divendres, 10 d’octubre de 2014

world famous IDAHO STOP

.
ALTRAMENT DIT "ROLLING STOP"

... o Stop Rodant, el propi nom el defineix. Es tracta d'una llei aplicada des de fa 30 anys amb èxit a l'estat d'Idaho, un dels USA per a ser més exactes, o sigui primer món, i que en grans paraules permet a ciclistes i demés vehicles rodants de poc cavallatge (potència, velocitat...) no aturar-se als stops i així beneficiar-se de la pròpia inèrcia creada pel propi moviment.

Està científicament provat que gasta més energia arrencar de zero que no pas reduïr la marxa i refer-la de nou amb una mica de moviment. El simple fet de reduïr la marxa aporta al vehicle en qüestió (p.e. una bicicleta) la seguretat necessària per afrontar un creuament o una rotonda sense que se l'emportin els vehicles que circulen en altres sentits.

un link

El ciclista, qui recordem que té més camp de visió que una persona amb cotxe, frena sense aturar, veu com està la cosa i decideix arrencar de nou quan la marxa està segura per a ell (li va la vida, no és cosa de ser responsable o no). això permet que el benefici per a ell sigui no aturar-se i haver d'arrencar, i el benefici per a la fluides del trànsit sigui que la bici no puteja al cotxe que està esperant a sortir de l'Stop per passar-lo, putejat perquè una bici que no pot volatilitzar-se del seu davant el fa esperar.

nota al marge 1: De fet, si a un país com els Usa, plè de tontos que necessiten que els diguin que els "objects in mirror are different from the reality" es deixa als ciclistes no fer els stops, deu ser que la mesura és altament eficaç.

nota al marge 2: això del idaho stop és lo que els ciclistes hem fet tota la vida, saltar-nos un semàfor, un stop, etc... quan o no vé ningú o està lluny, per així no haver de posar el peu a terra i arrencar de zero, que a més de fer una mandra de collons es veu que gasta energia. i com que el cavallatge d'una bici és de 0,5HP, o sigui, un mulo que tiba, va de conya saltar-se un stop.

O sigui que no ens diguin que "no respectem les senyals", quan no cal respectar-les per la fuidesa de tot plegat... als USA ho ténen superat, això.

divendres, 19 de setembre de 2014

EL (NOU) CICLISME URBÀ

.
... i ara us pensareu que el abajo firmante us parlarà de Bike Conmuting, però no... llegiu llegiu!

nota a part per comentar que aquesta collonada de "bike conmuting" és a anar en bici a la feina, al metge o a cals tiets lo que seria la paraula "mushroom hunting" a lo que sempre n'hem dit anar a buscar bolets. Quin mal que ha fet dir-ne "running" al "anar a córrer" de sempre!

Però és lo que hi ha, ara es veu que no tan sols n'hem de dir Mountainbike a fer ciclisme de muntanya, Gravel a anar per camins, o lo pitjor! oh déu méu! que es veu que el sector en diu Road Cycling a fer allò que des de 1880 era simple y llanamente "ciclisme"... i si no, llegiu alguna publicació sectorial que ha aparegut en els darrers mesos!

fin de la nota a parte, tornem al ciclisme urbà:

Que tenim una moda saníssima i genial de ciclistes urbans és quelcom per a celebrar. Hi ha ganes, passió i comença a haver-hi costum. Sabadell és una ciutat tan perfecta per a les bicis que els cotxes haurien d'estar prohibits per ordenança municipal. Grups de nois i noies a les places, gent que va a treballar o a fer encàrrecs, i els dies de festa gent que surt a pedalar, per carretera, per muntanya, per baix el riu o pels parcs i voreres amples.

nota a part per lo de l'ajuntament: que té collons que els carrils bici sabadellencs estiguin a les voreres, però què podem esperar de l'herència dels bustos?

llavors el problema on està?

Ens venen el ciclisme urbà com un concepte englobador de mites tan idílics com un senyor que va amb vestit i corbata cap a la oficina, pedalant una impecable Brompton; o bé el noi que per guanyar-se unes peles es lleva a les 5 del matí i amb una vella muntanbaic i una caixa de fruita reparteix diaris; o bé a la mare que porta la canalla al cole amb una cadireta de crio; o bé la persona normal, amb una bici normal (o bona, però normal) que fa lo mateix que el senyor de la brompton però sense poder adquisitiu i treballant en una fruiteria. ah si, i el missatger en bici, rollo fixie amb casc de skate, que contrapedala als stops... i parlant de fixies, tota la estètica ciclera retromoderna que molts nois i noies exhibeixen, que tant bona ha estat per a reviure el sector (crisis, what crisis?) i que també et pinten idílica els responsables de fer catàlegs de les marques.

nota a part per lo del poder adquisitiu: l'Héctor de l'Escapa, amic de sempre, va a la feina amb una S-works de sis mil euros, fa ciclisme urbà i no per això ostenta status.

nota a part per la brompton: a en Xavi Montserrat te'l pots trobar perfectament amb la brompton per la recta de santiga, anant a treballar a 12km de casa fent carretera tan feliç i content. l'status no li vé per la bici, si no per les cames i l'actitut.

Però tot és idilic. imatges de ciclistes urbans aturats a semàfors, bicicletes de passeig amb una cistella plena de fruita colorista, pares amb nens a dins d'un carro de 700 euros, bicicletes holandeses i plegables i elèctriques, d'alta gamma i pintura impoluta, amb senyores i senyors que no es despentinen ni suen sota el sol d'agost... i tothom somriu i es respecta... idílic!

algo tan idílic com la maternitat o la paternitat als anuncis de blevit.

PERO NO.
El nou ciclisme urbà és la terra de ningú dels bicivoladors, és la llei del més fort dels qui no respecten ni en saben ni en volen saber. Dels qui fan les coses com els surt dels pedals.

Qui són els BICIVOLADORS?
Els coneixeu bé, us els heu trobat per les voreres, pels carrers peatonals, pels llocs estrets. No van pel carrer, no van en el sentit correcte de marxa, van per on els rota, per les voreres, sense avisar dels canvis de direcció... i volen passar ells primer... tenim un problema, i és que si seguim així encara se'ns respectarà menys, no n'hi haurà prou amb increpar-nos dient que ens saltem els semàfors i els stops, ara se'ns dirà que donem pel cul fins i tot als que no cal donar-los, o sigui als vianants i a tot lo que no sigui un automobilista porculero.

nota a part per tema semàfors i stops: properament explicarem el concepte "Idaho Stop" i els no-iniciats comprendràn perquè els ciclistes ens saltem els stops i fem tanta ràbia.

bicivoladors dels pebrots!

Aquest escrit vé a arrel d'una topada amb un bicivolador mentre qui us escriu passejava el gos. Una vorera estreta, una bicicleta passant pel mig enlloc d'anar per la calçada, un gos que es mou inesperadament i la bicicleta que ha de frenar de cop, entortolligant-se amb la corretja del gos i per sort no patint mal ni ciclista, ni gos, ni amo. Mirada inquisidora del nano en bici, com exigint-me que li demani perdó, quan enlloc d'això escolta un fabulós "ja em diràs què hi fots anant per l'acera"... em mira sorprès i replica coses relacionades amb mí i el gos i l'espai que haig de deixar, mentre m'apujo el camal de la bermuda i li ensenyo la marca del moreno del culot...

..."veus? això és d'anar en bici, més km en un any que els que tu faràs en tota la vida, i mai se m'acudiria d'anar per la vorera a tota velocitat donant pel cul a les iaies, els ciclistes hem d'anar pel carrer... que els cotxes et fan por? ets TU qui has de fer por als cotxes".

Abans d'ahir anava en tren amb la bici a dins, ocupava dos seients, en una parada va pujar molta gent i vaig veure dues senyores que s'estaven dretes, de costat, em vaig aixecar i els vaig assenyalar els llocs buits... i van flipar! fins i tot una em va dir que si podia seure! no estan acostumades a que les deixin seure? es veu que no... sembla com si no ens respectéssim els uns als altres, com si s'hagués perdut aquella "urbanitat" que els nostres pares estudiaven a les escoles pre-constitucionals, ningú recorda que la dreta lliure té preferència? ningú sap que les voreres són pels vianants, i això és sagrat?

HEM DE FER POR ALS COTXES, NO A LA GENT.

dilluns, 21 de juliol de 2014

GRAVELADA TOP FUN BIKING

.
DEFININT INTENCIONS

 Dissabte 19 de juliol, 8 del matí, comencem a rodar amb les bicis de ciclocròs... perdó, gravel, pel Vallès. La intenció és posar una primera pedra, trencar el gel, sentar bases, o com se'n vulgui dir, per a un tipus de sortides que ara com ara no ténen massa projecció en el panorama ciclista.
 Queda clar que hi ha ganes de rodar sobre brut amb bicis que no siguin la btt de sempre, queda clar que hi ha ganes de reunir-se, compartir, parlar de quelcom per nosaltres nou (pels americans es veu que no) i tot i la data, la calor i la inmediatesa amb la que es va convocar la quedada, els resultats en termes de satisfacció són enormes.
Caldes, Torre Marimon, Palau Plegamans, Gallecs, Santiga, Sabadell, Castellar, Puig Creu, 3 Pins, Can Sallent, S.Sebastià Montmajor, Les Elies, S.Feliu Codines, Castell de Montbui i La Borda de Caldes.

El recorregut passa pels llocs emblemàtics d'un Vallès que ja no sobreviu al ciment, tot i això la terra de ningú entre sentmenat i Palau, el parc de Gallecs o el plà de la Bruguera fins a Castellar ens van permetre no tocar massa asfalt fins a l'entrada de la muntanya fent un Puig de la Creu i un Tres Pins com a dificultats principals. Camins en molt bon estat, amb màquines passades de fa poc, i alguna imatge digna de Dirty Kanza com a mínim.






La calor ens va malmetre, lògicament, i es va agraïr una cordial rebuda per part de l'Andreu Codina i la seva família a Can Sallent, amb coca, cola i porró inclòs.

No hi ha imatges dels gossets família Corleone de la casa, que ens van preparar una emboscada de les bones. Sort que són de mida petita i només borden, que si arriben a ser més grossos i fieros no sé jo!
Pistes més que conegudes per qui us escriu, fetes desenes de vegades, que es descobreixen com un escenari perfecte pel nouvingut. De fet tant la tria de camins com l'ordre en que arrivaben les dificultats va ser molt correcte, i el recorregut, ideat sobre el paper, es va descobrir com ideal a la pràctica.
Tot i que ens vam retrassar, i les presses per tornar a casa (més que no pas el ceballot que alguns portàvem) ens van fer retallar pel Farell, enlloc d'anar a buscar sant Feliu de Codines, cosa que ens permet afirmar que en poc temps convocarem de nou la trobada per a fer el recorregut complet, amb pique d'Strava al Puig de la Creu inclòs.


Imatges algunes cortesia de Xavi Montserrat.

dimarts, 15 de juliol de 2014

EL GRAVEL... qui el va parir?

.
Qui us escriu té més aviat un caire classicon, arcaitzat després de dècades de pràctica ciclista, d'haver començat amb una bici de carreres i considerar que això del muntanbaic és un invent relativament modern. Ara em trobo que el món del ciclisme està disseminat en vàries disciplines encara més modernes que provoquen que la cosa encara es dissemini més. El problema per a mí és la nomenclatura, ja que em faig un garbuix.

Total, que lo que abans era Fons en Carretera, Ciclocròs i Pista va passar a estar acompanyat pel Trialsin (ara BikeTrial), el BMX i el Mountain Bike.
El Mountain Bike va passar a estar acompanyat pel Downhill, l'Enduro i el Freeride
A món del ciclomarató hi ha el VéloCouchée.
A la ciutat van arribar el Dirt i el Conmuting, que a la vegada té el Fixie.
i a la ruta ha arribat el Gravel.

Gravel. Reduïnt aquest darrer nom a una explicació ràpida, el concepte Gravel vé a ser anar en bici per camins i pistes, amb possibilitat d'entrar en asfalt i/o sobreviure al mal camí a la vegada.

Tot allò que es podria fer amb una Btt però que és feixuc, o es podria fer amb una bici de carretera (sort que encara no ens en fan dir RoadBaik!) però que és fràgil. Total, que es fa servir una bici de ciclocròs, ràpida, lleugera i a la vegada robusta i resistent.

Encara que a aquesta bici-de-ciclocròs-de-gravel ja se li canvien geometries per a millorar prestacions no exclusivament de Cx sinó més per a ruta.

O lo més divertit, el fet d'adaptar bicicletes velles al Gravel, recuperant o readaptant cuadres en desús, en una pràctica artesanal que porta a descobrir molt bons muntatges en les bicis de cada usuari.


Resum, res que no estigui inventat, tan sols es tracta de catalogar una forma de practicar ciclisme, potser la més primigènia de totes, a jutjar per la imatge de'n Cañardo fent Gravel.

Vale, ho acabo acceptant i adopto el concepte Gravel per a tot allò que des de fa 8 anys jo en deia ciclocròs, i em dono compte que en certa manera qui us escriu ja feia Gravel abans de popularitzar-se'n el nom.

He recolocat antics articles d'aquest blog que conviuen amb el Gravel. Pujo doncs al carro.

Tot i que, tornant a la pluja de conceptes i noms, vull remarcar que a la tele, quan diuen "ciclismo", sempre surten bicis de carreres, igual que a la època de Hinault i Kelly, i si la tele ho diu...

dimarts, 17 de juny de 2014

Barcelona Perpinyà Barcelona 2014

.
Divendres de maig al Temple, on tots els fidels acudeixen cada dos anys per celebrar la biennal del gran fons català. Vells apassionats de dins o fora de la ruta es troben per actuar com si fós la primera vegada, uns com a primers actors, altres com a directors d'escena, amb un Rubèn Carro com a portaveu que demostra vegada rera vegada de quina fusta està fet, per sort del cicloturisme Català. Inmensa alegria per haver vist en Pepito Latorre fet un xaval.
Dissabte de maig a les Escales del Temple. Els fidels en calça curta disposats a prendre la partida. Retrobament amb els elements incombustibles d'aquell "grupu" que vam crear espontàniament als 2008. Ramon Bergé, Pere Rusiñol i (fora de foto) Lluís Llorà. Retrobament amb cares conegudes de sempre, i alegria per veure nous elements dins del món del gran fons. Hi ha qui ho prova, hi ha qui li veus que ha vingut per quedar-se.
Cent i pico experiències diferents l'una de l'altra, de plena validesa totes elles i per tant d'obligat respecte. Aquí les opinions diferents compten tant com la teva i si no la tens en compte allà tu, sobre el km 500 hauràs vist que era veritat, veritat tant diferent de la pròpia, però veritat.

Parlant d'experiències anteriors sobre 600km. en aquest mateix blog podeu trobar:
bpb2008, bpb2012, BordeauxParís08, brevet6002011

D'aquí la necessitat que s'entengui que la visió aquí escrita, sense pretendre ser una visió carrerista, no fotem, sí que és un punt de vista ciclosportiu més que no pas purament randonneur. 600km és la distància màxima que es fa sense parar a dormir, i a una mitja rodada d'uns 26kmh et permet tancar en unes 25 hores, que és prou ràpid. L'esperit randonneur no hauria d'anar lligat amb anar a poc a poc, sino més aviat hauria d'adir-se a acumular ruta pels propis mitjans, al ritme de qualsevol, i el ritme de qualsevol és el ritme bò. A més, Terront, en la primera París Brest, no va aturar-se gaire. Llegiu la seva crònica al llibre que cultura ciclista ens proporciona. La llarga distància fa obrir la ment.
En Domi, més fí que mai, volta pel cap de grup amb una motivació extra: "se van a cagar! hoy voy a atacar de noche" em comenta amb sornegueria! Està a l'atur i es casca tirades de 300 i 400km diaris! es relleva a sí mateix en la millor versió del seu propi personatge, se'l veu feliç... més endavant farà un pedo como una bellota, però seguirà sent el Domi, motivat, alegre i mostrant visiblement que la bicicleta és per alguns ciclistes com el millor dels beuratges de la felicitat i joventut eterna que llegim en aquelles noveles medievals, aquells que tan sols podien ser subministrats a un rei o un setè fill d'un setè fill, en un calze d'or. Nosaltres ho tenim pedalant, aquesta sensació, vès per on!
Sortim amb l'alba i francament ens ho prenem amb calma, que és que no hi ha les putes presses d'altres vegades? Ens emparellem amb en Ramon Bergé per fer el cementiri de collserola i baixar a Montcada a ritme suau. A la carretera de La Roca anem augmentant, però menys de 30 per hora, fins al creuament del Masnou. Al final d'una recta començant a pujar el coll veiem un grup, apretem i ens hi ajuntem. En Ramon diu que allò ho pagarem més endavant, i penso que és veritat... hi ha por, que no confiem en les nostres possibilitats? no pas, són els típics dubtes que sempre ens envolten, a l'estil del soci del barça sempre pensem que fotarem un pet abans d'hora, és algo típic del randonneur cagadubtes català.
I entrem a una carretera divertida com poques, ampla, plana i sense voral, encara que sense la vestimenta de tirantets, la lycra apretada i la bici amb banyes que els habituals de la Nasioná 2 porten. Nosaltres som un grup de motxilerus que fan via cap a Blanes i fins i tot paren als semàfors.

Com que estem ben alliçonats (en Ruben Carro deu tenir un poder de suggestió impressionant) anem sense presses i clavant al minut, i s'arriba al control de Lloret a les 9 en punt, 30 per hora, ni un més ni un menys. Som uns putus rellotges!
Amb una temporada reduïda com la meva 2014 (El naixement de'n Pere fa replantejar moltes coses) i aglutinada a 4 o 5 experiències de primer nivell, la capacitat de resistència de qui us escriu no estava contrastada. Vale que el còs té memòria, però amb 4500km de de gener millor no demanar-li massa corda! Total, que l'objectiu estava fixat en 26 hores (molt optimista, 28 hores m'haurien servit) i per tant el plan de ruta era una mica més suau que a la edició 2012. La mitja final clavada a 23 kmh comptant aturades i el jurament de no fer-se massa present al capdavant, i sobretot, res d'esforços inútils!
Aquest era el plan de ruta:
C1 lloret k90. 9h  ( real 9h)
C2 torroella k167. 12h (real 11.45)
C3 llançà k222. 14,15h  (real 13.45)
C4 amélie k311. 18h
C5 boadella k362. 20,30h (real 19.30)
C6 estevebas k431. 24h (real 22.30)
C7 folgueroles k482. 3h
C8 calders k529. 5h (real 4.40)
C9 barna k601. 8h (arribada 7.30)

De Lloret a Torroella ens agrupem una vintena llarga, fent la carretera de Tossa a ritme de ciclosport! semblen bojos entomant les curves i arrencant als repetxons, el grup s'estira i s'arronsa com si fós un final d'etapa o si arribéssim tard, intento no fer més esforç del normal encara que quedar-se tampoc entra en els meus plans, tot i això em sento incòmode entre tanta gent, tants nervis i sobretot tanta poca gràcia a la hora d'anar recte i no fer esses. Pujant la Ganga salto del grup en un moment d'aquels d'estar-ne fins als collons, de tanta carrereta.
A Torroella el control coincideix amb una cursa de Btt, hem de travessar el circuit mentre hi fan una cursa de Kids Cup, cosa que no m'agrada lo més mínim, quina falta de vista! Segellem, pixem i marxem, encara que per lo vist, en Francesc Julià ha anat més a la idea i vol fer la seva Bpb. Sense que ningú ho sàpiga ha tirat endavant, ben cobert per la seva assistència i la seva motivació.

Empalmem l'Empordà a bon ritme i per sort, més assossegats. El Grup es manté entre aquests vint i pocs. Llançà ens regala el primer control seriós, amb un bon càtering, bancs per seure i beure a dojo parem per menjar i reposar una bona estona i arrenquem cap a la part francesa. Aquest tram em fa especial respecte, el primer tròs pels portets i pujades complicades que hi haurà al llarg de la costa, el segon tròs, de Banyuls a Ceret i Amelie, per lo que vam patir la passada edició a causa del vent en contra.
Per sort la banda de Portbou i Colliure la fem bé, encara que el grup va perdent unitats, fins la dotzena, els deu o els 7 que arribem a Amelie junts, i el vent cap a Ceret bufa de cul, el pànic s'esvaeix.

El marcatge de la banda francesa és molt correcte, dels millors del dia, havent de reconèixer que en aquesta edició les fletxes han escassejat i algunes cruïlles les feia gràcies a conèixer el terreny més que no pas a causa d'un impecable fletxatge.
Les parades als controls cada cop es fan més llargues, i Amélie, gràcies a l'enorme hospitalitat d'aquella gent, es fa sempre agradable. Mengem, reposem i sortim escopetejats perquè 4 de nosaltres han tirat endavant. Penso que si ara em quedo sol seria un error, tinc planejat de deixar-los tirar a la entrada de la nit. i faig un gran esforç per aguantar el tipus al coll de costoja, quan a mitja pujada atrapem a lo que era el nostre grup i tornem a reunir-nos els 7 que anavem. En Domi fa la goma i es queda poc abans de coronar, tot i que a Boadella ens retroba.
Una nova parada a Boadella on gairebé tots es preparen ja per la nit. Jo tinc la bossa a la vall de'n Bas, i davant la disjuntiva de tirar sol o esperar-los decideixo fer lo segon. La tàctica ja està vestida: Junt a ells fins a Bas, dutxa i descans llarg, i sol lo que queda de nit.

La nit ens entra a la llarga carretera que passa lenta cap a Olot. Sort que vaig amb el grup. En Domi s'ha tornat a quedar, som 6.
És sobre aquests quilometratges, 300, 350, 400, que el còs recorda com reaccionava, i antigues sensacions i maneres d'autoprotegir-se retroben el seu fer. Els 10 o 20 primers km després d'una parada són a un ritme baix, la maquinaria no dóna potència. A partir d'allà vénen uns 40 o 50km en que entres en calent i rodes fins i tot còmode, fort, fins arribar als darrers 20 o 30km on tornes a necessitar l'aturada del control i el repòs. És un cicle habitual que retrobes en proves de 400 o 600km, i que a la París Brest, per exemple, t'acompanya dos o tres dies. No hi ha evolució, tan sols es repeteix el cicle, com una equació sinusoidal. D'aquí vé la explicació de necessitar un control cada 70 o 80 km. És el cicle.
Olot, recta cap a St Esteve de'n Bas. Comunico al grup que els deixaré i no faig cas als seus ànims. Arribo al control, sopo, em dutxo i torno a sopar. En Domi ha arribat, també alguns dels del grup que veia seguint-nos. Tothom allarga les aturades, hi ha qui es renta i es prepara per la nit igual que jo.

Amb roba neta i d'abric, el reflectant i tota la iluminació posada, arrenquem amb en Domi, encara que a les primeres rampes de Condreu es queda enrera, tot i que jo no vaig gens ràpid, ell encara té un ritme més baix que jo. Cada ú al seu ritme, doncs, com ha de ser.
Corono Condreu ja amb bones sensacions, encara que m'adono que m'he equivocat amb la roba. En porto poca! La baixada de l'Esquirol tremolant de fred i una dificultosa arribada a Folgueroles. La Plana de Vic em deixa glaçat i lo pitjor, amb el fred a dins. Un error de càlcul que no impedeix però puteja, el fred, quan portes tot un dia pedalant, no marxa així com així, el còs no passa de 140 pulsacions, no escalfes internament.
A Folgueroles en Jordi Tió i els demés amics i coneguts que allà hi ha em faciliten una manta. Menjo i reposo mentre arriben en Domi i el Felipe, un altre dels del grup que venia més enrera. Encara amb el fred a dins sortim amb el segon, mentre que en Domi continua obeïnt els seus biorritmes.

Parlant de biorritmes, amb qui circulo ara no cuadrem pedalada, a les pujades m'avanço jo mentre que als plans roda millor ell. començant La Pullosa ens separem, anirem fent la goma fins al Velòdrom i al final arribarem junts! Control de Calders, arribo bé, tant bé que faig parada de 5 minuts, sortint un poc abans que en Felipe i en Xavi, que des del grup de davant ha decidit dormir un quartet d'hora. Passió de son? doncs una dormideta i a seguir, sense que el cos s'adormi. Ben jugat.
La fatiga és ben palesa, tot i que encara rodo amb prou dignitat. El meu "minuto bueno" va durar 15 hores, però em sorprèn que un cop el cos ha arribat al seu límit, puc mantenir una velocitat de creuer prou constant, que em permet realitzar les pujades i els esforços sense fer el zombi.

A calders he arribat amb 20 minuts d'avançada sobre les desitjades 26 hores i a Barcelona arribaré òbviament per sota, lògicament hi ha una eufòria continguda, la Flor de Maig en serà el jutge, però l'acostament al Vallès i el pas per Sentmenat, Polinyà, Santiga i Ripollet es fa digne, molt digne. Cerdanyola em regala una nova crisi, no m'agrada rodar, el plat gran se'm fa etern, em fan mal les mans i les cervicals, de fet fa mig dia que em fan mal. La temperatura ha pujat 6 o 7 graus, com m'agrada el Vallès!
Calculo que si el meu temps de pujar la Flor de Maig éren 28 minuts, ara en puc estar 35 pel cap baix, tot i que a l'altura del merendero noto que hi ha cames. Com que la casa és gran i queda un remament de tresoreria decideixo fer-me l'home i em casco una pujada apoteòsica, arribo a dalt que només m'hi veig d'un ull i pedalo a lo quasimodo, però què collons! ja sóc a Barcelona!

El resultat és prou bò, menys temps del previst i sobretot amb molt bon sabor de boca de com ha reaccionat el meu còs. Una ruta molt ben escollida i una 5a edició molt ben organitzada, adulta per buscar-li una paraula definitòria. Bon ambient entre els participants i quelcom important: Respecte. a tot i a tots, potser aquesta seria la paraula que ho resumeix. Respecte.
Amb en Pepito Latorre, que ben d'hora a l'arribada ja ens estava esperant. Mai sabrem del cert els esforços que aquest home, sense pedalar, ha fet pel ciclisme.

La primera imatge d'aquesta crònica és de l'Alex Roca, un altre dels nostres ilustres, que va copsar el retrobament amb en Pepito, divendres abans de començar tot, en una foto robada que li agrairé sempre.

dimecres, 11 de juny de 2014

TERRA DE REMENCES COLNAGO REARVIEW

.
La Terramensas cada cop s'assembla més a una Quebranta

La terramensas és l'aconteixement de l'any

Jo em preparo per la terramensas

Faré 5 hores o menys a la Terramensas

A les 12 i tres minuts em vaig apuntar i tan sols quedaven 100 places
Són frases cutres i tòpiques per enmarcar, que tots hem dit alguna vegada, qui us escriu també, no fotem, i te n'adones compte quan t'apuntes a la Terramensas per dotzena o tretzena vegada, i no saps ni com encarar-la, ni com competir-la, ni com res de res, perquè estàs avorrit de tanta cua a la sortida, de tant ciclista suelto per tot arreu, de córrer com un boig per coronar Bracons amb tres hores i per acabar i lo primer que fas és mirar el crono dels collons.

I busques alternatives catxondes.


de fet, el que salva la Terramensas de ser una rèplica de la Qh és que la organització mai perd el seny i continuen amb una formula que funciona. Polida al 100%, sense res a millorar i amb tot millorat, la Remences és un 10 sobre 10, és el nostre gran aconteixement, i volem baixar de 5 hores peti qui peti.

Tan sols la indecorosa aglomeració per apuntar-se, per aparcar, per sortir i per pujar capsacosta al davant ens farà pensar que ens hem equivocat de lloc, però certament la bona gent de la Vall de'n Bas ténen el dò de seguir sent iguals, cosa que s'agraeix.

Jo ja he fet un top 30, ja la he fet amb 5 hores, la he fet plovent i amb sol, la he fet prim i gròs, la he fet amb la Willier, amb la look, amb la ditec no, que tenia el braç trencat, i amb la Roubaix... però mai la havia fet amb la Colnago...

... y en eso estamos...

O sigui, casta, classe, i 42x24, capicua, per les rampes del 12% de bracons!
Serenor i tranquilitat a la sortida, aparco gairebé a Cantonigròs de lo lluny que em fan anar i vaig a treure'm el dorsal amb parsimònia. Tothom corre. Em preparo i surto amb la meva bici clàssica convenientment posada a punt, amb pedal automàtic look del 87 i canvi sincro, tota una modernitat, de 6 pinyons 14-24 i doble plat 52-42.
A la sortida la gent em mira, bueno, fa veure que no em mira, però de la manera que ho fan em fan sentir fora de lloc, com si no estigués admès al club del carboni, del powergel i del garmin.

Per cert, el garmin dóna el cante allà penjat del manillar, aquí som moderns a pesar de la montura.
I sortim, i tots córren més que jo per aquells plans d'Olot, com van les bicis modernes! m'haig d'esforçar per no perdre terreny a les arrencades i les sortides de les rotondes, em passen per tot arreu, van com esperitats i jo, amb l'objectiu marcat de anar a fer-la, decideixo que serà una jornada rearview, o sigui, mirar els toros des de la barrera.
Mai havia pujat Capsacosta tant bé, el desarrollo és perfecte i puc fins i tot prescindir del pinyó gran. A dalt paro a pixar i m'agrupo amb qui m'envolta per fer camí cap a Ripoll. Cap problema als plans i algun comentari i felicitacions sobre la bici que porto. Segons sembla, i serà una tònica que augmenti al llarg de la jornada, a mesura que passen els km la gent et comença a parlar, ja no deus ser un enemic.

Arrenquem Canes i em sento bé, pujo més ràpid que molts i començo a perdre la por a les bicis modernes. En aquell moment trobo a en Manolo Tusinu, Ciclista Ninja i personatge de obligada menció. Ens ho passem de conya pujant, amb ell sempre ens ho passem de conya. A la baixada i plans d'Olot altre cop tornen les putes presses, i com que la Colnago frena una merda, deixo que la gent passi.

Just al moment de separar la curta de la llarga se n'adonen que la cosa va en serio, i al KM 1 de Bracons començo a regalar-me les oïdes amb els comentaris de qui m'envolta. A partir d'aquí veig que ha valgut la pena fer la frikada.
Bracons. no sé com m'ho faig però tan sols m'adelanta un ciclista, mentre que jo, que per una pedalada els demés en fan dues (comprobable a simple vista), els vaig passant i a sobre tinc els pebrots d'animar-los. A 500m de coronar em trobo a en Nacho, company de feina que ha vingut des de Torelló a seguir als seus coneguts. M'acompanya amb la seva btt a la baixada, darrera d'un grup que formem. i em deixa a Sant Pere. Plans de Manlleu, esmolo el ganivet per a Cantonigròs... els prepararé una emboscada.

A la primera curva de la pujada a l'Esquirol em poso a davant del grup i decideixo no mirar enrera. Tots en fila mentre sento alguna blasfèmia i paraules en hebreu. Mantinc el ritme i creem un grupet. Miro el temps i calculo que arribaré en menys de 6 hores, em sento content, objectiu al sac.

Evidentment sense pàjara no hi ha crònica, i l'hombre del mazo em visita a la recta abans de coronar. El grupet marxa i em quedo sol. Evidemntment sense èpica no hi ha crònica, i la roda de darrera peta un radi al començar la baixada. Arribo com puc, amb la roda tocant la vaina, a falta de 10 minuts per les 6 hores.

Ha estat bé, encara que no crec que ho torni a fer. Canviaré dues ungles a causa del calçat, les mans en carn viva a causa de les manetes, mal a l'esquena a causa de la postura, però he pedalat com mai, i he tingut el dia, el seient no l'ha tingut, jo sí.

dimecres, 4 de juny de 2014

ESCALFANT MOTORS. REGALET DE LA BENEMÉRITA

La Bonaigua XV edició 7 de juny de 2014

Informació adreçada a tots els inscrits a la XV marxa la Bonaigua
La marxa la Bonaigua en el seu recorregut passa per un tram d’uns15 kms, un cop passat el tunel de Vielha, per carreteres de l’Aragó on l’operatiu de trànsit recau en les autoritats d’aquella Comunitat Autònoma a les quals sol•licitem les autoritzacions corresponents.
En aquesta edició i en resposta a la nostra sol•licitud, se’ns ha indicat recentment, que el tram en qüestió hauria de fer-se forçosament neutralitzat, de tal manera que es permetria el pas dels primers participants durant 30 minuts de manera lliure amb carretera tancada al trànsit, i el de la resta de participants en agrupacions de 50 que l’operatiu de la guàrdia civil aniria passant alternativament de l’inici al final del tram esmentat. El punt d’aturada es farà coincidir amb un avituallament, de tal manera que la formació dels grups sigui fluida i no distorsioni en excés el ritme de la Marxa.
Atesos aquests condicionants, entenem que per a alguns dels inscrits poden representar una pèrdua de l’atractiu de la marxa. En conseqüència, l’organització facilitarà el retorn de la despesa de la inscripció a tots aquells que ho sol•licitin, adreçant-se per correu electrònic a:
sccpobla@labonaigua.cat
abans de les 24:00 de proper dissabte dia 31 de maig.
A tots, us demanem disculpes pels inconvenients que el nou escenari us pugui ocasionar.
SCCPobla Club organitzador de la Marxa CIcloesportiva la Bonaigua.

 -----------------------

Traslladem d'aquesta manera en aquest blog la comunicació que la organització de la bonaigua ens fa a pocs dies vista de la millor marxa de totes. Segons sembla, a algun tinent coronel se li ha posat al cap de fer-nos creure a base de posar-nos de 50 en 50 i fer-nos passar per l'adreçador.

No hi ha paraules ni comentaris, de nou queda palesa la incompetibilitat entre uns galons i un grapat de neurones que puguin portar a un pensament pràctic i més enllà del propi nas.

La pregunta oberta que queda és si, sense dorsal, un ciclista particular i espontani podria saltar-se aquest rígid control obligatori pels inscrits de la marxa.

dijous, 24 d’abril de 2014

Ancizan, Peyresourde, Azet, Aspin


 .
De regal d'aniversari, allò com per poder dir que 42 és edat de xaval, i que un encara pot fer coses d'home sense semblar un avi-que-no-pot, qui us escriu va dedicar 7 hores de pedalar per fer 4300 de desnivell en 5 ports, cinc pujadetes de dos rals, vaja.

Ho podríem titular una 5X pirenaica, a l'estil de la nomenclatura que en Jordi Rubio fa servir per a les escapades AC77 o CCCamp a Alps, Dolomites i demés morralla en aquelles jornades de sol a sol que serveixen, igualment que la que us escric, per demostrar que es pot coronar un stelvio quan baixa el sol i arribar a l'hotel a les palpentes, sense llum, sense esma, sense cames, però amb honra.

Viatge de setmana santa cap a Payolle, un lloc idílic (veure fotos del llac) a l'estil "zone de campage" o "accueil touristique" o qualsevol francesada que s'inventen per dir que és un lloc maco per anar a pasar el rato amb la campercar. Payolle és 6km sota la vessant oest de l'Aspin, i 8km sobre Sainte Marie de Campan, o sigui, on comença el Tourmalet-Mongie.



Nota a part: El Tourmalet, per a que ens fem una idea de lo que significa, és un pas de muntanya que encara ara al 2014 resta tancat per culpa de la neu, i no hi ha maquinaria que la tregui, des de Octubre fins a Juny, els anys que fa bon temps. Lo mític no vé tant per la pujada (avui en dia un 34x30 permet pujar el Tourmalet a qualsevol ciclista) com perquè en plè segle XXI aquesta muntanya sigui inaccessible per a l'ésser humà 8 mesos a l'any, això si no comptem els ossos, llops i voltors que pot haver-hi, o els gendarmes (al cap i a la fí iguals que el darrer dels animals esmentats) que pululin buscant matrícules estrangeres.
La gràcia era, doncs, fer un Tourmalet, però davant la sorpresa inicial de tan sols acomplir amb una Mongie, l'horitzó s'amplia a una ruta per les pujadetes dels voltants, i aprofitant que la zona era mig coneguda gràcies a una Luchon Bayonne feta el 2010 (post per cert que mai he publicat i que alguna vegada hauria d'escriure) acaba sortint una ruta variada, dura i paisatgísticament preciosa, a més, el dia acompanyava.
Sense caure en les obvietats de la carretera principal, la que uneix peyresourde - aspin - tourmalet, trobo per casualitat que del mateix Payolle surt la carretera del Horquette d'Ancizan, primer port de la jornada, amb uns boscos preciosos i una zona de prats espectacular. Baixada vertiginosa cap a la carretera entre Saint Lary i Arreau, per connectar amb el Peyresourde oest, un dels ports més bonics que mai he fet.
De dalt el coll faig el bucle per la estació de Peyragudes i baixo a mig port (evito baixar a Luchon, per baixar al peu del Col d'Azet, estació de Val louron, amb unes espectaculars ziga zagues en els primers compassos.

Ja van tres ports i les cames se'n ressenten, la baixada em deixa al mateix Saint Lary Soulan on m'espera un plà que pensava que seria recuperador. Al contrari, un fort vent de cara duplica l'esforç fins arribar al peu de l'Aspin.
Arreau, carretera general i de sobte, a l'estil trencall de montserrat, així a esquerra, però menys decorat, més desangelat tot ell, comença l'Aspin.

Una carretera en estat deplorable, amb asfalt crocanti tipus francès, amb les cunetes brutejant, és el mític Aspin. Així és la muntanya del Tour, mítica i deixada de la mà de Déu... apa que als Dolomites es deixaria que un Aspin estigués fet caldo, o que un Tourmalet estigués tallat! Però França és França, com deia en Christophe, a pesar dels francesos!
L'Aspin comença que sembla La Trona, nar fent a vint i pico per hora mentre et vas animant, fins que de sobte et trobes el lletreret dels collons, aquell lletrero de la "pente moyenne" i dels km que falten "pur le sommet"... de 8 i 10 % no baixa, el fill de puta, i a sobre et passa un junior prim com un etíop fent anar les cames a tot drap i arrencant-te les enganxines del cuadre. Al final trobo el ritme i amb un VAM d'entre 1000 i 1100 mantinc la compostura fins dalt, a on, per cert, unes boniques boires tapen el sol.
Són les dues de la tarda, em dóna temps a provar de fer una Mongie, per tant baixo l'Aspin, em torno a tragar el vent de cara (penso ara rai, que quan reculi cap a Payolle tirarà de cul!) i em presento a Sainte Marie de Campan amb 120km previs.
La Mongie també comença que no puja, i et vas animant, fins que quan portes uns 4 km et surt el lletreret dels collons amb la pente moyenne del 10, i au! tirant recte i amb el mateix desnivell fins a dalt i que no pare la fiesta! Seria la òstia fer-ho dignament però a aquestes altures un s'arrossega, total, que quan queden 4 per dalt del tourmalet, o sigui, Mongie feta, paro, pixo, giro i avall cap a buscar la dutxa, que a sobre hi ha boira i fa fred.
En resum, una ruta llarga i amb desnivell, amb un punt de partida ideal per a trobar carreteres variades i no passar pel mateix lloc d'anada i tornada.