La Marmotte 2010

(aquesta crònica és part de l'entrada que en breu publicaré sobre una setmana a full, aquí no hi ha imatges, tan sols heu de llegir)

És un avantatge considerable tenir 4 marmottes a les teves espatlles i haver vist aquestes muntanyes de tots els colors durant una setmana sencera, gairebé parlo francès de la zona, encara que no pronuncio bé el número "u"... ells diuen "uyn" i jo dic "an" i no m'entenen (sic!)... tot i això, crec que sé ben bé el que haig de fer per sobreviure a la Obra Mestra del Diable: el Galibier.

El dia s'aixeca serè encara que fred, el meteofrance, que no falla, anuncia algun ruixat a partir de migdia, o sigui que decideixo mallot i culot, sense samarreta però amb manguitos i xalecu paravents. 5 del matí, fa molta son però em sento fort, sense mal de cames, i amb un canguelo important. Cagarada majestuosa, mallot a rebentar de barretes i gels i tota la litúrgia fisico-química d'una cita important.

6 del matí, aparquem a una cuneta a Allemont. Una Guineu aixafada al mig de l'asfalt, gent circulant amb bici, tots tiren cap a Bourg, nosaltres també. Desseguida ens avancem amb en Riu i anem fent via cap a la segona parrilla, la nostra, mentre Juanes, Rubio i en JE aniràn a la seva, que surt algo més tard. Entrant a Bourg en Riu es coneix un truco i passant per la vorera anem a parar just a davant de la nostra parrilla, ens hem mig colat. No hi ha lloc per pixar, mitja hora de peu dret, la penya no parla, són europeus, però bueno, tampoc es queixen. No fa fred i em trec el "xalecu", ben plegadet, no me'l posaré ni als 2600 metres, m'omple inútilment les butxaques però no podia sortir sense ell.

5 minuts tard (no són suïssos, obvi) els vips de davant (dorsal verd) surten, i desseguida nosaltres (dorsal groguenc). Apenes veuré dorsals negres o vermells, la marmotte és molt multitudinària i es fan grans separacions entre graelles. La recta de sortida de bourg cap allemont es fa a tota maneta, es vol arribar al cap de cursa, i just a peu de presa ens els trobem. Veig el Cap de la Marmotte i començaré el Glandon/Croix de Fer amb ells.

Tot i això agafo el meu ritme, insegur de les meves forces em passaré tota la cursa reservant. En Jordi Riu arrenca molt bé i se m'escapa, jo a la meva, pujo sempre envoltat de la mateixa gent, alguns coronarem hores més endavant l'Alpe. És la primera Marmotte que no adelanto ni m'adelanten, estic a on haig d'estar, la carretera està despejada, sense multituts, com una marxa de 500 ciclistes, tot està clar, inclús el cel, amb un sol que durant tota la pujada ens va escalfant.

Coronem Glandon amb 1:40, deixant la Croix de Fer a la dreta, es tracta d'un port de dos caps (com els dracs dels contes) que faig per primera vegada per la vessant Glandon (el recorreut clàssic és l'altre, tal i com diu el llibre "el alpe d'huez"). La baixada és neutralitzada, encara que jo baixo a la meva, o sigui, tant com puc, i tothom ho fa. Simplement no et compten el temps. Tot i això veig en directe el pinyot d'un holandès volador i a baix sento ambulàncies, la penya va a full.

Arribada la vall de la Maurienne el tema estarà en ajuntar-se i trobar uns relleus amb cara i ulls, cosa difícil, ja que tot cristo es fa el ronso i no entenen el català. Un friki de la vida es posa a davant tirant com un animal, ens tensa i espanta encara més al personal, pel que es veu tothom li té por a la Obra Mestra. Circulem per una nacional que va picant amunt, a uns 30 per hora, i ens apropem a un enorme grup (a on circula pel que després sabré en Jordi Riu), però quan ens hauriem d'entendre ens quedem parats, i en un català ben explícit els comunico la seva inutilitat per a muntar uns relleus mitjanament dignes i descansats per a tota la cuarentena que anem. Un altre flipao de la vida em diu "vai vai", com si jo fós un italià qualsevol, i jo que vaig, em poso al davant i a la meva bola, tot tranqui, se'm queden tots a darrera, amb pudor de calçotet cagat.

Sant Jean de Maurienne i trenquem a la dreta, un tunelet i de cop ens trobem iniciant "l'Innombrable", el grup es peta tot i que ningú apreta, jo el que menys, poso un pinyó més de lo que hauria de posar, digueu-me romàntic, però no em fa cap gràcia rebentar en un simple Télegraphe, tinc tot un Galibier per a mí solet allà dalt.

Passen els quilòmetres i la pujada es manté, algun que altre canvi de desnivell però a ritme vaig fent, recollint cadàvers de davant, passant-me algú per darrera, però no massa transit, estem on hem d'estar i definitivament no sembla una marxa de més de 300 corredors. A 1 km de coronar télegraphe el moment friki definitiu: un pas alternatiu amb semàfors vigilat per dos polis (fransuàs i fransoise) ens fa parar i posar peu a terra. Evidentment no entenen el fí humor català que els dedico, tot i que parem poquet. Podia haver aprofitat per pixar però no ho he fet per decoro (la fransoise estava guapeta i no era de recibo).

Total que pillo aigua a dalt (marmotte de 8 litres de líquid, ojo eh?) menjo com s'ha de menjar i tiro cap a Valloire, la porta de Mordor. Sortida de Valloire i avituallament a 2km, lloc de clàssica parada i conegut pels camemberts que allà dónen, paro expressament per atiborrar-me de formatge i així recordar les velles marmottes, on amb l'Edu Ararà, el Pere Rossinyol, l'Antoniu del Jové, els Trujillus, en Jaume o l'Enric Roig sempre comentavem l'estranya presència de camembert a un avituallament. De passada faig el riuet i vaig a buscar el Plan Lachat, lògicament amb un pinyó més de lo que hauria de ser.


... i mentre avances, menjant mentres, guanyant altura, a sota el sol, envoltat per companys que busquen el mateix i que a la vegada no saben res de tu, el trobes allà, a davant, mirant-te als ulls, posant un pal a les teves rodes, i li vols mirar als ulls i anar cap a ell, però saps que si ho fas així s'enfadarà i no et deixarà passar, i abaixes el cap, humil, i continues avançant, mica en mica, sense fer soroll, amb respecte, t'hi acostes, tant que de sobte hi ets a sobre, i tot se't fa etern, sents el seu alè com et crema el clatell i t'aixafa el cap, com et trenca les cames a cada pedalada, res és comparable a això, ni tan sols el més dur dels finals en alt, tan sols és un pas de muntanya, tan sols és una bèstia que famolenca t'espera amagada darrera cada revolt, tan sols és una llengua d'asfalt posada al llarg d'una serpent interminable...

... i tant fa quan triguis si saps que l'estàs superant, tant fa perquè ara és quan te n'adones que el temps és relatiu, una simple convenció, i que aquí no es compta el "quant queda", sino el "quant portes fet"

I penses en moltes coses a la vegada, i el que hauria de ser una ment en blanc es torna un passar ràpid de fets, records, llocs i persones, de frases soltes que repiquen a la memòria, el teu Cel comença allà, al bell mig de la seva Obra Mestra, ets a casa seva i t'hi quedaries per sempre més, perquè més enllà, més amunt o més avall, no hi ha res...

... que el dolor és temporal, i l'orgull resta per sempre ....

Per primer cop en quatre intents supero el Galibier amb el patiment necessari i suficient, avui he guanyat jo, 10 anys després del primer intent, cabronàs!
els darrers 13km se'm fan eterns, i la Roca, que són els 3 finals, sembla inexpugnable. Corono bastant esgotat encara que amb bon temps, comptant ràpid estaré per sota de les 8 hores, tot i que queda una eternitat. Paro a l'avituallament per un poc d'aigua i amb embut endrapo dues barretes i em llenço avall a tota llet.

La baixada del Galibier al Lautaret és realment a tomba oberta, no es fan presoners i atrapo a gent i més gent, veig un grup arribant al mateix Lautaret i entrem a la carretera general, baixem molt forts i decideixo posar-me a davant i esforçar-me, rebo l'ajut de dos més, i combinant pedalades amb aerodinàmica ens tirem avall. Túnels, curves tancades, cotxes de cara, hi ha perills, alguna zona de pedalar fort, un repetxó sortint d'un túnel, on just a l'entrar hem atrapat un grup d'uns 10 on va en Jordi Riu, em sento satisfet i deixo que el grup, que ara és d'una vintena, vagi fent. A la cruïlla de 2 alpes hi ha el repetxó més dur, uns 2km de pujada on alguns es trenquen, però seguim anant a bon ritme, baixem a la vall de l'Oisans i encarem les 3 rectes abans del peu de l'Alpe a bon ritme de relleus. 6 hores 13 minuts a peu d'alpe, menjat, begut i amb una mica de sensació de defalliment, calculant un Alpe nefast estaré sobre les 7 hores 40, la feina està feta i m'abandono a la meva sort... de moment...

Curves 21 a 16 fins La Garde, no sóc persona, anem tirant a pas d'elefant (cap a dreta i esquerra), la calor ens aixafa i no hi ha força ni agilitat, curves 15 fins a 8, es fa llarg, molt llarg, no miro el pulsòmetre ni la velocitat, el primer sé que són sobre les 173-175, a umbral com tot el dia, la segona no m'interessa, per veure desgràcies tipus 8 o 10 per hora millor no mirar. Boca seca, ment en blanc...

Poble d'Huez i un àngel en forma de voluntari amb una manguera així de llarga se m'apareix, estil verge de Lourdes, amb la seva llumeta i tot, i li dic "fotame-la on vulguis però fota-me-la fins al fondo" i em fa cas, l'aigua em regalima per cap i esquena, han estat 5 segons de posar el peu a terra, se m'obren els ulls, em passa la son, bec aigua, constantment, a glops petits, i la bici comença a moure's diferent, no fa calor...

Curves 6 i 5, l'Alpe s'obre a la vista com la Escala cap al Cel que cantava la "pepa" del Robert Plant, i la bici corre de veritat, potser a 13 per hora, no sé, tan sols sé que mantinc l'esforç però ara noto els resultats, m'animo i moc cadència, combino dret amb assegut, i prenc paciència i alhora avanço, mirant aquesta vegada als ulls d'un Diable que ja tinc dominat, avui serà un cadell les meves mans, faré el que voldré amb ell. Corva 3 i 3 km, miro al cel i dedico la cursa a en Marco, aquell home que el Diable es va endur amb ell, de tant com el desafiava... corva 2 i corva 1, 2 km, el paio de les fotos s'ha fet un book amb el meu pas. Entro a la recta de l'Alpe, allà on el Tonto va tombar en Guerini, faig el túnel i baixo pinyons, ja és meu, darrera curva i plat, Plat, PLAT! He arribat, 7 hores i 20, i no recordo res més...

La Cuina de l'Infern, la Obra Mestra del Diable i la Escala cap al Cel, la Marmotte o la Mare de totes les Marxes.