226ERS test de xutes glucomaniacs

.
Gràcies a la meva companya de feina Ada Xinxó (mireu el seu blog) em van fer a mans uns xutes de la marca 226ERS per a provar. Com que li vaig prometre un informe, i fa dies que no publico res (1), mato dos pàjarus d'un tiro.

Em trio una ruta de 4 hores i 100km, amb 3 ports, cosa xula eh? l'Obac, Montserrat per Rellinars pista forestal i Vacarisses-Els Caus, acabant a l'Hostal de Cim de St Feliu del Racó. Aquí la teniu: http://connect.garmin.com/activity/289102399

Rebo 3 chupetins del tipus energy gel, Maduixa, Llimona i Xocolata, amb tres càrregues de cafeina diferents.

De sortida pujant l'Obac sento que tinc cames i decideixo tirar endavant la prova dels gels, que si arribés a estar mort de poc serviria. El primer port coincideix amb la primera hora, no prenc res fent així que el glucògen acumulat es vagi esgotant. Baixo a Castellbell i el Vilar i enfilo cap a Marganell. poc abans del nucli urbà es trenca a l'esquerra per una indicació que diu: "Montserrat per pista forestal asfaltada"... prou interessant per als caçadors de desnivells impossibles... uns 15km amb 11, 12 i fins a 15% en un km final del cáguense.

Em xuto el gel de Llimona, 25mg de cafeina, sabor passable, bona textura. El port va fent esglaonets tot i que els primers 12% es veuen a les primeres de canvi. El resultat del test del gel de llimona és una mica de curs de P4, defalliment general al moment àlgid de l'esforç... clar que era un km al 15-16% mantingut!

El gel de Xocolata el prenc a la tercera pujada del dia. Des de La Bauma s'agafa la carretera general cap a Terrassa i als 200 metres es trenca a l'esquerra (Mas Estarros, Vacarisses) una carretera relativament llarga que comença suau però va in crescendo, convertint-se en un port interessant sobretot si a Vacarisses Nucli urbà tombes a l'esquerra en direcció a "Els Caus". 13km de baix a dalt, on empalma amb el col de l'Obac.

En realitat no és xocolata del tot, sino que recorda les barretes d'estrep (pels no sabadellencs estrep és regaliz). Entra suau i collons com tira! els 50mg de cafeina són reals, la força a les cames es manté i el gel és realment dels que ressuciten els morts.

per provar el tercer gel (el que no té cafeina, sabor maduixa) me n'haig d'anar a una pujada extra. tenint en compte que als 100km tot lo que li entri al còs serà benvingut, i que mantinc tò muscular, allargo cap a Castellar del Vallès per pujar l'Hostal del Cim, a Sant Feliu del Racó, 1,8km amb algun 12%, exactament l'esforç extra que buscava. Sabor de maduixa tipus gominola diguem-ne i resultat Ok, o sigui, un chupetin de gel estàndar.

Sobre el vial, o sigui, l'envoltori, la xeringa de 25gr és quantitat suficient per una presa. el plàstic podria ser més prim, un parell de dècimes menys en l'espessor facilitarien que el gel sortís més fàcil i no s'hagués d'escurar tant fort. Per altra banda el precinte que es trenca per obrir el vial és un pèl dèbil, i podria ser reforçat. M'agrada més el vial en xeringa que no pas la bossa d'altres marques, que sempre deixa contingut al seu interior.

En resum: Gels 226ers amb bona nota, sobretot el de regalèsia, perdó, xocolata, xute de sucres i cafeina molt vàlid. Vial de presa molt còmode per portar a la butxaca del maillot i fàcil per a prendre sense parar de la bici, amb una sola mà, tema important.

au, test acabat.

pieds de page
(1) anava a publicar crònica d'un event ciclista turista però em vaig mossegar la llengua pel bé de molts, el meu inclòs.

FER BREVETS

Davant d'una pregunta de'n Francesc Vernet, un clàssic del ciclisme i ciclocròs català que per mail em preguntava de què va això de les brevets, vaig pensar en publicar una mena de "com fer-ho" quan un s'apunta als recorreguts de llarga durada anomenats Brevets.

HO EXPLICO ALGO SUI GENERIS, QUE CONSTI

Brevet significa, en la llengua de Victor Hugo, Diploma. La mateixa paraula ho explica tot: Acreditar un recorregut prèviament pactat o definit i obtenir-ne una prova d'haver-lo acomplert.

Qui crea i després certifica els recorreguts? l'Audax Club Parisién (ACP) és per conveni mundial qui entrega, proposa i certifica els recorreguts de ciclisme de gran fons o cicloturisme. L'origen del concepte recau en els molts anys que aquesta associació porta proposant recorreguts i en la tasca que l'ha dut a definir, sintetitzar i estabilitzar la forma de fer-ho.

Així trobem de forma estandaritzada recorreguts de 200, 300, 400, 600, 800, o 1000km que en escala ascendent (generalment per fer un recorregut has d'haver-te diplomat en l'anterior) et permeten anar ampliant la teva currícula de cicloturista fondista.

Llavors hi ha recorreguts extremadament llargs, que són el súmum de la especialitat. la París Brest París o la Madrid Gijón Madrid són recorreguts de 1200km, a fer en 3 jornades i escaig, les Mille Miglia és això, mil milles, o la London Edimburg que també sobrepassa les 4 jornades de pedaleig. Són les grans propostes, els sostres que, en excursió personal i superant els propis límits, un ciclista pot acreditar.

la ACP té delegacions o entitats colaboradores que en varis països proposen i segellen recorreguts en les distàncies convingudes, per tant podem dir que hi ha una xarxa internacional (Europa i Nordamèrica generalment, també Austràlia, Japó, Àfrica o Sudamèrica) de recorreguts de 200, 300, 400, 600 o 1000 km  que podem considerar equivalents. A Catalunya tenim més d'un club que acredita recorreguts, estem a un nivell altíssim de propostes i de qualitat. (Bonavista Manresa, Pla de Santa Maria, Granollers, Pobla de Segur i la pròpia Federació Catalana són membres delegats de la ACP).

Podem fer un Brevet estandaritzat en qualsevoll lloc del món, tan sols falta saber-ne la data, lloc i hora d'inici i final, i a Catalunya en podriem fer un cada cap de setmana en època de bon temps!

UN BREVET NO ÉS UNA CURSA
tan sols és un recorregut pactat que s'ha d'acreditar. Hi ha un temps mínim i un temps màxim per fer-lo, per exemple, una barcelona-perpinyà té unes 40 hores per a ser feta, un Brevet 200 unes dotze, una parís brest parís unes vuitanta o noranta.

La classificació és tan sols un llistat dels ciclistes que han acreditat el recorregut, i generalment es posa en ordre alfabètic.


EL CICLOTURISTA FONDISTA

El concepte és senzill: el ciclista ha de fer el recorregut pels propis mitjans, amb la seva pròpia força, sense ajuts externs (ni tan sols ajuts tècnics o de reparacions) i espavilant-se per a tot el que comporta un viatge en bicicleta.

Les parades i el ritme, per tant, els determina el mateix ciclista segons la seva voluntat o les seves forces. els temps mínims o màxim per a fer els recorreguts són molt elàstics. Pensem que lo important és anar lluny, no pas anar ràpid.

El ciclista ha d'acreditar el pas per determinats llocs proposats per qui ha marcat el recorregut. S'entrega un carnet de ruta amb una casella per cada lloc de segellat. El ciclista s'ha d'aturar a cada lloc o població de control i procurar una acreditació de pas.

El control (en cas que la organització no hagi instalat un control propi) es pot segellar en qualsevol establiment obert, botiga, bar, benzinera, i fins i tot es pot segellar uns Km abans o després del lloc inicialment indicat (p.e. el poble del costat).

exemples?
S'ha segellat en un CAP d'urgències, en plena nit, al ser l'únic establiment obert...
S'ha fet signar a un Guardia Civil, amb el seu número de placa enlloc de tampó...
i altres exemples encara més rocambolescos, com entrar a un after-hours amb el casc i el xaleco posats preguntant per si poden segellar!

per cert, el recorregut generalment no està marcat, s'entreguen mapes, llistats de carreteres de pas i més modernament tracks de gps.

o sigui, un Brevet és un viatge en bicicleta

LA NIT
Com que el ciclista està pedalant en excursió personal per carretera oberta, ha de seguir el codi de circulació i les seves normes, igualment ha de procurar la seva pròpia seguretat.

Des d'hores crepusculars fins a l'alba (i en recorreguts de 400km en amunt això sol passar) s'ha de vestir vestimenta reflectant homologada o vàlida i marcar el gàlib de la bicicleta amb iluminació.

Llum led d'alta lluminositat a darrera. Llum led a davant si no s'engega el far per a veure-s'hi. El ciclista ha de ser vist.

El far de bicicleta al davant és interessant no per a que et vegin si no per a veure-t'hi. Actualment hi ha fars de tecnologia LED molt bons a preus molt barats. A partir de 500 lumens un ciclista veu perfectament la carretera. El sistema més barat és la llum tipus "half egg", un far amb bateria externa amb una càrrega suficient per unes 9 hores.

La temperatura nocturna sol baixar, en comarques interiors, fins a uns 15 o 20 graus de la de dia, o sigui que preveure roba d'abric serà bàsic. En algunes Barcelona Perpinyà s'ha passat, a finals de maig, de 28 graus a primera hora de la tarda a escassos 7 graus 14 hores després.

LES ATURADES
S'han d'optimitzar les aturades, encara que tinguem tot el temps del món millor no perdre estones tontes.
Una parada a una benzinera o a un bar per segellar, o un forn de pà, un supermercat de poble... (o com un va fer a la MGM, a una casa de cites, on per cert el van tractar com un rei, el van dutxar i li van fer cafè i torradetes, aquelles noies)... doncs parades on segelles i de passada fas àrea de servei són el que s'ha de buscar.

EN RUTA
300 són 300, i no s'acaben mai... pensa doncs la de 600, mai arribes, per tant tant te fa córrer massa, hauràs de fer els 300 igualment. Marca't un ritme de creuer, per exemple vés a buscar els 25 per hora de mitja, així cada 100km són 4 hores, fàcil de calcular i fàcil d'assolir.

200km són 8 hores, 300km són 12 hores, 400km són 15 hores, 600km són 28 hores.

A la de 400km s'ha d'arribar quan es fa fosc. A la de 600km s'ha d'arribar a l'alba, no és obligatori des del punt de vista fisiològic parar a dormir. 600km és la distància màxima que es fa sense dormir.

Parades a dormir: la tècnica és ajeure's a qualsevol cuneta i dormir 15 minuts. se'n va la passió de son i el còs no arriba a adormir-se. Si un és membre de la noblesa o no vol semblar un vagabund  pot concertar nit en alguna fonda que hi hagi durant el recorregut (opció prou sensata, què carai).

La tècnica per rodar fent brevets és fer les baixades tan ràpid com es pugui, els plans rodant sense ofegar-se, o fent relleus si tens companys (relleus curts, entrar i sortir, col·laborant). A les pujades no apretis, vés curt de desarrollo, no passis del teu 70% cardíac, i sobreviuràs.

Els pepinos són els que són, els ports, els trams durs, no te'ls pots estalviar, i en una brevet de 400 per exemple són incomptables. No et queixis quan vegis un tobogan, l'hauràs de fer tan si com no, i la teva queixa minarà la moral dels companys de ruta més del que et penses.

i TOT, absolutament TOT, és tan senzill o complicat com fer una excursió llarga en bicicleta.

salut i pedals!

ASSAIG SOBRE CICLISME CLÀSSIC

.
RECULL DE PENSAMENTS I VALORACIONS SOBRE EL D'ON VENIM I CAP ON ANEM

.
o dit d'altra manera: COM COLLONS PODIEM ANAR PEL MÓN AMB AQUESTS FERRAGOTS?

Arran de la frikada de reflotar una bici del 1984 i pretendre fer ciclisme amb ella (veure tota la sèrie d'entrades rollo retro d'aquest blog) se'm va passar pel cap de fer alguna que altra sortida diguem-ne normal amb ella. Això vol dir fer una Volta a Gallifa, anar a esmorzar a Sant Llorenç Savall o atrevir-me a fer una Volta estenalles. Tot per agafar consciència, per veure si la bici funciona i no es desmanega, o per entrenar estil i cop de pedal si el que volia fer era, per exemple, una Eroica amb garanties de supervivència.

Res més lluny de la realitat actual, quan et poses a pedalar amb un ferro te'n dons compte d'on venim i a on anem, i que si es fan bicis de carboni és per alguna cosa. Aquesta entrada va d'això.

Tot i que sempre hi haurà qui dirà que les bicis d'abans duraven per sempre... però la frase és una altra: "com collons sobreviviem a 150km d'excursió de diumenge matí amb aquelles bicis?

Amb motiu d'una setmana de vacances (cosa que escasseja, ja te digo!) vaig voler comparar sortides llargues amb bici actual i amb bici clàssica, i em vaig reservar el divendres per a pretendre fer una Volta Estenalles (100km, 1 port llarg, 1500m desnivell) a veure què.

VOLTA ESTENALLES COLNAGO
Aquest recorregut es pot fer perfectament a 28 de mitja amb una bicicleta actual i un estat de forma de 8 sobre 10, fet a principi d'agost de 2012, amb la Colnago, no vaig aconseguir més que 25 de mitja i patir com un condenat a unes estenalles que feia anys que no se'm feien tan llargues.

Vagi per endavant que si no és una trobada purament clàssica, a la colnago li trec els pedals de clip i li poso uns look automàtics, i l'equipament que faig servir és modern, o sigui, roba moderna, casc modern i demés facilitats actuals, com el garmin o el powergel. La bici clàssica no s'ha de patir, s'ha de notar.

RODANT AMB UNA BICI DE FERRO
Tot va lent, bueno, un cop llençada la bici corre que se les pela, però s'ha de frenar, oju!

Parlem de cuadre i estructura. D'acer i totalment recte, amb forquilla metàlica, cada vibració es nota al 100%, a mans o cul

Parlem d'ergonomia. En seients no compararem, un Rolls o un Concor éren bons llocs per posar el cul, però mans i peus pateixen de valent. Manetes de frè petites, amb poca protecció de goma, unes mans grans ràpidament toquen metall. A part la orientació, més cap avall que les actuals, et fa corvar l'esquena al posar-te dret, i ballar molt més del compte a sobre dels pedals. Sumat al desarrollo més llarg obtens que a les pujades el teu còs puja i baixa segons el ritme de pedalada, donant l'aspecte d'un elefant moribund.

Als peus, sabatilles relativament dures, soles relativament dures, calapeus amb corretja, tot repercuteix en un sobrecansament del peu, a una o altra banda sempre hi ha algo que acaba fent mal.

Parlem de desarrollos. 6 o 7 pinyons dónen per més aviat poquet, menys tenint en compte que per ser acadèmics hem de posar plat petit de 42, 52 al gran és suficient, i menys encara tenint en compte que als 80 el pinyó més gran solia ser de 22 dents, amb alguna excepció amb els famosos 14-24, relació "de muntanya". Amb una pedalada avances molt, sigui quina sigui la combinació, però la cama triga tant a girar que tens temps de notar el treball de cada part de la musculatura. L'accció de pedalar es coinverteix en un empènyer constant, més tenint en compte que amb calapeus no pots pedalar rodó, o sigui, tot és a cop de ronyó i a pistó. La fatiga muscular arriba abans, i se suma al mal de mans, peus i cul.

Parlem de maniobres de canvi. Amb les manetes al cuadre i sense indexar, cada maniobra de canvi és resultat d'una elecció prèvia, amb el lògic risc d'errar tant en el pinyó triat com en l'engranatge. Mentre canvies vas perdent la trista inèrcia que has acumulat, t'has d'obrir de cames, has de mirar enrera per si has encertat, i si no ho has fet toca improvisar. Ah!, ni parlar-ne de baixar pinyó a mitja curva, amb lo poc que s'agafen les cobertes i la sensació de sortir per la tangent quan gires o tombes la bici poques ganes li queden a un de fer floritures.

Parlem de frenar. Nano, això no frena! les manetes, que ja hem dit que éren petitones, van molt tensades i els ponts de frèn no ajuden gaire. Poca potència de frenada i la manete molt dura fa que et pensis que estàs frenant molt quan en realitat la bici no s'atura. Les pastilles grinyolen fàcilment i si està moll et penses que t'estampes. Una meravella tu!

O sigui, que entre trobar el pinyó, engranar-lo correctament, dur el calapeu ben posat, pedalar dret o assegut, empenyent de l'esquena, sense saber on fotre les mans, amb pneumàtics que s'agafen poquet i una forquilla i cuadre que vibren, i una bici que ni té reprís, ni frena, ser ciclista es converteix en un ofici, s'ha d'aprendre tot de nou i s'ha de memoritzar, interioritzar i encertar tots i cada un dels moviments i maniobres.

En definitiva, pensem en d'on venim i a on ens han posat la tecnologia i materials actuals, perquè si ens considerem bons ciclistes (amb el material d'avui en dia) hauriem de pensar què recoi éren aquells homes de fa 30 anys, possiblement el nostre tiet, el nostre veí, o un client del nostre pare, que vèiem sortir de casa amb la seva Olmo, Corbetta o Massi i tornar a casa 6 hores i 150 km després, un diumenge qualsevol.

Valorem lo fàcil que és tot, avui per avui.

CICLOCROSS (WHAT THE FUCK IS?)

El ciclocross és, simplement, el ciclisme en el seu estat primitiu.

Encara que pot explicar-se de moltes formes:

és lo més bèstia que ha parit mare, hardcore pur i dur
és fer 45 minuts a 197 pulsacions de mitja
és marica (o tonto) l'últim
és sentir que algú respira molt fort, i adonar-te que ets tu
és voler matar al tio de davant, i no parar fins que el passes
és saltar de la bici i quan tornes a pujar adonar-te que has pujat a la d'un altre
és posar la banya a l'únic lloc que tenies per passar i adonar-te que no hi cabies
és tirar-te per una baixada sense saber si hi ha final
és baixar de la bici perquè ja no pots més i adonar-te que has de pujar a peu
és entrar a meta totalment rebentat i sentir com et diuen que queden 4 voltes
és trencar el manillar a mig circuit i fotre't a córrer fins a boxes
és saltar a sobre de la bici i adonar-te que t'acabes d'aixafar un ou quan ja és massa tard
és sentir el xiulet de sortida i no pensar en res més que en pedalar fins a la mort
és pujar-te la bici a coll i no sentir com et claves la biela als ronyons
és fer-te mal a la cama i pensar que ja es curarà
és estar tres dies amb mal a tot el cos, refer-te tres dies més, i tornar a la següent cursa
és passar 8 o 9 vegades pel mateix lloc i adonar-te que la traçada bona no existia, o bé
és adonar-te que la traçada bona era la de la ultima volta
és baixar de la bici al moment oportú i guanyar una posició gràcies a això.

i sobretot, a master30, és començar la cursa sent tots amics i acabar-la sent-ho més encara, però durant ella els has volgut matar a tots.

El ciclocross és tan dur que els que hi participem ens sentim protegits per la colla més que en cap altre disciplina. Les passem tan putes que els lligams que fen en cursa només es poden comprendre si ets un dels nostres.

i tot i això, fer ciclocross significa posar-te a fer una cosa que no saps si t'agradarà, i quan portes dues curses no poder estar sense fer-ho.

El cross és, en resum, anar en bicicleta sigui quin sigui el terreny, sigui quin sigui el temps que fa, i sense importar per on es passa, és el camp a través més pur que hi ha, és simplement: anar en bicicleta. Ni asfalt llis amb la roda fina ni fer la cabra amb la btt, una bicicleta per a tot, i punto pelota.

(properament, how to use a cyclocross bike and not to fail in the action).

Culito, Què és la Maratona?

Inaugurem nova secció, autentica politica-ficción i algo d'opinió, que això és un blog personal, no?.

QUÈ COLLONS ÉS LA MARATONA?
http://www.maratona.it/it/

La Maratona és la manifestació ciclista més important del món. Una ciclosportiva tal i com ha de ser, amb cursa professional, temps per als amateurs i corredors, i un enorme i interminable grup de cicloturistes que gaudeixen de les mateixes carreteres. És el millor resum que es pot fer del ciclisme de veritat, els que estimen la bicicleta i que paguen llicència, clar, són els protagonistes de la cursa, al nivell que sigui, i ningú, ni globeros ni corredors, es veu o se sent exclòs.

La Maratona és la millor manera d’aglutinar tot el que de veritat val la pena del nostre esport. Apuntem els exemples un a un, i mirem si “la mas grande manifestación ciclista de españa”, per posar un exemple aleatori, eh? (jurjur) pot acostar-s’hi (de fet, ni por asomo, però ho hem de justificar).

Tota una comarca abocada a la Maratona, una oferta hotelera ben equipada i estructurada, on no es prima el primer que paga, o el que paga més, si no que es pot encabir tothom. Una estructura policial gairebé perfecta, amb una regulació de trànsit i urbana estudiada fins al mínim detall. Un sistema de sortida sense cap forat, amb 4 grups de ciclistes, colocats segons edat, sexe, o temps realitzat en edicions anteriors, així si fas bon temps et vas calificant a la següent gàbia, amb possibilitats de ser Vip algun dia. Un sistema d’inscripcions aglutinador, no excloent, vaja, on primer es recullen solicituds (15.000) i després es fa sorteig (8500 places finals). Al sorteig, però, hi ha ponderacions: la meitat de places per estrangers. Si vas en un grup, i entra un del grup, entren tots. Els calificats Vip entren tots. Els que fan inscripció Gold (pagant hotel i estada a la org.) entren tots, els que fan una donació a la ONG de la Maratona també. Els que no han entrat al sorteig dos anys seguits, el tercer any entren segur.

A la maratona, si tens alguna cosa especial (ets bò, ets habitual, vas en grup, ets forani) et ténen en compte, i només no ténen res especial els que hi van per primer cop, s’han de guanyar el lloc, però a la segona vegada ja seràn client fixe, tant per l’org. com per a la Comarca de l’Alta Badia. Fins i tot et solen guardar l'Hotel o l'Apartament, ets el primer de triar si el vols per l'any en sobre, tot un detall que només fan a Europa?

Carretera tancada al trànsit i prohibició de cotxes de suport. Lavabos a les pujades, avituallaments llargs, ben aparellats. Un asfalt cuidat al mínim detall (estem als Alps, les carreteres es refan cada any). Un mallot de regal de disseny molt acurat, res de lletrotes mal posades, que val lo mateix i que es fa amb el Freehand igual que tots, per tant poc costa de fer-lo maco, per lluïr. A part, la possibilitat de comprar el culotte a joc per 35 euros, els manguitos per 15, els guants, les perneres o els mitjons, la banda pel cap, els maillots d’edicions anteriors... ah! I a sobre emprovadors per si no és la teva talla poder-lo canviar. Quina diferència!

I el village? Espectacular fira de mostres, amb exhibicions de patrocinadors, de marques, tastets de coses tìpiques, regals varis, invitacions a altres marxes. La presència del Cos Alpí de l’Exèrcit en funcions d’ajut a la comunitat... I els mitjans? Osti, aquí sí que es veu la diferència: La maratona està transmesa en directe per Rai3, i per la tarda en diferit per RaiSport. Un programa especial que segueix els primers (que van com una etapa del Giro, que grans que són! Viva Negrini!) i mostra imatges dels darrers (van sortir el Pitu i en Jordi fent el sapastre a l’avituallament del Gardena, que bò!!!!), que parla amb convidats, amb Vips, amb membres de l’org i de les marques presents, que fa documentals, retrospectives... Ho dónen per la tele!!!!!

I els temps? La maratona et dóna els temps de pas per varis punts del recorregut, et calcula les ascensions més dures, cronometrades, i et dóna la posició que ocupaves a cada moment. A sobre, hi ha varis punts del recorregut on hi ha càmeres de vídeo fixes, gravant el pas dels participants. El xip serveix per més coses que per una simple alfombreta a l’arribada, i ho calculen per tots, posen el diploma de tots i al vídeo hi sortim tots (jo sempre surto al final dels talla de vídeo que es poden linkar des d’aquest Blog). Servei fotogràfic? Una foto... NO!!!! Cuatre, cinc o més fotos, pujant, baixant, a varis punts del recorregut, i te les ofereixen perque triis les que vols. Et fan un autèntic reportatge, que per algo serveix posar el dorsal al manillar.

A sobre, a l’acabar i tornar el xip, tries entre els deu euros o bé que et donin la gorra conmemorativa, també a joc amb el tema de cada any, i que és un detallàs més.

El tema de cada any: La maratona i la seva Fundació estàn dedicades a un tema anual. El 2006 va ser l’escola, el 2007 l’aigua, aquest any ha estat la Petjada de l’home (traces) i l’any que vé serà l’energia. Passeu per la web i tinreu més informació.

La Maratona és tan gran, que moltes s’hi volen enmirallar, i tan sols aconsegueixen ser mitges còpies amb regust carpetobetònic. A la Maratona, els que som majoria en aquest esport (o sigui, els que paguem 70 o 80 euros a la Federació per tenir un simple seguro que li pagui el pollastre al pagès, si mai atropellem un pollastre) ens veiem cuidats, tinguts en compte, perque una organització, una comarca sencera, un país de gran tradició ciclista, saben que quan hi anem, hi deixem calés, encara que siguin pocs, i ja sabeu: als catalans no ens reca de gastar, però mirem el què gastem, si val la pena, i a qui li gastem.

Tot això és La Maratona, incomparable, inimitable, i a sobre, amb tot justificat, res de reaccions xulesques per part de ningú, la Maratona estima als ciclistes, pesin lo que pesin.

He descobert la Maratona gràcies a l'Eduard Ararà, crec que cal dir-ho, i els dos anys que hi he anat he pogut veure com tots els del nostre grup, ja anéssim a fer curses o a fer turisme, en treiem un gran profit. És curiós però mai he sentit ningú dir res negatiu, deu ser l'aire dels Dolomites.