentes pronunciar bé la paraula arròs (riz, gggiiççç, gggissss, arròs collons!) i entrendre que viande és carn amb salsa (té collons la cosa, a casa de ma mare són cigrons eixuts) et vénen dues noietes i t'agafen la safata, i t'ajuden a caminar cap a la taula, com si fóssis un vellet. T'aixeques i vas a preguntar per dormir, és la tercera nit, són les 24h i vols dormir dues hores, pura supervivència, i endevinen que ets espanyol i criden a la Claudette, que és la intèrpret (en realitat és una alumna de tercer d'espagnol a alguna universitat que es more de ganes de practicar) i tu els hi dius que et parlin en francès, que forma part del peregrinatge, de la penitència, però no, ella vinga a parlar-te en la llengua de Çeggvantes, ella i el jefe del control, aquest en francès profund... i cinc persones més, i notes que t'agafen per l'avantbraç, i et duen... realment deus estar massa malament, definitivament et tracten com un vellet!

Surts finalment d'allà, descansat (és un dir) amb la panxa ben plena i calenta gràcies a un bol de cafè amb llet que et revifa, i tornes a la rutina. 10km calentant, llavors armes el plat, i a buscar víctimes a qui deixar clavats en algun turonet de la França, que diuen que era plana... i una merda era plana!

Tots són molt amables, tots et volen bé, et cuiden, estàn per tu, et cobren hasta per respirar, un plàtan un euro, potser és això, el dòlar, o potser és una veritable caritat, unes ganes d'ajudar, proximitat que senten vers tu, que portes dos dies i mig pedalant i te'n queda mig més. T'ofereixen un metge, i un massatge, i un no et preocupis per la vélo, la tenim vigilada, i tot en un perfecte castellà amb accent degaulleià... parleu-me en francès, collons!

Però tu tan sols vols tres coses: Segellar, menjar, i seguir pedalant, buscant la perdició tu sol amb la teva bici, sense tants subalterns ni ajudants pel mig, com un torero escanyolit i xuleta que vol fer-se els sis miures de la tarda, sorts de vares i de banderilles incloses.

Has après en aquests 1200km gairebé tant com en els 25 anys que portes practicant ciclisme. Trobes el perquè de tot, perquè restar assegut, perquè posar o treure un plat, un pinyó; el perquè de determinades posicions de mans, gestos amb el tòrax o la cintura, moviments de cames, cadera o de canells; saps el perquè de forçar i el perquè de ser pacient.

Amb el sabor de la teva saliva saps si estàs bé o malament, amb la pressió del teu tòrax saps si estàs al màxim o no; mirant la inclinació de l'asfalt saps quina marxa has de posar en tot moment; ... ho entens, finalment, tot.

Et fons amb la teva bicicleta, ets un sol objecte. T'has convertit en un mestre.

Diàleg de conceptes:
- El ciclista:
"L'esperit Randonneur és lluitar sol a les trinxeres de qualsevol carretera.
Espavilar-te pel menjar, pel dormir, pel metge, pel que sigui.
Així ho pregonen i ho defensen els grans, i he après a veure-ho així."
- L'advocat del Diable:
"Oh! Però la París Brest París, mite dels randonneurs, trenca aquesta norma, i vet aquí la paradoxa, converteix la més salvatge de les rutes en un negoci enormement lucratiu, una cara inscripció que no et dóna dret a avituallament, tot el que no sigui estrictament cursa, organització, crono o marcatge és a càrrec teu, un plàtan un euro.
En la teoria tot sembla idílic, l'home i la màquina contra la distància i la ruta, en la pràctica està massa lluny del que el seu propi reglament pregona. Paradoxalment ho tens tot al teu abast, pagant sant pere canta; menjar, beure, descansar, higiene, mecànic, massatge; tot molt a prop, tant a prop com al costat mateix de la taula de segellat".

Però s'ha de fer, són les meves vacances, i a les vacances es gasta diner.

La París Brest París s'ha de fer sol. Viure sol, morir sol. Defalleixes i ets tu qui afluixa, tens pressa i ets tu qui s'apressa. Aprendre a viure els teus ritmes, llegir-los i conviure amb ells.
I per viure i saber els propis ritmes s'ha d'entrenar sol, hores i hores dalt la bicicleta, per carreteres que apenes coneixes, i descobrir nous ports, noves emboscades, a mitja tarda, i encarar-les sol.
I sol és com la guanyes, perquè si no ho fas sol no ets tu, i et guanya ella.

Aquest any m'ha guanyat, però la he vist arribar i la he sabut esquivar. D'aquí a 4 anys la guanyaré jo a ella, no li deixaré que jugui amb mí, com un gat ho fa amb la seva rata.


Sèrie de fotos: Procés metamòrfic dels 4 dies de cursa.


"Això que hem fet ens farà ser encara més incompresos" (Ramon Cortina, PBP2011)

dimecres, 31 d’agost de 2011

ciclista! dopao!

.
Passo per davant del CERMA (ONG sabadellenca que es dedica a la inserció de ex-drogadictes i nois amb problemes) i sento, ben alt i fort, com un crit d'ànim:

CICLISTAAAA! DOPAOOOO!!!!

m'he fotut un bon fart de riure.

diumenge, 28 d’agost de 2011

"Això que hem fet ens farà ser encara més incompresos"

.
"Això que hem fet ens farà ser encara més incompresos"
Ramon Cortina, Paris-Brest-Paris 2011

..............................................
En los primeros años del Tour se denomina "les ténébreux" a los ciclistas aficionados que participaban en la carrera y que habitualmente acababan las etapas de noche.

Cuando escalaban no parecían apoyarse en los pedales sino arrancar árboles enormes. Arrastraban con todas sus fuerzas algo invisible, escondido bajo tierra, pero sin sacarlo nunca. (...) Volvían a bajar la mirada y curvados sobre su manillar continuaban adelante concentrados en la carretera, como comprobando si las gotasde agua que caían eran de sudor o de lágrimas.

A los chicos se les habían prometido premios, no camillas.

El esfuerzo les abruma: todos avanzan lentamente con la cabeza gacha, igual que el buey que se prepara para recibir el golpe del matarife. (...) ¡Corren a fuerza de voluntad!

No sólo es necesario correr como bestias, sino helarse o asarse. Parece ser que eso también forma parte del deporte.

Llegará el día en que nos colocarán plomo en los bolsillos porque alguno creerá que Dios ha hecho al hombre demasiado ligero.

Si se continúa por este camino pronto sólo quedarán "mendigos" en lugar de artistas. El deporte se está volviendo loco de remate.

¿Mi enemigo? ¡Son mis nalgas!

[extret de: LOS FORZADOS DE LA CARRETERA, Albert Londres]

..............................................
Resta en redacció la crònica d'aquesta gesta, publicarem en breu

dijous, 18 d’agost de 2011

PARIS-BREST-PARIS prèvia

.
Aquest proper diumenge 21 d'agost prendré la sortida en la que segurament serà la prova més dura de ciclisme que mai faré. La Paris-Brest-París.

Una prova de 1200km a completar en 80 hores que em durà a fer la meva travessia particular del Cap d'Hornos.

La cursa es celebra cada 4 anys, i necessites acreditar com a mínim 1500km en distàncies prèvies, homologades. Recorreguts de distància creixent, 200, 300, 400 i 600km. Tot i això, degut a la forta demanda, les places són limitades (algo menys de 200 espanyols) i s'han hagut d'acreditar distàncies prèvies a l'any anterior també per a poder tenir prioritat d'inscripció.

El que ningú et demana és que et trenquis un braç quan estàs començant a preparar-ho tot. Tampoc et demanen que t'hi apuntis, òbviament.

El plan serà tirar els primers 600km fins a Brest, un dia i mig de marge, i dormir allà. Llavors a la tornada ja ens mourem per sensacions, o sigui, "el plan es que no hay plan".

El plan és fer-ho en unes 70 hores, i sembla factible.

Diuen que els diversos grups que es formen són tancats, i no se't deixa seguir roda ni tan sols col•laborar a rellevar.

Però també diuen que a l'arribar la gent es canvia el maillot, com si fóssim jugadors de rugby.

Diuen que la gent dels pobles per on passes et prepara cafè, xocolata, tastets de coses, i que és impossible no parar. Els nens s'empipen si no els agafes el que et dónen en mà quan passes, i es passen hores senceres a la cuneta per fer-ho.

Diuen que un petit problema, una llagueta, un dolor, es converteix en quelcom inmens.

Diuen que quan et queden 300km ja penses que has arribat.


Podreu seguir-ho per web:

www.paris-brest-paris.org

sóc el dorsal 1927. hi ha una aplicació que et diu a on estaré en cada moment.

dimarts, 16 d’agost de 2011

PEDRO DELGADO 2011

.



La meva escapada habitual de cada estiu a terres castellanes (allà on el castellà que es parla és d'aquell que omple la boca, amb vocals rodones i consonants que són consonants) de nou va ser Segovia, com al 2009 i 2010, o com al 2006 o anteriors. Potser la 7a o 8a Perico Delgado, potser la tercera que surt a aquest blog?.

Donades les circumstàncies anuals, a més a més, la Pedro Delgado 2011 era la primera cursa en serio de tot el reguitzell que tenia preparat aquesta temporada. o Sigui que s'havia d'estrenar com déu mana l'equipació Oficial de l'equip. I la vem estrenar amb un parell!


Molta temperatura i massa gent a la hora de sortida, dos mil i pico de persones a la Plaza del Azogüejo (o sigui, l'Aqüeducte) i una cua de collons al passar per l'estora del xip. Se sent "coño, pero si somos los ultimos" i efectivament, passo dels ultims per la sortida.

Tocarà calentón per començar, ja que la meva intenció era exprimir la patata al màxim en l'únic dia de curses que tenia per exprimir-la aquest any (qualsevol surt a toc de pito diumenge que vé, jijiji). Volent fer-ho bé, passo gent fins i tot pedalant per les voreres, en un recorregut neutralitzat fins a Torrecaballeros, a 10 de la sortida, on la cosa es dispara.

Des d'allà serà gairebé impossible, a 60 per hora per la Nacional 110, progressar dins d'un gran grup plè d'amateurs i pataxules, i és que la Perico és de les marxes que més ràpid es va, més inclús que a la QH o la Indurain. Fer dels 100 primers era quelcom impossible per a mí, fer Or gairebé una empresa digna dels millors.

Tornavem al recorregut antic, el de les primeres 10 pericos, amb un inici planer per Nacional i entrada a saco a una corrua de puertos de la Sierra que et deixen sense esma: Navafría, baixada i plà per la presa de Pinilla, Canencia, Morcuera i Cotos, o sigui, Navacerrada del revés.

La pujada a Navafría es fa a 18-20 per hora, massa poca xispa i massa ritme pel que puc assimilar, pujo ofegat a més de 180 pulsacions tot el rato, la calor em mata, el desnivell, inamovible al 7-8% i la gent, que no en perdona ni una. Baixem al plà d'entre muntanyes i sense poder ni dir mú ens posem a rodar a 50-60 per hora. No hi ha temps per menjar ni beure, tan sols s'ha de cuidar de no perdre la roda!

Canencia es comença amb el plat, 32 de mitja, i als 5 de coronar, canvi de desnivell. algun tròs al 10% però tot al 6-7, continuo ofegat encara que al ser curt el passo millor. Baixada a tot drap, arriscant, per encarar, just arribat a baix, la Morcuera.

No hi ha temps de res, el grupet se'ns esmicola i la Morcuera es cobra les seves víctimes, em deixo anar dels bèsties aquells i pujo al meu ritme, els darrers 6km pateixo, els darrers 500m són interminables. A dalt recullo un bidó i baixo en solitari, ens agrupem 3, després ens arriben 3 més, a baix a poble en som uns 10, i encarem les tedioses rectes del principi de Cotos amb el plat. 30 de mitja i hem fet 3 ports, dos dels quals són de primera.

Finalment em vé el cebellot, i els darrers 5 km de Cotos són un festival de cops de cap i volantassos. Menjo, bec, de fet no ho he deixat de fer-ho, sort potser d'això. Però estic massa endavant, i a aquesta altura d'una cursa, si et quedes del grup on vas, has de rodar molta estona sol fins que t'arriben els de darrera.

Corono Cotos en solitari (i en coma ciclístic) i em casco el plà fins a la estació d'esquí de Navacerrada. La baixada de Navacerrada de nou a fondo, un altre gel, m'acabo l'aigua que queda, ens reunim uns 5, després som uns 7, però no més.

Arribem d'hora a Segovia, més d'hora que altres vegades, tant d'hora que és, de llarg, la millor de les Pericos que he fet, a 33 de mitja, el 84è de la general, primer català, (classificació) i tot i això me'n vaig amb la sensació que un cop més aquell cony de recorregut, de dent de serra, aquells ports, aquella calor, aquell ritme... han pogut amb mí!


Y LUEGO... DE TURISMO POR MADRIT!

que ja té collons que la primera vegada que entro a la Capital del Reino sigui per la Avenida de la Peseta!!!!
Tot català hauria de conèixer aquesta via madrilenya, al cap i ala fí, la paraula pesseta té origen català... igual que el fil de coure, no?

Visita d'entrada i sortida ràpida per la Villa, puerta del Sol, kilometro cero, plaza de la villa, calle preciados, calle mayor, mercado de la cebada... opera de madrit, palacio de oriente... lo just i singular, és certament una ciutat bonica, molt bonica!

dimecres, 10 d’agost de 2011

LA 12ª SUPER-BONAIGUA 2011



ESTRENO (JA NAVA SENT HORA) LA ROBA DE L'EQUIP EN UNA JORNADA ÈPICA COM POQUES

http://connect.garmin.com/activity/90432682

Que de fet ja surt a compte ja, fer quatre dies de bicicleta l'any, i que cada un d'ells sigui suficient com per publicar una entrada epopèica en aquest blog!

La Bonaigua 2011, la dotzena, la meva dotzena també, ha estat un dia necessari, obligatori, al que no podia faltar, en aquest collons de temporada 2011 que tant m'està dant pel cul. De fet, no us podeu imaginar l'esforç físic, professional, personal, psicològic i fisiològic que he hagut de fer per ser present a la sortida d'una Bonaigua que va acollonir a molts dels inscrits.

La Superbonaigua 2011

En el moment de caure pensava en que alguna cosa s'estava quedant pel camí. M'aixecava, adolorit, aturava el trànsit, atenia a la Teresa, que jeia inconscient a l'asfalt, deixada caure de qualsevol manera, em mirava la mà dreta, que penjava del meu braç, inmòbil, massa adolorida com per sentir dolor, i pensava que m'estava descuidant alguna cosa pel camí.

Pujava a l'ambulància, conscient ja del dolor intens, conscient ja de l'estat real de la Teresa, conscient ja de la magnitud de tot allò que en dos segons acabava de passar, i alguna cosa passava de llarg dels meus pensaments.

De sobte, ja calmat a la camilla de l'Hospital, esperant saber si la Teresa estaria millor, esperant saber què seria del meu braç, amb el dolor ja tant present com per desitjar el més fort dels calmants, que no venia, vaig pensar en el que m'estava deixant pel camí, i que no volia deixar-me.

12 d'abril... 4 de juny, 8 setmanes per La Bonaigua. Hi haig de ser.

Encobert per un somni de 4 anys, per un somni massa important com per pensar en una altra cosa, les meves 11 Bonaigues anteriors pesaven dins meu. Tants esforços, lluites internes, discussions de parella, convidades i celebracions aparcades per una sola cosa, ser cada any a La Pobla de Segur el primer cap de setmana de juny.

I aquest 2011 hi havia de ser, peti qui peti, hi havia de ser. I així mateix li vaig dir a en Lluís Tirapu, el dissabte 4 de juny a les 8 del matí, quan després de conduïr durant dues hores des de Sabadell (com sempre que vaig a la Pobla, el mateix dia, pel mateix camí) recollia el dorsal i em disposava a sortir: "No saps el que he hagut de fer per estar avui aquí".

No plovia, però havia plogut. El Port estava nevat des de feia uns dies. Jo, ni estava en forma ni estava per floritures, justament feia 6 dies havia acabat una brevet 600 de les que et deixen el còs buit, i durant la setmana havia patit una descomposició de les que encara et buiden més el còs (no sabeu lo que cap dins del ventre d'una persona!), com per ara, justament arribat a La Pobla, no prendre la sortida.

Ni estava d'humor, per altres motius tan sols tenia ganes de plorar, ni tenia la forma física per aguantar-ho, ni tenia perquè arriscar un nou accident, però el que m'esperava era tan sols aigua i fred, una misèria al cap i a la fí, aigua i fred i 200km, quatre ports, i rodar en solitari o en grups reduïts. La gent sensata es pensava si prendre la sortida o no. El premi era fer-ne una altra, la dotzena, fer-les totes, gairebé com la justificació a la meva manera de ser i de viure el ciclisme.

Aquest any el recorregut habitual es trencava de principi, sortint cap al Pont de Suert però tombant a Senterada per anar a buscar la carretera de Sort. Un port petit i interessant, 15km extres pel Pallars més intern, i carretera general, trencats en grups de tamany mig, a buscar Esterri i La Bonaigua. Així doncs la pujada al port va ser en solitari, Que dur! Igual que la baixada i el pas per Viella, on em vaig començar a sentir bé, passada la frontera dels 100km i trobat el ritme capilar necessari per a un ecce homo com jo.

A mesura que pujava vers el Túnel de Viella em començo a sentir millor, i el pas pel túnel es fa avorrit però constant, sense problemes. Em trobo a dos aliats a la baixada, rellevem i rodem, es posa a ploure, molt, i seguim sense trobar ningú més fins al peu de Perbes. Viu de Llevata i Perbes es pugen de menys a més (he estat pitjor en aquelles costes) i la baixada cap a La Pobla se'm fa curta.
Arribant, em trobo de nou al Tirapu, content de veure'm acabar sap que aquell dia no podia fallar-li a la Superbonaigua.

diumenge, 7 d’agost de 2011

CATALUNYA VELLA I ORÍGEN DE LA NACIÓ

.
BONAVISTA'BR400
400 KM EN SOLITARI, RÈCORD PERSONAL!

en ma punyetera vida creia que seria capaç de pedalar-me 400km tot solet, sota un sol d'agost i una calor dignes de pelicula de Lawrence d'Arabia, miratges inclosos

Bages, Osona, La Selva, La Garrotxa, Plà de l'Estany, La Garrotxa, Ripollès, Berguedà, Solsonès, Anoia i Bages de nou.

anècdotes i moments del dia:

boira i humitat a l'altiplà del Moianès, apenes es dissipa baixant a la Plana de Vic.

pas per Viladrau a les 8.30 del matí, tot i ser tant d'hora veig als clàssics del poble, en Nuñez, en Busquets, en Felip del cicles02 que surt a entrenar en bici, aquell, l'altre... Viladrau no canvia, a veure quan hi aterro per un temps, que avui anava de passada.

Arribada a Sant Hilari amb pujada suau i bon ritme, acompleixo correctament les 3 primeres hores i m'acosto als 100km sense fatiga.

Fort vent de cara baixant per Osor, branques senceres pel terra, descens perillós. A la carretera d'Anglès a la Valla de'n Bas, vent de cara igualment. Costa entrar a Olot. Per contra, la carretera de Santa Pau a Banyoles amb vent de cul, fort ritme. Al tombar cap a Serinyà, Besalú i Castellfollit, de nou vent de cara i pàjara a la vista.

a Olot, segon pas, a La Canya, em trobo una mena de hippi tot vellot (és com un doble del Georges Moustaki, o un papá pitufo passat per la marihuana, barba groguenca pel tabac i melena canosa i amb entrades) que fa autostop. Ens saludem.

Arribat a Ripoll, després de la travessia del Capsacosta (pájara inclusive, sort d'una font a la cuneta esquerra que em salva la vida) me'l trobo de nou, fent autostop! Ens fotem un fart de riure, com si ens coneguéssim de tota la vida.

Vent de cara de nou arribant a Ripoll, els 200km costen de marcar. Encaro la carretera de Les Lloses justet de forces però més recuperat de les calors passades dues hores abans.

A Borredà, km270, paro en un bar que hi ha a sota la carretera, a la banda esquerra. Li demano quelcom consistent i em diu que si vull un plat de macarrons!!!! a les 6 de la tarda, entren solets, una muntanya de macarras i dos xuscos de pà, regat amb una gerra de mig de clara (una radler per entendre'ns). No cal dir que surto de Borredà tip i content.

Passo per Berga i encaro per la carretera de l'Espunyola. vent de cara i desnivell tensant cap amunt.

Abans de Solsona (que no arribava mai la malaputa, trobo una mare i un fill que regaven les plantes. els demano aigua, directa de la manguera. El nano m'acompanya uns 30 metres fins que se li acaba el tròs que sa mare li deixa fer en bici. Bon minyó!

Els 300km s'han fet millor que no pas la mateixa distància el diumenge anterior, hi ha bones sensacions de cara als darrers 100.

A l'Hostal Nou s'acaba el dia, engego les llums i encaro carretera secundària, rebentada i plena de grava, cap a Torà. Seràn 15km de mal terreny majoritàriament cara avall. A torà torna la carretera general, desnivell tensant cap amunt cap a Calaf. on arribo tocat però no fos.

Calaf - Manresa per l'estació de Rajadell, baixada, plà i carència de brisa, mica en mica em vaig llençant avall i animant-me pels darrers 30km que queden. Mica en mica vaig apretant el ritme, la mitjana puja dels 24,3 de Calaf als 25,0 finals.

Al Molí de Boixeda un cotxe se'm posa al darrera i no m'adelanta. Els darrers 7km els faig acompanyat, a un ritme infernal, donant fortes pedalades mentre aprofito el desnivell favorable que arriba a Sant Joan de Vilatorrada.

Em sento feliç i satisfet. El test de 400 ha estat un èxit. Estic a punt.

dimecres, 3 d’agost de 2011

CASTELLS DE FRONTERA I CATALUNYA NOVA

.
BREVET 300 2011

Fer el recorregut de la Bonavista'Brevet300 el 31 de juliol, en solitari, podria haver estat un suicidi. Per sort el termòmetre no ha passat de 34, les pluges habituals aquest estiu han fet una pausa, i el vent, sempre present als plans del Camp, a les crestes del Priorat o a la Segarra i l'Urgell, va bufar encara que amb moderació.

El dimecres anterior vaig fer fallida.
Brevet 300 failure
Aquest dissabte li he tornat el saque i li he guanyat el set.
Brevet 300 test ok
Sortida de Manresa amb llum de dia, a les 7.20, i arribada poc després de les 18h. 10 hores i mitja de recorregut, a uns fabulosos 28 de mitja, cosa que em fa pensar que el tò físic, de cara a temes musculars, està llest i aconseguit.

Per aquesta aventura vaig intentar portar el menor possible a sobre, equipant la bicicleta amb una útil bossa per quadre de Vaude i un portabidó de sortida lateral. Així la enorme quantitat de barretes, gels i menjar, amén que documentació, mòbil i demés, no van a les butxaques del darrera.

Genial idea quan en plè migdia vull obrir-me el mallot de cremallera sencera i deixar-lo voleiar, l'aire fresc et toca la panxa, eixuga la suor i les hores de sol passen millor.

Parlant de mallots, estrena del mallot especial que gràcies a Escapa hem aconseguit per a la París Brest. Així anava més conjuntat (motivat, incentivat). Disseny fet per Sportful i confecció final a càrrec de Tactic. Culot Sportful Total confort. Casc Prevail i sabatilles Sworks de Specialized. Confiar en un bon equipament i probar-lo en tirades de més de 5 hores serà bàsic de cara al moment culminant de la temporada.

Bages. Sortida cap a Igualada, pujant per maians i baixant directe per la carretera nova a Òdena. Vilanova del camí, Torre de Claramunt i entrada a la carretera de Mediona a La Llacuna. Entrada a l'Alt Camp per Querol, baixant al Pont d'Armentera i en direcció Valls fins al Plà de Sta Maria, per entrar a la Conca de Barberà per Sarral. Pàs per l'Espluga de Francolí i pujada per Poblet cap al port de Prades.

La carretera de muntanya més bonica de Catalunya (prades) feta a ritme capilar, fins que em vénen per darrera dos ciclistes. Pujo el ritme a uns 22 per hora (quina misèria havent pujat el mateix port en cursa a 28 i el plat!)... sóc un picat.

Corono Prades i paro, amb 140km, al Bar Safari de la bonica població (la font de cava avui rajava aigua, ja em diràs) em foto un entrepà de llonganissa i un xampú (en català normatiu: Botifarra i una clara) i tiro milles cap a Albarca. Entro al Priorat per passar ràpidament (no sense cascar-me el port d'Ulldemolins) a Les Garrigues.

Carretera de la Granadella, sòl rebentat i en lleuger descens, la bici bota i les curves, constants i tancades, passen ràpidament. Passo per la Pobla de Cervoles i tiro cap a Vinaixa. Entro de nou a la 240, dos pepinos de ctra nacional i ràpidament a l'esquerra cap a Maldà (per Tarrés). Descobreixo el meu alter ego en forma de poble: l'Espluga Calba.

De nou carretera feta caldo, i en obres! Uns 5km de "strada bianca" que reprodueixo en fotografia, per acabar entrant a l'Urgell i a la plana, llargues rectes i vent, ara de cua, ara de cara, arribant a Tàrrega ben tocades les 15h. Lateral de la N-II cap a Cervera. Fastigós, cara amunt, un bat de sol... començo a ser ànima en pena.

Paro en una benzinera i tot fent broma li demano 40 euros de gasoil, vestit de ciclista, clar... i em diu: "a quin sortidor?" Desde luegu que hi ha gent poc observadora al món!!!!!

Cervera, La Segarra. Per sota el famós túnel cap a agafar la pujada a la Panadella. Llaaaaaarg, la mare que ho va parir! Tiro de gel i de plat petit, menjo, paciència fins que fa efecte, i corono tot seguint cara amunt fins a Sant Guim de Freixenet, carretera de Calaf, 15km més i Calaf, entro al Bages. Baixo per Rajadell, 35km de vent de cara, que llarg que es fa entrar a Manresa... tot i això veig com la mitjana, des de la Panadella fins a Manresa, ha passat de 27,4 a 28 per hora. Els darrers 25 km en ¾ d'hora, sembla que el test ha anat bé.

Propers tests: Distància i resistència, a la Bonavista'Brevet400 que faré particularment el cap de setmana proper. Test de força a la Pedro Delgado, objectiu únic en lo que es tracta de curses de carretera 2011.

Estoes estoes estoestodo amigos!

dilluns, 1 d’agost de 2011

BREVET 600 P.C.BONAVISTA 2011

.
C'EST LA ROUTE À PARIS

Sense preparació, sense ni tan sols mirar el recorregut, tan sols a ull, llegint a vista el grup, el ritme, els companys. Sortint d’una greu lesió, després d’un llarg mes, un mes de 6 setmanes, un mes lleig, desilusionat, trencador de somriures, de somnis… un mes d’insomni…

…m’estreno a la Brevet 600. com un homeless de la carretera, sense pensar, sense cervell, tan sols amb l’objectiu de tancar un recorregut puntuable per l’únic somni que podré acomplir en aquesta temporada en blanc: La París Brest París.

Serà un dia llarg rodant, en un viatge sense retorn, una llarga volta amb sortida i arribada a Manresa, sense preocupar-nos de si som persones o autòmates. Trobo el “Grup”, a la sortida, a les fosques. En Lluís, en Manel, el Pitu i la seva costella trencada, en Ramon Bergé… i els demés, habituals, coneguts, amics… en Sergio, en Joel, en Cortina, tants més! Encara que no gaires, una 600 no és per qualsevol, una 600 és o bé pels especialistes, o bé pels incauts…

… i jo ara com ara no sé del tot si sóc un incaut.


Sortim, a ritme tranquil, cap a Calaf, Torà, Ponts, un grup gran, rellevem tots, uns 30, potser 20, fins a Artesa, on en Pitu fa un esmolet i cau de morros a terra. Quin cop! El que no sap és que ha partit 6 costelles d’una tacada, el que no sap és que haurà d’esperar 4 anys més per a anar a París.

Carretera de Tremp i ràpidament entrem en direcció oest cap a Vilanova de Meià. Passat el poble, puertaco de muntanya amb un congost preciós i baixada dura cap al pantà de Cellers. Agafem la carretera de Balaguer a Tremp per uns moments, lloc on el Pitu ens deixa per agafar el tren, i entrem en una nova carretera estreta, de muntanya, amb un nou i increïble port i altiplà continu. Moror, St Esteve de la Sarga, Alsamora, per acabar a la carretera de viella, al Pont de Muntanyana, i cascar-nos uns fabulosos tobogans fins a Benabarre.

Bocata truita de patates a la benzinera de Benabarre (obligat, no us el perdeu) i ràpidament entrem de nou a una miseriosa carretera que ens portarà a la banda de Montsó per Peralta de la sal (i per on cristo va perdre el passaport).

A aquí és, on sota el sol, contra el vent, a través del no-res, comença el puto calvari. Monegros.

Però uns Monegros com déu mana, res de 100km de muntan baik per presumir de cuadre de carbono, nooooo, Ilche, Berbegal, Alcofea, Ballerías, Poleñino i Lanaja. Km 300. en un bar de cantonada, regentat per un "mozo" del poble i unes noies rossetes de dubtosa nacionalitat (i dubtosa reputació), saltem la banca del sortidor de cervesa mentre fem una retrobada amb molts dels de la Brevet (i de passada recompte de cadàvers). A partir d'aquí serà quan es vagi gairebé sol, tu i el grup que has triat, ja que la gent comença a triar els seus plans. Hi ha qui para una bona estona, hi ha qui tira per dormir més endavant, hi ha qui no dormirà.

Bujaraloz i Caspe. On parem per sopar en una pizzeria, per muntar els llums i per seguir endavant, mentre a la televisió veiem com un equip de futbol curull d'almogàvers, petitons i escapoladissos, destrossa per 2 a 1, sobre la gespa de Wembley, a uns britànics orgullosos i obstinats en participar any si any no a la mateixa final i esperar un resultat diferent.

Entra la nit. Pujar i baixar a Mequinensa, amb una vista del castell, iluminat de nit, que serà la darrera nota de color a la tortura de 200km nocturns (i diürns) que resten. Fraga arriba al cap de poc, no és així amb Tamarit de Llitera, que no arriba mai. Sucumbeixo en les llargues rectes i deixo el grup (en Ramon, en Lluís i en Manel segiràn al seu ritme) per esperar a algú que vingui per darrera. Em pasen els de Calaf i m'arriben en Joel Laguna i la seva tropa. Em quedaré amb ells.

Segellem al CAP de Tamarit i dormim una horeta i mitja a dins de dos cotxes dels acompanyants. Apenes aguantem el son, no podem estar-nos drets, ni parar, però tampoc seguir. Freds i sense esma encarem els 140km que queden, en línia recta suposadament, via Alfarràs, Balaguer, Agramunt i Calaf. No serà així.

Es fa de dia a Alfarràs, passem Balaguer i encarem una carretera local cap a Agramunt. Allà parem a un bar-pastisseria. Cafè amb llet i un inmens croissant (i una cagarada al wàter que no vegis! Els powerbar fan estralls dins d'un estómac) i patada a seguir. Ara vé lo bò, carretera normal de Calaf en obres, passem per camins rurals, d'aquells que fins i tot el Gps no veu, per el Llor, Comabella, i Viver (si, aquell poble que tanca el llistin telefònic). Camí rural cap a St Ramon, i finalment, per Conill (quin nom més maco per un poblet de pagès) entrem a Calaf.

La baixada de Calaf a Manresa es fa eterna, no podem passar de 30 quan rodem, no es pot córrer més, no hi ha esma. Anem fent esses, no podem mantenir la línia. Cada pujadeta es fa massa complicada, ja no sabem què menjar ni què beure, i tot i això anem fent els quilòmetres, de mig en mig, i mirem cap endevant.

Cremat pel sol, amb un fatal mal de cap, les cames em fan figa, el braç operat no em deixa pedalar de peu, del cansament que porta, tinc les cervicals esmicolades de la postura i la pell escamada per la sal de la suor, vaig brut, tant que fins i tot jo m'ensumo la olor. Ens mirem els uns als altres, qui passa un bon moment es posa a davant, els demés s'enfilen, a roda, per aprofitar el poc aire que ens tallen els primers de la cua. Manresa no arriba mai, però tot i això estem contents.

Hem acabat una brevet 600, menys de 30 hores. la prova més llarga que es fa sense parar.