Vista la polseguera que va aixecar al seu moment la creació d'un blog amb un nom tan atrevit com transgressor, i donat que estarem sense notícies setmanals ben bé fins a març, quan comenci la temporada "publicable" al Blog, explicarem una mica la veritable història de Culito.
CULITO, NAIXEMENT I EVOLUCIÓ D'UN MITE
Vaig començar a fer ciclisme en sèrio al 2000, amb la colleta del bicisprint de llavors, l'Hector Rus, en Pau Pagès, en Ramon Gimeno, el Xesco Puig. Com que sempre em rostia a les pujades em va caure el sobrenom de Capitán Barbacoa. Clar, recremadet banda i banda fons a rebentar.
Els anys van anar passant i vaig agafar més força sobre la bici, encara que em seguia (i em segueixo) rostint com un senglar dels de l'Astèrix. Un bon dia, a una Marmotte, em vaig guanyar a pols un canvi de sobrenom. Va néixer el Capitán Trueno! La versió oficial és que com que ja anava més ràpid i estava més en forma, lo de barbacoa passava a ser Trueno, que era com més potent i fort, amb sensació de poderio.
De totes formes, la crua realitat va ser una altra, i en Pere Rossinyol ho podria corroborar, que es va deure a un desallotjament...
Arribem a l'Alpe, el dia abans de la cursa, i entrem a l'apartament, espaiós, gran, per a tres o cuatre. Tots anaven deixant les seves pertinences a sobre de cada llit, desfent la bossa i tal, mentre que jo vaig anar a obrir la porta del balcó. Tenia algo de malet de panxeta.
Va entrar una brisa suau, i com que la porta d'entrada també estava oberta, l'aire corrent va passar, i com que servidor venia d'un llarg viatge dins d'un cotxe amb altra gent, i a dins d'un cotxe com que no, anava tirant muntanya amunt.
La brisa alpina i la pressió intraventral van fer el que havien de fer. Vaig mirar endarrera, els vaig veure allà desprevinguts, vaig obrir les cames i vaig exclamar: ¡Toma y pintalo de verde!
A partir de llavors ja era, oficialment, i amb mèrits sobrats (i algun punt de sutura, la explosió va ser digna de guiness) el Capitan Trueno.
El 2007 en Trueno necessitava un canvi de nom. A raó d'un llarg viatge pel Nord, amb bici, Camino de Santiago inclòs, amb tornada, 2100km en 22 dies, alforges i tal, vaig acabar primet i molt morè de cames i braços. El dia que arribava a casa, la Sandra Santanyes em va provocar amb un 3 cims per l'endemà, i com que em faltava fondo, doncs vem anar a fer-nos els 180km dels 3 cims. Vaig aguantar fins a la meitat d'Estenalles, on em van donar el Globo de Oro a l'actor revelació!
En David Sanchez anava dient, mentre pedalavem: Gubi, vaya culito! i encara que em vaig posar ferruco que res de res, la cuestió és que em va començar a agradar. Bueno, en realitat em va començar a molar quan a l'altura del poble de Montseny passem a unes noies (guapessss) que també pedalaven...
en Chanches els hi diu: ei, oi que té un bon culet? I elles, que pel que es veu no es tallaven, doncs van dir que sí. Osti tu! Llavors vaig veure que la cosa anava en sèrio i vaig decidir que el meu nou mot seria el que ja sabeu.
Total, millor que em diguin això que no pas una altra cosa. I de fet, ja sabia jo que això de Culito molava a les xatis.
Ah, que consti que ara amb l'AC77 que anem de rosa, no és pas "per res en concret", o sigui, que culito, tot i la foto, no vol dir res en concret. No fotem!
"Si penses que em coneixes, és que no penses prou".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada