dimecres, 31 d’agost de 2011

ciclista! dopao!

.
Passo per davant del CERMA (ONG sabadellenca que es dedica a la inserció de ex-drogadictes i nois amb problemes) i sento, ben alt i fort, com un crit d'ànim:

CICLISTAAAA! DOPAOOOO!!!!

m'he fotut un bon fart de riure.

diumenge, 28 d’agost de 2011

"Això que hem fet ens farà ser encara més incompresos"

.
"Això que hem fet ens farà ser encara més incompresos"
Ramon Cortina, Paris-Brest-Paris 2011

..............................................
En los primeros años del Tour se denomina "les ténébreux" a los ciclistas aficionados que participaban en la carrera y que habitualmente acababan las etapas de noche.

Cuando escalaban no parecían apoyarse en los pedales sino arrancar árboles enormes. Arrastraban con todas sus fuerzas algo invisible, escondido bajo tierra, pero sin sacarlo nunca. (...) Volvían a bajar la mirada y curvados sobre su manillar continuaban adelante concentrados en la carretera, como comprobando si las gotasde agua que caían eran de sudor o de lágrimas.

A los chicos se les habían prometido premios, no camillas.

El esfuerzo les abruma: todos avanzan lentamente con la cabeza gacha, igual que el buey que se prepara para recibir el golpe del matarife. (...) ¡Corren a fuerza de voluntad!

No sólo es necesario correr como bestias, sino helarse o asarse. Parece ser que eso también forma parte del deporte.

Llegará el día en que nos colocarán plomo en los bolsillos porque alguno creerá que Dios ha hecho al hombre demasiado ligero.

Si se continúa por este camino pronto sólo quedarán "mendigos" en lugar de artistas. El deporte se está volviendo loco de remate.

¿Mi enemigo? ¡Son mis nalgas!

[extret de: LOS FORZADOS DE LA CARRETERA, Albert Londres]

..............................................
Resta en redacció la crònica d'aquesta gesta, publicarem en breu

dijous, 18 d’agost de 2011

PARIS-BREST-PARIS prèvia

.
Aquest proper diumenge 21 d'agost prendré la sortida en la que segurament serà la prova més dura de ciclisme que mai faré. La Paris-Brest-París.

Una prova de 1200km a completar en 80 hores que em durà a fer la meva travessia particular del Cap d'Hornos.

La cursa es celebra cada 4 anys, i necessites acreditar com a mínim 1500km en distàncies prèvies, homologades. Recorreguts de distància creixent, 200, 300, 400 i 600km. Tot i això, degut a la forta demanda, les places són limitades (algo menys de 200 espanyols) i s'han hagut d'acreditar distàncies prèvies a l'any anterior també per a poder tenir prioritat d'inscripció.

El que ningú et demana és que et trenquis un braç quan estàs començant a preparar-ho tot. Tampoc et demanen que t'hi apuntis, òbviament.

El plan serà tirar els primers 600km fins a Brest, un dia i mig de marge, i dormir allà. Llavors a la tornada ja ens mourem per sensacions, o sigui, "el plan es que no hay plan".

El plan és fer-ho en unes 70 hores, i sembla factible.

Diuen que els diversos grups que es formen són tancats, i no se't deixa seguir roda ni tan sols col•laborar a rellevar.

Però també diuen que a l'arribar la gent es canvia el maillot, com si fóssim jugadors de rugby.

Diuen que la gent dels pobles per on passes et prepara cafè, xocolata, tastets de coses, i que és impossible no parar. Els nens s'empipen si no els agafes el que et dónen en mà quan passes, i es passen hores senceres a la cuneta per fer-ho.

Diuen que un petit problema, una llagueta, un dolor, es converteix en quelcom inmens.

Diuen que quan et queden 300km ja penses que has arribat.


Podreu seguir-ho per web:

www.paris-brest-paris.org

sóc el dorsal 1927. hi ha una aplicació que et diu a on estaré en cada moment.

dimarts, 16 d’agost de 2011

PEDRO DELGADO 2011

.



La meva escapada habitual de cada estiu a terres castellanes (allà on el castellà que es parla és d'aquell que omple la boca, amb vocals rodones i consonants que són consonants) de nou va ser Segovia, com al 2009 i 2010, o com al 2006 o anteriors. Potser la 7a o 8a Perico Delgado, potser la tercera que surt a aquest blog?.

Donades les circumstàncies anuals, a més a més, la Pedro Delgado 2011 era la primera cursa en serio de tot el reguitzell que tenia preparat aquesta temporada. o Sigui que s'havia d'estrenar com déu mana l'equipació Oficial de l'equip. I la vem estrenar amb un parell!


Molta temperatura i massa gent a la hora de sortida, dos mil i pico de persones a la Plaza del Azogüejo (o sigui, l'Aqüeducte) i una cua de collons al passar per l'estora del xip. Se sent "coño, pero si somos los ultimos" i efectivament, passo dels ultims per la sortida.

Tocarà calentón per començar, ja que la meva intenció era exprimir la patata al màxim en l'únic dia de curses que tenia per exprimir-la aquest any (qualsevol surt a toc de pito diumenge que vé, jijiji). Volent fer-ho bé, passo gent fins i tot pedalant per les voreres, en un recorregut neutralitzat fins a Torrecaballeros, a 10 de la sortida, on la cosa es dispara.

Des d'allà serà gairebé impossible, a 60 per hora per la Nacional 110, progressar dins d'un gran grup plè d'amateurs i pataxules, i és que la Perico és de les marxes que més ràpid es va, més inclús que a la QH o la Indurain. Fer dels 100 primers era quelcom impossible per a mí, fer Or gairebé una empresa digna dels millors.

Tornavem al recorregut antic, el de les primeres 10 pericos, amb un inici planer per Nacional i entrada a saco a una corrua de puertos de la Sierra que et deixen sense esma: Navafría, baixada i plà per la presa de Pinilla, Canencia, Morcuera i Cotos, o sigui, Navacerrada del revés.

La pujada a Navafría es fa a 18-20 per hora, massa poca xispa i massa ritme pel que puc assimilar, pujo ofegat a més de 180 pulsacions tot el rato, la calor em mata, el desnivell, inamovible al 7-8% i la gent, que no en perdona ni una. Baixem al plà d'entre muntanyes i sense poder ni dir mú ens posem a rodar a 50-60 per hora. No hi ha temps per menjar ni beure, tan sols s'ha de cuidar de no perdre la roda!

Canencia es comença amb el plat, 32 de mitja, i als 5 de coronar, canvi de desnivell. algun tròs al 10% però tot al 6-7, continuo ofegat encara que al ser curt el passo millor. Baixada a tot drap, arriscant, per encarar, just arribat a baix, la Morcuera.

No hi ha temps de res, el grupet se'ns esmicola i la Morcuera es cobra les seves víctimes, em deixo anar dels bèsties aquells i pujo al meu ritme, els darrers 6km pateixo, els darrers 500m són interminables. A dalt recullo un bidó i baixo en solitari, ens agrupem 3, després ens arriben 3 més, a baix a poble en som uns 10, i encarem les tedioses rectes del principi de Cotos amb el plat. 30 de mitja i hem fet 3 ports, dos dels quals són de primera.

Finalment em vé el cebellot, i els darrers 5 km de Cotos són un festival de cops de cap i volantassos. Menjo, bec, de fet no ho he deixat de fer-ho, sort potser d'això. Però estic massa endavant, i a aquesta altura d'una cursa, si et quedes del grup on vas, has de rodar molta estona sol fins que t'arriben els de darrera.

Corono Cotos en solitari (i en coma ciclístic) i em casco el plà fins a la estació d'esquí de Navacerrada. La baixada de Navacerrada de nou a fondo, un altre gel, m'acabo l'aigua que queda, ens reunim uns 5, després som uns 7, però no més.

Arribem d'hora a Segovia, més d'hora que altres vegades, tant d'hora que és, de llarg, la millor de les Pericos que he fet, a 33 de mitja, el 84è de la general, primer català, (classificació) i tot i això me'n vaig amb la sensació que un cop més aquell cony de recorregut, de dent de serra, aquells ports, aquella calor, aquell ritme... han pogut amb mí!


Y LUEGO... DE TURISMO POR MADRIT!

que ja té collons que la primera vegada que entro a la Capital del Reino sigui per la Avenida de la Peseta!!!!
Tot català hauria de conèixer aquesta via madrilenya, al cap i ala fí, la paraula pesseta té origen català... igual que el fil de coure, no?

Visita d'entrada i sortida ràpida per la Villa, puerta del Sol, kilometro cero, plaza de la villa, calle preciados, calle mayor, mercado de la cebada... opera de madrit, palacio de oriente... lo just i singular, és certament una ciutat bonica, molt bonica!

dimecres, 10 d’agost de 2011

LA 12ª SUPER-BONAIGUA 2011



ESTRENO (JA NAVA SENT HORA) LA ROBA DE L'EQUIP EN UNA JORNADA ÈPICA COM POQUES

http://connect.garmin.com/activity/90432682

Que de fet ja surt a compte ja, fer quatre dies de bicicleta l'any, i que cada un d'ells sigui suficient com per publicar una entrada epopèica en aquest blog!

La Bonaigua 2011, la dotzena, la meva dotzena també, ha estat un dia necessari, obligatori, al que no podia faltar, en aquest collons de temporada 2011 que tant m'està dant pel cul. De fet, no us podeu imaginar l'esforç físic, professional, personal, psicològic i fisiològic que he hagut de fer per ser present a la sortida d'una Bonaigua que va acollonir a molts dels inscrits.

La Superbonaigua 2011

En el moment de caure pensava en que alguna cosa s'estava quedant pel camí. M'aixecava, adolorit, aturava el trànsit, atenia a la Teresa, que jeia inconscient a l'asfalt, deixada caure de qualsevol manera, em mirava la mà dreta, que penjava del meu braç, inmòbil, massa adolorida com per sentir dolor, i pensava que m'estava descuidant alguna cosa pel camí.

Pujava a l'ambulància, conscient ja del dolor intens, conscient ja de l'estat real de la Teresa, conscient ja de la magnitud de tot allò que en dos segons acabava de passar, i alguna cosa passava de llarg dels meus pensaments.

De sobte, ja calmat a la camilla de l'Hospital, esperant saber si la Teresa estaria millor, esperant saber què seria del meu braç, amb el dolor ja tant present com per desitjar el més fort dels calmants, que no venia, vaig pensar en el que m'estava deixant pel camí, i que no volia deixar-me.

12 d'abril... 4 de juny, 8 setmanes per La Bonaigua. Hi haig de ser.

Encobert per un somni de 4 anys, per un somni massa important com per pensar en una altra cosa, les meves 11 Bonaigues anteriors pesaven dins meu. Tants esforços, lluites internes, discussions de parella, convidades i celebracions aparcades per una sola cosa, ser cada any a La Pobla de Segur el primer cap de setmana de juny.

I aquest 2011 hi havia de ser, peti qui peti, hi havia de ser. I així mateix li vaig dir a en Lluís Tirapu, el dissabte 4 de juny a les 8 del matí, quan després de conduïr durant dues hores des de Sabadell (com sempre que vaig a la Pobla, el mateix dia, pel mateix camí) recollia el dorsal i em disposava a sortir: "No saps el que he hagut de fer per estar avui aquí".

No plovia, però havia plogut. El Port estava nevat des de feia uns dies. Jo, ni estava en forma ni estava per floritures, justament feia 6 dies havia acabat una brevet 600 de les que et deixen el còs buit, i durant la setmana havia patit una descomposició de les que encara et buiden més el còs (no sabeu lo que cap dins del ventre d'una persona!), com per ara, justament arribat a La Pobla, no prendre la sortida.

Ni estava d'humor, per altres motius tan sols tenia ganes de plorar, ni tenia la forma física per aguantar-ho, ni tenia perquè arriscar un nou accident, però el que m'esperava era tan sols aigua i fred, una misèria al cap i a la fí, aigua i fred i 200km, quatre ports, i rodar en solitari o en grups reduïts. La gent sensata es pensava si prendre la sortida o no. El premi era fer-ne una altra, la dotzena, fer-les totes, gairebé com la justificació a la meva manera de ser i de viure el ciclisme.

Aquest any el recorregut habitual es trencava de principi, sortint cap al Pont de Suert però tombant a Senterada per anar a buscar la carretera de Sort. Un port petit i interessant, 15km extres pel Pallars més intern, i carretera general, trencats en grups de tamany mig, a buscar Esterri i La Bonaigua. Així doncs la pujada al port va ser en solitari, Que dur! Igual que la baixada i el pas per Viella, on em vaig començar a sentir bé, passada la frontera dels 100km i trobat el ritme capilar necessari per a un ecce homo com jo.

A mesura que pujava vers el Túnel de Viella em començo a sentir millor, i el pas pel túnel es fa avorrit però constant, sense problemes. Em trobo a dos aliats a la baixada, rellevem i rodem, es posa a ploure, molt, i seguim sense trobar ningú més fins al peu de Perbes. Viu de Llevata i Perbes es pugen de menys a més (he estat pitjor en aquelles costes) i la baixada cap a La Pobla se'm fa curta.
Arribant, em trobo de nou al Tirapu, content de veure'm acabar sap que aquell dia no podia fallar-li a la Superbonaigua.

diumenge, 7 d’agost de 2011

CATALUNYA VELLA I ORÍGEN DE LA NACIÓ

.
BONAVISTA'BR400
400 KM EN SOLITARI, RÈCORD PERSONAL!

en ma punyetera vida creia que seria capaç de pedalar-me 400km tot solet, sota un sol d'agost i una calor dignes de pelicula de Lawrence d'Arabia, miratges inclosos

Bages, Osona, La Selva, La Garrotxa, Plà de l'Estany, La Garrotxa, Ripollès, Berguedà, Solsonès, Anoia i Bages de nou.

anècdotes i moments del dia:

boira i humitat a l'altiplà del Moianès, apenes es dissipa baixant a la Plana de Vic.

pas per Viladrau a les 8.30 del matí, tot i ser tant d'hora veig als clàssics del poble, en Nuñez, en Busquets, en Felip del cicles02 que surt a entrenar en bici, aquell, l'altre... Viladrau no canvia, a veure quan hi aterro per un temps, que avui anava de passada.

Arribada a Sant Hilari amb pujada suau i bon ritme, acompleixo correctament les 3 primeres hores i m'acosto als 100km sense fatiga.

Fort vent de cara baixant per Osor, branques senceres pel terra, descens perillós. A la carretera d'Anglès a la Valla de'n Bas, vent de cara igualment. Costa entrar a Olot. Per contra, la carretera de Santa Pau a Banyoles amb vent de cul, fort ritme. Al tombar cap a Serinyà, Besalú i Castellfollit, de nou vent de cara i pàjara a la vista.

a Olot, segon pas, a La Canya, em trobo una mena de hippi tot vellot (és com un doble del Georges Moustaki, o un papá pitufo passat per la marihuana, barba groguenca pel tabac i melena canosa i amb entrades) que fa autostop. Ens saludem.

Arribat a Ripoll, després de la travessia del Capsacosta (pájara inclusive, sort d'una font a la cuneta esquerra que em salva la vida) me'l trobo de nou, fent autostop! Ens fotem un fart de riure, com si ens coneguéssim de tota la vida.

Vent de cara de nou arribant a Ripoll, els 200km costen de marcar. Encaro la carretera de Les Lloses justet de forces però més recuperat de les calors passades dues hores abans.

A Borredà, km270, paro en un bar que hi ha a sota la carretera, a la banda esquerra. Li demano quelcom consistent i em diu que si vull un plat de macarrons!!!! a les 6 de la tarda, entren solets, una muntanya de macarras i dos xuscos de pà, regat amb una gerra de mig de clara (una radler per entendre'ns). No cal dir que surto de Borredà tip i content.

Passo per Berga i encaro per la carretera de l'Espunyola. vent de cara i desnivell tensant cap amunt.

Abans de Solsona (que no arribava mai la malaputa, trobo una mare i un fill que regaven les plantes. els demano aigua, directa de la manguera. El nano m'acompanya uns 30 metres fins que se li acaba el tròs que sa mare li deixa fer en bici. Bon minyó!

Els 300km s'han fet millor que no pas la mateixa distància el diumenge anterior, hi ha bones sensacions de cara als darrers 100.

A l'Hostal Nou s'acaba el dia, engego les llums i encaro carretera secundària, rebentada i plena de grava, cap a Torà. Seràn 15km de mal terreny majoritàriament cara avall. A torà torna la carretera general, desnivell tensant cap amunt cap a Calaf. on arribo tocat però no fos.

Calaf - Manresa per l'estació de Rajadell, baixada, plà i carència de brisa, mica en mica em vaig llençant avall i animant-me pels darrers 30km que queden. Mica en mica vaig apretant el ritme, la mitjana puja dels 24,3 de Calaf als 25,0 finals.

Al Molí de Boixeda un cotxe se'm posa al darrera i no m'adelanta. Els darrers 7km els faig acompanyat, a un ritme infernal, donant fortes pedalades mentre aprofito el desnivell favorable que arriba a Sant Joan de Vilatorrada.

Em sento feliç i satisfet. El test de 400 ha estat un èxit. Estic a punt.

dimecres, 3 d’agost de 2011

CASTELLS DE FRONTERA I CATALUNYA NOVA

.
BREVET 300 2011

Fer el recorregut de la Bonavista'Brevet300 el 31 de juliol, en solitari, podria haver estat un suicidi. Per sort el termòmetre no ha passat de 34, les pluges habituals aquest estiu han fet una pausa, i el vent, sempre present als plans del Camp, a les crestes del Priorat o a la Segarra i l'Urgell, va bufar encara que amb moderació.

El dimecres anterior vaig fer fallida.
Brevet 300 failure
Aquest dissabte li he tornat el saque i li he guanyat el set.
Brevet 300 test ok
Sortida de Manresa amb llum de dia, a les 7.20, i arribada poc després de les 18h. 10 hores i mitja de recorregut, a uns fabulosos 28 de mitja, cosa que em fa pensar que el tò físic, de cara a temes musculars, està llest i aconseguit.

Per aquesta aventura vaig intentar portar el menor possible a sobre, equipant la bicicleta amb una útil bossa per quadre de Vaude i un portabidó de sortida lateral. Així la enorme quantitat de barretes, gels i menjar, amén que documentació, mòbil i demés, no van a les butxaques del darrera.

Genial idea quan en plè migdia vull obrir-me el mallot de cremallera sencera i deixar-lo voleiar, l'aire fresc et toca la panxa, eixuga la suor i les hores de sol passen millor.

Parlant de mallots, estrena del mallot especial que gràcies a Escapa hem aconseguit per a la París Brest. Així anava més conjuntat (motivat, incentivat). Disseny fet per Sportful i confecció final a càrrec de Tactic. Culot Sportful Total confort. Casc Prevail i sabatilles Sworks de Specialized. Confiar en un bon equipament i probar-lo en tirades de més de 5 hores serà bàsic de cara al moment culminant de la temporada.

Bages. Sortida cap a Igualada, pujant per maians i baixant directe per la carretera nova a Òdena. Vilanova del camí, Torre de Claramunt i entrada a la carretera de Mediona a La Llacuna. Entrada a l'Alt Camp per Querol, baixant al Pont d'Armentera i en direcció Valls fins al Plà de Sta Maria, per entrar a la Conca de Barberà per Sarral. Pàs per l'Espluga de Francolí i pujada per Poblet cap al port de Prades.

La carretera de muntanya més bonica de Catalunya (prades) feta a ritme capilar, fins que em vénen per darrera dos ciclistes. Pujo el ritme a uns 22 per hora (quina misèria havent pujat el mateix port en cursa a 28 i el plat!)... sóc un picat.

Corono Prades i paro, amb 140km, al Bar Safari de la bonica població (la font de cava avui rajava aigua, ja em diràs) em foto un entrepà de llonganissa i un xampú (en català normatiu: Botifarra i una clara) i tiro milles cap a Albarca. Entro al Priorat per passar ràpidament (no sense cascar-me el port d'Ulldemolins) a Les Garrigues.

Carretera de la Granadella, sòl rebentat i en lleuger descens, la bici bota i les curves, constants i tancades, passen ràpidament. Passo per la Pobla de Cervoles i tiro cap a Vinaixa. Entro de nou a la 240, dos pepinos de ctra nacional i ràpidament a l'esquerra cap a Maldà (per Tarrés). Descobreixo el meu alter ego en forma de poble: l'Espluga Calba.

De nou carretera feta caldo, i en obres! Uns 5km de "strada bianca" que reprodueixo en fotografia, per acabar entrant a l'Urgell i a la plana, llargues rectes i vent, ara de cua, ara de cara, arribant a Tàrrega ben tocades les 15h. Lateral de la N-II cap a Cervera. Fastigós, cara amunt, un bat de sol... començo a ser ànima en pena.

Paro en una benzinera i tot fent broma li demano 40 euros de gasoil, vestit de ciclista, clar... i em diu: "a quin sortidor?" Desde luegu que hi ha gent poc observadora al món!!!!!

Cervera, La Segarra. Per sota el famós túnel cap a agafar la pujada a la Panadella. Llaaaaaarg, la mare que ho va parir! Tiro de gel i de plat petit, menjo, paciència fins que fa efecte, i corono tot seguint cara amunt fins a Sant Guim de Freixenet, carretera de Calaf, 15km més i Calaf, entro al Bages. Baixo per Rajadell, 35km de vent de cara, que llarg que es fa entrar a Manresa... tot i això veig com la mitjana, des de la Panadella fins a Manresa, ha passat de 27,4 a 28 per hora. Els darrers 25 km en ¾ d'hora, sembla que el test ha anat bé.

Propers tests: Distància i resistència, a la Bonavista'Brevet400 que faré particularment el cap de setmana proper. Test de força a la Pedro Delgado, objectiu únic en lo que es tracta de curses de carretera 2011.

Estoes estoes estoestodo amigos!

dilluns, 1 d’agost de 2011

BREVET 600 P.C.BONAVISTA 2011

.
C'EST LA ROUTE À PARIS

Sense preparació, sense ni tan sols mirar el recorregut, tan sols a ull, llegint a vista el grup, el ritme, els companys. Sortint d’una greu lesió, després d’un llarg mes, un mes de 6 setmanes, un mes lleig, desilusionat, trencador de somriures, de somnis… un mes d’insomni…

…m’estreno a la Brevet 600. com un homeless de la carretera, sense pensar, sense cervell, tan sols amb l’objectiu de tancar un recorregut puntuable per l’únic somni que podré acomplir en aquesta temporada en blanc: La París Brest París.

Serà un dia llarg rodant, en un viatge sense retorn, una llarga volta amb sortida i arribada a Manresa, sense preocupar-nos de si som persones o autòmates. Trobo el “Grup”, a la sortida, a les fosques. En Lluís, en Manel, el Pitu i la seva costella trencada, en Ramon Bergé… i els demés, habituals, coneguts, amics… en Sergio, en Joel, en Cortina, tants més! Encara que no gaires, una 600 no és per qualsevol, una 600 és o bé pels especialistes, o bé pels incauts…

… i jo ara com ara no sé del tot si sóc un incaut.


Sortim, a ritme tranquil, cap a Calaf, Torà, Ponts, un grup gran, rellevem tots, uns 30, potser 20, fins a Artesa, on en Pitu fa un esmolet i cau de morros a terra. Quin cop! El que no sap és que ha partit 6 costelles d’una tacada, el que no sap és que haurà d’esperar 4 anys més per a anar a París.

Carretera de Tremp i ràpidament entrem en direcció oest cap a Vilanova de Meià. Passat el poble, puertaco de muntanya amb un congost preciós i baixada dura cap al pantà de Cellers. Agafem la carretera de Balaguer a Tremp per uns moments, lloc on el Pitu ens deixa per agafar el tren, i entrem en una nova carretera estreta, de muntanya, amb un nou i increïble port i altiplà continu. Moror, St Esteve de la Sarga, Alsamora, per acabar a la carretera de viella, al Pont de Muntanyana, i cascar-nos uns fabulosos tobogans fins a Benabarre.

Bocata truita de patates a la benzinera de Benabarre (obligat, no us el perdeu) i ràpidament entrem de nou a una miseriosa carretera que ens portarà a la banda de Montsó per Peralta de la sal (i per on cristo va perdre el passaport).

A aquí és, on sota el sol, contra el vent, a través del no-res, comença el puto calvari. Monegros.

Però uns Monegros com déu mana, res de 100km de muntan baik per presumir de cuadre de carbono, nooooo, Ilche, Berbegal, Alcofea, Ballerías, Poleñino i Lanaja. Km 300. en un bar de cantonada, regentat per un "mozo" del poble i unes noies rossetes de dubtosa nacionalitat (i dubtosa reputació), saltem la banca del sortidor de cervesa mentre fem una retrobada amb molts dels de la Brevet (i de passada recompte de cadàvers). A partir d'aquí serà quan es vagi gairebé sol, tu i el grup que has triat, ja que la gent comença a triar els seus plans. Hi ha qui para una bona estona, hi ha qui tira per dormir més endavant, hi ha qui no dormirà.

Bujaraloz i Caspe. On parem per sopar en una pizzeria, per muntar els llums i per seguir endavant, mentre a la televisió veiem com un equip de futbol curull d'almogàvers, petitons i escapoladissos, destrossa per 2 a 1, sobre la gespa de Wembley, a uns britànics orgullosos i obstinats en participar any si any no a la mateixa final i esperar un resultat diferent.

Entra la nit. Pujar i baixar a Mequinensa, amb una vista del castell, iluminat de nit, que serà la darrera nota de color a la tortura de 200km nocturns (i diürns) que resten. Fraga arriba al cap de poc, no és així amb Tamarit de Llitera, que no arriba mai. Sucumbeixo en les llargues rectes i deixo el grup (en Ramon, en Lluís i en Manel segiràn al seu ritme) per esperar a algú que vingui per darrera. Em pasen els de Calaf i m'arriben en Joel Laguna i la seva tropa. Em quedaré amb ells.

Segellem al CAP de Tamarit i dormim una horeta i mitja a dins de dos cotxes dels acompanyants. Apenes aguantem el son, no podem estar-nos drets, ni parar, però tampoc seguir. Freds i sense esma encarem els 140km que queden, en línia recta suposadament, via Alfarràs, Balaguer, Agramunt i Calaf. No serà així.

Es fa de dia a Alfarràs, passem Balaguer i encarem una carretera local cap a Agramunt. Allà parem a un bar-pastisseria. Cafè amb llet i un inmens croissant (i una cagarada al wàter que no vegis! Els powerbar fan estralls dins d'un estómac) i patada a seguir. Ara vé lo bò, carretera normal de Calaf en obres, passem per camins rurals, d'aquells que fins i tot el Gps no veu, per el Llor, Comabella, i Viver (si, aquell poble que tanca el llistin telefònic). Camí rural cap a St Ramon, i finalment, per Conill (quin nom més maco per un poblet de pagès) entrem a Calaf.

La baixada de Calaf a Manresa es fa eterna, no podem passar de 30 quan rodem, no es pot córrer més, no hi ha esma. Anem fent esses, no podem mantenir la línia. Cada pujadeta es fa massa complicada, ja no sabem què menjar ni què beure, i tot i això anem fent els quilòmetres, de mig en mig, i mirem cap endevant.

Cremat pel sol, amb un fatal mal de cap, les cames em fan figa, el braç operat no em deixa pedalar de peu, del cansament que porta, tinc les cervicals esmicolades de la postura i la pell escamada per la sal de la suor, vaig brut, tant que fins i tot jo m'ensumo la olor. Ens mirem els uns als altres, qui passa un bon moment es posa a davant, els demés s'enfilen, a roda, per aprofitar el poc aire que ens tallen els primers de la cua. Manresa no arriba mai, però tot i això estem contents.

Hem acabat una brevet 600, menys de 30 hores. la prova més llarga que es fa sense parar.