diumenge, 17 de maig de 2009

El REPTE: HO HAVEM FET!!!


algun del personal que es va atrevir amb el tema

Amb el cul com una mona del parque, les cames amb sensacions de necessitar bastó per caminar, els pulmons més oberts que una magrana i només veient-m'hi d'un ull... Un nen com jo (ni atleta ni superdotat) s'ha pulit "El Repte".

Estic afònic de tant xerrar, quin cap de setmana més intens!!!! Va, que ho farem a l'estil Quadern de Bitàcora...

Divendres 18h: Jordi Rubio 1, el meu company d'armes fixe del cap de setmana, arriba a Sabadell per tal de viatjar els dos en un sol cotxe. Carretera i manta cap a la Seu d'Urgell on ens esperaràn més valents. Que sapiguem, en Xodena, en Tirapu, en Taurus Molons (globo de oro al ciclista revelació) i l'Eduard Ararà, que agafa embranzida després de tres anys de nar fent. Per la carretera esquivem els mil radars que els nostres amics de trànsit ens preparen amb tot el carinyo del món (per no contaminar, res d'afany recaptatori) i aconsegueixo no posar el ràdio del cotxe ja que JR1 es descubreix com un excel·lent monologuista.

altres opositors al Repte són l'Alfons i l'Anna, en Ramoneda i la Lourdes, el Francesc, un altre Francesc que coneixem al bungalow... i una corrua de descobriments (sobretot diumenge) de gent que dissabte també era a la Seu.

Divendres 22h: Reunida ja la Trepa (no sé si dir-ne AC77) ens n'anem a sopar algo a La Bambola de La Seu. Pizzeria mítica. Conya marinera variada, inclosa intentona de pujar a Andorra a buscar material per recuperar que arriba al moment àlgid quan a JR1 li posen un complet plat d'espaguetis al davant: "Osti... demà globo fijo"

VOLTA AL CADÍ 2009. GLOBO FIJO

Dissabte matinada: dormim 6 hores (sense roncar) i ens posem les enagües roses i cap a la sortida falta gent. Abrigadets com és obvi, que fot un fred que pela.

Dissabte matí: Tal i com vaticinava el monologuista Jordi Rubio: Globo fijo.

Sortim puntuals i pugem a Alp xino xano, però com a 25 per hora, moment per a que la gent faci broma i pixi ben pixats. òbviament passen dues coses, la primera és que la batidora Taurus-Molons s'avorreix i decideix ser ferm candidat a Globus d'Or amb una fuga prematura.

La segona és que just començar la pujada a la Masella, els gallus del pilot es posen a mil. Toquen sometent i m'enganxen amb els pantalons avall. Haig d'entrenar millor. A la segona curva de la pujada noto que les cames no em van, potser pago l'esforç de Remences? o dels monegros? o del Raconsconca? o tot plegat? dec estar fet una piltrafa per dins, ja que no puc seguir el ritme de la meva ombra, i falten 140km per arribar, i l'endemà toca Banyoles... bueno, no vull ni pensar-hi.

La volta al cadí no té més història (per si sembla poc) que una lenta agonia port rera port, sense esma per respirar ni força a les cames, abandonant-me a la sort del meu ritme, deixant passar grups i gent i anant-me dosificant, menjant i omplint-me de paciència, com a bon randonneur. El mal de cames dura tot el dia, però tot, tot, i tot i així aconsegueixo acabar disfrutant... el motiu? una baixada final amb tots els ingredients per trencar-se coll i barres, momento cacaolat de la jornada. fabulosa baixada treient el ventre de pena, una mica de rocanrol, arribada a la Seu, i començar a recuperar per l'endemà.

La Marxa: 300 i pico inscrits ben portats, amb una entrega de dorsals correcta, regal de polo talla "L" (algú vol un polo? semblo el milikito amb una cosa tan gran) i material powerbar. Serveis previs a la marxa més que correctes. La sortida es fa a la hora, recorregut ben senyalitzat, motos de voluntaris ben colocades, igual que voluntaris en el recorregut. Mossos amb un molt bon cobriment de la cursa. Àpat final, dutxes i serveis perfectes. Sobre el recorregut... el més dur del cicloturisme català? potser.

Posaria un 9 al Cadí ja que no tinc gaire res a comentar, ja tenim una marxa més en el grup de les bones.


xodena recuperant volum i molons en posició after

Dissabte nit: Banyoles
Dues hores i mitja atravessant el "eje pirenaico" que sona a allò tan nostrat de "nordeste peninsular" per presentar-nos a Banyoles i pillar els dorsals. Ens trobem amb la resta dels 5 del patíbulo a l'alberg, sopem allà lo que ens dónen, i decidim anar a fer una pizza i una cerveseta.

A les 23h al llit a dormir, bueno, dormir dormir què vols que et digui... les dots de baríton de'n Xòdena són de primera línia, i ens regala amb un continuu de sons guturo-nasals que no baixen ni de freqüència ni d'intensitat. Tot i això, dormo... crec que dormiria hasta en la corda d'un funambulista.

Diumenge de matinada: Sona el filldeputa a les 6:30, enagües roses altre cop (les del 2008, no fotem, que sóc net) i cap a esmorzar. Preparar la bici amb la roda amb el 12-25 (més 34 de plat, Rocacorba serà conquerida), i cap a la sortida falta gent.


BANYOLES ROCACORBA 2009. GRAN GRAN GRAN

Gran marxa, gran final, grans sensacions.

A la sortida de banyoles. a l'arribada amb en Sergi Mingote, i amb els Arara-Bros.

Ben d'hora al matí ens trobem amb els habituals (part 2) de les marxes. Bloggers de pro com en Novell, catxondeig variat, la Mariona, inefable amb les seves fotos en companyia i demés personal dels findes de la primavera ciclista.
Sortim a un ritme ràpid que no sé aguantar, i sense voler em quedo endarrera. les cames van, però poc a poc. En Ramoneda li deu passar el mateix, ja que ens trobem pedalant suau als primers 10km, i anem progressant, agafant grups fins que aconseguim reunir una trentena d'unitats (deu ser el 3r grup de la cursa) a la altura d'Esponellà. Rodem compactes i a bon ritme, a m'he reunit amb en JR1 i anem amb la Sandra Santanyes i en Toni, amén dels habituals del tercer grup.
Encarem allò del Far amb poques ganes, però les cames van bé, giro i pedalo amb força i la pujada al far, tot i fer-la reservant, la passo sobrat. Baixada correcta i rearupament a bax, encara que amb menys unitats. El camí Olot ésplè de repetxons, i comque em sento bé vaig tibant de grup, encara que a estones passo a la nevera per conservar-me. Els murs de montagut i Castellfollit els passo bé, però a st joan les fonts la cama dreta em fa un mal inmens. alguna cosa de tipus ossi o nerviós, ja que muscularment no noto pas cap estrebada.
Pedalar em costa cada vegada més pel simple dolor a l'apretar la cama avall. Passo a "mode economy". Pujada d'Olot a Santa Pau nar fent, fins que a La Fageda se'm surt un aro del pneumàtic (necessito vredestein ja, els michelin no molen) i haig de deixar el grup per desinfar i reparar. En Rubio es queda amb mí, gran company.
Baixada a Banyoles amb en Pitu i alguns supervivents més, i arribem a la única raó de tot el cap de setmana: el peu de Rocacorba.
Res val la pena si no es puja allà dalt, res té significat. No val la pena ni sortir de casa, i només són 12 km, però s'han de fer.
Encarem amb parsimònia i un "grand braquet". arribem a la zona xunga i fotem el ritme cansino, i nar fent nar fent, ens donem compte que estem pujant a 11 per hora i encara que els km passen poc a poc, no patim.
Rocacorba es corona amb molta alegria. Ho hem fet. Necessito un culot de tres camals.

La Marxa: Doncs una mica més madura que l'any passat, cosa que significa una altra marxa de gran nivell. 300 i pico inscrits més, més alguns sonats que ahir éren a la Seu. Acolliment, dorsals i sortida correctes, el tema final en alt ben portat, costa fer pujar a la gent i que després et baixin a Banyoles. Molt de positivisme per part d'una organització que marca carreteres perfectament i acompanya de meravella. Com a casa. un altre 9.
Nota sobre els mossos: Tant a La Seu com a Banyoles, els motoristes d'uniforme han estat molt atents, seguint als grups, marcant a cotxes de cara i assegurant travessies i la marxa. Molt educats amb nosaltres, s'han fet respectar de la millor (i única manera) que es poden fer valorar: amb amabilitat, professionalitat i ganes (que estar tot un diumenge al matí acompanyant ciclistes a 30 per hora deu ser molt monòton, la cosa té mèrit).

Tirapu i Xodena coronant el Repte, més durs que un roc.