dilluns, 14 de juny de 2021

LADIES AND GENTLEMEN GRAVEL RIDE

 

Gràcies a la voluntat de la Eva Costa, companya de feina a Probike, em vaig veure enrolat en un objectiu, aparentment simple: Tornar a inscriure'm en una marxa. Les dues últimes havien estat la última edició de La Bonaigua (juny 2016) i la desena edició de la Montsec-montsec al maig de 2019. Amb les ganes de tornar a dedicar un dia a la bicicleta vaig fer meu l'objectiu de la meva companya de realitzar un recorregut per equips, amb una distància considerable d'entrada, i un ritme de marxa que assegurava les vuit hores, o més, dalt la bici. Era per tant, un Objetiu majúscul esportivament parlant.

La gent de cyclocat amb en Joan Calvera com alma mater (entre els seus col·laboradors podrem trobar al famós Manolo Tusinu) promouen el ciclisme a l'estil Veloccio aplicat al Gravel, és a dir, recorreguts d'autosuficiència, amb molta proximitat de cara al participant, una lleugera pàtina humorística i absència total de pretensions de glamour artificial. El fet de poder fer el recorregut per equips, en el nostre cas en parelles, ajuda a que el ritme unipersonal es calmi i els participants vagin buscant la sintonia, un concepte molt ben resolt.

El resultat són rallys (tradueix com a trobades) d'una exigència solvent, amb clima de ciclisme erotico-festivo, preus raonables, i glamour aconseguit per mèrits propis. 15 euros d'inscripció a canvi d'un track a seguir, un complicat disseny de ruta, i la logística de punts de sortida, arribada i control, són un preu més que raonable quan estem acostumats a que ens demanin quantitats astronòmiques per exactament el mateix. Per alta banda l'absència de dorsal, la sortida esglaonada dels participants, el control de pas mitjançant carnet i segell (randonneur total) i la manca de temps o classificacions oficioses, acaben de fer lluir un concepte, el de les Brevets, que té una impecable aplicació al Gravel i li va com anell al dit.

LA RUTA

Sortim de Barcelona, de la botiga Cycling No Limit a Barcelona a les 8 del matí. la Eva no tan sols m'havia liat a fer la cursa sino que va ser la primera inscrita, va arribar abans que els organitzadors a la sortida, i em va fer sortir al primer torn. Il·lusió, determinació, tossudesa... ehem...

Total, que a les 8 del matí sortim per les platges olímpiques amb direcció al besòs, fins Montcada i polígons així tot guarros fins que de sobte entrem en una mena de bosquet la mar de bonic, a l'altura de Sant Fost, que va entrent en terreny més agro ja per Montornès i La Roca, que em fa pensar que el recorregut estaria ben triat a partir de llavors.

Terreny plà i anar fent, a una mitja més que correcta entre 20 i 17 per hora per les dues primeres hores. A partir de llavors mantindriem els 16 de mitja, que era lo que haviem proposat com a objectiu, amb la excepció de la entrada a La Selva, el pas per Massanes fins a Cassà, on entre calor i desnivell vam tirar molt de classe.

Primera parada  Cycling No Limit de Cardedeu, ambient genial entre els participants, últims moments de no patir calor i ja posats en faena, engeguem de nou.

En realitat el ritme ens permetia tenir estones de xerrera, i sobretot gaudir del paisatge sense pedre massa detall, la ruta es disfrutava més que no pas es patia.

Segon control a Santa Maria de Palautordera, molt proper al primer i amb detall necessari de senyora-amb-manguera-d'aigua-que-et-ruixa-fins-al-canalillo. Ara ja és un dia de calor, el garmin marca 36 i 37, i obstinats, seguim endavant.

Tercer control al km 75 a Hostalric. Parem a fer una segona Cocacola sense saber que entre aquest punt, el pas per la estació de massanes, maçanet, sils, vidreres i fins a Caldes de Malavella, els tobogans de la pròpia ruta, la calor desmesurada, la soledat del ja no trobar-te amb massa gent (els participants ja rodaven estirats pel recorregut) ens regalen els moments més durs i feixucs. Cap paraula de queixa per part de la Eva (jo tampoc, que per contracte no em puc queixar) tot i que la frase "no sé què estem fent aquí" la duien tots dos escrita com a subtítol.

Passat Caldes, una zona de bosc molt agradable de passar (ruta dels balnearis) que desemboca al carrilet Sant Feliu - Girona, i terreny favorable per tornar a prendre els 20 de mitja i rodar ferms cap a Girona. Això sí, parada obligatòria a una finca particular que tenia els aspersors funcionant i que vam aprofitar, caminant al pas del raig d'aigua, per regar-nos com cal.

Arribada triomfal passades les 6 de la tarda a Eat Sleep Cycle, somriures de satisfacció i combatent la deshidratació a base de gerra de cervesa. Al final, deu hores i mitja de ruta, 8.13h sobre la bici, 16 de mitja, molta exigència de temperatura i temps però com totes aquestes aventures, valent molt la pena. Destaco per sobre de tot la determinació i empenta de la Eva i les ganes que es van posar per totes les parts, organitzadors inclosos, de que sigui una ruta que es converteixi en referent.


Sant Feliu del Racó, 13 de juny del 2021.

diumenge, 23 de maig de 2021

EL ZERO ABSOLUT

 THE TRILOGY CHAPTER TWO

lligat amb la entrada avui fa un any que sóc viu d'aquest mateix blog, la segona entrega de la trilogia aniria, així resumit, sobre la experimentació sobre el propi cos quan un parteix de zero.

Zero, és zero, res d'aquelles collonades que tots imagineu quan agafeu la bici al gener després de dos mesos sense tocar-la i esbufegueu a les pujades i no us cap el maillot i us fa mal el cul i penseu que esteu fora de forma, no, zero.

Zero és no ser capaç, després d'una operació a vida o mort, tres setmanes a l'hospital i tres més al llit de casa, no ser capaç de pujar un tram d'escales a peu, sense arribar al límit cardíac i de capacitat pulmonar, havent de parar cada cuatre esglaons per descansar i agafar aire. Això és el Zero absolut.

La sensació de buidor purament física, muscular, i de les pròpies capacitats com a màquina humana és total, clar que un venia de portar bolquers al llit de l'Hospital, amb lo qual ja teniem una mica guanyat. La motivació principal els primers dies va ser poder pujar els 6 pisos del bloc dels meus pares fins al terrat, al límit de pulsacions, ofegat i amb el gust de sang que et solien deixar els grans ports dels alps pujats a ritme de cursa.

D'aquest zero absolut se'n desprèn una por que et bloqueja, una por que et diu que no podràs tornar a pedalar amb dignitat, que no seràs capaç de completar una ruta de dues tristes hores sense arrosegar-te per les cunetes, que ja et pots oblidar dels 25 de mitja o del pedalar de peu enroscant el pedal i fent ballar la bici, o del rodar en plà com si no notéssis que et giren les cames... i has d'aprendre a oblidar-ho tot, tot i tenint més de 200mil km acumulats al llarg de la teva vida.

Al zero absolut hi has d'afegir el fet que portes des del 2014 sense estar federat, sense rodar de forma constant i sense estar en contacte amb el món del ciclisme, sense saber res de les novetats que han succeït en aquests 6 anys, ni en material, ni en estils, ni en persones.

El zero absolut comença també quan entres a treballar a una família com probike i et fan adonar que pots tornar a prendre partit en aquest món. Tot i que la motivació triga molt en arribar, les bicicletes i la pràctica del ciclisme t'envolten i mica en mica aprens a superar la por de tornar a sortir de la zona de confort (que en aquest cas seria el no pedalar) i provar-ho de nou.

https://www.instagram.com

Llavors, sense forma física (bueno, rodó també és una forma), sense objectius, ni cap punt de partida que no sigui un zero absolut, penses que potser seràs un entre milions que experimenti tot el procés de regeneració de la màquina humana fins a poder (no ja un ciclista sino) un senyor que va en bicicleta.

diumenge, 7 de març de 2021

NO QUERIAN GANAR

 CRÓNICA DE LAS PRIERAS PEDALADAS DE LA MODERNIDAD

JORGE NAGORE

www.sagaeditorial.com

l'Any 1983 Bernard Hinault, el campió del moment, geniüt, dèspota  i imitador de caníbal però sense la resolució de l'inimitable Merckx, cosa que el feia ser això, una rèplica, estava lesionat. L'Equip de Cyrille Guimard, el Renault (fàbrica nacionalitzada), equip nacional de França promogut per "la régie" i lògicament tot l'stablishment, entra en pànic, el Tour està en perill i França no ho pot permetre. Bernard, Madiot, Simon, Bernadeau o un joveníssim Laurent Fignon eren els aspirants francesos. La resta de potències ciclístiques del moment, Holanda, Itàlia, Irlanda, Bèlgica, Portugal, Austràlia, Colòmbia i Espanya presentaren als seus candidats en una cursa on cap d'ells, excepte Fignon a falta de tres o cuatre dies, semlava que volgués guanyar.

Les etapes encara éren llarguíssimes, 250, 270, 300 km, i les bicicletes encara no coneixien ni el carboni, ni el pedal automàtic, ni el canvi sincronitzat, ni el pinyó més gran que un 24d, per plats de 42, lògicament. Les ordres es donaves a crits des dels cotxes o bé des dels auxiliars col·locats a les cunetes, el casc, no estava inventat.

En aquest context cal afegir la invitació de dos equips estrangers la mar de pintorescos. Per una banda el Varta Colombia, equip que es va pagar la participació al Tour aprofitant el viatge a través de l'Atlàntic per passar uns quants Kilos d'Or blanc; i el Reynolds, o sigui, el Movistar d'ara, equip fundat tres anys abans amb un José Miguel Echávarri que va tirar de noms com Arroyo, Laguia, Delgado, Gorospe, Aja, Hernández...

Tan sols un tal Pedro González de Radio Nacional de España passava les cròniques a dins de la piel de toro, fins que a la cronoescalada del Puy de Dôme Angel Arroyo (El salvaje) i Pedro Delgado (Le fou des pyrinées) van entrar primer i segon. Llavors Televisión Española (la mejor tv de España) va entrar a connectar els finals de etapa, naixent de cop el ciclisme modern, les retransmissions televisives i el boom del ciclisme al nostre país, en un Tour on ningú volia guanyar.



Escapades, minutades, pàjares, canvis de líder, velles glòries lluitant amb joves promeses en una edició duríssima i plena de simbologisme.

L'estil de l'autor es limita a la recopilació de dades i posada en net de classificacions, adornant-ho amb anècdotes del moment i fets històrics relacionats amb els protagonistes. En molts moments es fa un llibre interesant, tot i que cap al final sembla que perdi algo de xispa narrativa i tendeixi a ser un treball de final de carrera. Tot i això, aquest llibre junt als dos que presentaré properament, són Im Pres Cin Di Bles per a qualsevol ciclista de menys de 50 anys.



LLEGIU COLLONS, LLEGIU!

diumenge, 28 de febrer de 2021

LOS FORZADOS DE LA CARRETERA. TOUR DE FRANCIA 1924 (Albert Londres)

CICLISME DE BUTACA.  

CRÒNICA DIÀRIA D'ENVIAT ESPECIAL

Un llibre imprescindible





Entre deux reportages sur les bagnes de Cayenne et d'Afrique du Nord, le grand journaliste Albert Londres décide de couvrir le Tour de France 1924 pour Le Petit Parisien.

A cette occasion, il découvre le monde impitoyable des coureurs cyclistes qu'il appelle les... Forçats de la Route.


Albert Londres, periodista francès presumiblement assassinat en un fortuit incendi en un vaixell mentre realitzava una investigació sobre determinat tipus de negocis de la època, fou un dels inventors del periodisme d'investigació. Corresponsal de guerra i cronista de les grans temàtiques de fa cent anys, no va dubtar a seguir la caravana del Tour al 1924, aquell any que Ottavio Bottechia "Pedaleaba sin sacudidas, regular como el balanceo de un péndulo; era el único que parecía no hacer un esfuerzo superior a sus fuerzas." o en altre paraules del cronista "persiguiéndolo a 50 por hora sin alcanzarlo lo buscábamos en los barrancos pero él ya nos esperaba en meta".

No explicaré res sobre el llibre, és massa bò, tan sols us deixo alguns paràgrafs:

"Alavoine está amarillo, padece un cólico... "cuando voy bien mis neumaticos pinchan, si mis neumáticos van bien, pincho yo... me doy cuenta por primera vez en diez dias que lleva el dorsal 13"

"Han salido de Les Sables a las diez de la noche, llegarán a las seis y media de la tarde... La quinta etapa fue la más larga de la historia del Tour: 482 km, el belga Huyse tardó 19 horas 40 minutos, al año siguiente la etapa fue dividida porque su longitud excesiva restaba dinamismo a la carrera."

"En los primeros años del Tour se denomina “les ténébreux” a los ciclistas aficionados que participaban en la carrera y que habitualmente acababan las etapas de noche."

Sobren les paraules. 

LLEGIU COLLONS, LLEGIU!

diumenge, 21 de febrer de 2021

AVUI FA UN ANY QUE SÓC VIU

 THE TRILOGY CHAPTER ONE

LA COSA VA ANAR MÉS O MENYS AIXÍ...

Un dijous al vespre, tornant de casa de fer el glovo, tenia mal de panxa, era un dolor similar a la típica gastroenteritis que (com a Fausto Coppi) m'ha estat perseguint tota la vida i no li vaig fer massa cas, el resultat previsible seria una mala nit i un parell de corredisses.

Però els vòmits i el dolor van anar en augment, tant que en un esforç que no m'explico vaig aconseguir pujar al cotxe i baixar cap al Taulí, a on un metge d'urgències que estava apunt d'agafar vacances (un home de pell fosca que literalment els va dir als seus companys "en dos horas me voy a difrutar como un blanco de lo que he trabajado como negro") em va agafar amb la desgana de qui sense valorar la seva feina compta els minuts per plegar.

El diagnòstic, ocular, tàctil i a mode de revisió de taller barato va ser de còlic nefrític, diagnòstic que va certificar el metge que el substituia i que ni tan sols es veia capaç de mirar-me quan em parlava, vocalitzant poc i parlant com si llegís una sentència judicial no escrita per ell em va donar instrucions sobre els calmants que havia de prendre cada 4 hores fins que pixés la hipotètica pedra.

Conservo els noms d'ells dos per quan me'ls trobi a l'Infern.

Van passar tres dies més on el dolor va anar en augment i la sospita de que allò no era un còlic nefrític va anar en alça. Amb un trasllat en ambulància altre cop a urgències, a on em van acabar administrant morfina, i amb una visita de la metgessa d'Urgències a casa, a on em va augmentar la dosi de paracetamol, i poca cosa més.

Coneixeu el famós llindar del dolor? arriba un punt que no sents res més, has passat el màxim, i t'acostumes a patir-lo.

La cuarta nit, amb mon pare, vam anar de nou al Taulí, a on recordo teatralitzar una exhuberant entrada per la porta gran d'urgències que va provocar la inmediata reacció del personal allà present. Recordo poca cosa més, un jove doctor que m'agafava, que cridava al cirurgià de guàrdia, que em duien a fer-me un Tac, i que inmediatament sortint del Tac m'adormia just després de signar no sé quins documents.

L'Atac d'Apendicitis havia derivat en una inflamació descontrolada que va crear una Peritonitis amb gangrena escampada per tot l'abdòmen. Sí, així de simple. Mort per dins. Sense temps per massa cosa ni massa esperances de solucionar-ho, l'equip de quiròfan van obrir-me com un xai, van posar el meu aparell intestinal en una safata i es van estar unes dues hores netejant-lo.

Conservo els noms de les qui em van operar per quan me les trobi al Cel.

Vaig despertar-me a la habitació amb un dolor terrible que apaivagava una injectora de morfina a raó d'una dosi cada deu minuts, i van començar a passar els dies entre visites constants de les doctores que em van operar, i una lleugera millora diaria, lleugera per dir algo.

Al cap d'una setmana la millora ja era ostensible, tornava a menjar, el dolor minvava i la cicatriu s'infectava... al cap de dues setmanes ja sabia que me'n sortiria i tan sols em preocupava la cicatriu, la incomoditat del llit, i la dificultat per respirar que venia una espècie d'enfisema paralel al dolor intestinal. A les tres setmanes vaig demanar l'alta voluntària, tot i estar fet un ecce homo, per continuar la recuperació a casa. Vaig sortir del Taulí dos dies abans que entréssin els primers covid, i pel que sé, a la planta on jo estava hi va haver una escabetxina aquell mes posterior.

Vaig estar tres setmanes més de convalescència a cals meus pares, tres setmanes a on pujar dos pisos per les escales era un veritable suplici, i arribar a dalt al sisè pis del terrat, hiperventilant i amb les pulsacions al màxim, era més dur que qualsevol port que hagués pujat en carrera.

No tinc cap lloc en la meva escala de valors per a posar tots els records d'aquells dos mesos que van començar un dijous nit, no sóc capaç de recordar-ho en la seva magnitud, no li poso alegria ni tristesa a tan inmensa experiència i en canvi sí que li poso agraïment, majúscul agraïment, quelcom fora de tota mesura. Jo sé que l'últim dilluns de febrer vaig començar una vida de propina.

I aquesta és la història de com vaig gastar la meva sisena vida, i avui fa un any que sóc viu, altre cop.