dilluns, 5 de setembre de 2011

REFLEXIONS, PENSAMENTS I ANADES DE FLAPA

.
PARÍS BREST PARÍS 2011

REFLEXIONS, PENSAMENTS I ANADES DE FLAPA

T'has esgotat, has buidat el dipòsit, se t'ha fos l'ànima, sacrificat a les teves pròpies mans en honor a vés a saber quin Déu, potser en honor teu, tu que ets la teva pròpia religió...
...i el millor del cas és que sabies on anaves i t'hi enfrontaves de cara, com l'any passat quan lluitaves com un Quixot contra el Galibier, sense recordar que tan sols una vegada de cinc has estat capaç de superar aquella obra mestra del Diable, i ara t'enfrontaves a ells, tots un darrera l'altre, mil dos-cents trenta enemics.

Et sacrificaves tu sol amb les teves millors eines, la inmaduresa que et dóna aquella il•lusió de nen que mai perdràs, o el seu sinònim; i la maduresa que et dóna saber que amb la teva bicicleta ja mai res podrà tombar-te.

Els sacrificis no han estat pocs, després de supeditar tota una temporada a una sola cita, i el fet d'estar a París el dissabte abans de la PBP era la sensació d'estar en un núvol, les hores prèvies a la sortida em sobraven, no acabaven de passar mai. Tenia ganes de demostrar, a mí, i a qui vulgués, que jo podia ser un dels pocs, un d'aquell 0,1% de ciclistes capaços d'acabar un repte com aquell.

Que ja em diràs, demostrar el què, quan de sobres estava tot demostrat quedant-me a casa.

El patiment per la fractura del braç a principi d'abril va ser un daltabaix psicològic, una tornada a la cova, al pou, que em tornava a les sensacions d'ineptitud i incapacitat ja viscudes en altres moments de ma vida. Em trencava la temporada de marxes, on hauria agafat tota la força i ganes, aquest any que estava rodant tant bé com els meus millors 2007 i 2008. Em trencava la il•lusió, aquest any que la feina m'està anant bé, que per fí puc viure, simplement viure amb comoditat i despreocupar-me per aquelles coses de paper, amb zeros, que quan ets adult regeixen tot el que pots o no pots fer.

Però aquest any les meves vacances eren 6 dies a l'Oest de França, igual que a l'any passat van ser 8 dies als Alps, i allà era on havia de ser jo, per sobre de la resta de coses. Si l'any passat van ser en Jordi Rubio, en Josep Enric, en Juanes i la Natàlia o en Jordi Riu qui em van veure feliç, aquest any els hi tocava a en Ramon Cortina, en Ramon Bergé i la Neus, i tots els de la família de les Brevets, no tan propers ni tan amics potser, però gent perfecta per a sentir-me jo.

Aquest any les meves vacances eren la PBP, i amb les meves vacances no s'hi juga.

Allà al mig, perdut a la França, a la Sarthe, o la Bretanya, no tens més remei que fer el que t'agrada: pedalar. Quina putada! Ara no pots triar, o vas en bici o vas en bici, i n'hi ha per 4 jornades amb les seves respectives nits, i a les nits no es dorm, es va en bici. Faràs més Km amb la bici que no pas els que has fet amb el cotxe, una situació perfecta, o és que no és exactament això el que volies?

I te n'adones que ets tu quan a mitja cursa decideixes fer el teu plan, abandonar la teoria pre-establerta, improvisar un nou càlcul de ruta, supeditat a les teves possibilitats. Te n'adones que ets tu quan li dius al teu company que tiri i faci la seva, quan lluites per sobreviure, recuperar-te i decidir per tu mateix. Te n'adones que ets tu quan deixes els teus companys i fas el teu camí, triant a on serà el final del dia, i veus que ho aconsegueixes.

Ets tu quan veus que el teu cos no et segueix, o sí, que experimentes amb ell, el maltractes, el forces més enllà del que mai hauries imaginat, i el cicle dona voltes i voltes, i ho passes malament una i deu vegades, incomptables defalliments, i et recuperes per igual nombre, i et forces els mateixos cops que et recuperes més un, i tornes a defallir.

El teu cos neix, creix i mor a un ritme trepidant, empasses una racció triple de qualsevol cosa, pasta o arròs, o una truita equivalent a 4 o 5 ous, i ho paeixes en menys d'una hora. Notes com et creixen les ungles i els cabells, no ha passat ni un dia i portes barba de tres. Notes com tot funciona perfectament, vas de ventre com un sant baró, et canses i et descanses; has trobat l'equilibri i tot sense abandonar un esforç de nivell mitjà/alt, no vas a tant com pots, ets sensat, però tampoc vas gaire més fluix. Et pots permetre forçar la màquina i el millor de tot, aprens a identificar els moments en que pots fer-ho. El teu còs completa el cicle d'una setmana en dos escassos dies, et buides per dins i et tornes a omplir, i acabaràs totalment buit, ressetejat, net.

No cremeu les bruixes per a purificar-les, doneu-los una bicicleta.

Necessitaries dormir dos, tres, cinc dies seguits, però fas números, en portes 800 i et falten 400km i et sembla que ja arribes, te'n falten 200 i has de dormir, sino et moriràs, sents la olor de la derrota a cada cuneta però les teves pedalades són infinites. Tan sols 150km i penses que ja hi ets, allà mateix.

Ara saps que és veritat allò que diuen: "cada pedalada que un ciclista dona és tan sols la penúltima".

No t'importa ni res ni ningú, tan sols fas la teva rutina. Surts del control, 10km suaus, i llavors, amb una força inexistent, que no obstant notes a les teves cames, armes el plat i et llences turons amunt i avall, jugant a atrapar gent, a atrapar cadàvers que, com tu, han sortit d'alguna tomba i fugen de la vida en una cursa interminable, una cursa on tots perden, una cursa on tots guanyen. Els atrapes i els dónes la teva roda, ets més fort que ells, o això et creus, dones 3 o 4 relleus fins que de la colla que has fet te'n queden un o dos, i a sobre un és polonès. Llavors trobes el ritme adecuat, atrapes a un o dos iguals que tu, alguns relleus per agafar confiança i per fí un ritme que t'interessa. Arribar al control serà llavors senzill.

Aprens quines rodes has de seguir i quines són tòxiques, aprens que segons qui no vol rellevar o no pot, aprens que segons qui va a tirons. Si no convé tens dues opcions, deixar-te caure enrera o bé saltar endavant. Ets jove i sempre tries la segona, un bon palorro a un turonet i se't queden clavats.

Et vénen les forces de no saps on, i marxen igual, cada volta de 2 hores ets una persona nova, un nounat sense mal de cames, amb els peus alleujats, amb les natges que són natges, les cervicals ni saps que les tens... i ha passat una hora i al cul hi tens un steak tartar, els peus no et caben dins les sabatilles, no saps com posar el braç al manillar per alleujar el coll, i la cama esquerra simplement no es mou, i el dolor és ossi, intern, quelcom impossible d'alleujar amb un mètode que no sigui la amputació.
Prens una pastilla de cafeina, el valor de 10 cafès carregats, i segueixes dormint a dalt de la bici. Et posaries les mans a la cara, fent–te una carícia des de la galta al front, com fas a vegades al llit, quan et sents sol, i sentint aquella escalfor t'adormiries. El mal de panxa, de gana, no saps si et desperta o et mata més, però et fa mandra posar la mà a la butxaca del darrera i agafar una barreta energètica, el valor d'un plat ben plè en 60gr de quelcom que sembla menjar per animals. Calcules les hores que fa que has menjat calent, calcules el que et queda pel proper control, i sempre queda mitja hora més del que calcules, mitja hora que et fa defallir una vegada més, defallir per arribar al control totalment exaust i trencar la promesa que només pararies 10 minuts.

I crides el nom d'Ella allà en la nit, en la total soledat del corredor de fons, i voldries que estigués allà amb tu ....

I arribes al control i sents aplaudiments, rius, saludes, els hi dius moltes gràcies en un perfecte català i t'enténen. Deixes la bicicleta als boxes, uns vells et miren, et diuen algo a lo que tu respons "c'est dur et très loin!" i riuen, per fí has trobat la broma ideal que fa riure als impertèrrits francesos. Entres a segellar i et miren amb pena, no saps caminar, i si hi ha escales les evites com un vampir la llum del sol. Llavors vas al bar i mentre intentes pronunciar bé la paraula arròs (riz, gggiiççç, gggissss, arròs collons!) i entrendre que viande és carn amb salsa (té collons la cosa, a casa de ma mare són cigrons eixuts) et vénen dues noietes i t'agafen la safata, i t'ajuden a caminar cap a la taula, com si fóssis un vellet. T'aixeques i vas a preguntar per dormir, és la tercera nit, són les 24h i vols dormir dues hores, pura supervivència, i endevinen que ets espanyol i criden a la Claudette, que és la intèrpret (en realitat és una alumna de tercer d'espagnol a alguna universitat que es more de ganes de practicar) i tu els hi dius que et parlin en francès, que forma part del peregrinatge, de la penitència, però no, ella vinga a parlar-te en la llengua de Çeggvantes, ella i el jefe del control, aquest en francès profund... i cinc persones més, i notes que t'agafen per l'avantbraç, i et duen... realment deus estar massa malament, definitivament et tracten com un vellet!

Surts finalment d'allà, descansat (és un dir) amb la panxa ben plena i calenta gràcies a un bol de cafè amb llet que et revifa, i tornes a la rutina. 10km calentant, llavors armes el plat, i a buscar víctimes a qui deixar clavats en algun turonet de la França, que diuen que era plana... i una merda era plana!

Tots són molt amables, tots et volen bé, et cuiden, estàn per tu, et cobren hasta per respirar, un plàtan un euro, potser és això, el dòlar, o potser és una veritable caritat, unes ganes d'ajudar, proximitat que senten vers tu, que portes dos dies i mig pedalant i te'n queda mig més. T'ofereixen un metge, i un massatge, i un no et preocupis per la vélo, la tenim vigilada, i tot en un perfecte castellà amb accent degaulleià... parleu-me en francès, collons!

Però tu tan sols vols tres coses: Segellar, menjar, i seguir pedalant, buscant la perdició tu sol amb la teva bici, sense tants subalterns ni ajudants pel mig, com un torero escanyolit i xuleta que vol fer-se els sis miures de la tarda, sorts de vares i de banderilles incloses.

Has après en aquests 1200km gairebé tant com en els 25 anys que portes practicant ciclisme. Trobes el perquè de tot, perquè restar assegut, perquè posar o treure un plat, un pinyó; el perquè de determinades posicions de mans, gestos amb el tòrax o la cintura, moviments de cames, cadera o de canells; saps el perquè de forçar i el perquè de ser pacient.

Amb el sabor de la teva saliva saps si estàs bé o malament, amb la pressió del teu tòrax saps si estàs al màxim o no; mirant la inclinació de l'asfalt saps quina marxa has de posar en tot moment; ... ho entens, finalment, tot.

Et fons amb la teva bicicleta, ets un sol objecte. T'has convertit en un mestre.

Diàleg de conceptes:
- El ciclista:
"L'esperit Randonneur és lluitar sol a les trinxeres de qualsevol carretera.
Espavilar-te pel menjar, pel dormir, pel metge, pel que sigui.
Així ho pregonen i ho defensen els grans, i he après a veure-ho així."
- L'advocat del Diable:
"Oh! Però la París Brest París, mite dels randonneurs, trenca aquesta norma, i vet aquí la paradoxa, converteix la més salvatge de les rutes en un negoci enormement lucratiu, una cara inscripció que no et dóna dret a avituallament, tot el que no sigui estrictament cursa, organització, crono o marcatge és a càrrec teu, un plàtan un euro.
En la teoria tot sembla idílic, l'home i la màquina contra la distància i la ruta, en la pràctica està massa lluny del que el seu propi reglament pregona. Paradoxalment ho tens tot al teu abast, pagant sant pere canta; menjar, beure, descansar, higiene, mecànic, massatge; tot molt a prop, tant a prop com al costat mateix de la taula de segellat".

Però s'ha de fer, són les meves vacances, i a les vacances es gasta diner.

La París Brest París s'ha de fer sol. Viure sol, morir sol. Defalleixes i ets tu qui afluixa, tens pressa i ets tu qui s'apressa. Aprendre a viure els teus ritmes, llegir-los i conviure amb ells.
I per viure i saber els propis ritmes s'ha d'entrenar sol, hores i hores dalt la bicicleta, per carreteres que apenes coneixes, i descobrir nous ports, noves emboscades, a mitja tarda, i encarar-les sol.
I sol és com la guanyes, perquè si no ho fas sol no ets tu, i et guanya ella.

Aquest any m'ha guanyat, però la he vist arribar i la he sabut esquivar. D'aquí a 4 anys la guanyaré jo a ella, no li deixaré que jugui amb mí, com un gat ho fa amb la seva rata.


Sèrie de fotos: Procés metamòrfic dels 4 dies de cursa.


"Això que hem fet ens farà ser encara més incompresos" (Ramon Cortina, PBP2011)