DUES HORES CADA QUINZENA

 Dues hores cada 15 dies sóc un senyor que va al camp.

Mitja hora abans aparco pel turó de can Borgunyo, vaig aribant al Temple mentre s'escolta la megafonia, veig altres senyors, altres pares com jo, amb les bufandes i la cara d'il·lusió de poder saber si el zero a zero inicial acabarà amb victòria arlequinada, o com gairebé sempre farem lo que podrem.

Faig cua al torn i passo el meu carnet de soci, únic document valid que acreditaria la meva condició de ciutadà sabadellenc. Entro, agafo aire i oloro la gespa. La Nova Creu Alta fa olor de gespa, pi i ciment a parts iguals. 

Sec, fila 16 seient 126, socis de general, ciudadanos de a pié que dirien, però senyors que anem al camp.

Surt l'equip,  els conec a tots, canto l'himne que resa honor a la ciutat, i m'emociono. 

Durant dues hores, cada quinze dies, vaig al camp. No m'agrada el futbol, tan sols sóc del Sabadell.

SPEZ AETHOS en acollida

L'arribada d'una bicicleta nova comporta moltes coses, entre elles hi ha la il·lusió, i en aquest cas hi ha l'agraïment, ja que no estic parlant d'una compra sino d'una cessió, que aquesta nova Aethos seria bicicleta de corredor. Ja veus, bici de corredor als 49!!!

Gràcies al programa de bicicletes de corredor del meu sponsor principal (laboral, de roba i ara de material) vaig tenir l'atreviment de demanar una Aethos Expert 21 a veure si sonava la flauta, i vaja si va sonar! Recentment arribat del meu repte per terres catalanes vaig rebre el ok i vaig demanar a en Víctor Gómez aka Ayala Jr. aka Claseone, el nostre montador de capçalera, que guardés un ratet per a mí. Un muntatge ràpid i acurat (això sí, la cinta del manillar me la vaig posar jo que sóc molt tiquismiquis) i algun que altre detall, com el meu nom al cuadre amb tipografia probike.

El resultat ha estat els primers 1000km en tres setmanes i ja li tocaria la primera revisió i canvi de filtres. Van caldre 3 sortides per posar la bicicleta a mides, i en unes 6 o 7 ja la sabia conduïr. 

 

POSICIÓ I CONDUCCIÓ

Per qui ha cabalgat unes quantes Specialized en talla 54 és senzill dir que aquesta és una spez de tomo i lomo. Si bé el comportament de la Crux, la Roubaix i la Turbo Creo eren totalment similars entre elles, fins i tot la Tarmac de fa 10 anys compartia sensacions, a aquesta Aethos se li hauria d'afegir un component de major velocitat i menor direccionalitat. Hi ha una similitud amb la meva antiga Look KX en quant a moviment general de la bici i capacitats rodadores. Angle de direcció bastant més dret que la Roubaix i bona capacitat per mantenir la verticalitat de marxa. Això que acabo de dir entraria en contradicció amb la característica escaladora de la bicicleta, però lamentant-ho molt per als que la volen encasillar com una bici de pujada, la realitat és que no exactament això, estimats.

El tub de direcció és prou baix per aconseguir bona posició de corredor, l'he deixat a mitja altura per equiparar-lo a la meva bici anterior. Retràs i altura de seient com sempre posats a plomada, la zona motriu ha de ser sempre la mateixa.

En quant a sensacions de conducció he notat molt de canvi. Potser és que la bici corre més, o que la Roubaix girava millor, però m'he trobat en que si no encertava la traçada i la velocitat correcta de cada curva al moment d'entrar, la bici em treia cap enfora i rectificar em costava un munt. Massa acostumat a una bicicleta que et permetia solucionar imprecisions al moment, m'ha costat ben bé un mes adaptar el meu estil a una bici que obliga a fer cada curva amb tiralínees i que si ho fas, no falla.

Si fossin cotxes, diriem que la Roubaix sobrevira, i la Aethos subvira.

i bé... res a comentar sobre els pneumàtics turbo originals, que no vull crear-me enemics...

EL SHIMANO

Hem trigat 35 anys però al final abandonem l'oncle Tullio. Sabia que això passaria des de que al 2011 vaig provar per primer cop un Di2. Evidentment la premissa, pràcticament la única que hi havia, era que si anava a màquina nova seria amb Di2 o bé amb Etap. Aquesta màquina monta un Ultegra que encara ha de cometre la seva primera imprecisió, i no crec que ho faci. 

El canvi va fí, instantani. Les manetes són còmodes... tampoc n'hi ha per tant si un cop a la vida no monto Record, oi?

Els peròs també hi són, igual que un piano electrónic de yamaha contra un piano de corda de stenway, el toc metàlic del canvi i la precisió micromètrica de cada desplaçament provoca que els tocs subtils que es feien amb plat i pinyó alhora ara siguin com baixar esglaons de pam i mig amb botes d'esquiar.

 L'exemple més clar és la maniobra de baixar plat i alhora baixar dos pinyons, maniobra que es fa en una transició baixada a pujada per tenir ja posat el plat petit i no perdre toc de pedalada. Tot aquest trasbals de cadena triga més i de tant exacte com és acaba sent lent, la cadena triga més a assentar-se i acabes perdent inèrcia. Amb els canvis de cables mantenies un tacte amb els dits que et permetia fer aquest pas molt ràpid i aguantaves inèrcia, i per tant, algunes pedalades encara amb velocitat suficient.

Per tota la resta, l'electrònic no té rival, i no s'explica com el sector hagi trigat tantes dècades a acceptar-ho.

  

FRENS i TRANSMISSIÓ

Tot el que se sol dir a favor del disc es podria resumir en simple comoditat. La veritat és que amb la solució que tenia jo amb pinces Campagnolo i pastilles dura ace frenava igual o més però ara el frè és totalment asèptic i exacte.

Amb pinces de frè i sense pluja la bicicleta frena molt més d'entrada, el primer cop de frenada és molt potent i a partir d'aquí es manté la força. Amb disc de frè la potència d'entrada és més suau, tot i que si vols augmentar potència la obtens simplement apretant més, i sembla que no hi hagi límit de força de frenada. 

La sensació de seguretat, per tant, és diferent amb pinces que amb discs. Amb discs saps que sempre et queda un últim apretón per aplicar, tens un As a la màniga. Amb pinces en canvi sabies que un cop frenat, si havies encertat, ja estava tota la feina llesta.

La transmissió... un 52 per 36 de plat.... acostumat al compact des del 2004 el pas al 52 no ha estat gens dificil, però el 36 sí que el noto, amb major duresa a les pujades... o potser sóc jo i els meus 50 tacos... clar.

El que no m'agrada gens però gens és el 11-30 que li han fotut. a veure... siguem francs, plat de 36 per pinyó de 30 no ho poses si no fas la rierada deu cops en un matí. Plat de 52 per pinyó de 11 ho poses si baixes el Lautaret per anar a treballar cada dia, i encara.

Tenint 11 pinyons per triar, amb un petit de 12 dents ja aniries prou bé, pedalant de 70 per hora, i amb un gran de 28 aniries sobrat per al Bracons i el Caro. Si de 12 puges d'un en un fins a 17, de dos en dos fins a 25 i llavors fas el salt a 28, tens que entre els 4 darrers pinyons hi ha dues dents de canvi, no com tres dents que hi ha ara, que em trobo que entre dos pinyons me'n falta un d'intermig, o sigui, o vaig dur, o vaig massa tou.

au, queda dit.

RENDIMENT I TACTE

Per a un ciclista que sempre ha pedalat de peu (manies meves) és la bicicleta perfecta. Sembla que t'empenyi a aixecar-te i un cop baixes el peu a cada pedalada notes com empeny. La transmisió de força des de la cadera fins a la roda de darrera és altíssima i la pròpia bicicleta t'ajuda a pujar el peu de baix per tornar a carregar cama. En aquest aspecte seria una bicicleta purament escaladora, mantenint de forma molt constant la própia inèrcia de gir de cames.

Aquesta sensació augmenta assegut, a on igual que la Roubaix la facilitat per a mantenir el gir de cames ajuda a mantenir la línia de marxa. En aquest aspecte destaco la capacitat per aguantar desarrollos llargs inclús en pujada.

El tacte de la bici no obstant és dur. Els cops de la roda de davant passen directament a les mans d'una manera molt directa tot i que aquesta sensació tindria doble interpretació, ja que et tot moment notem que tenim el govern de la bici i ens sentim agafats a l'asfalt per la roda de davant. No ajuda el manillar d'alumini (potser amb carboni matariem aquesta sensació de duresa) i no entenc com en una bici de tant pressupost munten manillar així baratot. Temes de costos.

En resum, comparat amb la meva Roubaix 2010, haig de reconèixer que tenia molt molt bona bici, tant en pès com en conducció i agilitat no he millorat apenes, però en tota la resta, seguretat, intensitat, entrega de potència i conversió d'esforç en moviment he pogut tastar tota la modernitat d'aquests darrers 7 o 8 anys de cop.

La Aethos aquesta demana molta sabata, crec que era lo únic que faltava per a que els 50 siguin els nous 30. Ahí lo dejo.

LADIES AND GENTLEMEN GRAVEL RIDE

 

Gràcies a la voluntat de la Eva Costa, companya de feina a Probike, em vaig veure enrolat en un objectiu, aparentment simple: Tornar a inscriure'm en una marxa. Les dues últimes havien estat la última edició de La Bonaigua (juny 2016) i la desena edició de la Montsec-montsec al maig de 2019. Amb les ganes de tornar a dedicar un dia a la bicicleta vaig fer meu l'objectiu de la meva companya de realitzar un recorregut per equips, amb una distància considerable d'entrada, i un ritme de marxa que assegurava les vuit hores, o més, dalt la bici. Era per tant, un Objetiu majúscul esportivament parlant.

La gent de cyclocat amb en Joan Calvera com alma mater (entre els seus col·laboradors podrem trobar al famós Manolo Tusinu) promouen el ciclisme a l'estil Veloccio aplicat al Gravel, és a dir, recorreguts d'autosuficiència, amb molta proximitat de cara al participant, una lleugera pàtina humorística i absència total de pretensions de glamour artificial. El fet de poder fer el recorregut per equips, en el nostre cas en parelles, ajuda a que el ritme unipersonal es calmi i els participants vagin buscant la sintonia, un concepte molt ben resolt.

El resultat són rallys (tradueix com a trobades) d'una exigència solvent, amb clima de ciclisme erotico-festivo, preus raonables, i glamour aconseguit per mèrits propis. 15 euros d'inscripció a canvi d'un track a seguir, un complicat disseny de ruta, i la logística de punts de sortida, arribada i control, són un preu més que raonable quan estem acostumats a que ens demanin quantitats astronòmiques per exactament el mateix. Per alta banda l'absència de dorsal, la sortida esglaonada dels participants, el control de pas mitjançant carnet i segell (randonneur total) i la manca de temps o classificacions oficioses, acaben de fer lluir un concepte, el de les Brevets, que té una impecable aplicació al Gravel i li va com anell al dit.

LA RUTA

Sortim de Barcelona, de la botiga Cycling No Limit a Barcelona a les 8 del matí. la Eva no tan sols m'havia liat a fer la cursa sino que va ser la primera inscrita, va arribar abans que els organitzadors a la sortida, i em va fer sortir al primer torn. Il·lusió, determinació, tossudesa... ehem...

Total, que a les 8 del matí sortim per les platges olímpiques amb direcció al besòs, fins Montcada i polígons així tot guarros fins que de sobte entrem en una mena de bosquet la mar de bonic, a l'altura de Sant Fost, que va entrent en terreny més agro ja per Montornès i La Roca, que em fa pensar que el recorregut estaria ben triat a partir de llavors.

Terreny plà i anar fent, a una mitja més que correcta entre 20 i 17 per hora per les dues primeres hores. A partir de llavors mantindriem els 16 de mitja, que era lo que haviem proposat com a objectiu, amb la excepció de la entrada a La Selva, el pas per Massanes fins a Cassà, on entre calor i desnivell vam tirar molt de classe.

Primera parada  Cycling No Limit de Cardedeu, ambient genial entre els participants, últims moments de no patir calor i ja posats en faena, engeguem de nou.

En realitat el ritme ens permetia tenir estones de xerrera, i sobretot gaudir del paisatge sense pedre massa detall, la ruta es disfrutava més que no pas es patia.

Segon control a Santa Maria de Palautordera, molt proper al primer i amb detall necessari de senyora-amb-manguera-d'aigua-que-et-ruixa-fins-al-canalillo. Ara ja és un dia de calor, el garmin marca 36 i 37, i obstinats, seguim endavant.

Tercer control al km 75 a Hostalric. Parem a fer una segona Cocacola sense saber que entre aquest punt, el pas per la estació de massanes, maçanet, sils, vidreres i fins a Caldes de Malavella, els tobogans de la pròpia ruta, la calor desmesurada, la soledat del ja no trobar-te amb massa gent (els participants ja rodaven estirats pel recorregut) ens regalen els moments més durs i feixucs. Cap paraula de queixa per part de la Eva (jo tampoc, que per contracte no em puc queixar) tot i que la frase "no sé què estem fent aquí" la duien tots dos escrita com a subtítol.

Passat Caldes, una zona de bosc molt agradable de passar (ruta dels balnearis) que desemboca al carrilet Sant Feliu - Girona, i terreny favorable per tornar a prendre els 20 de mitja i rodar ferms cap a Girona. Això sí, parada obligatòria a una finca particular que tenia els aspersors funcionant i que vam aprofitar, caminant al pas del raig d'aigua, per regar-nos com cal.

Arribada triomfal passades les 6 de la tarda a Eat Sleep Cycle, somriures de satisfacció i combatent la deshidratació a base de gerra de cervesa. Al final, deu hores i mitja de ruta, 8.13h sobre la bici, 16 de mitja, molta exigència de temperatura i temps però com totes aquestes aventures, valent molt la pena. Destaco per sobre de tot la determinació i empenta de la Eva i les ganes que es van posar per totes les parts, organitzadors inclosos, de que sigui una ruta que es converteixi en referent.

Sant Feliu del Racó, 13 de juny del 2021.

EL ZERO ABSOLUT

 THE TRILOGY CHAPTER TWO

lligat amb la entrada avui fa un any que sóc viu d'aquest mateix blog, la segona entrega de la trilogia aniria, així resumit, sobre la experimentació sobre el propi cos quan un parteix de zero.

Zero, és zero, res d'aquelles collonades que tots imagineu quan agafeu la bici al gener després de dos mesos sense tocar-la i esbufegueu a les pujades i no us cap el maillot i us fa mal el cul i penseu que esteu fora de forma, no, zero.

Zero és no ser capaç, després d'una operació a vida o mort, tres setmanes a l'hospital i tres més al llit de casa, no ser capaç de pujar un tram d'escales a peu, sense arribar al límit cardíac i de capacitat pulmonar, havent de parar cada cuatre esglaons per descansar i agafar aire. Això és el Zero absolut.

La sensació de buidor purament física, muscular, i de les pròpies capacitats com a màquina humana és total, clar que un venia de portar bolquers al llit de l'Hospital, amb lo qual ja teniem una mica guanyat. La motivació principal els primers dies va ser poder pujar els 6 pisos del bloc dels meus pares fins al terrat, al límit de pulsacions, ofegat i amb el gust de sang que et solien deixar els grans ports dels alps pujats a ritme de cursa.

D'aquest zero absolut se'n desprèn una por que et bloqueja, una por que et diu que no podràs tornar a pedalar amb dignitat, que no seràs capaç de completar una ruta de dues tristes hores sense arrosegar-te per les cunetes, que ja et pots oblidar dels 25 de mitja o del pedalar de peu enroscant el pedal i fent ballar la bici, o del rodar en plà com si no notéssis que et giren les cames... i has d'aprendre a oblidar-ho tot, tot i tenint més de 200mil km acumulats al llarg de la teva vida.

Al zero absolut hi has d'afegir el fet que portes des del 2014 sense estar federat, sense rodar de forma constant i sense estar en contacte amb el món del ciclisme, sense saber res de les novetats que han succeït en aquests 6 anys, ni en material, ni en estils, ni en persones.

El zero absolut comença també quan entres a treballar a una família com probike i et fan adonar que pots tornar a prendre partit en aquest món. Tot i que la motivació triga molt en arribar, les bicicletes i la pràctica del ciclisme t'envolten i mica en mica aprens a superar la por de tornar a sortir de la zona de confort (que en aquest cas seria el no pedalar) i provar-ho de nou.

https://www.instagram.com

Llavors, sense forma física (bueno, rodó també és una forma), sense objectius, ni cap punt de partida que no sigui un zero absolut, penses que potser seràs un entre milions que experimenti tot el procés de regeneració de la màquina humana fins a poder (no ja un ciclista sino) un senyor que va en bicicleta.

NO QUERIAN GANAR

 CRÓNICA DE LAS PRIERAS PEDALADAS DE LA MODERNIDAD

JORGE NAGORE

www.sagaeditorial.com

l'Any 1983 Bernard Hinault, el campió del moment, geniüt, dèspota  i imitador de caníbal però sense la resolució de l'inimitable Merckx, cosa que el feia ser això, una rèplica, estava lesionat. L'Equip de Cyrille Guimard, el Renault (fàbrica nacionalitzada), equip nacional de França promogut per "la régie" i lògicament tot l'stablishment, entra en pànic, el Tour està en perill i França no ho pot permetre. Bernard, Madiot, Simon, Bernadeau o un joveníssim Laurent Fignon eren els aspirants francesos. La resta de potències ciclístiques del moment, Holanda, Itàlia, Irlanda, Bèlgica, Portugal, Austràlia, Colòmbia i Espanya presentaren als seus candidats en una cursa on cap d'ells, excepte Fignon a falta de tres o cuatre dies, semlava que volgués guanyar.

Les etapes encara éren llarguíssimes, 250, 270, 300 km, i les bicicletes encara no coneixien ni el carboni, ni el pedal automàtic, ni el canvi sincronitzat, ni el pinyó més gran que un 24d, per plats de 42, lògicament. Les ordres es donaves a crits des dels cotxes o bé des dels auxiliars col·locats a les cunetes, el casc, no estava inventat.

En aquest context cal afegir la invitació de dos equips estrangers la mar de pintorescos. Per una banda el Varta Colombia, equip que es va pagar la participació al Tour aprofitant el viatge a través de l'Atlàntic per passar uns quants Kilos d'Or blanc; i el Reynolds, o sigui, el Movistar d'ara, equip fundat tres anys abans amb un José Miguel Echávarri que va tirar de noms com Arroyo, Laguia, Delgado, Gorospe, Aja, Hernández...

Tan sols un tal Pedro González de Radio Nacional de España passava les cròniques a dins de la piel de toro, fins que a la cronoescalada del Puy de Dôme Angel Arroyo (El salvaje) i Pedro Delgado (Le fou des pyrinées) van entrar primer i segon. Llavors Televisión Española (la mejor tv de España) va entrar a connectar els finals de etapa, naixent de cop el ciclisme modern, les retransmissions televisives i el boom del ciclisme al nostre país, en un Tour on ningú volia guanyar.

Escapades, minutades, pàjares, canvis de líder, velles glòries lluitant amb joves promeses en una edició duríssima i plena de simbologisme.

L'estil de l'autor es limita a la recopilació de dades i posada en net de classificacions, adornant-ho amb anècdotes del moment i fets històrics relacionats amb els protagonistes. En molts moments es fa un llibre interesant, tot i que cap al final sembla que perdi algo de xispa narrativa i tendeixi a ser un treball de final de carrera. Tot i això, aquest llibre junt als dos que presentaré properament, són Im Pres Cin Di Bles per a qualsevol ciclista de menys de 50 anys.

LLEGIU COLLONS, LLEGIU!