dimecres, 1 de juliol de 2009

ARIÈGEOISE 2009. OBJECTIU DE CURSA ACONSEGUIT

.
La Marxa: http://www.cyclosport-ariegeoise.com/
Els Resultats: http://www.ats-sport.com/r/index.php?file=resu_affiche

LA SELECCIÓ CATALANA DE CICLOTURISME FENT DE TIMBALER DEL BRUC

L'expedició de la Selecció per a la cita trans-pirenaica era d'autèntic luxe. Qui escriu acompanyava un pomell de joves promeses nutrit de caché. La flor i nata del que hem pogut arreplegar aquesta temporada, composat per Eduard Ararà, antic maníac del crono reconvertit a ciclista vocacional, Jordi Rubio "freak", acumulador de quilòmetres amb un peu a l'altre barri des del dia de Racons, Jose Luis Juanes, primer tenor del AC77 amb llantes de vidre, l'Incansable i dièsel Xavi Òdena, l'encara més dièsel, i àcid com ell sol, Lluís Tirapu, altrament anomenat Pink Elephant no se sap ben bé perquè, en Jordi Rubio 2, àlias el patas, que recordarà per sempre més "el puto agnes", i dos fitxatges galàctics, en Jordi Riu, en un estat de gràcia com feia anys que no li vèiem, i en David Pàrraga, que com sempre arribava tard, i que la mala sort el va veure punxat quan havia pillat la roda bona.

Nit a Les Cabannes, a l'alberg Les Oustalous, baratet i molt recomanable si no sou finolis, amb sopar de germanor al restaurant habitual, allà on en Culito va decidir tornar a ser solter ara fa 3 anys, i on vem descobrir que la filla de la casa s'havia convertit en dona, i de quina manera... vull dir, de quina manera contradeia la llei de la gravetat! Pel matí ens llevem a toc de diana, deixem l'habitual "souvenir de l'Espagne" a la toilette de torn, cotxe i cap a Tarascon.

Pixarada de treure pès, ens posem a la gàbia de la marxa llarga, justament on ens encanta, o sigui darrera de tot. Primer calentón a toc de pito, amb en juanes i en Riu a roda, per pillar el cap de cursa poc abans de començar el Port de Lers.

Lers es puja a tota potència, les primeres i mortals rampes les faig amb el 21 i agilitat, i de cop noto que no puc progressar més, tot i que no queda massa gent per davant. Em passen en Hidalgo de rivesaltes i en Fernando de Segovia, grans clàssics de les marxes, i jo decideixo quedar-me a un grup que es forma bastant compacte. Coronem compactes i a la baixada, exceptuant en Juanes que es queda amb raid trencat, i en Párraga, que baixa a lo suicida, ens compactem en un grup que roda com els àngels al plà.

Plà fins al Km 85, rodant a bon ritme. Primer ens quedem a darrera, amb en Riu, un cop se'm desfàn els nusos de les cames (i és que em fan molt mal avui), passo alguns relleus, no sigui dit, en Riu trigarà més a rellevar a davant. A baix del primer port veig dues coses, la primera és un terrible accident d'un ciclista del rivesaltes, quiet a l'asfalt ens temem lo pitjor. La segona és que un dels bojos que baixaven més a sac és manco, o sigui, el tio pedala amb un sol braç!!! i està tot el rato al davant tirant del grup!

Ens acostem al Col de la Core, uns 14km que comencen finets i acaben bastant durs, de fet, a 3 de dalt deixo el grup, no tinc bones sensacions, però mirant qui es queda a davant i havent estudiat com baixaven crec que no tindré problemes per enllaçar. Mantinc la distància, apretant fort poc abans de coronar per atrapar-los a mitja baixada. De nou el manco baixa com un posseït i a baix es fot a tirar com un boig.

De nou una kilometrada de plà, aquesta vegada per una carretera que pica amunt, a un 2 o 3%. Anem amb plat, rodant a uns 28, fins que el manco dels collons ens posa com a 35. Llavors entenc el que passa (en Riu em diu: el manco va dopat, tu!) el tio té pressa per arribar, o millor dit, per arribar a pillar un ocellot del caraju. Crido com un animal (tant me carda que siguin francesos) "laissez-lui laissez-lui et rouler doucement" alguns riuen, altres ni poden dir fava, i el manco tira tot solet cap a la seva tomba. Llavors ens posem amb en Riu a davant i els marquem el ritme correcte, uns 25 per hora, tot fent bromes de lo que els passarà al proper port, Agnes, i recordant que som descendents del Timbaler del Bruc, per si de cas algun "fill de la França" alça la veu. Parlant d'alçar la veu, per darrera xerren, vol dir que portem el ritme bò, el de marxa.

Comença Agnes, hohaveuvist! amb una rampota inicial del 10% que alguns diuen que dura trois quilòmetres et non plus. Els collons! dura com 8 Km dels 10 que té el port. Ens quedem a meitat de grup, grup que es trenca, i mica en mica em sento bé. Em marxa el mal de cames i veient que en Riu passa una crisi calmo el ritme. Serà el truc del dia que ens permetrà posar una velocitat justa per anar passant gent, recuperar a tots els del grup, i adelantar a un parell de cadàvers del grup dels primers.

trobem la tomba del manco. Fidel a la tàctica dels fills de la frança, de tirar com posseïts sense rellevar fins que rebenten, es queda al Km 5 o 6 del port, estacat, mentre penso que per menos ànsies hauria pogut arribar amb naltros. De fet té molt mèrit lo que fa aquest tio, i és molt bò, però molt.

La nostra astúcia (recordeu El Bruc) ens permet parar a recollir aigua a un ravitaillement en eau (ne la gaspillez pas) a 2 km de coronar. Coronem el Col d'Agnes amb dignitat i baixem amb suavitat cap a l'Etang de Lers. Coronem el famós repicó de Lers (4km que en Tirapu maleeix, tant al port com a mí que li vaig recordar el dia abans: "Lo puto repicó cagon l'olla, tel podies haver fotut al cul" deia a l'arribar) i ens deixem caure en una baixada que nica en mica es torna animada. Acabem baixant bé, fins i tot em llanço al veure que en Jordi vé. Vull arribar junts, ja que al llarg de tot el dia ens hem estat donant ritme de bona manera.

Entrem a la carretera de Vicdessos, 2km tirant del grup, a ritme creixent, sempre al davant, i arribant a l'sprint. Al final hem arribat 4 del grup que ens haviem ajuntat tot pujant Lers, 4 tios junts fent una gran cursa durant 150km. Tot un mèrit.

L'altre mèrit és quedar entre els 50 primers de l'Ariègeoise. La meva millor cursa en tants anys, la meva primera Ariègeoise de solter, i un dels meus èxits d'una temporada 2009 algo estranya en lo referent a rendiment físic.

total molt content, per això la poso a Gold Classics, una altra cita important que no hi era pas encara.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

EI,,, GUBI,,MOLT BONA CRONICA, I BEN REPRESENTADA EN EL BLOC, HEM REPICAT EL TIMBAL ALLA A COLL D´AGNES I TAMBE CANTANT A LERS,, QUIN RIURE, ESTAN SONATS AQUESTS FRANCESOS,JA.
SORT PER LA MARADONA
JORDI RIU

Miquel Gubianas ha dit...

gràcies jordi! a la maratona tots els plans del revées, però com cada any: estàn bojos aquests romans!!!!

recordes la canço????
"una donzella de la costa de llevant, espatarrada sota un marge estava pixant, fins que va venir-li una dolça picor, dolça dolceta que li feia un bon corco.
i la punta del ditet neguitosa s'hi posava, i tot fent ralet ralet la paia com disfrutava fins que va sentir-se el dit, humit!"