TERRA DE REMENCES COLNAGO REARVIEW

.

La Terramensas cada cop s'assembla més a una Quebranta

La terramensas és l'aconteixement de l'any

Jo em preparo per la terramensas

Faré 5 hores o menys a la Terramensas

A les 12 i tres minuts em vaig apuntar i tan sols quedaven 100 places

Són frases cutres i tòpiques per enmarcar, que tots hem dit alguna vegada, qui us escriu també, no fotem, i te n'adones compte quan t'apuntes a la Terramensas per dotzena o tretzena vegada, i no saps ni com encarar-la, ni com competir-la, ni com res de res, perquè estàs avorrit de tanta cua a la sortida, de tant ciclista suelto per tot arreu, de córrer com un boig per coronar Bracons amb tres hores i per acabar i lo primer que fas és mirar el crono dels collons.

I busques alternatives catxondes.

de fet, el que salva la Terramensas de ser una rèplica de la Qh és que la organització mai perd el seny i continuen amb una formula que funciona. Polida al 100%, sense res a millorar i amb tot millorat, la Remences és un 10 sobre 10, és el nostre gran aconteixement, i volem baixar de 5 hores peti qui peti.

Tan sols la indecorosa aglomeració per apuntar-se, per aparcar, per sortir i per pujar capsacosta al davant ens farà pensar que ens hem equivocat de lloc, però certament la bona gent de la Vall de'n Bas ténen el dò de seguir sent iguals, cosa que s'agraeix.

Jo ja he fet un top 30, ja la he fet amb 5 hores, la he fet plovent i amb sol, la he fet prim i gròs, la he fet amb la Willier, amb la look, amb la ditec no, que tenia el braç trencat, i amb la Roubaix... però mai la havia fet amb la Colnago...

... y en eso estamos...

O sigui, casta, classe, i 42x24, capicua, per les rampes del 12% de bracons!

Serenor i tranquilitat a la sortida, aparco gairebé a Cantonigròs de lo lluny que em fan anar i vaig a treure'm el dorsal amb parsimònia. Tothom corre. Em preparo i surto amb la meva bici clàssica convenientment posada a punt, amb pedal automàtic look del 87 i canvi sincro, tota una modernitat, de 6 pinyons 14-24 i doble plat 52-42.

A la sortida la gent em mira, bueno, fa veure que no em mira, però de la manera que ho fan em fan sentir fora de lloc, com si no estigués admès al club del carboni, del powergel i del garmin.

Per cert, el garmin dóna el cante allà penjat del manillar, aquí som moderns a pesar de la montura.

I sortim, i tots córren més que jo per aquells plans d'Olot, com van les bicis modernes! m'haig d'esforçar per no perdre terreny a les arrencades i les sortides de les rotondes, em passen per tot arreu, van com esperitats i jo, amb l'objectiu marcat de anar a fer-la, decideixo que serà una jornada rearview, o sigui, mirar els toros des de la barrera.

Mai havia pujat Capsacosta tant bé, el desarrollo és perfecte i puc fins i tot prescindir del pinyó gran. A dalt paro a pixar i m'agrupo amb qui m'envolta per fer camí cap a Ripoll. Cap problema als plans i algun comentari i felicitacions sobre la bici que porto. Segons sembla, i serà una tònica que augmenti al llarg de la jornada, a mesura que passen els km la gent et comença a parlar, ja no deus ser un enemic.

Arrenquem Canes i em sento bé, pujo més ràpid que molts i començo a perdre la por a les bicis modernes. En aquell moment trobo a en Manolo Tusinu, Ciclista Ninja i personatge de obligada menció. Ens ho passem de conya pujant, amb ell sempre ens ho passem de conya. A la baixada i plans d'Olot altre cop tornen les putes presses, i com que la Colnago frena una merda, deixo que la gent passi.

Just al moment de separar la curta de la llarga se n'adonen que la cosa va en serio, i al KM 1 de Bracons començo a regalar-me les oïdes amb els comentaris de qui m'envolta. A partir d'aquí veig que ha valgut la pena fer la frikada.

Bracons. no sé com m'ho faig però tan sols m'adelanta un ciclista, mentre que jo, que per una pedalada els demés en fan dues (comprobable a simple vista), els vaig passant i a sobre tinc els pebrots d'animar-los. A 500m de coronar em trobo a en Nacho, company de feina que ha vingut des de Torelló a seguir als seus coneguts. M'acompanya amb la seva btt a la baixada, darrera d'un grup que formem. i em deixa a Sant Pere. Plans de Manlleu, esmolo el ganivet per a Cantonigròs... els prepararé una emboscada.

A la primera curva de la pujada a l'Esquirol em poso a davant del grup i decideixo no mirar enrera. Tots en fila mentre sento alguna blasfèmia i paraules en hebreu. Mantinc el ritme i creem un grupet. Miro el temps i calculo que arribaré en menys de 6 hores, em sento content, objectiu al sac.

Evidentment sense pàjara no hi ha crònica, i l'hombre del mazo em visita a la recta abans de coronar. El grupet marxa i em quedo sol. Evidemntment sense èpica no hi ha crònica, i la roda de darrera peta un radi al començar la baixada. Arribo com puc, amb la roda tocant la vaina, a falta de 10 minuts per les 6 hores.

Ha estat bé, encara que no crec que ho torni a fer. Canviaré dues ungles a causa del calçat, les mans en carn viva a causa de les manetes, mal a l'esquena a causa de la postura, però he pedalat com mai, i he tingut el dia, el seient no l'ha tingut, jo sí.