divendres, 14 de desembre de 2012

PERSONES

.
De tant en tant m'agrada parlar de persones amb qui em creuo, a qui retrobo o que han estat importants (o influents en algun aspecte) en la meva singladura ciclista. Avui n'hi van tres de cop:

EL MESTRE
SISCU AGUILAR
Jo tenia 14 anys i ell potser uns 30 i pocs, acabava de començar a anar en bici i ell acabava de deixar la competició. Em va ensenyar la seva llicència, un cartró de color cru amb el segell de la Federació on posava "cicloturista", i m'explicava que abans hi posava "amater". Sortia els matins, per Viladrau, i tenia 3 hores, abans de les 11 volia ser a casa... era el temps just per fer una sortideta, estossegar el tabac que duia clavat als pulmons i queixar-se dels ull de poll que li maltractaven els peus.

Duia una Corbetta blava amb els tirants i la forquilla cromats, i lluïa un maillot de llana de l'arc de sant martí.

El pare el veia sortir en bici i un dia, pel carrer, li va demanar si em podia acompanyar amb la bici. Jo, tot ilusió, acabava d'estrenar la meva Gitane, comprada al Mingo Jové, i intentava creure que Hinault i Gorospe em perseguien quan jo anava escapat.

Encara avui en dia veig a Hinault a la meva roda mentre pedalo al costat de Laguia i Sean Kelly.

En Siscu va agafar tres coses, Paciència, Winston i Ducados, i quedàvem a les 8 del matí a baix els garatges dels pisos de casa. 30 o 40 km depenent del dia, alguns dies els 25km de la volta a la cantina, i anar aprenent a posar plat, a no frenar a les curves, a agafar-me bé i a pedalar amb la marxa que toca. En Siscu em va donar les bases i em va fer agafar ganes... no, ganes ja en tenia, em va fer agafar constància.

Si la pujada era normal, arribava a dalt, parava, i encenia un Winston
Si la pujada era dura, arribava a dalt, desencaixat, es cagava en l'ull de poll, agafava un Ducados (paquet blau i blanc) i aspirava fort. La punta del cigarret treia guspires mentre ell exclamava: "aaahhhhhhhhhh!!! això és respirar!!!!!"

Un mestre, un personatge.

L'ENRIC AGUILAR
Surto encara de nit, amb el llum posat, un dissabte just abans d'anar a la feina a vendre bicis, i al plà de la Bruguera em trobo de cara a algú conegut que més o menys feia el mateix que jo. Sortir d'hora abans de complir amb les seves tasques sabatines.


L'Enric és un d'aquells contemporanis teus amb qui passes bones estones. Batallador i bon ciclista, dels que es queixa lo just quan no està en forma i entrena en secret per lluïr-se quan toca, dels que es posa objectius i els aconsegueix, en major o menor mesura, però els gaudeix tal i com toca. Encara que no hi coincideixis massa, i encara que ens busquem per pedalar junts i no ho aconseguim, les notícies que t'arriben d'ell, via amics comuns, sempre t'alegren.

Vem compartir dues hores de ruta, Sentmenat, Guanta i Catafau, jo vaig tornar a Sabadell, ell va allargar la ruta, estava preparant la Selènika, crec recordar, i dubto que ho fés malament, tenia un objectiu.

L'Enric és artista, pintor, i aquesta és la seva web.


EN JOSÉ NEVADO
Me'l trobo a Les Arenes quan anava cap a Sant Llorenç i el reconec tant per la pose com per la seva indestructible Willier. A ell li costa reconèixer-me. Jo afluixo el ritme i ell l'augmenta i ens posem a pedalar junts.

Quan li pregunto que com està em contesta, amb molt bona cara, que "la semana que viene me quitan ya lo de la radioterapia, después de tres años ya tocaba!"... em quedo a cuadres.

Debilitat però sense deixar d'anar en bici dos dies per setmana, amb 65 anys, aquest home, batallador com pocs, bon escalador, personatge temperamental i amb una personalitat sempre molt marcada, havia estat un dels homenots amb els qui compartiem les rutes de carretera del bicisprint ara farà 8 o 10 anys.

Ens posem al dia de les nostres coses, recordem a la gent amb la qui anàvem, en Monserrate, el Santi i el seu cunyat, el Rabellat i en Sastre, el Roque, en Costa i el Manel Rossell... i junts, pedalant al seu ritme, pugem els carros i a Lligabosses ens despedim, ell torna enrera i jo vaig a fer la V.

Content que hagi superat lo que li ha fet fer radioteràpia reconec en ell el Nevado de sempre, marcat pels anys però sense deixar de pedalar. La bici ens manté en equilibri, aquí en tenim una mostra.