dimarts, 17 de juny de 2014

Barcelona Perpinyà Barcelona 2014

.
Divendres de maig al Temple, on tots els fidels acudeixen cada dos anys per celebrar la biennal del gran fons català. Vells apassionats de dins o fora de la ruta es troben per actuar com si fós la primera vegada, uns com a primers actors, altres com a directors d'escena, amb un Rubèn Carro com a portaveu que demostra vegada rera vegada de quina fusta està fet, per sort del cicloturisme Català. Inmensa alegria per haver vist en Pepito Latorre fet un xaval.
Dissabte de maig a les Escales del Temple. Els fidels en calça curta disposats a prendre la partida. Retrobament amb els elements incombustibles d'aquell "grupu" que vam crear espontàniament als 2008. Ramon Bergé, Pere Rusiñol i (fora de foto) Lluís Llorà. Retrobament amb cares conegudes de sempre, i alegria per veure nous elements dins del món del gran fons. Hi ha qui ho prova, hi ha qui li veus que ha vingut per quedar-se.
Cent i pico experiències diferents l'una de l'altra, de plena validesa totes elles i per tant d'obligat respecte. Aquí les opinions diferents compten tant com la teva i si no la tens en compte allà tu, sobre el km 500 hauràs vist que era veritat, veritat tant diferent de la pròpia, però veritat.

Parlant d'experiències anteriors sobre 600km. en aquest mateix blog podeu trobar:
bpb2008, bpb2012, BordeauxParís08, brevet6002011

D'aquí la necessitat que s'entengui que la visió aquí escrita, sense pretendre ser una visió carrerista, no fotem, sí que és un punt de vista ciclosportiu més que no pas purament randonneur. 600km és la distància màxima que es fa sense parar a dormir, i a una mitja rodada d'uns 26kmh et permet tancar en unes 25 hores, que és prou ràpid. L'esperit randonneur no hauria d'anar lligat amb anar a poc a poc, sino més aviat hauria d'adir-se a acumular ruta pels propis mitjans, al ritme de qualsevol, i el ritme de qualsevol és el ritme bò. A més, Terront, en la primera París Brest, no va aturar-se gaire. Llegiu la seva crònica al llibre que cultura ciclista ens proporciona. La llarga distància fa obrir la ment.
En Domi, més fí que mai, volta pel cap de grup amb una motivació extra: "se van a cagar! hoy voy a atacar de noche" em comenta amb sornegueria! Està a l'atur i es casca tirades de 300 i 400km diaris! es relleva a sí mateix en la millor versió del seu propi personatge, se'l veu feliç... més endavant farà un pedo como una bellota, però seguirà sent el Domi, motivat, alegre i mostrant visiblement que la bicicleta és per alguns ciclistes com el millor dels beuratges de la felicitat i joventut eterna que llegim en aquelles noveles medievals, aquells que tan sols podien ser subministrats a un rei o un setè fill d'un setè fill, en un calze d'or. Nosaltres ho tenim pedalant, aquesta sensació, vès per on!
Sortim amb l'alba i francament ens ho prenem amb calma, que és que no hi ha les putes presses d'altres vegades? Ens emparellem amb en Ramon Bergé per fer el cementiri de collserola i baixar a Montcada a ritme suau. A la carretera de La Roca anem augmentant, però menys de 30 per hora, fins al creuament del Masnou. Al final d'una recta començant a pujar el coll veiem un grup, apretem i ens hi ajuntem. En Ramon diu que allò ho pagarem més endavant, i penso que és veritat... hi ha por, que no confiem en les nostres possibilitats? no pas, són els típics dubtes que sempre ens envolten, a l'estil del soci del barça sempre pensem que fotarem un pet abans d'hora, és algo típic del randonneur cagadubtes català.
I entrem a una carretera divertida com poques, ampla, plana i sense voral, encara que sense la vestimenta de tirantets, la lycra apretada i la bici amb banyes que els habituals de la Nasioná 2 porten. Nosaltres som un grup de motxilerus que fan via cap a Blanes i fins i tot paren als semàfors.

Com que estem ben alliçonats (en Ruben Carro deu tenir un poder de suggestió impressionant) anem sense presses i clavant al minut, i s'arriba al control de Lloret a les 9 en punt, 30 per hora, ni un més ni un menys. Som uns putus rellotges!
Amb una temporada reduïda com la meva 2014 (El naixement de'n Pere fa replantejar moltes coses) i aglutinada a 4 o 5 experiències de primer nivell, la capacitat de resistència de qui us escriu no estava contrastada. Vale que el còs té memòria, però amb 4500km de de gener millor no demanar-li massa corda! Total, que l'objectiu estava fixat en 26 hores (molt optimista, 28 hores m'haurien servit) i per tant el plan de ruta era una mica més suau que a la edició 2012. La mitja final clavada a 23 kmh comptant aturades i el jurament de no fer-se massa present al capdavant, i sobretot, res d'esforços inútils!
Aquest era el plan de ruta:
C1 lloret k90. 9h  ( real 9h)
C2 torroella k167. 12h (real 11.45)
C3 llançà k222. 14,15h  (real 13.45)
C4 amélie k311. 18h
C5 boadella k362. 20,30h (real 19.30)
C6 estevebas k431. 24h (real 22.30)
C7 folgueroles k482. 3h
C8 calders k529. 5h (real 4.40)
C9 barna k601. 8h (arribada 7.30)

De Lloret a Torroella ens agrupem una vintena llarga, fent la carretera de Tossa a ritme de ciclosport! semblen bojos entomant les curves i arrencant als repetxons, el grup s'estira i s'arronsa com si fós un final d'etapa o si arribéssim tard, intento no fer més esforç del normal encara que quedar-se tampoc entra en els meus plans, tot i això em sento incòmode entre tanta gent, tants nervis i sobretot tanta poca gràcia a la hora d'anar recte i no fer esses. Pujant la Ganga salto del grup en un moment d'aquels d'estar-ne fins als collons, de tanta carrereta.
A Torroella el control coincideix amb una cursa de Btt, hem de travessar el circuit mentre hi fan una cursa de Kids Cup, cosa que no m'agrada lo més mínim, quina falta de vista! Segellem, pixem i marxem, encara que per lo vist, en Francesc Julià ha anat més a la idea i vol fer la seva Bpb. Sense que ningú ho sàpiga ha tirat endavant, ben cobert per la seva assistència i la seva motivació.

Empalmem l'Empordà a bon ritme i per sort, més assossegats. El Grup es manté entre aquests vint i pocs. Llançà ens regala el primer control seriós, amb un bon càtering, bancs per seure i beure a dojo parem per menjar i reposar una bona estona i arrenquem cap a la part francesa. Aquest tram em fa especial respecte, el primer tròs pels portets i pujades complicades que hi haurà al llarg de la costa, el segon tròs, de Banyuls a Ceret i Amelie, per lo que vam patir la passada edició a causa del vent en contra.
Per sort la banda de Portbou i Colliure la fem bé, encara que el grup va perdent unitats, fins la dotzena, els deu o els 7 que arribem a Amelie junts, i el vent cap a Ceret bufa de cul, el pànic s'esvaeix.

El marcatge de la banda francesa és molt correcte, dels millors del dia, havent de reconèixer que en aquesta edició les fletxes han escassejat i algunes cruïlles les feia gràcies a conèixer el terreny més que no pas a causa d'un impecable fletxatge.
Les parades als controls cada cop es fan més llargues, i Amélie, gràcies a l'enorme hospitalitat d'aquella gent, es fa sempre agradable. Mengem, reposem i sortim escopetejats perquè 4 de nosaltres han tirat endavant. Penso que si ara em quedo sol seria un error, tinc planejat de deixar-los tirar a la entrada de la nit. i faig un gran esforç per aguantar el tipus al coll de costoja, quan a mitja pujada atrapem a lo que era el nostre grup i tornem a reunir-nos els 7 que anavem. En Domi fa la goma i es queda poc abans de coronar, tot i que a Boadella ens retroba.
Una nova parada a Boadella on gairebé tots es preparen ja per la nit. Jo tinc la bossa a la vall de'n Bas, i davant la disjuntiva de tirar sol o esperar-los decideixo fer lo segon. La tàctica ja està vestida: Junt a ells fins a Bas, dutxa i descans llarg, i sol lo que queda de nit.

La nit ens entra a la llarga carretera que passa lenta cap a Olot. Sort que vaig amb el grup. En Domi s'ha tornat a quedar, som 6.
És sobre aquests quilometratges, 300, 350, 400, que el còs recorda com reaccionava, i antigues sensacions i maneres d'autoprotegir-se retroben el seu fer. Els 10 o 20 primers km després d'una parada són a un ritme baix, la maquinaria no dóna potència. A partir d'allà vénen uns 40 o 50km en que entres en calent i rodes fins i tot còmode, fort, fins arribar als darrers 20 o 30km on tornes a necessitar l'aturada del control i el repòs. És un cicle habitual que retrobes en proves de 400 o 600km, i que a la París Brest, per exemple, t'acompanya dos o tres dies. No hi ha evolució, tan sols es repeteix el cicle, com una equació sinusoidal. D'aquí vé la explicació de necessitar un control cada 70 o 80 km. És el cicle.
Olot, recta cap a St Esteve de'n Bas. Comunico al grup que els deixaré i no faig cas als seus ànims. Arribo al control, sopo, em dutxo i torno a sopar. En Domi ha arribat, també alguns dels del grup que veia seguint-nos. Tothom allarga les aturades, hi ha qui es renta i es prepara per la nit igual que jo.

Amb roba neta i d'abric, el reflectant i tota la iluminació posada, arrenquem amb en Domi, encara que a les primeres rampes de Condreu es queda enrera, tot i que jo no vaig gens ràpid, ell encara té un ritme més baix que jo. Cada ú al seu ritme, doncs, com ha de ser.
Corono Condreu ja amb bones sensacions, encara que m'adono que m'he equivocat amb la roba. En porto poca! La baixada de l'Esquirol tremolant de fred i una dificultosa arribada a Folgueroles. La Plana de Vic em deixa glaçat i lo pitjor, amb el fred a dins. Un error de càlcul que no impedeix però puteja, el fred, quan portes tot un dia pedalant, no marxa així com així, el còs no passa de 140 pulsacions, no escalfes internament.
A Folgueroles en Jordi Tió i els demés amics i coneguts que allà hi ha em faciliten una manta. Menjo i reposo mentre arriben en Domi i el Felipe, un altre dels del grup que venia més enrera. Encara amb el fred a dins sortim amb el segon, mentre que en Domi continua obeïnt els seus biorritmes.

Parlant de biorritmes, amb qui circulo ara no cuadrem pedalada, a les pujades m'avanço jo mentre que als plans roda millor ell. començant La Pullosa ens separem, anirem fent la goma fins al Velòdrom i al final arribarem junts! Control de Calders, arribo bé, tant bé que faig parada de 5 minuts, sortint un poc abans que en Felipe i en Xavi, que des del grup de davant ha decidit dormir un quartet d'hora. Passió de son? doncs una dormideta i a seguir, sense que el cos s'adormi. Ben jugat.
La fatiga és ben palesa, tot i que encara rodo amb prou dignitat. El meu "minuto bueno" va durar 15 hores, però em sorprèn que un cop el cos ha arribat al seu límit, puc mantenir una velocitat de creuer prou constant, que em permet realitzar les pujades i els esforços sense fer el zombi.

A calders he arribat amb 20 minuts d'avançada sobre les desitjades 26 hores i a Barcelona arribaré òbviament per sota, lògicament hi ha una eufòria continguda, la Flor de Maig en serà el jutge, però l'acostament al Vallès i el pas per Sentmenat, Polinyà, Santiga i Ripollet es fa digne, molt digne. Cerdanyola em regala una nova crisi, no m'agrada rodar, el plat gran se'm fa etern, em fan mal les mans i les cervicals, de fet fa mig dia que em fan mal. La temperatura ha pujat 6 o 7 graus, com m'agrada el Vallès!
Calculo que si el meu temps de pujar la Flor de Maig éren 28 minuts, ara en puc estar 35 pel cap baix, tot i que a l'altura del merendero noto que hi ha cames. Com que la casa és gran i queda un remament de tresoreria decideixo fer-me l'home i em casco una pujada apoteòsica, arribo a dalt que només m'hi veig d'un ull i pedalo a lo quasimodo, però què collons! ja sóc a Barcelona!

El resultat és prou bò, menys temps del previst i sobretot amb molt bon sabor de boca de com ha reaccionat el meu còs. Una ruta molt ben escollida i una 5a edició molt ben organitzada, adulta per buscar-li una paraula definitòria. Bon ambient entre els participants i quelcom important: Respecte. a tot i a tots, potser aquesta seria la paraula que ho resumeix. Respecte.
Amb en Pepito Latorre, que ben d'hora a l'arribada ja ens estava esperant. Mai sabrem del cert els esforços que aquest home, sense pedalar, ha fet pel ciclisme.

La primera imatge d'aquesta crònica és de l'Alex Roca, un altre dels nostres ilustres, que va copsar el retrobament amb en Pepito, divendres abans de començar tot, en una foto robada que li agrairé sempre.