dilluns, 26 d’abril de 2010

Kim Gili i Amaia, alforges i vacances.

http://www.rodadas.net/foro/topic/lau-hiriak-cuatro-ciudades

Molt interessant crònica d'un viatge estiuenc d'un dels companys d'spinning i la seva xicota. El ciclisme vist des d'altres òptiques també té una enorme bellesa plàstica.

diumenge, 11 d’abril de 2010

BREVET 400 I BREVET 300. LET'S TUNNING YOUR BOTTOM

.
BREVET 400. 1 DE MAIG TREBALLANT DE SOL A SOL

De fet, i com manen els cànons del capitalisme, un dia festiu com l'1 de maig, ara que els rojos són tecnòcrates i que els sindicalistes fan de conseller d'economia o d'obres públiques més tirant a keynes que no pas a trotsky, i un bocata de xoriç ni tan sols surt a escena (almenys lerroux l'exhibia al mítings, això sí, després de dinar al ritz) als únics incorruptibles que ens han deixat la feina de demostrar al món el què carai és un home pencaire, voluntariós i treballador i patidor com pocs, és als ciclistes... però clar, un 1 de maig qualsevol treballa, i encara que menda sigui autònom, que vol dir empresari, al cap i a la fí, sota la sospita de ser declarats esquirols ens vem posar a la ruta poc abans que sortís el sol, l'únic rei que reconeixem com a tal, per arribar a meta just abans que se n'anés a dormir. (el sol, el rei no dorm, diuen)
Com deia en Lluís: "nois, que no teniu feina? tot el dia amb la bicicleta amunt i avall!"

Amb en Lluís de Salt i en Manel de la Seu. Balaguer, terra de l'avi. I el que quedava del "Grupu" un cop vam anar avançant en la ruta: Pitu, Ramon, Lluís, i el nou fitxatge, la Dama de tot joc d'escacs, l'Anna Ramirez.
Sortida de Manresa a toc de Pitu (més que res perquè el Pitu se salta un semàfor ja de sortida i el "grupu" se'n va cap a Igualada sense parar ni a pixar. Tant que hasta deixem en Charly endarrera i no ens agafa, ell i l'Eugeni, fins gairebé Òdena. Passem per Santa oloma de Queralt, i cap a les Borges Blanques falta gent.
La ruta 400 diferia de la del 2008 en el pas per Alcarràs, per una banda, i Peralta de la Sal per l'altra, encara que també fèiem cap a Benavarre com a punt més allunyat. Entrada a Catalunya per la carretera de Balaguer, tombar cap a Artesa i Ponts, i tornar per la carretera d'Andorra, via Calaf, baixant a Manresa per Rajadell.
La pluja jugant amb nosaltres a cuit i amagar, sense aparèixer fins a la baixada vespertina de Calaf a Manresa, on un Terra moll i una mica de xispeig ens va xopar i refredar de cap a peus. Va ser el colofó a una ruta que vaig aguantar perfectament fins als 300km, i com un senyor tirant de classe fins al 350, després no me'n recordo de res.

Doncs si, tu, que fins i tot vam passar per Arbeca, i tot i que no sabiem si anàvem o en veníem, va ser la frase de la brevet: "noy! que vas o vens d'arbeque? que no tens fenya? perquè si cal m'ajudes amb les aulives!"
Aquesta i el concepte "tu, a ponts em penso fotre una gerra de cervesaaaa" van ser la constant que ens empenyia a rodar i rodar com hamsters, cents de mils de pedalades i aquell anar passant el dia, ara m'assec bé, ara m'assec de costat, ara menjo, ara tiro, ara a roda, que són els viatges en bicicleta. 31 de mitja i tot el fondo agafat de cop.

Avituallement del brevetero: bocata truita de patates i una Radler.



BREVET 300. 10 D'ABRIL, ANIVERSARI EN RUTA

El 10 d'abril del 72, a part de ser l'efemèride de l'arribada al Top One de les llistes americanes del Machine Head dels Deep Purple, va ser l'any que el món va tremolar amb el naixement de l'anticrist que us escriu de tant en tant, o sigui que com toca quan no estic de depressió (i això que els 40 s'acosten perillosament) em vaig decidir a celebrar-ho fent lo únic que per lo vist sé fer mig bé: pedalar.
I com que no tenia on caure mort, i a sobre se'm van enganxar els llençols, vaig presentar-me 5 minuts tard a la Brevet 300, i me la vaig cascar casi tota en solitari, que "el grupu" ja havia sortit, i a sobre es preguntaven a on estava jo!
Pujada a Calaf a les fosques, pas cap a Artesa en grups de 2 o 3, i de Balaguer cap a Alfarràs i Alcarràs, on pillo un grup plè de BiciBaixos i Barberàs, el Sr Garcia i en Pere Rossinyol. Passem per lleida i via Tarrega i Cervera, on la gent es va parant a menjar i descansar, fins que ens quedem 5 genets en solitari de nou, entre ells el lluis angulo, que com sol ser habitual portava un punt més i ens tibava de meravella.
Pujada a Calaf sota un sol de rigor, per Sant Ramon, passant pel bonic poble de Conill, quin nom més gran per a una bonica contrada! i baixada a Manresa per Fopnollosa, amb portet sorpresa incorporat. Vaig passar bé els 200km, però del 250 al final va tocar patir. faltava fondo, era evident.


Al passar per Calaf, i en plena crisi conceptual, cau la frase de la brevet, en boca del Luis Ciclista, que resumeix perfectament el que són 270km en bici i saber que encara et queda un port abans d'arribar: "la colita de Bambi me pone". No comment.

varios miembros del grupo brevetero en pleno festival del humor

Miquel Gubianas, Fundat el 1972.

dissabte, 10 d’abril de 2010

RONDE VAN VLAANDEREN 2010

.
D'ON EL CICLISME PREN LA DEFINICIÓ MÉS PURA

Koppenberg, passes o no, és sort.

Una cursa de 260km, amb un recorregut més aviat plà, uns 1200 m de desnivell i tan sols 15 pujades, algunes de 400 metres de llarg, semblaria quelcom a decidir en un sprint massiu... tot i això a falta de 60km per l'arribada, o sigui, quan en una etapa reina del Tour tots 200 s'estarien fent la manicura, els ciclistes passen de 2 en 2, en grups de 10 unitats, amb minuts sencers d'interval, i et preguntes que perquè passa això, i la resposta no la saps.

Perquè el Tourmalet es puja en grup i ningú es queda, i un simple Patterberg deixa 100 tios fora de cursa? perquè a l'altura del Bosberg tan sols 60 corredors estàn dins del control? La resposta l'endevines, ets a Flandes, i si el dia abans has fet el mateix recorregut, plà, suau, amb 15 pujadetes de no res, i no has estat capaç de treure una mitjana més alta que 26 per hora, saps perquè aquests professionals, ben preparats, alimentats, estudiats i medicats, que pugen el Galibier en pilot, aquí passen de 2 en 2, perden cop de pedal i es queden de roda com un cadet, en menys de 10 metres.

No va ser Cancellara qui va deixar Boonen, va ser Flandes qui els va separar.


TORNADA AL NORD

El primer cap de setmana d'Abril és una data de monument, igual que la setmana en sobre a Roubaix, encara que a Flandes el monument es podria comparar a un Sant Jordi al pati dels tarongers. En un país on el ciclisme ocupa les 4 primeres pàgines d'un diari d'informació general, on a la línia de sortida entrevisten a 20 i pico ciclistes en directe, on Boonen, comparable al maradona més decadent, segueix sent venerat, en un país on la bicicleta és com aquí el fumbol, el Tour de Flandes és la Superbowl, això sí, amb les formes d'allà, una insultant autorepressió i ganes de passar desapercebut que fan dels belgues una gent poc, diguem-ne, cridanera.

El que aquí seria un orgasme allà és un gemec, pocs pugen un Koppenberg cagant-se amb lo més sagrat o passen pel tram de pavé de Lede cridant uns firam sant jordi que ni roger de llúria... per això hi anem els llatins, a ensenyar-los a gaudir i expressar... i com no, a cuescar-nos en públic.


Bruges, de nit i de dia, els 5 de sortida, el dorsal exclusiu de'n juanes, i moments estelars de la Ruta. Corrent per Catalunya, com no.

Així doncs el dissabte fan la prova d'afeccionats, 15000 tios perduts pels turons de Flandes (si si, tres turons que fan una serra d'un país que va ser independent dels borbons 50 anys abans que el nostre 11 de setembre) i els més valents de tots a fer el mateix recorregut que els professionals, o sigui els 260km complets. Aquest any han estat menys, quan hi vaig anar el 2004 van sortir 285km i vam fer 21 murs, ho deuen haver suavitzat (sic!).

La sortida a tu libre albedrío, o sigui, de 7h a 8.30, i a rodar a la teva bola pel carril bici, que com te'n surtis o no paris a un semàfor et criden l'atenció (europa, europa...). els primers 125km que no passa res a no ser que punxis, et plogui, o et faci vent en contra (coses que totes elles ens van passar, como norrr) i amb els 4 graus de fresqueta que feia direm que era un veritable plaer estar-se avorrint, a 30 per hora, per les planes i carrils bici flamenques. En un moment es posa a pedregar, te n'adones que llavors estàs gaudint de veritat, no era prou dur encara... i para de cop, i penses si déu no té res més per donar-te, ja que estàs preparat per a més duresa, i decebut amb les inclemències (suavitzades potser igual que el recorregut) segueixes la teva ruta, quan sense saber-ho, res no ha començat encara de veritat.

Bonica, vaig veure el mar del Nord, unes platges fosques separades per dunes, i sentir-hi un vent gelat a qui li podiem parlar.

Lede... un tram d'adoquí (pavé) restaurat, amb un preciós molí a la banda esquerra, el Sol fent l'ullet, assecant-nos, prenem contacte i sense saber-ho entrem a l'Infern. A partir d'ara la cosa es complica, passos per pobles amb algun tròs difícil, i els primers murs, que m'ensenyen que els primers 125km no éren un passeig.

Den ast, Kluisberg i Knokteberg passen sense més, arribem al Oude Kwaremont, preciós, dur al principi, plà al mig i estret i més dur al final, un pas preciós pel mig de cases i bosc, llarg, especial. Baixada i plà i entres a la millor sèrie que puguis imaginar: Patterberg, Koppenberg, Steenbekdries, Taaienberg i per rematar el Molenberg, brut de fang, amb la seva curva de ferradura. Tan sola poses peu a terra a un Koppenberg que aquesta vegada et guanya el pols, amb el seu 22% de desnivell tan sols pots posar un peu al pedal, agafar-te a una valla, calar el segon peu i donar-te embranzida. No el pujaràs a peu mentre tinguis una bici per pedalar-lo.

Acabes cada tram, cada mur, tremolant, sense esma per arrencar a pedalar amb el plat de nou. Han estat 40km terribles, del 170 al 210. Al 220 et vénen Leberg, Berendries i Tenbosse, per sort suaus, algun asfaltat. i esperes a arribar al Kapelmuur, al Mur De Flandes, sense saber que dos llargs trams de pavé rebentat et faràn miques les cames, els braços, les espatlles, les rodes, tot tu.

Butllofes a les mans, sense força per arrossegar plat però amb el cap ben alt, entres a Geraardsbergen i enfiles pels carrers. Tot puja, olor de granit, de terra molla, olor de Muur. De cop el tens allà, i et passen tots els mals. Baixes un pinyó, encares la primera rampa amb el 19, ràpid el 21, segona rampa 23 i finalment decideixes el 26, passes per on seràs l'endemà veient els pros, encares la recta, agafes fort el manillar, t'acoples fent força amb tot el còs, no perds pedalada, sobretot que girin les cames, i saltant, sense poder pensar, tombes a esquerra per la rampa dura, enfiles el restaurant, el passes i et vé la segona esquerra, la gires serrant les dents, sents crits, apartes algú cridant "pas" i algun cagadéu, acceleres. Et veuen i et deixen passar, i corones i segueixes pedalant, mentre alguns paren a dalt, sense esma.

Et queden 5km pel Bosberg, que es fa etern però et fa posar-te bé per la foto de l'organització, llavors 12km més de baixada, on ja no pots donar més de tu, i l'arribada pel carril bici dels collons a Ninove, on passes pel podium d'entrada de la cursa pro, pares un moment, i et vé el fred als ossos i tots els mals, i a dures penes pots arribar al cotxe, ni tan sols agafar res amb l'esquerra, ni tan sols baixar la cama dreta per pedalar, ni tan sols pronunciar res en anglès, per demanar que et facin una foto amb el mòbil, que surt borrosa de la humitat que ha agafat ell també.

Has acabat, amb tanta satisfacció que el llarg viatge queda justificat, i amb la suficient insatisfacció per tornar-hi al cap d'un temps, millor preparat, ja que Flandes ha fet el que ni Pirineus, ni Alps ni Dolomites havien fet: Guanyar-te.