BARCELONA PERPINYÀ BARCELONA 2012

24h16’… EL DIA MÉS LLARG

Seguint la litúrgia habitual de les BPB, el divendres al vespre, aquesta vegada ben a les nou en punt, em presento al Velòdrom per a recollir el dorsal i verificar la bicicleta. La sortida serà aquest cop esglaonada, sense cap cinta ni cap chupinasso, a les 6 del matí del dissabte.

BARCELONA

Igualment sortim a les 6.15, un pèl de cua per segellar, som molts, més de 140 valents de vàries edats i nivells, alguns fins i tot faràn per primer cop una 600. La sortida, pels carrers de darrera del velòdrom, empalmant un barri de casetes amb la carretera de la flor de maig, i d'allà cap a cerdanyola pel cementiri de collserola.

Un rosari de corredors, sense cap grup de sortida, als que vaig encalçant. Algú tira més valent que jo i els deixo anar fent, tot i això sortint de Montcada agafo el meu propi ritme i vaig avançant. Prefereixo que sembli que estic corrent (a ulls d'altri) que no pas anar a un xip més lent (envers mí mateix). de fet tinc claríssima la estratègia: aniré al meu rotllo, a la meva puta bola, i si algú va al meu costat serà considerat una coincidència. A París vaig aprendre que així era com funcionava el meu cos, i aquesta vegada tinc un objectiu, les 24hores, i el vull aconseguir.

Fa fresca però s'endevina calor, i sobretot humitat. enganxosa la roba, lluentes les cames, ja espero arribar a Ripoll per la dutxa, dins de 400km!

Pugem la carretera del Masnou amb un grup de Navarresos i el Julià del 02, a la baixada prenem la Nacional 2 i cap a Perpinyà falta gent. Sembla allò d'anar a veure la peli del Ultimo Tango en París que feien els avis i oncles amb el sis-cents!

Vent de popa, trenta i bastants per hora de ritme de creuer, ens agafa grup per darrera, i més gent, i fem el que no es volia fer amb allò de la sortida esglaonada: Un pelotonaco.

LLORET
Arribem a Lloret com bons germans, amb uns 35 de mitja, i ens trobem amb el control tancat. Rifi-rafe amb els organitzadors, paraules de variada índole i malsonància, obertura prematura de control (tot i que havent d'esperar gairebé mitja hora) i per fí rodo sense grup, carretera de Tossa, començant els puja-baixa tant típics de les carreteres catalanes.

Estava fins als ous de tanta Nacional.

(nota a part:)
SOBRE EL CONTROL DE LLORET
Quedi clar que el sotassignant està d'acord en que si hi ha un horari, aquest s'ha d'acomplir.
Tot i aixo:
Si són una cincuantena llarga els ciclistes que arriben mitja hora abans de l'obertura del control, significa que alguna cosa no s'ha calculat bé.
Lo normal seria que si els primers tres o cuatre córren massa i s'avancen s'hagin d'esperar.
Tot i això, seixanta ciclistes no han "corregut massa", simplement han anat fent.
És en aquest moment on enlloc de mantenir-se en que el problema és dels ciclistes el que s'hauria d'haver fet és admetre l'excepcionalitat del fet, recalcular i simplement obrir, ja que si bé 3 o 4 ciclistes es poden equivocar, més de 40 n'estem segurs que no.
I el vent de cua no en té cap culpa, qualsevol ciclista entrenat per suportar una BPB fa 90 km ben plans a més de 30 de mitja.
que, mirat d'una altra banda, i tenint en compte que ens cauria la nit tard o d'hora, el fet de guanyar 20 minuts pedalant enlloc d'haver de matar el temps esperant hauria estat un detallàs.

Fins al control d'Amélie les bains, Km 288, no vaig arribar després de la obertura. s'obria a les 16.44 i vaig segellar a les 17.04. Els 3 primers controls, o sigui, la primera terça, es van fer amb arribada prematura. és un comentari.
(final de la nota a part, deixo de queixar-me)

Sortint de Platja d’Aro hauríem d’embocar Calonge i La Ganga, però una cursa automovilística desconeguda pels organitzadors ens agafa desprevinguts, encara que de refiló. Amb prou diligència una de les furgonetes d’enllaç de la Federació ens fa girar cua al mateix peu de port i se situa a la rotonda de St Antoni de Calonge per a anar desviant els ciclistes cap a la carretera general (la de 2 carrils) de Palafrugell i La bisbal. D’allà empalmem amb les boniques carreteres secundàries d’entre La Bisbal i Torroella per on ens portava el recorregut predissenyat.

Estem tenint sort que el vent bufa, però enlloc de la Tramuntana habitual avui vé de mar, i anem cap a l’interior, o sigui que entre que el grup és gran, que hem agafat la carretera general i el vent de cua en molts casos, ràpidament ens mengem la pèrdua de temps que ens ha suposat la reculada de la Ganga i de pasada retardem la fatiga previsible per anar acumulant kilòmetres i hores.

TORROELLA
L’entrada al control de Torroella es fa en un bon grup, com era d’esperar, i també com era d’esperar cada ú comença a tirar pel seu compte. Algú para a menjar, algú segella, pixa i tira, i algú, com servidor, fa mig i mig.

Sortint de Torroella fem un grupet ben bonic amb la gent de Navarra, en Joel Laguna, en Miquel Gonzalez i en Julià del cicles 02, i en Salvador i en Joan del Bikeromanes. Seguim anant agrupats però a mesura que avancen els repetxons i les carreteretes queda clar que cada ú acabarà anant a la seva bola.

Ens partim de grupets més petits. Segueix en gran mesura el vent de cua i encara que estem baixant el ritme es van notant les 8 hores de marxa i tot plegat.

L’Empordà és espectacular, no hi ha paraules per agraïr a qui ha dissenyat el recorregut per aquell collons de carreteres estretes la gran tria que ha fet, esquivant nacionals i avorrides voravies.

PERELADA
La calor ha fet efecte però encara no ho sabem. Parem un quart d’hora a menjar ben menjats mentre esperem a que obrin segells. Segellem i sortim, aquest cop 2 Miquels i dos Julis, ja que se’ns uneix en Juli de l’Altafulla.

Han anat arribant altres participants que es queden a fer parada. Dins de poc entrarem a França, acaba la Marxa, comença la Brevet.

El tram de Perelada a Amelie les Bains és el més llarg del dia, l’acabarem amb més pundonor que cap altra cosa, i Amelie será tal i com ens esperàvem, un punt crucial per saber si hem mort o hem ressucitat.

En no res se’ns presenta la primera xungada de la BPB 2012, el coll de Banyuls és un camí fronterer asfaltat de manera més o menys galdosa. Asfalt bò amb bonics percentatges per la banda espanyola, asfalt indecent per la banda francesa. A dalt al coll veiem el Fouad, de l’Arsenal, que acompanyava a l’Héctor Abad al capdavant de la Brevet. A prop de Banyuls l’encalcem, enrampat i deshidratat. Ànims creuats i sensació que es recupararà.

Entrem a França, deixem Espanya, no ens movem de Catalunya. Vès per on.

AMELIE LES BAINS
Amb desnivell sempre positiu, vent de cara, asfalt tipus crocanti, calor del migdia, avorriment i semideshorna, cuatre ànimes en pena es presenten al control d’Amelie les Bains. Parada important, menjada important, i cagarada important.

Ens ho prenem amb calma mentre una bona colla de senyors i senyores ens atenen amb cura i es moren per parlar-nos en català. Hi ha mandonguilles. La gent d’aquest control de la BPB és coneguda per la seva amabilitat. Arriben i se’n van un dels Navarresos i en Fouad, en Juli de l’Altafulla decideix resucitar un pèl més tard que nosaltres i s’espera a la resta de navarresos. En Miquel i en Julià m’esperen a que cagui i sortim tots tres a caçar el Coll d’Ares.

Plat petit i calma tensa per anar a buscar Prats de Molló. Ares són 14km des d’allà, però l’aproximació és llarga i pica amunt. Ares és un port de Tour i encarar-lo amb 330km és insultantment atrevit.

Definitivament és un port tour. Al primer terç en Miquel entra en crisi i afluixa el ritme, jo em quedo un pèl retrassat de manera que no ens perdi de vista, però a falta de 6 per coronar, quan arriba el descansillo, ens hem separat definitivament. Com que tinc la intenció de parada llarga a Ripoll, i no pensó trencar el meu plan, tiro cap amunt. Atrapem al navarrès i al Fouad just a dalt el Coll, en Julià para a posar-se abric mentre que amb en Fouad encarem baixada i plans posteriors en direcció a St Joan de les Abadesses i Ripoll

RIPOLL
El tram fins a Ripoll té tan sols una pujada i una baixada, és conceptualment simple i avorrit… però collons com costa!

Parada llarga a Ripoll, a on trobo la bossa amb la muda neta, la roba de nit, els llums i demés material. Dutxa de mitja hora, cremeta al culet, doble ració de pasta i em disposo a engegar. De nou han arribat més ciclistes i han tirat endavant, però jo he descansat de manera mágica.

En Julià decideix plegar en aquest punt. En Miquel em demana que l’esperi. Ha trencat un radi de la roda de darrera i el recanvi que li deixa en Julià té un pinyó menys. Se li farà més difícil tot plegat, tindrà més mèrit.

Entra la nit sortint de Ripoll. Amb en Miquel ja hem decidit acabar junts. Segueixo segons les meves previsions.

ST ESTEVE DE’N BAS
Canes i baixada. Entrant a Olot ens increpen uns energumens alcoholitzats, diuen que hem d'anar pel carril bici! El tram és curt i entrem al control de st Esteve de’n Bas més sencers que no pas altra cosa.

Em sento fresc i m’entra una mica d’eufòria, queden menys de 200km i tan sols faltarà acabar. Hi ha ganes, la previsió va cuadrada i el terreny que queda és conegut de pe a pa.

Condreu i Cantonigròs són més llargs del que sembla, i un cop a la Plana, entre Roda de Ter i Folgueroles se’ns fa llarg. Ara la crisi la tinc jo, tot i que la parada al control tornarà a ser un bàlsam.

FOLGUEROLES
Hem deixat al Navarrès a mitja pujada i a en Fouad a mitja baixada. A partir d’ara tan sols anirem sols.

Em trobo en Jordi Tió a Folgueroles, al Noi de Cantoni, a la gent del Cx Osona. Ténen café de debò i et dónen panetone. La rebuda és molt gratificant i gairebé pels ànims que ens dónen valdrà la pena esforçar-se i acabar amb ganes.

En fouad entra a poc de nosaltres i automàticament demana per dormir. La seva primera 600 l’acabarà amb bona nota. Nosaltres, ben a les fosques, sortim a caçar la Pullosa.

Coronem la pullosa en un estat perversament delicat, però mantenint el tipus, no ens fa tanta por aquest tram com el darrer, amb els gairebé 80km de Calders fins a Barcelona, per això no accelerem més de lo sensat. Sembla que amb en Miquel ens entenem a la perfecció, sabem regular-nos i ho portem fent des d’abans de fer-se fosc, potser fins i tot des que vam sortir d’Amelie.

A Moià, un individu jove en estat post-embríac se’ns posa a aplaudir mentre ens veu passar: “vosaltres sí que els teniu cuadrats!”

Aquesta és la clau, rodar en parella, sol o en grup sense empènyer, creient-te que estàs més cansat de lo que realment és, i alhora sense afluixar en la tensió de cada pedalada, a un 70-80% de lo que podries estar apretant. A les pujades posar ritme constant, que pot ser ràpid, i a les baixades i als plans, córrer sense pressa. Anar a la idea.

Anant a la idea ens mengem els 15 o 17 km que van de Collsuspina a Calders, és lo bò d’aquest recorregut, grans pujades, però acompanyades de grans baixades. Entrem a Calders bastant descomprimits, i me n’adono que als darrers 4 controls hi he arribat bastant sencer.

CALDERS
Entrem al control dos o tres minuts abans del temps desitjat, amb aquesta parada i sabent lo que falta, ara ja sé que no arribo amb 24h però em passaré de poc. Com que no vull fondre’m, que no val la pena, anirem fent, a veure què en trec de bò.

Bona gent al control, beguda i menjar (que se’m posarà malament a Lligabosses), parem lo just i arrenquem. Ara sí que fa fred, o almenys en tenim. Els 14 graus es mantenen.

No hi ha rastre de la gent que ens venia darrere, creiem que hem tret bastant espai, és lo bò de ser pocs, anar compenetrats i pedalar i aturar-se anant a la idea. No hem fet pas cap cursa, simplement hen anat tirant. Amb en Miquel acabem deduïnt que és com una parella de dobles de tennis, xerrem, ens ajudem sense haver-ho de demanar, ens regulem, i en cap moment cap dels dos ha demanat a l’altre que afluixi.

BARCELONA
Passar per Castellar i no tirar recte cap a casa té collons, com passar per Sentmenat, però lo pitjor será estar a Santiga i haver de tirar cap a Ripollet. Estant a 2km de casa millor no pensar-hi.

El repetxó de santiga no hi era la semana abans, l’han fet de nou, oi?

Lo de fer el Forat del Vent per entrar a Barcelona tampoc té nom, per sort estaba previst i tot i que morim de nou, aquesta vegada els dos de cop, coronem comptant cada metre que avancem i ens deixem caure, per esma, en direcció al Velòdrom.

És el millor final, entrar a Barcelona per la muntanya, amb el silenci de tota una nit, el soroll de les nostres pedalades i els primers ocells del matí piulant. Avui farà sol, però em passaré el dia al llit.
VALORACIÓ FINAL
Vint i cuatre hores i un quart és més llarg d’un dia, certament es pot resumir així, buscant el joc de paraules a una fugida endavant maquillada en forma d’objectiu principal d’una temporada 2012 que sense aquest èxit (i sense aquella Remences a tot drap, tot sigui dit) hauria estat un suma y sigue, i en canvi serà recordada.

La BPB2012 venia en forma de possibilitat de treure’m l’espina de la 2010, una edició on les coses van anar més aviat girades. Tot i que l’aproximació a aquesta BPB ha estat més aviat accidentada, i un no ha pogut acomplir el plan que havia establert, l’ordre dels aconteixements i la mateixa prova en sí han estat com una facilitat rera l’altra, com si els astres es conjuguéssin per a que les coses sortíssin bé. Així doncs, i en referència a fa dos anys, tenim una Rutes del Montseny on tot ha estat igual (un mal dia), i una Remences, una Bonaigua i una BPB on les coses han estat diametralment diferents. Donat que la temporada 2011, a causa de la fractura de braç i la París Brest, s’ha de considerar a part, la comparació amb el 2010 està sent molt favorable per enguany, i les sensacions a sobre la bicicleta són les dels anys 2007 i 2008, els millor recordats, per tant, no ens podem queixar.

No queden objectius per enguany. Alguna proposta?

amb el Senyor Porta, ben fresquet sortint del llit, i amb l'Héctor i en Miquel, a puntet d'anar a dormir, després d'una nit de farra de la bona!

LINKS XULIS:
http://hectorabadbcn.blogspot.com.es/2012/06/bpb2012.html

http://bpb2012.blogspot.com.es/p/compartir.html

MÉS INFO SOBRE ELS PROTAGONISTES:

the Xavi Òdena's BPB2012

Us passo la crònica que en Xavi Òdena, un lletraferit dels pedals, ha realitzat sobre la Barcelona Perpinyà 2012.
vagi com aperitiu de la meva, que properament serà editada, i com ilustratiu dels molts punts de vista, tants com participants, que té el Gran Fons

:

http://connect.garmin.com/activity/183046798
 
Quan ja es la 4a edició no es pot parlar de novetat, la veritat quan
vaig fer  la primera edició no em podia imaginar que acabaria sent un
clàssic d'aquesta moguda, tot i així, per tot el que es i significa,
sempre hi ha algun aspecte que la fa especial, tant com pel fet que el
recorregut es cada edició diferent (sota el meu punt de vista amb molt
bon criteri), tant pel fet que hi haguessin elements que li donesin un
toc especial i diferent.
Enguany possiblement l'aspecte més destacat a més de fer un coll
important e inèdit per mi com es el Coll d'Ares amb 300 km a les
cames, es el fet que en la grupeta hi havia força gent "novata",
formant a més un pilot força gran ja que en les edicions anteriors
sempre èrem 2 o 3, i també el fet que una persona a qui li tinc  un
grandísim  apreci com el Miquel, m'acompanyés en tota la part final.
L'únic aspecte negatiu d'aquests previs ve pel fet que dues persones
que havien d'integrar el nostre petit pilot al final per diferents
problemes no la van poder fer, es una llàstima per tots plegats, però
potser un alicient per d'aquí dos anys.
Així que després de fer tots els tràmits divendres de tarde, i després
de entre tot el grup decidir una estratègia conjunta de bosses (deixar
algunes a on comença la nit i altres on es fa de dia per evitar
carregar de més), toca anar a dormir ben dora divendres ja que ens
espera un cap de setmana molt llarg. Es curiós que justet facin la
final de copa del Rei de fubtol divendres, cosa que va fer que no la
veiés ja que es evident que el primer es el primer, i abans de les
23:00 volia estar dormit.
Em desperto a les 5:00 i enfilo amb la bici cap el velòdrom, allà anem
trobant tot de gent, gent desconeguda però forces coneguts: jordi de
torà, alex maymó, Joan Duato, Gubi, i força gent que hem saludat un
munt de vegades però que no tinc present els noms. Comencem a pedalar
després de la cua inicial per la primera segellada, i enfilem ja amb
les primeres llums del dia el Coll de la Ventosa, el ritme es tranquil
i poc a poc es va fent un grupet compacte que enfila la carretera de
la Roca on es va accelerant poc a poc, el ritme no m'agrada però se
que ens desviarem aviat, per tant tampoc em preocupa. Un cop encarem
la Font de Cera el nostre pilot decideix anar més amb calma, marxen
les llebres, fem el port, baixem i encarem la NII ben doreta amb
l'agradable sorpresa del vent de cul que ens ajuda a arribar d'una
manera prou plàcida i una mica abans del previst al primer
avituallament del Lloret. I ja portem 90 km!!!.
Un cop fet aquest avituallament toca una part dura de la marxa, la
carretera que va fins Sant Feliu de Guíxols passant per Tossa de Mar
es força maca sobretot la part final, però es molt, molt pastosa, es
un puja baixa que ja es va deixant notar, en aquest punt anem be, però
notes com costen de passar els kilòmetres. Arribats a Sant Feliu de
Guíxols toca passar un tram horrible de lleig, estrés de gent i
cotxes,..., com vaig comentar al pilot, quan em jubili, ja sabeu on no
em trobareu, jodo, quin lloc, ecs. Tocava fer la Ganga però un rally
de cotxes no ens ho deixa fer, pel que ens toca anar per l'autovia,
punt que aprofito per fer una mica de culogordorodador i marcar un
ritmete maco fins La Bisbal d'Empordà, allà amb carretera normal ja
enfilem sense més problemes fins Torroella de Mongrí on hi ha el segon
avituallament, ja portem 165 km, les cames van be, els ànims també,
però això ja ha costat més i comença a fer força calor.
El seguent tram era teòricament més assequible, però feia por la
calor, el tram es menys pla del esperat, hi havia força repetxons en
un circuit de carreteres prou revirat i complicat que ens fa gaudir
dels interiors del Empordà profund, a més la meteo es molt bona, el
vent més d'esquena que de cara, i els núvols que ens donen una
fresqueta ben agradable, la única pega es que el Dani en aquest punt
va patint força, sembla que el menjar del avituallament anterior no li
ha sentat be, però aconsegueix anar superant el moment i així arribem
a Peralada, es primera hora de la tarde i portem 222 km. Allà veiem
que la gent ha anat molt ràpid, portem força bon temps però en canvi
anem molt al darrere, la gent o es inconcient o està molt forta, be,
no importa. Com en els avituallaments anteriors quan estem apunt de
sortir trobem al Jordi de Torà amb qui intercanviem una alegres
paraules esperant trobar-nos al seguent.
El seguent sector es complicat ja que es llarg i variat amb força
moments, era un sector que li tenia respecte sobre el paper, i que va
complir els seus temors. Al principi fem el coll de Banyuls, que amb
la fresqueta i les forces del avituallament es pasa força be, no es
dur, es maco,  i anem tirant de forma prou agradable dins de ja
començar a portar kilometrada. Un cop coronats fem la baixada, i
encarem el tram de costa francesa de Banyuls fins passat Colliure, el
tram es de repetxons, hi ha cotxes i es fa pesat, pesat, per sort no
fa massa calor, però tot i així costa. Un cop passat  Colliure no fem
Llauró però encarem per carreteres secundàries direcció Ceret, el
terreny es trencacames, portem força kilòmetres seguits des de la
última parada, el grup va cansat de forma que optem per fer una petita
paradeta hippy i continuar, la paradeta ha anat be però potser no prou
ja que sobretot a partir de le Boulou en general ens notem força
tocats, potser els que aparenten més Dani i Lluis, però jo mateix
tampoc em noto be, gens be, anem tirant fins Ceret i finalment Amelie
de dia com volíem però força tocats. Optem aquí per fer un descans més
llarg ja que el cos ho demana, i ja agafem el material de fred pensant
en la baixada d'Ares, tot i que per un tema de follon de bosses al
final hem de repartir material com podem, jo canvio el culotte. Portem
312 km i son les 20:30.
Sortim d'Amelie que no es de nit però es va fent, realment es el
moment potser més crític de la prova, sabem que en queden fins Coll
d'Ares uns 35 km per superar 1300 de desnivell i en general anem força
tocats, castiga el cos però també la ment en saber el que ens espera
en breus. Anem pujant poc a poc, la nit arriba i per tant encenem
llums, no veiem el que hi ha, sol carretera cap amunt, arribem a Prats
de Molló, sabem que aquí ve lo dur, 13 km on hi ha algun de dur, dur,
i anem molt tocats. Jo em noto d'estòmag tocat, de fet des de França,
poso marxeta mínima, tot el que porto, en els principis de port
aparentment els més tocats som jo i Dani, de fet em plantejo segons
com sigui el port de fer alguna parada mitja ja que no em veig amb
cor, per sort a meitad port hi ha un descans, això m'ajuda a recuperar
una mica, i poc a poc acabem arribant dalt d'Ares. Es negre nit, son
les 24:00, cansats, molt cansats, però contents, hem superat el que
crec el punt més dur, i es per estar content. Fem alguna foto, ens
abriguem i toca baixar. Com la meva idea era mirar de si fos possible
dormir a Olot, veia que anàvem justets de temps, crec vital fer
Condreu a primera hora ja que es el més dur que ens queda, de forma
que miro de baixar fortet aprofitant que porto bones llums, i en el
pla baixada a pesar que no vaig gens fi miro de marcar una certa
marxeta cuartelera, de forma que a les 13:15 arribem a Ripoll, estic
força reventat, allà ens espera el Miquel que ha vingut en el tren de
les 22:00, està amb uns curiosos companys trobats literalment del
carrer, jo en aquests moments encara estic una mica groggy, em vull
recuperar per afrontar Canes i arribar a Bas abans de fer-se de dia,
toca menjar sense gana, beure, tirar de café tot i que soc concient
que no em traurà la son i sortir aprofitant la frescura del nou
company. Portem 391 km.
De Ripoll encarem el coll de Canes, es un port suau, el recordem tots
de Remences, recordo inclús fer la part final a la marxa a plat, aquí
al revés, se'm fa molt més llarg del que em pensava, el descans va de
conya  i la part final es fa eterna però l'aguanto, ja ho tinc, sol
queda abrigar-se, baixar, i ja rodar. La baixada noto son, ja es tard
i el meu cas demana dormir, però he d'aguantar una mica més, ja ho
tenim, sol queda el planet-pujada de Olot a Bas, i ja podem dormir, no
menjo quasi res, tampoc em canvio, opto per anar directe a dormir i
mirar de veure si puc fer al menys 2 hores, hem arribat a les 4:00,
així que posem el despertador a les 6:30 per mirar de sortir a les
7:00, portem 431 km.
Un cop dormits ja encarem el dia seguent, queden uns 170 km, em noto
millor, menjo una mica dels excel.lents embotits de la garrotja, els
ànims per part meva son alts, hem passat lo pitjor, sabem que patirem
més o menys però ja ho tenim, suposo que s'em nota que estic més
animat, m'han anat molt be aquestes 2 horetes.
Així que pugem Condreu, costa, el port no es dur però prou llarg i
constant, per això vital fer-ho després del descans de la nit, aquí es
nota que els més justets son Lluis i Dani, els esperem dalt del port,
i tirem plegats cap a Rupit amb la fresqueta, Cantonigrós i baixem cap
a la plana de Vic en lleugera boira, per allà trobem un altre
acompanyant de luxe: el Carles Manzano que farà amb nosaltres els
últims kilòmetres, sembla una tonteria però el paper del miquel i el
carles es fonamental en aquestes mogudes, la gent anem més tocats i
aquest puntet d'alegria i frescor sempre acaba contagiant d'alguna
manera o altre el grup. Així arribem a Folgueroles, portem 482 km i ja
es comença a intuir que farà calor.
De Folgueroles encarem per molts repetxons a buscar la Pollosa, es un
tram pesat, però es deixa fer, la Pollosa es figa d'un altre paner, el
port es llarg, normalment es fa llarg, no ens podem imaginar amb el
que portem, però per sort jo em noto prou be, i el vaig pujar xerrant
amb el Miquel, de forma que se'm fa força be, veig que la resta del
grup li costa una mica més. Encarem després el terreny favorable fins
Calders, ja es l'últim avituallament, portem 530 km i la calor apreta,
la gent se la veu tocada, allà el lluis em proposa que marxi amb el
miquel ja que jo he de dormir a madrid i tinc certa pressa, ells van
més tocats i potser sense voler els apretaré massa per les meves
preses, no convé, per tant fem així. Jo faig un avituallament més curt
i marxo amb el Miquel, ells es queden per descansar una mica més i
encarar l'últim tram amb una mica més de calma. Entenc que es el
millor, però em sap greu no poder estar en la entrada del Alfred, Dani
i Bruno, la seva primera BPB, es maco estar allà, però be, no es pot
estar a totes.
Així surto amb el Miquel, la veritat quan fa uns anyets ens vam
conèixer de fer BTT i tal, de com l'he anat introduint al meravellós
mon de la bici de carretera, de les diferents coses que hem fet
plegats, l'amistad que ens ha anat unint, que fos el suport final en
una moguda com aquesta realment es molt gran. Així fem la baixada be
xerrant, pugem les Lligabosses amb compte ja que fa calor i fa
respecte i encarem els trams que ens porten cap a Sant Llorenç Savall,
Castellar, Sentmenat i Polinyà a bon ritme, però amb calor i vent de
cara, portem traca, jo en porto molta, però el meu company també, però
ja queda poc, això està fet. La variant de Polinyà incòrdia, la pujada
al polígon Santiga es fa molt pesada, encarem el forat del vent. Lo bo
d'aquesta pujada es que l'he fet tantes vegades en tantes
circunstàncies, l'he pujat de vegades tant be i de vegades tant
malament que la tinc molt apamada, conec cada instant, cada descans,
de forma que es deixa fer, ja estem apunt de coronar i es el moment
clau per mi, saps que ja està, que ho has fet, saludo al miquel feliç
concient que ja està, sol toca baixar i fer la volta d'honor al
velòdrom, ja ho tenim!!!!. Al final he arribat a les 16:00, he
fet...no se, calculeu vosaltres, lo important es que ho he fet!!!!.
Aquí sol es fer foto final, menjar una mica, allà puc saludar al Iker,
però miro de no entretenir-me, i tornar cap a casa per mirar de dormir
una mica abans del viatge. Quan estic a casa parlo amb l'Alfred que em
confirma que han arribat, fantàstic, felicitats!!!
Així que un cop arribat, dutxa, dormir i a Madrid, al final he pogut
dormir 2 horetes més a la tarde que m'ha anat molt be de cara el dia
seguent. Durant la setmana llavors ja vaig sabent que el Jordi ha
arribat be, m'alegro molt, es una persona que em cau genial, que el
Maymó ha patit però ha arribat, perfecte!!!, es un krak.
Doncs un anys més feta, felicitar a la organització, a la gent dels
avituallaments que fan que ens sentim molt arropats, i evidentments a
tots els que l'han aconseguit acabar. Ara tocarà recuperar-se per la
propera, al cap de temps aquests dos dies seran un record, però un
gran record que perdurarà per sempre.

LA (super) BONAIGUA 2012

Que una Bonaigua et sorprengui podria passar si la fas per primer cop, però que això passi quan les has fet totes 13 pot arribar a semblar ofensiu.

Ofensiu de cara a tu mateix, que has estat perdent el temps durant dotze anys desitjant trobar quelcom dur, i et pensaves que ja ho tenies, quan de sobte et giren la truita i et sorprenen com a una menor.

Ofensiu de cara a les dotze primeres Bonaigües, que queden en no-res quan et trobes que en aquesta Superbonaigua arribes a Gerri de la Sal amb 5 hores i mitja, lo que en un recorregut habitual serien unes 5:40 arribant a La Pobla, o sigui, la Bonaigua més ràpida de tots els temps, i de sobte et fan girar per una carretera digna de cabres i carros tirats per mules, amb el Viet-Kong emboscat, i simplement desitges no haver nascut, i molt menys no haver vingut a fer cap cursa, que al sofà de casa s'hi està massa bé.

I et trobes perdut per aquest collons de carretera, sol, sense cap ciclista a 500m davant, i sense ningú apretant-te pel darrera, i el poble de Montcortes resulta ser una inexistent promesa, i et dones compte que estàs fent la marxa més dura del calendari, potser tan sols equiparable amb una Miguel Indurain d'un dia de calor, que supera de llarg la Pedro Delgado, la mateixa Remences, i que deixa a un nivell de P4 a la temuda i sobrevalorada Quebrantahuevos (tot sigui dit, el nivell de P3 és inexistent ja que a aquella edat no saben anar en bici sense rodetes).

El que no m'explico és com no s'ha passat pel Montcortès ja des del primer any, ja que el fet de tancar el recorregut per aquesta cuarta pujada ha convertit a la Bonaigua en la millor marxa que qualsevol ciclista pugui anar a fer.

S'ha cuadrat el cercle, des d'Esterri fins a la Pobla era massa llarg, massa planer, i es deia (es rumorejava) que era lo que feia la Bonaigua poc adient, poc ideal per a ser més que altres marxes amb el caché més alt. Ara s'han trencat els instruments de medició, no es pot comparar la Superbonaigua amb res, és, simplement, la millor.

el millor recorregut possible
el millor muntatge i servei
la millor data
la més dura
les millors muntanyes i paisatges
la organització més afable
sense aglomeracions
sense xuleries

Una organitzacio que aprèn any rera any, de gent gens pretenciosa, amable, que troba la perfecció sense buscar-la, que respon quan els demanes i que sobretot agraeix. Aquest any han agraït a un dels grans del nostre pilot, en Javier Moracho va ser "embarretinat" al moment de la sortida en senyal d'agraïment per haver estat anys i anys anant a la Bonaigua.

No val la pena entatxonar-se com si fossim bestiar d'escorxador en una gàbia de sortida en una "gran cita" on les inscripcions s'acaben en dues hores. No val la pena veure com si el teu dorsal no és del color que toca deixes de ser important. No val la pena esperar a que la tasca organitzativa passi a mans d'una empresa. Tenim la Bonaigua, no ens cal res més.

LA CURSA
A ritme de màsters al llarg de 200km, la cursa prenia de nou el recorregut habitual, Perbes, Túnel, Bonaigua i tornada, amb un agravant llargament esperat, la variant de recorregut que suposa el canvi de vall a l'arribar a Gerri, a 10km de la meta clàssica, amb un pas muntanyenc de poca alçada però d'enorme dificultat, allargant el recorregut 20km i aconseguint els 3300m de desnivell acumulat, més o menys.

Gent ràpida al davant ens va dur suau fins al peu de Perbes, però allà ràpid es produiren hostilitats. Al pique esperat entre la gent del Sedis i els del SccPobla s'hi sumen uns quants corredors de nivell, entre els qüals hi mencionarem en Jaume MotoGP Morales. A la seva estela, als mortals tan sols ens quedava la probabilitat de sobreviure.

Coronem Perbes molt abans d'hora (vull dir, d'una hora sensata) i amb una ànsia per part d'alguns que et destrossava els nervis se'ns porta a tomba oberta de baixada al Pont de Suert, per seguir corrent com posseïts pels plans que duen al següent peu de port. Just al primer Km d'ascensió al Túnel enganxem al grup capdavanter, tot i que per davant es veuen alguns corredors. s'està anant a mil per hora, sense cervell, i la cosa no pinta bé. M'he limitat a seguir roda i deixar que un a un es vagin rostint els ansiosos. Coses de vell llop de mar!

Pugem el Túnel sense vent, fet que em fa endevinar vent de cara a la tornada al Pallars. Entrem al Túnel nou i ens llencem cap avall. Divertidíssim! a la boca de sortida demano repetir, però els ansiosos no estàn per òsties i segueixen empenyent cara avall. A peu de port m'hi porten amb la llengua a fora, tant que a Salardú hem anat perdent unitats. La calor s'endevina intensa i començo a beure i menjar més del normal prevenint un tortell que no crec que pugui evitar. en tot cas retardaré l'arribada de Hulk, Thor o qualsevol tio amb un martell de dimensions ciclòpees que s'atreveixi a visitar-me.

Paro a l'avituallament de 8km abans de coronar i reomplo els bidons, he perdut els companys però mica en mica noto com ara tinc millor ritme que ells. metre a metre els aniré encalçant i coronarem junts. reomplo un altre bidó, parada pixanera, i ens llencem avall. Els cabrons córren més que jo, i no tinc ganes de patinar en cap merda de vaca de les que es veuen al mig de la carretera. Prudent, fins i tot cagat, baixo al meu ritme i entro a Esterri tot abandonat.

Dues rectes en solitari i m'encalcen 3 ansiosos. enlloc de relleus anem a pals, atrapem alguna que altra unitat pel davant i es nota que tard o d'hora morirem. tot i això alguns segueixen accelerant a fondíssim, tot i el vent de cara, quan els toca al davant. Al final decideixo xupar descaradament roda, i que em diguin algo! Tot i això aquest ritme ha servit per atrapar un grup més nombrós, em trobo de nou amb en Juanes, en Francisco Ramos, en Freddy i altres megaclàssics. estic en un grup de primeres espases, cosa que m'alegra enormement, donat que no esperava pas que les meves cames, després de la BPB de fa tan sols 7 dies, siguéssin capaces de complir amb aquest esforç.

Morts de set parem a un avituallament en plena plana, 5km més i arribem a Gerri de la Sal, girem a dreta i venga! a morir! No sembla un port massa imponent però el grup es trinxa i cada ú fa el que pot. Les cames em funcionen però el còs no segueix, decideixo posar el "mode economy" i sobreviure. Em quedo sol.

Sol corono el primer poble, sol faig els plans intermitjos i sol corono Montcortès. El Viet-kong ha estat afable amb mí, em queden les dues cames i estic viu. Sol encaro la baixada a Senterada i encaro els 10 darrers km... i sol anava a entrar a La Pobla però no, a 2km m'atrapa una parella. entrem 3 tios, sobre el 48 de la general.

Aquesta Bonaigua ha aconseguit que al capdavant la opinió més extesa sigui la de la duresa de la prova. No s'han fet grups grans, s'ha arribat de dos en dos, de cinc en cinc, algun ciclista solet entrant a meta. Aquesta sí que sí, l'any que vé, per poc que es pugui, hi tornarem a ser.