diumenge, 21 de desembre de 2008

CICLOCRÒS DE MATARÓ, RENOI COM ANEM!

HIGHWAY STAR
“Nobody gonna beat my bike it’s gonna race it to the ground
Nobody gonna beat my bike it’s gonna break the speed of sound”


La cursa de Mataró ha estat com un bon tema dels Deep Purple. Ritme constant, dur però portable, amb una base rítmica que sembla un tren avançant sense poder parar, un bon riff de guitarra de sortida, una veu privilegiada, i dos o tres solos dels que et deixen amb la boca oberta. Avui la cursa era “not for ladies”, o millor dit, “not for fairies”, i la ronyonada, amén dels pulmons, que encara els estic buscant, han sofert d’allò més.

Matí acalorat a mataró per repetir lloc dels darrers 3 anys, en un circuit intens que si bé resultava curt per volta era ample com pocs, amb un sol lloc on no es podia pedalar en paralel (una doble curva molt divertida poc després de la sortida) i on no n’hi havia prou en manxar, s’havia a més a més de patir. Olé de nou, i ja van tres anys viscuts, que Mataró l'encerta.

Treure distàncies era difícil i seguir roda mai havia estat, amb el permís de la cursa de Vinaròs, tan senzill, tot i això el poder passar les amples curves tant per dins com per fora feien que les diferents tècniques de gir et donéssin un pam més o menys d’avantatge, i la inèrcia tingués molt a dir, sobretot quan un dels nois del súper et fot la cartera a la penúltima volta!

MASTER 30, SOMOS LO QUE NO HAY, Y TENEMOS DE SOBRA.

Doncs sí, ens hem divertit, amb els grupets, amb el corre corre que te pillo, amb el guanyar posicions una a una després d’una mala sortida (que fatal que vaig aquest any, sort que el Tió em supera, tot i que el paio sap dur millor el patiment), amb el veure els que tens davant i no atrapar-los. Els Homes ens hem anat estirant mica en mica, i tot i que les diferències no han estat massa amples, les posicions estaven assegurades amb una diferència d’uns 4 segons, que és, segons diuen els entesos, la diferència que a la Fórmula 1 et permet marcar bé al rival. Ia quells ho ténen tot comptat eh?.

QUE VIENE PACMAN!

Quan als protas... doncs retorn de’n Gustavo i bona cursa de’n Miki, que ha sortit per davant del grup. Mano a mano entre Franco, Lara i Tatché, i seguint, ara no recordo l’ordre, els Alsina, Tió, Ramoneda, Benito i Ruiz. Me les he tingut en primera instància amb els Sergis i els Òscars, com de costum, i al final he arribat 11è, lo millor que ho podia fer, pel que suposo.

Em trobo algo fatigat, potser és una baixa de minerals, o un excés d’entrenament, o una fatiga general, o la punyetera setmana que m’he passat pensant en coses que no hauria de pensar, i que s’acostava un any més Nadal i no em fot massa gràcia, o tot plegat, jò què sé, ara, no patim, que queden tres curses i els hi hem de treure el suc, per poc que es pugui.

De nou Visita de’n Masai Novell, que li està agafant gustet a venir a veure’ns patir, ojalà s’apunti l’any vinent a la colla dels Homenots!

PER CERT, ALGÚ HA TROBAT ELS MEUS PULMONS?
Pago bé... ah! I si algú troba el cor, que me’l torni, que me’l van robar i el necessito!

1 comentari:

Pep Tatché ha dit...

Ànims Gubi que se't nota un xic moix! tu ets el rei de l'alegria i la simpatia! no defalleixis!
El cor, encara que no t'ho sembla el portes dins.. busca'l bé que és ben gran el teu"