dimarts, 23 de juliol de 2013

PEDALS DE CLIP 2013


.
EN 3 EDICIONS, DE 8 A 160 VELLES EMBARCACIONS TORNANT A NAVEGAR.


Un encert en la idea, un encert en el moment, un encert en la manera d'organitzar-ho. El motivadíssim grup de gent encapçalat per en Carles Soler ha donat de plè en una diana feta a mida per als qui volen recordar, els qui volen reviure o els qui volen saber com eren els temps on el carboni tan sols era present a les mines dels llapis.


El diumenge 19 de Maig es va "perpetrar" la Pedals de Clip, una trobada que hauria passat per un recull d'anècdotes i una desempolvada de vells abrics de franel·la si no hagués estat perquè un inesperat èxit de convocatòria va colocar la llista de sortits en un lloc més alt que moltes curses i marxes que es fan dirigides a un públic menys "especial" (aquí volia posar la paraula friki, però és que seria el recurs fàcil, i d'aquests ja n'abunden al blog!).

Sant Martí Sarroca va ser el perfecte punt de trobada i d'arribada (a dalt del castell, amb el seu mur final) d'una concentració que va tenir molt que veure amb l'esperit que la havia mogut. Ambient distès, converses amb desconeguts que de cop són propers, i una marxa de velocitat controlada, amb un parell de reagrupaments, que ajuntava joves i grans, lleugers i feixucs.

El recorregut, escollit entre carretera estàndar, carretera local, i camí de ciment o fins i tot de terra, ens va portar a donar voltes per un Penedès desconegut per a molts, sente el pas entre vinyes i finques un descobriment constant que va valdre molt la pena.

Lògicament per acompanyar-nos i cuadrar la sortida ens acompanyaven un grup de motos, clàssiques, que milloraven el regust de ranci de tot plegat.

La convocatòria va reunir molta gent. Per tant, no som frikis, perquè un friki és qui fa una cosa minoritària, o diferent, o va per la tangent de la vida amb actitud pueril.

180 inscrits no és minoritari, és multitudinari si tenim en compte dos factors: 1 no hi ha bicis antigues en estat acceptable i en actiu, 2 no hi ha marxa o proposta ciclista que hagi multiplicat per 20 els seus participants en tan sols dos anys. Per tant hi ha públic, i hi ha ganes, i aquest és l'encert, la oportunitat, de'n Carles Soler i la resta d'amics, tants com 180 més la vintena o trentena de col·laboradors, que van gaudir d'aquelles bicicletes que el sol fet de pedalar amb elles ja t'embutllofa les mans, els peus, i el cul.
(ampliar info a: http://culitoweb.blogspot.com.es/2012/12/assaig-sobre-ciclisme-classic.html)

Indescriptible la joia de poder veure, en la mateixa carretera, a corredors i ex-professionals, a mountain-bikers, a missatgers de fixie, a botiguers i mecànics,

Indescriptible el soroll dels espetecs dels canvis quan els pinyons no entraven a cada canvi de desnivell, i els cagadéus que se sentien quan hom es descuidava de baixar el plat i anava a buscar la maneta i es trovaba que no la tenia al frè, sino a baix al cuadre!

Indescriptibles els relleus i els piques que es veien entre vells rivals, veure la motivació d'aquells "senyors ciclistes", que amb la seva panxeta i la seva barbeta grisa havien tret a circular la bici que es van comprar quan es van casar... "em vaig comprar la bici i als tres mesos una Impala, i encara les tinc les dues i totes funcionen!" m'explicava un home que podia ser mon pare

I no menys indescriptible les sensacions dels joves al descobrir les bicicletes que s'han de fer anar (no com ara, que van soles)... "m'he comprat aquesta colnago i l'estreno avui, mai havia anat amb una bici antiga" m'explicava un nano de Torelló que havia vingut amb son pare i tot d'amics.



Parlant d'amics, em vaig retrobar amb en Roberto Follia, un vell conegut de Viladrau, apassionat de la bicicleta, que no es volia perdre (tot i treballar a Laredo entre setmana) la PedalsdeClip. També va ser sonada la retrobada amb en Xavi Montserrat, amb qui vint anys abans haviem pedalat, segurament amb les mateixes bicicletes que portàvem a la PedalsdeClip, segurament amb el mateix maillot i xixonera... el punyeteru està impecable... jo ja he perdut tot el cabell, en canvi!

Va valdre molt la pena la rebuda que se'ns va fer a les Bodegas Torres, on vam degustar uns vinets (penedès, i suppose) i vam avituallar de pà, formatge i embotit. De passada vam mirar detalladament les màquines dels demés, descobrint detalls i elements dignes de mullar el pitet.


... és que abans, de les bicicletes se'n deia màquines.








Amplieu info a:  http://pedalsdeclip.blogspot.com.es/
o bé a http://lapedalsdeclip.cat/ on hi ha més fotos que déu.


Fins aquesta línea, és la sèrie de fotografies des del meu mòbil. A partir d'aquí, imatges d'altres companys, destacant les editades per en Manolo Tusinu i les de la pujada al castell.











La ruta acabava al castell de Sant Martí Sarroca, amb una pujada final que es prestava a sentir-se ciclista. A falta de 3 o 4 km per arribar ens vam anar posant gallitos, nerviosos, sulfurosos, i vem fer l'ascensió al mur del Castell a tant com donava la màquina. Vaig tenir la sort d'encapçalar un sprint on mai millor dit ens vem batre el coure!















.


nota per al censor:
les entrades d'aquest Blog es deuen a la voluntat de publicació de les històries i pedalades que, de forma privada i personal hom realitza. La menció de les entrades aquí presents en d'altres mitjans són fruit de la voluntat de qui aquí publica d'extendre la seva privadesa. La no menció en aquests mateixos mitjans, en canvi, pot venir donada tant per la no voluntat com pel descuit.