dissabte, 31 de maig de 2008

Sandra Santanyes, una gran ciclista.

He volgut començar l'apartat de "Grupeta" amb una de les ciclistes a qui més admiro i amb qui m'encanta de rodar junts.
http://www.sandrasantanyes.com/

La notícia és que ha fet la 30 al world cup d'andorra de mountain bike, i això, pel que m'ensumo, és tot un resultat.

La Sandra és una noia que ha crescut a dalt la bici, que la viu igual que el primer dia, intenta treure'n el màxim partit i se li nota. Campiona de Catalunya i d'Espanya en vàries modalitats, els seus entrenaments són especialment durs, sobretot ara que l'ha pillat en Ràfols, un entrenador tant dur que ja li diem el "carnicero de milwaukee". La maltracta a ella, i ella ens maltracta a nosaltres treient-nos de roda quan s'acosta el primer port, o pujant a 30 per st Julià!

Ara està al CemeLorca, un equip nou, i està com a casa, després d'haver-li tingut que aguantar les males estones de l'any passat. Deu donar gust sentir-se dins d'un bon equip!

Casada amb en Toni Pacios, el seu dia a dia va de casa a la bici, de la bici a la botiga i de la botiga a ca'n Santanyes. Envoltada de gent que l'admira i li dóna suport, la millor ciclista sabadellenca de tots els temps confia en en "culito" els dies que li toquen hores i hores, i no dubta en reservar hora amb una setmana d'antelació per anar en plè febrer a fer una pedalada de cinc hores sota zero per Calders i Estenalles.

ah! per cert, sap fer massatges i de tant en tant hi vaig a que em realitzi una amputació d'extremitats fins a la ingle, és petitona però no vegis com matxaca les contractures!

Salut Sandra! no paris per qualsevol tonteria!

divendres, 30 de maig de 2008

Una Carta al Director que no he enviat

Pos això, que em vaig cabrejar i la vaig fer, però després vaig veure que jo, amb la bici, només disfrutava, i que aquesta carta no m'ajudaria a disfrutar. No la vaig enviar, pero com que aquest Blog és meu, pos hala! tiro pel dret!

ciclismoafondo@mpib TUS CARTAS


INSCRIPCIONES DE ULTIMA HORA EN LA QUEBRANTAHUESOS

Los que no fuimos rápidos mostramos un espíritu crítico hacia el sistema de inscripciones utilizado por la Edelweiss. Nada que objetar, este año iremos a otro sitio, y el que viene también, por lo que se oye en el pelotón cicloturista.

Pero también se oyen más casos de los necesarios de gente que sí que ha pagado y que no irá, ahora reímos porque no sabemos que harán con su dorsal. Fueron rápidos al pagar, y ahora lo pagan.

También se oye el caso de un participante en 15 ocasiones, que no tuvo suerte al inscribirse, y no podrá ir a su querida marcha, la única a la que va, siempre contando experiencias, motivando y contribuyendo a hacerla más grande. Ni tan sólo su amistad con gente de Orbea (colaborador de la marcha) consiguió que la Edelweiss lo colocara en esos dorsales de color especial: los de los vips.

Lo que de verdad me ha jodido, y por eso el motivo de la carta, es saber que uno de los principales políticos de uno de los dos grandes partidos que hay, de una población cercana a Barcelona, cuyo nombre no diré pero que empieza por Molins, ha conseguido una inscripción, digamos, de ultima hora, y se jacta de haberlo hecho, no precisamente por san Valentín.

Me encantaría que nos contaran esto, igual que nos contaron el porqué no podíamos estar nosotros.

Miquel Gubianas, Sabadell

dijous, 29 de maig de 2008

FOTOS BPB2008 I Brevets Prèvies

Pose Randonneur: postura alta i còmoda, i butxaques hasta rebentar!



Maillot per presumir








cuadre de distàncies i esforços




























Màquina preparada el dia abans




Camí a St Joan Abadesses







l'Opel negre és dels amics de'n Jesús. La furgona blanca del de'n Manel. Ens van acompanyar tot el dia i tota la nit. Moltes gràcies! no hi ha paraules per explicar el seu esforç.













Sota el sol de l'Empordà en plena tarda de dissabte, camí de Banyoles ja.














Brevet 400. Entrada a Lleida a lo grande i sortida vers la Llitera.
































Pas per Almacelles i tirar direcció St Esteve, Peralta de la Sal i on cristo va perdre el ciri.







































El temut port abans de Benavarre i vàries imatges del Grupu en acció

Parada per dinar a Benavarre, Catalunya no arribava mai, però al final hi vem entrar





























Foto a lo Xavi Novell, no la he posat al perfil perquè ell ja té la seva, Les ombres són les de'n Tió i en Culito.




















És un honor poder pedalar al costat d'un mestre com en Francis Macé




















EL GRUPU Fundació en vent acabat la 400.
Tió, Marc, Manel, Pitu. Francis, en Manusa,
Gubi, Ramon, Domi, Jesús.















Amb en Pitu i companyia sempre hi ha moments de conya... lo raro és estar serios.




Fotos de la Brevet 300, es pot veure el Tortosí, "el del casco", que encara no sabem de quin peu calça!











A Pinós a la Brevet 200. Centre geogràfic de Catalunya, prenent mides a la temible pujadeta.

dimarts, 27 de maig de 2008

Barcelona-Perpinyà-Barcelona 2008

BARCELONA-PERPINYÀ-BARCELONA 2008
EL REPTE DE LA LLARGA DISTÀNCIA


Redacto això en format de dietari, ja que potser és l’evolució dels dies i de les hores, potser dels minuts, o bé de cada pedalada, lo que marcarà el ritme d’aquest Repte que, sense dubte, i a menys de 20 hores que comenci, ja és el més atrevit que he afrontat mai sobre d’una bicicleta.

Llegiu això sempre tenint en compte el punt de vista d’un nen, que amb 14 anys, a l’acabar la EGB, li va demanar una bici de carreres a son pare com a regal. Algú que mai havia destacat en l’aspecte esportiu i que pedala no per presumir de força, si no per gaudir de cada moment, siguin passejades o curses, i mai participa per quedar davant de ningú.

Dijous vespre
Sense que hi hagi marxa enrera, rebo tot tipus d’ànims i de suport de la gent que em coneix i s’assabenten de l’aventura. Potser sense saber què em passa dins del cap, molts amics em comprenen i encara que ells mai ho farien, em dónen la seva força (o l’extrema unció, com em va dir en Cristian Astals (nebot del mestre del cross): “oye Gubi, que vengo y te acompaño... en el sentimiento!” malparit!).

Rebo una trucada del Pitu Pujol de Sant Celoni, junt amb en Ramon Vergés de Martorelles, els meus padrins de la gran ruta, sense desmerèixer en Pep Casserres de Vic i els seus consells. En les rutes prèvies, classificatòries de 200, 300 i 400km, hem fet un grup genial amb una bona colla de routiers. En Lluís de Girona, en Manel de La Seu, en Francis, l’espigat francès que viu a Barcelona, el Domi del galvesport, en Jordi Tió i en Marc de Vic, hem aconseguit rodar hores i hores formant el “Grupu” junts, i de fet, ens ha sortit bé fins ara.

Inclús el Mestre Francis em va proposar d’anar a fer la Burdeus París, a final de juny, encara que ja veurem com va aquest dissabte per decidir de tornar a fer una 600.

En Pitu em va proposar de deixar la meva bossa de roba i coses a una furgoneta que portarà un amic seu, i que els acompanyarà tota la ruta. Jo tenia pensat fer-me deixar l’equipatge a Ripoll, aprofitant el servei que fa l’organització, dutxar-me i canviar-me allà, km380, i seguir ruta. En un principi ho faré així, i utilitzaré la furgoneta del Pitu i del Ramon, o una altra si s’escau, per deixar la roba que em vagi sobrant. Com que potser plourà serà interessant tenir un cotxe de suport, encara que vull espavilar-me pel meu compte.

Divendres matí. Queden 20 hores.
He dormit bé, encara que m’he despertat sovint. Pixera i nervis. Potser pensant en tot lo que em passa pel cap aquests dies, potser pensant en la cursa ja. No sé. Aquesta tarda dormiré migdiada, faré maletes, aniré al velòdrom a verificar la bici i agafar inscripció, i cap a casa a ultimar detalls i dormir d’hora. Espero a les deu ser al llit, llevar-me a les 4.30 i sortir a les 5.00 cap a barcelona, per no tornar fins diumenge!

M’han vingut ganes d’escriure quatre ratlles, mentre me n’adono que ja no hi ha marxa enrera, que això que faré és més important de la importància que realment li estic donant, i que a sobre, tota la percepció de les coses, el pas del temps, la distància i demés, queden empetitits davant la grandàrie d’una marató de 600km (i pico).

Estic preparat físicament, i molt preparat mentalment. No defalliré. Estic descansat i em queden poques coses per lligar. L’únic que falta ja és pedalar, rodar, viatjar, perquè això no és cap excursió, sino un altre dels meus Viatges cap a Ítaca.

Divendres tarda. Queden 10 hores
Després de dinar mandonguilles a cals pares, on la Iaia m’ha tornat a dir allò de que “la bici crema molt”, he dormit una migdiada llarga, de llit i pijama, i un cop llevat, he baixat a Barcelona, al Velòdrom, a verificar la Bici. He conegut l’inefable senyor Porta i tots els membres de la Federació, he trobat al Gonçal, al Pepitu i al Molist, el President, que estaven allà veient com els pobres patidors del cap de setmana anaven desfilant.

Bici verificada, inscripció feta i dorsal assignat, el 6. Em trobo en Domi i el Manel de la Seu, ja diuen de tornar a fer el “Grupu”, o sigui que potser demà tindrem molta companyia i de la bona. Tornant per l’autopista em poso el Learning to Live dels Dream Theater, a veure si s’acompleix el que diu la cançó.

Arribo a casa, 21h, i empaqueto les maletes. Tot a punt, en principi sortiré sense xubasquero però l’agafo i el poso a l’equipatge de Ripoll. M’abrigaré per la nit, a veure com va. Pel que he vist, els avituallaments estaràn bastant proveïts, o sigui que no agafaré tant menjar com a les Brevest prèvies del Bonavista.

Sopo pasta, com no, i netejo la bici i inflo rodes. Tot és una litúrgia, que encara que sigui per un esforç diferent, es va acomplint amb més o menys regularitat. Hauré de canviar pneumàtics aquesta setmana vinent, sembla mentida la de Km que he fet en pocs mesos que ja s’han gastat les rodes!

A les deu surto al ciber a veure si hi ha algun mail i em trobo, entre correus, missatges de messenger i sms al móbil que molts amics i coneguts em dónen suport. Em causa especial efecte un impressionant mail que rebo d’una amiga, en un moment on no l’esperava, i que em fa adonar-me que en realitat això que estic intentant és una “simpàtica barbaritat” digna de valorar... jo només volia pedalar, però.

Vaig a dormir, si puc, encara que abans em dutxaré i faré una cagadeta, no fós cas que demà no pugui.

4.30 matí
Sona el filldeputa. Al contrari que un dia normal, avuí sé perquè sona. Apago els tres despertadors alternatius i em llevo tot fent esses per la casa. És tant d’hora que ni el periquito se m’ha despertat, li foto un susto de mort quan obro el llum del quatro on el tinc. Perico, tens avituallament per tres dies, aquí et quedes! He dormit dues hores, no podia pels nervis. Sort de la migdiada i de les dues nits de descans prèvies. No em preocupa.

Obrir les finestres? No pas, així diumenge no les hauré d’abaixar. Em vesteixo i esmorzo. Pasta, cafè amb llet, que típic, com en qualsevol cursa. Tanco les cremalleres de les dues bosses i poso una etiqueta de tamany important en una d’elles: Dorsal 6, Ripoll. Aquesta té roba nova i d’abric, que he calculat que em dutxaré i em canviaré.

Carrego el cotxe i tiro cap al Velòdrom. No sento res especial, vaig a veure-les venir. Tinc nervis però no són els d’una cursa (una marxa o lo que sigui). Com diem amb en Lluís de Salt és com si anéssim de viatge. Deixo la bossa de Ripoll a l’organització i vaig preparant les coses. Cada butxaca té el seu contingut. Surto de curt, amb dos mallots, o sigui, sis butxaques, i els manguitos. Porto un impermeable, encara que a la butxaca, i menjar per als primers 100Km, a ritme d’una barreta per hora, o sigui, a ritme de marxa.

Descobreixo que als avituallaments hi haurà barretes Nutrisport. Que bé! M’agrada especialment aquesta marca, vaig basar tota la meva temporada passada en els seus productes, dónen molt de sí, són bons i fan efecte ràpid. Més endavant descobrirem altres coses dels avituallaments, però la cosa promet. Han pensat en nosaltres.

Vaig a línia de sortida, no sembla que hagi de ploure de moment, Riem, fem el cavallino rampante amb la bici i reunim el “Grupu”. Veig molta gent susceptible de rodar junts, o sigui que tard o d’hora , quan haguem de buscar companys de ruta definitius, els trobarem.

6.25 matí
El Sr Molist talla la cinta, en Pepitu i tots els organitzadors ja van de cul. Xupinasso de sortida i tot seguint el cotxe que ens neutralitzarà fins al coll de Montcada, anem pedalant mentre fem broma, molta més broma que de costum. Ara comprenc la broma que feien els marines americans just abans de desembarcar a Omaha Beach el Dia D, només un de cada deu sobreviuria al foc alemany, però ells cantaven.

Sortim cap a Ripollet i per Santiga, anem a Sentmenat. El ritme és pausat fins que arribant a Castellar alguns es dediquen a forçar-lo. Comencem a pedalar fort ja pujant cap a St Llorenç Savall. Mentrestant, xispeja, gotetes que es convertiràn en xàfec ja pujant als Carros, que fem a ritme de Marxa. Baixant a Monistrol ja plou amb ganes i cada cop anem més ràpids. Finalment em poso l’impermeable. Tinc els peus xops i em preocupa, la roba no està del tot molla però el panorama no és gaire prometedor. El cel està tapat en direcció Nord.

Ningú vol afluixar i la mitja és alta, no para de ploure. Pugem a Calders i baixem a Artés a tota maneta, osti! Segur que ho pagarem, però ningú vol perdre el grup. Veig molta gent que va per sobre de les seves posibilitats, però no sé si jo també hi vaig. Als plans d’avinyó parem a pixar i formem un grup sòlid amb en Tió, l’Eugeni, en Santasussana i en Ramon Rosanes del Bike Girona. Amb ells pujarem cap a Prats, a ritme mantingut, sense cops de gas, o sigui, al nostre ritme, mentre anem retallant tros als nerviosos de davant. Al primer control els atraparem.

Km100 Prats de Lluçanès
Primer control i para de ploure. La parada és ràpida i aprofito per reunir moltes unitats del Grupu, com en Jesús Ramon, en Domi, i el Manel Lara. També agafem el tren de’n Miquel i els del Bike Romanes. Un grup de més de vint que arribarà fins a Molló junt i rodant amb força però a ritme. No hi ha fisures, ens comencem a entendre i a fer ruta.

En Pitu i en Vergés he vist com es quedaven a Castellar. Savis com són, segur que no han volgut apretar com nosaltres, igualment segur que a la majoria dels que anem davant els acaben passant, potser fins i tot ens acaben atrapant a nosaltres, no descarto això, ja que a Ripoll, de nit, vull fer una bona parada.

De fet fins ara tot ha estat un aperitiu, encara que hagim apretat més del compte, el fet d’haver estabilitzat la marxa ens ha permès fer amb un ritme alt tot el Lluçanès, que costa, i baixar a la General de Ripoll per Besora. Arribats a la carretera ampla, el grup s’ha estirat i hem començat a tragar milles d’una manera molt ferma. Ojalà hi hagués més trams aixi, encara que ja sabem que el recorregut d’aquest any no ho permet. Trencat com és, no es podrà rodar ni menjar quilòmetres còmodament.

Km 130 Ripoll
El pas per Ripoll i tots els plans picant cap amunt de la carretera de st joan de les abadesses són en aquest grup gran. Solem circular en fila, o de dos en dos, amb els cotxes d’acompanyament al darrera i els fotògrafs anant i venint. El ritme és alt però ja no el fem violent.

Se’ns han ajuntat alguns amateurs o corredors que entrenen, també hem recollit altres ciclistes que s’han unit al grup. Generalment es posen al mig o darrera, encara que alguns volen protagonisme, es posen a tirar davant, i amb el consegüent latigasso ens forcen el ritme. Quatre crits i tot arreglat. Els del Bike Romanes sembla que hagin convocat tota la colla, entren i surten convidats, ens acompanyen 30, 40 o fins i tot 100Km i ens desitgen sort.

Passem per la rotonda on s’ajunta la carretera que vé de Capsacosta i penso: “Ja veuràs quan tornis a passar per aquí”

Plans amunt cap a Molló, on després de començar el port i haver-se trencat el gran grup a la primera de canvi, parem al Control 2 i ens trobem un fabulós càtering de pasta freda. El sol ha escalfat i gràcies a això la moral és alta, estem secs i tot sembla diferent. Serà la clau de la jornada tenint en compte lo que vindrà després.

Al control molts giren cua, els “acompanyants”, però també algun participant. Lamento la baixa de’n Tió, que no feia bona cara ja desde St llorenç Savall, però com que sempre es queixa jo no li havia fet massa cabal. És una baixa important, un del Grupu que segur que hauria donat molt de joc a la jornada. Em sap greu no haver-lo animat o ni tan sols preguntar-li què li passava.

Km180 Coll d’Ares
És el gran pas de muntanya d’aquesta primera part. Sortim del control i el cel es tapa de cop. Un núvol negre vé de l’Oest. Comencem a pujar a bon ritme, ens hem separat tots, i amb en Jesús anem fent. Ens plou, ens tapem i al coronar para de ploure. Els del Bike Romanes paren a dalt i s’esperen, des d’ara sempre aniràn un quart d’hora al darrera nostre. Sembla que els grups s’estabilitzin. Anem baixant sense forçar massa, esperant que vingui algú, però com que estàn lluny ens anem animant i gaudim de la baixada.

A Prats de Molló ens vé un fort vent de popa i ens posem a planejar. Sembla mentida com et canvia la fisonomia, jo abans no sabia tirar de plat, ara noto que rodo amb força i en trec partit. Ens han arribat en Manel Lara i un altre noi, amb quatre de colla la cosa guanya força i ens presentem a Amélie les bains molt ràpid, tot saludant les “pétites filles” que ens trobem a cada poble. Sembla mentida, però fins i tot dalt la bici i fet un ecce homo, una noia jove és una noia jove!.

Km 211. Amélie les bains
A Le pas du loup ens creuem amb en Josef, el triatleta que va obrint marxa. A 5 minuts, a Arles, passa en Charli, a qui li diuen bisonte (boníssim) que no va a tant ritme però se’l veu tan segur com sempre. El madrileny i el navarrès a 3 minuts d’ell, just sortint d’Amelie. I arribant al control, just pugen a la bici en Santassusanna, l’Eugeni, en Xavi i dos o tres més, ja ni sé contar quans són, crec que el primer del nostre grup sempre entra 8è als controls, encara que si us haig de ser sincer, tant me fa la posició, avui només haig de demostrar-me coses a mí.

El control C3 està portat per gent d’allà. Molt atents i educats, la rebuda és genial. Unes madames molt amables ens fan cafè (sans lait) i ens preparen bescuit. No hi ha gran cosa més, però el c4 de Maçanet és a prop, just tornar a Catalunya. Després de desitjar-nos molta sort, els messiés i les madams es queden satisfets veient que sabem anar pel món, i nosaltres, plens de moral, i amb en Domi i en Ramon que se’ns han unit, marxem cap a l’emboscada de Costoja, 20km de pujada sota el sol, amb carretera “à la fransuà” o sigui, fabulós asfalt tipus crocanti. Just abans de deixar la carretera general que compartim amb els que baixen de Prats de Molló, ens creuem amb en Pitu, en Ramon, en Francis i en Lluís. A en Pitu i en Vergés ja no els tornaré a veure.

Rostits pel sol que ara ens crema, la sal i la suor ens enganxen la roba al cos. Amb 240Km entrem a Catalunya i ens casquem una baixada perfecta per Tapis. L’asfalt ha canviat, ara és ample i llis, en una carretera solitària i perfecta, on fins i tot els repetxons es fan amb una cama.

De cop, vuitanta fletxes a l’esquerra ens fan entrar en un caminet rebentat, una baixada per una urbanització, digne del ciclocross, quatre esses la mar de divertides, i la plaça del poble de Maçanet de Cabrenys, nom intraduïble al castellà.

Km 250. l’Hospitalari i catxondo Maçanet
Territori senglanàs, com ens diuen quan entrem, la gent de Maçanet ho porten la mar de bé. Una pissarra velleda amb els dorsals dels que arriben i avituallament. Entrem a dins a menjar-nos un pollastre amb arròs del càtering. Bueno, pollastre pollastre... una mica dur i eixut, però què coi, cap a dintre, millor que res!

Ens comuniquen dos abandons, un del nano que anava amb nosaltres, un Clac que vam sentir era un radi trencat, impossible continuar per ell, una llàstima. L’altre abandó, per part del primer classificat. Vale que anava molt fort, però ignorem si l’abandó va ser per avaria, fatiga, o tal i com circulava el rumor, que estava entrenant i ja en tenia prou. Quan te’n vas enterant que la gent plega és quan et dones compte de la duresa real, per una banda, i que tu no abandonaràs per qualsevol cosa, per l’altra. Portem menys de la meitat del recorregut i estic bastant trencat ja, però deixar-ho estar ni tan sols em passa pel cap.

Al moment de sortir arriba en Lluís en solitari i se’ns ajunta. Ha deixat en Pitu i en Ramon i ens ha vingut a buscar. Més que una parada fa un Pit Stop. Segella i se’ns uneix, ja en som un més. Sortim cap a Banyoles, carretera i pantà de Boadella, ens fan passar per veïnals, estretes, trencades, però amb un gran encant paisatgístic. El sol brilla entre núvols blancs, hi ha un poc de vent, obviament, tramuntana. Anem fent camí mentre sabem que aquest tall de Marxa serà suau, encara que ens anirà minant, mentre s’acosten els repetxons d’abans de Banyoles, i la terrible sèrie fins Olot, el Capsacosta, i tot lo que va després i la mare que ho va parir.

Fa calor i vaig suat i brut, ja tinc ganes d’agafar la dutxa, encara que queda tant per arribar-hi que no sé jo! És mitja tarda i tot va passant, ara però, encara passa de pressa. M’està venint un mal important a la cama esquerra. No és tendinitis ni res muscular, tan sols és mal. Una sobrecàrrega generalitzada que em fa tremolar de dolor cada vegada que trepitjo per pedalar. A la cama, just sota del genoll, i a la part externa del genoll. És una fiblada bastant dolorosa que no desapareix em posi com em posi. Pedalo de peu i no marxa, pedalo fluix, o girant molt la cama, i continua estant allà. És el primer moment en que em veig obligat a rodar darrera del grup. Ara som 5, en Domi, en Jesús, en Manel, en Lluís i jo. Menjo sense ganes i vaig tirant, encara que no penso en deixar el grup.

A Avinyonet de Puigventós agafem la general i pugem cap amunt. Serà un penós i llarg tram pel voral, en fila, rellevant a estones i amb els cotxes passant molt forts. Hi ha hagut un petit moment de perill, un cotxe que ens adelantava ha volgut passar tant si com no, a nosaltres no ens ha passat res, de fet, ha passat amb espai més que suficient, però s’ha ajustat tant a un cotxe que venia de cara que s’han tocat els retrovisors. Evidentment hi ha hagut trencadissa. Arriben pel darrera els Romanesos, en Ramon Rosanes i un noi que crec que és argentí a jutjar pel seu accent. En Miquel del Cicles 02 punxa i els romanesos paren, i “l’argentí” pararà a dormir a Olot, la resta, és el Grupu en plena acció.

De cop, trenquem a l’esquerra i agafem una estreta carretera que, per l’emboscada de Crespià i Esponellà, ens farà fer un esforç per superar el collet que davalla cap a Banyoles. Al costat del llac, el pabelló servirà de control i avituallament. A punt de coronar el portet d’Esponellà, un cotxe passa pitant com un boig i la noia que va d’acompanyant ens dedica una sèrie de boniques paraules. No comprenc com no li “regalo” un els meus bidons, encara que la sèrie de paraules malsonants i dedicatòries amb contingut obscè i fisiològic que li dedica tot el Grupu en plè em fan pensar que potser enlloc de ciclistes podriem passar per autèntics carreters de taberna. D’acord que molestem, però d’aquí a que ens diguin segons què, hi ha un tros.

Km 315 Banyoles
La parada no és massa llarga, al control no hi ha càtering, ens diuen que hi ha bon menjar a Olot, i mentre per la tele toquen els segadors en un partit-pantomima internacional que juguem amb els argentins, tornem a pujar a la bici i cap a la terrorífica sèrie de ports i portets que van, per Santa Pau, cap a Olot.

Ja fa dos controls que al marxar nosaltres arriben els del Bike Romanes. Porten furgoneta de suport i van molt en colla, al mateix ritme que nosaltres. Va bé saber que tens grups darrera o davant. De la mateixa manera, ens diuen sempre a l’arribar que el Navarrès acaba de segellar i ha anat tirant tot solet. Em pregunto on serà el madrileny que anava amb ell.

Sortida de banyoles pel voltant de l’estany, veiem tios remant i noies maques passejant per la voreta, trenquem per una veïnal i apali, cap a les pujades interminables, que no hi havia cap altra combinació per arribar a Olot, oi?

El Canvi de comarca, Mieres, Colitzà, i a Santa Pau veig que portem els Km que hauriem de dur a Olot... osti, aribarem a Olot amb 20 km de més del càlcul, veig que ja no seràn 600 lo que farem avui, i em pregunto per quan hi haurà de decalatge final. Santa Pau es fa especialment dur, a la recta del poble, sempre picant amunt, en Jesús i en lluís van tirant, des d’ara sempre aniràn un poc més alegres que la resta. En Manel i Jo anem fent la nostra, reservant, mentre que en Domi passa un pajarón i es queda clavat. En Ramon fa rato que s’ha quedat, i ens atraparà a Olot. Baixem lo de la Fageda i ens presentem al Control 6.

Km 360 Olot
Macarrons al microones i caldo a manta. Menjar calent que ens fotem a parells, amb una bona descansada per part de tots. Són les nou del vespre i s’acaba de fer fosc. Em sento molt esgotat i em fa especial por el Capsacosta, penso que potser per Canes hauria estat millor. Mai he rodat de nit i em causa especial curiositat, ja veurem.

Al moment de sortir, ens quedem tirats en Manel i jo mentre els altres han anat més ràpid a sortir d’Olot. A les fosques no es veuen tant els cartells, però com que conec la ciutat, fàcilment trobem la sortida cap a la Vall de Bianya. Els plans que es fan a 50 per hora a la Remences ara són com a molt a 30, i les llums de la bici són poca cosa, almenys encara no ens hi hem acostumat.

Entrem al capsacosta, això serà un infern, apenes puc pedalar amb l’esquerra i veig que en Manel va més fort que no pas jo. Li dic que tiri i em diu que no vol anar sol. La furgoneta que l’acompanya ens va iluminant a vegades, ens espera d’altres, tira endavant i es para, és una gran ajuda psicològica. Arribem al mig port, al descansillo, i tot sembla etern. Els darrers dos km seràn terrorífics, m’acabo del tot i em costa seguir la línia recta. Coronem i al replà de després del coll no puc ni rodar les cames. El terra és moll, estem travessant un bosc espès per una carretera fosca, encara no m’he acostumat a la nit i a sobre em fa mal tot i només penso en la dutxa de Ripoll.

Baixem a la general i entrem a la rotonda on al matí havia pensat en aquest moment. Me n’adono que estic més cascat de lo que havia imaginat, encara que no penso en com estaré dins de 200Km, no em passa pel cap ni plegar ni res del futur, només vull mantenir-me dret i seguir pedalant. Les rectes que ens porten a St joan de les Abadesses i després a Ripoll es fan eternes, en Manel em treu de roda cada dos per tres, i sort de la furgona que ens ilumina pel darrera. Finalment entrem a Ripoll, no recordo res fins a la porta del pabelló, on ens tornem a trobar el Grupu, i on li dic al manel, com si fós una ordre: “jo em dutxo i descanso i tiro sol, tu vés amb ells, si us plau”. Sense saber-ho, i enlloc de finiquitar-me, acabo de decidir lo que serà la clau de la meva BPB: aigua calenta i roba neta.

Km 399. Ripoll
A sota el raig d’aigua calent vaig sentint com marxen els del Grupu. Em veig capaç de seguir sol, fins que un altre grup em pilli, o bé d’anar tirant, no hi penso, però em veig capaç. Ja arribaré, em dic. Em vesteixo amb el mallot d’hivern, un culotte net. Amb la badana de forma diferent, pensant que apretarà a altres llocs del cul, i unes perneres tipo pirata, per escalfar els genolls. Em poso bexidermil als genolls, pomada analgèsica, neobacitrin al culero, que el tinc rebentat, i em preparo un bidó amb un recuperant d’aquells del nutrisport, sabor maduixa i olor de biomanán. Em fa mal la panxa però no puc anar de ventre, es confirma la idea que quan surti el tap, estaré vint dies cagant nocilla.

Tanco la motxilla i en un moment de lucidesa agafo un impermeable sec i net. Serà la clau, encara que no l’agafo gaire convençut, ilús de mí estic suposant que no plourà més!. Sento com arriba gent i marxen, sento en Francis, que per lo vist ens ha atrapat, i un grup que just surt quan jo carrego les butxaques.

Surto del vestidor i pregunto quan fa que han sortit els ultims i em diuen que tres minuts. Ja tinc objectiu. Pujo a la bici i el moment de tocar el seient és espectacularment dolorós. Bueno, ja farà callo, penso, mentre pedalo extranyament confortable, calentó de cames i amb un benestar que em fa començar la pujada a Les Lloses motl ràpid i convençut.

Un 15 Km després veig unes llums vermelles al capdamunt d’una recta. Els atrapo ràpidament (jo vaig a 13 per hora, ell no sé pas), són els romanesos! Trobo en Miquel que va davant, em diu que el següent grup està a un quart d’hora, de manera que si vull anar tirant ho tinc dur, i que ell vindria però ha d’esperar els companys, que porten un globo important. Decideixo quedar-me amb ells, aflacant el ritme, cosa que sense saber-ho m’anirà de conya. Crec que se n’alegren, i mentre arribem a Vilada i tirem cap a Berga, ens anem recuperant i cada cop es va més valent.

Passem per Berga, Km 430, en una rotonda els mossos estàn xupant la sang a una multitut de cotxes que van parant, avui faràn calés, pillant als automobilistes que paguen contribució, seguro obligatori, iteuve, impost de matriculació, de circulació, de luxe, de la benzina i a sobre multes. Els “agents de l’ordre” ens veuen passar, 4 frikis amb llum a la bici i cara de cadàver, amb una furgona de suport a darrera, i ni ens miren. Nosaltres, cap a l’Espunyola falta gent!

El ritme romanès és molt diferent al del Grupu, com que un que es diu Salva està tocat, a les pujades es va molt parat, però el tio té una força descomunal a les potes, i planeja de meravella. Rodem a plat quan es pot, i baixant... bueno, ni us explico lo que és acostumar-se a baixar a 50 per hora, a les fosques, i amb el terra moll. En Miquel i en Salva baixen molt forts, crec que arisquem massa i tot, però sense saber-ho això serà una altra de les claus del dia.

Torno a estar massa apurat, en Miquel porta un punt molt bò de pedalada a les pujades i jo ara no el puc seguir, sembla mentida com la gent té alts i baixos en diferents moments, la gràcia està en regular quan vas fort i en esforçar-te a seguir quan vas fluix, mantenint una línia de marxa que sigui constant, o sigui, el ritme general de la colla és el mateix, els forts a davant, els cansats a darrera, i depèn del moment et toca davant o darrera, ajudes o ets ajudat.

Com he dit, ens suicidem a la baixada cap a Cardona. Xispeja una mica i el terra està moll, però com si fóssim un escalèxtric, clavem la bici a la línia del mig de l’asfalt, i a 50 per hora, ens presentem a baix al pont d’entrada a la ciutat. El mal de cama i la fatiga general tornen a ser-hi, però ara descansaré, i sense adonar-me’n, marxaràn.

Km 470 Cardona
Broma macabra per trobar el control, una pujadeta de recargolar-nos sobre la bici ens porta a dins de la ciutat. Entrem al pabelló i em trobo al Grupu!!! Osti, quina recuperada! Entre el ritme de pujada a Les lloses i la manxada que hem fet amb els “Romanesos” he recuperat el quart d’hora de la dutxada a Ripoll. Com que acaben d’arribar, decideixo que salto de grup i seguiré amb ells. Sembla que el destí m’hagi donat un copet de mà. Sé que no aniràn molt més ràpid, per tant, estarà al meu abast el ritme del Grupu.

Per primera vegada a la meva vida em sento fart de barretes energètiques. Mai m’havia passat, jo sóc dels que s’ho fot tot, però estic de menjar de canari fins al capdamunt. Al càtering de Cardona hi ha arròs i tall amb bolets. Renoi! En Ramon Rosanes s’inventa una combinació que ens farà llepar els dits: Agafa caldo de l’Aneto i el tira dins del plat. Arròs caldós a la Cardonenca! Ens sembla un menjar de casament! Hi ha qui se’n fot dos plats!

Me n’adono per primer cop que ja no hi ha ganes de xerrar. Regna el silenci, tot i que som uns dotze ciclistes ningú diu a penes res. Descansem a les cadires, omplim bidons, piquem cacahuets i panses i deixem passar el quart d’hora llarg que sense haver-lo pactat, sol ser el temps natural de parada.

Sortim de nou, en negra nit que deuen ser les tres o les quatre (tant me fa) cap al Miracle, Su i cap a les terribles de Pinós. No es veuen estrelles però no plou, ni tan sols xispeja. Aquesta parada m’ha anat de meravella, tot i haver arribat a Cardona molt cascat, i potser esporuguit pel suicidi de baixada que hem fet, estic miraculosament recuperat. El mal a la cama esquerra m’ha desaparegut, pedalo còmode i amb força. Em coloco a davant donant ritme i rellevant. Ara que puc ho faig, és el tracte no?. El grupu està més nombrós que mai, falten els de Vic i en Pitu i en Vergés, la resta, hi som tots. En Francis, que sempre havia rodat darrera nostre, s’hi havia ajuntat a Ripoll, mentre jo em dutxava i reposava. Ara som 8 ciclistes, el “nucli dur”, i no ens sembla que res ens pugui parar.

Km 490 Pinós
Feta la pujada de Cardona, els plans de Su, i vuitanta repetxons de preparació, s’acosta un del moments que estava esperant des de fa dos mesos: Pinós.

Sembla mentida com les coses, per llunyanes que semblin, acaben arribant. Les fas i un cop passades te n’adones que no era per tant. Tot passa, fins i tot lo que no tens ganes que passi, o lo que voldries accelerar per fer-ho quan abans millor. El cebellot de Pinós no sé on colocar-lo, però ens el casquem com si res. Les tres rampes que el composen es van superant, amb tot el desarrollo tret. Veig en Jesús que fa esses i en Francis que li fa broma “eh, que así no vale!” hi ha crits d’anim entre nosaltres, el Rafel d’Olot pregunta on s’acaba, i algú li respon “veus aquell llum? Doncs allà dalt” collons, el llum estava molt amunt!

Coronem amb una alegria desmesurada i comencem a baixar. En Domi es llença cap avall molt ràpid, tirarà endavant i no el veurem més en tot el dia. Jo baixo amb seguretat, però ningú em segueix. A la cruilla de baix m’espero, marcant la direcció a seguir amb la llum de la bici. Van arribant tots i es pacta paradeta per pixar.

Fins a Calaf queden tres pujades. A la primera, al Jesús li salta una biela. La recollem i seguim. Als dos-cents metres la biela torna a saltar, la recollem més fort, només faltaria ara haver d’abandonar. El d’Olot punxa i enlloc de reparar canviem la roda, un dels cotxes de suport en porta. Són les 5.30 del matí i està obrint el dia. Hem pedalat a les fosques tota la nit, no ens ha plogut, arribem a Calaf.

Km 510 Calaf
Bon dia! Quiquiriqui! I altres parides matineres, passem per Calaf entre carrers deserts (almenys a Ripoll, Berga i Cardona hi havia troneres i borratxos pels carrers) i just sortir cap a Prats de Rei esclata la tempesta. Ni tan sols xispejar, es fot a ploure a bots i barrals mentre ens dóna el just temps a posar-nos l’impermeable.

La pujada interminable fins a Les Malloles és penosa com mai, la baixada perillosíssima, encara que s’albira Igualada. Encara ens queden alguns plans fins que entrem, mentre resem que no plogui gaire més, i es fan càlculs en veu alta sobre si ens queden 4 o 5 hores, decidim que ens en queden 4, ilusos!

Entre els quilometratge, el cansament, les hores, i l’aigua que ho ha estovat tot, veig que he superat tots els umbrals de la fatiga i del dolor. No hi ha adrenalina que em camufli els sentits, ni he pres res especial, però apenes sento res, insensible, em noto que vaig tirant. Sento el fred just, respiro perfectament, menjo sense problemes i el cor batega fluixet, com a molt 130 pulsacions a les pujades, i 100 al plà, i no es mou d’aquí. Tinc el cos en reserva, en diesel total.

Km 530. Igualada, control fantasma.
Igualada, que traduït al castellà és “Empate”, està sota una cortina d’aigua. Amb lo bé que quedaria ara un control amb caldo calentó i passem de llarg. Pobla de Claramunt i avall cap a Tarragona, com diu en Ramon: On collons han fotut el següent control? Es veu que els dos controls 9 i 10 d’Igualada i gelida els han unit en un de sol, perdut allà amb l’Espardenya de Cristo, a St Pere Sacarrera, que per si no ho sabeu és més avall de la Capital del Cava.

Emprenyats com mones ens n’adonem del gran problema que suposa, en la nostra situació, tenir tan sols dos controls en els darrers 250 KM. La sèrie Banyoles-Ripoll tenia tres controls en 80Km, perfecte, ja que cada 40Km tenies parada, podies xerrar, menjar i animar-te. Ara no, de Ripoll, la soledat ens ha acompanyat 80Km fins a Cardona (control a Berga en plena nit? No pas) i de Cardona, 80Km més, els pitjors, fins a Sacarrera (control a Calaf o Igualada?, tampoc). De Sacarrera a l’arribada, 80Km més, pel cap baix, solets i amb ganes d’arribar. Un control intermig hauria alleujat els intervals a 60km, ara que ho he fet ho veig clar.

Km590 Martorell
Osti, ha arribat Martorell i ni ens n’hem adonat. Bueno, era llarg, però ara ja ha passat de llarg i tot. Una carretera que es fa amb plat, a 50 per hora, la fem a 20 i pocs. Les maniobres de canvi són de tres o 4 pinyons de cop, o tot amunt, o tot avall, ara me n’adono, encara que potser desde Banyoles que ho porto fent. No sé quantes vegades he posat el pinyó gran, el 34x23, per superar desnivells irrisoris. Fa molta estona que no veig res més alt que un 13 o 14 per hora a les pujades, un 28 o 30 als plans, i un trist 40 a les baixades. La mitja, que fins a Banyoles era cap a 28, molt bona, és de 21 per hora als darrers 250Km, i lo bò és que em sembla molt ràpid.

En un repetxó prop de Martorell, en sentit contrari, passen dos cicloturistes del tipus dominguero (valents, plovent i tot, ells a fer la botifarreta!) agafats a baix i fotent-li rosca amb el plat. Van tant forts que algú fa el comentari “osti com van!” Ens arrencarien les enganxines sense inmutar-se!

Ara és el pitjor moment, la moral està baixa, a part de l’aiguat que fa hores que ens cau, desde Calaf sense parar, rodem com fantasmes sense queixar-nos, perquè sabem que si diem algo no ens faràn cas. Les coses ens entren per una orella i ens surten per l’altra, hem cobert el cupo d’informació acumulada i tan sols pensem en pedalar una estona més.

He superat fa hores aquella collonada literària de la “soledat del corredor de fons”, jajaja! Em sembla que fa mesos que pedalo i ja no m’importa res. Estic tan convençut que arribaré que ja ni m’animo a mí mateix, ni els dic res als companys, perquè sé que ja no cal. Si vé una pujada (la penúltima, l’enèssima, perquè cony tanta pujada, és que no hi havia res millor ara cap al final?) doncs la faig i punto. Les hores, el cansament, l’aigua, la distància, han fet una cuirassa tan forta que no sento res. El mal a la cama esquerra ha marxat. Els peus giren sols, no em fan mal, les cervicals, que tant m’havien martiritzat, ara estàn tranquiles. Tan sols sento un dolor horrible quan haig de canviar de marxa, les mans no poden ni tocar la palanca del canvi. Tan sols pedalo, una pedalada més, i crec que hasta seria capaç d’esprintar dins del velòdrom si em deixéssim fer una volta tot parafrassejant Roubaix.

Km600 (i pico) Sant Cugat
El cálcul de quilometratge fa temps que va desfassat, ja vam arribar a Olot amb 10Km més del total, i els hem anat arrossegant fins aquí.

Passem st Cugat per un fabulós entramat de carrers i carrerons, plens de sotracs, Stops i canvis de direcció. Em pregunto si no hi havia més bandes d’aquelles de goma negra, per frenar els cotxes, per posar. Em pregunto a qui ha marcat el pas per st cugat si ha pensat en nosaltres o simplement ens volia acabar de trencar. Em pregunto perquè collons se m’ha afluixat el manillar, entre tant saltet i tanta aigua, i les manetes de frè miren cap avall. Em pregunto si Sant Cugat no té cap ronda, cap avinguda, cap carrer ample per connectar Rubí amb Cerdanyola.. sé la resposta, conec St Cugat, però em pregunto si al final, tanta paradeta, tant stop, tant gir, no han estat una broma més, ara que no hi havia pujades impossibles per afrontar.

Dues rectes finalment (sí, el Vallès és recte i plà agafat de Sud a Nord) ens porten a Cerdanyola. Només entrar, cap a la Flor de Maig i amunt per una de les meves pujades preferides. Lo que entre setmana faig a 28 per hora ara amb prou feines puc fer a 11. Deixo marxar el Grupu i em poso el meu ritme, ara ja sé que arribo. Que llarg! Quan cronometro ho faig en 23 minuts, avui no vull mirar el crono. Menys content del que m’esperava corono i em despenjo cap baix. A l’altura del Juaco una ventada em mou de banda a banda, les gotes de pluja se’m claven a la cara com agulles, la bicicleta es frena, però vaig caient avall. Les llavors del pí omplen el terra, que és un mirall, durant tota la baixada.

Finalment arribo al garatge del TMB i baixo al semàfor. Passo per sota la Ronda, faig la corva i pillo el lateral. 20 metres i giro cap al velòdrom, encaro la pujada amb ganes i dono la volta per fora. No veig res, però ara és perquè estic plorant. Ric, em sento gran, em veig arribar i penso que tot ha valgut la pena. Algú em rep a la porta, sento aplaudiments, m’agafen la bicicleta i m’acompanyen cap a la federació. No puc caminar, no puc parlar, només penso en el carnet de ruta, segellar, i acabar d’una vegada.

Trobo el Grupu, fa 5 minuts que hi són. Tot són abraçades encara que apenes parlem, ens ho hem dit tot, ens coneixem tant que no ens cal dir res, tots sabem per lo que hem passat, i els que ens miren també ho saben, els ho diuen els ulls. Ens admiren. Tot s’ha acabat, i ha acabat bé.

Arriba el Domi, s’havia perdut, com sempre! Mira que el Pitu m’havia dit: “Vigila’m el Domi que es perd!” També arriben els del Bike Romanes, els tres que queden, vaja. Veient-los a ells me n’adono de com se’m veu a mí. Em quedaria a veure’ls arribar a tots els valents que ho faràn dins de les 12 hores que deuen quedar de control, però me’n vaig cap a casa, avui ja he complert!


DEDICATÒRIES I PENSAMENTS FINALS
Al Déu de la ruta: Encara que ho hagis intentat, no has fet ni tan sols que se’ns hagi passat pel cap d’abandonar. De fet, si ens haguéssis posat el Suro ens l’hauriem fet sense remugar. Que ha estat la pluja i el fred lo que han fet tant dur el recorregut que tant amorosament has preparat? No pas. Gràcies a la pluja l’hem fet, no vull ni pensar lo que hauria passat si hagués estat sota un dia de sol, sense gens de vent, amb tandes de 80Km sense avituallaments. Saps que hem estat capaços d’acabar i potser per això som diferents. T’hem guanyat.

Voldria destacar i agraïr, ara que sé que sóc llegit, la impresionant tasca de tanta i tanta gent perquè aquesta Marató s’hagi dut a terme. La nostra Federació m’ha sorprès gratament per la capacitat d’organitzar un sarau que és, per posar un adjectiu, descomunal. Costa molt establir una cosa mig organitzada al llarg de 630Km, organitzar-ho del tot té ja molt mèrit. Els 75 euros han estat ben pagats. Deixant de banda els flecos que hagin pogut tenir, tota la ruta estava plena de detalls que ens deien, indirecta o directament, que algú havia pensat en nosaltres. No m’he sentit abandonat per ells, tot el contrari, petites coses, per part de membres federatius o colaboradors, la gent als controls, els missatges que ens donaven, tot éren perles que, d’una en una potser et semblaven insuficients, però que agafades en conjunt, si fós possible fer-ne una llista, formarien un catàleg impresionantment llarg i impossible de repetir.

Per últim destacar l’actuació d’un company de pedals que per demostrar que el recorregut que havia dissenyat no era ni excessivament dur i no molt menys infernal (canviar el tram de Pinós? mai de la vida, no fos cas que s’alleugés el nostre esforç!), no tan sols va ser el primer d’arribar, si no que diumenge al matí circulava en sentit contrari, veient-nos arribar, trencats, xops, rematats, entre Rubí i St Andreu de la Barca. En lloc de paraules d’ànim vam sentir un fort, sec i imperatiu “aneu per la dreta!”... Gonçal, hauries de saber, experimentat com ets, que en plena tromba d’aigua, i amb lo que duiem a les cames, circular “en manada” enlloc d’anar en fila era una mesura de protecció. Els automovilistes comprensius (la majoria) ho enténen, frenaven i ens animaven, perquè en aquell moment, tota paraula dita fora de lloc et mina la moral.

Moltes gràcies a tots els que, sense pedalar, ens heu ajudat a la ruta. Als clubs colaboradors, als particulars, al fotògraf, a les dones, amics i parents que venieu en cotxe seguint-nos, 30 hores en cotxe, atenent les parides que et diu el sonat de la bici, té molt mèrit. Merci beacoup à les madammes et monsieus d’Amélie les bains, très gentiles!

Moltes gràcies Pepitu, a qui t’agafo com a portaveu de tots ells, per haver fet possible amb un esforç sobrehumà al despatx i a les cunetes el millor dia de bicicleta de la meva vida. Mai es repetirà amb tanta força, aquesta ja la tenim al cor!


Itaca t’ha donat el bell Viatge,
Sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra no és que Itaca t’hagi enganyat,
Savi com bé t’has fet, sabràs què volen dir les Itaques.
(Kavafis, Riba, Llach)
Links a altres cròniques:

BENVINGUTS AL MEU BLOG


Hola, benvolgut/da visitant, acabes d'entrar al Blog relacionat amb la bicicleta de'n Miquel Gubianas.

hauràs de tenir en compte a l'hora de llegir que tot lo que s'hi posa és fruit de l'esforç i de la voluntat de passar-ho bé amb una de les coses que mai m'ha fallat en la vida: La bicicleta.

Aquí hi ha de tot, una mica barrejat, una mica descompassat, coses afegides a mesura que passen, o grans clàssics de la carrera ciclista d'un enorme apasionat dels pedals com és qui et parla.

Sota cartells com "TEMPORADA" podràs trobar les notícies més recents de les bacallanades full-equip del famós "culito", martiri de frikis i autèntic "rompe-chulos" a curses, marxes i demés.

Sota el cartell "GOLD CLASSICS" trobaràs velles cròniques i demés batalletes viscudes amb anterioritat a la creació de la culitoweb
A "GRAN FONDO", doncs això, grans coses que sempre acaben igual: El cul com un tomàquet.

Sota "BAJANADES OUT OF THE ROAD" trobaràs tot lo all-related que pensa i fa qui escriu i pedala, quan no està pedalant, perquè si et pensaves que em coneixies, és que no pensaves prou.

A "GRUPETA" coneixeràs a la gent més propera, amb qui m'agrada pedalar.

ah! potser et deixo publicar comentaris, però mai oblidis d'utilitzar la ironia, el sarcasme i el fotre-se'n del mort i del qui el vetlla, perquè si hi ha censura vé de part meva, i si em coneixes ja sabràs de què parlo.

Apa, llegeix i gaudeix d'aquest estil literari que tantes hores em fa perdre en la recerca de l'adjectiu perfecte, i recorda que en Miquel "culito" Gubianas no s'hi posa per qualsevol tonteria.

Salut i peles!