dimarts, 30 de juny de 2009

VOLTA A GIRONA 77

.
Com a celebració de la nostra "no inclusió" en la llista d'afortunats que van estar-se durant tres dilluns al peu del canó per a participar en "la prueba más importante del mundo mundial", i de passada sense anar a una 3 Nacions com a dany colateral, el benvolgut Eduard Ararà se li va ocórrer de muntar-nos una bacallanada "only for freaks". Dos dies, 350 Km, final en alt al Vallter2000 i mil anècdotes que explicar.

Una bona manera de boicotejar. enlloc d'anar de farra, vem pedalar més, i com diu l'amic Roberto Iglesias: "Gracias por quedaros en nuestra tierra a gastar nuestro dinero" encara que la terra, per al Juanes, en Rubio, l'Edu i jo, va ser "la nostra", millor dit: Girona. Ale, mai menos!

redacto en castellà, ja que intentarem enviar la crònica al Pedalier, que solen publicar animalades d'aquestes!
VOLTA A GIRONA 77
http://voltagirona77.blogspot.com/

El AC77 es un equipo ciclista (diremos cicloturista, aunque tenemos triatletas, atletas, mountanbikeros y algún corredor de verdad) formado a partir de un grupo de amigos que deciden hacerse ropa para ir todos iguales. De esa simple idea nace el darse de alta en la federación, y de ahí nace un grupo de más de 50 socios que únicamente tienen la pretensión de disfrutar pisando pedales, nadando o corriendo. La fundación de dicho grupo tiene lugar en 2007 y ha sido esta temporada la del auge.

El penúltimo fin de semana de juio estábamos en todos los frentes: Copa Catalana de BTT, Trialtón de Balaguer, La Quebrantahuesos, La 3 Nacions... todos excepto 4 de nosotros, que gracias a iniciativa de Eduard Ararà, pedalearon la província de Girona en dos etapas memorables.

El Plan del fin de semana era salir de Sant Feliu de Guíxols para una etapa de montaña con final en alto en Vallter2000. Pasar noche en Setcases y volver al segundo día al punto de partida, esta vez con recorrido menos exigente y puertos, digamos, de media montaña. El total previsto eran 210 Km para la primera etapa y 150km la segunda. José Luis, Jordi, Miquel y Edard son los 4 ciclistas de nivel cicloturista medio (o sea, entre 6.15 y 6.30 de la QH, siempre acabamos dando esta referencia ¡porqué será!) y Sol, Sol y lo imprevisto de una ruta con sorpresas. Salidas a las 8 de la mañana y evidentemente comidas de hermandad cuando no se pedalea. La logística corría de parte de Ariadna y Natalia (sufridas pareja y amiga de Edu y Lluís respectivamente), que mientras los chicos perdían el tiempo dando pedales ellas lo aprovechaban con el turismo.

La entrada en Francia se hace por el Costoja, uno de los pasos fronterizos claves del exilio republicano. Una carretera ancha que se convierte en cerradísima al entrar al país vecino. Asfalto tipo "crocanti" parados ultimos Km de un puerto nada difícil, que simplemente nos calará para lo que venga después. Acabada la bajada evitamos ir a buscar la Nacional a Le Pas du Loup y descubrimos una carretera local (con puertecito de 2km de propina) que nos deja más arriba, sobre Le Tech y Prats de Molló. Entraremos a España por coll d'Ares, algo que siempre quise hacer pedaleando.

En Prats de Molló parada técnica para preparar el final de etapa. Justo antes de empezar el Ares. Con un algo de fatiga y un mucho de hambre descubrimos una sana costumbre que tienen en el lado francés: los establecimientos ofrecen una bandejas con degustaciones de sus productos. Alguien para en la pastelería, yo prefiero los embutidos. Una cocacola, un Redbull, i volvemos al sillín.

Coll d'Ares por el lado francés es un puerto de entidad. Ritmo constante con algunas rampas del 10, suponemos, descanso central y sus 5km finales apoteósicos. Curiosamente el lado francés está solado y el catalán presenta unos nubarrones importantes. Vamos hacia ellos, llover no lloverá, pero coronaremos con frío. Bajada larga y calmada, soltando la bici, para entrar en el llano de Camprodon y acercarnos definitivamente a ese temido final: Vallter 2000 con 190km en las piernas.

En Camprodon nos encontramos con los participantes del Bicicrucis. Una sana competición ciclista donde a todo participante se le da una targeta para sellar y tiene que ir de bar en bar (literalmente) completando etapas. Un sello por cubata, un cubata por bar, en un recorrido a priori simple que se va complicando a medida que completas la targeta. El final de etapa se supone mítico, nosotros cruzamos Camprodon a las seis de la tarde, cuando los del Bicicrucis estaban a mitad de etapa, y el ambiente era, cuando menos, muy animado. Evidentemente evitamos parar en dicho control de avituallamiento, ya habíamos tenido bastante con los embutidos de Prats de Molló! Al día siguiente, cuando volvimos a cruzar el pueblo, el silencio reinaba por sus calles.

El llano que nos acerca a Setcases, inicio de los 12Km de Vallter2000, es de los que te cuecen sin que te das cuenta. Eduard y Lluís evitan la ascensión final (no sabemos si por motivos extradeportivos) y Jordi y yo preferimos notar el sabor de la recta inicial del puerto, algo que recomiendo sin duda alguna. Coronamos casi sin recordar nuestros nombres de pila, con el Sol en sus últimas, y bajamos, totalmente helados, hacia la merecida ducha del primer día.
La segunda etapa se preveía de trámite, aunque nada tuvo que ver con ello. 8.30 de la mañana saliendo del Pirineo, con algo de frío, para bajar por llano y carretera de primer orden hasta entrar en la zona de Olot por secundarias. Capsacosta por el lado corto, y después de Olot, el Coll de'n Bas, Les Encies, Les Serres, el Coll d'Estanyol y Romanyà, en unos 150Km de recorrido recortado de la previsión original, que era entrar a Sant Feliu de Guíxols por el alto de Sant Grau (clásico de la Setmana Catalana) y la carretera de Tossa de Mar, algo "Not for ladies" que Eduard nos tenia guardado y que saborearemos en la segunda edición.

Hasta Capsacosta las piernas iban dormidas, hasta el pié de Les Encies medio bien, y ya con el calor de media mañana y un puertecito de media montaña tras otro, uno iba como buenamente podía, o sea, superando tramos sin preguntarse los porqués. Merece la pena rodar en un grupo tan reducido y con compañeros de tanta confianza. Hemos probado todas las formaciones posibles, en línea, relevando dos a dos, en abanico (con 4 no te cortas en un abanico) y la mejor formación de todas: tonto el último, practicada en las subidas. Es curioso observar como el primer día, o al inicio del segundo, estando todos frescos, el ritmo del grupo es el de sus 4 integrantes. Al final de la jornada, y más si cabe el segundo día, un relevo dado con algo más de fuerza (Lluís era el especialista merced a su buen estado de forma) te dejaba KO en dos golpes de pedal.

Como decía Jordi: ponemos el "mode economy" en ON, y venga, a rodar!

Sobre las 13h de Domingo, triunfalmente por supuesto, acabábamos un fin de semana antológico, con un enorme sabor randonneur, con el convencimiento de que habíamos vivido uno de los momentos cumbres de la temporada, esta vez de modo particular, a nuestro ritmo, y sin inscripción ni dorsal alguno.
Como apuntábamos antes, habrá segunda edición, probablemente con un recorrido parecido, tan altamente atractivo, que supone una idea perfecta para que esto se acabe constituyendo en una marcha cicloturista de dos días. La idea surgió en un momento delicado, seguramente en plena ascensión a Vallter2000, o bien cuando el agua y el alimento escaseaban y la euforia pre-pájara rondaba por nuestras cabezas.

Cosas del pedalear más de la cuenta, ¿no? al final no recuerdas ni tu nombre, pero como dijo Jagger, el filósofo: "it's only rock and roll but i like it".

"""
Bueno, com podeu veure, era la ruta justa per no trobar a faltar la QH, amb la 3 nacions com a dany colateral, pobreta, però al menos que no ens puguin dir que "el dia que tota espanya només pot fer una cosa" nosaltres no teníem res a fer.

A veure, srs organitzadors, qui té collons a fer una marxa guapa guapa el dia de st joan, que a Sabiñánigo els sobra gent pels descosits i els falta elegància per admetre-ho.

per cert, vam sortir a les 10 del matí, ja que el juanes es va deixar les claus dins del maleter, per sort, un mecànic amb dots de quinqui ens va obrir el cotxe en mitja hora, la tècnica no us la explico, me la guardo per quan sigui necessari fer de Torete.
Juanes-mobile amb la clau ja recuperada

dijous, 25 de juny de 2009

MARXA MONTSEC MONTSEC

.
A Balaguer hi faràn una marxa. primera edició, i no us la podeu deixar escapar.

Per Informació: http://www.montsec-montsec.com/web/benvinguda.htm

per inscriure's: http://www.bicinscripcions.com/produccio.php

i el Coll d'Ares, inèdit: http://www.montsec-montsec.com/web/collares.htm



No hi serem, lamentablement les propostes es solapen i nosaltres estarem a la Maratona. És una llàstima ja que es tracta d'un recorregut la mar d'atractiu, amb un port inèdit (recentment asfaltat) i una organització que ha estat cuidant tots els detalls des del passat octubre, quan van comunicar que volien organitzar una marxa ben feta de veritat.



No us la perdeu, serà digne de veure, La Noguera és una comarca que s'ho val.

divendres, 12 de juny de 2009

SPINNING!



Ja fa un bon temps que vaig començar a fer Spinning com a complement al meu entrenament. La meva entrada va ser triunfal: arribo tot sobrat, em poso la bici a mida, un paio tot petitó (en Josep Romero de Terrassa, un crack) es fot a pedalar com un boig... 10 minuts i trinxat! i jo que pensava que això de l'spinning era una (amb perdó) mariconada.

Mica en mica em vaig anar motivant, vem anar fent grup, allà al Club Natació Sabadell, i vaig veure que podia donar classes perfectament. A això em van ajudar en Jordi Rubio i en Juanky Proaño, a més del propi Josep Romero. Una classe per aqui, una pràctica per allà, i nar fent, tu.



Alguns de vosaltres ho sabeu ja, encara que mai està de més publicar-ho al Blog, i de passada fer-ne una sèrie d'entrades especial. L'Spinning, o ciclisme indoor, no deixa de ser quelcom relacionat amb els pedals, i com a tal forma part d'aquest submón en el qual presumeixo de moure'm tant a gust.

Avui parlaré del curs de Monitor, que finalment vaig fer amb la gent d'Orthos. Diuen que ténen prestigi, però tot això era pura teoria fins que, com Sant Tomàs, ho ho veiés. A part del títol, que és necessari per exercir, fer un curs de monitor et dona la seguretat de saber les coses que "no s'han de fer" quan estàs al capdavant d'un grup que pedala al ritme que tu els dónes.



Tot va ser començar i en dos dies ja sabia que aprendria, a més, disfrutant, i a més, aclarint més d'un concepte sobre el ciclisme indoor, l'entrenament, i el monitoritzar classes, que portava una miqueta fluix, o directament equivocat. En Manel Mazaira i en Miguel Esteban em van demostrar el perquè del seu prestigi, i en tot moment vaig saber que a més de professors nostres, simplement lo que estaven fent era compartir moltes idees seves. Van ser tres mesos molt profitosos, de deixar coses per fer els dissabtes al matí per dedicar-me al curs. Ara veig que val la pena.

I con esto i un biscotxo... i la meva disponibilitat d'horaris que em dóna la feia actual, vaig atansar-me als gimnasos més propers (física i emocionalment) per demanar per exercir.

El curiós és que l'Esquaix Malibú, els primers on vaig demanar, em truquéssin un dilluns per començar un dimecres. i encara que això són figues d'un altre paner (o sigui, carn per a un altre post) ja us puc avançar que Dilluns i Dimecres, de 14 a 15 hores, al Malibú sona la meva música, i pedalem plegats amb una colla que enlloc de dinar prefereixen fer esport.



Hi ha coses que es fan per gust, i si tu n'ets part, hi has de donar el Do de pit, o almenys provar-ho.

Poso fotos del curs de Orthos. Es feia a les instalacions de Bac de Roda, a Barcelona, un gimnàs genial. Els companys del curs han estat una canya, mantenim contacte i fem sopars, si, d'aquells sopars on no es nota que som esportistes... bueno, no fumem, però ingerim lo que no està escrit!
Total, que som monitors, que no és poco, i gaudim com el que més fent pedalar a la nostra gent.

seguiremos informando des de dalt d'una bici sense rodes (que ja em diràs on cony està la gràcia no?).

dimarts, 9 de juny de 2009

10a. BONAIGUA 2009. DEU ANYS!




El 7 de gener del 2000 vaig entrar a l'hospital. L'Avi estava molt malament i em va tocar de fer-li companyia al migdia. El vaig veure fatal, sense esma ni ganes de res. Tot donant-li alguna mica de conversa (la poca que permetien uns pulmons que li havien fet figa definitivament, després de viure casi 20 anys de propina) li vaig explicar la meva nova ilusió. Feia 2 dies que havia rebut la meva primera llicència de ciclista federat. Li vaig explicar que volia fer curses, marxes, i tots els plans que tenia. Va fer cara d'estar-ne content.

A mitja tarda l'Avi ja havia marxat, encara que quan passo els més alts ports de muntanya sento que és per allà.

Aquell any vaig fer les Rutes del Montseny i com a plat fort la meva primera Quebranta (8 al final, fins al desencís d'enguany) i cara al juliol vaig anar a un Repte del Pirineu que es deia Bonaigua 2000. Des de llavors he pedalat per tot arreu, he fet curses a Bèlgica, Suïssa, Italia, França, per tot Espanya, totes les catalanes, he fet ciclocròs, he fet ciclomaratons i brevets... i he seguit tornant a la Bonaigua, a fer aquell recorregut que em sé de memòria, on apretar, on descansar, on menjar, on aparcar el cotxe i fins i tot on fer la pixaradeta d'abans de la sortida.

10 anys fent marxes i curses de llarga distància no són pocs, el curiós és que coincideixin amb els 10 anys d'una de les millors curses que s'han parit a aquest país, i que el sotassignant les hagi acabat fent totes. Em vaig enterar de la primera de rebot, es va fer al juliol, ajornada a causa del mal temps, i vaig seguir anant els anys següents. De cop em vaig adonar que m'agradava molt, i el meu enamorament amb aquell recorregut, amb aquell ambient, amb aquell dissabte, va fer que fós cita ineludible any rera any, amb més força que ho és la Remences, amb més força que ho va ser la Quebranta. Més propera que la Indurain, la Delgado o la Marmotte, La Bonaigua és, sens dubte, la meva marxa, la que sempe ha estat dins dels objectius del meu any ciclista.

LA BONAIGUA 2009 va començar amb algo de por, dormint 4 hores a causa d'un divendres massa liat. Pujar a la Pobla en un parell d'hores, aparcar i anar a buscar el corsal. Allà veig que el dia em portarà sorpreses. Al recollir el dorsal, en Tirapu em diu que sortiré aldavant i que sigui a l'hora de tallar la cinta. Junt amb 4 mega-habituals més i els homenatjats del Barça, en Juan Carlos Unzué i el germà de'n Carles Puyol, ens casquen unes fabuloses barretines conmemoratives, que és el detall més xulo que es podia fer, segons la meva humil opinió!
Prenem la sortida i just sortir de la Pobla, en Juanes, els Rubio, l'Òscar, en bapitaurus Molons, la lien. Escapada en massa!!! la gent del pilot no sap si reaccionar o què, es queden atontats, i jo prefereixo quedar-me amb el grup. Adomint el ritme junt a en Rafa Prado primer, tontejant amb uns i altres després, un llarg tròs fins arribar a Esterri, on la cosa es posa lletja.
Per cert, ens diuen 9 minuts a Esterri, algú en diu 6, lo bò del tema és que el Gloria o Muerte del AC77 ha funcionat, som uns putos protas!

Sortint d'Esterri faig una apretadeta i em segueixen els cracks, però cracks de veritat! en Rodri es fot a tirar com un animal i ho trenca tot. Una fila de corredors pujant per les boniques paelles del principi de port (en una carretera inèdita,pe a una vessant inèdita). Pleguem i tot a les curves de lo forts que pugem! Als dos Km el ritme és tan dur que em colapso i deixo marxar al grup. Ofegat, intento recuperar el cop de pedal tot pensant que per un dia més no estaré fí.
Ens agrupem, ja a la carretera principal, amb en Tardiu i en Juncosa, en Germán i en Mario (l'home de Flix), mentre anem escalant un port que resulta er espectacular. Plou i fa fresca, i temem una baxada dura. Tot i ser llarg, La Bonaigua es corona prou bé i efectivament la baixada se les porta. Amb el terra moll tot es fa complicat, tot i això a la recta de baixada (que no és recta però què hi farem) agafo els 75 per hora, ben acoplat. No vull arriscar més.
A baix a Vielha ens agrupem una vintena, i la sortida de la ciutat es fa altre cop a tot drap. Per sort torna la pujada, ara amb sol. Mentre ens assequem anem agafant ritme i ens quedem uns 6 al davant. Acabem el port i entem al túnel. 5% mantigut que comencem a 19 per hora i acabem, demanant clemència, a 16. Al sortir hi ha nova sorpreseta: fred i aigua.
Arribem al plà del Pont de Suert fets miquetes. Allà agafem en Molons i en Rubio, només quedarà en Juanes i en Pere de Vilanova al davant nostre, des de l'escapada. Ens agafa un grupet pel darrere mentre anem pillant cadàvers dels grups davanters. Perbes serà dur.
Collons si ho és! Perbes es comença a un fort ritme (mai entendré el perquè la penya es fot a fer un ultim relleu de plà a mort i llavors es queda clavada als 500m d'iniciar la pujada) que trenca el grup abans de la primera rampa. Estic més tocat del que em pensava, tot i que em noto el fondo i la força. Pugem amb en tardiu i un parell de nanos, passat Viu arrepleguem al mestre Fede Olmedillas i dos o tres més. Baixem el port amb asfalt sec i preparem l'arribada.
En Juncosa ha petat la cadena abans de coronar, una llàstima. Nosaltres organitzem relleus ràpids, som 6, ara 8, ara un més, i entrem a la Pobla amb la dignitat que s'han d'acabar les grans curses com aquesta.

Sobre la organització què dir? res en particular que no sigui per dessota del 10. Avisades totes les curves xungues, recorregut marcat perfectament, serveis previs i post cursa a un alt nivell, un entorn genial, no tan sols de paisatgei recorregut, sino d'acolliment i calor, que situa aquesta marxa un punt per sobre del grup de les bones. Aquest any està sent molt profitós a l'hora d'assaborir bones organitzacions, i la Bonaigua n'és un dels puntals.

Crec que no em deixo res per comentar, feia dies que no actualitzava això, a veure si li foto més sovint.

MARXES PRÈVIES A LA BONAIGUA. RECUPERACIÓ ACTIVA

Després de l'esgotament post Racons de la Conca i Maraton dels Monegros, que per lo vist en van deixar acabat, i de constatar el meu fatal estat físic a una Terra de Remences que hauria pogut estar molt pitjor, vaig tocar fons. No podia concebre el fet d'estar en plena temporada i no poder ni baixar la cama al pedalar, sense força ni ganes. El mal de cames era constant, i no recuperava ni al dijous, de manera que arrivaba la cursa del diumenge següent i encara estava fatigat.

Una cura de son, descans, i bicicleta suau, més complements vitamínics varis, em van anar donant el toc de ronyó necessari per arribar al segon objectiu de l'any en un bon estat, tal i com he comprovat amb aquesta Bonaigua.


TERRA DE L'AIGUA

Tot i córrer a casa, anava entre cotons. La marxa del meu Montseny aquest any no era encarada amb massa ganes, tot i això (i un pet impressionant a mig Turó de l'Home) vaig disfrutar com el que més la baixada per Borderiol, Gomara i Viladrau fins a baix al Molí de Bojons, encarar suaument el Collsaplana, baixar a Arbúcies i pujar, primer a Breda, després a Riells, amb fondo, sense força, però amb fondo, que no és poco! Al final de tot, 10 minuts més que en anteriors edicions, i sensació d'anar recuperant poc a poc. Quedaven 15 dies per la Bonaigua i tenia temps per descansar.

La marxa ben organitzada com habitualment, Ordre en inscripcions, recorregut i motos molt satisfactòris i el millor, com sempre, el final de festa. Una arribada en alt molt digna, unes dutxes mésque correctes, i un dinar, allà al pabelló, que fan de la Terra de l'Aigua una de les marxes on més satisfet tornes a casa. L'acolliment de la gent de Riells i Viabrea és genial. Algo a retocar? poca cosa, aquesta marxa va dins del grup de les bones.

PORTS D'ANDORRA

A andorra la cosa ja va anar millor, fort i amb més ganes, vaig anar completantel recorregut amb la sensació d'haver pogut apretar un pèl més i tot. Tot i això, les dues escalades finals, a la Comella i a Engolasters, em van acabar del tot. El millor, les sensacions, i sobretot el fet que en dos dies tornava a tenir les cames a punt.

Preciós el bucle de la zona de la Seu, amb un port no massa dur i de bellesa extrema. Els de davant van apretar una mica però just coronar es van parar i va empalmar déu i sa mare. molt gallo suelto. A la baixada alguns valents es van escapar, era fàcil, i en Jordi Rubio i jo vam decidir adelantar-nos al grup per començar la Rabassa lluny del merder. Va ser una bona idea.

Port amunt, van anar passant els gallos. Coronar i baixar dins d'un grup prou bonic, uns 10 érem, i tornar a iniciar la pujada, com hem dit, Comella i Engolasters demanant la campana. Als gallos, això de parar els va sortir car. un dels escapats va acabar davant, fent una marxa molt valenta i sense el sidral del pilot.
La organització va estar atenta, encara que no estava assenyalat el com arribar al lloc de sortida, ni previst l'aparcament. Com que el final era en alt, van muntar un servei d'autobús que va anar de perles (a les 15h va ploure a bots i barrals). A dalt a Engolasters, en canvi, sí que els serveis van ser la mar de bons. Un dinar genial per part de la gent del restaurant que hi ha allà, i utilitzant les dutxes de l'hotel, tot comoditat! En resum, gran recorregut, gran final de jornada, i algun fleco organitzatiu a retocar.