.
DIA ZERO 0 EL VIATGE D'ANADA
D'hora pel matí em passen a buscar el Jordi Rubio i en Josep Enric per casa, ells pugen de Reus, i tot animats carretara i manta fins a Bourg d'Oisans, al peu i al centre de tot el que serà el nostre món durant una setmana, un somni de vacances que feia 10 anys, des de la meva primera i èpica Marmotte, que volia fer.
Arribem directes a Vaujany, a la vall del costat de l'Alpe d'Huez, una mica més tronada encara que igualment preparada per la vida alpina moderna.
El poble de Vaujany és bonic, sol, posat en replans guanyats a la muntanya i sense massa casetes noves, encara que molt ben abillat i incorporat a la muntanya. Enganya, ja que un centre comercial de botiguetes i tres remontadors, amén d'unes escales mecàniques que porten amunt i avall del poble, modernitzen una part de muntanya que amagada de la part d'Huez és sens dubte molt més autèntica i rústica.
De dia algun turista, algun ciclista, paletes treballant a 3 o 4 cases i una mica de vida a bars i botigues, canten les merles i els gaigs, igual que al vell Montseny. De nit el silenci més absolut, trencat per la remor d'una inmensa cascada que es despenja a la muntanya de davant durant uns 500 metres de caiguda lliure, i que no para. Tot passejant pel poble, abans de dormir, em creuo amb una guineu a mig poble. Fuig però em dona temps a adonar-me que és més alta i llarga que les catalanes, voltava tan tranquila pel carrer.
A partir de dijous molta gent, es nota la Marmotte i això s'omple de cotxes i gent, lògicament espanyols també, i ho notem pel tò de veu i per un detall del tot lògic: cotxes aparcats al lloc de minusvàlid, als guals, als llocs défense d'entrer... nosaltres ja estavem adaptats al clima, encara que ara ens sentim una mica més a casa, se sent riure, cridar i sobretot fanfarronejar sobre què i com faràn a tal o cual port.
DIA 1. LA VAUJANY
No és una cursa qualsevol, muntanya a tope durant 170 km a plè sol, un enorme començament per a una setmana que es preveia com a mínim cansadeta, però no anàvem a passejar!
o sigui que sortim a toc de pito i a rebentar fins al peu de l'Alpe du Grand Serre, un puertaco d'impressió, llarg com un dia sense pà, que em fa recordar que aquí, els desnivells són importants i pujar a 15 per hora no és tan greu. Els de davant marxen, en Juanes tira amb ells, i a dalt fem un grup d'una trentena amb molts ciclistes que aniré trobant tota la setmana.
Baixada desigual i plà fins al peu de Col d'Ornon, suau encara que a gran ritme. Molta calor, de la que aixafa, i baixada a gran ritme fins a la recta d'Oisans, trencant en direcció a Allemont per atacar l'Alpe per la vessant del Villard Reculas, un port duríssim molt semblant a La Rabassa. Replà a mitja altura fins a Huez i agafem l'Alpe per la curva 6, fins la 4 i entrar a l'Estació de Alpe per l'entrada dels cotxes, continuant per la porta de darrera: el Col de Sarenne que s'enfila fins als 1900m per una carretera totalment rebentada. coronar amb dificultat i llençar-se cap a la caretera de Bourg d'Oisans, passant-lo de llarg i tornant a Allemont, passant de llarg la presa fins al peu de Vaujany, per pujar la trampa mortal que a les 14h eren els 5km al 11% que portaven a meta.
Final en alt sense ser persona, ni esma ni res, i dutxa ben guanyada ben a prop de meta, que per algo havíem buscat apartament allà a propet!
DIA 2. LUITEL-CHAMROUSSE
DIA 2. LUITEL-CHAMROUSSE
Dilluns de rebenton de cames, comencen les vacances amb jornada d'excursió. Baixem amb cotxe fins Gavet, a la general que duu a Grenoble, i al mateix poble on trencava la cursa cap a l'Alpe du Grand Serre, nosaltres agafem a la dreta, per una carretera inexplorada que desemboca a la famosa pujada a Chamrousse. Estem descobrint el Luitel, un duríssim i emboscat coll que duu a una reserva natural, el Lac de Luitel, uns 10km més amunt. Pendents del 10 al 13 i rampes i recurves inesperades. No sortim del bosc fins arribar a l'esplanada del llac, dos km plans i empalmem als darrers 6km de la caretera que puja a Chamrousse, semblant a una Molina o un Port del Comte, i que ens sembla una autopista.
Més suau, coronem fàcil i anem a parar a l'únic restaurant obert, on ens acullen de meravella i ens posen un plat du jour fabulós: bistecorro que surt pels costats.
A dins de bar descobreixo la portada del Diari l'Équipe del moment que Poulidor i Anquetil es juguen el Tour al Puy de Dome, la portada del mateix moment que el poster que l'Oncle Joanet em va donar, i que tinc penjat a casa. Un cercle que es tanca.
Al final del dia 45km i un Chamrousse per la vessant pirata, que sempre coincideix amb la millor, menys transitada i més freak, cosa que serà tònica dominant en les nostres vacances de "découverte"
DIA 3. IZOARD
Més suau, coronem fàcil i anem a parar a l'únic restaurant obert, on ens acullen de meravella i ens posen un plat du jour fabulós: bistecorro que surt pels costats.
A dins de bar descobreixo la portada del Diari l'Équipe del moment que Poulidor i Anquetil es juguen el Tour al Puy de Dome, la portada del mateix moment que el poster que l'Oncle Joanet em va donar, i que tinc penjat a casa. Un cercle que es tanca.
Al final del dia 45km i un Chamrousse per la vessant pirata, que sempre coincideix amb la millor, menys transitada i més freak, cosa que serà tònica dominant en les nostres vacances de "découverte"
DIA 3. IZOARD
Dimarts el dia comença relativament d'hora i amb el cotxe de nou, avui descobrirem un mític de nom Izoard i el Sol llueix de nou, tres de tres "pour le moment". Carreguem el cotxe i pel Lautaret cap a Briançon. La Meige al costat i recordar la enooorme baixada del Galibier que ens espera dissabte. Recordo estar 1:20 hores baixant un port, ara ho fem de pujada. Cues per obres i mil bromes quan de sobte me n'adono que m'he deixat les sabates de la bici a l'apartament!
A tres pobles de Briançon parem a una botiga de bicis, no ténen sabates però sí que ténen pedals normals, amb lo que em faré el dia amb les Bambes, lo que a Reus en diuen "Kets". Baixem cap a Briançon i veiem el final d'etapa de Tours i Giros, una rampota espectacular a mig poble! Tirem cap a Izoard, 23Km els primers dels quals són de lo més avorrit. Pansit per culpa de les bambes vaig tirant, les cames em van encara que estiro més la cama, lògicament no hi ha la cala de gruix. Pedalo malament.
Cap al km 13 de pujada la cosa s'anima, la carretera deixa de semblar una nacional insípida i dos poblets envoltats de prats enfilen l'asfalt, comença el port de veritat, entrem a un bosc de pins i arriben les revoltes, recargolades tant que em recorden la baixada del Giau als Dolomites. Remunto el bosc i comença la muntanya pelada, en no res estic a la Lluna, a 3km del port solament hi ha pedra i terra, asfalt perfecte, animo la pedalada, passo el xalet Napoleon i a 1km de dalt apreto les dents, supero l'Izoard amb bambes.
Tornem a Briançon i ens casquem un MacDolars amb menú complet de big mac avec de les frites plus grand, ah, i mac naguets també, que nosaltres podem menjar guarrades! Queda el col de Granon, que jo faré amb el cotxe ja que estic fins a la polla de les bambes. Sort pel Robert, el Jordi i en Josep Enric, reben pluja i fred a mig port però de forma agraïda, saben que els recullen a dalt.
Pluja tormentosa durant tota la tarda, arribem tard i molls a Vaujany, a sopar i dormir que demà hi ha cursa, encara que ja adaptat, tinc molt bones sensacions.
A tres pobles de Briançon parem a una botiga de bicis, no ténen sabates però sí que ténen pedals normals, amb lo que em faré el dia amb les Bambes, lo que a Reus en diuen "Kets". Baixem cap a Briançon i veiem el final d'etapa de Tours i Giros, una rampota espectacular a mig poble! Tirem cap a Izoard, 23Km els primers dels quals són de lo més avorrit. Pansit per culpa de les bambes vaig tirant, les cames em van encara que estiro més la cama, lògicament no hi ha la cala de gruix. Pedalo malament.
Cap al km 13 de pujada la cosa s'anima, la carretera deixa de semblar una nacional insípida i dos poblets envoltats de prats enfilen l'asfalt, comença el port de veritat, entrem a un bosc de pins i arriben les revoltes, recargolades tant que em recorden la baixada del Giau als Dolomites. Remunto el bosc i comença la muntanya pelada, en no res estic a la Lluna, a 3km del port solament hi ha pedra i terra, asfalt perfecte, animo la pedalada, passo el xalet Napoleon i a 1km de dalt apreto les dents, supero l'Izoard amb bambes.
Tornem a Briançon i ens casquem un MacDolars amb menú complet de big mac avec de les frites plus grand, ah, i mac naguets també, que nosaltres podem menjar guarrades! Queda el col de Granon, que jo faré amb el cotxe ja que estic fins a la polla de les bambes. Sort pel Robert, el Jordi i en Josep Enric, reben pluja i fred a mig port però de forma agraïda, saben que els recullen a dalt.
Pluja tormentosa durant tota la tarda, arribem tard i molls a Vaujany, a sopar i dormir que demà hi ha cursa, encara que ja adaptat, tinc molt bones sensacions.
DIA 4. PRIX DES ROUSSES
Dimecres és el dia de la segona de les curses del Trophée de l'Oisans. Una autèntica cursa de masters a toc de pito, 40 km que el primer farà en tan sols 1:37 hores, i això que és final en alt. A la sortida a Bourg d'Oisans, a la cruïla de l'Alpe hi ha alguns guiris vacacionals, al nostre estil, i molts per no dir bastants corredorets, molta pata xula escalfant a la recta abans de la cursa 21. Sol solet, cuatre de cuatre, i torrada a la vista amb el bat que cau.
A les 9.10 sortim, en parrilla i d'un en un, una sortida cada 2 o 3 segons, lo just per no apilar-nos ni per arrencar perillosament tots a bloc. En Jordi ha sortit un minutet abans que jo, i potser han tirat uns 40 o 50 tios quan arrenco, amb en Josep Enric i en Robert (Juanes, perquè va amb el dorsal del Lluís, jeje) que em segueixen. Em dóna temps a començar l'Alpe amb el plat, per passar al 34/16, el 17, i amb el 19 i manxant donar-li la benvinguda a l'Alpe al JE, que avui es batejava com a ciclista (dissabte amb el Galibier es confirmarà, si déu vol).
Curva 21 amb el 21, assegut, i enfilant cap a la 20, dret, encara no m'assec a la bici, mentre tan sols sento la meva respiració, tan forta com en una arrencada d'una cursa de cross. Tinc força a les cames i arrenco enganxines a tort i a dret. En tota la cursa tan sols em superaràn dos tios, ara bé, a quin ritme!
Curva 19, 18 i 17, totes seguides, el número decreix ràpidament mentre he colocat ja el 34/23 i m'assec, buscant la corda fluixa que et permet anar al màxim sense caure en el defalliment. Sembla com si fós a casa meva, conec cada racó d'aquesta pujada, la Escala cap al Cel dels Zeppelin, i tan sols és la 5ª vegada que la pujo.
La Garde, descansillo i tornem al 19, compaginant anar de peu amb seure, arribo al Jordi que estava realment rodant molt bé, i passem com 5 minuts sense dir-nos res, se'ns ajunta un iaio-que-tira i em pico, assegut canvio el ritme i provoco un dany colateral, en Jordi es queda encara que sé que no es rendirà, és el que té ser apassionat.
El ciclisme és un esport de paciència i m'ho agafo al peu de la lletra, crec que estic fent un bon Alpe d'Huez. Ja no em sento respirar i mantinc les 170 pulsacions, a fartlek... curva 6, 5 i 4, poble d'Huez, torno a canviar el ritme cap a la 3 i deixo enrera qui em seguia, passo pel cartell de pantani i miro al cel, em persigno, i tiro cap als darrers 3 de pujada. Curva 2, ens saludem amb en Jordi que roda a uns 200m meus, curva 1 i la rampa del "tonto de l'Alpe", aquell que va tombar Guerini, i entro a les cases, descansillo i túnel, no poso plat però rodo fort, una "ese" pel poble i entro a la rotonda abans de l'arribada de la Marmotte: 55 minuts, 20 menys que el meu millor registre a l'Alpe. Plat i enfilo cap avall.
Baixar per darrera cap a la curva 4, la 5 i al poble d'Huez entrar a les cases i agafar la carretereta del balcó dels Rousses que porta a Villard Reculas. A plat i curvejant amb el precipici a l'esquerra. Passar el Reculas i tirar avall pel puertaco que diumenge ens va matar de pujada, Allemont i plà cap a l'inici de Vaujany.
Vaujany és dur i avui ho veig, encara que pujo molt fort en comparació amb diumenge. Ja me'l sé, no hi ha descansos (potser un planet de 20 metres oi?). Pujo de nou a la corda fluixa però em mantinc, les forces van fallant, passo pel poble i falten 2km més, poble de dalt i descansillo, i tot sortint una terrorífica rampa final amb tota la traca. Al final surten 1:58 hores i la sensació que li he agafat la mida a aquest cony de muntanyes. Priceless!
A final de cursa tinc el primer i el segon master50 a darrera meu, just a 20 i 100 metres, ja ho dèiem... els iaios-que-tiren solen anar com nosaltres, estiguem a on estem!
El Jordi m'anima a seguir carretera amunt, i després d'unes cocacoles a la línia d'arribada, xerrant amb els nadius i amb els holandesos errants, decidim fer el contrari que tot cristo, i mentre Bert Deker i altres pataxules van cap al cotxe, nosaltres tirem cap al sentit contrari, perquè hi ha quelcom que ens crida més que un massatge i un tappering fins dissabte... es diu Sabot, és a tan sols 7km d'on som i més enllà no hi ha carretera... potser el Cel
És el que té ser apassionat, al final et casques 15 km de més i descobreixes un port que al Tour no el fan perquè són uns nenes, el conjunt Allemont-Vaujany amb final en alt a Sabot, 13 km sense cap descans, pendents del 12% al 9%, carretera estreta i desèrtica els darrers 8km... amb tots els respectes per l'Alpe, però la muntanya del costat (igual que era la Sarenne fa tres dies) són alps de veritat, res de parkings de supermarché, villages fleurís, gîtes de france ni casetes de fusta amb jardinet...
...perquè fer una curva amb paviment de merda de vaca és ciclisme, i lo demés són tonteries (regardez photo)
Ara queda la cita amb el Diable, fins llavors tot serà esperar (Racing is life, all that happens before and after is just waiting).
Dimecres és el dia de la segona de les curses del Trophée de l'Oisans. Una autèntica cursa de masters a toc de pito, 40 km que el primer farà en tan sols 1:37 hores, i això que és final en alt. A la sortida a Bourg d'Oisans, a la cruïla de l'Alpe hi ha alguns guiris vacacionals, al nostre estil, i molts per no dir bastants corredorets, molta pata xula escalfant a la recta abans de la cursa 21. Sol solet, cuatre de cuatre, i torrada a la vista amb el bat que cau.
A les 9.10 sortim, en parrilla i d'un en un, una sortida cada 2 o 3 segons, lo just per no apilar-nos ni per arrencar perillosament tots a bloc. En Jordi ha sortit un minutet abans que jo, i potser han tirat uns 40 o 50 tios quan arrenco, amb en Josep Enric i en Robert (Juanes, perquè va amb el dorsal del Lluís, jeje) que em segueixen. Em dóna temps a començar l'Alpe amb el plat, per passar al 34/16, el 17, i amb el 19 i manxant donar-li la benvinguda a l'Alpe al JE, que avui es batejava com a ciclista (dissabte amb el Galibier es confirmarà, si déu vol).
Curva 21 amb el 21, assegut, i enfilant cap a la 20, dret, encara no m'assec a la bici, mentre tan sols sento la meva respiració, tan forta com en una arrencada d'una cursa de cross. Tinc força a les cames i arrenco enganxines a tort i a dret. En tota la cursa tan sols em superaràn dos tios, ara bé, a quin ritme!
Curva 19, 18 i 17, totes seguides, el número decreix ràpidament mentre he colocat ja el 34/23 i m'assec, buscant la corda fluixa que et permet anar al màxim sense caure en el defalliment. Sembla com si fós a casa meva, conec cada racó d'aquesta pujada, la Escala cap al Cel dels Zeppelin, i tan sols és la 5ª vegada que la pujo.
La Garde, descansillo i tornem al 19, compaginant anar de peu amb seure, arribo al Jordi que estava realment rodant molt bé, i passem com 5 minuts sense dir-nos res, se'ns ajunta un iaio-que-tira i em pico, assegut canvio el ritme i provoco un dany colateral, en Jordi es queda encara que sé que no es rendirà, és el que té ser apassionat.
El ciclisme és un esport de paciència i m'ho agafo al peu de la lletra, crec que estic fent un bon Alpe d'Huez. Ja no em sento respirar i mantinc les 170 pulsacions, a fartlek... curva 6, 5 i 4, poble d'Huez, torno a canviar el ritme cap a la 3 i deixo enrera qui em seguia, passo pel cartell de pantani i miro al cel, em persigno, i tiro cap als darrers 3 de pujada. Curva 2, ens saludem amb en Jordi que roda a uns 200m meus, curva 1 i la rampa del "tonto de l'Alpe", aquell que va tombar Guerini, i entro a les cases, descansillo i túnel, no poso plat però rodo fort, una "ese" pel poble i entro a la rotonda abans de l'arribada de la Marmotte: 55 minuts, 20 menys que el meu millor registre a l'Alpe. Plat i enfilo cap avall.
Baixar per darrera cap a la curva 4, la 5 i al poble d'Huez entrar a les cases i agafar la carretereta del balcó dels Rousses que porta a Villard Reculas. A plat i curvejant amb el precipici a l'esquerra. Passar el Reculas i tirar avall pel puertaco que diumenge ens va matar de pujada, Allemont i plà cap a l'inici de Vaujany.
Vaujany és dur i avui ho veig, encara que pujo molt fort en comparació amb diumenge. Ja me'l sé, no hi ha descansos (potser un planet de 20 metres oi?). Pujo de nou a la corda fluixa però em mantinc, les forces van fallant, passo pel poble i falten 2km més, poble de dalt i descansillo, i tot sortint una terrorífica rampa final amb tota la traca. Al final surten 1:58 hores i la sensació que li he agafat la mida a aquest cony de muntanyes. Priceless!
A final de cursa tinc el primer i el segon master50 a darrera meu, just a 20 i 100 metres, ja ho dèiem... els iaios-que-tiren solen anar com nosaltres, estiguem a on estem!
El Jordi m'anima a seguir carretera amunt, i després d'unes cocacoles a la línia d'arribada, xerrant amb els nadius i amb els holandesos errants, decidim fer el contrari que tot cristo, i mentre Bert Deker i altres pataxules van cap al cotxe, nosaltres tirem cap al sentit contrari, perquè hi ha quelcom que ens crida més que un massatge i un tappering fins dissabte... es diu Sabot, és a tan sols 7km d'on som i més enllà no hi ha carretera... potser el Cel
És el que té ser apassionat, al final et casques 15 km de més i descobreixes un port que al Tour no el fan perquè són uns nenes, el conjunt Allemont-Vaujany amb final en alt a Sabot, 13 km sense cap descans, pendents del 12% al 9%, carretera estreta i desèrtica els darrers 8km... amb tots els respectes per l'Alpe, però la muntanya del costat (igual que era la Sarenne fa tres dies) són alps de veritat, res de parkings de supermarché, villages fleurís, gîtes de france ni casetes de fusta amb jardinet...
...perquè fer una curva amb paviment de merda de vaca és ciclisme, i lo demés són tonteries (regardez photo)
Ara queda la cita amb el Diable, fins llavors tot serà esperar (Racing is life, all that happens before and after is just waiting).
DIA 5. VILLARD NOTRE DAME I AURIS EN OISANS
Dijous era un dia de tappering, encara que al final hem fet dos sectors, matinal i de tarda, això sí, sense anar més lluny de 15km de Bourg d'Oisans, però hi havia xitxa:
Matinal de port inexplorat cap a Villard Notre Dame, una pujada preciosa per una carretera de bosc humit que surt del mateix Bourg, cantó dret de la carretera de Briançon. Pendents del 9 i 10 mantingudes durant uns 10km fins al poble en una carretera estreta que tallada al penyasegat tenia fins i tos 4 o 5 túnels baixets, estrets i sense iluminar, el més llarg totalment a les fosques i amb dues curves. El bosc s'ha anat despejant fins al poble, on la carretera ha empitjorat per moments per travessar una collada cap a Villard Raimond pel Solude, darrers 2km de pujada per pista forestal amb espectacular rampota final. Bourg d'Oisans als nostres peus i l'Alpe d'Huez a tir de pedra, a l'altra banda de la vall. Baixada cap a la carretera d'Ornon fins La Paute i de nou Bourg. Uns 35km.
Dinar el plat du jour a Bourg i agafar de nou les bicis pel segon sector del dia. Anem en Jordi i jo tan sols, i en plè festival d'eufòria ens fotem a pujar l'Alpe fent-nos passar per italians. Fem les primeres revoltes fins La Garde i trenquem a la dreta per la carretera també estreta que duu a Auris en Oisans. Exactament la inversa de la ruta del matí, un port estret, d'asfalt crocanti i algun tunelet, que s'enfila pel penyasegat esquerre de la carretera de Briançon i que té com 4 km de balconada totalment penjada a uns 300m d'altura. Cagarrutxes mirant cap a baix, pendent d'un 7 o 8 i uns 9km. Al final, baixada amb algun repetxó cap a la carretera general, a Le Freney, i tornada a Bourg d'Oisans per la general, en la direcció que la farem dissabte o la vam fer diumenge. 35km més, i ja toca descansar, que si no...
DIA 6. COPA I PURO
Divendres és el dia del purito i la copa, descans total abans del gran dia, amb el palillo entre els llavis (o bé la branqueta de romaní, que fa més de bosc) baixem a Allemont a donar tombs per la presa i voltants.
El resultat són uns 30km de plà a ritme capilar, plat petit i parant a pixar, amb algun que altre repetxó i un parell d'sprints finals per posar la patata a puesto. Ens trobem amb mil i un fatxendes que resulta que estàn fent el mateix que nosaltres, carretera amunt i avall, fent voltes com hamsters al poc tròs de plà que hi ha en aquell collons de país, que renoi com costa reunir 30km sense fer-te cap hors-catégorie.
A mig fer ens trobem amb la colla de la Pobla de Segur, lo pirata Tirapu i acólitos, i com a bons llatins fem gran sarau i cridòria amb profusió d'acudits de testosterona i demés catalanades habituals... evidentment ens fem passar per italians, ja que així ho volen francesos, belgues i holandesos quan senten parlar en català i en desconeixen el sò.
Mazacote pasta per dinar, crec recordar que una mica de migdiada, i tarda de palillo per dalt l'alpe mentre recollim dorsals i ensenyem cames a la competència. Arriben en Lluís Juanes i en Jordi Riu... la cosa va en sèrio.
DIA 7. LA MARMOTTE
La Cuina de l'Infern, la Obra Mestra del Diable i la Escala cap al Cel, la Marmotte o la Mare de totes les Marxes.
Divendres és el dia del purito i la copa, descans total abans del gran dia, amb el palillo entre els llavis (o bé la branqueta de romaní, que fa més de bosc) baixem a Allemont a donar tombs per la presa i voltants.
El resultat són uns 30km de plà a ritme capilar, plat petit i parant a pixar, amb algun que altre repetxó i un parell d'sprints finals per posar la patata a puesto. Ens trobem amb mil i un fatxendes que resulta que estàn fent el mateix que nosaltres, carretera amunt i avall, fent voltes com hamsters al poc tròs de plà que hi ha en aquell collons de país, que renoi com costa reunir 30km sense fer-te cap hors-catégorie.
A mig fer ens trobem amb la colla de la Pobla de Segur, lo pirata Tirapu i acólitos, i com a bons llatins fem gran sarau i cridòria amb profusió d'acudits de testosterona i demés catalanades habituals... evidentment ens fem passar per italians, ja que així ho volen francesos, belgues i holandesos quan senten parlar en català i en desconeixen el sò.
Mazacote pasta per dinar, crec recordar que una mica de migdiada, i tarda de palillo per dalt l'alpe mentre recollim dorsals i ensenyem cames a la competència. Arriben en Lluís Juanes i en Jordi Riu... la cosa va en sèrio.
DIA 7. LA MARMOTTE
La Cuina de l'Infern, la Obra Mestra del Diable i la Escala cap al Cel, la Marmotte o la Mare de totes les Marxes.
La trobareu en aquest link: http://culitoweb.blogspot.com/2010/07/la-marmotte-2010.html
194è de 5200 classificats i mil imatges a la retina, tots els companys en un gran nivell, en Juanes i en Riu, en Rubio molt content, i en Josep Enric i la seva progressió setmanal, convertit en ciclista amb nosaltres com a testimonis.
Baixant l'Alpe cap a buscar el cotxe descobrim l'autèntica Marmotte, a dues hores o més d'arribar nosaltres els 13km del que era una autopista cap al cel ara són la tomba de milers de ciclistes que lluiten, roda tocant roda, per una ombra, per una mica d'aigua, per no caure de costat. Queda definitivament clar que a 4 per hora una bicicleta encara manté l'equilibri. Queda definitivament clar que el Mite és aquesta Marmotte, no pas la nostra. Queda definitivament clar que tots aquells ciclistes, apassionats, afeccionats, han vingut de molt lluny i han pagat molts calés, i arribaràn a l'Alpe peti qui peti, encara que ells ja hagi petat. Un homenatge per ells!
DIA 8. LA GRIMPÉE DE L'ALPE
Baixant l'Alpe cap a buscar el cotxe descobrim l'autèntica Marmotte, a dues hores o més d'arribar nosaltres els 13km del que era una autopista cap al cel ara són la tomba de milers de ciclistes que lluiten, roda tocant roda, per una ombra, per una mica d'aigua, per no caure de costat. Queda definitivament clar que a 4 per hora una bicicleta encara manté l'equilibri. Queda definitivament clar que el Mite és aquesta Marmotte, no pas la nostra. Queda definitivament clar que tots aquells ciclistes, apassionats, afeccionats, han vingut de molt lluny i han pagat molts calés, i arribaràn a l'Alpe peti qui peti, encara que ells ja hagi petat. Un homenatge per ells!
DIA 8. LA GRIMPÉE DE L'ALPE
Bé, i com el que no vol la cosal i com a cuarta cursa de la setmana, sense recuperar-nos del cebellot de cervesa de la nit de celebració anterior, ens presentem a les 9h al peu de l'alpe per fer una darrera cronometrada a toc de pito, tonto l'últim, amb tot el que queda al pap. No hi ha comentaris, la tàctica garrapata, petant a la curva 21 i fent un alpe ni tan sols digne, però què collons, tirant de classe i arribant a dalt per degustar de nou un camembert com déu mana.
i TORNADA, llarga tornada cap a casa, amb extra de viatge degut a que els barcelonins decideixen passar-se els diumenges d'estiu fent cua per pagar religiosament els peatges de a7, a2, c32 i demés autopistes que de forma axial divideixen catalunya en platja i muntanya.
amb la satisfacció del deber cumplido i quedant 19è classificat al Trophée de l'Oisans, tot un èxit per a un rompe-chulos com el que us escriu.
quina és la propera??????
