L'arribada d'una bicicleta nova comporta moltes coses, entre elles hi ha la il·lusió, i en aquest cas hi ha l'agraïment, ja que no estic parlant d'una compra sino d'una cessió, que aquesta nova Aethos seria bicicleta de corredor. Ja veus, bici de corredor als 49!!!
Gràcies al programa de bicicletes de corredor del meu sponsor principal (laboral, de roba i ara de material) vaig tenir l'atreviment de demanar una Aethos Expert 21 a veure si sonava la flauta, i vaja si va sonar! Recentment arribat del meu repte per terres catalanes vaig rebre el ok i vaig demanar a en Víctor Gómez aka Ayala Jr. aka Claseone, el nostre montador de capçalera, que guardés un ratet per a mí. Un muntatge ràpid i acurat (això sí, la cinta del manillar me la vaig posar jo que sóc molt tiquismiquis) i algun que altre detall, com el meu nom al cuadre amb tipografia probike.
El resultat ha estat els primers 1000km en tres setmanes i ja li tocaria la primera revisió i canvi de filtres. Van caldre 3 sortides per posar la bicicleta a mides, i en unes 6 o 7 ja la sabia conduïr.
POSICIÓ I CONDUCCIÓ
Per qui ha cabalgat unes quantes Specialized en talla 54 és senzill dir que aquesta és una spez de tomo i lomo. Si bé el comportament de la Crux, la Roubaix i la Turbo Creo eren totalment similars entre elles, fins i tot la Tarmac de fa 10 anys compartia sensacions, a aquesta Aethos se li hauria d'afegir un component de major velocitat i menor direccionalitat. Hi ha una similitud amb la meva antiga Look KX en quant a moviment general de la bici i capacitats rodadores. Angle de direcció bastant més dret que la Roubaix i bona capacitat per mantenir la verticalitat de marxa. Això que acabo de dir entraria en contradicció amb la característica escaladora de la bicicleta, però lamentant-ho molt per als que la volen encasillar com una bici de pujada, la realitat és que no exactament això, estimats.
El tub de direcció és prou baix per aconseguir bona posició de corredor, l'he deixat a mitja altura per equiparar-lo a la meva bici anterior. Retràs i altura de seient com sempre posats a plomada, la zona motriu ha de ser sempre la mateixa.
En quant a sensacions de conducció he notat molt de canvi. Potser és que la bici corre més, o que la Roubaix girava millor, però m'he trobat en que si no encertava la traçada i la velocitat correcta de cada curva al moment d'entrar, la bici em treia cap enfora i rectificar em costava un munt. Massa acostumat a una bicicleta que et permetia solucionar imprecisions al moment, m'ha costat ben bé un mes adaptar el meu estil a una bici que obliga a fer cada curva amb tiralínees i que si ho fas, no falla.
Si fossin cotxes, diriem que la Roubaix sobrevira, i la Aethos subvira.
i bé... res a comentar sobre els pneumàtics turbo originals, que no vull crear-me enemics...
EL SHIMANO
Hem trigat 35 anys però al final abandonem l'oncle Tullio. Sabia que això passaria des de que al 2011 vaig provar per primer cop un Di2. Evidentment la premissa, pràcticament la única que hi havia, era que si anava a màquina nova seria amb Di2 o bé amb Etap. Aquesta màquina monta un Ultegra que encara ha de cometre la seva primera imprecisió, i no crec que ho faci.
El canvi va fí, instantani. Les manetes són còmodes... tampoc n'hi ha per tant si un cop a la vida no monto Record, oi?
Els peròs també hi són, igual que un piano electrónic de yamaha contra un piano de corda de stenway, el toc metàlic del canvi i la precisió micromètrica de cada desplaçament provoca que els tocs subtils que es feien amb plat i pinyó alhora ara siguin com baixar esglaons de pam i mig amb botes d'esquiar.
L'exemple més clar és la maniobra de baixar plat i alhora baixar dos pinyons, maniobra que es fa en una transició baixada a pujada per tenir ja posat el plat petit i no perdre toc de pedalada. Tot aquest trasbals de cadena triga més i de tant exacte com és acaba sent lent, la cadena triga més a assentar-se i acabes perdent inèrcia. Amb els canvis de cables mantenies un tacte amb els dits que et permetia fer aquest pas molt ràpid i aguantaves inèrcia, i per tant, algunes pedalades encara amb velocitat suficient.
Per tota la resta, l'electrònic no té rival, i no s'explica com el sector hagi trigat tantes dècades a acceptar-ho.
FRENS i TRANSMISSIÓ
Tot el que se sol dir a favor del disc es podria resumir en simple comoditat. La veritat és que amb la solució que tenia jo amb pinces Campagnolo i pastilles dura ace frenava igual o més però ara el frè és totalment asèptic i exacte.
Amb pinces de frè i sense pluja la bicicleta frena molt més d'entrada, el primer cop de frenada és molt potent i a partir d'aquí es manté la força. Amb disc de frè la potència d'entrada és més suau, tot i que si vols augmentar potència la obtens simplement apretant més, i sembla que no hi hagi límit de força de frenada.
La sensació de seguretat, per tant, és diferent amb pinces que amb discs. Amb discs saps que sempre et queda un últim apretón per aplicar, tens un As a la màniga. Amb pinces en canvi sabies que un cop frenat, si havies encertat, ja estava tota la feina llesta.
La transmissió... un 52 per 36 de plat.... acostumat al compact des del 2004 el pas al 52 no ha estat gens dificil, però el 36 sí que el noto, amb major duresa a les pujades... o potser sóc jo i els meus 50 tacos... clar.
El que no m'agrada gens però gens és el 11-30 que li han fotut. a veure... siguem francs, plat de 36 per pinyó de 30 no ho poses si no fas la rierada deu cops en un matí. Plat de 52 per pinyó de 11 ho poses si baixes el Lautaret per anar a treballar cada dia, i encara.
Tenint 11 pinyons per triar, amb un petit de 12 dents ja aniries prou bé, pedalant de 70 per hora, i amb un gran de 28 aniries sobrat per al Bracons i el Caro. Si de 12 puges d'un en un fins a 17, de dos en dos fins a 25 i llavors fas el salt a 28, tens que entre els 4 darrers pinyons hi ha dues dents de canvi, no com tres dents que hi ha ara, que em trobo que entre dos pinyons me'n falta un d'intermig, o sigui, o vaig dur, o vaig massa tou.
au, queda dit.
RENDIMENT I TACTE
Per a un ciclista que sempre ha pedalat de peu (manies meves) és la bicicleta perfecta. Sembla que t'empenyi a aixecar-te i un cop baixes el peu a cada pedalada notes com empeny. La transmisió de força des de la cadera fins a la roda de darrera és altíssima i la pròpia bicicleta t'ajuda a pujar el peu de baix per tornar a carregar cama. En aquest aspecte seria una bicicleta purament escaladora, mantenint de forma molt constant la própia inèrcia de gir de cames.
Aquesta sensació augmenta assegut, a on igual que la Roubaix la facilitat per a mantenir el gir de cames ajuda a mantenir la línia de marxa. En aquest aspecte destaco la capacitat per aguantar desarrollos llargs inclús en pujada.
El tacte de la bici no obstant és dur. Els cops de la roda de davant passen directament a les mans d'una manera molt directa tot i que aquesta sensació tindria doble interpretació, ja que et tot moment notem que tenim el govern de la bici i ens sentim agafats a l'asfalt per la roda de davant. No ajuda el manillar d'alumini (potser amb carboni matariem aquesta sensació de duresa) i no entenc com en una bici de tant pressupost munten manillar així baratot. Temes de costos.
En resum, comparat amb la meva Roubaix 2010, haig de reconèixer que tenia molt molt bona bici, tant en pès com en conducció i agilitat no he millorat apenes, però en tota la resta, seguretat, intensitat, entrega de potència i conversió d'esforç en moviment he pogut tastar tota la modernitat d'aquests darrers 7 o 8 anys de cop.
La Aethos aquesta demana molta sabata, crec que era lo únic que faltava per a que els 50 siguin els nous 30. Ahí lo dejo.
