dijous, 24 d’abril de 2014

Ancizan, Peyresourde, Azet, Aspin


 .
De regal d'aniversari, allò com per poder dir que 42 és edat de xaval, i que un encara pot fer coses d'home sense semblar un avi-que-no-pot, qui us escriu va dedicar 7 hores de pedalar per fer 4300 de desnivell en 5 ports, cinc pujadetes de dos rals, vaja.

Ho podríem titular una 5X pirenaica, a l'estil de la nomenclatura que en Jordi Rubio fa servir per a les escapades AC77 o CCCamp a Alps, Dolomites i demés morralla en aquelles jornades de sol a sol que serveixen, igualment que la que us escric, per demostrar que es pot coronar un stelvio quan baixa el sol i arribar a l'hotel a les palpentes, sense llum, sense esma, sense cames, però amb honra.

Viatge de setmana santa cap a Payolle, un lloc idílic (veure fotos del llac) a l'estil "zone de campage" o "accueil touristique" o qualsevol francesada que s'inventen per dir que és un lloc maco per anar a pasar el rato amb la campercar. Payolle és 6km sota la vessant oest de l'Aspin, i 8km sobre Sainte Marie de Campan, o sigui, on comença el Tourmalet-Mongie.



Nota a part: El Tourmalet, per a que ens fem una idea de lo que significa, és un pas de muntanya que encara ara al 2014 resta tancat per culpa de la neu, i no hi ha maquinaria que la tregui, des de Octubre fins a Juny, els anys que fa bon temps. Lo mític no vé tant per la pujada (avui en dia un 34x30 permet pujar el Tourmalet a qualsevol ciclista) com perquè en plè segle XXI aquesta muntanya sigui inaccessible per a l'ésser humà 8 mesos a l'any, això si no comptem els ossos, llops i voltors que pot haver-hi, o els gendarmes (al cap i a la fí iguals que el darrer dels animals esmentats) que pululin buscant matrícules estrangeres.
La gràcia era, doncs, fer un Tourmalet, però davant la sorpresa inicial de tan sols acomplir amb una Mongie, l'horitzó s'amplia a una ruta per les pujadetes dels voltants, i aprofitant que la zona era mig coneguda gràcies a una Luchon Bayonne feta el 2010 (post per cert que mai he publicat i que alguna vegada hauria d'escriure) acaba sortint una ruta variada, dura i paisatgísticament preciosa, a més, el dia acompanyava.
Sense caure en les obvietats de la carretera principal, la que uneix peyresourde - aspin - tourmalet, trobo per casualitat que del mateix Payolle surt la carretera del Horquette d'Ancizan, primer port de la jornada, amb uns boscos preciosos i una zona de prats espectacular. Baixada vertiginosa cap a la carretera entre Saint Lary i Arreau, per connectar amb el Peyresourde oest, un dels ports més bonics que mai he fet.
De dalt el coll faig el bucle per la estació de Peyragudes i baixo a mig port (evito baixar a Luchon, per baixar al peu del Col d'Azet, estació de Val louron, amb unes espectaculars ziga zagues en els primers compassos.

Ja van tres ports i les cames se'n ressenten, la baixada em deixa al mateix Saint Lary Soulan on m'espera un plà que pensava que seria recuperador. Al contrari, un fort vent de cara duplica l'esforç fins arribar al peu de l'Aspin.
Arreau, carretera general i de sobte, a l'estil trencall de montserrat, així a esquerra, però menys decorat, més desangelat tot ell, comença l'Aspin.

Una carretera en estat deplorable, amb asfalt crocanti tipus francès, amb les cunetes brutejant, és el mític Aspin. Així és la muntanya del Tour, mítica i deixada de la mà de Déu... apa que als Dolomites es deixaria que un Aspin estigués fet caldo, o que un Tourmalet estigués tallat! Però França és França, com deia en Christophe, a pesar dels francesos!
L'Aspin comença que sembla La Trona, nar fent a vint i pico per hora mentre et vas animant, fins que de sobte et trobes el lletreret dels collons, aquell lletrero de la "pente moyenne" i dels km que falten "pur le sommet"... de 8 i 10 % no baixa, el fill de puta, i a sobre et passa un junior prim com un etíop fent anar les cames a tot drap i arrencant-te les enganxines del cuadre. Al final trobo el ritme i amb un VAM d'entre 1000 i 1100 mantinc la compostura fins dalt, a on, per cert, unes boniques boires tapen el sol.
Són les dues de la tarda, em dóna temps a provar de fer una Mongie, per tant baixo l'Aspin, em torno a tragar el vent de cara (penso ara rai, que quan reculi cap a Payolle tirarà de cul!) i em presento a Sainte Marie de Campan amb 120km previs.
La Mongie també comença que no puja, i et vas animant, fins que quan portes uns 4 km et surt el lletreret dels collons amb la pente moyenne del 10, i au! tirant recte i amb el mateix desnivell fins a dalt i que no pare la fiesta! Seria la òstia fer-ho dignament però a aquestes altures un s'arrossega, total, que quan queden 4 per dalt del tourmalet, o sigui, Mongie feta, paro, pixo, giro i avall cap a buscar la dutxa, que a sobre hi ha boira i fa fred.
En resum, una ruta llarga i amb desnivell, amb un punt de partida ideal per a trobar carreteres variades i no passar pel mateix lloc d'anada i tornada.