THE TRILOGY CHAPTER TWO
lligat amb la entrada avui fa un any que sóc viu d'aquest mateix blog, la segona entrega de la trilogia aniria, així resumit, sobre la experimentació sobre el propi cos quan un parteix de zero.
Zero, és zero, res d'aquelles collonades que tots imagineu quan agafeu la bici al gener després de dos mesos sense tocar-la i esbufegueu a les pujades i no us cap el maillot i us fa mal el cul i penseu que esteu fora de forma, no, zero.
Zero és no ser capaç, després d'una operació a vida o mort, tres setmanes a l'hospital i tres més al llit de casa, no ser capaç de pujar un tram d'escales a peu, sense arribar al límit cardíac i de capacitat pulmonar, havent de parar cada cuatre esglaons per descansar i agafar aire. Això és el Zero absolut.
La sensació de buidor purament física, muscular, i de les pròpies capacitats com a màquina humana és total, clar que un venia de portar bolquers al llit de l'Hospital, amb lo qual ja teniem una mica guanyat. La motivació principal els primers dies va ser poder pujar els 6 pisos del bloc dels meus pares fins al terrat, al límit de pulsacions, ofegat i amb el gust de sang que et solien deixar els grans ports dels alps pujats a ritme de cursa.
D'aquest zero absolut se'n desprèn una por que et bloqueja, una por que et diu que no podràs tornar a pedalar amb dignitat, que no seràs capaç de completar una ruta de dues tristes hores sense arrosegar-te per les cunetes, que ja et pots oblidar dels 25 de mitja o del pedalar de peu enroscant el pedal i fent ballar la bici, o del rodar en plà com si no notéssis que et giren les cames... i has d'aprendre a oblidar-ho tot, tot i tenint més de 200mil km acumulats al llarg de la teva vida.
Al zero absolut hi has d'afegir el fet que portes des del 2014 sense estar federat, sense rodar de forma constant i sense estar en contacte amb el món del ciclisme, sense saber res de les novetats que han succeït en aquests 6 anys, ni en material, ni en estils, ni en persones.
El zero absolut comença també quan entres a treballar a una família com probike i et fan adonar que pots tornar a prendre partit en aquest món. Tot i que la motivació triga molt en arribar, les bicicletes i la pràctica del ciclisme t'envolten i mica en mica aprens a superar la por de tornar a sortir de la zona de confort (que en aquest cas seria el no pedalar) i provar-ho de nou.
Llavors, sense forma física (bueno, rodó també és una forma), sense objectius, ni cap punt de partida que no sigui un zero absolut, penses que potser seràs un entre milions que experimenti tot el procés de regeneració de la màquina humana fins a poder (no ja un ciclista sino) un senyor que va en bicicleta.
