diumenge, 28 de febrer de 2021

LOS FORZADOS DE LA CARRETERA. TOUR DE FRANCIA 1924 (Albert Londres)

CICLISME DE BUTACA.  

CRÒNICA DIÀRIA D'ENVIAT ESPECIAL

Un llibre imprescindible





Entre deux reportages sur les bagnes de Cayenne et d'Afrique du Nord, le grand journaliste Albert Londres décide de couvrir le Tour de France 1924 pour Le Petit Parisien.

A cette occasion, il découvre le monde impitoyable des coureurs cyclistes qu'il appelle les... Forçats de la Route.


Albert Londres, periodista francès presumiblement assassinat en un fortuit incendi en un vaixell mentre realitzava una investigació sobre determinat tipus de negocis de la època, fou un dels inventors del periodisme d'investigació. Corresponsal de guerra i cronista de les grans temàtiques de fa cent anys, no va dubtar a seguir la caravana del Tour al 1924, aquell any que Ottavio Bottechia "Pedaleaba sin sacudidas, regular como el balanceo de un péndulo; era el único que parecía no hacer un esfuerzo superior a sus fuerzas." o en altre paraules del cronista "persiguiéndolo a 50 por hora sin alcanzarlo lo buscábamos en los barrancos pero él ya nos esperaba en meta".

No explicaré res sobre el llibre, és massa bò, tan sols us deixo alguns paràgrafs:

"Alavoine está amarillo, padece un cólico... "cuando voy bien mis neumaticos pinchan, si mis neumáticos van bien, pincho yo... me doy cuenta por primera vez en diez dias que lleva el dorsal 13"

"Han salido de Les Sables a las diez de la noche, llegarán a las seis y media de la tarde... La quinta etapa fue la más larga de la historia del Tour: 482 km, el belga Huyse tardó 19 horas 40 minutos, al año siguiente la etapa fue dividida porque su longitud excesiva restaba dinamismo a la carrera."

"En los primeros años del Tour se denomina “les ténébreux” a los ciclistas aficionados que participaban en la carrera y que habitualmente acababan las etapas de noche."

Sobren les paraules. 

LLEGIU COLLONS, LLEGIU!

diumenge, 21 de febrer de 2021

AVUI FA UN ANY QUE SÓC VIU

LA COSA VA ANAR MÉS O MENYS AIXÍ...

Un dijous al vespre, tornant de casa de fer el glovo, tenia mal de panxa, era un dolor similar a la típica gastroenteritis que (com a Fausto Coppi) m'ha estat perseguint tota la vida i no li vaig fer massa cas, el resultat previsible seria una mala nit i un parell de corredisses.

Però els vòmits i el dolor van anar en augment, tant que en un esforç que no m'explico vaig aconseguir pujar al cotxe i baixar cap al Taulí, a on un metge d'urgències que estava apunt d'agafar vacances (un home de pell fosca que literalment els va dir als seus companys "en dos horas me voy a difrutar como un blanco de lo que he trabajado como negro") em va agafar amb la desgana de qui sense valorar la seva feina compta els minuts per plegar.

El diagnòstic, ocular, tàctil i a mode de revisió de taller barato va ser de còlic nefrític, diagnòstic que va certificar el metge que el substituia i que ni tan sols es veia capaç de mirar-me quan em parlava, vocalitzant poc i parlant com si llegís una sentència judicial no escrita per ell em va donar instrucions sobre els calmants que havia de prendre cada 4 hores fins que pixés la hipotètica pedra.

Conservo els noms d'ells dos per quan me'ls trobi a l'Infern.

Van passar tres dies més on el dolor va anar en augment i la sospita de que allò no era un còlic nefrític va anar en alça. Amb un trasllat en ambulància altre cop a urgències, a on em van acabar administrant morfina, i amb una visita de la metgessa d'Urgències a casa, a on em va augmentar la dosi de paracetamol, i poca cosa més.

Coneixeu el famós llindar del dolor? arriba un punt que no sents res més, has passat el màxim, i t'acostumes a patir-lo.

La cuarta nit, amb mon pare, vam anar de nou al Taulí, a on recordo teatralitzar una exhuberant entrada per la porta gran d'urgències que va provocar la inmediata reacció del personal allà present. Recordo poca cosa més, un jove doctor que m'agafava, que cridava al cirurgià de guàrdia, que em duien a fer-me un Tac, i que inmediatament sortint del Tac m'adormia just després de signar no sé quins documents.

L'Atac d'Apendicitis havia derivat en una inflamació descontrolada que va crear una Peritonitis amb gangrena escampada per tot l'abdòmen. Sí, així de simple. Mort per dins. Sense temps per massa cosa ni massa esperances de solucionar-ho, l'equip de quiròfan van obrir-me com un xai, van posar el meu aparell intestinal en una safata i es van estar unes dues hores netejant-lo.

Conservo els noms de les qui em van operar per quan me les trobi al Cel.

Vaig despertar-me a la habitació amb un dolor terrible que apaivagava una injectora de morfina a raó d'una dosi cada deu minuts, i van començar a passar els dies entre visites constants de les doctores que em van operar, i una lleugera millora diaria, lleugera per dir algo.

Al cap d'una setmana la millora ja era ostensible, tornava a menjar, el dolor minvava i la cicatriu s'infectava... al cap de dues setmanes ja sabia que me'n sortiria i tan sols em preocupava la cicatriu, la incomoditat del llit, i la dificultat per respirar que venia una espècie d'enfisema paralel al dolor intestinal. A les tres setmanes vaig demanar l'alta voluntària, tot i estar fet un ecce homo, per continuar la recuperació a casa. Vaig sortir del Taulí dos dies abans que entréssin els primers covid, i pel que sé, a la planta on jo estava hi va haver una escabetxina aquell mes posterior.

Vaig estar tres setmanes més de convalescència a cals meus pares, tres setmanes a on pujar dos pisos per les escales era un veritable suplici, i arribar a dalt al sisè pis del terrat, hiperventilant i amb les pulsacions al màxim, era més dur que qualsevol port que hagués pujat en carrera.

No tinc cap lloc en la meva escala de valors per a posar tots els records d'aquells dos mesos que van començar un dijous nit, no sóc capaç de recordar-ho en la seva magnitud, no li poso alegria ni tristesa a tan inmensa experiència i en canvi sí que li poso agraïment, majúscul agraïment, quelcom fora de tota mesura. Jo sé que l'últim dilluns de febrer vaig començar una vida de propina.

I aquesta és la història de com vaig gastar la meva sisena vida, i avui fa un any que sóc viu, altre cop.







dimarts, 20 d’octubre de 2020

EL CICLISTA (Tim Krabbé)

CICLISME DE BUTACA. EL CICLISTA. 

NOVEL·LA D'AUTOFICCIÓ


Aniria de conya que enlloc de fer el hamster muntats en un rodillo, quan no sabem què fer i volem fer bici i a fora plogui i siguin les onze de la nit i a casa tothom dormi i estiguéssim fins als ous de mirar pel tinder i de gastar megas i neurones en un aparell tecnològic que ens té la vida segrestada... ens posséssim a llegir.

Que sí que sí, que tots llegim, llegim de la mateixa manera que diem que fem coses que llavors no fem, per això aquesta secció del blog. CICLISME DE BUTACA i menys tonteries, perquè practicar ciclisme també es fa agafant un llibre.

TOUR DEL MONT AIGOUAL 1977. Una cursa que potser va ser certa, potser va ser figurada, però que és a on se situa l'acció d'una de les millors novel·les esportives que un pot llegir. EL CICLISTA és el llibre que inaugura aquesta nova secció del blog perquè ho mereix amb la mateixa intensitat que Ben Hur mereixeria inaugurar una secció de pelis de romans.

El llibre, de tan sols 153 pàgines, es llegiria ràpid sino ós per la enorme quantitat d'informació, dades, històries, coneixements que destil·la, que fan que alenteixis el ritme de lectura i fins i tot rellegeixis paràgrafs sencers per absorbir tot el que t'explica.

Imprescindible obra mestra que ubica al lector (que no oblidem que a 2020 sol ser un ciclista de carboni, garmin i comptador de watts) a la època on una simple pendent del 8% marcava la barrera de l'impossible. L'atmosfera de les curses d'afeccionats franceses dels anys 70 i 80, les famoses "cyclosportives".

Bicicletes de 6 pinyons, tubulars empegats amb màstic, manetes amb cables per fora i cuadres d'acer amb un sol bidó, el relat d'una cursa probablement inexistent, possiblement real, amb els seus personatges, narrat en una primera persona que podriem ser qualsevol de nosaltres, transmetent sensacions que qualsevol de nosaltres que hem estat en qualsevol "cyclosportive" podriem haver sentit.

LLEGIU COLLONS, LLEGIU!


dijous, 24 de setembre de 2020

US DEMANO PERDÓ

amb la sinceritat de qui ha deixat de banda allò que era la seva vida, i se n'ha adonat massa tard que ho havia fet...

... aquesta entrada de blog és en serio, jo aviso...


Us demano perdó a vosaltres, ciclistes, amics, companys, ben entesos rivals, companys de viatge i d'habitació d'hotel, de pensió de mala mort, de bungalow de càmping ... per haver desaparegut del mapa.

Donar-vos explicacions a tots hauria estat el que hauria hagut de fer, i potser seria el més complicat. La vida ens obre nous fronts en els que a vegades ens hi veiem inmersos potser a contracor, potser volent, i la voràgine dels aconteixements que succeeixen al marge de la bicicleta a vegades et fa oblidar la essència... massa coses que passen "a vegades" totes juntes, potser excuses per justificar una absència que, mirant enrera, al 2014 quan vaig acabar la meva darrera Barcelona-Perpinyà, mostren un punt final llunyà, oblidat però mai justificat.

Us demano perdó a vosaltres, bicicletes, per haver deixat que la pols cobrís les vostres pintures, per haver permès que el greix de les vostres cadenes es ressequés, per no haver ni tan sols mirat com les vostres rodes es desinflaven, i com mica en mica anàveu passant de ser boniques, a ser oblidades.

Certament no m'ho explico i em fa vergonya tot plegat, haver arribat al punt d'haver oblidat els dentats de les corones de totes i cada una de vosaltres, les pressions de les vostres rodes, o d'haver oblidat a quina caixa havia desat els vostres recanvis, altre temps ben guardats.

No puc dir que he tornat, no puc dir que torno a pedalar, en realitat sóc un senyor que va en bicicleta, embutit en un maillot dues talles més petit del que li pertoca, amb una panxeta que li molesta al pedalar, que esbufega quan pedala i que quan s'acosta la pujada s'ho pensa i repensa...

Instagram Miquel Gubianas

Treballo a Probike, sí collons, En Pere m'ha fet tornar a aquest món, he hagut de desoblidar moltes coses, agafar responsabilitats que m'han ofert sense condicions, i gaudeixo, gaudeixo tant treballant que no recordo haver gaudit mai d'aquesta manera. No hi ha paraules per descriure el sentiment... vale, sóc un tio hiperbòlic, exagerat, però m'haurieu de creure ostia!.

que perquè escric aquesta entrada? mira... ahir vaig parlar per telèfon amb la Almudena d'Specialized, recordava la meva veu, el meu nom, i la meva feina i manera de fer-la... enlloc de venirme arriba em vaig venirme abajo, vaig recopilar, i vaig creure que us havia de demanar perdó.

...jo sabia patir, havia après a patir i patia amb alegria. Els dies que plovia sortia igual, els migdies de juliol també, i qualsevol hora era bona.

Ara sóc un senyor que va en bicicleta, i el maillot em queda fatal, però no pretenc donar llàstima, en realitat estic escrivint això perquè us vaig deixar tirats, i ara miro enrera i m'adono del que vaig deixar.

En fin... aquí queda escrit.













divendres, 10 d’octubre de 2014

world famous IDAHO STOP

.
ALTRAMENT DIT "ROLLING STOP"

... o Stop Rodant, el propi nom el defineix. Es tracta d'una llei aplicada des de fa 30 anys amb èxit a l'estat d'Idaho, un dels USA per a ser més exactes, o sigui primer món, i que en grans paraules permet a ciclistes i demés vehicles rodants de poc cavallatge (potència, velocitat...) no aturar-se als stops i així beneficiar-se de la pròpia inèrcia creada pel propi moviment.

Està científicament provat que gasta més energia arrencar de zero que no pas reduïr la marxa i refer-la de nou amb una mica de moviment. El simple fet de reduïr la marxa aporta al vehicle en qüestió (p.e. una bicicleta) la seguretat necessària per afrontar un creuament o una rotonda sense que se l'emportin els vehicles que circulen en altres sentits.

un link

El ciclista, qui recordem que té més camp de visió que una persona amb cotxe, frena sense aturar, veu com està la cosa i decideix arrencar de nou quan la marxa està segura per a ell (li va la vida, no és cosa de ser responsable o no). això permet que el benefici per a ell sigui no aturar-se i haver d'arrencar, i el benefici per a la fluides del trànsit sigui que la bici no puteja al cotxe que està esperant a sortir de l'Stop per passar-lo, putejat perquè una bici que no pot volatilitzar-se del seu davant el fa esperar.

nota al marge 1: De fet, si a un país com els Usa, plè de tontos que necessiten que els diguin que els "objects in mirror are different from the reality" es deixa als ciclistes no fer els stops, deu ser que la mesura és altament eficaç.

nota al marge 2: això del idaho stop és lo que els ciclistes hem fet tota la vida, saltar-nos un semàfor, un stop, etc... quan o no vé ningú o està lluny, per així no haver de posar el peu a terra i arrencar de zero, que a més de fer una mandra de collons es veu que gasta energia. i com que el cavallatge d'una bici és de 0,5HP, o sigui, un mulo que tiba, va de conya saltar-se un stop.

O sigui que no ens diguin que "no respectem les senyals", quan no cal respectar-les per la fuidesa de tot plegat... als USA ho ténen superat, això.