diumenge, 5 de setembre del 2010

PECATS D'ESTIU

.
moments secrets de la vida dalt la bici.

LA MIGUEL INDURAIN (Bera)
i sense pensar-ho, la millor Indurain que mai he fet, amb una lesió al turmell que em matava de dolor quan caminava, però que màgicament al pedalar semblava no existir.

Una cursa amb 7 ports o més, a cada cual més cabró, i una pandilla de lugareños, guias nativos i bascos de totes les vascongades que ténen un estil de fer ciclisme molt semblant al dels francesos, encara que millorat.

m'explico... els francesos van a tope fins que rebenten, és així i no es pot fer res per evitar-ho, són generosos amb l'esforç i gratuïts amb el plat gran i els pinyons de baix del tot... els bascos també, encara que han aconseguit, generació rera generació, millorar un petit aspecte, un detallet insignificant: els bascos mai rebenten.

El resultat està clar, t'agafen una colla de vint i pico just començar el puerto de Belate, puges a dalt demanant un metge, baixes que sembla que portis una moto de circuit, encares el següent port, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i cada cop és pitjor, i aquells paios no paren, i dale que dale, i tu, llavors, aprens lo que és fer la goma, però una goma elàaaasssstica de veritat!

hi ha exemplars que inclús no es depilen, no per mandra... encara que això no és tema per avui.

Total, 57è classificat brut, 51è class. amb el temps net, a 32,6 de mitja, algo brutal, i la sensació de no haver donat un relleu i haver-me passat la cursa perseguint als patxis aquells, que no paraven ni a pixar!





LA PERICO DELGADO (Segovia)
Navacerrada por las siete revueltas, la Morcuera, Canencia y Navafría.

La meva sisena o setena Perico va ser la meva escapada d'Agost. Amb necessitat de treballar i amb les vacances fetes i disfrutades des d'allò de la Marmotte, el diumenge 22 vaig anar i tornar ràpid a Segovia a la meva cita amb en Perico i tots els pataxules que prefereixen rostir-se al sol de Castella enlloc de descansar a Benidorm. Ben fet!

Una organització correctíssima com sempre (un 10?) un recorregut demoníacament refotut i molt ritme, moltíssim, tant que cada any que hi vas tornes amb el convenciment de no haver entrenat suficient. La Sierra és molt dura i passa factura.

Navacerrada a ritme de cursa de 70km, arribar a dalt i posar-se a planejar com uns bèsties cap a Cotos iposar-se a baixar com esperitats... una caiguda en directe i restes d'un pinyo que acavaba de passar pel davant. Pujar La Morcuera encara a tota maneta, muntant el plat a mig port allà on sembla que hi ha un descansillo. Coronar i baixar a 70 per hora fins a Miraflores i allà encarar "las empinadas pero cortas rampas" de Canencia, que és un trist segona però que puges amb l'ànima per terra. Navafría, que és una brutalitat de port, el puges demanant aigua a cada pedra que veus, llavors baixa entre corves tancades, ombres i sol i gravilla i pinassa per terra, i resa que a la nacional et pilli un grup que vagi a ritme, que no va ser així...
...per sort no bufava massa vent de cara i vem poder acabar dignament una Perico que algun any em prepararé com Déu mana.

142è classificat amb el grup del 114è.


LA TERRA DE COMTES (Ripoll)
l'últim d'agost tocava la darerra del ciclopirineus, a Ripoll. Amb bastant millor organització que les edicions anterior però amb molta falta de carinyo encara, cent i pico valents enfilàvem de Ripoll cap a les Lloses amb un paio del Esteve tirant com un posseït tot el rato. Pujar de Sant Jaume a La Pobla de Lillet va fer-se dur, però on en realitat ens vem trinxar va ser fent la creueta a tant com dóna la patata, clar que 22km de pujada dónen per molt i per sort un cop et quedes solet pots anar fent el teu ritme, que tan sols quedarà baixar ben suau la Collada, això si no et trobes el friki de torn...

total que anàvem tant tranquils, uns 5 o 6, quan de cop ens passen dos animalots que venien del darrere, que òbviament no sabien pujar, ja que ni els recordava d'abans, però que ens van posar a caldo baixant la collada, cap a ribes, tant que fins i tot adelantaven cotxes en curves cegues i tot.

Talment un circuit de motos o com si allò fós un campionat del món de màsters i ens juguéssim algo important.

Total, que com era lògic, poc més avall de --- un dels del grup es va fotre una seca monumental, i qui us escriu, que treballava l'endemà, va decidir quedar-se a veure si estava viu. Afortunadament al noi no li havia passat res, bueno, era miop com ell sol, el pobre, i les ulleres estaven fetes miques, però res greu, xapa i pintura.

Vaig arribar a Ripoll de la mà de'n Conrad Blasi, el famós Tarzan de les marxes, que rodava un poc més enrera, i òbviament a l'arribada me'n vaig anar a riureme'n a la cara del freak que s'exhibia a la baixada, tot arriscant la seva vida sense motiu i aconseguia fer caure als demés, espantar als automobilistes i de passada fer córrer el risc a l'organitzador de no poder disposar de permís de trànsit les properes edicions.

darrera foto amb la Look

FLECHA RAT PENAT (Castelldefels)
El cap de setmana del mig se setembre... ai, perdó, que va fotre una tronada que ni te cuen, i tot el Garraf es va desfer en rieres desbocades, camins desfets i carreteresa tallades, i la van haver de suspendre...

Dèiem el primer cap de setmana d'Octubre, la Vella LOOK donava per acabada la seva singladura com a montura habitual de'n Culito, després de 7 temporades en actiu, uns 70.000km (la portaré a la fàbrica perquè en facin un test, algo bé que fan aquests fransuàs se'ls haurà de dir, no?), unes... ai, 120 curses? Una bici que no em vendré (no val ni cuatre rals, la pobra) sino que me la faré per anar a buscar el pà.

doncs sí, pel cap baix, dos Tours de Flandes, cents de sots, cunetes... total, que les llantes tan sols amb la pista de frenada gastada, igual de rectes i mai portades a radiar de nou: Campagnolo Neutron, duren per la vida, us ho asseguro.

ai, si... la Flecha... doncs mira tu, que amb menys de 20 km ens foten pujar el Ratpenat a toc de pito, i això no es fa! la puta com puja allò! per sort encara porto el 39x25 de la Marmotte i nar fent fins dalt, on em quedo a 10 metres del grup del davant. la resta de la marxa amb el segon grup, a toc de pito igual, com si ens anés la classificació a les olimpiades, i anar passant carreteres i portets pel garraf i el penedès, que si l'Ordal, que si una altra animalada abans de Begues... baixar a Viladecans i llavors esprintar i tot com els del tourdefranse!!!!

freakworld de nou, les marxes són curses i si no et vols trencar ni estampar, simplement no esprintes, que se la juguin ells (presenciar en directe 4 caigudes el mateix dia, en un grup d'uns 20 ciclistes, té collons) i tu arribes el 20è, tranquilet i feliç.