dilluns, 24 de desembre de 2012

ASSAIG SOBRE CICLISME CLÀSSIC

.
RECULL DE PENSAMENTS I VALORACIONS SOBRE EL D'ON VENIM I CAP ON ANEM

.
o dit d'altra manera: COM COLLONS PODIEM ANAR PEL MÓN AMB AQUESTS FERRAGOTS?

Arran de la frikada de reflotar una bici del 1984 i pretendre fer ciclisme amb ella (veure tota la sèrie d'entrades rollo retro d'aquest blog) se'm va passar pel cap de fer alguna que altra sortida diguem-ne normal amb ella. Això vol dir fer una Volta a Gallifa, anar a esmorzar a Sant Llorenç Savall o atrevir-me a fer una Volta estenalles. Tot per agafar consciència, per veure si la bici funciona i no es desmanega, o per entrenar estil i cop de pedal si el que volia fer era, per exemple, una Eroica amb garanties de supervivència.

Res més lluny de la realitat actual, quan et poses a pedalar amb un ferro te'n dons compte d'on venim i a on anem, i que si es fan bicis de carboni és per alguna cosa. Aquesta entrada va d'això.

Tot i que sempre hi haurà qui dirà que les bicis d'abans duraven per sempre... però la frase és una altra: "com collons sobreviviem a 150km d'excursió de diumenge matí amb aquelles bicis?

Amb motiu d'una setmana de vacances (cosa que escasseja, ja te digo!) vaig voler comparar sortides llargues amb bici actual i amb bici clàssica, i em vaig reservar el divendres per a pretendre fer una Volta Estenalles (100km, 1 port llarg, 1500m desnivell) a veure què.

VOLTA ESTENALLES COLNAGO
Aquest recorregut es pot fer perfectament a 28 de mitja amb una bicicleta actual i un estat de forma de 8 sobre 10, fet a principi d'agost de 2012, amb la Colnago, no vaig aconseguir més que 25 de mitja i patir com un condenat a unes estenalles que feia anys que no se'm feien tan llargues.

Vagi per endavant que si no és una trobada purament clàssica, a la colnago li trec els pedals de clip i li poso uns look automàtics, i l'equipament que faig servir és modern, o sigui, roba moderna, casc modern i demés facilitats actuals, com el garmin o el powergel. La bici clàssica no s'ha de patir, s'ha de notar.

RODANT AMB UNA BICI DE FERRO
Tot va lent, bueno, un cop llençada la bici corre que se les pela, però s'ha de frenar, oju!

Parlem de cuadre i estructura. D'acer i totalment recte, amb forquilla metàlica, cada vibració es nota al 100%, a mans o cul

Parlem d'ergonomia. En seients no compararem, un Rolls o un Concor éren bons llocs per posar el cul, però mans i peus pateixen de valent. Manetes de frè petites, amb poca protecció de goma, unes mans grans ràpidament toquen metall. A part la orientació, més cap avall que les actuals, et fa corvar l'esquena al posar-te dret, i ballar molt més del compte a sobre dels pedals. Sumat al desarrollo més llarg obtens que a les pujades el teu còs puja i baixa segons el ritme de pedalada, donant l'aspecte d'un elefant moribund.

Als peus, sabatilles relativament dures, soles relativament dures, calapeus amb corretja, tot repercuteix en un sobrecansament del peu, a una o altra banda sempre hi ha algo que acaba fent mal.

Parlem de desarrollos. 6 o 7 pinyons dónen per més aviat poquet, menys tenint en compte que per ser acadèmics hem de posar plat petit de 42, 52 al gran és suficient, i menys encara tenint en compte que als 80 el pinyó més gran solia ser de 22 dents, amb alguna excepció amb els famosos 14-24, relació "de muntanya". Amb una pedalada avances molt, sigui quina sigui la combinació, però la cama triga tant a girar que tens temps de notar el treball de cada part de la musculatura. L'accció de pedalar es coinverteix en un empènyer constant, més tenint en compte que amb calapeus no pots pedalar rodó, o sigui, tot és a cop de ronyó i a pistó. La fatiga muscular arriba abans, i se suma al mal de mans, peus i cul.

Parlem de maniobres de canvi. Amb les manetes al cuadre i sense indexar, cada maniobra de canvi és resultat d'una elecció prèvia, amb el lògic risc d'errar tant en el pinyó triat com en l'engranatge. Mentre canvies vas perdent la trista inèrcia que has acumulat, t'has d'obrir de cames, has de mirar enrera per si has encertat, i si no ho has fet toca improvisar. Ah!, ni parlar-ne de baixar pinyó a mitja curva, amb lo poc que s'agafen les cobertes i la sensació de sortir per la tangent quan gires o tombes la bici poques ganes li queden a un de fer floritures.

Parlem de frenar. Nano, això no frena! les manetes, que ja hem dit que éren petitones, van molt tensades i els ponts de frèn no ajuden gaire. Poca potència de frenada i la manete molt dura fa que et pensis que estàs frenant molt quan en realitat la bici no s'atura. Les pastilles grinyolen fàcilment i si està moll et penses que t'estampes. Una meravella tu!

O sigui, que entre trobar el pinyó, engranar-lo correctament, dur el calapeu ben posat, pedalar dret o assegut, empenyent de l'esquena, sense saber on fotre les mans, amb pneumàtics que s'agafen poquet i una forquilla i cuadre que vibren, i una bici que ni té reprís, ni frena, ser ciclista es converteix en un ofici, s'ha d'aprendre tot de nou i s'ha de memoritzar, interioritzar i encertar tots i cada un dels moviments i maniobres.

En definitiva, pensem en d'on venim i a on ens han posat la tecnologia i materials actuals, perquè si ens considerem bons ciclistes (amb el material d'avui en dia) hauriem de pensar què recoi éren aquells homes de fa 30 anys, possiblement el nostre tiet, el nostre veí, o un client del nostre pare, que vèiem sortir de casa amb la seva Olmo, Corbetta o Massi i tornar a casa 6 hores i 150 km després, un diumenge qualsevol.

Valorem lo fàcil que és tot, avui per avui.

dijous, 20 de desembre de 2012

divendres, 14 de desembre de 2012

PERSONES

.
De tant en tant m'agrada parlar de persones amb qui em creuo, a qui retrobo o que han estat importants (o influents en algun aspecte) en la meva singladura ciclista. Avui n'hi van tres de cop:

EL MESTRE
SISCU AGUILAR
Jo tenia 14 anys i ell potser uns 30 i pocs, acabava de començar a anar en bici i ell acabava de deixar la competició. Em va ensenyar la seva llicència, un cartró de color cru amb el segell de la Federació on posava "cicloturista", i m'explicava que abans hi posava "amater". Sortia els matins, per Viladrau, i tenia 3 hores, abans de les 11 volia ser a casa... era el temps just per fer una sortideta, estossegar el tabac que duia clavat als pulmons i queixar-se dels ull de poll que li maltractaven els peus.

Duia una Corbetta blava amb els tirants i la forquilla cromats, i lluïa un maillot de llana de l'arc de sant martí.

El pare el veia sortir en bici i un dia, pel carrer, li va demanar si em podia acompanyar amb la bici. Jo, tot ilusió, acabava d'estrenar la meva Gitane, comprada al Mingo Jové, i intentava creure que Hinault i Gorospe em perseguien quan jo anava escapat.

Encara avui en dia veig a Hinault a la meva roda mentre pedalo al costat de Laguia i Sean Kelly.

En Siscu va agafar tres coses, Paciència, Winston i Ducados, i quedàvem a les 8 del matí a baix els garatges dels pisos de casa. 30 o 40 km depenent del dia, alguns dies els 25km de la volta a la cantina, i anar aprenent a posar plat, a no frenar a les curves, a agafar-me bé i a pedalar amb la marxa que toca. En Siscu em va donar les bases i em va fer agafar ganes... no, ganes ja en tenia, em va fer agafar constància.

Si la pujada era normal, arribava a dalt, parava, i encenia un Winston
Si la pujada era dura, arribava a dalt, desencaixat, es cagava en l'ull de poll, agafava un Ducados (paquet blau i blanc) i aspirava fort. La punta del cigarret treia guspires mentre ell exclamava: "aaahhhhhhhhhh!!! això és respirar!!!!!"

Un mestre, un personatge.

L'ENRIC AGUILAR
Surto encara de nit, amb el llum posat, un dissabte just abans d'anar a la feina a vendre bicis, i al plà de la Bruguera em trobo de cara a algú conegut que més o menys feia el mateix que jo. Sortir d'hora abans de complir amb les seves tasques sabatines.


L'Enric és un d'aquells contemporanis teus amb qui passes bones estones. Batallador i bon ciclista, dels que es queixa lo just quan no està en forma i entrena en secret per lluïr-se quan toca, dels que es posa objectius i els aconsegueix, en major o menor mesura, però els gaudeix tal i com toca. Encara que no hi coincideixis massa, i encara que ens busquem per pedalar junts i no ho aconseguim, les notícies que t'arriben d'ell, via amics comuns, sempre t'alegren.

Vem compartir dues hores de ruta, Sentmenat, Guanta i Catafau, jo vaig tornar a Sabadell, ell va allargar la ruta, estava preparant la Selènika, crec recordar, i dubto que ho fés malament, tenia un objectiu.

L'Enric és artista, pintor, i aquesta és la seva web.


EN JOSÉ NEVADO
Me'l trobo a Les Arenes quan anava cap a Sant Llorenç i el reconec tant per la pose com per la seva indestructible Willier. A ell li costa reconèixer-me. Jo afluixo el ritme i ell l'augmenta i ens posem a pedalar junts.

Quan li pregunto que com està em contesta, amb molt bona cara, que "la semana que viene me quitan ya lo de la radioterapia, después de tres años ya tocaba!"... em quedo a cuadres.

Debilitat però sense deixar d'anar en bici dos dies per setmana, amb 65 anys, aquest home, batallador com pocs, bon escalador, personatge temperamental i amb una personalitat sempre molt marcada, havia estat un dels homenots amb els qui compartiem les rutes de carretera del bicisprint ara farà 8 o 10 anys.

Ens posem al dia de les nostres coses, recordem a la gent amb la qui anàvem, en Monserrate, el Santi i el seu cunyat, el Rabellat i en Sastre, el Roque, en Costa i el Manel Rossell... i junts, pedalant al seu ritme, pugem els carros i a Lligabosses ens despedim, ell torna enrera i jo vaig a fer la V.

Content que hagi superat lo que li ha fet fer radioteràpia reconec en ell el Nevado de sempre, marcat pels anys però sense deixar de pedalar. La bici ens manté en equilibri, aquí en tenim una mostra.

dimarts, 11 de desembre de 2012

CULITO INTO THE SOFA

UN TEMPS PER A DESCANSAR.

 Després de 7 temporades sense aturada invernal (el darrer hivern que vaig fer un més de vagancia va ser el 2005) he decidit posar el meu culet al sofà i descansar.

Descansar de bici, descansar d'stress, descansar muscularment, tirar-me a la beguda, al bon menjar, al sofing esport olímpic i a no tocar la bici ni tan sols per rentar-la... bueno, tampoc la rentava massa.


Referent a lo que ens ocupava, o sigui al ciclocròs, millor no pensar-hi més, ja que després de passar mesos previs i les primeres curses sense gaudir-ne, potser la millor lectura era deixar-ho per a un més endavant.

Moment doncs per a transfusions i suero, visites al doctor ferrari i per buscar objectius per a un 2013 que puc avançar que es presenta plè de sorpreses.


TORNEM PER NADAL, como los turrones el almendro.

¡¡ SU VÁI A ENTERÁ !!

dimecres, 5 de desembre de 2012

ARMSTRONG TANDOORI CHICKEN

.
però The Culitoweb tenia altres títols:

com... SE VA EL AMERICANOOOOO, se quedan los demás.
o... SI A CADA PORC LI ARRIBA EL SANT MARTÍ, perquè només tenim un porc?
o bé... APOLOGIA DE SÒCRATES

Article d'opinio invernal dedicat als caçadors de fantasmes i demés deixalla cavernícola mediàtica. Article que pensa més enllà de la simple premsa groga i de l'argument fàcil de les trampes i tramposos.

dedicat amb tota sinceritat (o sigui, en sentit literal, no doble) als detractors del texà, entre els quals hi ha el meu bon amic Jordi Rubio, que deu estar-se revolcant en un atac de riure perpetu veient com el seu americà preferit finalment ha caigut a l'infern.

això és un article de defensa del Texà dels mitjons llargs (quin mal gust déu méu), tot i això no el defenso a ell, mai m'ha caigut simpàtic, mai serà com Bartali, Anquetil o Merckx, i aquests mai seràn com Indurain, però les curses són curses, i tonto l'últim, no es pot anar pel món deixant guanyar als demés més que lo necessari (miguelón va ser un mestre en lo de guanyar lo necessari).


Per a que quedi clar que no m'és simpàtic poso dues fotos explicatives. Pantani, un autèntic àngel caigut, un autèntic gos salvatge, deixant-lo en ridícul. i el seu botxí, el santíssim Hamilton, beatificat i després excomulgat, capaç de filmar películes que regalimen Epo, portant-lo en volandes. Tot i això el defenso.

Jo he estat 5 cops camió d'Espanya de rallyslot, 8 vegades de Catalunya, en 22 temporades competint al nivell més alt possible sempre he acabat sumant títols. Conec el que és la competició i sé com has d'aguantar a dalt. per tant comprenc el fet que per guanyar un Tour, què collons, per acabar un Tour, últim classificat, has de ser un fora de sèrie.

De fet, per arribar a professional del ciclisme has de ser un fora de sèrie, i com que d'aquests n'hi han dos o tres cada generació, la resta, que són pràcticament fores de sèrie, és obvi, comprensiu, natural i fins i tot defensable que hagin de recórrer a ajudes externes. Merckx va dir que el doping no converteix una mula en un cavall de curses, però si tots són cavalls de curses? llavors què?

asunto dopping acceptat. de haberlas, haylas, como las meigas, i això no es discuteix.

per tant, per què collons tanta tonteria en si aquest s'ha dopat i si l'altre no ho ha fet? total, sempre podem anar dient pel món que era un bistec comprat a Irún, o que el probenecid no figura a la llista...

fem una regla de tres: el dopping està prohibit, si t'enganxen amb dopping, a cascarla, tonto, t'han pillat (o sea, que no era un bistec, no te quejes)... per tant, si no t'enganxen... Bingo!

i des de la època dels germans Pelliser, tots juguen al Bingo.

però ara la tecnologia permet congelar una mostra de sang i guardar-la com si fós el walt disney, així criogenitzat, per a poder revisar la història i així vendre més exemplars de l'Equipe.

i com que tenim la tecnologia, i des de la masmorra uns quants dels enxampats in fraganti s'han xivat per així poder purgar els seus pecats, recuperem les mostres de sang i executem la nostra sentència contra un guanyador de SET TOURS.

infame, injust, inaudit.

m'encantaria que es revisés a tots i cada un dels guanyadors de curses ciclistes, a veure quants tours quedarien deserts, però no es pot, no hi ha proves... però a Armstrong sí.

I a sobre la tonteria de no veure guanyador en les llistes, més quant sabent que dels 21 podis d'aquests 7 tours tan sols UN ciclista no s'ha vist involucrat en assumptes de dopatge!!!! un afortunat que passava pel forat del pany potser?

Tornem a l'Slot. El reglament Esportiu diu: "15 minuts després d'entregats els trofeus no s'admetràn reclamacions". En el món de les curses de cotxes ho tenim molt clar. Seria injust ara, al 2012, treure-li a Jaume Darné el 1996 o a Enrique Peralta el 1999 els seus Campionats d'Espanya. Ho vem saber un mes més tard, no pas abans de 15 minuts.

D'acord, el Texà era un xulo piscines, tots li tenim ganes, però era molt gran, era el puto amo. I tractar-lo així no és ser persona, estava a l'altura d'Atila o Hannibal i l'han posat al nivell de Barrabàs o Judes.

per ampliar informació cliqueu

Definitivament, amic texà, no es podia anar pel món amb els mitjons foscos i per sota del genoll. Un poco de prestancia en el vestir, coño!

divendres, 30 de novembre de 2012

CICLOCRÒS DE BEZIERS

El diumenge 11 de novembre estàvem per França, ja de tornada, i vaig aprofitar per passar per l'estadi de Beziers on, segons diu la veu popular, s'hi celebra una bonica cursa de ciclocròs cada any.

Arribant just a temps per a la sortida, sense pre-calentar ni tan sols saber-se el circuit, la cursa es presentava participativa a tope, més quan ja a la primera volta una sortida de cadena em deixava fora d'un grup que s'havia fet, i a la segona volta una sortida de tubular em feia patejar-me mitja volta, canviar de roda, i anar a acabar.
lo bò de quedar-se rellegat és que els primers et passen abans, i com que a França es corre tots els seniors junts, poder veure com van, com ho fan i com passen els èlits i sub-23 és un goig.

Molt per aprendre.

L'ambient era genial, el nivell altíssim i el circuit preciós. prat d'herba, mig molla però adherent, bastants tobogans que es passaven fàcil, alguna zona de difícil curveig, com un pàrking de ciment plè de gravilla, on el cague per no patinar de davant cada cop et feia anar més a poc a poc, i unes llargues escales on se t'acabava l'esma, l'ànima i el futur inmediat.
Si es calcula la distància ben calculada, tenim bones curses de ciclocròs, nivell europeu, a 3 hores de casa. Potser el màxim seria la línia que marca Montpeller, però els caps de setmana que a casa no hi ha curses mai està de més mirar la web del midi pyrinées:
http://comite.mpy.ffc.pagesperso-orange.fr/calendriers.htm

L'estat físic va ser deplorable, falta de xispa que provoca falta de ganes, coses que passen. Demà serà un altre dia.

la panxeta no és meva, és el fotochop!
fotos d'Anna Gonzàlez

diumenge, 25 de novembre de 2012

OMAGGIO PANTANI

.
TAGAMANENT VINT PER CENT. 
HOMENATGE A PANTANI

CRÒNICA D'UNA SORTIDA FETA EL MES D'AGOST PASSAT



Aprofitant que un té a qui homenatjar i els amics li van regalar un maillot commemoratiu (veure fotos maglia ciclamino del mercatone, cazi ná!) em vaig fer la perilla a l'estil pirata i amb l'atrezzo adecuat me'n vaig anar a caçar un port inèdit. El Tagamanent.

Les ulleres són part de l'atrezzo, jo tinc uns gustos més refinats, recoi!

Tal i com diria el Pep Tatché (el descobridor per a mí d'aquesta animalada que es diu Tagamanent) no pot ser que algú com en Culito no hagi tastat les rampotes que surten de la benzinera que hi ha entre Aiguafreda i Tagamanent i s'enfilen més o menys fins a la pista de Collformic.

Arribo al punt zero valleseando, o sigui, Sentmenat, Caldes, Ronçana, Ametlla i Garriga i de sobte trobo la pista forestal asfaltada. Un inici interessant, a l'estil carretera veinal d'aquelles que porten a un poblet, però que en aquets cas no porta enlloc. (se suposa que l'asfaltat acabarà arribant al Collformic i que deuen anar-ho fent per fases, igual que la carretera del Turó de l'Home que ara es diu port de Santa Elena).

Res tu, que no porto ni 50 metres i el garmin em marca un primer 13%, i penso que serà la cosa... però no.
Giro una curva i veig un 19% que desapareix en no res, lo just per pensar "nen, ja veus de què va la cosa". Les cames em van prou bé tot i que porto 4 dies de toma i daca i el genoll dret em marca reserva. No noto el desnivell, cosa que m'alegra, però mica en mica passo del 34x21 al 23... i de sobte estic al 34x25, i d'aquí no baixo.

Encara no porto 1 km de pujada que ja han aparegut 18% i 19% a tutiplén, i tot i que la carretereta va fent esglaons, de cop miro avall i veig els cotxes de l'autovia petitoooons, això puja de cop, i lo fotut de tot és que quan sembla que hi ha descansillo mires el desnivell i és d'un 7 o un 8... i ho trobes suau!

Les cames comencen a notar l'esforç i en el moment que ja res és fàcil et vénen uns 300m al 18 o 19% mantingut, i veig per segona vegada el 20%, i lògicament el 8 per hora, i les 180 pulsacions i les 55 pedalades per minut... per sort, quan la cosa es posa xunga sempre et vé un replanet de forma que a un li torna l'optimisme.

Tagamanent. Acaba l'asfalt i comença la pista de terra. M'havien dit que era un trosset però això puja bastant, planeja després i et casques tot el Plà de la Calma. Finalment, quan ja estaves fins als collons de sentir-te alternatiu amb tant "sterratto" i collonades d'aquestes, vas a parar a la carretera, al Collformic.

Si no estigués fatigat ara aniria a buscar la Costa de Montseny, Fontmartina i el Turó de l'Home, però amb 2000 de desnivell en uns 120km per avui ja n'hi haurà prou. El 35 graus a baix a Cardedeu em conviden a anar tirant cap a casa.





dijous, 15 de novembre de 2012

LA FALCONADA 2012

.
TORNADA ALS ORIGENS,
BICICLETA DE CICLOCRÒS I AGUANTAR COM ES PUGUI

resultats falconada
web falconada
garmin falconada
fotos falconada



S'aguantava, tot i que les prediccions éren de pluja i el dia anterior havia estat dale que te pego, s'aguantava, i ho vèiem clar, però no, justa les 8 del matí començava la Falconada. 800 i pico tios (i algunes senyoretes) prenien la sortida en el mateix moment que, acompassada amb el petard de sortida, una tromba d'aigua queia damunt dels nostres caps.

Sortida per les pistes d'atletisme en direcció a Torre Romeu, asfaltat i a fondo per agafar posicions davanteres, a dalt al carrer Sau entrem a la terra. De cop fang, sorra, aigua per tot el còs, un esprint inicial d'uns 3 km de durada i arribats a Can Alsina ritme i posicions establertes i tots rodant. Em trobo acompanyat de gent coneguda i ritmes semblants. En Chino (Germán Nagy), l'Ibars i en Bernat Costa rodaràn tota la cursa a la meva altura, lògicament amb les diferències habituals: La baixada és per ells, la pujada és per a mí, si el camí ho permet. Em trobo al Pep Tatché i a l'Enric Aguilar, clàssics de venir-nos a veure com passem, ja esperava veure'ls i no han fallat.

Desemboquem al camí de Guanta després de sobreviure als caminets enfangats de Pedrasanta i Sentmenat, i enlloc de fer la pista ens porten per una trialera de pujada que em faré tota a peu. Un cop arribats a Guanta ens toca la paret que el mateix camí fa en direcció als tres pins. d'allà cap a Catafau, rodant sols, molt separats ja els participants, mentre la ruta ens fa davallar cap a la zona de Les Arenes per la mateixa pista.

Tocar la carretera i enfilar la segona gran pujada del dia, per la mateixa falda de La Mola, voltant sant Feliu del Racó i tocant cap a Matadepera. Camins que no conec i que faig a ritme mantingut, estic en ruta, no cal córrer i millor no parar. Als controls em creuo amb gent coneguda, durant la ruta també, i tot i que ja fa molta estona que vaig brut, moll i cansat, el fet de rodar per llocs que em són familiars, envoltat de gent que reconec, amb una organització que any rera any em demostra que en sap molt, facilita les coses per passar un matí distret, tot i el fang i la pluja dels collons.

Es noten les bicis de roda 29", aquest any la gent corre més i a la baixada noto més la diferència, em costa més enganxar-los mentre roden, definitivament la 29" és la bici ideal per a fer Btt de camins, pistes i senders, o sigui, el Btt que practiquem aquí.

He arribat a anar 4t o 5è, al final, entre el millor ritme (o millor material) dels demés, entre que em perdo, i amb una darrera caiguda en un pont de fusta on la bici no patina, sino que vola, em passen els que m'havien de passar. la posició importa poc, lo que volia era acabar una altra Falconada amb la bici de CX, no punxar ni patir avaria i gaudir, sobretot gaudir.

La organització? un 10, en la línia de les demés edicions, no cal afegir res, perfecció en el marcatge i en la tria del recorregut, correcció a l'hora de portar els inscrits i les inscripcions, i un preu més que raonable pel servei que dónen.

entrades anteriors al culitoweb sobre la falconada.

CX SANT JOAN DESPÍ

.
fotos cortesia de francesc vernet, xavier noguera i jaume ibarz
per als albums de francesc vernet, tenim 4 enllaços:
fotos 1    fotos 2    fotos 3    fotos 4



CIRCUIT DE SANT JOAN DESPÍ

Exactament el mateix circuit que la cursa de fa dos anys, cosa que té mèrit, ja que en un parc com el de sant joan despí, o fas servir el tiralínees o no cuadres tanta corda de circuit en tan poc espai. Organització correcta i il·lusionada de nou, facilitat per aparcar el cotxe, puntualitat a les curses, marcatge de circuit perfecte i molt bona tria de les dificultats i obstacles, a Sant Joan Despí hom no podia prendre mal, cosa que en senyors  veterans, que el dilluns hem d'anar a cotitzar, s'agraeix.

lo que es trobava a faltar del circuit? fàcil, els 3 metres d'amplada reglamentaria, però el parc ciclista és lo que és (curves redundants incloses), i ara que el tenim al sac i ben lligat, ni mencionar l'antiga localització, al costat de la lera del Llobregat, que era un lloc genial per estovar-nos la musculatura.

a la cursa de veterans40, error gravíssim dels àrbitres al moment de donar sortida, potser s'hauria d'aplicar l'efectiu i internacional "PREPARADOS, LISTOS, YA!" per a que d'una vegada per totes la sortida sigui una sortida i no un "aterriza como puedas".

Si se'm pregunta per l'estat físic... la cosa ha millorat un pèl, però no gaire. Prego no fer cas de les bossetes que es veuen a la zona abdominal... són bultets del mono de curses, plecs que fa la roba... res més que això.

(Ullrich també feia panxeta, què carai).

dimarts, 6 de novembre de 2012

CICLOCRÒS DE GIRONA

COMENCEM LA TEMPORADA

fotos cortesia de Francesc Vernet (si cliqueu l'enllaç amb sort es veuràn totes les fotos del dia)

bona cara a les primeres voltes
depurada tècnica en pendent pronunciada
CIRCUIT DE GIRONA

Nova temporada i nova localització, Girona en dissabte (gran putada posar curses en dissabte, si hom treballa els dissabtes). en un circuit preciós al voltant del pabelló de Fontajau. bones zones de gespa amb un curveig potser massa feixuc i una baixada de partir-se el coll que si t'ho prenies amb filosofia la feies a peu i no perdies pas tant de tròs.

les curses, inclosa la de promoció (gran jugada això de fer venir la canalla, a veure si cualla) a la seva hora, puntualitat i bones maneres en tots els aspectes organitzatius, cosa que demostra que és ben fàcil muntar una cursa de ciclocròs, i a l'hivern és més bonic això que no pas un muntarbaic o una cursa de polígon industrial.

Empenyem-ho ara entre tots, ara que ha revifat, i no tornem a fotre tonteries, el ciclocròs demostra cursa rera cursa que no és ni residual ni inferior a cap altra demostració ciclista que hom pugui organitzar o participar.

I LA FORMA?
Quina forma? com deia aquell: ¡redondo también es una forma!
no anem bé, i hem començat amb mal peu, o millor dit, mala forma, afegint un toc d'ineptitud... o sigui que ens ho prendrem amb tò festiu i participatiu, que si el còs no acompanya millor no forçar-lo... bueno, forçar-lo sí, 45 minuts a tope no et fot, però sense pretensions, un altre any serà.

I LES OPINIONS?
doncs vist lo vist, que després de 3 anys sense poder demostrar que hi havia vida a Mart, tinguem 9 curses i a la primera hi hagi 100 inscrits, tot es redueix a una frase: la gent lo que vol són curses, i la gent lo que ha fet ha estat anar a les curses...

...ara que hi ha curses, clar. per tant, i per respecte a la gent, des d'aquest blog tant actiu en lo referent a l'opinió i desmesura verbal (totalment personal i tendenciosa, ja sabeu) hem cregut oportú evitar qualsevol comentari, opinió o crítica, i això que d'aquests aspectes n'anàvem ben plens.

per respecte als companys corredors deixarem la corrosió de banda i tornarem a fer crònica de cada cursa, ja que de nou, les curses mereixen una especial atenció.