diumenge, 28 de setembre del 2008

RESUM TEMPORADA CARRETERA 2008

.

Foto oficial Temporada Ciclocross 2008 (Sabadell)


Foto oficial Temporada Carretera (passo Sella)

Doncs que avui, diumenge 28 de setembre, he decidit donar per acabada la temporada de carretera 2008, la millor que mai he fet en quant a quantitat, potser la 2007 va ser millor en lo referent a qualitat. La satisfacció final ha estat gran, encara que com sempre, en vols més, i no et pares a pensar en lo que has fet, sino en lo que has deixat de fer. Almenys em queden coses pendents per al 2009, i com diu algú, potser hauriem d’anar pensant en el 2011 i un "llarg viatge a París"... “on verà!”

Total, que avui volia inaugurar la temporada de ciclocross, però m’he despertat a les onze i com que no me n’han vingut ganes. He decidit fer diumenge a full. Una makinada de roba, un missatge a alguna amiga per si volia fer un cine a la tarda (no hi ha èxit, tu!), i cosetes per casa... fins que m’he inspirat i he dit: Venga, a actualitzar el Blog amb un Fí de Curs.

Amb el Pappo Napolitano, el millor bluesman argentí de tots els temps, i un dels millors del món (hi ha qui el comparava amb hendrix), de música de fondo, he calculat lo que he fet des de febrer, quan vaig començar a pedalar amb la Look, fins a setembre.

Jo sempre faig dues temporades ben diferenciades, la de carretera i la de cross. Només toco la bici que toca, així no em col·lapso de bici i com que no toco la que no toca, quan la torno a agafar és com si fós bici nova. Proveu-ho.

TEMPORADA CICLOCROSS 2007-08

Per Kilòmetres
OCTUBRE 231
NOVEMBRE 171
DESEMBRE 350
GENER 95
Total 847

Per sessions
RODILLO 26
SIMULACIÓ 7
CURSES 7
RUTA 3

Vaig començar a Febrer perquè durant gener, tot i que ja no hi havia ciclocross, em vaig compromente amb en Cristian Astals a seguir entrenant, perquè ell volia anar al Campionat d’Espanya de cadets. Va ser un bon gener. Després a Febrer vaig començar amb poques ganes, el viatge a Argentina de 15 dies a cavall de febrer i març em va esentrenar del tot, i vaig haver de reemprendre la bici amb una mica de retràs. To i això, i un parell de pàjares a la primera marxa i la primera brevet de l’any, tot va anar en augment i he aconseguit un bon nivell per a un nen com jo.

TEMPORADA CARRETERA 2008

Per Kilòmetres
GEN-FEB 1215
MARÇ 1304
ABRIL 1392
MAIG 1928
JUNY 1969
JULIOL 1154
AGOST 1591
SETEMBRE 797
Total 11350

Per sessions
RODILLO 44
RUTA 15
CURSES 13
GRAN FONS 6

Aquest any he descobert el gran fons. Una espina que tenia clavada amb la Barcelona Perpinyà em va animar a provar-ho. No m’ha sortit malament, en aquest Blog hi ha cròniques al respecte.

Les grans fites, almenys per a mí, han estat la BPB i la Bordeaux-París, on he descobert que potser el meu tope són els 600Km, molt satisfet per com m’hi desenvolupo. Fer el 34 de la Terra de Remences, dins del grup del 22è, ha estat una fita esportiva important, igual que acabar la meva novena Bonaigua, escapar-me a Banyoles o al Pallars, fer la Irati Xtrem i les 3Nacions el mateix cap de setmana, o completar uns intensos i satisfactoris dies a la Maratona dles Dolomites.

Les coses pendents... potser haver fet un estiu amb curses i marxes, potser haver intentat alguna bacallanada, encara que mantenir el ritme (mental, no físic) i l’interès durant 8 mesos és impossible si no t’hi dediques plenament... i siguem sincers, la bici la tinc per disfrutar.

Total, 11350 Km en 8 mesos i un munt de nous amics, molts dels quals deuen estar llegint aquest Blog nou on lo únic que s’hi posa són coses que es valoren. Ja sabeu que Culito no s’hi posa per qualsevol tonteria.

Gràcies amics, per pedalar al meu costat, donar-me roda, o deixar que jo us dongui la meva.



Total, que les entrades del Blog s’han reorganitzat:
Les grans coses estàn a Golden Classics, el fondo a Gran Fons, les coses de temporada passen de Novetats a Temporada Carretera 2008. La resta, segueix igual... o millor.

Agafo el chip de crossman, aquest any m’ho passaré bé, si fa no fa com els dos anteriors. més info: http://carleslara.blogspot.com/2008/09/ja-tenim-pre-calendari-de-cx.html

Propòsit per la nova temporada: Estar calladet... (no diuen que són coses que mai es compleixen?)

diumenge, 14 de setembre del 2008

RIPOLL, TERRA DE COMTES

Avui hem fet la darrera marxa de la temporada, el Circuit de llarga distància es va acabar amb la Pallaresa, però el dels Pirineus s'acabava a Ripoll. Una marxa de 116km (molt curta) que ha estat una autèntica cursa a l'sprint, amb ritme trencat, molts atacs i canvis, i una Creueta que hem fet a tope, però a tope.

Sortida a les 8 del matí, i pensavem que no hi hauria massa inscrits, però el poder de convocatòria de les marxes és enguany tan gran que s'ha passat dels 100, potser dels 150, no sé, perquè estava tan ben organitzat que tot anava bé gràcies a la improvisació.

De Ripoll cap a les Lloses (el primer cop que faig aquella carretera de dia! jeje) i al Km 3 ja estàvem en la pomada. Hem sortit a escampar la boira amb el Coromines, però avui la penya no estava per òsties i les escapades duraven 500 metres. Total, que quan he vist com s'anava he decidit anar tirant dins del grup i aguantar fins quan es pogués. Borredà, i cap a st Jaume de Frontanyà, per continuar amb els dos pepinos que porten cap a La Poble de Lillet, on el grupet s'ha anat quedant cada cop amb menys números.

El ritme de davant era molt fort, i només començar la Creueta, un del sedis (que ha acabat guanyant) ha sortit disparat amb dos francesos que anaven demostrant molt. Ens hem quedat quiets, pujant a ritme, fins a les rampes dures del km4, on els gallos s¡han posat a tibar i els diésel ens hem quedat ressagats.

Allà ha començat la Creueta de veritat, una autèntica cursa de persecució. Els 3 de davant, un grup de 8 o 9, que anava perdent unitats (quins setos, deu méu), i el Coromines que ha engegat la bapitaurus i a cops de sabata ens ha fotut en fila primer, i despenjant un a un després. Només l'ha aguantat un ratpenat. Jo m'he quedat entre dues aigües, a 50m de'n coromines, que anava a 100m del grup, i a 50m davant dels de Vic, en Tió i en Marc, que igual que jo són diesel. A dalt del port hem aconseguit fer els ultims 5km junts, un grup de 6, ja que al final hem pillat en Coromines, a dos dels setos de davant, i tres de Vic.

ah! el reguitzell de cadàvers que hem anat trobant per la pujada ha estat espectacular, sembla mentida com en una marxa de 100Km la penya vulgui anar tant a tope i acabi rebentant. (els dos francesos que demostraven encara estàn parats a Castellar de n'Hug jejejejeje).

Val a dir que hem fet tota la pujada a tope, 19-20 per hora, tallant injecció, i que ningú aconseguia ni guanyar tros ni deixar enrera als altres. A dalt, en Tió ha posat fil a l'agulla i ha començat el seu recital. L'empalme creueta-collada ha estat amb vent de cara, però a en tió se n'hi enfotia. S'ha posat davant i ha seguit davant, i els 6 que anavem en fila al darrera, fins a la Collada, i tota la baixada de la collada (a 60 i pedalant, també tallant injecció), i tot el plà de Ribes fins a Ripoll. I si la marxa acaba a Vic, el paio es fot davant fins a Vic!

Avui el Tió s'ha guanyat el sobrenom del "Toixó de la Plana", perquè és rabassut, fortot, i quan agafa algo no ho deixa per res del món!

Apali, final de temporada, s'ha notat el parón de l'estiu i el cansament, també s'han notat les sortides vigatanes, avui al grup de 7 que hem arribat érem 5 de la colla! jejejej.

Nota intersetmanal:

dimecres vam fer volta estenalles amb la Sandra Santanyes, vaig descobrir una faceta seva que tenia amagada: porta el cabell llarg!!!! anem millorant, ja vas sent més femenina!

dissabte, 6 de setembre del 2008

BANYOLES. INTENT FALLIT


Vàries van ser les coses que em van fer desistir en l’intent de seguir amb el grup del Riding all night long a Banyoles. Amb 8 hores en vaig tenir prou per saber que lo que em tindria a partir de llavors seria més sofriment i fatiga i no massa gaudir de la bicicleta, i vaig decidir, sense precipitar-me i pensant-ho molt, abandonar.

Amb 200 Km a les cames sentia un cansament equivalent als 400 o 500 d’altres vegades. No sabia com posar-me sobre la bicicleta, mal a les cames (ja des del començament), a les mans, cervicals, i al cul. Poca força de pedalada i gens de ganes ni de posar-me dret ni de saltar la típica banda de goma que hi havia per a frenar el trànsit, que a cada volta ens feia fer un saltiró. Gens de gana de menjar ni de beure, son, molta son, i poca atenció al traçat.

Potser també el fet de girar sobre un circuit tancat i curt, sense la sensació de “llarg viatge” que ténen les kilometrades que normalment es fan en els ambients Brevetiers que conec, i també l’haver començat de nit, doble motiu al estar cansat del dia, i també per no haver visualitzat el circuit amb llum. De nit només veus l’asfalt, i és una perspectiva diferent, us ho ben juro!.

Total, que el resultat d’una setmana molt dura en quan a feina i stress ha sortit el pitjor dia. Sense massa descans acumulat, potser encara poc recuperat del gran esforç de la cursa del dissabte anterior al Pallars. Menjar malament i recuperar poc?

Sumem-li el desgast de la temporada més llarga que mai he fet, amb 11000km es de febrer i ritme sense descansar massa entre ells. Sumem-li també les dues setmanes de calor intens que he viscut a Sabadell, en comparació a la fresqueta de l’Agost a Viladrau (entrenant en màniga llarga).

Potser també la motivació hi ha tingut alguna cosa a veure. No pel grup, tot lo contrari, les ganes que se’ls veia als companys éren dignes de menció, si no perque potser a aquestes altures d’any m’hauria d’haver plantejat diferent (o millor) un repte com aquest. Igual en lo que fa a la distància, per exemple, però diferent el lo referent a ruta, terreny, horari i organització. Potser si hagués interpretat aquestes voltes a Banyoles en un altre registre m’hauria motivat millor, o m’ho hauria agafat més en serio, siguem sincers.

No em faré analítiques, però alguna cosa sortiria baixa. En aquest moment estic patint una de les meves pitjors migranyes, i si el cap et fa mal, és que de veritat hi ha alguna cosa que no anava bé al cos.

Ja tenim estudiats els motius, que poden ser molts, i almenys sé que no he plegat per què sí. Vaig abandonar en el moment indicat, havent esgotat el meu cos i anticipant mals majors. Almenys vaig fer una cosa amb cap, a Banyoles.

Potser em sento ferit en l’orgull, potser no esperava un defalliment tant general, que no m’ha permès ni tan sols donar-li la culpa a res en concret, sino a tot en general. A hores d’ara no tinc ni tan sols ànims de revenja, en el sentit d’intentar una altra cosa en les properes setmanes per a tapar-me a mí mateix la mala imatge que m’he donat. Senzillament no es va poder, i punt, i això no hauria de ser motiu per a res, per a més que en la meva escala de valors no hi hagi lloc per l’abandó.

Espero que als companys, sobretot a en Santi, que n’era l’ideòleg, els hagi anat bé. A hores d’ara no sé res, encara que en tinc bones expectatives.

No sempre s’han de posar els èxits, al blog, oi? Ens trobem pedalant!