dijous, 24 d’abril de 2014

Ancizan, Peyresourde, Azet, Aspin


 .
De regal d'aniversari, allò com per poder dir que 42 és edat de xaval, i que un encara pot fer coses d'home sense semblar un avi-que-no-pot, qui us escriu va dedicar 7 hores de pedalar per fer 4300 de desnivell en 5 ports, cinc pujadetes de dos rals, vaja.

Ho podríem titular una 5X pirenaica, a l'estil de la nomenclatura que en Jordi Rubio fa servir per a les escapades AC77 o CCCamp a Alps, Dolomites i demés morralla en aquelles jornades de sol a sol que serveixen, igualment que la que us escric, per demostrar que es pot coronar un stelvio quan baixa el sol i arribar a l'hotel a les palpentes, sense llum, sense esma, sense cames, però amb honra.

Viatge de setmana santa cap a Payolle, un lloc idílic (veure fotos del llac) a l'estil "zone de campage" o "accueil touristique" o qualsevol francesada que s'inventen per dir que és un lloc maco per anar a pasar el rato amb la campercar. Payolle és 6km sota la vessant oest de l'Aspin, i 8km sobre Sainte Marie de Campan, o sigui, on comença el Tourmalet-Mongie.



Nota a part: El Tourmalet, per a que ens fem una idea de lo que significa, és un pas de muntanya que encara ara al 2014 resta tancat per culpa de la neu, i no hi ha maquinaria que la tregui, des de Octubre fins a Juny, els anys que fa bon temps. Lo mític no vé tant per la pujada (avui en dia un 34x30 permet pujar el Tourmalet a qualsevol ciclista) com perquè en plè segle XXI aquesta muntanya sigui inaccessible per a l'ésser humà 8 mesos a l'any, això si no comptem els ossos, llops i voltors que pot haver-hi, o els gendarmes (al cap i a la fí iguals que el darrer dels animals esmentats) que pululin buscant matrícules estrangeres.
La gràcia era, doncs, fer un Tourmalet, però davant la sorpresa inicial de tan sols acomplir amb una Mongie, l'horitzó s'amplia a una ruta per les pujadetes dels voltants, i aprofitant que la zona era mig coneguda gràcies a una Luchon Bayonne feta el 2010 (post per cert que mai he publicat i que alguna vegada hauria d'escriure) acaba sortint una ruta variada, dura i paisatgísticament preciosa, a més, el dia acompanyava.
Sense caure en les obvietats de la carretera principal, la que uneix peyresourde - aspin - tourmalet, trobo per casualitat que del mateix Payolle surt la carretera del Horquette d'Ancizan, primer port de la jornada, amb uns boscos preciosos i una zona de prats espectacular. Baixada vertiginosa cap a la carretera entre Saint Lary i Arreau, per connectar amb el Peyresourde oest, un dels ports més bonics que mai he fet.
De dalt el coll faig el bucle per la estació de Peyragudes i baixo a mig port (evito baixar a Luchon, per baixar al peu del Col d'Azet, estació de Val louron, amb unes espectaculars ziga zagues en els primers compassos.

Ja van tres ports i les cames se'n ressenten, la baixada em deixa al mateix Saint Lary Soulan on m'espera un plà que pensava que seria recuperador. Al contrari, un fort vent de cara duplica l'esforç fins arribar al peu de l'Aspin.
Arreau, carretera general i de sobte, a l'estil trencall de montserrat, així a esquerra, però menys decorat, més desangelat tot ell, comença l'Aspin.

Una carretera en estat deplorable, amb asfalt crocanti tipus francès, amb les cunetes brutejant, és el mític Aspin. Així és la muntanya del Tour, mítica i deixada de la mà de Déu... apa que als Dolomites es deixaria que un Aspin estigués fet caldo, o que un Tourmalet estigués tallat! Però França és França, com deia en Christophe, a pesar dels francesos!
L'Aspin comença que sembla La Trona, nar fent a vint i pico per hora mentre et vas animant, fins que de sobte et trobes el lletreret dels collons, aquell lletrero de la "pente moyenne" i dels km que falten "pur le sommet"... de 8 i 10 % no baixa, el fill de puta, i a sobre et passa un junior prim com un etíop fent anar les cames a tot drap i arrencant-te les enganxines del cuadre. Al final trobo el ritme i amb un VAM d'entre 1000 i 1100 mantinc la compostura fins dalt, a on, per cert, unes boniques boires tapen el sol.
Són les dues de la tarda, em dóna temps a provar de fer una Mongie, per tant baixo l'Aspin, em torno a tragar el vent de cara (penso ara rai, que quan reculi cap a Payolle tirarà de cul!) i em presento a Sainte Marie de Campan amb 120km previs.
La Mongie també comença que no puja, i et vas animant, fins que quan portes uns 4 km et surt el lletreret dels collons amb la pente moyenne del 10, i au! tirant recte i amb el mateix desnivell fins a dalt i que no pare la fiesta! Seria la òstia fer-ho dignament però a aquestes altures un s'arrossega, total, que quan queden 4 per dalt del tourmalet, o sigui, Mongie feta, paro, pixo, giro i avall cap a buscar la dutxa, que a sobre hi ha boira i fa fred.
En resum, una ruta llarga i amb desnivell, amb un punt de partida ideal per a trobar carreteres variades i no passar pel mateix lloc d'anada i tornada.









divendres, 11 d’abril de 2014

PERSONA NON GRATA

.
Adjunto foto d'un DESGRACIAT que em vaig trobar tot circulant entre Caldes de Montbui i Santa Eulàlia de Ronçana.

Circulava jo en baixada per una via sense voral (arcén) a uns 45 per hora, ocupant el meu carril tal i com em permet el codi, quan sento una pitadeta al estilo "cuidao que voy" i em passa, no gaire més ràpid que jo, i a menys d'un metre, i tancant la trajectòria, un camió amb pluma.

Collons per corbata, frenadeta de rigor, i entre cagadéus faig estudi de la situació: a 300m hi ha una rotonda on frenarà, i més avall tindrà un stop a la rotonda de Lliçà-Granollers.

Evidentment l'atrapo a la rotonda mentre ell se la saltava vilment (definitivament en Currito tenia pressa) gairebé impactant amb un turisme que circulava per la mateia rotonda tenint preferència. Es queden parats al mig... és el meu moment i decideixo entrar en acció posant-me davant del Currito i propinant-li tota una sèrie de paraules malsonants, vocables impronunciables i gestos exagerats i inclús obscens dedicats a la meva seguretat, a la seva persona, i a la seva suposada meuca progenitora.

La cara de'n Currito adonant-se que la ha cagat i no sabent-se a on posar ho diu tot, mentre es fa l'ofès, vocifera i diu coses inteligibles i arrenca a tota potència en direcció a Bigues, això sí, passant-me amb distància suficient... però el millor ha d'arribar...

semàfor a causa d'unes obres poc abans de Bigues, el torno a atrapar mentre m'increpa i em diu coses, arriba el moment de la lluita final... si tenies pressa, ara correràs per la part dels ous. Es posa el semàfor en verd i al senyor Currito se li dediquen uns bons 500 metres a ritme de bicicleta sense poder adelantar ni fer res.

Victòria aclaparadora, esgotat l'stock d'insults, i el cap de cérvol com a trofeu de caça.

Li donarem les gràcies al Currito per deixar-se fotografiar, així el colectiu ciclista podrà saber com les gasta. Si tots fóssim capaços de fer el mateix, i hi hagués un registre de personatges i matrícules non grates, no arreglaríem res, continuaríem morint esclafats, però almenys tindriem algú concret per posar a la diana dels nostres dards.
.

dimarts, 8 d’abril de 2014

CULTURA CICLISTA EDITORIAL

.
collons, feia des de novembre que no posava res al blog!

Inaugurem un apartat del Culitoweb amb aquelles coses de ciclisme que es podemn gaudir des del sofà de casa, o sigui, el ciclisme ideal per al qui, com qui us escriu, passen poques hores (pels motius que toqui) convertint les natges en steak tàrtar i prefereixen seure en quelcom més còmode que un triangle de cuir endurit.

Per tant la jugada es diu "Ciclisme de Butaca" i aquí podriem posar-hi cròniques televisives, però encara posaria menys coses que ara si s'hagués de confiar en els minuts que "tele-deport" contraprograma amb ciclisme (exemple més clar és posar un Tour de flandes després del pas pel Kapelmuur o connectar amb Roubaix un cop ja s'ha passat pel Carrefour de l'Arbre, que seria equivalent a fer els cuarts de final de la xampinyons-lig a partir del minut 92).

Per tant la opció passa per la lectura (sempre i que no es vulgui incloure el rodillo en això de ciclisme casolà, fet que ens tornaria a matxacar la irrigació sanguínea escrotala causa del triangle de cuir).

En aquest sentit (o sigui, seure sota la llumeta amb un llibre a la falda, amb un vaset de ratafia per anar fent el glopet) tenim clarament marcades dues èpoques, abans i després de l'aparició de l'Editorial CULTURA CICLISTA

Si bé en llibres de ciclisme en castellà ja hi havia alguna cosa, tot era època pre-colombina, i s'havia de fer autèntiques prospeccions arqueològiques estil Editorial Dorleta, o sección libros del ciclismo a fondo, o la Urtekaria, per trobar perles com El Alpe d'Huez (Javier Garcia-Sanchez) o El Ciclista (Tim Krabbé), o la crònica en primera persona del Tour de 1924 feta pel geni dels cronistes Albert Londres (un Jordi Évole francès de la primera guerra mundial i belle epoque que la mafia es va encarregar d'eliminar).

Per tant l'arribada de CULTURA CICLISTA és un oasi enmig d'un desert literari que semblava inexplicable. No s'entèn que tenint els equivalents nostres a mites ciclistes francesos, belgues o italians, com Cañardo, Bahamontes i Poblet, Fuente, Ocaña, Arroyo, Laguia i el Reynolds, Delgado, Indurain i el Banesto, la Once en plè i els nois del bistec i la xeringa, estil Jimenez, Pereiro o Contador... no hi hagués literatura més enllà de cuatre llibres traduïts.

Vale que a França i Anglaterra fa 130 anys els velòdroms s'emplenaven amb 15000 persones (algo que avui en dia tan sols fa el futbol i la motogp, però faltaven 30 anys per inventar el futbol i la motogp, recoi!) i que amb un esport de masses tant significat com el ciclisme en pista és lògic que floreixi la literatura i el periodisme ad-hoc; però no s'explica com en un país, el yunaitedkindom, on el ciclisme per carretera estava prohibit fins després de la second world war, hi hagi més llibres escrits en anglès que al país natiu del Aguila de Toledo i de la Pulga de Torrelavega.

La sorpresa màxima vé quan lligo caps i em trobo al "barbes" tarragoní per excelència, en Bernat López, com a culpable d'aquesta micro editorial. A aquest vell company d'armes, clàssic entre els clàssics, ciclista esforçat dins del pilot ciclosportista, generós en l'esforç, dels millors companys que et pots trobar en una fuga o en una cursa èpica. Sempre li havia notat una pàtina alhora erudita i apassionada i ara em surt amb el ciri trencat de lo dels llibres! és curiós com qui sempre t'ha donat certes suspicàcies acaba (per bò, per molt bò en aquest cas) confirmant-les.

 Bernat López en una foto que no fa justícia, però és lo que he trobat.

Coses de la vida, el "barbes" de Senant, com li dèiem a la colla dels Rubio, Sola, Juanes i companyia, és qui ens facilita el poder accedir a llibres, temes, assumptes, que de no ser per ell ens hauria costat més d'abastir... o algú es pensava que seria tan fàcil conèixer la història de Charles Terront de la manera com la podem saber ara?

Descobriu els llibres de Cultura Ciclista per vosaltres mateixos, jo he començat per la biografia de Terront (lògic començar per qui va inventar el ciclisme de competi) i per la biografia de Pantani (s'ha de començar per primeres espases, res d'imitadors). tinc en cartera els germans Bobet, i crec que el proper serà un altre àngel caigut com Fignon, potser Ocaña, ja veurem. 
 Prometo anar fent recessions de cada llibre, tant de Cultura Ciclista com dels pre-colombins que he anat recopilant en la època pretèrita, i així anirem fent ciclisme de silló, que al cap i a la fí el pot practicar tothom, sense haver de confiar en el "teledeport".



(nota a part 1: podeu trobar en Bernat a la crònica de la Racons de la Conca del 2009, aquella edició en la cual ni els valents van atrevir-se, i on en Bernat, en Rubio, en Cèsar, el Roque i servidor vam demostrar no una passió, sino una bogeria frenètica digna de manicomi. El nostre editor surt a aquest paràgraf: "Enfilem Senant i al passar pel poble, en Bernat ens demana de passar el primer. És el seu poble i em fa molta gràcia, jo a la Terra de l'aigua faig el mateix al passar per Viladrau", i el link a la crònica és http://culitoweb.blogspot.com.es/2009/04/racons-conca-doble77e.html.)


(nota a part 2: parlem de la llengua de Verdaguer? en català encara estemen la època de les tablilles de fang i la escriptura cuneiforme, tot i que la Volta sigui una cursa degana, però el bilingüisme té avantatges, gràcies a ell sabem llegir en castellà i podem entendre el francès i l'italià, per tant tenim avantatge a la resta de païssos d'arrel llatina)


Per ampliar informació, aneu a la seva web http://www.cultura-ciclista.com, o bé a la wikipedia, que algú (endevino que el propi Bernat) s'ha encarregat d'anar actualitzant http://es.wikipedia.org/wiki/Cultura_Ciclista.
.