EL CICLISTA (Tim Krabbé)

CICLISME DE BUTACA. EL CICLISTA. 

NOVEL·LA D'AUTOFICCIÓ

Aniria de conya que enlloc de fer el hamster muntats en un rodillo, quan no sabem què fer i volem fer bici i a fora plogui i siguin les onze de la nit i a casa tothom dormi i estiguéssim fins als ous de mirar pel tinder i de gastar megas i neurones en un aparell tecnològic que ens té la vida segrestada... ens posséssim a llegir.

Que sí que sí, que tots llegim, llegim de la mateixa manera que diem que fem coses que llavors no fem, per això aquesta secció del blog. CICLISME DE BUTACA i menys tonteries, perquè practicar ciclisme també es fa agafant un llibre.

TOUR DEL MONT AIGOUAL 1977. Una cursa que potser va ser certa, potser va ser figurada, però que és a on se situa l'acció d'una de les millors novel·les esportives que un pot llegir. EL CICLISTA és el llibre que inaugura aquesta nova secció del blog perquè ho mereix amb la mateixa intensitat que Ben Hur mereixeria inaugurar una secció de pelis de romans.

El llibre, de tan sols 153 pàgines, es llegiria ràpid sino ós per la enorme quantitat d'informació, dades, històries, coneixements que destil·la, que fan que alenteixis el ritme de lectura i fins i tot rellegeixis paràgrafs sencers per absorbir tot el que t'explica.

Imprescindible obra mestra que ubica al lector (que no oblidem que a 2020 sol ser un ciclista de carboni, garmin i comptador de watts) a la època on una simple pendent del 8% marcava la barrera de l'impossible. L'atmosfera de les curses d'afeccionats franceses dels anys 70 i 80, les famoses "cyclosportives".

Bicicletes de 6 pinyons, tubulars empegats amb màstic, manetes amb cables per fora i cuadres d'acer amb un sol bidó, el relat d'una cursa probablement inexistent, possiblement real, amb els seus personatges, narrat en una primera persona que podriem ser qualsevol de nosaltres, transmetent sensacions que qualsevol de nosaltres que hem estat en qualsevol "cyclosportive" podriem haver sentit.

LLEGIU COLLONS, LLEGIU!

US DEMANO PERDÓ

amb la sinceritat de qui ha deixat de banda allò que era la seva vida, i se n'ha adonat massa tard que ho havia fet...

... aquesta entrada de blog és en serio, jo aviso...

Us demano perdó a vosaltres, ciclistes, amics, companys, ben entesos rivals, companys de viatge i d'habitació d'hotel, de pensió de mala mort, de bungalow de càmping ... per haver desaparegut del mapa.

Donar-vos explicacions a tots hauria estat el que hauria hagut de fer, i potser seria el més complicat. La vida ens obre nous fronts en els que a vegades ens hi veiem inmersos potser a contracor, potser volent, i la voràgine dels aconteixements que succeeixen al marge de la bicicleta a vegades et fa oblidar la essència... massa coses que passen "a vegades" totes juntes, potser excuses per justificar una absència que, mirant enrera, al 2014 quan vaig acabar la meva darrera Barcelona-Perpinyà, mostren un punt final llunyà, oblidat però mai justificat.

Us demano perdó a vosaltres, bicicletes, per haver deixat que la pols cobrís les vostres pintures, per haver permès que el greix de les vostres cadenes es ressequés, per no haver ni tan sols mirat com les vostres rodes es desinflaven, i com mica en mica anàveu passant de ser boniques, a ser oblidades.

Certament no m'ho explico i em fa vergonya tot plegat, haver arribat al punt d'haver oblidat els dentats de les corones de totes i cada una de vosaltres, les pressions de les vostres rodes, o d'haver oblidat a quina caixa havia desat els vostres recanvis, altre temps ben guardats.

No puc dir que he tornat, no puc dir que torno a pedalar, en realitat sóc un senyor que va en bicicleta, embutit en un maillot dues talles més petit del que li pertoca, amb una panxeta que li molesta al pedalar, que esbufega quan pedala i que quan s'acosta la pujada s'ho pensa i repensa...

Instagram Miquel Gubianas

Treballo a Probike, sí collons, En Pere m'ha fet tornar a aquest món, he hagut de desoblidar moltes coses, agafar responsabilitats que m'han ofert sense condicions, i gaudeixo, gaudeixo tant treballant que no recordo haver gaudit mai d'aquesta manera. No hi ha paraules per descriure el sentiment... vale, sóc un tio hiperbòlic, exagerat, però m'haurieu de creure ostia!.

que perquè escric aquesta entrada? mira... ahir vaig parlar per telèfon amb la Almudena d'Specialized, recordava la meva veu, el meu nom, i la meva feina i manera de fer-la... enlloc de venirme arriba em vaig venirme abajo, vaig recopilar, i vaig creure que us havia de demanar perdó.

...jo sabia patir, havia après a patir i patia amb alegria. Els dies que plovia sortia igual, els migdies de juliol també, i qualsevol hora era bona.

Ara sóc un senyor que va en bicicleta, i el maillot em queda fatal, però no pretenc donar llàstima, en realitat estic escrivint això perquè us vaig deixar tirats, i ara miro enrera i m'adono del que vaig deixar.

En fin... aquí queda escrit.