dimecres, 31 d’octubre de 2012

L'EROICA 2012

.
L'EROICA 2012

Un dels motius que l'any passat em va moure a trobar i restaurar la Colnago va ser poder fer l'Eroica, un repte que a priori, o almenys des del meu punt de vista d'aleshores, era a l'abast de pocs, tant per material com per dificultat pràctica, i no cal dir que per filosofia.

L’Eroica és una marxa cicloturista retro, a realizar amb bicicletes d’època. El model ha de ser anterior a 1987, amb cuadre d’hacer, manetes de canvi de palanqueta, frens amb el cable extern, pedals amb calapeu i Corretja. L’Objectiu és conservar el màxim d’elements originals, inclòs la vestimenta i l’equipament, l’alimentació i l’estil de pedaleig, i si no és així la intenció és acostar-s’hi al màxim. A vegades s’aconsegueix.

El resultat ha estat variat, o millor dit agredolç, i si bé a grans trets aquesta "gran festa del ciclisme clàssic" ha acomplert amb les expectatives, per altra banda m'ha deixat alguna que altra desilusió en forma de determinats aspectes que ni de bon tros han estat al nivell esperat (o exigit) a una prova amb tanta pompa i màrketing darrera.

WEB DE L’EROICA

RECORREGUT DEL GARMIN

LA PRÈVIA
Amb tots els deures fets en lo referent a material, i potser un pèl desentrenat en lo referent a estat físic, rebo la trucada de’n Manolo Tusinu, un apassionat pels pedals, que la setmana abans de sortir a Itàlia em regala una gorra. Era el component que em faltava, lògicament la vaig dur el dia de la prova. “ja que jo no hi podré anar, porta-la tu”. Crec que vaig estar a la altura de les expectatives de’n Manolo.

Havia fet algunes sortides llargues amb la Colnago, amb material antic però amb algunes comoditats modernes, com per exemple sabatilles amb automàtic i roba actual, és potser la manera de gaudir de la bicicleta ferragot sense patir-la massa, tot i que fer una volta de 100km sigui una odissea, comparat amb un cuadre de carboni i un 11 velocitats actual!

A darrera hora vaig descobrir a casa un pinyó Regina de 14-24, 6 velocitats pujant de 2 en 2, i el vaig muntar, podent així anar menys clavat amb el plat de 42 que monta la Colnago.

Tot formava part de les nostres vacances amb la Bàrbara, uns dies abans ja viatgem en Ferry cap a Italia, i la tarda anterior a la sortida arribem a Gaiole in Chianti. El procediment d’acreditació és ràpid, em sorprèn que ni em demanin la bici ni li facin cap control, sembla que la cosa estigui massificada, no aconsegueixo gaudir al nivell que esperava... el poble està envaït per ciclistes, bicicletes, paradetes i frikis en plena efervescència.

LA FIRA
Tot i que hi ha massa de tot, la qualitat existeix i amb calés hom podria acabar qualsevol restauració amb èxit. L’ambient està de festa. Moltes paradetes amb material en variat estat de conservació, hom pot trobar de tot, de de maillots fins a pastilles de frè usades, gent mirant, gent regatejant, bicicletes en venda, bicis de museu…

…molt bon ambient sens dubte, I com que és Italia i som ciclistes, una mica de famfarroneig i de fer el gallito, que encara que la marxa sigui participativa tots ensenyem cames, material i fem l’home.


LA PROVA
Aquí la crònica, o sigui lo que val la pena:

Amb sortida esglaonada entre les 5 i les 7 del matí (es feia clar a les 7 més o menys) i molt bona temperatura (maillot i manguitos, calça curta) passo per l’arc de sortida després de signar i rebre el primer segell al carnet de ruta. Són les 7, he apurat el dormir en un preciós hotel (rifugium) a una hora de Gaiole, perduts en la Toscana. Algú em mira de reüll la bici en una forma que crec que és la revisió oficial (o sigui, mira que porti cuadre d’acer, frens amb cable per fora i pedals de clip i corretja). El recorregut estarà marcat (no massa marcat, però no et pots perdre).

A les fosques durant un quarts d’hora, sobre asfalt, vaig rodant amb la emoció d’estar iniciant un somni gestat fa més d’un any. Tot arriba.

Igualment arriba el primer sterrato, un tram en pujada entre xiprers, que un cop coronat el turó davall amb prats de cereal a banda i banda. Finques toscanes als turons dels costats, la bicicleta saltant sobre les pedretes... la strada bianca no és un caminet de sauló, i la meva bicicleta no és cap btt... això acabarà sent un calvari, penso que me quiten lo bailao, mentre gaudeixo com un nen.

Empalmant una carretera amb una altra, els desnivells no són de més de 100m, com si estiguéssim pedalant pel vallès o el penedès però una mica més exagerat, turonet rera turonet, empalmant trams de 8 o 10 km ara asfalt, ara sorra. Es busquen carreteres secundàries, en una zona plenament rural, o millor dit rural-turística. La Toscana de matinada és un jardinet en efervescència que guanya color a mesura que minut rera minut la llum del matí et deixa veure arbres, turons, pobles i les pedres i sots del camí.

Rodant en cursa rebo felicitacions per la bici, i el meu maillot del Kas (amb les boles i el descolorit de lo vell que és) fa furor. La Colnago els agrada molt i me n’adono que molts porten material més senzill. Em començo a fixar en les bicis dels demés i certament es troven algunes joies, de bicicleta i de vestimenta. Rodo molta estona amb un avi italià que porta la seva bici i la vestimenta completa de quan era jove, fins i tot l’estil, amb el manillar molt avall i pedalant ajupit, és impecable. El fotografio. Rodo bona estona amb un parell de master 30 italians, anem al mateix ritme, dóna gust rodar de costat i rellevar-se, ja que tota l’estona vas realment sol, com si fós una ruta de btt enlloc de carretera.

Recordo un francès, també amb vestimenta i bici impecables, i un canadenc afincat a Italia que té totes les Colnago menys la Master, parlem una bona estona, es queda meravellat amb la historia de la bici, em felicita en un tò que noto molt sà, no se li veu enveja (aquesta gent és la que fa gran el ciclisme d’època, aquest valorar i no desitjar lo dels demés).

Recordo un parell de valents, amb bicicletes anteriors a 1930, un sol pinyó, empunyadures de fusta, seients rebregats, pantalons bombatxos de pana i jersei de llana arremangat (la temperatura a migdia superava els 25º) fent el recorregut llarg, pujant a peu aquelles enormes pendents, patint com una partera però mostrant orgull a cada pedalada.

Recordo un pobre valent al punt més allunyat del recorregut cridant, demanant desesperat un “tubolare per favore”, punxades totes les rodes, deixat de la mà de Déu. Algú l’ajudaria, segur, jo duia desmontables.

Sobre el Km 60 se separen els recorreguts llarg i curt, al final del dia te n’adones que amb el recorregut de 135km n’hi ha ben bé prou, però com que som uns insensats, un de cada 10 dels que anem tira pel llarg. A partir d’aquest punt la cosa es complica, ja que vas més sol, cada vegada més sol, i a més, en una preciosa i llarga recta de pujada gradualment més forta, amb inmensos xiprers a banda i banda, amb un ample de camí d’uns 6 metres, comença un dels dos trams més durs del recorregut, llarga pujada amb desnivells constants que em minarà les forces pel que resta de dia, no és un mur, és un port fet a base de murs!

Amb el convenciment ja que el plat de 34 és ideal per a la pràctica del ciclisme, i que les sabates amb calapeu et fan més mal que bé, empalmem amb una llarga baixada on es pot comprovar que una bici clàssica pot anar a més de 70 i no desballestar-se. Rodo una estona en plà i arribo al control de meitat de recorregut, Km 95 més o menys, sabent que a partir d’ara tot serà més feixuc. Tot i això el sol ha començat a brillar, i la Toscana agafa el color que un matí ennuvolat li havia robat per una estona.

Als controls, pà amb oli, embotit del país, pastissos de caire rural i ví en garrafa. L’aigua te l’agafes tu mateix de la font. Powerbar és com el General Armada: “ni está ni se le espera”. Un exèrcit de frikis malvestits, suats i empolsinats, amb els mitjons al garró, la gorra torta i el maillot revellit, seiem a la vorera, al parterre, i pensem que estem a mig camí i no ens podem tenir en peu.

Cuadrar el 20 per hora de mitja és una epopeia, esperar que la duresa afluixi una quimera. Arrenco la marxa per una nova strada bianca, ara serà una corrua de murs, els més curts però més durs, lo que m’espera.

Les “strade bianche” o també dits trams de “sterrato” són carreteres locals, algunes amb els seus punts quilomètrics i tot, on encara no s’ha asfaltat. Formen part de la xarxa de carreteres italiana, o sigui, no són camins ni pistes. Al nostre país tindriem les pistes forestals importants com a paralel. Amb un ample de més de 4 metres i el terra allisat, estàn fetes amb una primera capa de pedra grossa (algunes es veu l’empedrat de sota) recoberta per pedra picada més fina i sorra a l’estil sauló. El color blanc de la roca toscana els hi dóna el nom i quan estàn recent allisades s’hi pot rodar fàcilment.

No és aqueta la realitat, quan estàs pedalant a sobre d’elles t’adones que hi ha passat els tractors i les seves rodes han abombat el terreny, de manera que si agafes la rodera la bici tremola més que sobre els pavés de Bèlgica. Si vas pel costat agafes els sots, si vas pel mig has d’anar esquivant pedretes. Al no haver estat projectades per cap equip d’enginyers moderns, els desnivells superen fàcilment el 8%, i com que la Toscana és un turó rera l’altre, els desnivells abunden, tant pujant com baixant. Les famoses Strade Bianche acaben sent caminots de carro on una bici moderna acabaria amb la resistència del cul, mans i peus més curtits. Me cago en la meva colnago i en el déu que ho va parir tot, i tot i això tan sols poso peu a terra un moment, en l’enèssim pepino de pujada continuat, perquè ni les meves cames, ni els meus ronyons, ni el meu 42x24 em permeten mantenir l’equilibri.

Cabrejat amb mí mateix per haver posat el peu a terra retorna el plà, em fan una foto d’aquelles que potser compraré on-line (als anys 80 la fotografia era digital i la compraves per internet, jejej, el fotògraf hauria de revelar el negatiu i enviar-t’ho per correu ordinari, per ser lògic, no?) entro en un curt tram d’asfalt menjant cuatre figues seques que duc al maillot i descanso esperant el proper tram de sorra i el proper control.

Sobre el Km 160 un nou control, ens trobem amb els de la més curta i amb els del recorregut de 135, de nou molta gent a la carretera i moltes cares de fatiga, és realment una marxa heroica per a tots. Veure’ls amb les bicis brutes encara és més bonic. Fem un llarg tram d’asfaltat per una carretera que em recorda la banda de l’Anoia, pobla de claramunt, mediona, per exemple, passem a l’altura de Gaiole in Chianti i els de les curtes tiren cap allà. Els de la llarga en canvi iniciem un tram d’sterrato llarg i recte, amb una pujada suau d’un 3%, constant, uns 6 o 7 km que et matxaquen viu, el terreny té molts sots, i un ja no té esma per esquivar-los. La forquilla d’acer fa que et mengis cada pedreta, les mans no s’agafen al manillar, les corretges t’han deixat els peus com una pilota desinflada, tot i això la Toscana a la hora de la migdiada és preciosa, portes 9 hores i el teu seient Rolls és el teu pitjor enemic, pararies a desinflar les rodes, potser a 5 kg no punxaries i seria més fàcil el camí, però ni tens ganes de parar, t’has equivocat amb la pressió i ho admets, però no rectifiques. “aquí no para ni dios”.

Sents una ambulància allà al mig, et passa fent gran polseguera, després sentiràs a dir que hi va haver un infart fulminant. Pobre home.

Entres de nou a l’asfalt, al poble del darrera de Gaiole, i superes a dures penes el portet que separa les dues valls, et porten al punt més alt i d’allà davalles, per la darrera strada bianca, uns miseriosos 3km, empalmes de nou amb l’asfalt i seguint en baixada arribes a Gaiole. No series capaç de fer un quilòmetre més, tot i això ja no vas pensant que mai més tornaràs, ara ja penses en la propera edició, com encararàs els punts on avui has fallat.

L’Eroica t’ha guanyat i ho sabies. Has de ser més dur, de mans, de cames i de ronyons, de cul, ai, el cul! Però lo pitjor són els peus. El maillot fa aquella olor teva, per dir-ho suau, aquella olor de quilòmetres, la recordes de les brevets llargues, la vas dur amb tu durant 3 dies a la París Brest, i avui, amb tan sols 10 hores i 200km de no-res la retrobes. La teva olor és el que et fa concloure que la Eroica és massa dura, i que no la havies valorat com a tal.


OPINIÓ

DURESA: Excessiva duresa per a una prova ciclista de tipus excursionista tal i com te la venen. 4500 metres de desnivell en 200 km és un valor que poques marxes cicloturistes ténen, i menys tenint en compte la cota màxima i la mínima de la prova, i el fet que la pujada més llarga tingui uns 10km, o sigui, cap port de categoria especial ni res per l’estil.

15 trams de strada bianca, alguns amb 10 o 12 km de llargada, i desnivells de fins al 11%, en alguns casos dos o tres turons d’aquest estil seguits.

Baixades al mateix desnivell i sobre el mateix terreny, poca zona de plà per rodar i una cosa que no tenim en compte: la sortida és esglaonada, és a dir que no hi ha pelotons, o sigui, els 200km són 200km sol, com a molt un grup de 20 que es trencarà a la propera strada bianca.

En una frase: el recorregut ja és molt difícil amb una bicicleta actual, monocasc de carboni amb 50-34 i amb 11 velocitats i pinyó de 27, amb calçat de sola de carboni i frens moderns, amb seient, manillar i disseny de cuadre ergonòmics... imagineu amb una bici de 30 anys!

El saldo resultant de la duresa es podrà llegir a la opinió sobre Rigor Històric de més avall.


MASSIFICACIÓ: lògicament l’excés de màrketing i la pompa acaben portant inscrits a milers, i com que el rollo Toscana tira molt, doncs hi ha molta solicitut per anar-hi. El problema serà el mateix que en qualsevol prova ciclista on la massificació no es porti ben portada, i com que d’aquestes proves de masses tan sols n’hi ha una que ho porti bé (la Maratona Dolomitica), el resultat no cal explicar-lo, tots al bulto i señores vayan pasandooooo.

El resultat és molt ianqui de vacances, molt urban-style, rollo dissenyador gràfic amb tunejada perroflauta i molt ciclista turista … i a la vegada molt “it’s not my bike, i borrowed from a friend (from an uncle en tot cas)”

POC RIGOR HISTÒRIC: lògicament el que s’espera d’una trovada de tant calibre és veure coses espatarrants… doncs al final se’n troben, com els escasos ceps que troves enmig d’un bosc plè de rovellons de cabra i amanites

Tampoc els organitzadors ajuden a conservar el rigor, i al contrari del que estem acostumats quan anem a trobades com la de Monreal o la Pedals de Clip, ni se’t mirem la bici, ni els importa si la tens impecable, o almenys d’acord a una época.

Llavors el que es veu és gent amb una bici dels 80 i amb vestimenta dels 60, o amb rodes shimano amb nucli de cassette o demés components moderns del tot, sabatilles John luck, cascos Giro… en fí, un desastre, d’aquí la alegria (i algunes fotos ho remarquen) que tens quan trobes algú que cuadra material, vestimenta i estil.

El més preocupant és que el rigor històric se’l carrega el mateix recorregut, o el reglament, que et permet variar el pinyó de la bici i adaptar certes coses modernes, com per exemple plats o pneumàtics.

Així doncs, ni pensar-ho de mantenir el 42-52 o el pinyó de 24, per pujar aquells pepinos caldrà fer trampes (permeses).

La meva elecció per aquest 2012 va ser un pinyó 14-24 (6vel) model Regina CX i el 42-52 de sèrie de Campagnolo, a la vegada vaig usar llandes de coberta desmontable amb pneumàtic de 700x28, a 7kg de pressió.

De cara a la propera edició mantindré el rigor històric en la façana, posant un modern (i inexplicable) plat de 39 enlloc del 42, i estaré intranquil tota la prova per no acomplir amb lo que toca.

Tota la bicicleta i la vestimenta que duia havien sigut meus de jovenet o estaven datats entre 1984 i 1988, o bé de tipus reproducció exacta, exceptuant una cadena i pneumàtics moderns, un aro Mavic Sup (ja està corregit) i un culot Gore. Vaig sortir sense guants al no tenir-ne d’antics i vaig evitar colocar llum a la bici al considerar que als 80 no hi havia leds. El Garmin el duia a la butxaca... al final no era necessari apurar tant... però almenys jo no em pasava la autenticitat pel forro.

Fins aqui la parrafada, les fotos vénen en una nova entrada que faré.