diumenge, 14 de març de 2010

BREVET 200. INICIEM DE NOU LA "GRAN RUTA"

.


GELOR, NEU, FRED I MOLTES GANES
Perquè si no no s'explica com vam prendre la sortida, al Congost de Manresa, a 4 sota zero, a les 7 del matí del Diumenge després que la neu ens deixés una Catalunya més "camaca" que mai. Les ganes de pedal, i més en un recorregut "curt" com el d'una brevet 200 poden més que uns llençols que a les 5 del matí s'enganxen massa. Plat de pasta de peu dret, roba d'abric i cotxe cap a Manresa.
.
Sortida gairebé al despuntar l'alba, és una brevet i tot i això, el fred i cap, mans i peus glaçats, sortim com en cursa cap a Cardona. Malestar general, col·lapse de la respiració, musculatura freda que del mal et deixa sense capacitat de reacció. Tot i el doble guant els dits punxen congelats, mal de cap de tant de fred, que pica la closca com poques vegades... neu a la cuneta, i com més amunt anem més neu. Superem un tall del grup, i un altre, i un altre, unitats que es queden, passo cap a davant, anem enfilats moltes vegades en fila d'un, potser és massa ràpid, ho pagarem... o no, però estarem per sobre del 31 de mitja final, que té mèrit.
.
Solsona, alguns no segellen, s'han estalviat 5 euros del carnet de ruta i passen dels controls, quins ànsies! no saben l'esforç que hi ha darrera, per part de la Bonavista, per fer que tot això dels brevets sigui realitat. De Solsona cap a Biosca, una carretera que també fem a la Segarra-Solsonès, i que normalment es baixa a 70 per hora, la fem a 50 i encara, congelats encara més.
.
De Biosca a Ponts planejant, ràpid, quan em giro i veig en Charly despenjat, em quedo del grup per donar-li roda just al moment que els freaks de davant es posen a tirar com animals, estem uns 5km esprintant, els dos a 50 pel plà, sense atrapar al grup, que enfilat avança com un tren. Aconseguim empalmar amb gran esforç, ho pagarem més endavant, però valia la pena, no ens podem permetre luxes de deixar la gent despenjada, menys en una ruta desconeguda per a molts, no marcada, i sense motos ni organitzadors d'ajuda. És el que té un brevet... alguns, a Artesa pagaràn la frikada de fer curses.
.
Arribat un moment cumbre, i amb la llengua fora de tantes apretades i canvis de ritme, amb en Charly decidim posar pau i tallar de soca-rel la bogeria. Molts ens agrairàn després, en plè trenca-cames de Calaf, la decisió. Ens posem davant i aflaquem la marxa, el grup es talla i a davant uns 12 o 14 marxen, algú salta a empaitar-los, no podrà arribar i es quedarà amb naltros.
.
A Artesa trenquem esquerra i veiem com a davant, el grup es perd en la inmensa recta camí de Tàrrega, no és per allà el recorregut. Ells i el seu ritme de cursa, ells i el seu "si no pasas al relevo ponte a la derecha", ells i la seva ànsia, i 15 km més de volta que faràn. A "ritmo bisonte" anem planejant camí de guissona, 30 per hora, en paral·lel en Charli i jo, mentre se'ns escapa un riure per sota el nàs, coses de la vida, som "cap de cursa", mentre els que fan curses busquen el camí de tornada.
.
Trencacames promès cap a Calaf, pas per alguna obaga plena de neu encara, amb terra moll que dues hores abans hauria estat una pista de gel, segellem a Calaf i baixem a Rajadell, un darrer port abans de St Joan de Vilatorrada, amb control sorpresa pels espavilats que tallen recte cap a Manresa, i el Sol que escalfa, i tot i els 10 o 12 graus noten calent de debò, no en và estem molt per sobre de la temperatura de sortida.
.
Alguna que altra rampa, desapareixen els nervis, acabem amics, 11 o 12 unitats que a quarts de 2 del pitjor dia de fred hem iniciat la ruta cap a la BPB.
.
LA PARAULA BREVET:
vé a significar, en la llengua dels gals, Diploma, i es podria traduïr en "justificació de quilometratge". Perquè aquí al sud dels pirineus som com som, però obtenir un brevet, al país dels randonneurs (paraulot també gal que que vindria a traduïr-se com "nar fent, tu") no és poca cosa, per tant donem-li més importància que la que sembla que se li dóna.
.
En realitat un Brevet no és més que un recorregut de llargada determinada, proposat de fer un dia determinat, amb determinats llocs de pas on has de segellar un carnet de ruta que ha estat prèviament acordat per l'organitzador i per la federació que acaba segellant i homologant el teu periple. Cada ú va al seu ritme, lo important és segellar el lloc de pas.
.
D'aquí vé la importància del Grup com a unitat ciclista, d'aquí vé l'interès per no despenjar a cap unitat, perquè amb el pas dels quilòmetres cada ciclista pren major importància. D'aquí vé el canvi de xip, perquè un brevet no és una altra cosa que una excursió molt llarga.