Li diuen el Gegant Calvo de Provença, també n'hi diuen la Lluna, i d'altres coses pitjors. El mateix Petrarca, a l'edat mitja (o potser era ja el Renaixement?) el va mitificar, i això que segurament va pujar-hi amb una mula, no pas en bicicleta.
Sortit del no-res enmig d'una inmensa plana plena de poblets amb castell i camps de Lavanda, ah, i vinyes del côtes du Rhone, que seria com un Jumilla més amanerat, el Mont Ventoux, una mena de Turó de l'Home a lo bèstia, desafia al més pintat, que tot i podent-lo pujar des de tres llocs diferents, sempre tria el mateix: Bedouin - Chalet Reynard – Sommet.
Abans d'anar-hi a espetegar em documento. Missatge al Lluís Angulo, pioner i padrí de tantes animalades, que em dóna una ruta de 75 tristos km i em diu: "amb això ja quedes ben servit"... li faig cas i passo de dissenyar-me etapes tipo Tour de France amb final en alt, per un cop no faré el friki i em limitaré a 75 tristos km...
Faig nit a Carpentras i de bon matí, a les 8h, i sense ploure (sembla que el temps em fa un favor i la borrasca em dona una pausa d'unes 8 hores, al mig de les quals hi poso la meva intentona al cim) arrenco en direcció Bedouin, un poblet a l'estil Sant Esteve de Palautordera, així com al peu de la muntanya.
Una pujada suau, 2 per cent, durant uns 20km, i arribo al poble. Vent en contra que va coent (també cou la cursa de ciclocròs que m'he cascat el dia anterior, però això no compta). Entro al poble i recordo imatges de ciclistes, motos, americans, bascos i pirates encarant el mateix carrer que jo... la carretera tomba a dreta i amb un fabulós vent de cara surto del poble. Punt km -21, 2% au sommet, i anar tirant.
Fins al km -19 no passa res, un trist 4% i vint per hora, i com que la muntanya no es veu (una espessa boira li tapa la calva, com si el Gegant portés boina) tot és optimisme.
Just al moment que penso que serà fàcil, la carretera tomba de cop a esquerra, passant per unes cases, enfilant-se de cop per entre dues parets, passo per un cartell que diu Col Ouvert jusquà Sommet i per un altre que diu Forêt Comunale du Bedouin, i entro al Bosc, al puto bosc, 11% de cop i dels 4 pinyons que em quedaven ja porto el gran posat.
Clavat a 11-12 per hora em tiraré com 12 km al 10, 11 i fins a 13%, entre arbres, pins, roures i olor de molsa o de bolets. De moment sembla el Turó de l'Home a lo bèstia.
Entra la boira, no veig res a 20 metres, encara que tan sols hi ha arbres i fulles seques. mica en mica els arbres es van dissipant, i suposo que aquí és on es veuria la muntanya pelada ja, com a mínim allà més amunt.
Queden uns 9, 8 o 7 km per dalt, passo per la cruïlla de la carretera que puja pel cantó nord est i encaro, suposadament, ja que no veig res a 10m, lo que serien les cases del Chalet Reynard.
De sobte em trobo amb una paret i un cartell! és el restaurant del Chalet! una mica més i m'estampo per culpa de la boira! busco la línia de la carretera i la segueixo... hi havia ua curva d'esquerres molt tancada, que a la segona, agafo.
Des d'ara fins dalt, uns 5,5km, no m'apartaré de la línia de la carretera. a l'esquerra el no-res, a la dreta una pila de pedres de color blanc, i res més. el desnivell és més suau, 6, 7 i 8%, que combinat amb una mica de vent de cul, segons la curva, m'ajuda a pujar.
Definitivament el Galibier és molt més bèstia, tot i que avui estic patint una miqueta.
No arribo a on en Tom Simpson... queden 2km i em penso que m'he passat de llarg el monument, queda 1,5km i penso en recular per buscar-lo... de sobte, a 1km per dalt, més o menys, em trobo unes escales i una inmensa pedra a peu de carretera. Paro i li dedico una estona a aquell que va caure allà, a punt de coronar el cim, mentre vestia el mallot de campió del món.
Engego i torno a agafar ritme, fot un fred que pela i estic xop de la boira. faig uns 800m i de sobte giro una curva molt tancada a dretes, se'm clava la bici entre el pendent i el vent de cara, apenes puc pedalar, mentre avanço a 3 o 4 per hora i corono a cegues. M'he cascat el Puto Calvo!
Parat a dalt el vent em tomba, m'apuntalo i em tomba més, la baixada serà lenta, perillosa, a cegues i amb ratxes de vent de tots cantons... just el que buscava! a Cada km baixaré 100m el desnivell i pujaré un grau la temperatura. Satisfet aniré a buscar el cotxe i tornaré a casa amb els deures, pendents de fa dècades, fets.
Definitvament, és com el Turó de l'Home, però dues vegades bèstia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada