THE TRILOGY CHAPTER ONE
LA COSA VA ANAR MÉS O MENYS AIXÍ...
Un dijous al vespre, tornant de casa de fer el glovo, tenia mal de panxa, era un dolor similar a la típica gastroenteritis que (com a Fausto Coppi) m'ha estat perseguint tota la vida i no li vaig fer massa cas, el resultat previsible seria una mala nit i un parell de corredisses.
Però els vòmits i el dolor van anar en augment, tant que en un esforç que no m'explico vaig aconseguir pujar al cotxe i baixar cap al Taulí, a on un metge d'urgències que estava apunt d'agafar vacances (un home de pell fosca que literalment els va dir als seus companys "en dos horas me voy a difrutar como un blanco de lo que he trabajado como negro") em va agafar amb la desgana de qui sense valorar la seva feina compta els minuts per plegar.
El diagnòstic, ocular, tàctil i a mode de revisió de taller barato va ser de còlic nefrític, diagnòstic que va certificar el metge que el substituia i que ni tan sols es veia capaç de mirar-me quan em parlava, vocalitzant poc i parlant com si llegís una sentència judicial no escrita per ell em va donar instrucions sobre els calmants que havia de prendre cada 4 hores fins que pixés la hipotètica pedra.
Conservo els noms d'ells dos per quan me'ls trobi a l'Infern.
Van passar tres dies més on el dolor va anar en augment i la sospita de que allò no era un còlic nefrític va anar en alça. Amb un trasllat en ambulància altre cop a urgències, a on em van acabar administrant morfina, i amb una visita de la metgessa d'Urgències a casa, a on em va augmentar la dosi de paracetamol, i poca cosa més.
Coneixeu el famós llindar del dolor? arriba un punt que no sents res més, has passat el màxim, i t'acostumes a patir-lo.
La cuarta nit, amb mon pare, vam anar de nou al Taulí, a on recordo teatralitzar una exhuberant entrada per la porta gran d'urgències que va provocar la inmediata reacció del personal allà present. Recordo poca cosa més, un jove doctor que m'agafava, que cridava al cirurgià de guàrdia, que em duien a fer-me un Tac, i que inmediatament sortint del Tac m'adormia just després de signar no sé quins documents.
L'Atac d'Apendicitis havia derivat en una inflamació descontrolada que va crear una Peritonitis amb gangrena escampada per tot l'abdòmen. Sí, així de simple. Mort per dins. Sense temps per massa cosa ni massa esperances de solucionar-ho, l'equip de quiròfan van obrir-me com un xai, van posar el meu aparell intestinal en una safata i es van estar unes dues hores netejant-lo.
Conservo els noms de les qui em van operar per quan me les trobi al Cel.
Vaig despertar-me a la habitació amb un dolor terrible que apaivagava una injectora de morfina a raó d'una dosi cada deu minuts, i van començar a passar els dies entre visites constants de les doctores que em van operar, i una lleugera millora diaria, lleugera per dir algo.
Al cap d'una setmana la millora ja era ostensible, tornava a menjar, el dolor minvava i la cicatriu s'infectava... al cap de dues setmanes ja sabia que me'n sortiria i tan sols em preocupava la cicatriu, la incomoditat del llit, i la dificultat per respirar que venia una espècie d'enfisema paralel al dolor intestinal. A les tres setmanes vaig demanar l'alta voluntària, tot i estar fet un ecce homo, per continuar la recuperació a casa. Vaig sortir del Taulí dos dies abans que entréssin els primers covid, i pel que sé, a la planta on jo estava hi va haver una escabetxina aquell mes posterior.
Vaig estar tres setmanes més de convalescència a cals meus pares, tres setmanes a on pujar dos pisos per les escales era un veritable suplici, i arribar a dalt al sisè pis del terrat, hiperventilant i amb les pulsacions al màxim, era més dur que qualsevol port que hagués pujat en carrera.
No tinc cap lloc en la meva escala de valors per a posar tots els records d'aquells dos mesos que van començar un dijous nit, no sóc capaç de recordar-ho en la seva magnitud, no li poso alegria ni tristesa a tan inmensa experiència i en canvi sí que li poso agraïment, majúscul agraïment, quelcom fora de tota mesura. Jo sé que l'últim dilluns de febrer vaig començar una vida de propina.
I aquesta és la història de com vaig gastar la meva sisena vida, i avui fa un any que sóc viu, altre cop.
