dimecres, 29 de juliol de 2009

LA MIGUEL INDURAIN 2009

.
Tres anys després de la darrera vegada que vaig pujar per aquestes terres del Nord he tornat a la Indurain. Un marxa que em porta grans records, caps de setmana d'escapada, nits al camping de Sumbilla o a l'Hotel de Bera. Grans jornades per aquests durs ports amb l'Eduard Ararà, amb qui conjuntament agafàvem la forma bona ara al Juliol, o sigui, disfrutàvem de la millor temporada a la Marmotte, la Indurain i la Delgado (algun cop a la Oscar Sevilla o a Suïssa, a la Pascal Richard). Que extrany, ara que sembla que el món s'acabi al mes d'abril, i que amb marxes ja al març, juliol cau tan lluny que ni es té en compte!

La Indurain era una marxa ineludible, amb un recorregut màgic que passava per França (ara ja no) i que tenia tans ports i de noms tan impronunciables que només a l'any en sobre recordaves que s'hi passava... i aquella emboscada final, amb un port ficat enmig del bosc, a 20 de meta, al que aribaves en un grup petit. D'asfalt rebentat, era on passava factura la manera de pedalar que ténen els bascos: ells tiren fins que peten, i al contrari dels francesos, els bascos no peten fins tard!

Total, que amb ganes de reviure sensacions, i de fet les he reviscut, carretera i manta, a 140 per hora (avorrits els monegros eh?) i sense gps, recordant cada carretera com si fós l'any passat. Abans de pamplona, passat imarcoain, a la dreta, nacional direcció Francia i Irun. Ara ja no passa per Belate la carretera (el primer cop que vaig venir encara vem fer tot el Puerto de Belate, com uns campions! I van passr pel mig de Santesteban i tal. Ara no, tan sols 10km d'obres abans de Bera de Bidasoa per enllaçar Irun amb Pamplona amb una còmoda Nacional.

Arribo al camping de Sumbilla i em trobo la primera alegria del cap de setmana: Se'n recorden de mí. L'Home del camping em diu "usted ya ha venido otras veces" que fort! Si tan sols venia un cop l'any i per una nit! Em deixen plantar la tenda a sota de l'arbre gran que hi ha al cantó més tranquil del camping, justament on sempre plantava la tenda. Mil records de venir aquí sol o acompanyat!

Baixo a Bera a buscar el dorsal, records i més records a l'entrar a la vila, al polisportiu, pels carrers. Pujo a l'Església, a veure la bonica església de Bera, volia estar-m'hi un bon rato a dins, però trobo tancat. Què passa? La casa de Déu no està oberta els dissabtes a la tarda? Haig de dir que n sóc gens religiós, més aviat em fa una mica de picor tot aquest tema, però hi ha llocs que són sagrats (mai millor dit) i l'església parroquial de Bera és un puesto per veure'l, estar-s'hi un ratet en silenci i deixar córrer el pensament.

Al polisportiu em trobo al Karlos Vidales de la roba, un crack! Ens ha fet la roba del AC77 i diu que "estoy muy contento con los catalanes de Reus" jejeje no m'estranya, amb les comandes que li fotem! Em diu "yo he hecho la ropa de unos de Reus que se llaman AC77" i jo li contesto que jo sóc del AC77!!! Parlem del Jordi Rubio, que era el contacte, i ens fem un bon fart de riure amb la coincidència. Al final em compro un parell de culottes, un de blanc i un de negre, que sempre fan falta, i almenys aquesta marca la conec, em sé la talla (una S) i no s'esfilagarsa (cosa que grans marques com Inverse no poden dir)

Torno al camping, dormiré a terra, hi estava acostumat i crec que recordaré la sensació. Em dutxo, rento la bici, li poso el dosal, preparo les coses, menjo arròs 3D que m'he portat de casa (tope low cost eh?) i a les 23h estic jeient. De fons se senten alguns campistes, les ovelles de la finca del costat com pasturen, esquellots amunt i avall, i la remor dels cotxes de la Nacional, que passa a uns 300m i se sent de lluny... algun peterrot del de la tenda del costat... en fin, naturalesa viva!

LA CURSA
Tal i com estava previst, globo al primer port i comprovada la resistència dels Basconis. El sistema de córrer és l'habitual: a bloc fins que peten, a l'estil francès, però ells no peten mai. Bueno, clar, acostumats a tallar troncs a cops de destral, això de pedalar deu ser algo suau!

Sortim a bloc, em tallo del grup principal poc abans de començar la primera pujada a Belate, i quan empalmo comença el port, surten tots com feres i a mí em vé una mena de malestar ja típic aquest any. En una temporada que estic fent "de menos a menos", al millor estil garrapata, em veig sobrepassat per un grup, i un altre, i un altre. Em trobo amb en Fernando de Segovia, tot un clàssic de les curses espanyoles, i amb en Sergi del ciclocròs, que han fet plan amb la dona pel finde i uns dies més (es veu que enredar la parenta amb un "anem a navarra o on sigui que jo faré una mica de bici i tu et mires les vaques" és un recurs que tot déu fa servir... llavors ets tires 7 hores de marxa i els morros arriben a terra, però tu has anat en bici!!!).

Total, que a la segona pujada del dia, una birria de portet, em quedo estacat i em passen tres grups més, avui serà un patiment.

Perdut en medio de la nada atrapo a un ciclista tot gròs, amb potes peludes, que pedala amb molt estil: Ostras Miguel! El mismíssim Indurain també s'ha quedat tirat del grup de davant i es deixa anar, tot saludant a tort i a dret! És un tio la mar de maco, amb la seva pinarello i la seva roba exteondo, queixant-se en broma: "hoy no me dejaron escaparme esos gallos" Anirem molta estona junts, o ens creuarem, el paio es pararà a tots ela avituallaments i farà la marxa sencereta, 190km i cap a la dutxa. Un Crack!

Arteseaga banda curta, Ziga banda llarga, Belate per segon cop... no me'n recordo ni on tinc el DNI, però jo vaig pedalant. Ara em trobo al grup dels "iaios que tiren" i aquests com que van a ritme ja no dónen problemes. Al plà cap a buscar l'últim port coincidim amb el Jon, un mic de l'Alex Maymó, que em reconeix quan faig una de les meves bromes! "ayvalaostia si yo te conozco, lo que pasa es que estabas callao y no sabia si eras tú!" no comment. Tot el grup riu, bueno, riuen fins que arriba el km final del portet, llavors ja no riuen, fan el que poden!

Baixada eterna del darrer port i arribada a la nacional per Santesteban. Arribar a Bera aquest any és difícil, la carretera està en obres, rebentada, i ens tallen el trànsit amb semàfors, hem de parar tres cops i no arribem mai. Torrats de calor i amb una ceba important, hasta tenim collons d'esprintar un poc a l'arribar. Dutxa, Dimploma, Macarrons amb les tietes del poble, que com que són d'allà et foten uns plats fins dalt amb un "quieres más?" que les delata... cotxe ben calentó i carretera i manta, tot escoltant l'últim disc dels Dream Theater, a cascar-me 6 horetes més al volant.

Sarna con gusto no pica.

dimecres, 1 de juliol de 2009

ARIÈGEOISE 2009. OBJECTIU DE CURSA ACONSEGUIT

.
La Marxa: http://www.cyclosport-ariegeoise.com/
Els Resultats: http://www.ats-sport.com/r/index.php?file=resu_affiche

LA SELECCIÓ CATALANA DE CICLOTURISME FENT DE TIMBALER DEL BRUC

L'expedició de la Selecció per a la cita trans-pirenaica era d'autèntic luxe. Qui escriu acompanyava un pomell de joves promeses nutrit de caché. La flor i nata del que hem pogut arreplegar aquesta temporada, composat per Eduard Ararà, antic maníac del crono reconvertit a ciclista vocacional, Jordi Rubio "freak", acumulador de quilòmetres amb un peu a l'altre barri des del dia de Racons, Jose Luis Juanes, primer tenor del AC77 amb llantes de vidre, l'Incansable i dièsel Xavi Òdena, l'encara més dièsel, i àcid com ell sol, Lluís Tirapu, altrament anomenat Pink Elephant no se sap ben bé perquè, en Jordi Rubio 2, àlias el patas, que recordarà per sempre més "el puto agnes", i dos fitxatges galàctics, en Jordi Riu, en un estat de gràcia com feia anys que no li vèiem, i en David Pàrraga, que com sempre arribava tard, i que la mala sort el va veure punxat quan havia pillat la roda bona.

Nit a Les Cabannes, a l'alberg Les Oustalous, baratet i molt recomanable si no sou finolis, amb sopar de germanor al restaurant habitual, allà on en Culito va decidir tornar a ser solter ara fa 3 anys, i on vem descobrir que la filla de la casa s'havia convertit en dona, i de quina manera... vull dir, de quina manera contradeia la llei de la gravetat! Pel matí ens llevem a toc de diana, deixem l'habitual "souvenir de l'Espagne" a la toilette de torn, cotxe i cap a Tarascon.

Pixarada de treure pès, ens posem a la gàbia de la marxa llarga, justament on ens encanta, o sigui darrera de tot. Primer calentón a toc de pito, amb en juanes i en Riu a roda, per pillar el cap de cursa poc abans de començar el Port de Lers.

Lers es puja a tota potència, les primeres i mortals rampes les faig amb el 21 i agilitat, i de cop noto que no puc progressar més, tot i que no queda massa gent per davant. Em passen en Hidalgo de rivesaltes i en Fernando de Segovia, grans clàssics de les marxes, i jo decideixo quedar-me a un grup que es forma bastant compacte. Coronem compactes i a la baixada, exceptuant en Juanes que es queda amb raid trencat, i en Párraga, que baixa a lo suicida, ens compactem en un grup que roda com els àngels al plà.

Plà fins al Km 85, rodant a bon ritme. Primer ens quedem a darrera, amb en Riu, un cop se'm desfàn els nusos de les cames (i és que em fan molt mal avui), passo alguns relleus, no sigui dit, en Riu trigarà més a rellevar a davant. A baix del primer port veig dues coses, la primera és un terrible accident d'un ciclista del rivesaltes, quiet a l'asfalt ens temem lo pitjor. La segona és que un dels bojos que baixaven més a sac és manco, o sigui, el tio pedala amb un sol braç!!! i està tot el rato al davant tirant del grup!

Ens acostem al Col de la Core, uns 14km que comencen finets i acaben bastant durs, de fet, a 3 de dalt deixo el grup, no tinc bones sensacions, però mirant qui es queda a davant i havent estudiat com baixaven crec que no tindré problemes per enllaçar. Mantinc la distància, apretant fort poc abans de coronar per atrapar-los a mitja baixada. De nou el manco baixa com un posseït i a baix es fot a tirar com un boig.

De nou una kilometrada de plà, aquesta vegada per una carretera que pica amunt, a un 2 o 3%. Anem amb plat, rodant a uns 28, fins que el manco dels collons ens posa com a 35. Llavors entenc el que passa (en Riu em diu: el manco va dopat, tu!) el tio té pressa per arribar, o millor dit, per arribar a pillar un ocellot del caraju. Crido com un animal (tant me carda que siguin francesos) "laissez-lui laissez-lui et rouler doucement" alguns riuen, altres ni poden dir fava, i el manco tira tot solet cap a la seva tomba. Llavors ens posem amb en Riu a davant i els marquem el ritme correcte, uns 25 per hora, tot fent bromes de lo que els passarà al proper port, Agnes, i recordant que som descendents del Timbaler del Bruc, per si de cas algun "fill de la França" alça la veu. Parlant d'alçar la veu, per darrera xerren, vol dir que portem el ritme bò, el de marxa.

Comença Agnes, hohaveuvist! amb una rampota inicial del 10% que alguns diuen que dura trois quilòmetres et non plus. Els collons! dura com 8 Km dels 10 que té el port. Ens quedem a meitat de grup, grup que es trenca, i mica en mica em sento bé. Em marxa el mal de cames i veient que en Riu passa una crisi calmo el ritme. Serà el truc del dia que ens permetrà posar una velocitat justa per anar passant gent, recuperar a tots els del grup, i adelantar a un parell de cadàvers del grup dels primers.

trobem la tomba del manco. Fidel a la tàctica dels fills de la frança, de tirar com posseïts sense rellevar fins que rebenten, es queda al Km 5 o 6 del port, estacat, mentre penso que per menos ànsies hauria pogut arribar amb naltros. De fet té molt mèrit lo que fa aquest tio, i és molt bò, però molt.

La nostra astúcia (recordeu El Bruc) ens permet parar a recollir aigua a un ravitaillement en eau (ne la gaspillez pas) a 2 km de coronar. Coronem el Col d'Agnes amb dignitat i baixem amb suavitat cap a l'Etang de Lers. Coronem el famós repicó de Lers (4km que en Tirapu maleeix, tant al port com a mí que li vaig recordar el dia abans: "Lo puto repicó cagon l'olla, tel podies haver fotut al cul" deia a l'arribar) i ens deixem caure en una baixada que nica en mica es torna animada. Acabem baixant bé, fins i tot em llanço al veure que en Jordi vé. Vull arribar junts, ja que al llarg de tot el dia ens hem estat donant ritme de bona manera.

Entrem a la carretera de Vicdessos, 2km tirant del grup, a ritme creixent, sempre al davant, i arribant a l'sprint. Al final hem arribat 4 del grup que ens haviem ajuntat tot pujant Lers, 4 tios junts fent una gran cursa durant 150km. Tot un mèrit.

L'altre mèrit és quedar entre els 50 primers de l'Ariègeoise. La meva millor cursa en tants anys, la meva primera Ariègeoise de solter, i un dels meus èxits d'una temporada 2009 algo estranya en lo referent a rendiment físic.

total molt content, per això la poso a Gold Classics, una altra cita important que no hi era pas encara.