LA (super) BONAIGUA 2012

Que una Bonaigua et sorprengui podria passar si la fas per primer cop, però que això passi quan les has fet totes 13 pot arribar a semblar ofensiu.

Ofensiu de cara a tu mateix, que has estat perdent el temps durant dotze anys desitjant trobar quelcom dur, i et pensaves que ja ho tenies, quan de sobte et giren la truita i et sorprenen com a una menor.

Ofensiu de cara a les dotze primeres Bonaigües, que queden en no-res quan et trobes que en aquesta Superbonaigua arribes a Gerri de la Sal amb 5 hores i mitja, lo que en un recorregut habitual serien unes 5:40 arribant a La Pobla, o sigui, la Bonaigua més ràpida de tots els temps, i de sobte et fan girar per una carretera digna de cabres i carros tirats per mules, amb el Viet-Kong emboscat, i simplement desitges no haver nascut, i molt menys no haver vingut a fer cap cursa, que al sofà de casa s'hi està massa bé.

I et trobes perdut per aquest collons de carretera, sol, sense cap ciclista a 500m davant, i sense ningú apretant-te pel darrera, i el poble de Montcortes resulta ser una inexistent promesa, i et dones compte que estàs fent la marxa més dura del calendari, potser tan sols equiparable amb una Miguel Indurain d'un dia de calor, que supera de llarg la Pedro Delgado, la mateixa Remences, i que deixa a un nivell de P4 a la temuda i sobrevalorada Quebrantahuevos (tot sigui dit, el nivell de P3 és inexistent ja que a aquella edat no saben anar en bici sense rodetes).

El que no m'explico és com no s'ha passat pel Montcortès ja des del primer any, ja que el fet de tancar el recorregut per aquesta cuarta pujada ha convertit a la Bonaigua en la millor marxa que qualsevol ciclista pugui anar a fer.

S'ha cuadrat el cercle, des d'Esterri fins a la Pobla era massa llarg, massa planer, i es deia (es rumorejava) que era lo que feia la Bonaigua poc adient, poc ideal per a ser més que altres marxes amb el caché més alt. Ara s'han trencat els instruments de medició, no es pot comparar la Superbonaigua amb res, és, simplement, la millor.

el millor recorregut possible
el millor muntatge i servei
la millor data
la més dura
les millors muntanyes i paisatges
la organització més afable
sense aglomeracions
sense xuleries

Una organitzacio que aprèn any rera any, de gent gens pretenciosa, amable, que troba la perfecció sense buscar-la, que respon quan els demanes i que sobretot agraeix. Aquest any han agraït a un dels grans del nostre pilot, en Javier Moracho va ser "embarretinat" al moment de la sortida en senyal d'agraïment per haver estat anys i anys anant a la Bonaigua.

No val la pena entatxonar-se com si fossim bestiar d'escorxador en una gàbia de sortida en una "gran cita" on les inscripcions s'acaben en dues hores. No val la pena veure com si el teu dorsal no és del color que toca deixes de ser important. No val la pena esperar a que la tasca organitzativa passi a mans d'una empresa. Tenim la Bonaigua, no ens cal res més.

LA CURSA
A ritme de màsters al llarg de 200km, la cursa prenia de nou el recorregut habitual, Perbes, Túnel, Bonaigua i tornada, amb un agravant llargament esperat, la variant de recorregut que suposa el canvi de vall a l'arribar a Gerri, a 10km de la meta clàssica, amb un pas muntanyenc de poca alçada però d'enorme dificultat, allargant el recorregut 20km i aconseguint els 3300m de desnivell acumulat, més o menys.

Gent ràpida al davant ens va dur suau fins al peu de Perbes, però allà ràpid es produiren hostilitats. Al pique esperat entre la gent del Sedis i els del SccPobla s'hi sumen uns quants corredors de nivell, entre els qüals hi mencionarem en Jaume MotoGP Morales. A la seva estela, als mortals tan sols ens quedava la probabilitat de sobreviure.

Coronem Perbes molt abans d'hora (vull dir, d'una hora sensata) i amb una ànsia per part d'alguns que et destrossava els nervis se'ns porta a tomba oberta de baixada al Pont de Suert, per seguir corrent com posseïts pels plans que duen al següent peu de port. Just al primer Km d'ascensió al Túnel enganxem al grup capdavanter, tot i que per davant es veuen alguns corredors. s'està anant a mil per hora, sense cervell, i la cosa no pinta bé. M'he limitat a seguir roda i deixar que un a un es vagin rostint els ansiosos. Coses de vell llop de mar!

Pugem el Túnel sense vent, fet que em fa endevinar vent de cara a la tornada al Pallars. Entrem al Túnel nou i ens llencem cap avall. Divertidíssim! a la boca de sortida demano repetir, però els ansiosos no estàn per òsties i segueixen empenyent cara avall. A peu de port m'hi porten amb la llengua a fora, tant que a Salardú hem anat perdent unitats. La calor s'endevina intensa i començo a beure i menjar més del normal prevenint un tortell que no crec que pugui evitar. en tot cas retardaré l'arribada de Hulk, Thor o qualsevol tio amb un martell de dimensions ciclòpees que s'atreveixi a visitar-me.

Paro a l'avituallament de 8km abans de coronar i reomplo els bidons, he perdut els companys però mica en mica noto com ara tinc millor ritme que ells. metre a metre els aniré encalçant i coronarem junts. reomplo un altre bidó, parada pixanera, i ens llencem avall. Els cabrons córren més que jo, i no tinc ganes de patinar en cap merda de vaca de les que es veuen al mig de la carretera. Prudent, fins i tot cagat, baixo al meu ritme i entro a Esterri tot abandonat.

Dues rectes en solitari i m'encalcen 3 ansiosos. enlloc de relleus anem a pals, atrapem alguna que altra unitat pel davant i es nota que tard o d'hora morirem. tot i això alguns segueixen accelerant a fondíssim, tot i el vent de cara, quan els toca al davant. Al final decideixo xupar descaradament roda, i que em diguin algo! Tot i això aquest ritme ha servit per atrapar un grup més nombrós, em trobo de nou amb en Juanes, en Francisco Ramos, en Freddy i altres megaclàssics. estic en un grup de primeres espases, cosa que m'alegra enormement, donat que no esperava pas que les meves cames, després de la BPB de fa tan sols 7 dies, siguéssin capaces de complir amb aquest esforç.

Morts de set parem a un avituallament en plena plana, 5km més i arribem a Gerri de la Sal, girem a dreta i venga! a morir! No sembla un port massa imponent però el grup es trinxa i cada ú fa el que pot. Les cames em funcionen però el còs no segueix, decideixo posar el "mode economy" i sobreviure. Em quedo sol.

Sol corono el primer poble, sol faig els plans intermitjos i sol corono Montcortès. El Viet-kong ha estat afable amb mí, em queden les dues cames i estic viu. Sol encaro la baixada a Senterada i encaro els 10 darrers km... i sol anava a entrar a La Pobla però no, a 2km m'atrapa una parella. entrem 3 tios, sobre el 48 de la general.

Aquesta Bonaigua ha aconseguit que al capdavant la opinió més extesa sigui la de la duresa de la prova. No s'han fet grups grans, s'ha arribat de dos en dos, de cinc en cinc, algun ciclista solet entrant a meta. Aquesta sí que sí, l'any que vé, per poc que es pugui, hi tornarem a ser.